El trasllats de
residència acostumen a ser complicats i farragosos. Si, a més a més, el destí
del trasllat és troba situat a un país de l’Àfrica Sub-Sahariana, el nivell de
complicació i farragositat pot augmentar fins a l’infinit... Espero per tant que
els lectors siguin comprensius i acceptin aquest breu recull de paraules com
digna primera entrega de la secció.
Les vicissituds laborals
m’han portat aquest racó de l’Àfrica occidental. Durant la meva estada, tindré
la oportunitat de viatjar i conèixer països situats l’est i oest d’aquest immens
continent. La naturalesa de la feina farà que molts d’aquests indrets es trobin
fora dels circuits tradicionals, allunyant per tant el gruix de turistes i
viatgers. Qui esperi però trobar aquí una sèrie de relats d’aventures de
l’estil que van fer famosos Stanley o Livingstone es sentirà probablement
decebut. Primerament per la manca d’habilitats literàries del que escriu i, en
segon lloc, per l’absència d’aquell romanticisme que tant caracteritzaven
aquelles històries.
Sóc més aviat de
l’opinió que la presència de l’home blanc a l’Àfrica te un fort component de
patetisme. La combinació de calor i humitat et debilita fins al punt de
transformar-te en una aixeta de suor ambulant. (A vegades crec que, si la
direcció del vent és l’adequada, els locals amb bon olfacte són capaços
d’olorar-me abans de veure’m). El tedi i l’ensopiment t’aixafen... i això si
tens la sort de no agafar malària, on llavors ja passes a quedar reduït a poc
més que una piltrafa humana!
Per què doncs aquells
relats de viatges transmeten una imatge tan idealitzada de l’home blanc; tan
superior a la població local? Un historiador diria que això es deu al racisme i
colonialisme que imperava a l’època. Suposo que és aquest el motiu principal,
però no puc deixar de pensar també que aquestes històries han patit la clàssica
idealització que caracteritzen les antigues batalletes.
Passa sovint. Amb el
temps, les velles anècdotes es transformen en vells amics i al final acaben
quedant només els bons moments. L’antropòleg Nigel Barley, al llibre “L’antropòleg
innocent”, ja va deixar constància d’aquest fet: Mentre preparava el seu viatge
al Camerun, es va cansar de sentir com un col·lega seu va passar “una temporada
fantàstica en companyia d’uns indígenes amabilíssims i somrients que li
regalaven cistells plens de fruita i flors”. No obstant, quan Barley va
repassar amb profunditat la cronologia completa va poder comprovar com allò anava
seguit per frases com “això va succeir després d’agafar una infecció” o
“llavors no em trobava gaire bé perquè la nafra que tenia sota els dits encara
supurava”.
 |
| Home, sweet home... |
Intentaré
no caure en deformacions de la realitat tan exagerades durant la meva estada. Fins la propera!
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada