Són les 16:25 h de la
tarda quan arribo a l’aeroport de Lilongwe, Malawi. Cansat i desorientat
després de passar les darreres vint-i-sis hores repartides entre tres aeroports
diferents i quatre seients de classe turista, quasi ni escolto la pregunta de
la noia que m’acompanya al seient de darrera del cotxe que em porta a l’hotel.
Li he de demanar que m’ho repeteixi:
“I was asking if you have heard about
the fuel crisis here”.
“No, not
at all”, vaig reconèixer justament quan passàvem davant d’un riu interminable
de cotxes que acabava desembocant a una benzinera. Concentrat com estava en
arribar a l’hotel el més aviat possible tampoc li vaig donar més importància en
aquell moment, però aquestes cues cada dia es fan més llargues i ja amenacen amb
col·lapsar aquest petit país del sud-est d’Àfrica.
L’escassetat de
benzina no és un fenomen nou al país, que l’ha anat patint més o menys
intermitentment des de 2009; el que sí és nou és la intensitat i durada de la
crisis actual. La causa, acceptada per tothom, sembla clara: la manca
desesperada de divises (dòlars, no pas euros...) per comprar petroli. El que ja
no està tan clar són els motius d’aquesta mancança. La versió oficial del
govern és la fatalitat climàtica: la manca de pluja ha ocasionat una sèrie de
males collites de tabac, el principal cultiu del país i la seva principal font
d’ingressos per exportació (un 70% ni més ni menys!). La versió alternativa
culpabilitza a... WikiLeaks!
La història és la següent: Entre els milions de cables
que aquesta famosa web ha filtrat a la llum pública n'hi havia un escrit per
l’ambaixador britànic al país en el qual informava a Londres de que el president
de Malawi, Bingu wa Mutharika, s’estava tornant “autòcrata”, “autoritari” i
“intolerant a les crítiques”. Això s’acaba publicant a un dels diaris de més
tirada de la nació i, immediatament, l’ambaixador és expulsat del país. Com a
resposta, el Regne Unit i altres països aliats congelen tots els programes de
cooperació econòmica amb Malawi (explicació oficial: “deficient gestió
econòmica”), cosa que té conseqüències dramàtiques en un país on el 40% (!!)
del seu pressupost prové de l’ajuda estrangera. Suposo que van pensar que no
calia anar amb gaires miraments amb un país sense reserves petrolíferes.
Les conseqüències de
tot això a la vida diària de la gent son cues kilomètriques (literalment, com
podeu comprovar al vídeo adjunt) a les poques benzineres a les quals arriba benzina
i augment de preus en productes bàsics, entre altres. Davant d’aquesta situació
la gent s’intenta espavilar de mil maneres, sempre però carregats de la dosi de
paciència i capacitat d’espera tan característica (i necessària!) de la
població africana. Primerament s’intenta aconseguir benzina com sigui, ja sigui
mitjançant “tractes” amb diferents treballadors de benzineres per ser dels
primers a ser avisat quan finalment arriba el preciat combustible o,
fins i tot, recorrent a les noves xarxes socials. Recentment es va fer famós un
senyor que va crear un grup de Facebook de més de 6000 usuaris on la gent
informa on hi ha i no hi ha benzina!
La segona opció és
utilitzar mitjans de transport alternatius. Els que hagin viatjat per Àfrica ja
sabreu que l’opció més popular son els minibusos (“matatus” a Malawi). Els
matatus son una mena de furgonetes privades reconvertides per portar entre 10 i
20 adults on el propietari intenta encabir entre 30 i 40 adults, alguns nens i les respectives càrregues que porti cadascú (incloent aviram viu
evidentment!). L’itinerari, horari, ubicació i les combinacions que un ha de
fer per a arribar a destí és un misteri indesxifrable per qualsevol forani. La
segona opció és la bicicleta (de fabricació xinesa evidentment, com el 80% dels
productes manufacturats que arriben a Àfrica avui dia), el que pot arribar a
ocasionar que un visitant desinformat cregui que el Tour de França
ha arribat finalment a Àfrica.
Una mort sobtada pot
portar la solució a aquesta crisi. Bingu wa Mutharika va morir el mes passat
víctima d’un atac de cor als 78 anys. Ben poca gent va lamentar la seva mort, tot i que al principi (com passa tantes vegades) va ser un president força
popular. Després de guanyar les eleccions de 2004, va impulsar una política de subvenció de
fertilitzants per petits agricultors, en contra de les directrius del FMI i les
primeres potències mundials, que va permetre a un dels països més pobres d’Àfrica
produir prou menjar per a auto-abastir-se i augmentar la esperança de vida en 10
anys.
Bingu wa Mutharika
Amb els anys però va començar a agafar trets autoritaris que s’han fet
tristament comuns en molts governants africans (prohibició expressa de criticar
al president a la premsa, col·locació de familiars varis a diversos llocs de
poder, etc.). La mort de Mutharika va fer que el poder passés a la
vice-presidenta Joyce Banda, la primera dona que arriba a presidir un país sud-africà i que ja s’ha afanyat a "normalitzar" la relació amb els fills de la Gran
Bretanya. Esperem que la nova presidenta no es contagi dels defectes del seu
predecessor.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada