Si no hi ha cap contratemps dramàtic (hauria de ser molt dramàtic, la veritat), l'onze de setembre proper seré en una carretera, donant la mà a una banda i l'altra a algú que de moment no tinc ni idea de qui serà, fent una baula d'una cadena humana que resseguirà el meu país de dalt a baix. L'itinerari ha causat polèmica, i molts – jo mateix inclòs – haurien volgut que a les terres de Lleida hi hagués hagut una variant d'aquesta via. Sé que alguns detalls de l'organització han estat discutits. Però el dia onze tot això serà secundari: ho ha de ser. Després, hi haurà prou temps per parlar seriosament de molts d'aquests temes. L'onze, l'únic que arreu es veurà és si hem estat capaços de teixir una línia groga prou digna perquè arreu del món sàpiguen que en aquest racó nord-oest de la península alguns (qui sap si la majoria) anhelem per al nostre país un futur més seductor que el ben trist que preparen per a nosaltres des dels despatxos de la capital de l'estat.
Aquesta Via Catalana, com ha estat batejada, és una rèplica de la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les tres capitals de les actuals repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània. Tres països ben diferents pel que fa a les arrels culturals, llengua i tradicions, però ben semblants en alguns aspectes com ara una llarga història de relacions difícils amb el totpoderós veí rus.
U. Els països que fan nosa
Vaig descobrir les tres repúbliques bàltiques quan tenia set anys. No és broma. I és una annècdota que explicaré perquè crec que té el seu interès.
Llavors sentia una veritable passió per la cartografia: l'any anterior m'havien regalat el meu primer atlas, i m'havia agafat una passió per dibuixar els mapes amb llapis de colors, meridians i paral·lels i tota la pesca. El resultat era que a tot just set anys em sabia de memòria el mapa del món, o gairebé. Podia ubicar països com el Txad, Laos, Paraguai o Mongòlia sense cap problema. I el mapa d'Europa, particularment, me'l sabia a cor què vols. Un dia, el professor de l'escola primària em va fer sortir al mapa d'Europa, i va començar a preguntar-me per la ubicació dels països: França, Alemanya, Holanda, Suècia. Davant la seva estupefacció, els assenyalava en menys d'un segon: sabia on eren, no dubtava en cap moment. L'aula era una cridòria: tothom esperava que en fallés algun, ni que fos per no fer quedar els altres companys gaire malament. Finalment el professor, que recordo una mica exasperat, em pregunta per Estònia, Letònia i Lituània. Vaig quedar parat: no tenia ni idea que a Europa hi hagués cap país amb cap d'aquells noms. Vaig buscar frenèticament per sota d'Alemanya, entre Txecoslovàquia (aleshores unida) i Hongria, a la recerca d'algun d'aquells països tan petits com ara Liechtenstein o San Marino, que semblaven fets més per tocar els nassos que per altra cosa. Res. A la fi, el professor, amb aire triomfant, m'assenyala les tres repúbliques, a la vora Est del Bàltic. Ell havia complert la seva obligació de demostrar que sabia més geografia que jo, i jo acabava de descobrir aquelles tres repúbliques.
La meva reacció de sorpresa venia del fet que sentia que el professor havia fet trampa: m'havia preguntat per tres països que no existien. De fet ja havia notat que aquell mapa d'Europa era molt estrany, perquè alguns països no tenien la forma que jo recordava haver vist al meu atlas, i dibuixat després: Alemanya i Polònia, particularment, eren força diferents. Però el més important era que jo recordava perfectament que on el mapa de classe assenyalava les tres repúbliques bàltiques al meu atlas hi havia una taca única, immensa i gris, amb unes lletres ben grosses que deien "U.R.S.S.", nom que – jo suposava – era com els russos en deien del seu país, Rússia. Recordo fins i tot una mena de ressentiment infantil contra aquells països inexistents, per haver-me fotut enlaire el lluïment davant d'aquell professor força malcarat, però també perquè desfeien l'harmonia d'un mapa d'Europa que, amb aquella immensa taca grisa i uniforme anomenada "U.R.S.S.", jo trobava particularment bonic. Molt més que no pas el d'Amèrica del Nord, amb tants pocs països, per al qual només calien un parell de colors i encara gràcies. El mapa d'Europa sobre el qual el professor m'havia derrotat era, no cal dir-ho, un mapa anterior a la Segona Guerra Mundial. Era època de gran pobresa a tot Espanya, s'aprofitava tot, i si calia aprofitar un mapa dels temps de la República, doncs es feia i s'ha acabat el bròquil. El meu atlas, en canvi, estava actualitzat: les fronteres per als països d'Europa eren les que havien resultat del conflicte, Alemanya havia perdut gairebé tot l'antic territori de Prússia, Polònia havia cedit a Rússia gairebé tot el seu territori oriental, i les repúbliques bàltiques havien desaparegut. Almenys, oficialment.
Després, he tingut prou temps per aprendre que les nacions i els estats són dues coses diferents, no necessàriament coincidents. Que les fronteres dels estats no són eternes, i que el món és farcit de països ben reals que no surten als mapes. També he après que hi ha força gent que s'entossudeix a no aprendre-ho: gent que consideren que hi ha països que fan nosa, sobretot quan s'entesten a existir malgrat tots els intents de fer-los desaparèixer que han hagut de patir. Sobretot, els països que no consten a l'atlas dels estats del món.
DOS. L'apunt històric
La Via Bàltica era, al capdavall, una manifestació; i en tota manifestació es demana alguna cosa, o es protesta per alguna cosa. Una sorpresa de la Via Bàltica és quina era la demanda específica: la revisió del pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, just abans que el III Reich envaís Polònia i comencés oficialment la Segona Guerra Mundial.
La Via Bàltica era, al capdavall, una manifestació; i en tota manifestació es demana alguna cosa, o es protesta per alguna cosa. Una sorpresa de la Via Bàltica és quina era la demanda específica: la revisió del pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, just abans que el III Reich envaís Polònia i comencés oficialment la Segona Guerra Mundial.
 |
| Viacheslav Molotov (esquerra) i Joachim von Ribbentrop (dreta), artífexs del pacte polític que va segellar el destí de Polònia, Finlàndia i les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). |
Com és ben sabut i es pot llegir a tots els llibres de text – fins i tot de batxillerat –, es tracta d'un pacte de no-agressió entre l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica, signat per dos polítics de pes (Viacheslav Molotov d'una banda, Joachim von Ribbentrop de l'altra) en nom dels seus respectius caps d'estat (Stalin i Hitler). Per als aliats, França i Regne Unit, fou una sorpresa extremadament desagradable, puix que confiaven en la Unió Soviètica com a força aliada político-militar per aturar els peus al III Reich, per evitar que seguís la seva expansió cap a l'Est: recordem que aleshores ja s'havia annexionat Austria (l'anomenada Anschluss) i Txecoslovàquia (amb l'excusa de defensar la població germànica del nord del país, la regió anomenada dels Sudets). Polònia era la presa següent, amb tota lògica, i era aquí on els aliats confiaven a poder parar els peus a Hitler: el Regne Unit i França garantien la seguretat de Polònia, però de fet en cas d'invasió alemanya ben poc podien fer, per raons geogràfiques evidents. Necessitaven que la Unió Soviètica formés part del compromís, i donada l'enemistat mortal entre el III Reich i el món comunista, semblava obvi que Stalin devia tenir ben clar de quina banda li convenia estar. Per això, la signatura del pacte Molotov-Ribbentrop va deixar tothom estupefacte.
Seria llarg analitzar a fons els perquès de la decisió de Stalin. Era un subjecte per al qual només comptava l'interès particular seu – no necessàriament el de Rússia ni òbviament el del poble rus – en cada moment concret i particular, sense cap mena de lligam amb cap condicionament ètic ni moral, ni a nivell personal ni molt menys a nivell de política internacional. Però era també un home prou calculador per adonar-se que res no li garantia que, en cas d'invasió de Polònia pel III Reich, França i el Regne Unit ajudessin efectivament la Unió Soviètica en una hipotètica guerra. Les potències europees s'inflaven de retòrica, però de fet tant en el cas d'Austria com en el de Txecoslovàquia havien fet ben poc: en aquest darrer cas fins i tot havien insistit el cap d'estat txecoslovac perquè acceptés les imposicions de Hitler. Cal pensar també que era conscient que, després de les purgues ferotges que ell mateix havia ordenat, i que havien tingut com a resultat la pèrdua de la majoria dels seus oficials, l'exèrcit soviètic no estava en condicions de començar cap guerra, i menys contra la Wehrmacht. Bé que a la llarga l'enfrontament entre el III Reich i la Unió Soviètica seria inevitable – atès l'odi visceral de Hitler contra el comunisme, que identificava com a part del complot jueu –, aquell pacte aparentment contra natura era una manera d'assegurar-se pau i de guanyar temps per refer les seves forces. A més del fet que suposava annexionar a la Unió Soviètica tota la part oriental de la Polònia d'aleshores – avui formant part de Bielorrússia, sobretot. El pacte es va complir a la perfecció: el III Reich va envair Polònia i se'n va annexionar tota la zona occidental. La Unió Soviètica no va dir ni piu, i es va annexionar tota la zona oriental de Polònia. I alguna cosa més: tot just enllestida la qüestió polonesa, preparava les urpes contra les repúbliques bàltiques i Finlàndia.
Les pel·lícules sobre la segona guerra mundial (abundants, potser més que sobre cap altre període històric) s'esplaien extensament sobre els crims de la Wehrmacht. Ben poques pel·lícules parlen de les atrocitats comeses pels altres exèrcits: no recordo cap pel·lícula que parli dels salvatges i terrorífics bombardeigs de Dresden o de Tokio, amb ben poc sentit militar i pensats únicament per terroritzar i exterminar la població civil. Cap dels responsables aliats d'aquelles atrocitats va ser dut mai a un tribunal de justícia. Poc després de l'ocupació de la zona oriental de Polònia per l'exèrcit soviètic, Stalin ordenava l'extermini de tota l'oficialitat de l'exèrcit polonès: presoners, van ser duts al bosc de Katyn, on van ser massivament executats. Al judici de Nuremberg aquest fet va ser esmentat en algun moment, però se'n va passar de puntetes. De fet en un primer moment es va acusar l'exèrcit alemany d'aquella atrocitat, malgrat que ben aviat hi va haver evidències en favor de la responsabilitat directa de l'exèrcit rus en aquella massacre. Avui la responsabilitat directa de Stalin és amplament reconeguda; però al seu moment un silenci còmplice va planar sobre Nuremberg.
Seria llarg analitzar a fons els perquès de la decisió de Stalin. Era un subjecte per al qual només comptava l'interès particular seu – no necessàriament el de Rússia ni òbviament el del poble rus – en cada moment concret i particular, sense cap mena de lligam amb cap condicionament ètic ni moral, ni a nivell personal ni molt menys a nivell de política internacional. Però era també un home prou calculador per adonar-se que res no li garantia que, en cas d'invasió de Polònia pel III Reich, França i el Regne Unit ajudessin efectivament la Unió Soviètica en una hipotètica guerra. Les potències europees s'inflaven de retòrica, però de fet tant en el cas d'Austria com en el de Txecoslovàquia havien fet ben poc: en aquest darrer cas fins i tot havien insistit el cap d'estat txecoslovac perquè acceptés les imposicions de Hitler. Cal pensar també que era conscient que, després de les purgues ferotges que ell mateix havia ordenat, i que havien tingut com a resultat la pèrdua de la majoria dels seus oficials, l'exèrcit soviètic no estava en condicions de començar cap guerra, i menys contra la Wehrmacht. Bé que a la llarga l'enfrontament entre el III Reich i la Unió Soviètica seria inevitable – atès l'odi visceral de Hitler contra el comunisme, que identificava com a part del complot jueu –, aquell pacte aparentment contra natura era una manera d'assegurar-se pau i de guanyar temps per refer les seves forces. A més del fet que suposava annexionar a la Unió Soviètica tota la part oriental de la Polònia d'aleshores – avui formant part de Bielorrússia, sobretot. El pacte es va complir a la perfecció: el III Reich va envair Polònia i se'n va annexionar tota la zona occidental. La Unió Soviètica no va dir ni piu, i es va annexionar tota la zona oriental de Polònia. I alguna cosa més: tot just enllestida la qüestió polonesa, preparava les urpes contra les repúbliques bàltiques i Finlàndia.
Les pel·lícules sobre la segona guerra mundial (abundants, potser més que sobre cap altre període històric) s'esplaien extensament sobre els crims de la Wehrmacht. Ben poques pel·lícules parlen de les atrocitats comeses pels altres exèrcits: no recordo cap pel·lícula que parli dels salvatges i terrorífics bombardeigs de Dresden o de Tokio, amb ben poc sentit militar i pensats únicament per terroritzar i exterminar la població civil. Cap dels responsables aliats d'aquelles atrocitats va ser dut mai a un tribunal de justícia. Poc després de l'ocupació de la zona oriental de Polònia per l'exèrcit soviètic, Stalin ordenava l'extermini de tota l'oficialitat de l'exèrcit polonès: presoners, van ser duts al bosc de Katyn, on van ser massivament executats. Al judici de Nuremberg aquest fet va ser esmentat en algun moment, però se'n va passar de puntetes. De fet en un primer moment es va acusar l'exèrcit alemany d'aquella atrocitat, malgrat que ben aviat hi va haver evidències en favor de la responsabilitat directa de l'exèrcit rus en aquella massacre. Avui la responsabilitat directa de Stalin és amplament reconeguda; però al seu moment un silenci còmplice va planar sobre Nuremberg.
 |
| Imatge dels cossos exhumats al bosc de Katyn. En aquest bosc, tot just ocupada Polònia, les forces soviètiques van executar la majoria de l'oficialitat de l'exèrcit polonès, sembla que per ordre directa de Stalin. |
El pacte Molotov-Ribbentrop tenia altres components que al seu moment van quedar ocults a l'opinió pública, però que es van evidenciar durant el judici de Nuremberg. Concretament, l'annexió per part d'Alemanya de Lituània, l'acceptació per part d'Alemanya de l'annexió forçada de les altres repúbliques bàltiques (Estònia i Letònia), i també de Finlàndia. Països amb un seguit de fets en comú. Fonamentalment, una posició geogràfica fronterera amb Rússia, que al llarg de la història els ha convertit en territoris que els governants russos sentien com a part del hinterland de Rússia: territoris que era normal annexionar-se. I que al llarg de la història, sobretot a partir dels segles XVI i XVII es va annexionar de manera intermitent i repetida. Països que – com a estats sobirans – han desaparegut i reaparegut diverses vegades, i que s'han resistit de manera sovint heroica als intents de russificació forçada. Una russificació que incloïa la prohibició de les llengües d'aquests països i la imposició del rus com a llengua única, la imposició del cristianisme ortodox i la persecució del catolicisme. Pocs països a Europa han exercit un imperialisme tan ferotge com Rússia, o han fet tant per guanyar-se l'animadversió dels seus veïns. Després de l'ocupació de Polònia, la Unió Soviètica va assaltar les repúbliques bàltiques, que òbviament ben poca resistència van poder oposar, i Finlàndia, que es va resistir més. Una ocupació militar de tipus imperialista com qualsevol altra; però essent com era la Unió Soviètica un país nominalment socialista es va revestir de retòrica de justícia social.
Finlàndia va tenir la sort de recuperar la seva sobirania a la fi de la guerra, bé que va perdre una part del territori (a la zona est), que encara avui pertany a Rússia. Les tres repúbliques bàltiques no van tenir tanta sort. Van ser incorporades a la Unió Soviètica, i en van formar part fins fa ben poc.
TRES. La veritat és com un tap de suro
Tots els països embelleixen la seva història. El comte Guifré el Pilós és objecte de rondalles diverses i variades com a fundador de la pàtria catalana, però els medievalistes no poden evitar recordar que de fets militars referents a ell n'hi ha ben pocs, i de fet un dels pocs va ser la batalla on va morir. Va ser un bon administrador, organitzador, repoblador, gestor... però no pas un cabdill militar de rellevància, fet que a nivell popular el faria baixar uns quants punts. La canonització d'Isabel la Catòlica és una dèria per molts castellans, inclosos alguns historiadors del tipus panegirista, mentre que altres historiadors més seriosos no s'estan de veure-la com un personatge històric interesantíssim, però de cap manera una santa. De vegades els contrastos són pecata minuta, o d'un nivell diguem-ne comprensible. Quan són especialment flagrants responen a una necessitat seriosa d'explicar una versió acceptable de la història, i a un reconeixement implícit que la realitat és intolerable. Ramsès II va fer gravar en enormes parets de pedra cants i lloances a la seva brillant victòria contra l'exèrcit hitita a la batalla de Kadesh, batalla que avui sabem que en realitat va perdre – i de fet, va estar a punt de deixar-hi la pell. Franco va escriure el guió de Raza per inventar-se per a ell un passat heroic i respectable, en un reconeixement implícit que veia el seu passat real com quelcom no del tot presentable. La Unió Soviètica va elaborar al llarg de dècades una versió oficial de la seva pròpia història increïblement farcida de falsedats: algunes prou conegudes – la criminalització de Trotski, per exemple, o la del poble txetxè per pur caprici de Stalin –, altres molt interessants, com ara la interpretació de l'annexió forçosa de tants i tants països fronterers, que suposadament abraçaven la seva annexió a l'URSS com el moment més feliç de llurs existències.
Al llarg del segle XX l'èlit política de l'URSS ha inclòs personatges procedents de Geòrgia, Ucraïna, Armènia, Azerbadjan, i altres nacions no-russes; personatges, però, que al poder no han fet canvis substancials en una política de russificació sistemàtica de la vida a la Unió Soviètica. Per la senzilla raó que van arribar on eren a base d'escalar posicions i fer mèrits al Partit Comunista, i fer mèrits incloïa participar d'aquesta russificació. En tot cas, era inevitable que a les repúbliques bàltiques, que recordaven prou bé que havien estat països sobirans fins no feia gaire, hi hagués més resistència a aquesta política que a d'altres nacionalitats que feia molt de temps que formaven part de l'Imperi Rus, des de l'època dels tsars – amb la possible excepció de Txetxènia, un cas molt particular digne d'un article en exclusiva.
Sofi Oksanen retrata a la seva magnífica novel·la Purga – editada en català per La Magrana – el drama d'aquesta submissió, centrada en el cas d'Estònia, i específicament en la història personal d'Aliide, pagesa estoniana dominada per un amor desesperat – i no correspost – per un partisà que lluita contra l'ocupació russa, els anys de la guerra mundial. Arran de la invasió de Rússia, a les repúbliques bàltiques es va produir un moviment de simpatia pels alemanys, vistos com els únics capaços de lluitar contra aquell ocupant que literalment els ofegava. Eren, recordem-ho, anys d'estalinisme salvatge. Molts joves d'aquests països es van afegir a una resistència armada o es van incorporar a la Wehrmacht: no tenien una idea massa exacta de la ideologia nazi, senzillament s'aplicaven la màxima que l'enemic del meu enemic és el meu amic. Tots sabem com va acabar l'aventura del III Reich a Rússia, i el destí final de les repúbliques bàltiques. Oksanen retrata la repressió ulterior, i la voluntat de supervivència d'Aliide, que es casa amb un personatge important de l'exèrcit rus ocupant amb la finalitat única de fugir de (i protegir-se de) la persecució de la NKVD, la policia política, de la qual ja n'ha pogut tastar la detenció i la tortura. Aliide esdevé finalment un personatge menyspreat tant per l'ocupant rus com pels seus propis compatriotes, que la veuen com algú que ha traït els seus i ha esdevingut un col·laboracionista. Arreu podríem trobar exemples semblants del drama que suposa per un país deixar d'existir i passar a pertànyer a un altre país: la conversió de la vida cultural normal en un exercici esgotador de resistència, la destrucció de la pròpia autoestima, l'exacerbació de les contradiccions, l'escissió de la població entre grups que adopten una acceptació tàcita de l'ocupació, grups que practiquen una resistència més o menys activa, o grups que s'abandonen a un tancament en si mateixos vist com una fugida d'una alienació insuportable – i la perspectiva d'esdevenir cada vegada més dins el propi país una mena de minoria estrangera tolerada.
Sofi Oksanen retrata a la seva magnífica novel·la Purga – editada en català per La Magrana – el drama d'aquesta submissió, centrada en el cas d'Estònia, i específicament en la història personal d'Aliide, pagesa estoniana dominada per un amor desesperat – i no correspost – per un partisà que lluita contra l'ocupació russa, els anys de la guerra mundial. Arran de la invasió de Rússia, a les repúbliques bàltiques es va produir un moviment de simpatia pels alemanys, vistos com els únics capaços de lluitar contra aquell ocupant que literalment els ofegava. Eren, recordem-ho, anys d'estalinisme salvatge. Molts joves d'aquests països es van afegir a una resistència armada o es van incorporar a la Wehrmacht: no tenien una idea massa exacta de la ideologia nazi, senzillament s'aplicaven la màxima que l'enemic del meu enemic és el meu amic. Tots sabem com va acabar l'aventura del III Reich a Rússia, i el destí final de les repúbliques bàltiques. Oksanen retrata la repressió ulterior, i la voluntat de supervivència d'Aliide, que es casa amb un personatge important de l'exèrcit rus ocupant amb la finalitat única de fugir de (i protegir-se de) la persecució de la NKVD, la policia política, de la qual ja n'ha pogut tastar la detenció i la tortura. Aliide esdevé finalment un personatge menyspreat tant per l'ocupant rus com pels seus propis compatriotes, que la veuen com algú que ha traït els seus i ha esdevingut un col·laboracionista. Arreu podríem trobar exemples semblants del drama que suposa per un país deixar d'existir i passar a pertànyer a un altre país: la conversió de la vida cultural normal en un exercici esgotador de resistència, la destrucció de la pròpia autoestima, l'exacerbació de les contradiccions, l'escissió de la població entre grups que adopten una acceptació tàcita de l'ocupació, grups que practiquen una resistència més o menys activa, o grups que s'abandonen a un tancament en si mateixos vist com una fugida d'una alienació insuportable – i la perspectiva d'esdevenir cada vegada més dins el propi país una mena de minoria estrangera tolerada.
 |
| Sofi Oksanen, autora de la novel·la Purga, on retrata el drama humà provocat per l'ocupaciò soviètica a Estònia. |
En general, als països ocupants aquest drama és vist amb força indiferència. El poble rus (o bona part del poble rus) podia ser profundament escèptic sobre les bondats del règim soviètic, però el tema de la pertinença de les nacionalitats no russes a la Unió Soviètica eren figues d'un altre paner: era vist majoritàriament com un fet natural. Els pobles acostumats a dirigir imperis elaboren esquemes mentals que justifiquen el seu domini, i un component essencial d'aquests esquemes és la creença que l'annexió d'altres països és, per aquests països, una benedicció. El problema per ells és que la història real és com un tap de suro. Fàcil d'enfonsar simplement amb la mà, però que tossudament s'entesta tornar a sortir a la superfície quan la tensió es rebaixa i els dits es descontrolen.
La política de russificació sistemàtica dels països incorporats a l'URSS era hereva de la política que ja havien practicat els tsars durant segles: certament en temps de la Unió Soviètica ja no incloïa l'adopció del credo ortodox i l'abandó del catolicisme, però encara incloïa l'aprenentatge obligatori del rus i l'establiment de població russa (i russòfona, és clar), instintivament hostil a tota cultura no-russa, o com a mínim sense cap mena d'interès per l'herència cultural dels altres. L'adopció forçada del rus era vista pels russos com un benedicció per a països que tenien la suposada desgràcia de parlar llengües que només es parlaven en aquests països: l'estonià només es parla a Estònia, el letó només a Letònia, el lituà només a Lituània, l'ucraïnès només a Ucraïna, el polonès només a Polònia. La creença en la superioritat cultural fàcilment esdevé creença en la pròpia superioritat, tout court. I en l'assumpció com una obvietat que hi ha pobles per als quals és un fet natural ser governats per altres pobles suposadament millors. Els països que han creat imperis han tingut una intel·lectualitat que ha proporcionat arguments en favor d'aquest imperialisme: en general, amb la creació d'un sentiment de superioritat envers els altres països, i sobretot envers els que eren annexionats al seu imperi. El Regne Unit de la Gran Bretanya és el resultat de l'annexió per Anglaterra de Gal·les, Escòcia i Irlanda, una annexió per la força que al seu moment (diferent per cadascuna) va ser dissimulada amb tractats internacionals, matrimonis o herències familiars, però que sempre fou dolorosa per als països conquerits – bé que en tots es donessin formes d'acceptació del domini anglès. Però el fet rellevant ara i aquí és que per als anglesos era absolutament essencial de creure's (sincerament) amb dret de governar i posseir aquests països: per exemple, creient (sincerament) que es tractava de països endarrerits, incultes, semisalvatges, que demanaven a crits que vingués de fora algú culte i civilitzat a posar pau entre ells, i a ensenyar-los com calia viure, en què calia creure i quina era la llengua que calia parlar. Sense aquesta creença sincera el domini anglès no hauria estat tan persistent: quan la creença falla, apareix en el poble dominant (en aquest cas, l'anglès) el dubte seriós sobre si realment tenen dret a decidir des de Londres el destí d'escocesos, gal·lesos o irlandesos. A dia d'avui, Anglaterra es troba en aquesta tesitura: és, malgrat tot, un país prou civilitzat per desenvolupar un autocrítica sòlida, que els duu a revisar (o permetre que els mateixos interessats revisin) la història de com s'ha arribat al punt actual, si hi hauria hagut alternatives, i si el fet que Anglaterra hagi governat i dominat altres països durant segles els dóna dret a seguir dominant-los. Aquest dilema ja se'ls va plantejar en el cas d'Irlanda, se'ls planteja avui en el cas d'Escòcia, i probablement se'ls plantejarà algun dia en el cas de Gal·les. Rússia encara és ben lluny de tot això, com ho demostra la naturalitat amb què Putin es considera amb dret a intervenir en els afers dels països que l'envolten – alguns dels quals fins no fa gaire formaven part de la Unió Soviètica. I encara n'era més lluny els anys de Gorbatxov.
Per això la majoria del poble rus la dècada dels 80 del segle passat reaccionava davant les demandes secessionistes de les repúbliques bàltiques amb cert astorament. Eren anys de Perestroika, Gotbatxov havia donat un aire nou a aquell règim, l'estalinisme havia passat – en gran part si més no –, i l'únic important havia de ser la millora de l'economia, de les relacions socials, i del respecte pels drets humans. No podien entendre de cap manera que per a algú hi pogués haver alguna cosa més: com ara, que els fos inacceptable el fet mateix de pertànyer a Rússia – fet convenientment dissimulat sota l'eufemisme de formar part de la Unió Soviètica.
La política de russificació sistemàtica dels països incorporats a l'URSS era hereva de la política que ja havien practicat els tsars durant segles: certament en temps de la Unió Soviètica ja no incloïa l'adopció del credo ortodox i l'abandó del catolicisme, però encara incloïa l'aprenentatge obligatori del rus i l'establiment de població russa (i russòfona, és clar), instintivament hostil a tota cultura no-russa, o com a mínim sense cap mena d'interès per l'herència cultural dels altres. L'adopció forçada del rus era vista pels russos com un benedicció per a països que tenien la suposada desgràcia de parlar llengües que només es parlaven en aquests països: l'estonià només es parla a Estònia, el letó només a Letònia, el lituà només a Lituània, l'ucraïnès només a Ucraïna, el polonès només a Polònia. La creença en la superioritat cultural fàcilment esdevé creença en la pròpia superioritat, tout court. I en l'assumpció com una obvietat que hi ha pobles per als quals és un fet natural ser governats per altres pobles suposadament millors. Els països que han creat imperis han tingut una intel·lectualitat que ha proporcionat arguments en favor d'aquest imperialisme: en general, amb la creació d'un sentiment de superioritat envers els altres països, i sobretot envers els que eren annexionats al seu imperi. El Regne Unit de la Gran Bretanya és el resultat de l'annexió per Anglaterra de Gal·les, Escòcia i Irlanda, una annexió per la força que al seu moment (diferent per cadascuna) va ser dissimulada amb tractats internacionals, matrimonis o herències familiars, però que sempre fou dolorosa per als països conquerits – bé que en tots es donessin formes d'acceptació del domini anglès. Però el fet rellevant ara i aquí és que per als anglesos era absolutament essencial de creure's (sincerament) amb dret de governar i posseir aquests països: per exemple, creient (sincerament) que es tractava de països endarrerits, incultes, semisalvatges, que demanaven a crits que vingués de fora algú culte i civilitzat a posar pau entre ells, i a ensenyar-los com calia viure, en què calia creure i quina era la llengua que calia parlar. Sense aquesta creença sincera el domini anglès no hauria estat tan persistent: quan la creença falla, apareix en el poble dominant (en aquest cas, l'anglès) el dubte seriós sobre si realment tenen dret a decidir des de Londres el destí d'escocesos, gal·lesos o irlandesos. A dia d'avui, Anglaterra es troba en aquesta tesitura: és, malgrat tot, un país prou civilitzat per desenvolupar un autocrítica sòlida, que els duu a revisar (o permetre que els mateixos interessats revisin) la història de com s'ha arribat al punt actual, si hi hauria hagut alternatives, i si el fet que Anglaterra hagi governat i dominat altres països durant segles els dóna dret a seguir dominant-los. Aquest dilema ja se'ls va plantejar en el cas d'Irlanda, se'ls planteja avui en el cas d'Escòcia, i probablement se'ls plantejarà algun dia en el cas de Gal·les. Rússia encara és ben lluny de tot això, com ho demostra la naturalitat amb què Putin es considera amb dret a intervenir en els afers dels països que l'envolten – alguns dels quals fins no fa gaire formaven part de la Unió Soviètica. I encara n'era més lluny els anys de Gorbatxov.
Per això la majoria del poble rus la dècada dels 80 del segle passat reaccionava davant les demandes secessionistes de les repúbliques bàltiques amb cert astorament. Eren anys de Perestroika, Gotbatxov havia donat un aire nou a aquell règim, l'estalinisme havia passat – en gran part si més no –, i l'únic important havia de ser la millora de l'economia, de les relacions socials, i del respecte pels drets humans. No podien entendre de cap manera que per a algú hi pogués haver alguna cosa més: com ara, que els fos inacceptable el fet mateix de pertànyer a Rússia – fet convenientment dissimulat sota l'eufemisme de formar part de la Unió Soviètica.
QUATRE. Una demanda concreta
La demanda de revisar el pacte Molotov-Ribbentrop, leit-motiv de la protesta ciutadana de les tres repúbliques bàltiques, tenia un rerefons significatiu. La Unió Soviètica sempre va negar oficialment que en aquest pacte hi hagués res que afectés les repúbliques bàltiques: mantenien que es tractava d'un pacte de no-agressió entre l'URSS i el III Reich, res més. L'annexió dels tres països s'explicava com una voluntat lliure i sobirana de llurs pobles, expressada a través dels seus respectius parlaments, que van votar-hi a favor. I aquesta fou la versió oficial a l'antiga URSS durant molts anys. Una versió ofensiva per la intel·ligència del respectable, que a occident feia riure però que entre el poble rus era acceptada com una veritat indiscutible. La rellevància de revisar els pactes Molotov-Ribbentrop ve del fet que implicava posar en dubte el dret de la Unió Soviètica a posseir les repúbliques bàltiques.
La demanda de revisar el pacte Molotov-Ribbentrop, leit-motiv de la protesta ciutadana de les tres repúbliques bàltiques, tenia un rerefons significatiu. La Unió Soviètica sempre va negar oficialment que en aquest pacte hi hagués res que afectés les repúbliques bàltiques: mantenien que es tractava d'un pacte de no-agressió entre l'URSS i el III Reich, res més. L'annexió dels tres països s'explicava com una voluntat lliure i sobirana de llurs pobles, expressada a través dels seus respectius parlaments, que van votar-hi a favor. I aquesta fou la versió oficial a l'antiga URSS durant molts anys. Una versió ofensiva per la intel·ligència del respectable, que a occident feia riure però que entre el poble rus era acceptada com una veritat indiscutible. La rellevància de revisar els pactes Molotov-Ribbentrop ve del fet que implicava posar en dubte el dret de la Unió Soviètica a posseir les repúbliques bàltiques.
 |
| Mapa d'Europa, amb la il·lustració de les zones d'influència establertes per les clàusules secretes del pacte Molotov-Ribbentrop de 1939. Cal observar el petit detall que Lituània no era admesa com a part de la futura zona d'influència russa, sinó alemanya. A la pràctica, però, va patir el mateix destí de les altres dues repúbliques Bàltiques, que fou la incorporació forçada a la Unió Soviètica. |
Bé que els pactes es referien en principi a la no-agressió entre el III Reich i la Unió Soviètica, la lletra petita – semisecreta, mai publicitada extensament – indicava que els dos països es repartien unes esferes d'influència: cadascuna reconeixia a l'altra el dret de fer el què volgués amb els països que queien dins aquestes àrees. Els països que Alemanya es va annexionar van recuperar la seva independència a la fi de la guerra – llevat de Lituània. Els països que Rússia es va annexionar no la van recuperar – llevat de Finlàndia, que va perdre malgrat tot una part del seu territori. Com explicar aquella anomalia? A la Unió Soviètica la història oficial no esmentava mai els protocols secrets del pacte Molotov-Ribbentrop, sinó que s'explicava la incorporació de les repúbliques bàltiques com un exemple de la lliure elecció dels pobles d'aquests països: els respectius parlaments havien votat massivament en favor de la incorporació a la Unió Soviètica, i la Unió Soviètica – bé, Stalin – els havia admès graciosament al seu si. Una història que s'ensenyava reiteradament a les escoles, i que topava frontalment amb el record ben diferent que en tenien estonians, letons i lituans, i que malgrat la por havia passat per transmissió oral d'avis a pares, de pares a fills.
La denúncia dels pactes Molotov-Ribbentrop invalidava legalment l'annexió de les repúbliques bàltiques per la Unió Soviètica, i per tant treia tota validesa a les accions de govern de Moscou: totes les lleis soviètiques a partir de 1940 deixaven de tenir validesa en sòl estonià, letó i lituà. Aquest era el rerefons del clam bàltic: les repúbliques bàltiques mai havien format part de la Unió Soviètica legalment, i per tant qualsevol necessitat de seguir les lleis soviètiques – per exemple, de cara a seguir procediments legals per llur independència – desapareixia. Calia simplement restablir la continuïtat legal amb les repúbliques d'abans de la guerra. Res més.
La resposta soviètica va tenir diversos fronts: des de la defensa dels treballadors russos (que havien estat enviats massivament a les tres repúbliques, com a part de la política de russificació), les acusacions de nacionalisme, radicalisme i xovinisme (la potència ocupant mai no és nacionalista: ho són sempre els ciutadans dels països ocupats que s'oposen a l'ocupació) i, òbviament, l'amenaça militar. Però en una entrevista a Pravda, Yakovlev, que aleshores presidia un comitè del Congrés de Diputats precisament per a la revisió dels pactes Molotov-Ribbentrop, admetia que en aquell pacte hi havia clàusules secretes que afectaven les repúbliques bàltiques. Negava, però, que aquestes clàusules fossin l'origen de la incorporació d'aquestes repúbliques a la Unió Soviètica. De tota manera el reconeixement de l'existència dels pactes secrets donava ales a les reivindicacions dels tres petits països.
L'única aposta constructiva per part del govern soviètic va ser la proposta de canvis legislatius en les constitucions de les tres repúbliques. Però eren canvis molt pobres. El govern central de Moscou es reservava totes les decisions referents a política econòmica, política exterior – i militar, no cal dir-ho –, educació, ciència i cultura. Aquests darrers punts eren crucials. S'admetia la possibilitat de certa promoció de les llengües de les repúbliques bàltiques, fins a una certa co-oficialitat, però sempre subordinades a la llengua russa, que mantenia l'estatus de dominant i, de fet, llengua oficial única. Alhora el projecte incloïa lleis en contra de grups titllats de xovinistes i/o nacionalistes, fet que obria la porta a la seva persecució policial. Des d'aquí, tot ens sona familiar. I veiem perfectament comprensible que aquest projecte, tan progressista i avançat per la població russòfona de les repúbliques bàltiques, fos tan poc seductor per a la població autòctona. Sobretot perquè sentien que tenien alternatives increïblement més interessants, com ara la recuperació pura i simple de llurs sobiranies.
La denúncia dels pactes Molotov-Ribbentrop invalidava legalment l'annexió de les repúbliques bàltiques per la Unió Soviètica, i per tant treia tota validesa a les accions de govern de Moscou: totes les lleis soviètiques a partir de 1940 deixaven de tenir validesa en sòl estonià, letó i lituà. Aquest era el rerefons del clam bàltic: les repúbliques bàltiques mai havien format part de la Unió Soviètica legalment, i per tant qualsevol necessitat de seguir les lleis soviètiques – per exemple, de cara a seguir procediments legals per llur independència – desapareixia. Calia simplement restablir la continuïtat legal amb les repúbliques d'abans de la guerra. Res més.
La resposta soviètica va tenir diversos fronts: des de la defensa dels treballadors russos (que havien estat enviats massivament a les tres repúbliques, com a part de la política de russificació), les acusacions de nacionalisme, radicalisme i xovinisme (la potència ocupant mai no és nacionalista: ho són sempre els ciutadans dels països ocupats que s'oposen a l'ocupació) i, òbviament, l'amenaça militar. Però en una entrevista a Pravda, Yakovlev, que aleshores presidia un comitè del Congrés de Diputats precisament per a la revisió dels pactes Molotov-Ribbentrop, admetia que en aquell pacte hi havia clàusules secretes que afectaven les repúbliques bàltiques. Negava, però, que aquestes clàusules fossin l'origen de la incorporació d'aquestes repúbliques a la Unió Soviètica. De tota manera el reconeixement de l'existència dels pactes secrets donava ales a les reivindicacions dels tres petits països.
L'única aposta constructiva per part del govern soviètic va ser la proposta de canvis legislatius en les constitucions de les tres repúbliques. Però eren canvis molt pobres. El govern central de Moscou es reservava totes les decisions referents a política econòmica, política exterior – i militar, no cal dir-ho –, educació, ciència i cultura. Aquests darrers punts eren crucials. S'admetia la possibilitat de certa promoció de les llengües de les repúbliques bàltiques, fins a una certa co-oficialitat, però sempre subordinades a la llengua russa, que mantenia l'estatus de dominant i, de fet, llengua oficial única. Alhora el projecte incloïa lleis en contra de grups titllats de xovinistes i/o nacionalistes, fet que obria la porta a la seva persecució policial. Des d'aquí, tot ens sona familiar. I veiem perfectament comprensible que aquest projecte, tan progressista i avançat per la població russòfona de les repúbliques bàltiques, fos tan poc seductor per a la població autòctona. Sobretot perquè sentien que tenien alternatives increïblement més interessants, com ara la recuperació pura i simple de llurs sobiranies.
 |
| Imatge de la Via Bàltica. Ubicació exacta no especificada. |
CINC. I la via fou
La Via Bàltica es va fer, finalment, el 23 d'agost de 1989. No era cap data a l'atzar: era exactament el cinquantè aniversari dels pactes Molotov-Ribbentrop. Era dia feiner, però el govern d'Estònia el va declarar festiu. A les altres repúbliques hi va haver empreses que no van permetre als seus treballadors que hi participessin, mentre que d'altres van participar en la financiació dels autocars per transportar-hi els participants. Una via de 600 quilòmetres no es pot organitzar sense una gran complicitat ciutadana, d'organitzacions, mitjans de comunicació – la sincronització es va fer a través d'emissores de ràdio –, transportistes i, òbviament, la població de cada lloc per on passava la Via.
Cap líder estonià, letó ni lituà no s'hauria atrevit a embrancar-se en una iniciativa d'aquest calibre sense tenir indicis que podria reeixir. Els anys anteriors, el 23 d'agost s'havien fet manifestacions i actes públics a les tres repúbliques, en remembrança i protesta pel pacte Molotov-Ribbentrop. Un de força reeixit fou a la ciutat de Siauliai, a Lituània, on es va escenificar la mort de les tres repúbliques (cadascuna amb un taüt cobert per la seva bandera) sota dues grans banderes entrellaçades: una del III Reich, una altra de la Unió Soviètica. L'any 1988 – és a dir, un any abans de la Via – fou la primera vegada que els actes en record del pacte Molotov-Ribbentrop es van poder celebrar en pau i sense detencions. Era clar per tothom que el 1989, cinquantè aniversari dels pactes, calia fer-ne una de grossa. I així va ser. La Via Bàltica va unir Tallinn, Riga i Vilnius. I les imatges van fer la volta al món.
Encara més interessant fou la reacció de les autoritats soviètiques després de la Via. Hi va haver per a les repúbliques bàltiques acusacions de discriminació contra minories ètniques – referint-se, òbviament, a la població russa enviada a les tres repúbliques a partir de 1945 –, i sobre la terrorització de la gent que no estava d'acord amb la secessió. Són acusacions curioses si tenim en compte que van ser fetes per part d'un estat que al llarg dels tres darrers segles ha oprimit sistemàticament les minories no-russes del seu territori, i ha ignorat sistemàticament les opinions dels que s'oposaven a l'annexió dels seus països. Però potser el detall més rellevant –i que porta a una reflexió sobre el nostre cas, és la reacció del Comitè Central del PCUS, que en una declaració sobre la Via Bàltica llegida tres dies després per televisió (26 d'agost de 1989), era prou concloent:
‘Tot ha anat massa lluny. Es tracta d'una amenaça seriosa al destí del pobles del Bàltic. La gent hauria de conèixer l'abisme al qual estan essent empesos pels seus líders nacionalistes. Si aconsegueixen el seu objectiu, les possibles conseqüències poden ser catastròfiques per a aquestes nacions. Fins i tot n'estaria amenaçada llur existència mateixa.'
Els vaticinis catastrofistes, que també hem hagut de sentir en relació a Catalunya, no s'han complert – ni hi ha cap raó per pensar que es complirien en el cas català. Cap dels tres països bàltics ha esdevingut Xauxa, però tots tornen a ser amos d'ells mateixos, dels seus recursos, del seu treball i de les seves decisions. I aquest fet és prou perquè tinguin motius sòlids per mirar el futur sense cap por especial. De fet allò que s'ha complert és la màxima que els països raonablement petits – no microscòpics – i raonablement homogenis – mai cap país ho és del tot – acostumen a funcionar força més bé que els països massa grans i, sobretot, massa heterogenis. I el mot massa s'ha d'aplicar als casos en els quals el grau d'heterogeneïtat supera amb escreix el que resulta tolerable per a una nacionalitat dominant que veu l'altre com una amenaça, i en conseqüència veu com un fet natural la destrucció de les institucions, les tradicions, la cultura i la llengua de les altres nacionalitats que, per avatars de la història, cauen sota el seu domini. Un fet natural que, al capdavall, sempre es pot justificar amb l'apel·lació a la necessària simplificació administrativa, la necessitat de modernitzar les institucions o al conegut principi que cal mirar endavant i mai enrere. Especialment, quan mirar enrere pot portar a les nacions que es vol suprimir el record que altre temps van ser lliures i sobirans.
Com deia al començament, si no hi ha cap contratemps dramàtic (hauria de ser molt dramàtic), l'onze de setembre proper seré en una carretera, donant la mà a una banda i l'altra a algú que de moment no tinc ni idea de qui serà, fent una baula d'una cadena humana que resseguirà el meu país de dalt a baix. Una Via Bàltica a la Mediterrània. No puc saber si aquesta Via serà només una flor aïllada o una baula més d'una cadena de fets que algun dia ens durà a Ítaca. Sé, només, que a la cadena de mans llaçades hi haurà les meves.
La Via Bàltica es va fer, finalment, el 23 d'agost de 1989. No era cap data a l'atzar: era exactament el cinquantè aniversari dels pactes Molotov-Ribbentrop. Era dia feiner, però el govern d'Estònia el va declarar festiu. A les altres repúbliques hi va haver empreses que no van permetre als seus treballadors que hi participessin, mentre que d'altres van participar en la financiació dels autocars per transportar-hi els participants. Una via de 600 quilòmetres no es pot organitzar sense una gran complicitat ciutadana, d'organitzacions, mitjans de comunicació – la sincronització es va fer a través d'emissores de ràdio –, transportistes i, òbviament, la població de cada lloc per on passava la Via.
Cap líder estonià, letó ni lituà no s'hauria atrevit a embrancar-se en una iniciativa d'aquest calibre sense tenir indicis que podria reeixir. Els anys anteriors, el 23 d'agost s'havien fet manifestacions i actes públics a les tres repúbliques, en remembrança i protesta pel pacte Molotov-Ribbentrop. Un de força reeixit fou a la ciutat de Siauliai, a Lituània, on es va escenificar la mort de les tres repúbliques (cadascuna amb un taüt cobert per la seva bandera) sota dues grans banderes entrellaçades: una del III Reich, una altra de la Unió Soviètica. L'any 1988 – és a dir, un any abans de la Via – fou la primera vegada que els actes en record del pacte Molotov-Ribbentrop es van poder celebrar en pau i sense detencions. Era clar per tothom que el 1989, cinquantè aniversari dels pactes, calia fer-ne una de grossa. I així va ser. La Via Bàltica va unir Tallinn, Riga i Vilnius. I les imatges van fer la volta al món.
Encara més interessant fou la reacció de les autoritats soviètiques després de la Via. Hi va haver per a les repúbliques bàltiques acusacions de discriminació contra minories ètniques – referint-se, òbviament, a la població russa enviada a les tres repúbliques a partir de 1945 –, i sobre la terrorització de la gent que no estava d'acord amb la secessió. Són acusacions curioses si tenim en compte que van ser fetes per part d'un estat que al llarg dels tres darrers segles ha oprimit sistemàticament les minories no-russes del seu territori, i ha ignorat sistemàticament les opinions dels que s'oposaven a l'annexió dels seus països. Però potser el detall més rellevant –i que porta a una reflexió sobre el nostre cas, és la reacció del Comitè Central del PCUS, que en una declaració sobre la Via Bàltica llegida tres dies després per televisió (26 d'agost de 1989), era prou concloent:
‘Tot ha anat massa lluny. Es tracta d'una amenaça seriosa al destí del pobles del Bàltic. La gent hauria de conèixer l'abisme al qual estan essent empesos pels seus líders nacionalistes. Si aconsegueixen el seu objectiu, les possibles conseqüències poden ser catastròfiques per a aquestes nacions. Fins i tot n'estaria amenaçada llur existència mateixa.'
Els vaticinis catastrofistes, que també hem hagut de sentir en relació a Catalunya, no s'han complert – ni hi ha cap raó per pensar que es complirien en el cas català. Cap dels tres països bàltics ha esdevingut Xauxa, però tots tornen a ser amos d'ells mateixos, dels seus recursos, del seu treball i de les seves decisions. I aquest fet és prou perquè tinguin motius sòlids per mirar el futur sense cap por especial. De fet allò que s'ha complert és la màxima que els països raonablement petits – no microscòpics – i raonablement homogenis – mai cap país ho és del tot – acostumen a funcionar força més bé que els països massa grans i, sobretot, massa heterogenis. I el mot massa s'ha d'aplicar als casos en els quals el grau d'heterogeneïtat supera amb escreix el que resulta tolerable per a una nacionalitat dominant que veu l'altre com una amenaça, i en conseqüència veu com un fet natural la destrucció de les institucions, les tradicions, la cultura i la llengua de les altres nacionalitats que, per avatars de la història, cauen sota el seu domini. Un fet natural que, al capdavall, sempre es pot justificar amb l'apel·lació a la necessària simplificació administrativa, la necessitat de modernitzar les institucions o al conegut principi que cal mirar endavant i mai enrere. Especialment, quan mirar enrere pot portar a les nacions que es vol suprimir el record que altre temps van ser lliures i sobirans.
Com deia al començament, si no hi ha cap contratemps dramàtic (hauria de ser molt dramàtic), l'onze de setembre proper seré en una carretera, donant la mà a una banda i l'altra a algú que de moment no tinc ni idea de qui serà, fent una baula d'una cadena humana que resseguirà el meu país de dalt a baix. Una Via Bàltica a la Mediterrània. No puc saber si aquesta Via serà només una flor aïllada o una baula més d'una cadena de fets que algun dia ens durà a Ítaca. Sé, només, que a la cadena de mans llaçades hi haurà les meves.
Pere Rovira
************************
Proper BATISCAF:
El pensament no estàndard
.JPG)
, l'onze de setembre proper seré en una carret...){kind=link}
Publica un comentari a l'entrada