Eren les set del matí i ja ho tenia tot a punt per començar.
La gent acostuma a creure que els escriptors són gent desendreçada i llibertina; ganduls que no foten res durant el dia i que després miren de redimir-se escrivint a altes hores de la matinada, malmetent els seus pulmons fumant compulsivament i foradant-se l’estómac a base de litres de cafè. Però la veritat és que, per en Chuck, escriure requeria molta disciplina, horaris estrictes i una organització espantosa. En el seu cas en particular l’únic tòpic que s’acomplia era el de l’addicció al cafè.
La taula de treball feia hores que estava parada metòdicament: pilot negre de punta de mig mil·límetre, una llibreta quadriculada mida din a4 plena d’un munt d’idees caçades al vol durant mesos, un diccionari enciclopèdic, un altre de sinònims, un bloc de fitxes de quartilla per estructurar les seqüències i una tassa de cafè (acabat de fer) que s’aniria reomplint a mesura que passessin les hores.
Aquesta vegada, en comptes del seu ordinador, hauria d’arreglar-se-les amb aquell tros de ferralla que acabava d’adquirir feia poques hores. L’impossibilitat de trobar un ordinador l’havia condemnat definitivament a fer servir la vella Mekanika per escriure el guió del concurs. La màquina d’escriure havia trencat considerablement una part de la seva rutina però, exceptuant-la a ella i un generós bloc de fulls en blanc, la zona de treball semblava la de sempre.
Ell no patia mai el conegut com a “terror a la pàgina en blanc”. En canvi, sí que patia una por compulsiva a picar la primera lletra: el moment crucial en què havia d’apostar per una idea concreta i convertir-la en paraules.
La seva carrera com a guionista estava a punt de decidir-se. Un cop comencés, ja no hi hauria marxa enrere.
El dia abans, només arribar d’aquella estranya botiga d’antiguitats, va trucar desesperat al seu agent per fer-li saber que en pensava de la seva recomanació.
—Ei! No fiquis la meva mare en tot això —s’havia defensat per telèfon en Frank—. Em sap greu, home. Un xinés me’n va donar la targeta a la sortida del metro i la duia a l’americana quan em vas explicar que t’havies carregat el teu ordinador. Què vols que et digui?
—Què faig amb aquesta merda de trasto, Frank?
—A veure. Dius que encara tens els diners que et vaig donar?
—Sí, cony! Però he perdut tot el matí allà i dubto que trobi res a aquestes hores!
—Escolta’m bé Chuck: queda’t els quartos per viure mentre escrius el guió. Jo miraré de trobar-te alguna cosa.
—I que faig de mentre?
—Fes servir la màquina. Jo et puc passar el guió a ordinador... quan en tinguem un, és clar.
A en Chuck no li va semblar una idea tan desgavellada. Podia començar a perfilar la seva idea fent servir la Mekanika i després ja en farien còpies. Ara bé. Quina idea era la que calia posar-se a escriure amb tanta rapidesa? Ai, coi! Aquell era l’autèntic quid de la qüestió. Portava hores preocupat per l’eina que faria servir per escriure quan encara no sabia ni què era allò tan important que calia escriure. Només advertir aquest petit detall en Chuck es va acomiadar d’en Frank amb un simple «molt bé» i va penjar-li l’aparell encara més histèric que abans.
Sense perdre ni un segon va disposar tots els estris de costum sobre la taula de treball per trobar-se-la ben preparada l’endemà, va posar l’alarma del despertador a dos quarts de set del matí, va avaluar el rebost, la nevera i el pot del cafè, va fer una llista de tot el que li faltava per recloure’s a casa durant els dies vinents, va baixar al súper i, en tornar, va endreçar la compra.
Quan ja ho va tenir tot fet, va seure a la terrassa amb la seva llibreta d’idees en mà. Va començar a regirar aquelles idees primitives tot mirant de trobar-ne alguna que s’ajustés als termes del concurs de guió i que, tanmateix, semblés prou prometedora. Lamentablement, i per desesperació seva, totes aquelles idees no li semblaven tenir ni solta ni volta.
Just quan es feia de nit, en Chuck va aixecar els ulls de la llibreta i la va veure: la gran ciutat. S’ il·luminava intermitent als seus peus. Li revelava la idea que tant necessitava. La gran ciutat. La gran capital que l’havia seduït anys enrere amb promeses d’èxit i treball però que només era plena de lladres amb corbata i xusma de tota mena. L’indret que li havia promès ser algú però que sempre li acabava etzibant una puntada de peu al cul. Que curiós! Aquella miserable i pudenta ciutat que tan infeliç l’havia fet, ara li xiuxiuejava a cau d’orella el motiu de la seva propera obra. Com només ho feien les muses.
Ple de satisfacció, va somriure i s’hi va dirigir en pensaments:
—Escriuré la teva mort abans que tu escriguis la meva.
Va prendre quatre notes a la llibreta. La va deixar a la taula de treball. Després d’afaitar-se i passar per la dutxa es va rentar les dents, va posar-se el pijama i es va ficar al llit més content que mai, segur d’haver trobat la millor idea de la seva vida.
Però tot això, és clar, havia sigut el dia anterior. Ara, assegut en silenci davant la màquina d’escriure, en Chuck era un cagadubtes vivent.
—Segur? —es deia—. Una història d’aquest tipus? Se n’han fet tantes... Què hi puc aportar de nou? Estic acabat!
Va passar mitja hora llarga en blanc. Passada aquesta estona, sense saber molt bé el motiu, es va decidir a començar a picar les tecles de la Mekanika. Va llençar-se a escriure:
EXT. GRAN CIUTAT. DIA
Fins aquí la cosa era més o menys fàcil. Els guions sempre començaven amb tres paraules com aquelles, si fa no fa. Abans d’escriure-les, això sí, acostumava a haver-hi un treball exhaustiu que durava setmanes: sinopsi, tractament, llegir el que s’ha escrit, rellegir, corregir, reescriure, documentar-se, dissenyar els personatges, tenir clars els tres actes... Un merder de ca l’ample.
Però aquell cop, en Chuck va sentir l’estrany impuls d’anar pel dret. Va canviar de línia i va seguir picant gairebé sense pensar. Les frases sortien soles, una rere l’altra.
De moment li agradaven els noms dels personatges, la seva manera de parlar. Se sentia bé escrivint. La cosa rutllava.
Quan portava deu pàgines va obligar-se a parar tot i no tenir-ne gens de ganes. Allò no podia ser: anava massa ràpid. Si no rellegia ara corria el risc de perdre’s en un laberint del qual no podria sortir-ne mai.
Va trigar quinze minuts a repassar-les. Eren increïbles. El millor que havia escrit mai. Les primeres escenes fluïen de forma natural. Les localitzacions eren variades i possibles. Les accions eren breus i presentaven la trama de forma atractiva. La pel·lícula es reproduïa en forma d’imatges al cervell del lector, com havia de ser.
Satisfet, apilà les planes escrites a un racó de la taula i va abraonar-se de nou sobre la màquina. Estava en ratxa. Ho havia d’aprofitar. La Mekanika omplí la casa amb el seu cant infatigable. No eren ni les nou.
No tenia ni la més mínima idea de quina hora devia ser però ja era negra nit quan en Chuck va picar les dues últimes lletres, les lletres que tot guionista desitja escriure per sobre de totes les altres:
FI
Quan va extreure la pàgina i la va desar sobre les altres va sentir que trucaven a la porta de casa seva, com si la volguessin tirar a terra. Es va aixecar de la cadira per obrir amb prestesa però no en va ser capaç. Amb prou feines podia caminar. Tenia les cames tan adormides que va trigar un minut llarg en arribar a l’entrada. «Massa estona assegut», es digué.
Era en Frank, duia un portàtil sota el braç. Feia cara de pocs amics.
—Què és aquest escàndol? —preguntà en Chuck—. Vols que t'expliqui per a què serveix aquest botó tan maco que hi ha al costat de la porta?
—Fa més d’una hora que pico! Per l’amor de Déu, Chuck! —en Frank semblava molt preocupat—. On t’havies ficat?
—Porto tot el dia escrivint.
—Tot el dia? Fa una setmana que et truco. On tens el mòbil? Pensava que t’havia passat alguna cosa!
En Chuck no entenia res.
—Estàs bé? —preguntà en Frank— Fas mala cara.
En realitat en Chuck no es trobava gens bé. Li feia mal el cap, feia pudor i se sentia més pesat que un plom. Es va tocar la galta. Hi va trobar una barba aspra, de dies. Va sentir com li fallaven les forces i es va desmaiar sobre la catifa mentre el seu agent intentava reanimar-lo en va.
—Chuck? Chuck!
David Barón
Més contes elèctrics a: Llamp de Contes
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada