I de sobte ja és de nit! I la Lluna plena ha
tornat a irrompre exuberant al mig del cel! I el vent bufa… i els udols
l’acompanyen. Els llops hi són, udolant de cara a la Lluna… però perquè? Jo
també surto a mirar-la. Seran coincidències? Simples circumstàncies? Com
sempre… a criTeri de cadascú!
Així neix una nova conversa amb la Lluna. Avui hi ha lluna plena, la
lluna plena d’octubre de 2013.
- Ai Lluna! Com bufa avui el vent!
- Vigila, no surtis volant… - La
Lluna, com sempre, dona bons consells.
- Intentaré tocar de peus a terra
aquesta nit.
- Si t’agrada aquesta terra que
xafes, és una bona opció noia!
- Sí, aquesta nit ho és. Demà… ja
t’ho contaré…
- Molt bé! Tu conta’m coses!
Canta’m! Xiula’m! Tanta gent m’acompanya en nits com aquesta, dedicant-me somnis,
creences, i intuïcions, que és realment agradable sortir a il·luminar la nit.
- Sí… som molts els que et mirem. –
I sempre mirem la Lluna bocabadats. - Som molta gent, i moltes criatures!
- Fins i tot, algunes m’udolen!
- T’udolen? Qui t’udola?! Ah sí! -
Qui no ha sentit un calfred, de misteri i de soledat, al imaginar la figura
d’ull llop sobre una roca udolant-li a la Lluna – Els llops t’udolen!
Sí que és freqüent, oi? La imatge d’un llop
que udola una nit de lluna plena… Què ho deu de fer? De veritat hi ha un
perquè….? Vaja, de perquès segur que n’hi ha una bona pila… Però, qui sap quina
d’aquestes causes serà la vertadera! Últimament, com que nosaltres els humans
li trobem un perquè prou lògic i mancat de màgia a quasi tot, hi hem posat cullerada.
És fàcil, és una qüestió de coincidència: els llops udolen més durant les nits,
perquè són nocturns. Apa. I miren cap a la Lluna ja que és una tècnica per
millorar l’acústica. (Donem-li una mica més de gràcia, si us plau!). Ah sí…
així també es comuniquen… (Vaja…). Podria ser. Però així se li treu tota
mística i romanticisme a la qüestió! (No?). Que se n’ha fet, llavors, d’aquella
música que trenca el silenci de la nit, d’un llop, de molts d’ells, entonant
carícies intenses al vent? Encongint el cor dels fredolics i inflamant el
d’aquells que també miren la Lluna en calma?
Li haurem de preguntar a la Lluna la seva
opinió.
- Alguna cosa a dir? Algun per què
més?
- Ara que ho dius… si vols et puc
contar la història que molts dels teus han utilitzat com a llegenda per
donar-li una altra explicació. Aquella història que s’ha contat des de sempre,
que ningú ha comprovat, ni ha estudiat mai. Aquella que cada vegada que es
conta, canvia dues comes.
- Oh sí! Conta-me-la! Sigues tu qui
m’acompanyi avui!
- Te la contaré. Doncs una nit, de
vent com avui, vaig baixar a la Terra… amb tanta mala fortuna que em vaig
enredar a un arbre… I un llop, preciós, va venir a ajudar-me, li vaig acaronar
el morro, i vam estar jugant tota la nit. Va ser tan divertit! – La Lluna somriu
nostàlgica i burleta. – Però va
arribar el moment de separar-nos, i no sé ben bé si el meu amic em va
abandonar, o si vaig ser jo, corrent a amagar-me dins del cel, que de sobte
vaig trobar que m’havia quedat amb la seva ombra com a record. La mateixa que
es projectava dins la fosca nit amb la meva llum…
- … i des de llavors els llops
t’udolen per a que li tornis.
- Això diuen.
- I… digues-me Lluna… aquesta
història és veritat?
- Ai noia! Dependrà de tu saber-ho!
– Ara sí que la Lluna riu burleta!
Llops, nits, lluna plena, vent, udols,… Silenci.
Quantes coses et ballen pel cap aquesta nit. Tan de bo poguéssim comptar amb un
llop per a que ens aclarís el dubte! Però potser no farà falta, no ens creurem
res, i ens ho creurem tot. I aixecarem el cap per mirar la Lluna, i un sospir
del vent ens passarà pel cos, i de dins se’ns arrencarà un udol ofegat, que ens
naixerà al ventre, i l’únic perquè serà aquell que no perdrem el temps en
desxifrar. Bona nit!
.JPG)
Molt bé, llunàtica!
ResponElimina