Sisifisme(s)

 

Sísif és un personatge menor, però cabdal en molts aspectes, de la mitologia grega. I prou conegut del gran públic – si més no, del sector amb certa cultura diguem-ne ‘clàssica' – perquè no calgui entrar en massa detalls. Però atès el descrèdit d'aquesta cultura que he anomenat ‘clàssica', potser caldria explicar-ne el més essencial perquè aquest Batiscaf sigui comprensible.



U. El mite

El nucli central del mite és ben conegut. En algun lloc dels inferns, Sísif carregava un roc enorme muntanya amunt. Després d'esforços inhumans i esgotadors, assolia la seva meta: el roc era al cim... o gairebé. En aquell moment, els déus feien rodolar el roc muntanya avall, i tota la feina i tot el sofriment de Sísif esdevenien inútils. Baixava la muntanya tot buscant el roc, i tornava a carregar-lo cap amunt. El cicle es repetia eternament; no hi havia cap fi. Aquesta estructura és molt semblant a la del mite de Prometeu, que era encadenat a un penya-segat, a la riba del mar. Cada dia, un ocell gegantí – una àliga, en la majoria de versions – baixava del cel, se li abraonava, i li arrencava amb el bec un bocí del ventre, enmig dels crits de dolor de l'heroi. L'àliga marxava amb el seu trofeu, que devorava al seu niu. Durant la nit, el tros de bocí del ventre es regenerava al cos de Prometeu; i l'endemà, l'àliga tornava a aparèixer, l'atacava de nou i li torbava a arrencar un bocí del ventre. El cicle es repetia cada dia, eternament. No hi havia fi.

Els dos mites tenen més aspectes en comú, més enllà del fet de la repetició eterna del sofriment dels dos herois. Tant Sísif com Prometeu patien el seu turment com a càstig per una acció en favor de la humanitat; la humanitat en general o bé una part, com ara una ciutat. I el més interessant és que aquestes accions eren reprovables als ulls dels déus, no pas als ulls dels homes, que n'eren els beneficiaris. Prometeu va robar el foc de Zeus per donar-lo als homes a fi que es poguessin escalfar les nits d'hivern; Sísif va gosar ficar-se pel mig d'un rapte, el d'Egina, filla d'Asop: va informar Asop de qui era el raptor, Zeus ni més ni menys, a canvi d'aigua per la ciutat de Corint. Aquestes versions deixaven els déus en una posició que els feia massa antipàtics als ulls dels homes; era inevitable que ments beates, sacerdots i devots dels déus emmerdessin el nom dels herois a base d'adjudicar-los vicis, maldats i pecats diversos. El cos central del mite de Prometeu – la història de l'encadenament i l'àliga que li devorava el ventre – es va complicar amb l'afegiment d'una biografia prèvia que detallava tots els seus conflictes amb Zeus i la seva tossuderia a no acotar el cap davant aquell poder, tan diví com capriciós i infantil. Pel que fa a Sísif, ben aviat van circular altres versions del mite on l'home enganyava els déus amb argúcies diverses; segons altres versions no era un home savi – com deia Homer –, sinó un bandoler de la pitjor mena. Camus, en el seu assaig Reflexions sobre el mite de Sísif, diu que no hi veu contradicció, però cal evitar de sacralitzar qualsevol acudit que digui Camus: és evident que per als grecs no era el mateix ser un home savi que ser un bandoler. Una de les dues versions sembla clarament feta perquè el mite sembli més acceptable des d'un punt de vista moral. Els deús han de ser respectats i temuts, però uns deús massa menyspreables des d'un punt de vista moral, massa capriciosos, massa arbitraris, no és segur que durin gaire en el cor dels fidels.

En definitiva el pecat dels dos herois és haver gosat pensar que la seva gent – la humanitat en el cas de Prometeu, els ciutadans de Corint en el cas de Sísif – tenien dret a alguna cosa a la qual, segons els déus, no tenien dret. Aquest és el detall que els fa rellevants als nostres ulls, i que ha fet que aquests mites hagin esdevingut referents per moltes generacions. També avui.


DOS. La síndrome de Sísif

El sisifisme – mot que m'atreveixo a inventar per a la síndrome de Sísif –, és en definitiva el treball extenuant i inútil. Però inútil perquè al capdamunt hi ha uns déus que, amb una rialleta, fan caure la pedra de nou pel precipici; no pas perquè sigui impossible fer arribar el roc al cim, perquè en definitiva la crueltat del càstig ve del fet que la pedra cau just quan Sísif és a punt de reeixir. El seu objectiu no seria impossible en altres condicions: però és clar, els déus són al capdamunt de la muntanya, esperant-lo. Sense els déus esperant-lo al capdamunt per divertir-s'hi una mica, el mite perd força. Altres matissos es presten a anàlisis molt diverses: per exemple la diferència entre si Sísif és conscient de la inutilitat del seu esforç o si, en canvi, creu sincerament que algun dia se'n sortirà. O la seva actitud envers els déus, si els menysprea des d'una superioritat moral – innegable, a parer meu – o si, en canvi, manté l'esperança secreta que algun dia tindran un mínim de compassió d'ell. L'assaig d'Albert Camus hi dedica una bona colla de paràgrafs.

El sisifisme, la síndrome de l'esforç repetit i inútil, és aplicable a homes i a pobles. Sense rumiar-hi gaire, Camus l'aplica a la figura del pobre treballador que dia rere dia va a la feina. No és una comparació encertada. Ben mirat cap animal no té l'existència assegurada: se l'ha de guanyar cada dia – caçant, fugint dels depredadors, o buscant cucs sota les pedres –, i l'espècie humana no ha fet sinó modificar les maneres de guanyar-se l'existència. Allò que incomoda són els detalls colaterals, com ara el fet enervant que part de la humanitat no hagi de treballar per viure perquè per això disposa de propietats i rendes, o el fet que part no pugui treballar per guanyar-se la vida encara que ho vulgui. Però no el fet que per seguir viu calgui fer alguna cosa: això és consubstancial a la mateixa existència. Es pot discutir la duresa d'algunes feines, dures i desagradables, però no la feina com a concepte. Assimilar el treball quotidià al sisifisme porta a una dicotomia incòmoda: o bé la vida quotidiana és una tragèdia comparable a la de Sísif, o bé al capdavall el turment de Sísif no té res d'especial, és la vida i prou. Cap de les dues opcions no és convincent: un fet tràgic és inusual per definició.

Més adequat és l'exemple que podem trobar en un film interpretat per Paul Newman, Cool Hand Luke (1967), dirigida per Stuart Rosenberg i coneguda a casa nostra com La Llegenda de l'Indomable. Paul Newman representa en aquest film un personatge incòmode per a aquells a qui està sotmès – és pres en una penitenciaria federal –, senzillament perquè s'entesta a fer coses inusuals. Un dia fa una juguesca que serà capaç d'empassar-se cinquanta ous; i la guanya, enmig d'un sarau considerable a la presó. Un altre dia, quan tots els presos són a l'exterior fent la neteja lenta i pesada d'una carretera, els engresca a jugar a fer la neteja a tota pastilla: comença una veritable carrera entre quadrilles a veure qui acaba abans el seu tros, comencen les rialles, juguen a fer-se la traveta, els guardes no saben què fer – perquè al capdavall els presos estan fent la feina –, i a la fi tota la corrua de presoners enllesteix la feina abans que no tenien previst, divertits i alegres, i amb una hora addicional de temps lliure. ¿Què fer amb un subjecte que, sense subvertir l'ordre establert (al capdavall, fa la seva feina, obeeix els guardes, no provoca gaire merder) el subverteix de debò, perquè converteix el càstig – l'estada a la presó – en una mera annècdota, puix que fa que dins la presó hi regni un ambient de normalitat quotidiana, de llibertat en definitiva? A la fi ell mateix els en dóna el pretext: intenta la fugida, és capturat, i com a càstig els guardes el fan traginar un munt de pedres que hi ha en una banda del pati de la presó a l'altra banda. Un cop totes les pedres són a l'altra banda, les ha de tornar a carregar, una per una, cap al cantó on eren originalment. I així, tantes vegades com els guardes vulguin, que són moltes. La feina d'un pres és dura i pesada, però mentre netegen una carretera o piquen pedra en una pedrera per fer-ne grava la feina té un sentit perquè té també un resultat pràctic; el càstig de les pedres és sisifisme en estat pur, treball inútil i sense sentit, sense cap mena d'utilitat pràctica, concebut exclusivament per convertir la vida d'aquell pres en un infern. Quan la tasca dolorosa i inútil s'ha acabat, torna a començar. El personatge interpretat per Paul Newman no és cap sant baró, té els seus punts discutibles, però malgrat tot l'escena de les pedres del pati remou l'estómac: l'espectador perdona els punts febles del personatge i odia instintivament els guardes que gaudeixen amb l'espectacle del treball extenuant i sense cap fi – en els dos sentits de la paraula.

L'espectador de Sísif, de Prometeu i de l'Indomable odia els déus i el seu poder arbitrari, exercit com l'exerciria un nen petit i consentit. Tal com apareixen als mites, els déus grecs eren adolescents eterns, infantils i capriciosos, immadurs, sense massa interès a exercir llur poder d'una manera responsable, centrats més aviat a gaudir de llurs privilegis divins a la recerca de plaers físics (lligar amb mortals, sovint amb resultats desastrosos per al/la mortal) o plaers mundans com ara sentir-se adorat al bell mig d'un temple. Quan Èsquil va estrenar a Atenes el seu Prometeu encadenat, consta que el públic no el va rebre amb massa simpatia; de fet un sector del públic el va xiular, en considerar que, malgrat la simpatia d'Esquil pel personatge, la conclusió aparent de l'obra – que el càstig a Prometeu era just, puix que el respecte pels déus era un deure moral – era d'una beatitud intolerable. L'edat d'or d'Atenes tot just començava, la fe en els déus era ben viva, però això no volia dir que els homes sentissin simpatia pels déus que adoraven si us plau per força. Cap dels intents d'alguns autors grecs per fer veure Sísif o Prometeu com a mereixedors del càstig que rebien no va reeixir gaire.


TRES. Països Sísif

El sisifisme s'aplica a personatges humans concrets i específics; i també a col·lectius. El poble tibetà pateix avui dia el seu sisifisme particular. Particularment dolorós, perquè el déu que l'oprimeix – la Xina – és massa poderós perquè des de fora es pugui fer res de positiu, més enllà d'expressar la nostra simpatia pels que pateixen. Potser els propers anys veurem com els tibetans gradualment assoleixen cert relaxament en la presó fèrria que el govern xinès els imposa, cert relaxament en les brutalitats i arbitrarietats a les quals han de sobreviure. Segurament aquests relaxaments temporals aniran associats a algun canvi en el govern de la gran potència, amb un nou líder que mira de resultar tolerable als ulls de la resta del món. Potser els avenços que els tibetans aconsegueixin es reduiran a no res quan aquest líder sigui substituït per un altre més interessat a aparèixer com un governant sòlid als ulls dels xinesos sensu stricto (els Han); la pedra rodolarà pendent avall, i els caldrà tornar pacientment a recollir-la per carregar-la pesadament pendent amunt. No em faig il·lusions sobre l'alçada moral dels poderosos: el sofriment dels tibetans és, per a la majoria dels dirigents xinesos, una font de plaer.

 
No ens cal anar massa lluny per trobar altres exemples. Txetxènia és un altre candidat al sisifisme col·lectiu. Però a segons quines zones del món els déus fan figa; no són tan poderosos com abans, o dubten de si mateixos, del seu dret a fer de déus... O, ben senzillament, Sísif pren consciència que de fet no hi ha déus al cim de la muntanya, i que (a) pot fer-hi arribar la pedra si para atenció a no ensopegar al darrer moment, i/o (b) pot decidir no traginar més la pedra dels pebrots i, senzillament, abandonar la vall (i la pedra) anant per un caminoi que hi ha a la dreta i que el durà a la llibertat. Tot metàfores, és clar, però no és difícil d'imaginar la sensació dels pobles de les repúbliques bàltiques el dia que es van trobar que el govern de Moscou no tenia autoritat sobre elles. De sobte, no hi havia cap pedra.

Catalunya és, també, un país Sísif. Ho és des de fa gairebé tres segles. Però ho ha estat especialment el darrer segle i mig. El roc que traginem costa amunt no és sinó el país mateix; i amb certa periodicitat el roc ha caigut pendent avall. Amb Carles III, el rei que d'una manera més clara va legislar per a la nostra liquidació cultural. Amb el cop d'estat de Primo de Rivera, que va destruir la Mancomunitat. Amb la victòria de Franco, que ho va destruir tot.


QUATRE.  Despatx amb armaris

De menut, anava de tant en tant a casa els avis, tant els avis per part de pare com els avis per part de mare. Tots vivien a Barcelona, a la vila de Gràcia: de fet era curiós que tota la família fos gracienca fins al moll de l'os. L'avi per part de pare va morir quan jo era molt menut, i no en tinc cap record, de fet. Però a casa d'aquests avis hi havia, tot just a l'entrada, una habitació on els petits no hi entràvem mai. La vaig descobrir als onze o dotze anys, no abans – o no tinc consciència d'haver-ho fet, diguem. Era el despatx del tiet-besavi, que durant força anys, els darrers de la seva vida, va viure a casa els nebots – els meus avis per part de pare. Era un despatx que tenia un encís especial, una mica camp, amb mobles molt passats de moda però amb una estètica molt coherent: tot feia joc, totes les peces encaixaven. Recordo haver-hi jugat a ser advocat. Al cap dels anys els meus germans i jo ens vam començar a atrevir a obrir els armaris. Un descobriment impressionant. Quaderns amb poemes d'un avantpassat nostre – Josep Cortils i Vieta, poeta i prosista de Blanes, contemporani de Joaquim Ruyra –, copiats a mà i amagats en un bagul perquè no fossin trobats per escamots falangistes que de tant en tant anaven per aquella zona a la recerca de papers per cremar. Hi havia una carta d'un parent de Blanes demanant als avis que si us plau amaguessin tots aquells papers, a l'espera de temps millors per a la llengua, la cultura i el país. Als armaris hi havia lligalls amb poemes, altres escrits, i traduccions al català de Balzac, Zola, Proust, escrites a mà, començades i mai acabades. A la paret, emmarcat, el seu diploma de professor de llengua i literatura catalanes a l'escola catalana, signat per Pompeu Fabra.

Guardo encara un quadern amb les seves ‘annotacions de camp', coses que recopilava d'ací d'allà: frases fetes que sentia pel carrer, contes populars escoltats d'alguna àvia a Blanes, o a Premià de Mar, pensaments recollits de cites de Plató o de Tolstoi. El besavi era un exemple (un més, senzillament) dels molts homes i dones que havien estat compromesos amb el nostre país, i per als quals la vida sencera s'havia esfondrat en pocs dies, quan l'exèrcit franquista va entrar a Catalunya, i quan les conseqüències d'aquell fet es van fer evidents per a tothom. El roc que el país – uns més, altres menys – havia pujat costa amunt havia rodolat, tot tornava a ser com abans de la República – pitjor, de fet – i calia tornar a començar tot, de cap i de nou. L'imagino en estat de xoc mentre els soldats desfilaven al Passeig de Gràcia. Però després, malgrat la desesperança que devia sentir força sovint, va tornar a empènyer la pedra; si més no la part de pedra que li pertocava, potser més que no li pertocava. No podia exercir a cap escola, però dins de casa va ensenyar als seus nebots-néts (el meu pare i la meva tieta) a llegir i escriure en català com si res no hagués passat. I, tancat al despatx, va començar a escriure, a desar, ordenar, traduir – perquè les traduccions existissin, cas que algun dia els llibres es poguessin tornar a editar. Enquadernava els volums que ell mateix anava recopilant amb cartrons que treia d'anuaris i calendaris vells. M'imagino els moments de desànim que devia tenir en comprovar que el Generalísimo no es moria: a mi mateix, que vaig néixer molt després, em semblava que aquell subjecte no s'havia de morir mai, etern i incombustible com devia ser. Potser en aquells moments de desànim el besavi deixava córrer la traducció que havia començat... però el fet és que va anar seguint. El darrer any de la seva vida es va posar a estudiar grec clàssic: potser per plur plaer cultural, potser per poder traduir al català algun text de Sòfocles o de Plató que encara no hagués estat inclòs al catàleg de la Fundació Bernat Metge. Tancat al despatx, en silenci i (afortunadament) ignorat per les autoritats, va anar escrivint fulls. Sisifisme en estat pur.

Que encara siguem aquí malgrat tot, deu voler dir que l'esforç de tants i tants Sísifs que durant anys han empès cap amunt el gran roc no deu haver estat inútil del tot. No som on volíem ser, però som força amunt: els déus s'albiren al capdamunt de tot. L'obra de Bauzá, president de les Illes Balears, és un senyal del que ens espera. I l'esperit que hi ha darrere la llei Wert o darrere de qualsevol dels articles d'opinió de la majoria dels diaris de la capital no és diferent del d'aquell general – Espartero – que va declarar que per governar bé Espanya cal bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys. Potser fan plans per decidir com fan caure el roc una altra vegada.






CINC. Un ‘perquè'

Quan, fa poc més de dos anys, a Barcelona es va produir la manifestació més gran vista fins aleshores – la de l'onze de setembre de 2012 –, d'un to independentista clar (per més que Duran i Lleida després s'hagi entestat a dir que no ho era), una pregunta òbvia hauria estat quines eren les raons personals de cadascun dels assistents. Deixant de banda la xifra exacta, molt difícil de calcular, diguem que allà hi havia més d'un milió de persones, i si bé la raó essencial era la mateixa en tots – el desig d'un futur per al nostre país, i el convenciment que això no és possible dins l'estat espanyol –, a l'hora d'expressar-ho de manera detallada hi hauria sens dubte una varietat enorme. Apart del fet que molts no sabrien com respondre – cosa que no vol dir en absolut que no tinguessin una resposta.

Una resposta llarga inclouria molts aspectes: objectius i subjectius. I no tothom té temps per una resposta llarga. Per mi, una de curta seria, senzillament, que vull que el meu país deixi de ser un país Sísif.

El Sísif mític s'enfrontava a uns déus poderosos i immortals que, al capdavall, eren fets de fum i prou. Els déus actuals són homes de carn i ossos que exerceixen d'amos, i que deïfiquen textos de qualitat dubtosa – unes lleis, per exemple, o la Constitució mateixa – en la mesura que creuen que els serveixen de subterfugi per seguir exercint el paper d'amos. Però les lleis, quan s'ha perdut l'esperit que les va inspirar, no són altra cosa que un reguitzell de taques de tinta sobre una superfície blanca. Mirat d'aquesta manera, de sobte els rocs que els països Sísif empenyen cap amunt esdevenen més lleugers. La fi del pendent es comença a albirar; per Sísif és gairebé obligat pensar que aquesta vegada durà el roc al destí. I els mateixos déus impressionen força menys un cop es descobreix que de fet només són persones de carn i ossos – amb una disfressa estèticament prou reeixida, per què negar-ho.

Pere Rovira

Share this: