Alcorans

ALCORANS

 

Per als musulmans, l'Alcorà és més sagrat que no pas l'Evangeli per als cristians. Jaume Flaquer recordava fa poc en un article que, mentre els Evangelis són escrits d'homes que tracten sobre Jesús, que és la paraula de Déu feta home, per als musulmans l'Alcorà és la paraula de Déu mateixa: en comparació amb un evangeli, es troba un graó per damunt. Remetre, doncs, una qüestió a veure què diu l'Alcorà és remetre-la a una autoritat tan suprema que impedeix cap mena de discussió.
    Però a la fi, res no és tan senzill.



U. Del llibre al subterfugi

Un musulmà no és pas una mena d'autòmat que davant d'un dubte sobre qualsevol aspecte de la vida quotidiana es limita a buscar una sura de l'Alcorà que li serveixi. De fet, força escoles musulmanes – els sufís, per exemple – insisteixen a anar amb compte amb la lectura literal de les sures, i a anar més aviat al rerefons, al missatge ocult que hi ha darrere els mots literals. L'islam xiita i el sufisme parlen obertament de dues lectures, la literal – vessant exterior, zâhir – i la profunda – vessant interior, bâtin. La segona és la més important, òbviament. L'islam sunnita, avui majoritari, busca molt més que no pas el xiita una interpretació literal dels textos sagrats. Aquesta expressió no només es refereix a l'Alcorà – la font de tot plegat, en principi – sinó també als escrits de les escoles de juristes que, als segles VIII-IX, van esforçar-se a extreure, a partir dels textos de l'Alcorà, un seguit de normes pràctiques aplicables a la vida quotidiana. No hi va haver una única escola jurídica, i és rellevant que cada escola dominés un territori diferent. A l'Aràbia Saudí es va imposar l'escola més rigorista de totes, la hanbalita. Però a altres parts del món islàmic n'hi va haver d'altres. Si recordem que l'anomenada xària és la traducció de l'Alcorà a normes pràctiques feta per aquestes escoles jurídiques, fàcilment conclourem que no hi ha una única xària. D'altra banda, la majoria de països tenen aquestes escoles com una referència molt llunyana; s'hi basen per temes com ara herències i pràctiques matrimonials, però com calia esperar per a la majoria de situacions quotidianes en un món tan tecnificat i complex com el nostre les previsions d'aquells juristes de fa més de mil anys no tenen gaire utilitat. L'Aràbia Saudí és un dels pocs països que basen la seva legislació en la feina d'aquelles escoles clàssiques. A l'Aràbia Saudí una dona no pot conduir un cotxe, a l'Iran sí. Curiós detall si tenim en compte que per als dirigents occidentals l'Iran és el gran papu.
    Malgrat tot, el fet que veiem repetit arreu del món islàmic és la imposició de lleis injustes i sovint bàrbares, prenent l'Alcorà com a gran excusa. O, altres vegades, la imposició d'una voluntat pura i simple – que ni tan sols es molesta a expressar-se per escrit en forma de llei – emprant l'Alcorà com a excusa. La imatge de Malala Yousafzai, l'adolescent amenaçada de mort per demanar per a les nenes del Pakistan el dret a l'educació, ha quedat gravada a la imatge col·lectiva d'occident, i també de bona part del món musulmà: la que malda perquè els que unilateralment s'autoproclamen interpretadors oficials de la voluntat d'Al·là respectin els drets humans més elementals. Afganistan, Pakistan, són per ara els casos més candents. Però cal recordar el cas del Sudan del Sud, la independència del qual és bàsicament el resultat d'un conflicte entre un Sud majoritàriament cristià/animista i un nord musulmà cada vegada més dominat per faccions integristes.
    L'Alcorà, en mans d'aquestes faccions, es transforma. Passa de ser l'Alcorà-llibre a ser l'Alcorà-subterfugi. El llibre en el qual suposadament es basen els que malden per imposar-se. Importa ben poc l'absurditat de la mesura que es vulgui imposar: trobaran una sura o altra de l'Alcorà que, suposadament, els dóna la potestat de fer-ho.

Malala Yousafzai, víctima d'un intent d'assassinat per defensar el dret de la dona a l'educació a les societats islàmiques. Cadidata al premi Nobel de la Pau.

DOS. Altres alcorans

Salvant la distància (molta, cal dir-ho), crec interessant el paral·lelisme entre aquesta situació i la que es va produir a Occident arran del cisma protestant. Les raons d'aquell cisma són complexes, i de fet el conflicte va tenir molts vessants. El que ara m'interessa té relació amb el fet que una de les grans obres de Luter fou la traducció a l'alemany de la Biblia; un fet que no només va posar aquella obra a l'abast del poble alemany senzill – que no llegia el llatí –, sinó que, a més, fou la gènesi de l'alemany literari. Per què ho va fer? Perquè reclamava el dret de tot cristià a tenir davant els ulls – i entendre – la font original de tot plegat, el llibre de llibres.

    Per curiós que ara ens sembli, la Biblia era vista per bona part de la jerarquia eclesiàstica com un llibre perillós, perquè essent com era un llibre tan extens, escrit al llarg de tantes generacions i per autors tan diferents, no era estrany que hi hagués contradiccions serioses dins les seves pàgines. I passatges que podien posar (i posen) la doctrina de l'Església en un compromís. El comportament d'Abraham amb la seva esclava Agar és, com a mínim, discutible – per no parlar del mateix passatge del sacrifici (per sort, frustrat) d'Isaac, que ha estat objecte d'un escrit satíric del mateix Woody Allen. Jacob, el preferit de Déu, al capdavall li roba l'herència a Esaú, el seu germà. Per no parlar d'aquell fragment on la tribu de Benjamí és pràcticament exterminada per les altres tribus, en una mena de guerra civil poc coneguda fora del cercle dels connaisseurs del llibre dels llibres. Fou durant el segle IX que a Occident – no pas a Orient – es va començar a imposar la visió de la Bíblia com un llibre que només podia ser llegit per eclesiàstics, i durant el segle XI hi va haver moltes declaracions eclesiàstiques, per part del Papa, concilis i bisbes, en el sentit de prohibir les traduccions a les llengües vernàcules – les que es parlaven realment a cada país – i fins i tot la lectura de la Biblia per part d'algú que no fos eclesiàstic. En cert moment, el simple fet de llegir la Biblia fou considerat prova d'heretgia, i consten exemples de gent que havia anat a parar a la foguera només per això.
    Però l'empenta era imparable, fet que no ha de sorprendre atesa la importància de la Bíblia per a la cultura cristiana. A partir del segle XIII ja van començar a circular exemplars del Nou Testament en llengües diferents del llatí, però sempre de manera semiprohibida. L'aparició de la impremta, i sobretot del negoci dels llibres a preus assequibles – obra de l'editor Aldo Manuzio – fou un revulsiu gegantí. De sobte els llibres eren a l'abast dels particulars: l'impacte que això va tenir en la divulgació de la cultura fou immens. L'exigència d'una Bíblia en llengües vernàcules i a un preu assequible es va estendre per Europa durant els segles XV-XVI. Erasme de Rotterdam i altres intel·lectuals de l'època protestaven del fet que entre les Escriptures i l'intel·lecte de cadascú hi hagués d'haver un intermediari – el clergat. És en aquest context que cal entendre la importància fonamental de la traducció a l'alemany de Luter. I entendre que, anys després de la mort d'Erasme, el papat el declarés mestre de tots els heretges i demanés la crema pública de tots els seus llibres, inclosa la seva edició en grec del Nou testament (!!!).  
    No recordo on vaig llegir per primera vegada que allò que diferencia els països protestants dels països catòlics és que als primers hi ha Bíblia, mentre que als segons hi ha Història Sagrada, un llibret curt que és un destil·lat de les històries considerades més rellevants, positives i edificants de la Biblia, explicades i interpretades de manera que fossin exemplars en termes morals. N'he tingut a les mans com a mínim quatre de diferents; i als llibres de lectura, ça i llà, ens trobàvem algun capítol dedicat a algun d'aquells episodis edificants. La història de Josep era un clàssic, i la de Tobies també. També es considerava edificant la història de Samsó – tot i que l'episodi on l'heroi crema les collites dels filisteus lligant torxes a la cua de llops feia certa feredat –, la d'Ester i Mardoqueu, i altres. Era una Bíblia light, per entendre'ns. Permetia a l'autoritat eclesiàstica mantenir a la nevera el llibre gros – la Bíblia de debò –, i estalviar-se problemes. Alhora que, no cal dir-ho, li permetia d'establir tots els edictes que calgués, i revestir-se d'autoritat absoluta emparant-se en un llibre que tothom venerava però ben poca gent podia llegir.
    Al llarg de l'Edat Mitjana, la Bíblia-llibre havia deixat pas a la Bíblia-subterfugi. Potser no per a eclesiàstics, monjos i gent culta, però sí per a la majoria de la gent. Aquest problema s'havia arrossegat durant segles, i Luter va voler posar-hi punt final. Amb ell, i els que el van seguir en la Reforma, la Bíblia-subterfugi va esdevenir de nou la Bíblia-llibre, llegible i a l'abast de tothom que volgués llegir-la, que en un món tan cristià com l'Europa d'aquella època era realment tothom. La qüestió essencial és que, podent accedir directament al llibre que era, en principi, la font de tot, i donat que ara aquell llibre ja era llegible en la llengua de cadascú, la figura d'un Papa que deia com calia interpretar allò deixava de ser imprescindible. Cosa que no sempre ha tingut efectes positius. Qui conegui la Bíblia sabrà que no tot allò que hi ha escrit és aprofitable per una mentalitat moderna, i no només per una qüestió de desfàs cultural – el paper de la dona, per exemple, o el rebuig de la carn de porc i altres animals considerats impurs – sinó, sobretot, per temes ètics força elementals. El llibre de Josuè (I i II), un dels textos més impressionants de tota la Bíblia per la seva duresa i la violència sense guarniments, és objectivament la narració d'un genocidi, exposat com un fet lloable i digne d'admiració. I posats a esmentar un darrer exemple, recordem la paradoxa increïble que un dels precedents més clars de la ideologia racial nazi – la recerca de la puresa racial – el trobem a l'Antic Testament: el llibre d'Esdres.


TRES. La necessitat de la ignorància

Perquè aquesta política tingui èxit, perquè l'ús de la Bíblia (o l'Alcorà) com a subterfugi sigui viable a gran escala, és imprescindible una població majoritàriament ignorant. En una població culta els subterfugis són sempre més difícils de mantenir.
    Fàtima Djarra, emigrant d'origen africà (Guinea Bissau), lluita contra l'ablació del clítoris a les nenes africanes; i deixant de banda els seus arguments de pura lògica humanística, esmenta que una de les seves lluites més dures és fer entendre que l'Alcorà, emprat des de generacions com a justificació per aquest acte, no esmenta per res l'ablació; ben al contrari del que mantenen els garants d'aquestes tradicions a molts països. L'islam no va inventar l'ablació: és una tradició molt antiga de moltes zones d'Àfrica. En aquestes zones, un cop islamitzades, l'Alcorà va esdevenir el subterfugi que ho justificava tot.
    Fa força anys, quan Ronald Reagan era president dels Estats Units, es va divulgar un altre exemple de l'associació entre subterfugi i ignorància. Reagan era, no cal dir-ho, un creient sincer, un home que no es perdia cap servei religiós i que quan calia argumentar alguna cosa brandava una Bíblia per intimidar l'adversari: qui opinés diferent, anava en contra de Déu. Però la seva Bíblia era una Bíblia-subterfugi. L'utilitzava com a excusa per finançar la guerrilla contra que exterminava poblacions senceres a Nicaragua. Per posar en marxa el pla anomenat Guerra de les Galàxies, que deixava en no res tota la política de desglaç que havien engegat Nixon i els seus successors. Per finançar dictadors sanguinaris arreu del món. I, òbviament, per destruir Amalec.

Ronald Reagan, un dels presidents més populars que mai han tingut els Estats Units. Home decidit i amb caràcter, però d'una cultura extremadament limitada, que no dubtava a brandar la Bíblia per justificar la política exterior americana.

    Quan érem menuts, a la classe de religió ens parlaven extensament dels amalecitas, una gent molt molt molt molt dolenta que van estar en guerra amb Israel. Els amalequites (segons la grafia que apareix a la versió catalana de la Bíblia Interconfessional) van ser un dels pobles més antics del que avui és l'Aràbia. Pastors nòmades – com ho eren també els jueus a l'origen –, van tenir diverses topades amb els jueus, llavors encara en el període de formació, anterior als reis. La darrera menció dels amalequites és al primer llibre de Samuel, ja en temps de Saül, el primer rei d'Israel; no és precisament una menció agradable, puix que narra l'esquarterament ‘a la presència del Senyor' d'Agag, cabdill d'Amalec. Abans, podem trobar diversos punts on Amalec apareix: al Gènesi, on se'n parla com a descendents d'Esaú, o a l'Èxode, on trobem una menció extensa i no precisament amistosa: el Senyor digué a Moisès que en prengués nota: 

Esborraré d'aquesta terra el record d'Amalec. (...) 
Guerra del Senyor contra Amalec per sempre més! (Èxode 19, 14-16).
 
    Per Reagan no hi havia dubte: Amalec era el poble palestí, que gosava aixecar-se contra ‘el tron del Senyor', òbviament l'estat d'Israel. En algun moment ho estenia als pobles àrabs del voltant d'Israel. Va comentar les seves idees en diverses recepcions, amb ambaixadors i polítics, dels Estats Units i de fora. Molts, òbviament, quedaven horroritzats. Horroritzats que parlés de destruir pobles sencers, però sobretot que decidís qui tenia dret d'existir i qui calia exterminar a partir d'una lectura barroera de textos bíblics. Que pretengués interpretar en clau actual textos mai imparcials i d'una historicitat sovint discutible. L'evolució de les societats humanes, de vegades cíclica, pot donar resultats paradoxals. En traduir la Bíblia a l'alemany, Luter la va alliberar de la presó on l'Església la tenia tancada: va deixar de ser un llibre-subterfugi per esdevenir altra vegada el llibre per antonomàsia. En mans de Reagan i altres com ell esdevenia altra vegada la Bíblia-subterfugi.
    Aquestes idees van fer forat en bona part de l'opinió pública americana d'aleshores. Reagan era ignorant, però d'una mena d'ignorància compartida per bona part del poble americà: un sector de població, no precisament petit, que sabia (i sap) ben poc de res que es trobi fora de les fronteres dels Estats Units, té la Bíblia com a llibre de capçalera, i viu en un entorn fortament religiós, on els textos sagrats ho són en sentit literal. Entre aquest públic una bajanada dita pel president citant textos bíblics no sembla estranya, com tampoc no ho són les tesis creacionistes que esmenten que la història d'Adam i Eva s'ha de prendre en sentit literal, i que malda perquè als instituts no s'expliqui als estudiants la teoria de l'evolució. Aquesta població està preparada per a la Bíblia-subterfugi.
    Si un governant suec, alemany, finès o francès parla d'Amalec als seus ciutadans per justificar la política exterior del seu país, i encara més una acció militar contra un altre país, fa el ridícul. Ni la Bíblia-subterfugi ni l'Alcorà-subterfugi no són eines útils en països on la població tingui un nivell educatiu elevat. La ignorància és una arma molt poderosa en mans de governants sense escrúpols. Cal una èlit culta i ben formada per dur endavant un país en l'era post-industrial on som; per a una èlit sense escrúpols i atenta només als seus interessos, cal també una immensa majoria de la població senzilla i ignorant, que quedi impressionada davant un predicador o d'un aiatol·làh brandant per damunt del cap el llibre sagrat, i cridant que les seves ordres són la voluntat de Déu.


QUATRE. La versió ibèrica

    La cultura oficial espanyola, alimentada convenientment per mitjans com ara El Mundo, ABC, La Razón, i en menor mesura El País, ha creat el seu propi Alcorà: la Constitució. Una mena de text llunyà que s'utilitza com a subterfugi per a virtualment tot.
    Una de les escenes que em van quedar gravades de temps passats, és una discussió entre Jordi Pujol (president de la Generalitat) i Alejo Vidal-Cuadras, llavors cap del grup parlamentari del PP a Catalunya, que per cert va dur al PP als seus millors resultats a Catalunya – mai no superats per aquesta formació política. Vidal-Cuadras exigia a Pujol (a crits, per qui no ho recordi) que jurés fidelitat a la Constitució. Sabia, òbviament, que la televisió el filmava; tant era quin fos el nus de la discussió, perquè emisores com ara Telecinco o Antena 3 – llavors no existien ni Intereconomía ni Canal 13 – emetrien fonamentalment el seu clam: no entrarien pas a veure què es discutia exactament, que era una qüestió ben menor. Presentar Pujol com un subjecte que anava contra la Constitució era una manera fàcil i expeditiva de convertir-lo als ulls dels espectadors no catalans en un criminal. Explicar què era exactament el que es discutia hauria estat llarg i avorrit per a molts: sobretot perquè hauria hagut d'esmentar en quin punt les tesis de Pujol eren inconstitucionals, i per quin motiu. Amb el risc que resultés que no era tan evident que les coses fossin com ell deia. Massa arriscat...
    La Constitució és una col·lecció d'articles i disposicions, escrita per homes en un determinat moment històric, sota un seguit de condicionants i amenaces – cop militar en perspectiva –, intentant arribar a acords per fer un text que fos raonablement satisfactori per a la majoria (era impossible que ho fos per a tots). Un text respectable, no una revelació divina. I en tot cas un text escrit de manera prou ambigua en alguns punts per admetre moltes interpretacions. No és estrany que els partits polítics aboquin tants d'esforços a col·locar al Tribunal Constitucional personatges disposats a interpretar la Constitució de la manera que ells volen. A la fi, és la seva voluntat allò que compta; la Constitució és un mer subterfugi per justificar-se, puix que sempre es trobarà algun article que, interpretat de la manera correcta (la seva, òbviament), avalarà decisions d'una justícia com a mínim discutible. La Constitució no és un text clar i diàfan: si ho fos, no tindria tanta importància qui hi ha al Tribunal Constitucional.
    La Constitució a la qual fan referència la majoria dels polítics espanyols ja no és la Constitució real, la Constitució-llei. És la Constitució-subterfugi: un text que ha esdevingut una mena de sagrament, i que és emprat per patums polítiques com a justificació per imposar la seva voluntat.


CINC. Belloch, per exemple

Juan Alberto Belloch és una personalitat important dins el PSOE; fou ministre de Justícia, la seva professió original era la de jutge, i actualment és alcalde de Saragossa. No es podia esperar que fos simpatitzant del moviment independentista català: que defensi la continuïtat de l'estat espanyol tal com ara el coneixem és un fet normal. Allò que decep, en una persona que en principi no és grollera ni inculta, és que els seus arguments es mantinguin en la tònica d'insults i amenaces que formen la majoria del que fins ara hem sentit.

Juan Alberto Belloch, en la darrera presa de possessió com a alcalde de Saragossa.

    L'u d'octubre d'enguany, Belloch va proclamar que, en cas que s'insistís a celebrar a Catalunya un referèndum sobre quin futur volem els catalans, calia que el govern espanyol dissolgués la Generalitat. Aquesta afirmació anava amanida amb altres comentaris tan surrealistes que podien fer sospitar un espectador desprevingut que no parlava seriosament sinó que feia una mena de show humorístic – va dir, per exemple, que entre el PSC i ETA no hi havia diferències substancials. De fet, esmentar la dissolució de l'autonomia de Catalunya avui ja és una mena de recurs dialèctic: l'han dit des de polítics nacionalistes espanyols radicals com Rosa Díez i Alejo Vidal-Cuadras, fins a escriptors notables com Javier Cercas. Un article publicat recentment a El Periódico per Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional, renyava – diria que afectuosament – Javier Cercas per ficar-se en un camp on no hi entén gaire. Però era molt més dur amb Belloch: com a jutge, hauria de saber de què parla, i en canvi demostra una ignorància greu. La Constitució, llegida amb atenció – segons argumenta Mercè Barceló amb tot detall – no permet la dissolució de l'autonomia de Catalunya. L'anàlisi dels arguments jurídics és llarga, i no la repetiré. Però voldria citar el paràgraf final del seu article:

‘Que busquin, doncs, tots aquells que defensen la possibilitat de suspendre l'autonomia de Catalunya una sola norma dins de la Constitució que l'empari perquè no la trobaran. Ni trobaran, al meu parer, cap argument jurídic per sostenir que l'article 155 de la CE aixopluga la suspensió de l'autonomia com a mesura coercitiva. I la brometa que en una tarda el Senat s'ho ventila, o aquella altra que es referia a un ribot i a l'estatut, deuen ser molt gracioses en determinats entorns, però els asseguro que no tenen la més mínima gràcia quan se situen al mig d'un debat tècnic, seriós i rigorós.'

    Parla de l'article 155 de la Constitució, que també ha estat invocada per alguns polítics com Rosa Díez o Vidal-Cuadras com a fonament jurídic per dissoldre la Generalitat. Com recordava Vicent Partal en un article a Vilaweb del 2 d'octubre a propòsit d'aquestes afirmacions, l'article 155 de la Constitució no esmenta per res la dissolució de cap autonomia. Però la qüestió, òbviament, és que si algun dia el govern té l'acudit de dissoldre l'autonomia de Catalunya, el motiu no serà l'article 155. El motiu serà la seva voluntat: ho farà perquè vol. La Constitució (aquest article, aquell altre, el paràgraf tal de l'apartat tal altre) serà un subterfugi on recolzar-se, però només això. Malgrat tots els punts dèbils de la Constitució, crec que es pot afirmar que si la Constitució-llei fos viva en l'esperit dels governants una llei tan vergonyant com la d'ordre públic de Jorge Fernández Díaz no seria aprovada per les Corts. Però la Constitució-llei ja no existeix. Només la Constitució-subterfugi té una presència real i palpable a la vida quotidiana. S'invoca la Constitució per tot, en la confiança que ningú no es preocuparà de verificar si realment l'article X diu allò que el polític de torn diu davant els periodistes. Cal recordar que bona part de la població és analfabeta de facto, en el sentit que mai no es pren la molèstia de llegir un text mínimament extens i complex. Que un jutge com Belloch sigui tan barroer a l'hora d'utilitzar la Constitució com a excusa per suprimir qui pensa diferent diu clarament que en el conflicte sobiranista els arguments jurídics en realitat són completament irrellevants. Però són invocats constantment.
    La ignorància de la població és essencial per a la Constitució-subterfugi.


SIS. Roca

    No és sorprenent, doncs, la posició d'algú com Miquel Roca i Junyent – un dels pares de la Constitució, cal recordar-ho. Miquel Roca no s'està de dir que el referèndum es pot fer: no hi ha cap article de la Constitució que ho impedeixi (La Vanguardia, 7 de desembre).

Miquel Roca i Junyent, un dels redactors de la Constitució Espanyola, en una imatge recent.

    Miquel Roca i Junyent sens dubte s'estima la Constitució que ell va contribuir a posar en negre sobre blanc; però pel fet d'haver assistit a aquest part, sap molt bé que les paraules que hi ha escrites no van caure com un missatge del cel, sinó que van ser producte d'opinions humanes, i per tant discutibles. Com a membre del consell redactor de la Constitució, deu recordar perfectament les pressions a què estaven sotmesos, els conflictes que apareixien a les discussions, l'amenaça militar – el famós ‘ruido de sables' als quarters, que recordo haver vist esmentat centenars de vegades a la premsa de l'època. Deurà recordar que el redactat exacte d'algun article fou resultat d'un compromís momentani, de la cessió d'un o altre, de la necessitat d'avançar per no quedar-se empantanegats en un punt conflictiu en un moment que el país esperava sincerament anar cap a un règim democràtic, després de la llarga nit del franquisme. I justament per haver assistit a la gestació d'aquesta llei, està en posició de valorar-la com a llei, però sobretot com a indicatiu d'un estat d'esperit constructiu que per als governants d'Espanya (Rajoy i el seu govern) avui ja no és ni tan sols un record.
    L'imagino, en definitiva, dolgut per la visió de la seva Constitució-llei o Constitució-esperit convertida en una Constitució-subterfugi: una mena d'Alcorà. No pas l'Alcorà-llibre, sinó l'Alcorà-subterfugi. El que utilitzen alguns imams al Pakistan, al Sudan i a d'altres països per excitar aquells que sembraran el terror als carrers de Kabul, Bagdad o El Caire; o que van fer saltar enlaire un grapat de trens a Madrid, no fa tant de temps. La Constitució és invocada de manera semblant a com l'evangeli ha estat invocat en altres èpoques per justificar la destrucció de cultures indígenes arreu del món. Només que aquesta vegada és per impedir que un president de la Generalitat discutible però al capdavall democràtic pregunti al seu poble quina mena de futur volen: un acte que, agradi o no, és la quintaessència de la democràcia. Potser per això països on la democràcia no és una pantomima – Regne Unit, Canadà, Dinamarca – no han emprat llurs codis legals com a subterfugis, i han permès i fins i tot organitzat (or organitzen a hores d'ara) referèndums per als territoris conflictius: Escòcia, Quebec, Groenlàndia. 
    Potser la clau de volta és que a l'estat espanyol la democràcia mai no ha estat real del tot. I quan l'esperit democràtic es posa a prova de debò, la pantomima es revela.


SET. El dia d'un Alcorà

Quan aquest Batiscaf aparegui, serà set de desembre. El dia abans haurà estat el dia de la Constitució. L'Alcorà-subterfugi en nom del qual es justifica tot. Als diaris haurem vist fotografies en portada de líders polítics dels partits catalans (PP, PSC, C's) que neguen al seu país el dret de decidir el seu futur. Segurament somrients, brindant amb cava. Serà dia de festa a tot l'estat. Jo ja fa anys que el 6 de desembre no faig festa: treballo com un dia qualsevol, perquè per mi ha de ser un dia com un altre qualsevol. Els subterfugis – ho crec fermament – no haurien de tenir cap dia dedicat.


Pere Rovira

Share this: