D’on ve la Lluna?

La Lluna, sempre està donant voltes pel cel. I nosaltres, com sempre, estem mirant-la des de la Terra. Una nit, cada nit, moltes nits… I des de quan la Lluna dona voltes al nostre voltant? D’on va sortir? Trobarem algun perquè que ens expliqui la magnifica companyia que gaudim per les nits? Potser ens conformem amb la seva simple presència, però… un perquè!! Qui es pot resistir a assabentar-se d’un perquè? Volem saber d’on ve la Lluna!

Així neix una nova conversa amb la Lluna. Avui hi ha lluna creixent, la lluna creixent de novembre de 2013.

La Lluna portàtil de Leonid Tishkov

 

- Bona nit Lluna. Avui arribo cansada. - I així de cansada, et deixes caure allà on s’acaba el dia i comença la nit.

- Jo també vinc cansada noia, vinc de molt lluny…!

- Vens de molt lluny, com cada nit. I vens sense mandra, Lluna?

- De vegades no en tinc gens de mandra. Altres… em costa bastant arribar fins aquí dalt. Tot i que depèn de com es miri, no estic ni a dalt ni a baix, estic en camí.

- Camí a on? – Ui vigila, que potser divagaràs! I sacsejant el cap per treure-li idees disperses, recordes… - I exactament, Lluna, tu d’on vens?

Curiositat digna de matar un gat: d’on ve la Lluna? Com ha aparegut fins aquí?

- A veure, juguem. – La Lluna com sempre, somrient amb els llavis acabant en fina punta – D’on diries tu que vinc?

- Mmm… interessant endevinalla! Podríem barallar diferents opcions…. Possibles explicacions…!

- Comencem.

- Podria ser… que tu ja existissis fa molt de temps, i rondessis per l’Univers. Això sí, a prop del Sol, que sempre t’il·lumina. Fins que en un moment donat, els efectes gravitacionals dels planetes gegants et modifiquessin la teva òrbita! I viatgessis sense rumb fins trobar-la… la Terra; fins trobar-nos… a nosaltres.

- Bonic. I nostàlgic. – La Lluna, s’ho pensa… - I què més? Ja està? És l’única explicació?

- No! Clar que no! Ben bé que podria ser que originàriament la Terra i la Lluna haguéssiu sigut un sol cos! I clar… ja saps tu que tot això està ple d’inestabilitats… i en un moment donat es podria haver desprès una part.

- Oh…! Això es posa emocionant… Discutible i emocionant a la vegada… En tens més? Més solucions a l’endevinalla?

- I tant! Amb qui et penses que converses, Lluna? Imagina que un gran cos, col·lisionés contra la Terra. Què creus que passaria? Podrien sorgir blocs gegantins de matèria, que a l’espai, s’ajuntessin per a fer-te nàixer…

Quantes opcions! Tranquils, no caigueu en l’estrès. Podeu creure la que us faci més gràcia, aquí tot està permès. Però últimament, aquesta última hipòtesi és la preferida: la Lluna es va crear a partir d’un gran impacte! El culpable: un cos celest, tipus Mart, que tot agosarat va col·lisionar contra la Terra, i llavors… es va soltar un munt de material, que en comptes de ser simple brossa espacial, es va fusionar per formar la Lluna. Ja ho diuen, els experts, que en aquella època aquests impactes eren freqüents… (Que emocionant!).

- Tantes opcions… tants potser… Quin serà el vertader? M’ho diràs Lluna, em seràs avui sincera i em diràs d’on vens? Com has anat a parar al bell mig de la nit?

- I de què et serviria? No tens, potser, alguna idea ja formada?

- Sí! Jo crec en la primera hipòtesi! Jo crec que eres un astre erràtic, que buscava, buscava i buscava! I de sobte va trobar la solució, i va preferir donar tombs al voltant del mateix cos, la Terra, que seguir sense direcció, a l’espera eterna d’un nou raig de Sol que la il·luminés!

I imaginant una Lluna erràtica per l’Univers, la son et sorprèn, i t’ajuda a endormiscar-te pensant en viatges llunyans, col·lisions, camins, i casualitats, que són les que al cap i a la fi, aglutinen factors i condicions que ens expliquen el nostre ara, i potser el seu perquè. I ens agraden tant les explicacions! Potser massa… Però ara… ara ja és tard, i la Lluna vingui d’on vingui, és aquí, i contenta, ens vetllarà el son. Bona nit!

La gata llunàtica

Share this: