MEKANIKA (3 de 4)

La llum del sol el va desvetllar i va sortir del llit sense saber ni com hi havia arribat. Tant era. Tenia la boca tan seca que només desitjava amorrar-se a la primera aixeta de la casa que trobés.

Al menjador hi havia en Frank que, en veure’l dret, se li va llençar a sobre amb els braços oberts.



—No tornis a fer-me això mai més, Chuck —li digué—, o t’escanyaré jo mateix.

—Aigua —va suplicar—. Em moro de set.

Assegut al sofà, acompanyat per una ampolla d’aigua mineral, en Chuck va escoltar entre glop i glop el martiri a què havia sotmès al seu únic amic durant els últims dies.

—Tan bon punt vaig aconseguir-te un ordinador et vaig trucar per quedar, però no contestaves. El primer dia vaig pensar que no volies que et molestessin. Normal. Després em va semblar que paties un bloqueig dels teus i que era millor deixar-te fer. D’acord. Però al cap d’una setmana el cap m’anava a mil. No sé, m’imaginava que havies fotut el camp o que et trobaria penjat d’una corda a casa teva. Estaves tan fotut la darrera vegada que ens vam veure que era fàcil pensar malament. L’angoixa em va poder, així que vaig decidir anar cap a casa teva. Era tard, però m’era igual. No podia dormir. En arribar a la porta em vaig tranquil·litzar perquè sentia com feies anar la màquina d’escriure. «Guaita’l», vaig pensar, «aquest és el meu guionista». Però no hi havia manera que obrissis la porta. Era com si la casa fos buida i un fantasma estigués fent servir aquell trasto. Se’m van posar els pèls de punta. No vaig gosar trucar la policia per por a què em tractessin de boig. Però tampoc volia marxar. Volia saber que passava. Llavors, al cap d’una bona estona, vaig sentir que deixaves d’escriure i vaig tornar a picar la porta com un boig. M’obres, ¿i què em trobo? Un cadàver barbut molt semblant a tu.

—Que n’ets d’exagerat! —va interrompre’l en Chuck—.

—I una merda exagerat! —en Frank semblava més aviat la seva mare i no pas el seu agent—. Portes un dia i mig clapant. Vaig fer venir un metge immediatament. El meu cosí. A qui, per cert, no suporto. Ara li en dec una. Moltes gràcies. Em va dir que mostraves símptomes de deshidratació i esgotament extrem. Porto un dia donant-te aigua amb una palleta. Semblaves un periquito moribund. Es pot saber que has fet? Escriure no és incompatible amb menjar, veure, dormir… Viure!

En Chuck es va sentir assaltat per la culpa.

—No sé que m’ha passat. He perdut la noció del temps. No he tingut la sensació d’estar més d’un parell d’hores assegut. Suposo que estava tan nerviós amb això del concurs que la pressió m’ha superat. La nit abans de posar-me amb el guió estava convençut de tenir un tresor entre les mans. De fet, les primeres pàgines em van semblar increïbles. Però després vaig perdre el nord. No he reescrit res. Ni he corregit una sola línia. Només he deixat anar una tirallonga de paraules sense sentit sobre el paper. Ho tenia tot tan clar dins el meu cap… Quin desastre! Em sentia més escriptor que mai, Frank. No sé com explicar-t’ho. Estava convençut d’estar tirant endavant el guió de la meva vida.

En Chuck va enfonsar el cap entre les mans, abatut.

—He tornat a cagar-la. —afegí— Ho sento molt. Sento tots aquests mals de cap.

—Jo de tu m’acabaria de beure l’aigua com abans millor —li digué amb un mig somriure als llavis—, així podràs tastar el xampany que he posat a la nevera.

—Què?

—Bé. Abans potser hauries de menjar alguna cosa. No és bo beure amb l’estómac buit.

—Frank, ¿què t’empatolles?

En Frank va agafar un tamboret i va seure just davant d’ell.

—He llegit el mecanoscrit que tens a la taula. No sé que t’ha passat aquests dies, noi. Però m’és igual. És el millor guió que he llegit mai.

En Chuck va fer cara de sentir pudor a socarrimat procedent d’algun lloc desconegut.

—Com? Sí?

—He al·lucinat amb la manera com et carregues la ciutat i després el món sencer. Encara no sé què m’agrada més. La seqüencia amb la que obres, la del meteorit, és senzillament espectacular. Allò de les malalties i aquella espècie de morts vivents m’ha angoixat durant tota la lectura.

En Chuck va buscar mostres de compassió als ulls del seu agent mentre li parlava però, o no va saber trobar-ne, o bé no n’hi havia. Semblaven elogis sincers.

—La manera de barrejar gèneres que fas servir és tan original… —va seguir en Frank—. Té de tot el que m’agrada: aventura, terror, crítica social… I no sembla pas un munt de retalls mal enganxats! La història dels dos protagonistes és molt emotiva, Chuck. De veritat. M’he enamorat dels personatges. La història d’amistat sembla tan real com la vida mateixa. Quan he llegit l’escena final m’he posat a plorar. No és broma. No tens pietat, cabró. Et carregues a l’amic i després el deixes sol a ell: l’únic supervivent de la catàstrofe. Salvat per la seva astúcia però condemnat per la resta de la seva vida a buscar altres com ell. Lluny d’allà.

En Frank li va agafar el clatell amb una mà i el va mirar fixament.

—Chuck —afegí— això que has escrit és molt seriós.

—Creus que puc guanyar el concurs?

—Oblida’t del concurs. Això ho moure’m d’una altra manera.


Després de l’agosarada afirmació d’en Frank, en Chuck va viure els dies més intensos de la seva vida. En menys d’un mes van registrar el guió, van fer-ne còpies i van anar junts a vendre’l de porta en porta. En Frank havia fet una llista interminable de les productores més importants de la ciutat. A totes elles els van rebre amb la fredor habitual d’aquests casos. Miraven de treure-se’ls de sobre com abans millor. «Ens el llegirem amb molta cura» acostumaven a dir.

Semblava que la cosa no arribaria enlloc fins que, només un parell de dies després, van començar a rebre trucades d’uns pocs interessats. Encara no anaven ni per la meitat de la llista. Era un bon senyal.

—Creiem que pot funcionar —li digueren per telèfon a en Frank a la primera trucada—. Està prou ben escrit. Passin per aquí i en parlarem.

—Moltes gràcies —els va contestar en Frank—, però encara trigarem uns dies a visitar-los. Volem escoltar totes les ofertes.

En Chuck el volia matar. Tenia por de malmetre una oportunitat com aquella per culpa dels seus aires de grandesa. Però ben aviat es va confirmar que l’estratègia funcionava. De la meitat de la llista en endavant, a les reunions que tenien pendents, els van començar a rebre els mateixos directors de les empreses. Alguns, fins i tot, ho feien amb ofertes de vertigen sobre la taula. A una reunió van arribar als 50.000 dòlars. «Ens ho rumiarem» contestava sempre en Frank. Amb la conseqüent desesperació d’en Chuck.

A les dues setmanes, totes les productores de la ciutat parlaven en veu baixa d’un nou guió titulat “L’última ciutat” d’un tal Chuck S. Nolte. Tothom l’havia llegit i tothom el desitjava. Volien saber qui era aquell jove escriptor de qui ningú en sabia res.

Llavors van rebre una trucada que ni en Frank esperava. Es tractava d’en Charlie McManama, el president dels estudis més importants del país.

L’endemà mateix, una limusina blanca els va passar a recollir a tots dos per portar-los a la part alta de la ciutat. Era el barri dels famosos, una zona residencial de mansions de luxe i piscines gegants. A la més exuberant de totes elles els esperava en McManama. Havia organitzat un exclusiu dinar de negocis per tots tres al seu jardí. Quan els criats enretiraren el segon plat, els va oferir un contracte d’1 milió de dòlars pel guió i un 2% dels ingressos de taquilla. En Chuck, en estat de xoc, va preferir no precipitar-se i, com portava dies fent, va esperar que en Frank parlés. Però en Frank ja feia estona que havia desembeinat la seva estilogràfica. Li oferia amb un somriure nerviós que, traduït al llenguatge tradicional, hagués significat quelcom semblant a «firma abans que el peix gros canviï d’idea».

Aquella nit van recórrer la ciutat amb la limusina, cortesia d’en McManama. Van buidar-ne el minibar, van cridar bajanades traient el cap pel sostre del vehicle i van especular sobre com seria la seva vida a partir d’ara. Quan es va fer tard (o d’hora, segons es miri) van demanar al xofer que els portés al mirador. Volien veure sortir el sol. Mentre el Frank vomitava entre els arbres per culpa dels excessos, en Chuck es va tornar a dirigir a la ciutat tal com havia fet un mes abans, aquest cop però, cridant tant com va poder i amb els braços ben amunt:

—Iajuuuuuuu!

Però a mig crit alguna cosa el fer va callar sobtadament. Al·lucinat, va veure com una llum fugaç creuava el cel en trajectòria descendent, recta. Una llum encegadora que teixia una llarga cua de foc i de fum al seu pas.

Era un meteorit, caient a trenc d’alba enmig de la gran ciutat.


David Barón
Més contes elèctrics a: Llamp de Contes

Share this: