Líbano, una eternidad en el alambre (III - final)

dimarts, de setembre 05, 2017
Terminábamos el capítulo anterior con una doble pregunta: ¿cómo mantener la paz y los medios de vida en un país tan densa y diversamente poblado y tan mal provisto de recursos naturales?

¿Cómo se gestiona un país de oriente próximo con 18 grupos religiosos?

El matiz “oriente próximo” no es gratuito…como todos sabemos, en el tablero geopolítico mundial el punto más caliente desde el fin de la II Guerra Mundial ha sido la franja que va desde el Mediterráneo oriental hasta poco más allá del Golfo Pérsico… Israel, Irán, Irak, Afganistán y ahora Siria han sido el tablero donde las grandes potencias se han jugado su influencia. Líbano no fue ajeno a estas tensiones, pasando por una larga guerra civil (1975-1989), más religiosa que política. Desde entonces, no han faltado los conflictos, aunque por suerte la violencia sectaria ha pasado a ser bastante esporádica.

La fórmula utilizada para conseguir cierta gobernabilidad tiene su origen en los años 30, aunque ha sido modificada tras la guerra civil. Se basa en un reparto de poder “apriorístico”, por el cual los cargos públicos se reparten entre los diferentes grupos religiosos en función del censo poblacional*. Por ejemplo:
- El presidente y el jefe de las fuerzas armadas son (cristianos) maronitas
- El primer ministro es (musulmán) suní
- El portavoz del parlamento es (musulmán) chií
- El viceportavoz del parlamento y viceprimer ministro son (cristianos) griegos ortodoxos
- El comandante del ejército es un (musulmán, según a quién preguntes) druso

Después, los diferentes ministerios, direcciones generales, escaños del parlamento, etc, se van repartiendo entre éstos y otros grupos religiosos, manteniendo un equilibrio del 50% entre cristianos y musulmanes. El objetivo final de este sistema tan compartimentado es que ningún grupo religioso tenga la tentación de forzar las cosas para intentar conseguir más de cuota de poder, ya que tendrá en contra al resto, que, juntos, siempre serán más numerosos. Los inconvenientes, que son muchos, incluyen la falta de coordinación entre los diferentes grupos religiosos, no ya solo a nivel político sino de casi cualquier actividad pública: colegios, medios de comunicación, clubes deportivos…El único estamento que escapa de este sectarismo, y que precisamente es el mejor valorado por la ciudadanía, es el ejército. En la misma línea, otro factor de cohesión son los dos enemigos que comparten todos los grupos religiosos: Israel (país limítrofe cuyo nombre no aparece en ningún mapa) y, durante las fases más duras de la guerra de Siria, el Daesh/ISIS.

Si se puede arreglar, se arregla. Llama la atención la cantidad de talleres mecánicos que arreglan y modifican vehículos que en otros sitios serían dados de baja…aquí un Range Rover hecho descapotable


*El censo de religiones en el que se basa el reparto de poder fue realizado en 1932. Hoy nadie se atreve a actualizarlo, ya que desembocaría en conflictos para cambiar el reparto de poder, con resultados imposibles de predecir…el grupo religioso no es únicamente el principal elemento de identidad de la ciudadanía, sino que todos tienen sus propios apoyos externos: los maronitas están próximos a occidente y EEUU, los chiíes tienen fuertes vínculos con Irán y El Asad mientras que los suníes están apoyados (y apoyan) a una gran parte de los grupos insurgentes de Siria, además de los países de la península arábiga.

Desde la experiencia personal, este sectarismo se hace evidente a nivel laboral: cuando un extranjero empieza a trabajar en el Líbano, es automáticamente etiquetado en función del contacto local que te haya invitado. A partir de ahí se crea un sutil pero impenetrable muro de cristal que impide establecer contactos con otros locales o contratistas extranjeros con los que se podrían crear colaboraciones, ya que “con esos no trabajamos”.

¿Cómo se sostiene una densidad de población extrema (740 habitantes/km2) en un territorio tan poco productivo, sin petróleo y que no es precisamente un puntal de conocimiento o tecnología?

El país se sostiene en tres grandes pilares: la banca, las remesas exteriores y el comercio. La banca vivió durante años de gestionar los ingentes fondos para la (re)construcción del país tras la guerra y se convirtió en un refugio relativamente tranquilo para inversores de la región (el secreto bancario ayudó bastante, claro). La importancia de las remesas (que representan el 20% de la economía del país) se puede entender con un dato: hay entre 2 y 3 veces más libaneses fuera del Líbano que dentro. Solo en Brasil hay entre 6 y 7 millones de libaneses (más que en el Líbano), 1 millón más en Argentina y medio millón en EEUU. La mayor parte se dedica a la tercera gran actividad: el comercio, que está en el ADN de este pueblo orgullosamente heredero de los fenicios. Según la CIA, la balanza comercial es una locura: el país importa productos por un valor cinco veces superior al de los que exporta.

En los últimos años, el turismo (sobre todo, de lujo) está creciendo notablemente, al reunir unas condiciones muy particulares: país de habla árabe, costa, clima suave y una notable oferta de ocio disfrutable de manera anónima. Así, Beirut se ha convertido en el patio de recreo de la clase alta de países del Golfo, y un paseo por el barrio del puerto deportivo permite asistir a una sucesión de coches de lujo, yates y edificios ultramodernos. A un par de kilómetros de allí se apiñan los barrios obreros con bloques de diez y quince pisos…en este bonito mapa de Beirut puede verse cómo el precio de la vivienda pasa de 7.000 a 2.000 $/m2 en unos pocos centenares de metros.


Alejándote un poco más de este oasis de riqueza extrema puedes plantarte, en tan solo 80 km por carretera, en diferentes áreas bien diferentes, en función de la dirección tomada: hacia el Norte puedes llegar a una Trípoli con batallas urbanas intermitentes durante gran parte de la guerra de Siria; hacia el Este te plantas directamente en Siria (Damasco está a 116 km de Beirut), pudiendo parar por el camino en campos de refugiados con centenares de miles de personas; hacia el sur puedes llegar a la zona de exclusión controlada por la ONU desde la última guerra con Israel (2006).

No hay ningún país que no esté lleno de matices, contrastes y contradicciones. Lo que hace único al Líbano es la microscópica escala geográfica en la que se dan unos cambios tan extremos…


El observador 

   

 Postales desde Beirut…el puerto y un edificio aún desconchado por una guerra que acabó hace 30 años


El libro: se recomienda leer cualquiera de Amin Maalouf para intentar entender un poco mejor esta sociedad tan particular. “Identidades asesinas” es extraordinario incluso para entender otras cosas del mundo en general.


Las películas: una esperanzadora reflexión sobre la vida en el intrincado Líbano rural (metáfora de todo el país, en realidad) es “Y ahora, ¿dónde vamos?” (Nadine Labaki, 2011). Si os va la marcha, tenéis Incendies (Denis Villeneuve, 2010), sobre la diáspora y otros temas luctuosos…Y por completar un triplete: Vals con Bashir (Ari Folman, 2008), en un formato muy original, sobre uno de los momentos más dramáticos de la relación entre Israel y Palestina con escenario en Líbano.

Poema: Entre la meva panxa i un horitzó de creus

dimarts, de setembre 05, 2017
La porta que grinyola entre muntanyes.
Hi entro.
Immortalitzo al mòbil el moment.
Després edito el selfie en blanc i negre.



Cuscús con cordero

dimarts, de setembre 05, 2017
Ingredientes (para 2 personas):

1 paletilla de cordero dehuesada
1/2 Cebolla
1 Zanahoria
1/2 Berenjena
1 tomate 
Curry amarillo
Cominos
Canela
Cúrcuma
Pimienta negra
Laurel
Pasta de chile
Perejil fresco
3/4 dientes de ajo
Sal
Aceite de oliva


Para el cuscús:

100 gr de cuscús
Aceite de oliva 
Sal
Pimienta negra
Zumo de 1/2 limón







Elaboración:

Deshuesamos la paletilla de cordero y cortamos la carne en dados. En una sartén ponemos los dientes de ajo a dorar en un poco de aceite. Incorporamos la carne salpimentada y doramos junto a los ajos. Retiramos y reservamos.

En esa misma sartén vamos añadiendo las verduras, primero la zanahoria y rehogamos unos minutos, después la cebolla y finalmente la berenjena. Cocinamos 5 o 10 minutos e incorporamos la carne junto con el tomate triturado, el perejil troceado, la hoja de laurel, media cucharadita de pasta de chile y todas las especias al gusto. Cubrimos de agua y dejamos cocinar a fuego medio durante 1 hora aproximadamente (para conseguir una salsa más espesa podemos añadir un cucharadita de maicena disuelta en agua templada).

Para hacer el cuscús seguimos las indicaciones del fabricante y una vez cocido le añadimos un buen chorro de aceite de oliva, sal, pimienta negra y el zumo de limón. Mezclamos y servimos junto al cordero.






                                             También podéis seguirme en Limón a la sal, instagram y twitter!!! 
                                                                                      ¡Feliz Septiembre!

Una altra primavera

dimarts, de setembre 05, 2017



I love my man
I'm a liar if I say I don't
But I'll quit my man
I'm a liar if I say I won't
[…]
I ain't good-looking
And my hair ain't curled
I ain't good-looking
And my hair ain't curled
But my mother, she gave me something
That's gonna tear me through this world

Some men like me 'cause I'm happy
Some 'cause I'm snappy
Some call me honey
Others think I got money
Some tell me "Billie,
Baby you're built for speed."
Now if you put that all together
It makes me everything a good man needs


Una Senyora s'ha apoderat avui del Footprints.  Omple l'escenari i tota la sala amb la seva presència. L'omple amb la plenitud d'una aurora i l'elegància d'una gardènia blanca com la que llueix al cap i que fa joc amb els llargs guants que li tapen els braços quasi enterament. Es tan grossa com sexy i, sabedora d'això, mou els braços, les mans, posiciona els malucs de manera hipnòtica. Els ulls li brillen quan canta sobre les seves desgràcies, sobre els seus amors no correspostos, sobre com la maltracten els homes. I ho canta delicadament, utilitzant el seu fatalisme com a poderós atractiu. Més d'un oient a la sala sent que li canta només a ell, com si li dediquessin un crit de socors per salvar la vida d'una dona sense salvació. Sí, estimats assistents al Footprints, qui ens ha enamorat  avui des del primer moment és LA Senyora: Lady Day.


Resultat d'imatges de billie holiday


Billie Holiday, va néixer com Eleonora Fagan a Baltimore l'any 1915 entre alegries i tristeses, encara que més de les segones. Va viure en la misèria en una família on l'àvia havia sigut esclava d'una plantació de Virgínia, el pare malaltís i desentès amb la família i la mare treballava de criada en diverses cases de Baltimore i més tard Filadèlfia i Nova York, on s'emportà la petita Billie. Com si d'una novel·la de Dickens es tractés, la infantesa de Billie Holiday fou protagonitzada per assetjaments sexuals, alguna temporada en un correccional, treballs com a "criada" en un "hostal" on només hi anaven homes, la mort de la besàvia, per qui Billie sentia devoció, a les pròpies mans de la cantant mentre dormien (diuen que a causa del rigor mortis la nena quedà atrapada a l'abraçada de la difunta fins que finalment li tallaren els braços), el racisme a cada cantonada (el pare de Billie morí al no ser atès a temps després d'un infart, ja que els hospitals més propers on es trobava eren només per a blancs), etc.



La seva carrera artística començà a petits clubs del Harlem de Nova York, al principi com a ballarina mediocre fins que va començar a descobrir-se com a cantant. Amb 15 anys passà per alguns clubs com el Nest Club, el Pod's and Jerry's-Log Cabin, el Monette's Supper Club, on la sort porta la seva veu a les orelles de John Hammond crític musical que quedà hipnotitzat per la veu i presència de Billie Holiday des del primer moment. Del braç de John Hammond, començà la trajectòria daurada de Billie Holiday: cantà i gravà amb l'orquestra de Teddy Wilson, que finalment acabà compartint nom i protagonisme amb Billie; més tard formà una de les parelles més màgica de la història jazz amb Lester Young; tocà també amb Louis Armstrong, el seu (i de molts altres) ídol de petita; l'orquestra de Count Basie, la més important del jazz amb el permís de Duke Ellington (com ja havíem comentat aquí); compartint cartell amb un all-star de jazzman com Coleman Hawkins, Lester Young, Freddie Green, Gerry Mulligan, Benny Goodman, etc; fins i tot tingué alguna aparició com a actriu a Hollywood (vegeu aquest un fragment de la película Nova Orleans (1947) aquí ,on es mostren sense escrúpols els blancs fent de senyors i els negres fent de criats cantaires).
Resultat d'imatges de billie holiday lester young
Billie Holiday, Lester Young, Coleman Hawkins i Gerry Mulligan, 1957

Tot i que la vida artística de Bilie Holiday avançava brillantment, la seva condició d'infortunada la perseguí tota la vida. Alternà amistat glamouroses com Orson Welles, Bettie Davis, Lana Turner i Bob Hope amb altres persones més indesitjables com els seus dos marits, primer Jimmy Monroe (trombonista mediocre, faldiller i abusiu) i anys més tard amb Louis McKay (sicari mafiós que també la va maltractar). Tampoc van faltar alcohol i drogues, que la dugueren a la presó durant nou mesos l'any 1949. Billie Holiday sempre es va poder sobreposar a aquestes situacions, però el seu cos destrossat i la seva veu cada vegada irreconeixible (escolteu, per exemple, Deed I do i All of you gravades al 1959) s'apagaren definitivament el juny de 1959.


My man don't love me
Treats me oh so mean
My man he don't love me
Treats me awfully
He's the lowest man
That I've ever seen
[…]
But when he starts in to love me
He's so fine and mellow
But if you treat me right baby
I'll stay home everyday
If you treat me right baby
I'll stay home everyday
But you're so mean to me baby
I know you're gonna drive me away


Diu el crític de jazz Albert Murray que si les vides complicades treuen el millor dels artistes tenim sort de l'accidentada vida de Billie Holiday. I és que Billie té el do de prendre el dolor i fer-ne cançó. Les seves lletres són punyents, parlen d'amors frustrats, de cors partits. Però encara prenen una dimensió més profunda quan són cantades amb aquesta veu que sona com un lament carregat de sensibilitat, on els sentiments flueixen per expressar tota una vida en una sola veu. Tot i això, la veu de Billie no té molt volum, la tessitura és reduïda (una octava i mitja), sense vibrato, fent poc ús de tècniques com l'scat (improvisació melòdica jugant amb la veu com si fos un instrument), però tot era compensat per la gran capacitat de comunicar amb la veu. Una altra característica interpretativa de Billie Holiday és la manera que té de jugar amb les melodies, estirant i escurçant notes que sonen disteses, com suspeses per sobre del ritme que marca l'orquestra. Billie Holiday no només cantava, sinó que interpretava. I ho feia segons la conjuntura del cada moment, de manera que és difícil sentir-la repetir un tema igual dues vegades.

Un símil comunament usat entre amants i crítics de jazz és comparar la veu de Billie Holiday amb el so d'un saxo. I no un saxo qualsevol, sinó el de Lester Young, de so trencat, amb vent, sense obligacions rítmiques ni melòdiques. Un exemple curiós el proposa Andre Hodeir que troba un paral·lelisme en escoltar la versió de cada un de These Folish Things i notar la mateixa intenció interpretativa del saxo i la veu, fins i tot el mateix salt de quarta en els primers compassos i la mateixa elecció de clímax expressiu i la mateixa nota de recaiguda. La veu i el saxo interpreten igual. Cantant i saxofonista entenen la música igual. Billie i Lester entenen la vida igual.

La relació entre Billie Holiday i Lester young no és només professional sinó que van tenir una gran amistat. Diuen que va ser Lester Young, anomenat The President, qui va motejar a Billie com a Lady Day, nom amb el que va ser coneguda als cercles jazzístics. Fins i tot durant un temps van viure junts en un apartament de Nova York, també amb la mare de Billie, per qui Lester Young sentia una gran simpatia. D'aquesta amistat en sortiren moltíssimes gravacions, per privilegi nostre: Easy living, All of me, The man I love, When you're smiling, etc.

Resultat d'imatges de billie holiday lester young
The Press and the Lady

Billie Holiday interpretà majoritàriament estàndards de jazz i encara que la seva producció com a compositora no és molt àmplia, sí que és molt famosa. Potser el tema de Billie més conegut és Strange fruit, un poema de Lewis Allen que tracta dels linxaments dels negres al sud dels EEUU. Impressionada per la lletra, Billie i el pianista Sonny White (també té gràcia el seu nom) li posaren lletra. Quan volgué enregistrar-la, la CBS, discogràfica amb qui Billie tenia contracte, s'hi negà degut al fort contingut social, però sí que permeteren que Billie la gravés amb alguna altra discogràfica. Des de llavors és convertí en el tema predilecte dels admiradors de Lady Day, qui la tocava a cada concert escoltant la llarga introducció de piano, carregant les emocions per expressar-les cruament mentre interpretava:



Southern trees bear strange fruit
Blood on the leaves and blood at the root
Black bodies swinging in the southern breeze
Strange fruit hanging from the poplar trees

Pastoral scene of the gallant south
The bulging eyes and the twisted mouth
Scent of magnolias, sweet and fresh
Then the sudden smell of burning flesh

Here is fruit for the crows to pluck
For the rain to gather, for the wind to suck
For the sun to rot, for the trees to drop
Here is a strange and bitter crop



En conèixer la vida de Lady Day seria fàcil fer un símil entre aquesta estranya i maltractada fruita i ella mateixa. Però a mi m'agrada pensar que perquè surti una fruita abans hi ha d'haver una flor, per exemple una gardènia com les que lluïa al cap. La flor subtilment realça la gràcia femenina, alhora que és manifestació màxima de vitalitat. Es tracta d’una flor que sembla delicada i que necessita ser curosament cuidada, però alhora és plena de bellesa, tan gran i tan sincera. Així és com m'agrada entendre a Lady Day.


Fonts:
- Malson, Lucien. Los maestros del jazz. Editorial Alba, 2008.
- Busquets, Oriol. Billie Holiday. Edicions la Magrana 1995
- Blackburn, Julia. Con Billie Holiday. Una biografia coral. Global Rythm Press, 2007
- Lady Day, the many faces of Billie Holiday. NTV Entertainment, 1991.


Llista Spotify:

De visita per Iran (I)

dimarts, de setembre 05, 2017
Recentment hem tingut la gran sort de visitar, tot i que sigui de manera breu, un país arrelat en una civilització mil·lenària...a més de 22 llocs de Patrimoni Mundial de la Unesco (tercer país asiàtic, només per darrera de Xina i Índia), aquest país ens ofereix unes quantes situacions xocants...

1. Acampada optimitzada
Una manera enginyosa d’aprofitar un edifici abandonat en fase de construcció és crear una petita àrea d’acampada optimitzada: superfícies planeres, ombra, bona ventilació i vistes...què més es pot demanar?


2. L’arc de Sant Martí, sempre present
Tot i ser un país en el què el col·lectiu LGTBI ho té encara força complicat, hi ha petites mostres de rebel·lió (o això volem pensar)...


3. Els EUA i l’ISIS
Aquí es diu que els EUA i l’ISIS són les dues cares de la mateixa moneda, en relació al tradicional efecte de retroalimentació de dos pols oposats, i al fet de compartir com a aliats a Aràbia Saudí i Qatar. A partir d’aquí hi ha infinits matisos...


4. Coses que NO van bé a la maquinària
A la riba del mar Caspi es pot veure maquinària diversa per arrossegar petites barques...per què no, un tractor agrícola endinsat a l’aigua salada fins a l’eix de la roda...



Is the daily masturbation an improving factor of your sex appeal?

dimarts, de setembre 05, 2017
Introduction 
We open this issue with a hot hypothesis (entitling the current paper) proposed during a common Monday lunch time by Facqueur to the Open Research Group on Applied Sexually Methodologies (ORGASM). It was enough polemical to talk about that during all the lunches of the week. For some, the masturbation is perceived as a sexual activity that relaxes and makes you a better candidate for chasing sex, but for some others it is perceived as a loser’s practice impeding you to score 
Two teams were fairly established at the beginning of the discussion, so the reader can fit in one team or the other because at the first impression there are not grays in here, it is absolutely polarized on black or white. One team, commanded by Ivette Creizie-Pussie, is defending that daily masturbation improves your sex appeal exposing two main arguments: it relaxes the hunter on chasing targets and it switch on the sexual activity. The other team, commanded by Jean-Cristian Facqueur, is defending that avoiding the daily masturbation improves the sex appeal exposing two main arguments: it generates the need to be a smarter hunter and it retains more hormonal stuff to deliver.  
The preliminary results open the door to confirm the qualitative discussion with a further quantitative analysis, where a bigger sample than ORGASM Research Group would give some representative correlation between the number of days without having masturbations and the number of success on sex matching.  

Methodology 
In this initial level of the research, we organized a brain storm at the Civic Center of Autonomous University of Barcelona. By the initial hypothesis of “Is the daily masturbation an improving factor of the sex appeal?”, we aimed to expose our personal feelings about this question, under the frame of the speakers’ life experience, so the sample of the study are the members of ORGASM Research Group, 8 males and 4 females. Qualitative methodology was invoked, because any of the presents had quantified data to give. On further sessions it is expected to stablish quantitative methodology where statistical correlations between the frequency of masturbation and the success on sexual relationships give us some light on the matter, but for the moment we open the Pandora’s case just with our personal experience. So on, the sentences of this paper are only subjective sensations that speakers state and the reader can judge them under its criteria without agree nor believe them blindly, because those are not (still) scientifically demonstrated. 
The structure of this paper is simply the exposition of the discussion, synthetized in two story lines that aim to validate or not the central hypothesis. Arguments under the name of Ivette Craizie-Pussie are defending a positive correlation between the daily masturbation and the success on sex matters, while arguments under the name of Jean-Cristian Facqueur defend that there is a negative correlation between the daily masturbation and the success on sex matters.
Results 
Most of the presents support the vehement reasons of Ivette Creizie-Pussie, clustering around the central idea that the daily masturbation makes you feel easier, more moderate and less tense when the situation of be capable to have sex is close. Growing from this scenario, Creizie-Pussie exposes that a person who masturbates daily is in general more confident and the person who is in front of him/her perceives that is in front of a great playmaker. The author notes that this is the point of view of a female taking account the role of a male, that is, she assumes that an improved sex appeal for a male is achieved when he is not showing that he wants to have sex (or at least he doesn’t need it right now). Moreover, Craizie-Pussie exposes the example of clerical personnel, who is supposed to not masturbate and they have not an improved sex appeal.
Facqueur opposites to this last example that some teenagers (as him 20 years ago) do masturbate daily or more and they do not have a pull factor, furthermore he felt a push factor. In fact, as the author learned to control his masturbation impulses, he improved his sexual pull factor. He attributes this improvement to the blowing of sexual hormonal content on his body, which makes him realize to have a big award to give when the goal is done. Most of the presents refute to Facqueur that this is obviously a double edge sword, because there is the risk of piss off on the first minute and go down with everything. Facqueur accepts that maybe it is useful a weekly masturbation to reduce the pressure, but the mental tool of controlling the masturbation impulse is the same mental tool to control the ejaculation impulse and it makes you a better fucker. And more, he is sure to emit a bigger amount of testosterone and the female perceives a great award to win.  
Against that, Craizie-Pussy asserts that a man who seems to be out of the business of chasing a girl is more desirable for the female, she wants to get that piece of meat: she is who choose, she is who wants, and she choose what she doesn’t have yet. When a man is well masturbated is no needed to be in that business, so he can pretend to be out of chasing for a while and become desirable. In addition a man well masturbated maintains the sexual activity and this is perceived by the female, who usually aims to get off with a solvent fucker.     

Conclusions 
It is no clear for the moment if masturbation is a pull or a push factor for your sex appeal. For some -especially for girls-, the experience tells that it is a good deal because the male is chilled out and females don’t like those anxious. Apart of the behavior, the sex appeal of the male is improved by the release of sexual activity. Further studies my incorporate quantitative data to support the subjective sensations exposed here, joining both female and male masturbation and female and male success in sexual relationships. Field campaigns can be so useful to calibrate our datasets and test some extreme scenarios.     

Acknowledgments 
To the Fucking Applications for Engagement Research Center (FAERC). To all the readers of Criteri. 
Authors: Jean-Cristian Facqueur, Ivette Creizie-Pussie, Quentin Abelino, Roger Bermudas, Will Close Toyou, Ingrid Icsmentsonn, Carl Desmay, Danny Scripts, Ed Bravedick, Oscar Porn, Sandra Ratafias and Cristina Sunday. (Open Research Group on Applied Sexually Methodologies (ORGASM)). 
Source of images: GreenHumour
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes