Els antics grecs i romans tenien dues formes essencials de pensar: el mythos i el logos, cadascuna amb les seves competències. El mite feia referència al que es considerava universal, etern i espiritual. Donava sentit a la seva existència, sovint dura, i ajudava a no caure en la desesperació, ja que donava un sentit a les seva existència. Es basava en antigues llegendes que tenien una funció psicològica i terapèutica pels creients. Explicava històries extraordinàries d’herois que lluitaven contra centaures i altres criatures inexplicables, i de déus que es transformaven en animals per raptar donzelles o sorprendre als impius. El mite assossegava la foscor del subconscient de la gent, donava una explicació als seus malsons i a les seves peguntes sobre si hi ha res més enllà de la vida. La manca de mites a la nostra societat racional actual ha estat substituïda per la psicoanàlisi
El mite no es podia demostrar per cap prova racional i per donar-li una certa forma consistent, s’encarnava en forma de cultes, rituals i cerimònies que permetien als fidels un acostament i una visualització al seu significat, alhora que en fidelitzava el culte. Sense aquesta mística no haurien prosperat els mites ni haurien evolucionat en les religions posteriors.
El logos tractava el pensament racional, l’argumentació que permetia resoldre la vida quotidiana i enfrontar-se als nous reptes tècnics per cultivar la terra o per construir un pont. Uns quants curiosos aprofundien més en el logos per pur plaer o ànsia de coneixement per poder explicar el moviment dels planetes o les matemàtiques. Els grecs en van ser especialistes, no tant els romans, gent més pragmàtica, que considerava que filosofar o fer càlculs havia de tenir una utilitat, tot i que les matemàtiques, la filosofia, l’astronomia o les ciències naturals es van cultivar en el seu vast imperi, sobretot a Alexandria i a la resta del món hel·lenístic. Així, mentre el mithos era estàtic, el logos avançava de manera constant i implacable. No és d’estranyar, doncs, que ja a l’antiga Grècia, mentre alguns filòsofs intentaven conciliar mite i lògica, altres rebutjaven el mite per no considerar-lo raonable. Però, en general, el mite i el logos es consideraven indissociables i complementaris, de manera que una persona no podia sobreviure sense els dos. Si es preguntava a un habitant de l’Àtica si creia en el mite d’Artemisa, hauria respost que no entenia perquè no hi havia de creure? Es que no creixien cada any les llavors de la terra, morien i parien els animals i tornava a renéixer la vida? Això és el que proporcionava la deessa de les terres salvatges.
En general, no s’intentava que l’un influís sobre l’altre, tot i que les coses anaven malament, el logos era insuficient i s’havia de recórrer al mite per alleujar les penes. No obstant, el mite no intervenia en política. Les guerres no es feien per religió sinó obeint el logos. Així va prosperar l’Imperi Romà. Quan el papa Urbà II va convocar la primera creuada el 1095, el seu pla pertanyia més al camp del logos que del mhytos. Volia que els reis cristians deixessin de lluitar entre ells i ampliessin el poder de l’Església amb un objectiu comú: alliberar Terra Santa. Mentre el logos va prevaldre els creuats van conquerir Jerusalem. Quan es van enredar els mites bíblics apocalíptics, els sants grials i els ordres custodis amb la política, la cosa va anar de mal en pitjor i es van cometre autèntiques atrocitats.
A l’antiga Roma es practicaven una gran varietat de cultes i rituals, a més dels oficials, basats en els déus de l’Olimp, adaptats a l’antiga mitologia romana. Pragmàtics de mena, als primers romans els faltava una mitologia digne d’un poble amb aspiracions, i la van adoptar sense problemes de la grega, culturalment propera i de riquesa insuperable. No hi havia tampoc escrúpols en incorporar divinitats i ritus orientals, com el culte a Mitra, déu solar iranià, molt estès entre l’exèrcit o a la tríade egípcia formada per Osiris, Isis i Horus, amb seguidors des de l’Orient Mitjà fins a Anglaterra. I no era per manca de déus, grans i petits en el panteó romà. N’hi havia per cada ocasió, des dels familiars Lares, de culte casolà, fins als emperadors deïficats, de culte estatal, que va iniciar August en honor al seu pare adoptiu Juli Cèsar. Això últim va ser una descarada intromissió del logos dins el mithos, amb la finalitat de legitimar i perpetuar el règim (va servir d’exemple a seguir per les monarquies absolutistes -i per les primeres constitucionals- aquelles del “por la gracia de Dios”). En definitiva, a l’antiga Roma es feia servir la deïtat, gran o petita, que anava més bé per a cada cas. Bé, una mica com els catòlics fan i han fet amb les verges i els sants.
El mite i la filosofia de lliure pensament van conviure sense grans conflictes durant temps i temps. A partir del segle III l’Imperi, després de dues centúries d’esplendor, va caure en decadència. Es van relaxar els costums del “bon romà”, on la perseverança, l’austeritat, la seguretat en un mateix, el servei públic i la capacitat d’organització eren pilars fonamentals de la cultura i sobre els quals es mantenia impertorbable l’Imperi. L’efecte psicològic, unit a una llarga crisi econòmica i la inestabilitat institucional van conduir a un gir radical en la mitologia romana. Era l’any 313 i Constantí I va instaurar el Cristianisme com a religió de l’Estat per mitjà del famós Edicte de Milà. Segons la llegenda la decisió no va ser casual. Abans d’una crucial batalla contra els seus enemics per la successió, l’aspirant al tron Constantí va tenir un somni revelador. Se li va aparèixer una creu al cel, mentre una veu li deia “amb aquest símbol venceràs”. I dit i fet, Constantí va guanyar i es va convertir en amo d’Occident (no obstant, les seves legions hi van tenir força a veure). Vet aquí que Constantí serà recordat pels segles dels segles com el fundador de l’expansió mundial del Cristianisme i com un dels artífexs de la inseparable unió entre religió i política (o església - estat), que va governar els nostres designis fins a la Revolució Francesa.
Més enllà dels somnis profètics, i des del punt de mira del logos, com és va produir el canvi del politeisme olímpic al monoteisme cristià? Hem de recordar l’estat de decadència en que es movia l’Imperi. Encara que els romans no en fossin gaire conscients, psicològicament eren força diferents dels seus avantpassats, així com l’imperi era menys eficient i més difícil de governar. La terra feia temps s’havia acumulat en mans d’una petita oligarquia, les tècniques agrícoles no havien prosperat des dels inicis de la República, el comerç estava col·lapsat per la poca capacitat adquisitiva de la majoria dels ciutadans i el nombre d’esclaus era superior al dels homes lliures. Per tant, les possibilitats que un ciutadà lliure de classe baixa o mitja prosperés eren minses. No diguem les d’un esclau. Davant aquesta situació de crisi econòmica (i institucional: s’havien acumulat els emperadors ineptes, el senat era un fòssil vivent i l’administració era corrupte en bona mesura) molts romans van buscar una sortida en el mithos, ja que el logos no els oferia gaire reconfort. Molts s’aferraven als déus dels seus avantpassats, però una bona part de la població ja hi havia perdut la fe.
La contrapartida l’havia trobat en una nova religió, clandestina, de catacumba i perseguida, però que li oferia un balanç d’expectatives més esperançador. El Cristianisme creia en una igualtat dels creients davant d’un déu únic, omnipotent i equànime. Per tant, invitava als creients a la solidaritat fos quina fos la seva abstracció social. Alhora, tenia un as a la màniga molt convincent per captar adeptes: la virtut en la vida terrenal seria recompensada en una vida celestial eterna i de satisfacció plena. Moltes esclaus i gent lliure hi van veure l’alleujament a les penes. Fins i tot nobles romans, senadors i algun militar la va professar, malgrat córrer el perill d’incórrer en un càstig variable segons el moment: empresonament, multa i retracció o directament àpat de lleons.
Constantí va ser prou hàbil per veure que el Cristianisme, malgrat els daltabaixos de tolerància i persecució per part dels seus predecessors en el càrrec, no havia fet sinó pujar en adeptes i precisament, eren aquests els romans amb més força de voluntat. Per tant, era millor aliar-s’hi. La prova que Constantí va actuar més que res per interès polític que per devoció personal, és que va continuar professant la seva fe pagana (si és que en tenia alguna) i no es va batejar fins al llit d’agonia. L’aposta de Constantí no tenia perquè ser guanyadora un cop mort el seu instaurador. No tot el poble era Cristià el 337 i encara menys bona part de classe noble, aferrada als antics costums. Amb el successor de Constantí la nova fe oficial va tenir una pujada d’adrenalina.
Julià August, nebot del finat, més conegut com Julià l’Apostata, va proclamar la llibertat de culte i va lluitar contra la intolerància religiosa, fenomen que ja treia el cap durant la fundació de l’Església. El seu govern va durar només tres anys, massa poc temps per tornar a virar el timó cap als orígens. Sembla ser que Julià era un seguidor de Mitra, principal competidor de Crist (i que curiosament, segons la tradició, també va néixer un 25 de desembre) i un home cultivat en filosofia, a l’estil dels famosos emperadors Adrià i Marc Aureli. No admetia que els bisbes cristians no toleressin la convivència amb altres creences i posessin traves a la divulgació de la filosofia clàssica. També li era xocant que els patrons de l’Església es barallessin entre ells per qüestions de dogma, fins al punt que faccions fanàtiques d’un bàndol i altre arribessin a matar-se entre ells. Malgrat que en el món antic hi havia el càstig capital per impietat, que s’havia aplicat en casos tan sonats com el de Sòcrates, eren estranyes les lluites per temes religiosos dins l’Imperi. A la mort de Julià, el Cristianisme es va assentar com a religió d’estat i els emperadors la van utilitzar com a arma política o van ser influïts per bisbes amb tants o més anhels terrenals que divins. La conjuntura política i econòmica de l’Imperi, sotragat de mort per la crisi econòmica i l’empenta dels pobles germànics, no permetia gaires alegries i era un caldo pessimístic perquè afloressin els fonamentalismes. La guerra de religió estava servida.
El Cristianisme solia identificar la filosofia i la ciència amb el paganisme. El 392 la turba cristiana va cremar el temple de Serapis (i molt probablement la biblioteca d’Alexandria adjunta), després d’acarnissades lluites entre pagans i cristians, amb la permissivitat de l’emperador Teodosi I. Els llocs sagrats destruïts eren reconvertits en esglésies i els cultes pagans abolits. Pocs anys després, cap a l’any 415, allí mateix, van espellar i esquarterar Hipàtia, l’última dels grans filòsofs i científics de l’antiguitat. L’any 529 l’emperador Justinià, que volia la unitat religiosa per garantir la hegemonia de l’imperi bizantí, va prohibir definitivament l’ensenyament de la filosofia grega i va tancar el seu últim reducte, l’escola d’Atenes. La conjunció entre església i estat va perdurar fins pràcticament els nostres dies. Va ser en bona part gràcies a una nova religió vinguda d’Aràbia, més tolerant, que es van recollir els textos dels antics grecs i romans i se’n va transmetre el llegat a través de l’Al Andalus, passant per Toledo i Ripoll, a la resta d’Europa. Paradoxalment, avui en dia és l’Islam la gran religió monoteista que segueix arreu sense separar els designis divins dels mundans, fidel a un conservadorisme innat i ressentit amb la colonització occidental, que no ha volgut adaptar-se a la modernitat.
Rara Avis 3
.JPG)
