Hergé (II)

HERGÉ (II)

Dono per fet que els lectors d'aquesta Cort d'Apel·lació us heu llegit l'anterior; si no, us perdreu força. Dono per fet que (com us recomanava) heu mirat de rellegir (o recordar, si més no), algunes de les Aventures de Tintin que esmentarem aquí: Tintin al Congo, L'Orella Escapçada, L'Estel Misteriós, Stock de Coc, Vol714 a Sidney...

Com recordareu, a l'anterior Cort d'Apel·lació fèiem una biografia breu de Georges Remi. Aquest capítol estarà dedicat estrictament a discutir algunes de les acusacions que se li van fer al llarg de la seva vida.

U. Hergé, el feixista?

Poc abans que comencés la segona guerra mundial, Hergé publica una aventura que en principi s'havia d'anomenar Tintin en Syldavie, però que finalment es dirà Le Sceptre d'Ottokar (El Ceptre d'Ottokar, en versió catalana). En principi, n'hi hauria d'haver prou amb aquest àlbum per esbandir les acusacions de nazi/feixista fetes a Hergé.


Però el fet que, un cop Bèlgica derrotada, Hergé col·laborés a Le Soir, diari controlat per l'ocupant alemany, ens suggereix que revisar amb detall la història de la relació d'Hergé amb el(s) feixisme(s) ens pot dur algunes sorpreses. Ja vam comentar al capítol anterior que les acusacions de 'canvi de camisa' tenien un fonament molt feble. Si Hergé volia publicar (i bé havia de publicar, puix que vivia d'això), no podia triar: apart de la premsa controlada, no n'hi havia cap més. Però alhora, no es pot oblidar que el cap visible del feixisme belga, Léon Degrelle, era (o havia estat) amic seu. Val la pena entrar en detalls. I fer-ho amb cura, amb exactitud i precisió: bona part del personal progre s'ha acostumat a retratar la realitat amb una brotxa del 20, i té el mal costum d'anomenar sistemàticament feixista tothom que no veneri Karl Marx. Això es pot aplicar a casa nostra mateix, on és un fet comú posar en un mateix sac el falangisme, el carlisme, els cercles catòlics tradicionalistes, l'Opus Dei, els jesuïtes i un llarg etcètera, oblidant que si bé van confluir en un mateix punt (Franco) per raons de força major, entre ells hi havia també diferències molt substancials que amb el temps van esclatar (per exemple, cal recordar que el cap de la Falange, Manuel Hedilla, fou condemnat a mort per Franco, i salvat només a darrera hora). Cal filar prim, doncs. La línia que separa els moviments netament feixistes dels grups polítics conservadors de tota mena (catòlics, monàrquics, tradicionalistes, i un etcètera llarg) no sempre és ben definida, i encara ho era menys a l'època dels primers àlbums de Tintin.

No es pot parlar de feixisme, sinó de feixismes, en plural. El feixisme com a ideologia no fou quelcom de ben clar i establert des del començament; s'anà definint al llarg d'anys. En tot cas, cal recordar que els moviments feixistes eren un fet comú a l'Europa de la fi dels 20 i tota la dècada dels 30; ho eren també els moviments comunistes de tota mena (leninistes, espartaquistes, trotskistes, stalinistes), i en general tot un seguit de grups polítics més o menys actius, que tenien en comú un escepticisme envers els règims polítics democràtics i parlamentaris europeus. Mussolini era ben popular a Itàlia, i objectivament tenia el recolzament de la majoria del país. Hitler també – agradi o no. I els darrers anys abans del començament de la guerra, els països europeus governats per règims de tipus feixista o en tot cas no democràtic – a cada país amb un matís diferent – eren majoria. Bèlgica era un dels pocs països que encara mantenia un règim parlamentari, però també a Bèlgica hi haurà, finalment, un moviment feixista: El Rexisme, liderat per Léon Degrelle.

‘... le rexisme a été d'abord un certain état d'esprit, une volonté de pureté et de vie qui ont tenté pas mal de jeunes catholiques à l'époque.'

[Pierre Blaise: Hergé, Degrelle et la belgitude aujourd'hui].

Aquests ideals es veien com a contraposats als de la política parlamentària de l'època, que bona part de l'opinió pública veia (amb raó o sense) més atenta als interessos de les grans corporacions i del gran capital que no pas als problemes reals de la població. Democràcia burgesa és un terme encunyat precisament per anomenar aquest règim; i cal recordar que aquest terme despectiu s'ha mantingut dempeus en bona part de l'esquerra europea fins fa ben poc. Sense anar més lluny, cal recordar que el leninisme inclou com a part de la seva ideologia la participació en el joc democràtic, però estrictament com un mitjà per assolir el poder, en el benentès que un cop aconseguit el poder el joc democràtic s'haurà acabat, i qui ocupi el poder podrà mantenir-lo indefinidament. Més ben dit, haurà de mantenir-lo, si del que es tracta és de dur a terme la utopia que tenen definida al seu programa. En aquest punt, cal recalcar-ho, entre els moviments revolucionaris d'esquerra (comunistes en sentit ampli) i de dreta (feixistes en sentit ampli, no necessàriament nazis) no hi ha massa diferències. Tots dos extrems voldrien una utopia allunyada del que consideraven la banalitat insuportable dels règims parlamentaris que havien dut Occident a un veritable cul de sac, no només en polítiques socials i econòmiques, sinó també culturals. Molts d'aquests moviments – i dels personatges individuals que hi simpatitzaven, d'una manera genèrica i sovint imprecisa – eren conscients sobretot d'allò que tenien en comú, perquè era el rebuig d'aquell món allò que de moment els retratava. Les diferències vindran més tard, quan es tracti de concretar quina és l'alternativa que proposen. Molts d'aquests moviments guanyaran adeptes en la mesura que reclamin puresa, una nova energia per tirar endavant el país, autenticitat, i apel·lin l'ímpetu juvenil com a eina per assolir les seves fites. Perdran adeptes en la mesura que vagin concretant què volen exactament. El Rexisme de Degrelle en serà un exemple clar.

A la fi dels anys 20 i primers 30's, és a dir, els anys dels primers àlbums de Tintin, Léon Degrelle (a qui veiem en uniforme nazi, en una foto força posterior) només és un membre més de l'ACJB, l'Action Catholique de la Jeunesse Belge, partit catòlic i tradicionalista. L'editorial de l'ACJB s'anomena Éditions Rex (fent apel·lació a Christus Rex), i Degrelle n'és el director; aviat (1932) es fundarà el diari Rex, associat a aquesta editorial. A través de Rex, Degrelle representarà l'ala radical del Partit Catòlic. Degrelle havia conegut Hergé a la redacció de Le Vingtième Siècle: era corresponsal a Mèxic i Estats Units d'aquell diari, i des d'allà havia enviat a Hergé diaris mexicans i nord-americans, en els quals Hergé hi descobrirà el còmic de l'altra banda de l'Atlàntic. Qui sap si hauríem de dir que Degrelle és el ‘culpable' de la creació de Tintin... Que entre els dos joves neixi una amistat és inevitable. Tenen una edat semblant, una educació semblant (catòlica i conservadora), es mouen en cercles semblants. Hi ha qui diu que Degrelle fou realment el model físic en què Hergé es va inspirar per crear Tintin. Si donem un cop d'ull a la fotografia de dalt el veiem amb un tupè prou marcat; i si tenim en compte que Georges Remi i Léon Degrelle es van conèixer cap al 1929, quan Degrelle era un periodista/corresponsal molt jove, a qui Georges Remi potser admirava (recordem que Tintin és repòrter, almenys en teoria), tot plegat encaixa força. Però cal evitar posar la mà al foc en aquesta qüestió. Tintin s'assembla a Léon Degrelle, però també a Paul Remi, germà petit de Georges Remi, ros i amb tupè (en parlem més avall). El tupè era molt habitual en el pentinat dels joves d'aleshores; el mateix Hergé també en duia.

Amb el temps, Hergé i Degrelle van esdevenir personatges populars, l'un perquè era un polític jove i atractiu (el José Antonio belga, per entendre'ns), i l'altre perquè és l'autor de Tintin, el personatge de còmics més conegut a Bèlgica. El 1932, l'any de Tintin en Amerique, Degrelle publica ‘Histoire de la Guerre Scolaire', i Hergé és l'autor de la portada (vegeu a sota). Aquest fet és esmentat sovint pels entestats a relacionar Hergé amb el rexisme. Però com dèiem, cal filar prim, i parar atenció a la cronologia exacta: som al 1932, i el 1932 el Rexisme encara no existeix.


A partir d'aleshores els camins de Degrelle i d'Hergé comencen a separar-se. Degrelle sembla llançar-se a una fugida cap endavant. El 1933 esdevé propietari de les Éditions Rex. El 1934, alhora que Hergé coneix Tchang Tchong-Jen i pateix el seu canvi més radical (que es traduirà en Le Lotus Bleu), Degrelle abandona l'ACJB, però segueix formant part del Partit Catòlic. El 1935 s'esdevé el congrés anual de la Federation des Associations et Cercles Catholiques: en aquest congrés Degrelle intenta obtenir la direcció del Partit Catòlic. Degrelle encara no és, estrictament parlant, un feixista, però el paral·lelisme amb Adolf Hitler comença a ser notable: també Hitler es va fer amo absolut del NSDAP defenestrant el seu fundador, Anton Drexler. La diferència és que Hitler va reeixir, i Degrelle no. Degrelle intenta provocar dins el Partit Catòlic un enfrontament entre radicals i moderats; en no sortir-se'n, abandona el partit, per fundar el seu: el Mouvement Rexiste. L'èxit inicial d'aquest partit és notable: 21 escons a les eleccions de 1936, i 12 senadors.

Quina era, objectivament, la ideologia del partit Rexista? No massa ben definida – cap partit no té una ideologia molt ben definida, al capdavall. Incloïa un rebuig de l'oligarquia, una exaltació de la família com a unitat bàsica no només de la vida social sinó també de l'activitat social. Els lligams regionals i culturals eren essencials; era, en aquest aspecte, un partit tradicionalista, en molts aspectes assimilable (salvant les distàncies) al carlisme. Joseph Streel era el principal ideòleg del partit, però altres col·laboradors de Degrelle hi tenien també un paper clau. Pierre Daye, amic de Joachim von Ribbentrop – atenció: personatge destacat en la jerarquia nazi –, Victor Matthys, i altres personalitats d'ultradreta. Degrelle s'entusiasma, viatja a Alemanya el mateix any, i queda bocabadat davant l'exhibició del règim de Hitler. Convençut que el feixisme és el futur, en tornar a Bèlgica vol donar una orientació més decididament feixista al seu partit. I aquí és on s'equivoca. Una part del seu partit s'engresca amb la idea (Matthys, per exemple, era un germanòfil reconegut), però altres membres del partit s'hi oposen; entre ells el mateix Joseph Streel, prou conscient que entre la seva utopia catòlico-tradicionalista i el règim nazi hi havia diferències substancials. S'esdevé el cisma. El 1937 l'audaç Degrelle es presenta a les eleccions presidencials; només obté el 19% dels vots, però el pitjor és que no té el suport de la jerarquia catòlica, que no veu gens clara la nova orientació del Rexisme. A les eleccions generals de 1939, quan tot Bèlgica podia veure la política agressiva de Hitler – que els anys anteriors havia annexionat a l'Alemanya nazi Austria, Txecoslovàquia, i que ara amenaçava Polònia –, el partit Rexista, simpatitzant declarat de Hitler, té un autèntic daltabaix: perd quasi tota la seva representació parlamentària i passa de 21 diputats a només un: el mateix Degrelle. En pocs anys el Rexisme havia passat de ser una opció política interessant per l'electorat catòlic conservador a ser una força purament testimonial.

L'evolució d'Hergé tots aquests anys és prou coneguda, com ja vam esmentar a la primera part d'aquesta Cort d'Apel·lació. Amb Le Lotus Bleu comença una època de conscienciació política, que seguirà a l'Oreille Cassée. L'Ile Noire és menys exòtica, més purament policíaca. Però el trencament d'Hergé amb Degrelle no fou mai total: ben mirat, seguia essent amic seu. Fins l'any 1936, Hergé dibuixa encara logotips i dissenya marques per a publicacions rexistes. Fins i tot en un còmic apareix un miting electoral i un cartell que diu ‘Rex Vaincra'. Però compte: és una historieta de Quick et Flupke, un parell de nanos mig brètols especialistes a fer a miques qualsevol parada militar... deduir-ne una filiació pro-rexista és precipitat. En tot cas, és a Le Sceptre d'Ottokar, començat el 1938, on Hergé deixa més clara la seva posició respecte dels règims feixistes. El tema d'aquesta aventura és, recordem-ho, un Anschluss avortat. En un país imaginari anomenat Sildàvia, un partit anomenat Partit de la Guàrdia de Ferro, sota el comandament d'un tal Müsstler, intenta prendre el poder, derrocar la monarquia i instaurar un règim autoritari, recolzat (per a una futura annexió?) pel govern feixista del país veí, Bordúria. L'estratagema és robar el ceptre reial, un símbol per a tot el país. Òbviament, el repòrter del tupè els desfà el pla. El nom del partit (Guàrdia de Ferro) està inspirat en el partit polític feixista de Corneliu Zelea Codreanu, de Romania. I el nom de Müsstler és una clara contracció dels noms de Mussolini i Hitler.

Amb la invasió alemanya de Bèlgica, i la capitulació del país, es van obrir noves perspectives per a Degrelle. El 1940 va aconseguir establir un acord entre el partit Rexista, el rei Leopold III, el cardenal van Roey i Otto Abetz, ambaixador alemany a la França de Vichy: el pacte establia la col·laboració amb l'ocupant. Rendició pacífica. El diari Le Pays Réel, d'orientació rexista, que havia estat tancat com a resultat de l'ocupació alemanya, fou reobert. Però les coses no van anar com ell volia. A partir de 1941 el partit rexista va anar perdent influència en el govern, que cada vegada més fou exercit de manera independent i autocràtica per l'ocupant alemany. Degrelle va anar perdent interès en el seu propi partit, però en canvi es va anar implicant de manera directa en l'esforç bèl·lic alemany; va fundar la Legion Wallone, que va lluitar a Rússia: el 1943 es va integrar dins les SS, amb el nom de SS Brigade Wallone, i va arribar a tenir 6000 homes, tots voluntaris.

Amb l'alliberament de Bèlgica pels aliats, el 1944, els caps del partit Rexista van haver de fugir. Alguns d'ells tenien delictes de sang pels quals no volien respondre. Matthys, per exemple, havia ordenat l'execució de 27 civils valons com a represàlia per un atemptat de la Resistència. El mateix Joseph Streel, que malgrat les dissensions d'abans de la guerra s'havia reincorporat al Rexisme, també va haver de fugir. França serà en principi el destí de molts d'ells, que finalment seran capturats. Matthys i Streel seran executats. Però aquest no serà el cas de Léon Degrelle, que aconseguirà fugir a Espanya, on Franco li donarà una protecció absoluta i on viurà còmodament –amb opulència, caldria dir – fins a la fi dels seus dies. Un número recent de la revista SAPIENS parlava dels intents d'extradició – i de rapte, fins i tot – que es van fer a fi de lliurar-lo a la justícia belga; sempre debades. Degrelle fou una mena de pare espiritual de molts grups d'extrema dreta, com ara CEDADE, i també de grupuscles d'extrema dreta belga i francesa, inclòs el Front Nacional.

L'antiga amistat amb Degrelle passarà factura a Hergé. Vegeu el capítol anterior, on parlàvem de les dificultats que va tenir a la primera post-guerra. Però no fou només aquesta qüestió. Potser Hergé volia oblidar Degrelle (si més no, el Degrelle posterior a 1936), però Degrelle no volia oblidar el seu amic de joventut. En un llibre avui introbable (perquè va ser prohibit, i només en queden alguns exemplars de col·leccionista), Degrelle es proclama amic d'Hergé i model per a la creació de Tintin. Defensa, en definitiva, que Tintin és ell, de fet... El llibre Tintin, mon copain, és avui introbable, i lamentablement només en puc parlar per referències que en tinc. És una barreja de fets ja prou coneguts, d'altres interpretats d'una manera molt discutible, i d'altres totalment inventats.



Degrelle va fer fortuna a Espanya durant el franquisme, i va morir a Màlaga el 1994. Mai no va renegar del seu passat. Sempre es va declarar un admirador de Hitler, i recordava amb nostàlgia que Hitler havia dit una vegada que 'si hagués tingut alguna vegada un fill, hauria volgut que fos com Léon Degrelle'. Un entossudiment que queda molt lluny de l'evolució ideològica d'Hergé.

DOS. Hergé, l'antisemita?

A ben poques aventures de Tintin apareixen personatges identificables com a jueus. Un d'ells no era del tot voluntari. Blumenstein, el magnat americà que (a la primera versió de l'Etoile Mystérieuse) finança l'expedició del Peary, rival de l'Aurora en la recerca de l'aerolit caigut a l'Àrtic. Hergé, segons confessió pròpia, més aviat volia retratar el poder econòmic americà, que aleshores (i durant la postguerra) tenia un caire imperialista prou clar i que semblava tenir l'obsessió de tenir domini sobre tota mena de riqueses naturals, terres ignotes o fonts d'energia. Aquesta actitud irritava força gent a Europa i arreu del món (Amèrica del Sud, per exemple), no necessàriament pro-nazis. Recordem que a l'Oreille cassée un dels malvats és Mr. Chicklett (Sr Xiclet, en la traducció catalana), que si fa no fa representa el mateix personatge: el financer nord-americà àvid d'apoderar-se de riqueses naturals que geogràficament es troben en altres països, bé que en aquest cas associat a una indústria concreta, la del petroli. El problema és que Blumenstein és un cognom jueu. Hergé fou acusat d'antisemita. Va decidir refer l'àlbum i canviar la nacionalitat del vaixell Peary: des d'ara Blumenstein ja no es diria Blumenstein, sinó Bohlwinkel, i no seria dels EEUU sinó de Sâo Rico. El nom Bohlwinkel estava inspirat en Bollewinkel, que és com se'n deia en dialecte brusel·lès d'una botiga de confits. Per entendre'ns, en català el nostre magnat de Sâo Rico es diria Konfittaire. Problema solucionat... si no fos que Bohlwinkel també és un cognom jueu! – detall que aleshores Hergé ignorava.
Hergé no havia de témer res: als mitjans de comunicació controlats pels nazis (que eren tots) una acusació d'antisemitisme fins i tot era positiva; i per altra banda, en aquell moment els exèrcits alemanys duien arreu la iniciativa, i semblaven invencibles. Que malgrat això Hergé decidís de modificar l'àlbum fent desaparèixer les referències al jueu malvat, més aviat indica que les acusacions d'antisemitisme no tenen massa fonament. Per si de cas, Hergé procurarà evitar aquestes associacions en un futur. A Tintin au Pays de l'Or Noir (que estrictament fou començada abans que l'Etoile Mysterieuse), Tintin cau al bell mig del conflicte jueu-àrab. En principi (a la versió original, inacabada), abans de la Segona Guerra Mundial, quan l'estat d'Israel amb prou feines era un projecte. A la nova versió en colors, hi cau en ple procés de gestació de l'estat jueu – i l'oposició d'àrabs i de l'aleshores autoritat britànica, és clar. En aquest conflicte, però, Tintin s'absté de participar-hi activament; jueus, àrabs i anglesos són simplement part del decorat d'una història d'intriga i aventura. Esmentem finalment que el 1971 Hergé (i els seus col·laboradors) van refer la història, aquesta vegada situant-la en un context exclusivament àrab. Fins i tot a la versió de 1948 (editada en àlbum el 1950), és pràcticament impossible trobar-hi cap indici d'antisemitisme. Fora que considerem antisemitisme el simple fet que apareguin personatges jueus, és clar.

És ben curiós que el sisè àlbum de Tintin, L'Oreille Cassée (L'orella escapçada, en versió catalana), hagi estat considerat també com ideològicament antisemita. Pierre Blaise, per exemple, considera que l'antisemitisme d'Hergé es troba en la visió que dóna dels esdeveniments internacionals. A L'Oreille Cassée, Hergé retrata uns països políticament dèbils, governats per dictadors amb pocs escrúpols, manipulats per magnats de companyies petrolieres (americanes i angleses) que lluiten per concessions de prospeccions, i per comerciants d'armament encantats que hi hagi una guerra entre Sâo Rico i San Teodoro per poder vendre armes a tots dos bàndols i fer-se una bona jubilació. El comerciant d'armes s'anomena Mazarof (Basil Bazaroff, en la versió catalana; vegeu la figura a sota), i està inspirat en un personatge ben real, el financer anglès d'origen grec Basil Zaharoff (originalment Vasil Zaharias), que a partir de 1877 i fins la seva retirada de la vida pública el 1926 va acumular una fortuna immensa venent armes a tots els bàndols de qualsevol guerra a qualsevol lloc del món. Durant la primera guerra mundial, sobretot. Potser algun dia valdria la pena dedicar una Cort d'Apel·lació a aquest home, en molts aspectes menyspreable, però també complex i discutible. El fet, en tot cas, és que els anys 20 i 30 era un personatge molt famós, i arreu era vist com el paradigma del financer capitalista sense escrúpols, dedicat a enriquir-se mitjançant guerres que ell mateix s'encarregava de provocar. Durant la segona guerra mundial, un pamflet alemany recordava Sir Basil Zaharoff, tot presentant-lo com un dels grans mestres de putxinel·lis de l'escena internacional, un exemple dels poders a l'ombra que manipulaven països, provocaven guerres i/o estaven contents que n'hi hagués.
"És exactament la concepció històrica de Hitler: la guerra mundial, són els industrials de l'armament els que la provoquen per aprofitar-se'n. Només que Hitler diu: "darrera els mercaders de canons, hi ha El Jueu, i tot això és cosa de les "democràcies", no pas d'Alemanya"."
La citació és dels diaris de Victor Klemperer, de 1942. Hergé, doncs, donaria una visió del món que estaria d'acord amb la lectura hitleriana del món:
Sauf à considérer Hergé comme totalement inconscient, il est difficile de donner tort à l'auteur quand il dit que le récit de ces manigances anglo-saxonnnes en Amérique latine "vise à convaincre les jeunes lecteurs de la nocivité des Américains du Nord et des Anglais qui manipulent les dirigeants des pays d'Amérique du Sud, n'hésitant pas à les lancer dans des guerres sanglantes. " (p.156). Ici, il ne s'agit plus de simples correspondances géopolitiques (quand Hergé se rangeait dans le camp de l' " Europe " contre l' "Amérique"), mais vraiment idéologiques entre Hergé et la lecture hitlérienne de l'histoire.

Aquest argument, però, té un problema seriós, i és que la guerra del Chaco fou ben real, i d'una brutalitat extrema. Certament que els interessos de les companyies petrolieres no van ser els únics en joc: hi havia també una tensió latent entre Bolívia i el Paraguai com a resultes de conflictes armats anteriors que no s'havien resolt a gust de tothom, de la necessitat de tots dos països de tenir una sortida al mar per exportar els seus productes, i de la necessitat de les èlits militars de tenir èxits que els donessin prestigi popular. La guerra va durar tres anys (1932-1935), i es va acabar amb la victòria del Paraguai, que es va annexionar finalment quasi tots els territoris del Chaco que estaven en l'origen del conflicte. Territoris en els quals, finalment, va resultar que no hi havia petroli! Però de passada, 100.000 morts van quedar al camp de batalla, i les economies dels dos països – molt especialment Bolívia – van quedar literalment enfonsades. La guerra del Chaco fou la més violenta i sagnant de les que hi hagué a Sudamèrica al llarg del segle XX; l'impacte que tingué en l'opinió pública mundial – prou assabentada dels interessos petroliers en joc – fou enorme, comparable a la que va causar, no fa gaire, la guerra de Iugoslàvia. Hergé, que havia patit un canvi ideològic radical com a resultat del seu contacte amb Tchang Tchong-Jen, i havia pres consciència del pes dels interessos econòmics, colonials i militars i del seu resultat catastròfic per a molts pobles del món, no va dubtar a retratar-lo en una aventura de Tintin.
La implicació dels interessos petroliers americans (Standard Oil) i anglo-holandesos (Shell i British Petroleum) en el desencadenament d'aquella guerra és un fet innegable. Si denunciar els interessos que es van aprofitar d'aquella guerra és ser antisemita, hem de concloure que la lectura hitleriana de la història no està equivocada?
Denunciar aquesta barbàrie era una qüestió d'ètica elemental, i Hergé ho va fer amb les seves armes: els seus dibuixos. No es poden simplificar els fets fins a dir que els grans interessos econòmics i capitalistes són els únics responsables de tots els conflictes bèl·lics; però allò que caracteritza el hitlerisme no és aquesta simplificació, sinó la identificació d'aquests interessos amb una ètnia concreta – els jueus. A l'Oreille Cassée, Hergé no cau en aquest error. Basil Zaharoff no és jueu, i l'enviat de la companyia americana Standard Oil (Mr. Chicklett, nom ben caricaturesc) no té res que el pugui identificar com a jueu. De fet, a l'Oreille Cassée l'element semita només apareix clarament en un personatge: Goldstein, el col·leccionista americà (de nom ben jueu) que cap a la fi de l'àlbum compra el fetitxe arumbaya per endur-se'l a Amèrica per a la seva col·lecció. Els dos malvats de l'àlbum (sudamericans) intentaran robar-lo, per recuperar-ne el diamant que hi ha a l'interior. Tintín se'ls avança i ho impedeix. El detall que cal recordar és que quan Tintín parla amb Goldstein i li explica tota la història (darrera pàgina de l'àlbum), Goldstein renuncia al fetitxe que ha comprat i pagat legalment, i demana a Tintín que el retorni al museu d'on va ser robat. El detall és molt rellevant: retrata una honradesa absoluta en un personatge clarament identificable com a jueu, i no encaixa gens amb la ideologia oficial nazi, entestada a presentar sempre els jueus com a personatges recargoladament malvats. És sorprenent que els crítics que acusen Hergé d'antisemitisme ignorin aquest detall crucial, i en canvi s'obsessionin pel dibuix del personatge Goldstein, certament força arquetípic, però no pas més que la majoria de personatges dibuixats per Hergé.

L'article dedicat a Hergé a la Viquipèdia (versió anglesa) esmenta breument Vol 714 pour Sidney com un altre dels àlbums on hi ha signes d'antisemitisme. Després d'haver rellegit l'àlbum amb atenció, em reconec incapaç de descobrir-ne cap. De fet, l'àlbum s'hauria pogut descriure com antibritànic, puix que un dels malvats és clarament identificable com a anglès (Spalding). No sé de cap font anglesa que hagi protestat.

Un dels problemes de les acusacions d'antisemitisme és que han acabat essent un recurs fàcil per qui vulgui desqualificar qualsevol cosa, persona o institució. Qui vulgui veure antisemitisme a Bugs Bunny en trobarà un senyal o altre, sempre que estigui decidit a veure'l. El pitjor és que l'obsessió per veure antisemitisme a tot arreu pot tenir l'efecte contrari, de generar un escepticisme absolut envers aquestes acusacions, que no sempre estan mancades de fonament – per exemple, recordem les profanacions fetes en cementiris jueus a França, fa pocs anys. Tampoc és sobrer recordar que l'antisemitisme com a acusació ha acabat essent el recurs fàcil dels sionistes radicals – i de bona part de l'estat jueu actual – davant les protestes internacionals quan l'estat d'Israel es comporta impunement d'una manera que per a qualsevol altre estat seria considerat casus belli – com ara les ràtzies sobre altres estats veïns, o l'expulsió massiva de poblacions àrabs de terres on han viscut durant segles, per donar-les als seus colons.


TRES. Hergé, el racista

A la seva Història de la Filosofia, Bertrand Russell no es pot estar d'esmentar el fet que filòsofs molt diferents pel que fa a l'extracció social, fortuna personal i sort en la vida poden acabar elaborant filosofies molt semblants. Ho fa en referència als estoics de l'època romana (Marc Aureli, Epíctet...):

‘Els filòsofs són, en general, gent de visió prou àmplia: poden sobreposar-se a la seva annècdota particular. Allò que no poden fer tan fàcilment, és sobreposar-se a les convencions del seu temps.'

Aristòtil no va qüestionar l'esclavatge perquè en la seva època l'esclavatge era un fet normal: hi havia esclaus arreu. De la mateixa manera, avui ens pot costar trobar algú que s'escandalitzi de l'existència del treball assalariat, perquè qui més qui menys ha treballat durant part de la seva vida per altri, a canvi d'un sou. Què en pensaran, però, els homes del segle XXII? No ho sabem. Ubicar un ésser humà en un context temporal, havent rebut una determinada educació i envoltat per un seguit de convencions establertes, és el primer pas per comprendre'l – i, si cal jutjar-lo, per fer-ho amb un mínim d'equanimitat.

L'exemple que es repeteix fins a la sacietat per il·lustrar el racisme d'Hergé és l'àlbum Tintin au Congo. Recordem-ne alguns detalls. Fou una aventura de Tintín obligada: Hergé volia enviar el seu heroi a Amèrica, però l'abat Wallez va imposar-li la visitar a la gran colònia de Bèlgica – o potser caldria dir-ne la finca particular del rei Leopold. És absolutament cert que la visió infantil dels negres del Congo avui seria impensable: cap dibuixant o guionista seriós no faria avui un àlbum com aquell. A l'edició original hi ha moltes referències al paper colonial de Bèlgica, sempre en positiu: quan Tintin dóna una classe als negrets de la missió, els parla de la seva ‘pàtria': Bèlgica (!!!). Avui ens sembla ben ridícul (i, de fet, a la versió en colors de 1946, aquesta escena ha canviat del tot: vegeu a sota, la comparació).


És obligat de recordar que Tintin au Congo no és de 2009: es va començar a publicar el juny de 1930. Llavors Hergé encara no era l'autor perfeccionista i meticulós de la seva maduresa, sinó un jove dibuixant que anava fent ninots a mesura que havia de lliurar originals per a la impremta. La visió dels negres és la que es tenia a l'època, al món occidental. Recordem el Tarzan de Johnny Weissmüller – on els negres pràcticament només apareixen com a ferotges cafres, o bé com a camàlics! –, o bé, sense anar més lluny, Les Aventures de Massagran, de Josep Mª Folch i Torres, on les tribus negres que hi apareixen són ben pintoresques, i on un català força arquetípic acaba essent el rei absolut d'una illa tota poblada per tribus negres. Tintin au Congo no és sinó un còmic de 1930-1931 que reflecteix tota la visiò tòpica que aleshores es tenia de l'Africa. Encara que l'èxit de l'àlbum (publicat a la fi de 1931) fou ben gran, amb els anys va esdevenir un Tintin que el mateix Hergé volia oblidar. La inestabilitat política i el clima de revoltes anticolonials feien del Congo un tema gairebé tabú a Bèlgica, i la independència de l'antiga colònia, el 1960, va acabar de facilitar el fet. La tragèdia de Katanga – una zona minera que es va voler independitzar –, les persecucions polítiques, la repressió de la dissidència, feien Tintin au Congo tan naïf com passat de moda. A partir de 1955, Tintin al Congo va ser pràcticament introbable a les llibreries.


Però el públic infantil del mateix Congo en tenia una opinió ben diferent. A la dècada dels 60, Tintin al Congo es va començar a publicar en una revista per a nens del Zaire, i l'èxit fou absolut, entre una mainada que no tenia gaires manies ni semblava odiar gaire la seva antiga potència colonial. Davant la possibilitat que edicions pirates comencessin a circular a Zaire i després a Europa mateix, l'editorial Casterman va decidir que havia arribat l'hora de reeditar aquell Tintin maleït. Que avui, entre els nens africans, és un dels més populars – un fet que, probablement, no faria gaire feliç el mateix Hergé, per al qual aquest àlbum era, insistim, per oblidar.

La qüestió del tracte als negres ha aparegut en altres aventures de Tintin. Per exemple, a Coque en Stock (Estoc de Coc, en la versió catalana). Hergé va decidir començar aquesta aventura arran de la impressió que li va causar saber de l'existència, ben avançat el segle XX, de l'esclavatge en zones extenses del proper Orient, on el comerç d'homes provinents de l'Àfrica negra – herència d'una tradició àrab de segles – era encara ben viu. Hergé va anar amb prou cura d'evitar l'equivalència àrab = esclavista; l'emir Ben Kalish Ezab està ben en contra d'aquesta activitat, i de fet el cap suprem de l'organització no és altre que el malvat Rastapopoulos. Però un article aparegut a la revista Jeune Afrique, el 1962, quatre anys després de l'aparició de l'àlbum en francès, va acusar Hergé de racisme. Motiu? La manera com parlaven francès els negres que, presoners a la bodega del Ramona, són alliberats pel capità Haddock i Tintin:

‘Toi, pas te fâcher, missié... Toi, pas crier... Nous pas savoir toi bon Blanc... Nous croire toi méchant Blanc qui enferme pauvres Noirs dans ventre du bateau... Où être méchants Blancs?'

Consta que Hergé es va irritar profundament; immediatament va recuperar els originals i va refer els diàlegs de les vinyetes on apareixen els negres alliberats: el text es va refer en un francès més estàndard. Reconec que em sorprèn la resistència francesa a acceptar que un negre del sud del Sudan o del Senegal difícilment parlarà francès com si fos un professor de la Sorbona. I a entendre que això no el desqualifica en absolut, ni culturalment ni intel·lectualment. Els anglesos, ben al contrari, semblen tenir força assumit que un indi de Bombai no parlarà l'anglès d'Oxford, ni l'americà de Houston, ni l'anglès ben particular d'Austràlia.

Bona part de les acusacions de racisme fetes contra Hergé provenen d'observar el paper concret d'un o altre personatge (malvat) en una aventura concreta, i del fet que aquest personatge pertanyi a una nacionalitat concreta.

‘Hergé adapta la visió dels conflictes a l'univers dels nens. Redibuixa els conflictes de la societat adulta a fi que siguin llegibles per un nen de deu anys. Però el seu imaginari i els seus mitjans són els d'un home d'extrema dreta. Per quina raó, si no, faria d'un apàtrida d'origen grec, un metec segons la terminologia maurrassiana, un símbol del mal?'

Parla, òbviament, de Rastapopoulos. Poca gent sap que en l'argot brusel·lès, rasta és una abreviació del mot rastaquouère, mot encunyat a finals del segle XIX per anomenar els personatges estrangers de Brusel·les que feien ostentació de la seva riquesa davant els nassos dels brusel·lesos. La frase esmentada més amunt és insostenible quan s'analitzen amb atenció Els Cigars del Faraó i El Lotus Blau, els dos primers àlbums on apareix aquest personatge. Rastapopoulos apareix per primera vegada a Els Cigars del Faraó, retratat com un magnat americà productor de cinema. I en realitat, després d'una primera escena on ell i Tintin tenen una baralla (només dialèctica), es tornen a trobar en dues escenes on Rastapopoulos li proporciona tot el que li cal per seguir el seu camí. És, per tant, un amic. El personatge malvat, a Els Cigars del Faraó, sempre apareix d'esquena. Cap a la fi de l'aventura s'estimba accidentalment per un penya-segat. ‘Mai sabrem qui era', diu Tintín. Probablement era una solució per enllestir el serial. Com comentava el mateix Hergé en una entrevista per a Numa Sadoul, aquella època els arguments de Tintin eren en gran part improvisats. Anava pensant l'argument a mesura que el dibuixava.

‘Le petit Vingtième sortia els dimecres a la tarda. De vegades, dimecres al matí em posava a la taula de dibuix sense saber com diantre treuria Tintin de l'embolic on l'havia ficat la setmana anterior...'

Només serà a Le Lotus Bleu que el paper de Rastapopoulos com a cervell d'una trama internacional de traficants de drogues quedarà clar. Però això només s'esdevé ben cap al final de l'aventura. En una aparició anterior, torna a quedar com un amic de Tintin. És molt probable que la identificació de Rastapopoulos com el malvat absolut fos una idea de darrera hora, i entesa com un cop d'efecte que agafi el lector per sorpresa.

El paper que fan a les aventures de Tintin personatges de nacionalitat diversa es pot agafar com es vulgui. Treure conclusions a partir de la nacionalitat d'un únic personatge és absurd. De fet, els malvats que van apareixent són de totes les nacionalitats imaginables. Deixant de banda l'esmentat Rastapopoulos, a Vol 714 pour Sidney hi ha Spalding (anglès), Colombani (italià? Italoamericà?), Kurt (alemany?)... i, és clar, Alan (anglès? Americà?). Un altre dels personatges perversos que reapareixen diverses vegades és el doctor Müller, que apareix en principi a l'Ile Noire, i reapareix diverses vegades (Tintin au pays de l'or noir, Coke en Stock), llavors amb el nom ben neutre de Smith. Müller era originàriament alemany: un detall que obliden aquells que s'entesten a identificar Hergé com a pro-nazi. De fet, l'àlbum L'Ile Noire fou prohibit durant la guerra a Bèlgica, acusat de ser pro-anglès. A Coke en Stock, el capità del submarí que intenta enfonsar el Ramona té un aire ben alemany (i nazi, podríem especificar). A l'Oreille Cassée el general Alcàzar (sudamericà en abstracte) no és precisament un personatge simpàtic, però els personatges realment repulsius són Chicklett (nord-americà) i Basil Bazaroff (el mercader d'armes, de nacionalitat indefinida). Hauríem de concloure que Hergé era antianglès, antiamericà, antialemany, antiitalià... Recordem que a Le Secret de la Licorne, els malvats (germans Loiseau, l'Ocell en versió catalana) eren ben belgues. Valons, específicament. Hergé, doncs, era anti-belga, també?



QUATRE. Totes les acusacions imaginables

Al llarg dels anys, Hergé fou blanc de totes les acusacions imaginables: misògin, homosexual reprimit, masclista... Sobretot per part d'una intel·lectualitat d'esquerres que a Bèlgica i encara més a França tenia una influència important sobre molts mitjans de comunicació. La gauche divine tenia una presència real, i no s'estava de pontificar sobre què era acceptable i què no. Òbviament, Tintin no ho era. Però mentrestant, els àlbums de Tintin es venien a milions, arreu del món. La intel·lectualitat influent podia tenir una opinió, però el públic també tenia la seva.

Benoit Peeters insisteix que la ideologia de Tintin és l'extrema dreta. Molt discutible. Hi ha en Tintin, certament, una exaltació de valors tradicionals com l'amistat, la camaraderia, la fidelitat, però també un rebuig del poder de grans corporacions i monopolis - com hem comentat més amunt. Podem acceptar que aquests valors són anteriors a l'esclat del gran capitalisme, bé que altres dirien senzillament que es tracta de valors humans i ètics que van més enllà d'ideologies. El valor de l'amistat, que s'expressa de manera absoluta a Tintin au Tibet, pot ser reclamat tant per l'extrema dreta com per l'extrema esquerra, i al mig dels dos extrems, per tot el ventall d'ideologies imaginable. Però hi ha una característica de l'extrema dreta que no trobem a Tintin: el militarisme, entès com una exaltació dels valors que se suposa inherents a l'estructura militar. El militarisme és ben present al cinema americà, on l'exaltació dels seus exèrcits i dels valors que (suposadament) defensen és un fet constant. Certament que les pel·lícules crítiques també són abundants, però no són la majoria. A Tintin no trobem ni una engruna d'aquesta mentalitat de caserna.

Hi ha poques aventures de Tintin on hi hagi una aparició de tipus militar que podríem jutjar com a positiva. A La Crabe aux Pinces d'Or (El Cranc de les Pinces d'Or), una guarnició colonial anglesa se'n surt amb prou dignitat, detall sorprenent perquè cal recordar que aquest àlbum fou dibuixat en plena guerra mundial, sota ocupació alemanya. A Coke en stock (Estoc de coc), cap a la fi de l'aventura, el creuer americà Los Angeles (amb Tintin i Haddock a bord) intenta fer presoner Rastapopoulos. La imatge del capità del vaixell i del mariner que els fa senyals lluminosos és prou correcta i positiva. Però sembla que de fet això fou degut a la voluntat d'obrir mercat als Estats Units, on el 1958 les vendes dels àlbums de Tintin eren baixes.

A la resta d'aventures de Tintin, es fa molt difícil trobar un exèrcit que tingui un paper positiu sobre algun aspecte del país on fa la seva feina. A Tintin en Amerique, l'exèrcit (Guàrdia Nacional?) fa fora els indis d'una reserva, de manera ben brutal i expeditiva, simplement perquè s'hi ha trobat petroli (de nou el menyspreu per les grans corporacions). A l'Oreille Cassée, els exèrcits sudamericans no queden massa bé; i moltes dècades més tard, a Tintin et les Picaros, Hergé segueix sense reconèixer als exèrcits cap paper positiu en els seus països: bàsicament són vistos com una força repressora. A totes les aventures ambientades a països àrabs, els homes armats i uniformats són personatges de fons, patrulles que mantenen la població en estat de setge, que mantenen el toc de queda o que disparen contra tot allò que es mou i que els sembla sospitós.

Però si hi ha un país on aquesta qüestió apareix de manera clara, és Bordúria. Ja a El Ceptre d'Ottokar bona part del complot contra el rei Muskar neix dins l'exèrcit, de part d'un grup d'oficials traïdors, i en gran part agents borduris infiltrats. A l'Affaire Tournessol aquest tema es desenvolupa del tot en el retrat d'un país a l'altra banda del teló d'acer, on l'exèrcit (o més aviat el conjunt policia + exèrcit) té un paper important i desagradable. Un personatge ho resumeix tot: el coronel Spönsz (esponja, en dialecte brusel·lès). Ben poca gent sap que de fet aquest personatge és un retrat del seu germà petit, Paul Remi. Aquest havia seguit la carrera militar, i havia arribat al grau de coronel. Físicament s'assemblava molt a Tintin: recordem que s'ha dit que Hergé es va inspirar en ell - més que no pas en Léon Degrelle - per crear el seu personatge. A la caserna tothom sabia que el coronel Remi era germà d'Hergé, i l'anomenaven en to burleta el coronel Tintin. Un dia se'n va cansar i va canviar sobtadament de look; féu fora el tupè i va prendre un aire que semblava inspirat en Erich von Strondheim, amb el cabell ben curt als costats, gairebé rapat. Hergé, però, no va parar de perseguir-lo, i el va caricaturitzar en el coronel Spönsz, una creació magistral sens dubte.

En tot cas, a l'Afer Tornasol reapareix la qüestió del paper de les estructures militars dins els països. L'invent del professor Tornassol serà dedicat a destruir ciutats, en un futur, i en l'escena on es fa una demostració per als generals aquests no poden contenir els crits de visca i bravo. Una visió negativa dels exèrcits que no encaixa gens amb un personatge acusat d'ultradretà.


CINC. Al capdavall...

Al capdavall, Hergé tenia uns origens familiars, socials i culturals, amb les seves virtuts i les seves limitacions. Al llarg de la seva vida va conèixer prou gent i va patir prou influències perquè els seus punts de vista inicials evolucionessin. Els primers àlbums de Tintin són obres de joventut, immadures i barroeres, que no es poden prendre com a exemples de l'art d'un dibuixant; cal anar a buscar les obres de maduresa per jutjar-lo. I és en les obres de la seva època més esplendorosa, més pensades, treballades i madures, on cal jutjar la vàlua d'un artista. Si adoptem aquest punt de vista, la progressió del personatge és magnífica. De Tintin au Pays des Soviets a l'Affaire Tournessol o Tintin au Tibet hi ha un abisme; no només artístic, sinó també ideològic.

Potser el millor antídot contra les acusacions fetes contra Hergé és llegir la seva obra. Rellegir els àlbums sabent situar cadascun dins un context temporal, sabent que cadascun d'ells fou dibuixat en una època concreta i respon a les preocupacions d'aquesta època concreta. Entenent que Tintin au Pays des Soviets fou dibuixat quan Georges Remi tenia amb prou feines 22 anys i no havia seguit estudis regulars de dibuix, mentre que Hem caminat damunt la Lluna fou dibuixat quan ja en tenia quaranta-set, i una llarga experiència al darrere. Entenent, també, que jutjar les opinions polítiques cinquanta anys després, quan ja sabem tots com va acabar tot, és molt més fàcil que fer-ho in situ i en el moment exacte. Intentant ser justos, ben mirat, que és del què tracta aquesta secció d'El CriTeri.



Pere Rovira



*****************************

Proper CriTeri:

EINSTEIN

Sembla que d'Einstein hi hagi ben poca cosa a dir. És un personatge mític, tant com real. El seu èxit com a pare de la Teoria de la Relativitat l'ha convertit en el paradigma del savi despistat, rebel i iconoclasta. Però no tothom coneix els seus fracassos. Que no van ser insignificants, sinó realment sonats. I és en el seu anàlisi on apareixen característiques del personatge menys conegudes però tan fascinants com les que li han donat la fama.

Share this: