Akhenaton

AKHENATON

Amenhotep IV, conegut també amb el nom d’Akhenaton, era absolutament desconegut abans de finals del segle XIX. El seu nom havia estat esborrat de moltes llistes reials i de totes les inscripcions d’indrets estudiats pels egiptòlegs (Karnak, Luxor, la Vall dels Reis...). No en quedava cap rastre.

Fins que Wilkinson i Lepsius, a finals del segle XIX, van començar a estudiar tombes rupestres trobades prop d’un indret anomenat Tell-el-Amarna. En una de les campanyes, el 1887, uns obrers van trobar restes d’una paret. En esmicolar-la amb els pics, van accedir a una mena de cambra plena de taules de fang cuit amb textos cuneïformes. La tècnica arqueològica d’aleshores era força més barroera i expeditiva que ara; aneu a saber quants de manuscrits van quedar destruïts per aquests mètodes! Però la troballa fou l’avís que allò no era un tell com tants d’altres, sinó un jaciment arqueològic de primera magnitud. Flinders Petrie va prendre el relleu, i juntament amb Howard Carter (el descobridor de la tomba de Tutankhammon) va començar el 1891 l’excavació ordenada i sistemàtica del lloc. Havien fet una troballa extraordinària: Akhetaton, la ciutat perduda d’Amenhotep IV, el faraó oblidat que, en un rampell de religiositat va endegar una revolució religiosa, artística i cultural que va trastocar tot Egipte.

És una paradoxa que un rei oblidat deliberadament pels seus súbdits sigui avui dia un dels faraons més populars. A ben pocs els deu sonar el nom d’Ammenemhat o de Mineptah; però a qualsevol persona culta el nom d’Akhenaton li sona familiar. Novel·les com Sinuhé l’Egipci, de Mika Waltari, duta al cinema amb força èxit ja fa més de cinquanta anys, en són responsables en part. Però és obvi que a més de l’aureola romàntica que el film li va donar, el personatge és intrínsecament atractiu. El conte seria que un jove faraó, ple d’espiritualitat i sentiment religiós, gosa enfrontar-se al poderós clergat egipci (sobretot el d’Ammon), esdevé el marit d’una dona de gran bellesa i pare d’una família joiosa i feliç, però el malvat clergat i el malvat exèrcit conspiren contra ell: cobert d’ignomínia a la seva mort, el seu record fou deliberadament esborrat fins a uns extrems increïbles. Milers d’anys més tard, la història li fa justícia i tothom li reconeix la vàlua i les qualitats. Fi.

Res no és tan senzill. Amenhotep IV, que prendria després el nom d’Akhenaton, és un dels personatges més discutits pels egiptòlegs d’avui dia; geni per alguns, tirà terrible per altres, individu ple d’espiritualitat o un hipòcrita acabat. Que sigui un personatge tan discutit és el primer senyal que la llegenda romàntica que l’envolta és probablement incorrecta. En tot cas, fou un home que en morir deixava immers en el caos un país que havia heretat pròsper i poderós del seu pare, Amenhotep III. Per tant, un mal rei – es miri per on es miri.

Molts detalls sobre Akhenaton són fàcilment accessibles en llibres sobre història d’Egipte, articles en revistes (un a National Geographic força recent i molt interessant), i per Internet. L’article de la Wikipèdia en anglès, encara inacabat, és força complet. Un cop d’ull a les fonts ens diu ben aviat que les llacunes són tan grans que cal anar amb peus de plom abans de fer qualsevol afirmació. No sabem si realment era tan deforme com diuen els seus retrats, no sabem segur si Smenkhkare era fill seu, si Tutantkhammon era fill seu, si es va divorciar de Nefertiti, si.. etc. I correm el risc (que he mirat d’evitar, no sé si amb èxit) de perdre’ns en discussions sobre tots aquests temes. No entraré gaire en detalls de dates, fites i enigmes, sinó que miraré de comentar aspectes sovint no contemplats quan es parla d’aquest faraó. Que he inclòs a la Cort d’Apel·lació perquè en la ment de molts gaudeix d’una fama d’espiritualitat, bondat i idealisme que probablement no es correspon amb la realitat.

La ubicació històrica

Amenhotep IV (nom preferible a ‘Amenofis IV’, versió helenitzada del seu nom) forma part de la divuitena dinastia de faraons egipcis. En molts llibres de text sobre l’antic Egipte consta com la més gloriosa de totes les dinasties, però això depèn molt del punt de vista. L’esplendor als temples, palaus i tombes només era gaudit pel faraó, la seva família, l’alt clergat i, potser, alts funcionaris, inclosos els alts caps de l’exèrcit. En quedava exclosa una gran majoria de la població, i en particular els camperols, sens dubte el gruix de la població. Camperols que, si bé tècnicament no eren esclaus, duien una vida extremadament dura que no diferia massa d’un esclavatge de facto. Certament, la XVIIIa dinastia va crear l’Imperi Egipci, sobretot per part de Tutmès III, i fou durant aquesta dinastia que Egipte va assolir el zènit del seu poder militar i prestigi exterior. Entre els faraons posteriors, només Ramsès II (XIXa dinastia) s’hi pot comparar. Després de la dinovena dinastia, i sobretot després de Ramsès III (XXa dinastia), potser el darrer dels grans faraons, el país entrà en una davallada imparable, atenuada només per períodes breus de prosperitat (l’anomenat període Saïta, per exemple), fins arribar a la conquesta romana: la fi de tota una civilització, sobretot a partir de l’expansió del Cristianisme per Egipte, que donà el cop de gràcia al poc que en quedava.

En temps d’Amenhotep III, pare d’Akhenaton, tot això era encara molt lluny. Amenhotep III havia heretat un imperi poderós, i el va mantenir. Era un faraó famós per no estalviar l’or: en regals, suborns, o ben senzillament per fer ostentació del seu enorme poder. Les relacions eren de rivalitat amb Hatti (els hitites, aleshores potència emergent), de vassallatge amb Mitani (els hurrites, aproximadament al N de l’actual Líban i part de l’actual Síria) i els babilònics, de tutela amb els assiris, que aleshores patien pressions tant d’hurrites com de babilònics i que només aconseguien frenar aquests enemics deixant clara la seva amistat amb Egipte. Els reis d’aquests estats eren literalment bèsties assedegades d’or: Amenhotep III ho sabia, i en treia profit. Assur-Uballit I, rei d’Assíria, escrivia que

‘Al teu país, l’or és tan abundant com la pols; senzillament es recull. Per què n’ets tan avar? M’estic fent un nou palau. Envia-me’n tot el que em cal per al guarniment.’

Carta increïble per als nostres dies, però d’un to prou habitual en la correspondència entre reis d’aquella època. Amenhotep III li va respondre que n’hi enviaria; però la quantitat que va enviar fou minsa, molt inferior a l’esperada pel rei dels assiris. Amenhotep III no era ximple, i sabia que el rei assiri podia invertir l’or tant en guarnir el palau com en augmentar el nombre de mercenaris del seu exèrcit.

Una annècdota il·lustra fins a quin punt Amenhotep III era conscient del seu poder, i de fins a quin punt en gaudia. El rei de Babilònia, Kadashman-Enlil, li va escriure una carta queixant-se de les humiliacions rebudes en les seves relacions diplomàtiques. Havia enviat ambaixadors a Egipte per veure com es trobava la germana d’Enlil, amb la qual el faraó s’havia casat feia anys. Els ambaixadors van ser tractats fredament, i barrejats amb els ambaixadors d’altres països molt menys rellevants (sirians i palestins); van trobar la dona mig perduda en l’harem del faraó, i de primer van ser incapaços de reconèixer-la. Per carta, el faraó va respondre fredament que la dona es trobava bé, i que els ambaixadors que li havia enviat no es mereixien el privilegi d’una audiència perquè no eren ningú. Anys més tard, el rei de Babilònia li va demanar la mà d’una filla seva, a fi d’estrènyer les relacions polítiques entre els dos regnes. La resposta freda del faraó fou que mai, des de temps immemorial, cap filla d’un faraó havia estat donada a ningú. La relació de jerarquia entre els dos regnes quedava ben establerta: qui era l’amo i qui era el vassall. De fet, aquest to d’autoritat i prepotència es pot trobar a pràcticament tota la política exterior d’Amenhotep III.

Si a això afegim que el regnat d’aquest faraó fou força pacífic, que no tingué conflictes bèl·lics seriosos amb cap dels grans estats amb els quals es relacionava, ens podem preguntar quin problema podia tenir aquest rei que, aparentment, gaudia d’un poder i una riquesa tan immensos. El problema no era altre que el poder dels sacerdots. Un poder que havia anat in crescendo tot al llarg de la divuitena dinastia, fins al punt que durant el regnat d’Amenhotep III hi va haver enfrontaments seriosos entre el faraó i la classe sacerdotal, i particularment el clergat d’Ammon. El fenomen és complex, i resultat d’un llarg procés d’evolució cultural. D’antuvi, sembla contradictori amb el programa de construccions d’Amenhotep III al complex de Luxor, dedicat fonamentalment a Ammon, i que òbviament devia entusiasmar els sacerdots dedicats a aquest déu. Potser aquestes construccions es poden entendre com a desig d’apaivagar un clergat rebel.

Potser per afermar enfront d’aquest clergat qui era ell, Amenhotep III va prendre un títol addicional: ‘L’enlluernador disc solar’. Un fet rellevant, perquè la importància simbòlica d’aquest disc era ben coneguda des de temps molt antics, i perquè era adorat sobretot a Memfis, l’antiga capital del baix Egipte (actual delta), que mai no havia renunciat a una mena d’autoritat espiritual sobre Tebes, la nova capital, on es concentrava el culte d’Ammon.

Per què parlem tant d’Amenhotep III? Aquests detalls no són irrellevants en la nostra història, perquè Amenhotep III va associar al poder el seu fill, el futur Amenhotep IV (Akhenaton), perquè s’entrenés en les tasques de govern. Quan Amenhotep IV va accedir al poder, ja tenia experiència de govern, potser uns dos anys (força més, segons alguns autors), sota la tutela paterna. Tenim per tant (i) un jove príncep habituat al govern fort i prepotent del seu pare, (ii) habituat a l’ús sistemàtic de l’or per qualsevol finalitat política, (iii) familiaritzat amb l’ús dels atributs solars per afermar el propi poder envers altres possibles contra-poders al país, (iv) que ha rebut un imperi poderós i fort, amb les fronteres ben guardades i les relacions internacionals ben travades. Cosa que ens duu a (v) el risc que el futur faraó, confiat en aquest poder, es desentengui de seguir cultivant les relacions diplomàtiques i/o de fer cap demostració de força militar quan convingui. Per dir-ho en termes actuals, els ingredients hi són tots; només caldrà afegir-hi el vernís – una religiositat potser sincera del personatge, difícil de veure en Amenhotep III, personatge força més maquiavèlic.

De la continuïtat a la revolució

Per entendre la religiositat del personatge, cal recordar que no era el fill primogènit ni l’hereu previst d’Amenhotep III. Tutmès, germà (germanastre?) gran d’Amenhotep, era qui havia d’heretar Egipte; Amenhotep estava destinat a formar part del clergat d’Ammon. És probable que comencés a preparar-se per aquest paper de ben menut, i que rebés una formació religiosa a fi de preparar-lo per ser algun dia summe sacerdot – hauria estat impensable que el fill d’un faraó fos un clergue de segona. La mort del jove Tutmès trastocà tot el pla. Amenhotep, el germà petit, seria el nou hereu.

Quan va heretar el poder, el 1353 a.C., Amenhotep IV senzillament va seguir les passes del seu pare. Fou coronat a Tebes, al complex de Karnak – dedicat a diversos déus, però sobretot a Ammon. Fet que suggereix que al començament del seu regnat, encara no hi havia una oposició real al clergat d’Ammon-Ra. Com era tradició, va començar a encarregar murals en relleu espectaculars, il·lustrant les seves victòries (teòriques) sobre enemics, les seves gestes de cacera, i altres tradicions iconogràfiques que ensenyaven al poble que el seu faraó era fort i poderós. Potser era per recordar de qui era fill: Amenhotep III havia estat un caçador insaciable. Aquests murals són absolutament dins la tradició de l’art egipci clàssic. Però alguns senyals ja eren significatius.

El primer any de regnat, en inaugurar una pedrera de granit en un jaciment descobert a l’actual Gebel el-Silsile, encara es féu representar en un mural tot fent una ofrena a Ammon. Però el segon any proclama la primacia d’Aton per damunt de tots els altres déus. Dins el recinte de Karnak féu construir quatre temples més, no pas dedicats a Ammon, sinó a Aton. Ammon-Ra era el Sol, i Aton era el disc solar; per tant la cosa encara no es podia titllar d’heretgia. Però el biaix – que devia consternar el clergat – no es podia ignorar. Oi més perquè en ser coronat havia adoptat, a més del nom d’Amenhotep IV (‘Ammon està content’) el nom de Neferkheperure (‘els canvis de Ra són perfectes’) i l’epítet perillós de Uaenre (‘l’únic de Ra’). Aquests títols fan pensar en una influència del seu pare, que com hem vist més amunt també havia mirat d’associar el seu nom amb el Sol per afermar la seva posició, superior a la dels sacerdots. En tot cas, són tot un avenç del que vindria després.

El canvi radical es produí l’any quart del seu regnat. Quedaria bé atribuir-lo a fervor religiós, espiritualitat desenfrenada o il·luminació espiritual; però no ho sabem, i de cap manera podem descartar que el pur i simple enfrontament polític amb el clergat fos la raó única de tot plegat. El fet es que es va rebatejar com a Akhenaton (‘el servidor d’Aton’), i en un viatge pel Nil va trobar un indret que li semblà ben agradable: és l’indret conegut actualment com Tell-el-Amarna (‘el turó d’Amarna’), o senzillament Amarna. Òbviament, la versió oficial fou que el mateix Aton li havia revelat l’indret. El nom que ell li va donar fou Akhetaton (‘l’horitzó d’Aton’). Va decidir que allà hi construïria la seva capital, i l’any següent es posà mans a l’obra sense més dilacions. Abandonà Tebes, abandonà qualsevol influència del clergat d’Ammon, d’Osiris, Hathor i de tot el panteó egipci, i començà un regnat en solitari, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i després també de la seva mare, Tiye, que hi va anar a viure al cap de poc. Ben lluny (políticament i geogràficament) de ningú capaç d’oposar-se a cap dels seus desitjos.

Aton

Aton és el Sol. Però també ho és Ra (o Re, segons altres transcripcions). I també Ammon, que sovint és anomenat Ammon-Ra. Aquest galimaties aparent ve del fet que la religió de l’antic Egipte no va ser un fet establert i inamovible, sinó que va anar evolucionant a mesura que arribaven noves influències foranes, i per la pròpia evolució de la cultura egípcia, tant en l’aspecte espiritual com pel que fa a l’evolució política. Sense anar més lluny, Osiris, el més popular dels déus entre els mateixos egipcis, és un déu d’origen Mesopotàmic, i el seu culte sembla que no va arribar a Egipte fins la dinastia cinquena – és a dir, que no existia durant la construcció de les famoses piràmides de Gizeh. Al llarg d’aquesta evolució es van produir diversos fenòmens de sincretisme: dos déus diferents podien acabar identificant-se com un déu únic. La deesa Hathor, per exemple, acabà confonent-se amb Isis. Ammon va anar esdevenint més i més important dins el panteó egipci, i per inèrcia o per interès del clergat d’Ammon va acabar confonent-se amb Ra, el Sol, sota el nom sintètic d’Ammon-Ra (i, sovint, Ammon tout court, amb tots els atributs solars implícits). L’interès del clergat era evident: com més important era un déu, més ho era el seu culte, i per tant el clergat que se n’encarregava prenia una autoritat espiritual i/o moral que a la fi esdevenia poder polític.

Ammon es representava quasi sempre amb forma humana. Generalment, en els relleus i escultures, de mida superior a la del mateix faraó, perquè quedés clar que també entre els déus hi havia una jerarquia estricta. I juntament amb la figura humana, els atributs, entre els quals hi havia el disc solar, conegut amb el nom d’Aton. Aton, per tant, no és pas una invenció d’Amenhotep IV. Els déus són al capdavall una creació de l’intel·lecte humà. Però inventar un déu no és tan senzill, perquè és extremadament important que els homes no siguin conscients que algú se l’ha tret de la màniga. Prendre un déu ja existent i redefinir-lo és una solució pràctica, sobretot si qui ho fa té la capacitat de presentar-se com algú que ha rebut una revelació per part d’un déu ja existent i conegut de tothom. Al·là no és un déu nou: és la redefinició teològica i pràctica d’un déu, assumit com a déu únic, ja conegut al Pròxim Orient en temps de Muhammad (segle VI). Aton tampoc no era un déu nou, o no totalment nou: era Ammon-Ra, déu que els egipcis adoraven des de feia molts segles, redefinit d’una manera que afavorís del tot els interessos del faraó davant els interessos del clergat.

La iconografia, els centenars d’estatuetes, relleus, inscripcions i pintures conservades a Amarna, ens donen algunes claus addicionals. El disc solar emet raigs, i aquests raigs acaben en un senyal semblant a una mà: el Sol infon la vida. El receptor principal d’aquests raigs no és altre que el mateix Akhenaton. Cap sacerdot, cap prohom, ningú més no sembla tenir dret a aquest privilegi. Com a molt, els membres de la família reial, representats sempre en un paper secundari en relació al del gran monarca. El mural de la fotografia (vegeu més avall), on marit i muller són representats en una posició més o menys igualitària, és més aviat una excepció. Akhenaton reconeixia a Aton el poder absolut: es trobava per damunt d’altres déus, era la font de tot el bé, del món material i de la vida. Davant d’això, els altres déus – l’existència dels quals no es negava, almenys al començament – eren força menys rellevants. En molts aspectes, el culte d’Aton suposa un retorn als orígens de la religiositat egípcia. El faraó volia, oficialment, anar a la font del Tot, prescindint d’intermediaris que poguessin suposar cap obstacle per una comunió amb l’Ésser absolut. Però l’adoració d’Aton per damunt de tots els altres déus, la consideració del faraó com a dipositari únic del poder d’Aton, i la supressió – si no total, almenys en gran part – del culte dels altres déus i de les activitats del clergat que s’hi dedicava resultava en un règim molt més absolut que l’anterior, teocràtic fins al moll de l’os, on a la pràctica hi quedava lloc per ben poc, fora de la voluntat omnímoda del faraó.


Amarna

Quan t’amagues a l’horitzó occidental
l’Univers queda amagat en tenebres i queda mort.
Els homes dormen a llurs cambres, amb el cap cobert
i cap no pot veure el seu germà.
¡Els ben robarien tots els béns que amaguen sota el cap
sense que ells se n’adonessin!
Tots els lleons han sortit dels seus caus,
I tots els rèptils mosseguen.
És la tenebra d’un forn, i el món dorm en aquest silenci.
El creador descansa a l’horitzó.
Però a l’alba, d’ençà que tu et lleves a l’horitzó
I llueixes, disc solar, durant el dia,
Foragites la tenebra i emets els teus raigs.
Llavors, el Doble País està de festa,
La humanitat es desperta i s’alça sobre els seus peus.
Tu ets qui l’has aixecat!
Tan aviat com purifiquen llurs cossos, cullen els vestits
I llurs braços adoren el teu ascens.
Tot l’Univers s’encamina a la feina.

El poema (força llarg) d’on he tret aquest fragment s’ha posat sovint com un dels exemples de la nova espiritualitat sortida de la cultura d’Amarna. Se’l compara sovint amb el Psalm 104 de l’Antic Testament, com una demostració d’influència – o de còpia directa, segons alguns autors. Per alguns, Akhenaton fou el pare del monoteïsme: el poble jueu no fou sinó un poble que en va rebre la influència de manera tardana. Molt discutible. Però és innegable que en la revolució cultural d’Amarna hi ha elements extraordinàriament atractius per a una mentalitat actual. Hem dit revolució cultural; no és un terme irrellevant, com veurem.

Amarna fou una revolució religiosa, però també artística i cultural. I sembla clar que el mateix faraó fou el catalitzador d’aquell moviment. La llengua clàssica antiga, pròpia de l’Imperi Mitjà, deixà pas a una llengua molt més semblant a l’egipci col·loquial de l’època. L’art es desempallegà de cànons tradicionals massa feixucs, i de sobte es posà a reflectir la vida quotidiana del faraó i la seva família: escenes de la parella reial amb les criatures, criatures jugant, retrats d’una delicadesa increïble – el bust de Nefertiti, d’una bellesa extraordinària, n’és la peça més coneguda (vegeu a sota). Tot plegat apareix una vegada i una altra en tots els tractats d’història de l’art: és ben a l’abast de tothom, i no cal insistir-hi.


Però un tema ben diferent és el cost d’Amarna. La ciutat fou construïda en poc temps, perquè el faraó tenia pressa i no podia esperar els llargs anys de construcció que calien per les monumentals edificacions en pedra de Karnak o Luxor. Un nou material de construcció, el talatat, fou clau per a aquesta construcció ràpida: era una pedra prou petita perquè cada obrer en pogués dur una a l’esquena, cosa que feia innecessària la construcció d’infrastructures complexes per transportar els grans blocs de pedra típics de Luxor o Karnak. Molts d’aquests talatats eren decorats amb escenes de la vida quotidiana egípcia, fets que els fa especialment interessants des d’un punt de vista documental. Però l’ús de materials més manejables no va impedir que el cost de la construcció d’Amarna fos enorme – bé que es fa difícil de calcular segons estàndards actuals. Aquest cost va repercutir en les finances de l’estat, que es va haver d’afanyar a apropiar-se de les rendes dels temples d’altres déus per poder suportar la despesa. La inutilitat d’aquesta construcció des d’un punt de vista econòmic la fa més sorprenent als nostres ulls. Es calcula que Amarna va arribar a tenir uns 20 000 habitants, xifra realment important per l’època. Però mai no va deixar de ser una ciutat artificial.

Amarna reflecteix l’Egipte que somniava Akhenaton. Un gran palau reial, la cancelleria i les dependències del govern amples i luxoses, i uns barris extensos de cases ben petites, fetes sobre un patró repetitiu (fan pensar força en cases prefabricades), ocupades fonamentalment per artesans de tota mena. Des de flequers, vidrers – sembla que Amarna fou un gran centre de producció d’objectes de vidre –, esculptors, pintors, ceramistes... Els 20 000 habitants d’Amarna eren allà per servir les necessitats del palau del faraó, la cancelleria i les dependències governamentals, els temples d’Aton i, en darrer terme, llurs pròpies necessitats – sempre minses, puix que al capdavall es tractava de capes humils de la població. Amarna en si mateixa no tenia sentit, fora d’això. Un detall important és que la ciutat es troba envoltada d’un mur, que fa que no es pugui entrar i sortir fàcilment, fora d’una porta única que devia estar ben vigilada. Això devia facilitar la protecció de la ciutat, però també servia per impedir la sortida de la població, si calia. Els pobladors d’Amarna n’eren també presoners, en certa manera. Amarna era una ciutat totalment artificial en el sentit que l’ocupació principal i probablement única de la seva població sembla haver estat proveïr el palau, el temple d’Aton i les altres dependències oficials de menjar i productes bàsics, però també de productes de luxe, joies, objectes decoratius i estris d’ús domèstic.

Amarna ha estat un filó per als arqueòlegs, pel gran nombre d’objectes trobats. Si admetem que aquests són una petita part del contingut original dels palaus i del temple d’Aton, haurem d’admetre que Akhenaton i la seva família es movien en un entorn d’una opulència enorme. La temptació romàntica d’imaginar un faraó que es rebel·la contra la riquesa del clergat per afavorir un poble oprimit cau pel seu propi pes davant l’evidència de la gran riquesa del palau reial. Una riquesa que havia de tenir algun cost per al país.

La família reial

Una de les novetats més importants en l’art Amarnià és la representació de la família reial en escenes que podríem anomenar de normalitat quotidiana. El faraó i la reina juguen amb els seus menuts, els pugen a coll i hi parlen, d’una manera tan natural als nostres ulls com sorprenent per un espectador egipci habituat a les formes solemnes de l’art oficial.



Les escenes amb la família reial poden ser tan encisadores com vulguem, però la imatge del faraó és esborronadora. Lluny de cànons idealitzants, els artistes el van representar d’una manera... realista? Simbòlica? Sorprenent, en tot cas. Les faccions molt allargades, crani hiperdolicocèfal, amb un aire diguem-ne cavallum, bust gairebé femení, cuixes molt gruixudes. Tradicionalment aquests retrats havien estat considerats com una prova de la personalitat del faraó, que va voler fugir d’idealitzacions i ser representat tal com era: deforme, físicament degenerat, potser degut a la persistència d’unions cosanguínies dins la família reial. Cal recordar que les princeses eren no només de sang reial, sinó de categoria sobrehumana, puix que el faraó mateix era un déu vivent. Llur unió amb un no-déu, mortal, es veia com en certa manera una degradació del seu status. Dins la família reial el matrimoni entre germans o cosins propers era un fet habitual, que devia tenir greus conseqüències en la salut genètica de la descendència. Si fos certa aquesta explicació, hauríem de suposar (de fet, és gairebé segur) que bona part dels retrats dels faraons diuen ben poc de les faccions veritables dels monarques. Akhenaton i Nefertiti eren cosins: la conclusió seria força lògica. Aquesta explicació, aparentment incòmoda per a alguns egiptòlegs entestats a buscar a tot arreu explicacions filosòfico-religioses, pot ser acceptada sense cap problema per qualsevol que conegui l’evolució de la família reial dels Habsburg al regne de Castella, amb la proliferació de matrimonis entre cosins, el debilitament continu de la salut de la família a mesura que passaven les generacions, i el fatídic resultat final en la persona de Carles IV.

Altres estudiosos han proposat que el cos d’Akhenaton és més un símbol del déu solar que no pas un reflex de l’aspecte veritable del rei. El nou déu tenia atributs tant masculins com femenins, i Akhenaton, en tant que representant d’aquest déu, havia de reflectir aquesta personalitat deífica. L’Akhenaton que surt als relleus, esculptures i pintures no seria pas el rei, sinó Aton, encarnat en el rei. Enfront d’aquesta explicació alternativa, es pot adduir que les filles d’Akhenaton, quan són representades, manifesten també una hiperdolicocefàlia molt exagerada, i unes faccions que reflecteixen sospitosament les del seu pare. Fins i tot als rostres l’aire lleugerament cavallum hi és ben present. Hauríem de concloure, doncs, que també les filles estaven posseïdes de l’esperit d’Aton i/o en relació directa amb el déu, contràriament a la majoria d’interpretacions que s’han fet dels textos trobats a Amarna. La pregunta seria aleshores per què al seu famós bust Nefertiti no és representada d’aquesta manera. Potser és una diferenciació deliberada: al capdavall, les filles d’Akhenaton duen la seva sang, mentre que Nefertiti no. Cal dir, però, que en alguns relleus d’escena familiar (no pas en el seu famós bust) Nefertiti apareix amb el mateix aire cavallum d’Akhenaton. Era aquest, doncs, el seu rostre veritable, i no pas el bellíssim rostre del bust conservat a Berlín?

El pare de Nefertiti, Ay, no era de sang reial sinó un alt funcionari (que finalment va esdevenir faraó, però això és una altra història...): en l’ascendència de Nefertiti no hi ha tants de matrimonis cosanguinis com en la d’Akhenaton. El nom de Nefertiti, a més, significa ‘la bella ja és aquí’. El famós bust de Berlín podria ser relativament realista. Però un estudi recent (i encara discutit: cal ser prudents) ha revelat que les faccions van ser retocades a posteriori. Com fer encaixar totes les peces del trenca-closques? Cal recordar que el bust de Nefertiti no va ser trobat entre les ruïnes del palau reial, sinó encara dins el taller de l’esculptor: era, per tant, un dels darrers que es van fer, i va quedar allà oblidat quan Amarna fou abandonada. Potser el canvi de faccions (si és que hi va ser) reflecteix el desig de la reina de foragitar l’experiment Amarnià, recuperar els cànons clàssics, deixar de banda el culte d’Aton i reconciliar-se amb el clergat d’Ammon.

Finalment, queda la hipòtesi d’una exageració artística, pura i simple. L’alliberament dels artistes dels rígids cànons clàssics devia resultar en una primera etapa de cert desconcert, en el qual els artistes es donaven a exageracions de tota mena. Les mostres d’art Amarnià cronològicament més tardanes mostren certa disminució en el retrat (exageració?) de les faccions deformes dels membres de la família reial, si més no en Nefertiti. De fet no ho sabem; més enllà d’hipòtesis, no tenim dades sòlides. Si algun dia, miraculosament, apareix la mòmia d’Akhenaton, la resposta de moltes d’aquestes preguntes podria ser immediata. Però la destrucció que va patir Amarna després del seu abandonament fa que no hi hagi massa esperances.

El cantó fosc

Fins aquí, la imatge de la revolució d’Amarna seria força amable. La realitat era menys agradable. Malgrat la poca informació que tenim, allò que n’ha quedat, i la comparació amb altres situacions històriques més recents, pot ajudar a entendre el fracàs de la revolució d’Akhenaton.

Salvant les distàncies en l’espai i en el temps, el paral·lelisme d’aquesta revolució amb la revolució cultural de Mao Ze Dong és alliçonador. En ambdós casos, el líder (polític-cultural-espiritual) elimina qualsevol ombra de contra-poder. En el cas d’Egipte, la classe sacerdotal i tota l’estructura cultural i econòmica que en depenia; en el cas de Mao, l’aparell del partit i pràcticament tota la intel·lectualitat xinesa – entesa en un sentit ampli: qualsevol persona que estigués enlairada pel motiu que fos, pels seus coneixements, pel seu prestigi intel·lectual o pel càrrec que ocupava. La resta de la població queda anivellada per la zona baixa, i el líder obté el poder absolut sobre una massa totalment entregada. Entre el líder i la massa, l’abisme. Certament que entre el faraó i un simple camperol egipci hi havia hagut sempre un abisme, però aquest abisme no era buit: enmig, càrrecs administratius i burocràtics, l’exèrcit, sacerdots (de petits a grans), componien una escala social que, amb dificultat i en el decurs de diverses generacions, podia ser salvada. L’Atonisme elimina bona part d’aquesta escala social: en salva només aquells que estan més directament i íntimament en contacte amb el faraó. L’existència de contra-poders sol ser la condició necessària per impedir l’aparició de règims tirànics, o si més no d’atenuar-los. Els contra-poders són insuportables per a aquells que desitgen el poder absolut.

L’Atonisme, per altra banda, era aliè a les creences de la població. No podem estar de preguntar-nos si Akhenaton creia de debò que tot era tan senzill, si creia de debò que n’hi havia prou de proclamar un nou déu perquè la població abandonés creences arrelades de feia més de mil anys. Aton era no només el Sol: era la força creadora i infusora de vida que hi havia darrere de tot, l’alè primordial, anterior als altres déus mateixos. El disc solar només n’era el símbol. Un déu tan abstracte devia ser molt difícil d’assimilar per un poble majoritàriament analfabet, avesat a unes deïtats amb forma humana (o mig humana i mig animal: Anubis, Horus...) que podia veure si més no un cop l’any, en els festivals, quan les estàtues eren exposades per rebre l’adoració del poble senzill. Si el faraó era l’únic que podia tenir contacte amb un déu amb qui ningú més no es podia comunicar, ni tan sols sacerdots ni homes cultes, quina utilitat pràctica tenia aquest déu per a la majoria de la població? D’altra banda, l’Atonisme implicava l’abandó d’una part important de la cultura mortuòria tradicional d’Egipte. Podem imaginar l’horror de bona part de la població, per qui les creences en la vida del més enllà eren una part important de l’ordre còsmic. En tot cas, sabem del cert que, fora d’Amarna, el culte als vells déus seguia imperant, bé que – com diríem actualment – en la intimitat i sense fer-ne espectacle. És impactant de descobrir que això succeïa dins mateix d’Amarna: entre les ruïnes del barri dels artesans s’han trobat precs a Ammon perquè els ajudi en les tasques quotidianes. Precs a Ammon, no pas a Aton. I dotzenes d’amulets dedicats a Toth, Hathor, i altres déus del panteó tradicional. El faraó i la seva família van adaptar llurs noms al culte imperant, introduïnt el nom d’Aton d’una manera o altra: Akhenaton, Tutankhaton, Meketaton, Ankhesepaton. Sembla que fora de la família reial ben pocs varen seguir aquest exemple. El bust de Nefertiti, per exemple, és obra d’un esculptor anomenat Tutmès (‘fill de Toth’): que algú que devia treballar de manera constant per la família reial no canviés el seu nom per un altre que inclogués el nom d’Aton, sinó que mantingués un nom relacionat amb un déu tradicional, és tot un símptoma. Ben lluny de les visions romàntiques de fa dècades, avui sembla plenament acceptat que el culte d’Aton mai no va sortir de les quatre parets que eren el palau reial, els temples d’Amarna, i potser algunes dependències de la cancelleria. Fora d’aquí, res o gairebé res.

Per altra banda, Aton no era necessàriament un déu amable. S’ha conservat la carta enviada pel rei assiri Assur-Uballit I, queixant-se del tracte que havien rebut els seus ambaixadors:

‘Per què els meus enviats s’han d’estar llargues hores sota el sol abrusador? Es moriran, sota el sol. Si al rei li agrada estar-se sota el sol, llavors que el rei s’estigui sota el sol, i que ell mateix mori sota el sol!’

L’escena del faraó i Nefertiti, asseguts còmodament en un tron convenientment cobert, ventats per una parella de servidors, mentre alts dignataris que esperen audiència s’han d’esperar hores i més hores sentint la força abrusadora del seu déu, enfosqueix força la imatge idíl·lica de la cort d’Amarna.

Akhenaton de primer senzillament va ignorar els altres déus. Posteriorment va limitar les activitats econòmiques de llurs temples, i finalment els va fer tancar i els confiscà béns i tributs. Hi ha discussions sobre el calendari exacte dels fets, però és ben clar que l’Atonisme s’anà endurint i radicalitzant a mesura que el regnat d’Akhenaton avançava. Si de primer Aton era un déu més, potser més poderós que els altres però que al capdavall no negava l’existència d’altres déus, sembla que el pas radical cap a un veritable monoteïsme es va donar a partir dels anys 10-12 del regnat d’Akhenaton. El tancament dels temples dedicats a altres déus tingué un abast econòmic enorme, perquè els temples d’Ammon-Ra, Hathor, Set, Osiris i altres eren alguna cosa més que indrets on es feien rituals per mantenir una cohesió social – com a exaltació de l’ordre establert. Eren llocs on es gestionava l’economia del país, punts de comerç i de magatzem de béns i tributs que, per la seva banda, podien servir com a reserva per anys dolents i/o com a font de comerç amb l’exterior. Certament que des d’un punt de vista modern el sistema recorda una mena de feudalisme, i que el clergat en treia bones rendes; però aquest sistema econòmic descentralitzat havia funcionat durant segles i no havia impedit que Egipte esdevingués una gran potència. Que Amarna prengués possessió de tota la tributació dels temples clausurats implicava passar d’un sistema relativament descentralitzat a un de molt centralitzat: encara que, segons sembla, Akhenaton va mantenir la burocràcia estatal d’Amenhotep III, pel nou sistema el faraó acaparava un poder més absolut que mai. Els antics països de l’Europa de l’Est han pogut comprovat com n’és de dolorós un canvi radical en l’economia d’un país: fora que la transició hagi estat ben planificada, l’etapa d’adaptació al nou sistema sol ser caòtica, es tradueix en sofriment per la població, i pot ser traumàtica si al capdavall de tot plegat resulta que el nou sistema és pitjor que l’anterior.

L’allunyament d’Amarna, on el faraó estava aïllat de l’Egipte real, agreujava els problemes, perquè implicava la necessitat de reorganitzar la classe de recaptadors, que fos fidel al faraó i no pas als temples, amb prou poder i capacitat de coacció per obtenir els mitjans que el faraó necessitava per mantenir tant l’aparell estatal com el seu tren de vida. La informació escadussera que ens ha arribat assenyala un govern ineficient i una burocràcia extremadament corrupta. Com hem pogut veure en el cas del Zaire de Mobutu, un poder absolut, gaudit per unes èlits acostumades al luxe desenfrenat, i gestionat per una burocràcia governamental corrupta, sol dur el país a la ruïna econòmica. Fora que el país gaudeixi d’alguna font d’ingressos abundants, addicional, que atenuï el xoc per la població: seria el cas del petroli a l’Iran del Xa Reza Pahlevi o a l’Irak de Saddam Hussein.

En el cas d’Egipte, la seva posició imperial hauria pogut fer aquest paper: al capdavall, una font important d’ingressos eren els tributs dels països sotmesos a alguna mena de vassallatge. Però el regnat d’Akhenaton fou precisament un període de debilitament del poder exterior d’Egipte. No es pot dir que el zèl religiós d’Akhenaton el fes desinteressar-se de tota la resta. Alguns estudiosos neguen expressament que Akhenaton s’hagués desentès de la política exterior, i de fet el gran nombre de cartes diplomàtiques trobades a Amarna ho demostrarien: les ruïnes d’Amarna han proporcionat un gran nombre de taules ceràmiques escrites en cuneïforme (l’escriptura de la diplomàcia d’aquella època) que revelen que mai no es va interrompre el contacte amb els regnes del voltant: correspondència amb el regne de Mitani (els hurrites), hitites, assiris, babilònics... tota la diplomàcia heretada d’Amenhotep III, en principi continuada pel seu fill. Però Akhenaton sembla no haver entès que els temps canviaven, que alguns regnes del voltant (sobretot Hatti, el regne dels hitites) esdevenien poderosos, amenaçaven els seus aliats (el regne de Mitani, els hurrites), i que si volia mantenir el prestigi d’Egipte havia d’actuar. No ho va fer. Mitani fou abandonada a la seva sort, fou absorbit pel regne hitita de Shubiluliumas I, el seu rei Tushratta fou executat, i Mitani desaparegué de la història per sempre. Fou un cop per tots els països de la regió, perquè féu entendre els vassalls d’Egipte que, en cas de necessitat, no podien comptar amb l’ajut de l’exèrcit d’Akhenaton. Llavors, no valia més pagar tribut a Hatti? L’estratègia d’Akhenaton fou permetre l’engrandiment del regne d’Amurru, a la Síria actual, perquè actués com un coixí entre l’Imperi Egipci i el regne hitita i evités, o almenys retardés, l’enfrontament entre les dues potències – que finalment s’esdevingué, amb Ramsès II. S’ha suggerit que la negativa d’enviar l’exèrcit a actuar a l’exterior era deguda al fet que era necessari a l’interior, cosa que ens indicaria que la situació interna devia ser difícil. Una altra hipòtesi complementaria l’anterior: que l’exèrcit era necessari per la mateixa estructura econòmica del país, perquè era l’única organització capaç d’executar arreu les exaccions i les recaptacions d’impostos (sempre en espècie) que mantenien en funcionament l’aparell estatal.

Cap al desastre

Cap a la fi de la vida d’Akhenaton, Egipte estava submergit en un caos econòmic absolut, que es traduïa en un caos polític i una crisi d’autoritat. Akhenaton no va perdre mai la fidelitat d’Ay – el seu principal col·laborador en les tasques de govern – i de Horemheb, cap suprem de l’exèrcit: entre tots impedien que el país s’aboqués cap al desastre. Però sembla obvi que els esdeveniments es van començar a precipitar. És tot un problema, però, esbrinar què va passar realment, perquè l’abandó i posterior destrucció d’Amarna ha eliminat bona part del registre històric que ens hauria pogut orientar.

Per alguna raó que no coneixem, a partir de l’any 12è del regnat d’Akhenaton, Nefertiti va desapareixent de la iconografia oficial. Una de les seves filles, Meritaton, la substitueix en els actes solemnes i cerimònies oficials. S’ha discutit molt si Nefertiti es va divorciar del faraó. Potser s’hi va enfrontar, en prendre consciència que l’Atonisme era un carreró sense sortida? En tot cas, l’any 14è... mor? S’ha parlat d’una epidèmia que va trasbalsar Amarna. En alguns tractats d’història d’Egipte (per exemple, el de Grimal; vegeu a sota) es diu ‘mor, sens dubte’. S’ha suggerit, però no és gens segur, que Akhenaton de fet es va casar amb la seva filla Meritaton, com a substituta de Nefertiti. Però alguns estudiosos insisteixen que Nefertiti va seguir viva. Una estela funerària de l’any 12è mostra Akhenaton, en una banda, amb la seva filla Meritaton i Smenkhkare a l’altra. Smenkhkare fou, sembla, el successor immediat d’Akhenaton; se suposa que es tractava d’un dels fills d’Akhenaton, però l’egiptòleg John Harris proposa que de fet Smenkhkare fou el nom que va adoptar Nefertiti en ser elevada al lloc de co-governant. Hi ha altres teories; tantes com vulgueu. Ens movem en un terreny fangós on el nombre d’hipòtesis depassa de llarg el de fets. Sembla acceptat, en tot cas, que aquest tal Smenkhkare co-governà Egipte amb Akhenaton els darrers anys del seu regnat.

Els tres darrers anys d’Akhenaton foren una època caòtica, perquè la resposta del faraó davant l’evident fracàs de la seva revolució fou la fugida cap endavant. Només així es podrien explicar les persecucions contra el clergat d’Ammon i les destruccions fetes als temples: el nom d’Ammon fou esborrat sistemàticament de les inscripcions – cal dir que aquesta pràctica era força habitual a l’Antic Egipte, on esborrar el nom d’algú era equivalent a condemnar-lo a una mort eterna. Tot indica que els darrers anys del seu regnat, el faraó tingué una part activa en la ruïna del seu propi país. Potser afortunadament per tots plegats (per ell mateix, i per Egipte), morí l’any 17è del seu regnat. Queda el dubte de fins on hauria arribat la situació si el faraó hagués viscut, posem, deu anys més. Segurament, a una guerra civil en tota regla.

L'Epíleg

Akhenaton fou probablement enterrat a Amarna. A la seva mort, sembla que Smenkhkare prengué el poder per poc temps, potser un any tot just. Després, Smenkhkare mor. La mòmia que fins no fa gaire s’identificava amb aquest personatge ens mostra un jove de no pas més de vint anys. Cosa que faria descartar la identitat de Smenkhkare amb Nefertiti. Però la identificació d’aquesta mòmia amb el nom de Smenkhkare es discuteix. El successor de Smenkhkare – o potser del mateix Akhenaton, directament –, el famós Tutankhaton, no va trigar gaire a prendre el nom de Tutankhammon i abandonar Amarna per tornar a Memfis. Es va endur bona part de les mòmies familiars, que van ser enterrades de nou a la Vall dels Reis. La mòmia d’Akhenaton no s’ha trobat mai, per delit o desesperació dels estudiosos de l’època: el seu estudi permetria de tenir la resposta de tantes preguntes que qui la trobés faria sens dubte el descobriment arqueològic més rellevant dels darrers temps.

La prova més fefaent de la insostenibilitat de la revolució Amarniana fou que, tot just mort, els seus màxims col·laboradors posessin fil a l’agulla per desfer-la. Cosa que volia dir, abans de res, abandonar l’Atonisme. Els deuria ser fàcil, perquè els dos màxims col·laboradors, Ay i Horemheb, probablement s’hi havien adherit de manera només superficial i per fidelitat al seu rei. Pel que fa a Tutankhaton, ‘la imatge viva d’Aton’, només tenia nou anys; canviar-se el nom a Tutankhammon (‘la imatge viva d’Ammon’) devia ser gairebé un joc.

Tutankhammon, ja faraó, féu gravar al temple d’Ammon-Ra a Karnak una llarga declaració de l’estat ruïnós del país després del regnat del seu antecessor (i probable pare): molt probablement, com un senyal més de reconciliació amb el clergat d’Ammon i de retorn a l’ortodòxia religiosa i política. L’extrema joventut de Tutankhammon fa suposar que en això devia estar totalment assessorat (mot que prefereixo a ‘manipulat’) per Ay i Horemheb. Fins a quin punt això tancava les ferides obertes al país, sobretot pel que fa al clergat dels déus tradicionals, és difícil de saber. Al cap de poc temps Tutankhammon mor... Però això ja és una altra història, de la qual parlarem al proper CriTeri.

La ciutat d’Amarna no va desaparèixer immediatament després de ser abandonada per la família reial. Va resistir alguns anys, uns quinze o setze. Devia patir un despoblament progressiu, fins que els darrers artesans que hi quedaven van marxar, enduent-se tot allò útil o de valor que tenien i deixant la quincalla, documentació inútil (la correspondència reial) i foteses sense valor, com ara un bust de Nefertiti perfectament inútil perquè el client que l'havia encarregat ja era mort. Probablement l'esculptor Tutmès quedaria atònit de saber que aquella fotesa, tres mil tres-cents anys després, és venerada com el cim de l’art egipci. Durant la següent dinastia Amarna fou saquejada diverses vegades a la recerca de materials per a la construcció. Després, l’oblit absolut.

Mot final

‘Al llarg de generacions els sacerdots han governat Egipte. Si Egipte ha estat allò que ha estat, fort i poderós, ha estat gràcies a ells. Com s’ho han fet, malgrat els seus defectes? Perquè mantenen el coneixement que és la llum que ha guiat els homes a través de generacions. Si destrueixes els sacerdots, pots destruir també la llum d’Egipte. No et seguiré en la teva lluita contra ells. Acabaria traïnt-te a tu, o bé als déus.’

A la pel·lícula PHARAON, Jerzy Kawalerowicz posa aquests mots en boca de Pentaure, un jove sacerdot del qual Ramsès XIII (un faraó fictici) es fa amic. El jove faraó s’enfronta a la casta sacerdotal, no els accepta com a interlocutors sinó només com a servidors seus. És massa fàcil recórrer als tòpics de la perversitat de les castes sacerdotals i sentir simpatia per un rei que gosa enfrontar-s’hi. Arreu, però, les castes sacerdotals o èlits religioses han estat un contra-poder per als reis. I sovint, els dipositaris d’una saviesa que anava més enllà d’un senzill manual d’instruccions sobre com fer els rituals. L’existència d’un contra-poder, sovint l’únic fre per una tirania, és insuportable per qui vol el poder absolut: qui s’enfronta als contra-poders per obtenir el poder absolut ho fa sempre adduint que el bé del poble senzill és allò que el guia; però rarament és sincer.


Pere Rovira


........................................................................................................................................


Més informació

Hi ha força llibres dedicats específicament a Akhenató, però molts són molt antics i introbables; a més de tractar-se de llibres molt especialitzats (molts, en anglès o alemany), no fàcils d’aconseguir. Per altra banda, el regnat d’Akhenató apareix descrit amb força detall a la majoria de tractats generals sobre Egipte, raó per la qual recomanar llibres d’aquesta mena (generals i bons però alhora fàcils de trobar) potser és el més pràctic.

Nicolas Grimal: Historia del Antiguo Egipto. Ed. Akal, col·lecció ‘Universitaria’. 1996 (probablement hi haurà reedicions més recents, puix que és un text de referència). L’edició original (Fayard, 1988) és força recent, per tant el llibre no està desfasat. 543 pàgines.

Brian Fagan: Egypt of the Pharaohs. National Geographic, USA. Editat als EEUU, però es pot aconseguir molt fàcilment. 287 pàgines. Resum històric excel·lent. La il·lustració (fotografies de Kenneth Garrett) és extraordinària.

Josep Padró Parcerisa. Historia del Egipto Faraónico. Alianza Editorial, 1999.

(La llista podria ser llarguíssima). L’article sobre Akhenaton a la Wikipèdia en anglès és complet i detallat: moltes dades sobre l’ascendència i la descendència. Discussions sobre les possibles relacions del personatge amb el de Moisès, Crist... que seria llarguíssim discutir aquí (perquè s’hi barregen modes de tipus esotèric que emboliquen molt la troca).

Novel·les

SINUHÈ, L'EGIPCI, de Mika Waltari (1945). Edició en català: Proa/Columna edicions. Ambientada en l'època d'Akhenaton, és la suposada autobiografia de Sinuhé, metge personal del faraó, des dels seus orígens humils fins l'exili final. Akhenaton, Nefertiti, Horemheb, tots passen per la novel·la, que narra també els viatges per Creta, Babilònia i Hatti (l'imperi hitita). L'autor es va preocupar molt de l'exactitud històrica i dels detalls dela vida quotidiana a l'antic Egipte; fou molt lloat, en aquests aspecte, pels egiptòlegs mateixos. Curiosament, el nom de Sinuhé el va prendre de la Història de Sinuhé, un clàssic de la literatura egípcia, molt anterior a Akhenaton.

Films

PHARAOH, de Jerzy Kawalerowicz (1966). Bé que no parla d'Akhenaton, sinó d'un faraó totalment imaginari (Ramsès XIII, que no va existir), la pel·lícula retrata un enfrontament entre un jove faraó i la casta sacerdotal, que ens pot donar una idea de la mena de conflictes que devia tenir el jove Amenhotep IV (abans d'esdevenir Akhenaton) amb el clergat egipci. La simpatia inicial que desperta el personatge del jove i ambiciós Ramsès XIII, contrasta amb la repugnància inicial pels sacerdots, sobretot pel summe sacerdot d'Ammon, Herhor. A mesura que la pel·lícula va avançant veiem que res no és tan senzill. Potser sí que els sacerdots són rics i egoïstes, però saben que l'exèrcit d'Egipte no es pot enfrontar de cap manera amb el d'Assíria i cerquen la pau amb tractats potser no massa honorables però que garanteixen a l'estat egipci seguir existint. Potser sí que el jove faraó vol el millor per Egipte, però la seva fam de glòria militar i de guerra contra Assíria li impedeix d'aturar-se a pensar què li passaria a Egipte si perdés la guerra. L'escena en la qual els sacerdots instrueixen Ramsès sobre la situació d'Egipte i les causes d'aquesta situació (la política imperial dels faraons anteriors com a causa de la ruïna del país) hauria de ser de visió obligatòria per tots els estudiants de ciències polítiques. Fet significatiu és que la pel·lícula fou realitzada quan Polònia es trobava sota un règim comunista amb tots els ets i uts: el director hauria pogut sentir la temptació de fer una mena de pamflet contra castes sacerdotals, religions, i identificar el jove faraó amb una mena de salvador del poble, i en canvi es va estimar més aprofundir en els conflictes i evitar maniqueïsmes fàcils. La pel·lícula ha estat reeditada en DVD recentment. Sense arribar al nivell d'obra mestra, és sens dubte magnífica; per ara està considerada justament com la millor que s'ha fet sobre temes de l'Antic Egipte.

THE EGYPTIAN, de Michael Curtiz (1954), basat en el best-seller SINUHÉ, L'EGIPCI, de Mika Waltari. Amb Gene Tierney, Jean Simmons, Victor Mature i Peter Ustinov. Aquesta pel·lícula sí que retrata l'època d'Akhenaton, però ben a l'inrevés de la pel·lícula anterior hi domina la visió hollywoodiana d'Egipte, poc realista; cosa que no impedeix que sigui molt agradable i entretinguda de veure. Dóna d'Akhenaton la visió tradicional, com un personatge somniador, farcit d'espiritualitat i d'una bondat innata; envoltat de sacerdots perversos i assetjat per un Horemheb ambiciós i no massa fidel al seu rei.

........................................................................................................................................

Propera Cort d’Apel·lació

TUTANKHAMMON

En certa manera, l’annex obligat de l’article sobre Akhenaton. Ben a l’inrevés que el seu antecessor (pare?), no és un personatge discutit perquè va morir tan jove que ben poc temps va tenir de fer res que passés a la història. Però el fet de ser el darrer de la seva dinastia, i les llegendes sobre el seu assassinat (venjança del clergat d’Ammon?) són tan nombroses que l’han envoltat d’una aureola romàntica, segurament immerescuda. Per això vindrà a la nostra Cort d’Apel·lació. Contràriament a la llegenda, molt probablement no va ser assassinat. Horemheb i Ay són molt probablement innocents de la llegenda negra que se’ls atribueix. I pel que fa a la famosa maledicció envers tots els que van profanar la seva tomba, caldria parlar-ne. Serà al proper CriTeri.

Share this: