Adolf Hitler (V)

Hitler i el sexe

L'anormalitat sexual de Hitler és un fet comentat per tots els que un moment o altre han volgut estudiar el personatge. I que en ell hi havia desviacions respecte del comportament de podríem qualificar d'estàndard. Però precisar més es fa molt difícil. Hitler va crear al seu voltant una barrera absoluta: en la seva intimitat no hi podia entrar ningú, i certament que no hi va entrar ningú. Cap de les dones que van tenir amb ell una relació mínimament profunda (sobretot, Geli Raubal i Eva Braun) no van penetrar de debò en el seu jo íntim.


U. Asexual o pervertit?

El primer que hem d'avisar és que en aquest capítol veurem ben poques certeses. Que en l'aspecte sexual Hitler era un subjecte clarament anormal, és ben acceptat. Allò que no és clar és en què consistia exactament la seva anormalitat. Si ens hem de quedar amb allò que sabem del cert, haurem de concloure que Hitler era clarament asexuat. No es té constància de cap dona que l'inspirés un desig fort, ni tan sols aquelles dones que s'estimava, almenys aparentment. Tenim constància que, durant la guerra, alguns companys li havien proposat d'anar amb ells a lligar, i que ell sempre els havia respost que no tenia temps per a aquestes collonades, o frases d'aquesta mena. Cap dels testimonis de la seva joventut – Kubizek, Hanish – no pot esmentar cap exemple de relació de tipus romàntic amb una noia, cap enamorament de joventut. L'únic exemple que esmenta Kubizek seria potser una admiració purament estètica i platònica per una joveneta a qui Hitler coneixia només de vista i que probablement no va arribar mai a saber que aquell adolescent tan estrany se la mirava.

En principi això es podria interpretar de diverses maneres. Pot ser timidesa, senzillament, com a resultat d'una inseguretat profunda. Hitler certament feia sempre davant els amics el paper de gran artista incomprès, de geni per descobrir, de persona absolutament segura de tot allò que diu, però en aquesta actitud hi havia sempre una punta de teatralitat: representava un paper, i aquesta representació – essencial per a la seva autoestima – no sempre funcionava. Funcionava davant d'amics ingenus i devots com Kubizek, davant masses anònimes o davant auditoris convençuts a priori. No funcionava en distàncies curtes, on les debilitats del personatge, la seva inseguretat, la seva manca de coneixements sobre els temes de què parlava, podien quedar en evidència. Albert Speer va reconèixer una vegada que si algú havia estat a prop de Hitler com a persona era ell: perquè com a arquitecte que era, tenia una cosa que a Hitler li interessava realment. Però el mateix Speer reconeixia que ni tan sols ell no podia dir que hagués estat amic seu de debò. L'amistat sincera suposa el trencament d'una barrera: és a un amic íntim a qui se li fan confidències sobre les pròpies debilitats, les pròpies pors, inseguretats, vergonyes fins i tot. Speer esmenta explícitament que el més probable era que darrere les barreres no hi hagués res, i que fos precisament aquesta buidor com a ésser humà allò que Hitler tenia pànic que algú descobrís.

Marlene Dietrich deia de Hitler que era un ximple que tenia por de les dones. És un diagnòstic encertat, però que es queda en la superfície del problema, perquè no especifica què tenia por que les dones descobrissin. S'ha parlat d'impotència, d'homosexualitat, de problemes d'identitat sexual (que Hitler se sentís una dona), però de res no en podem estar segurs, perquè moltes de les fonts d'informació són poc de fiar. No hi ha cap indici seriós que Hitler fos homosexual, per exemple: sabem del cert que Röhm, un dels caps de les SA que fou executat durant la nit dels punyals, era homosexual declarat, i sabem també que Hitler havia expressat una repugnància extrema davant els ambients homosexuals que Röhm freqüentava – i que van ser extensament esmentats durant la campanya de desprestigi contra la seva persona, després que fos executat. Alhora que milions d'admiradors, Hitler tenia també molts detractors, i per repel·lent que ens sembli el personatge hem d'anar amb compte a donar per bo el testimoni de perversions o desviacions sexuals quan aquest testimoni prové d'un enemic declarat.


DOS. Grandesa versus sexe

La tesi de l'historiador Guido Knopp és que la raó última de l'asexualitat de Hitler era el convenciment de la pròpia grandesa. Hitler repetia sovint que ell estava maridat amb Alemanya; i que aquell matrimoni excloïa qualsevol altra relació. Aquesta ha estat una excusa clàssica per molts dictadors i reis, i no es pot prendre seriosament. Consta que una vegada una germanastra de Hitler, Bridget, li va preguntar per quina raó no es casava i posava seny; Hitler li va respondre que si es casava amb alguna de les milions de dones alemanyes que l'adoraven, les altres passarien a odiar-lo per pur ressentiment, i que mantenint-se solter s'assegurava que les dones alemanyes seguissin estimant-lo. Alguns autors s'han pres aquesta declaració com una prova de la megalomania de Hitler i del seu convenciment messiànic, però per mi és força evident que no és sinó un acudit, una bravata en forma de resposta enginyosa. Bé que en aquesta bravata hi havia una part de veritat, com veurem més avall.

En tot cas, l'obsessió per la pròpia grandesa probablement no era sinó una excusa per amagar una por profunda de les dones. Això incloïa una por del contacte físic. Christa Schröder, una de les secretàries que Hitler va tenir al llarg de la seva carrera, explicava una vegada que en una recepció una dona va agafar Hitler del braç amb tendresa; Hitler es va quedar estupefacte i tímidament li va demanar que el deixés. Aquesta mena de reacció fa pensar en la que tenia Franco, que no permetia el contacte físic amb ell a ningú (fora de la seva dona): quan una vegada al bell mig d'una recepció, i quan la calidesa del moment ja havia estovat el gel de la formalitat, un home li va tocar el braç per atreure la seva atenció, se'l va mirar furiós. El rebuig de qualsevol mena d'intimitat amb ningú és una reacció d'autodefensa molt pròpia dels que tenen por dels altres, o més exactament d'aquells que tenen pànic de quedar exposats davant dels altres sense alguna de les seves disfresses.

Però el fet és que l'excusa de la pròpia grandesa va funcionar, si més no per a ell mateix. Quan responia als seus companys de trinxera – durant la I Guerra Mundial – que no els volia acompanyar al poble a buscar dones perquè no tenia temps per aquestes collonades, era sincer. Creia sincerament que (= s'havia auto-convençut que) el seu temps era massa important per perdre'l en aquestes collonades. O bé – explicació alternativa, més exacta – al cap dels anys, immers del tot en la seva carrera política, quan explicava aquesta annècdota a Mein Kampf ja s'havia auto-convençut a posteriori que si llavors no va voler acompanyar els seus amics a la recerca de dones era perquè apuntava a fites massa altes per perdre el temps en aquestes collonades. Com vam esmentar a l'anterior Cort, el primer i màxim creient en el hitlerisme com a religió (o quasi-religió) fou el mateix Hitler; i Hitler en fou la primera víctima, perquè fou l'alemany més profundament ofuscat per aquesta nova religió. Una religió feta a mida que era en definitiva un tel als ulls que li impedia enfrontar-se a la realitat, inclosa la pròpia.


TRES. Perversions?

La distància, però, no sempre era fàcil de mantenir. Sobretot quan Hitler es trobava enmig de grups de gent, amics de confiança – malgrat el significat limitat del mot ‘amic' en el cas de Hitler –, que acudien amb amigues, companyes o esposes, sovint admiradores enceses del Führer. I sembla precisament que era en situacions d'aquesta mena, relaxades i tranquil·les, on la calidesa del contacte humà s'imposava a diatribes i discursos polítics, on l'autoritat del Führer quedava en no res perquè al capdavall en reunions d'aquesta mena es pot acabar parlant d'afers tan trivials com els pentinats femenins de moda. En aquestes situacions la manca d'experiència de Hitler pel que feia al contacte humà quedava en evidència. Semblava literalment un adolescent que va a una festa per primera vegada i no sap com diantre s'ha de comportar. Davant una dona bonica començava a dir que ell no era digne de seure al mateix sofà que ella, s'asseia a terra, deia que no era digne ni de besar-li la mà, s'agenollava davant seu, i altres frikades que de primer podien ser divertides – com un acudit teatralitzat – però que a mesura que es veia que anaven de debò provocaven en tothom una greu incomoditat, una sensació de vergonya aliena i, en el cas de la dona afectada, una estupefacció absoluta. Sobretot perquè sovint els assistents eren admiradors de Hitler que no entenien el perquè d'aquella conducta tan ridícula. Aquestes annècdotes ens han arribat de diversos testimonis – Hanfstaengl, Rausching, Strasser... – i en general s'accepten com a creïbles.

Més enllà d'aquests comportaments clarament anormals, d'altres de més patològics s'han de prendre amb molta precaució, perquè la fiabilitat de les fonts és més discutible. Una font important d'informació ha estat el llibre de Walter Langer, Psychological Analysis of Adolph Hitler, his Life and Legend, de 1943. Al llibre s'arribava a la conclusió que Hitler era un pervertit sexual de la pitjor mena, que no podia arribar a l'orgasme ni a la satisfacció sexual si no era observant defecant i orinant els altres. Déu n'hi do. Langer era un psiquiatre nord-americà que va rebre l'encàrrec de compilar testimonis que ajudessin els serveis secrets dels EEUU a comprendre la psicologia de l'enemic. El problema era que aquests testimonis eren, òbviament, d'exilats, adversaris i enemics de Hitler, i per molta simpatia que sentim per ells cal ser prudent a l'hora de jutjar l'objectivitat dels seus testimonis, perquè no eren gent propera al cercle íntim del Führer i és dubtós que poguessin parlar de la seva sexualitat amb coneixement directe de causa. S'ha parlat de pedofília, per exemple; però no hi ha cap indici seriós que Hitler se sentís atret sexualment pels nens. Que fos afectuós amb els nens dels altres – amb els de Goebbels, per exemple – i li agradés fer-se fotografies amb mainada, no vol dir res.

Pel que fa a l'homosexualitat, el mateix informe de Langer reconeix que no hi ha prou evidències per parlar-ne. El tema de l'homosexualitat de Hitler apareix i re-apareix de tant, quan algun historiador jove decideix tirar pel dret i presentar una nova teoria revolucionària sobre el Führer. Però en la biografia de Hitler no hi ha cap indici seriós d'homosexualitat. I això que d'oportunitats no n'hi van faltar.

L'única manera d'abordar el tema de la sexualitat de Hitler és passar revista breument a les diferents dones que van tenir importància en la seva vida. Objectivament ens podríem centrar en només dues: Geli Raubal i Eva Braun. Però n'hi va haver d'altres, i esmentar-les és una bona estratègia per completar el retaule de la vida amorosa del personatge – admetent que el mot ‘amorosa' sigui adequat en aquest cas.


QUATRE. Geli Raubal


Angela ('Geli') Raubal va ser probablement el gran amor de Hitler. Més, segurament, que no pas la mateixa Eva Braun (amb qui finalment es va casar, com és ben sabut el dia abans de suïcidar-se). I que la tractés com la va tractar ja indica que el mot 'amor' per Hitler volia dir quelcom de ben diferent que per a la majoria de mortals.












Geli era la filla d'Angela Raubal, nascuda Angela Hitler, germanastra d'Adolf Hitler. Angela Raubal (mare) s'havia presentat a casa de Hitler el 1925, per tenir-ne cura; Hitler era ja aleshores un líder polític molt ocupat amb les seves campanyes electorals, els seus discursos i les seves reunions de partit, i tenir algú que posés a casa seva un mínim d'ordre li devia fer molta falta. Angela hi va anar amb la seva filla, Geli, llavors tot just de 17 anys. Sembla que Hitler va fer fora Angela Raubal perquè aquesta, que coneixia el seu germanastre des de petit, no hi tenia gaires miraments i volia guiar-lo pel bon camí. Angela se'n va anar. Però la seva filla Angela, ‘Geli', neboda per tant de Hitler, s'hi va quedar.


Hitler i Geli Raubal, en una fotografia de l'època que es van conèixer. Llavors Geli era tot just una adolescent.





















La rumorologia es va disparar des del començament. Ens han arribat diversos retrats de Geli fets pel mateix Hitler – llavors, encara dibuixava de tant en tant –, retrats que per una banda ens recorden fins a quin punt Hitler era maldestre en el dibuix de figura humana (el fet que el va fer suspendre els exàmens a l'Acadèmia d'Art de Viena), però per l'altra ens indiquen també el grau d'intimitat que hi devia haver entre tiet i neboda, perquè alguns dels retrats de Geli són precisament nus.

Geli era, segons tots els testimonis, una noieta agradable, no especialment bonica i, sobretot, no gaire llesta. Les fotografies que ens n'han arribat suggereixen una ingenuïtat quasi adolescent. Que Hitler se'n va enamorar, almenys durant un temps, és força innegable. De fet aquesta fou una de les raons de l'hostilitat de molts membres del partit cap a Geli, perquè les expansions amoroses de la parelleta es podien produir a qualsevol lloc i en qualsevol moment, i atesa la dependència que el partit tenia respecte de Hitler, personatges com Strasser o Röhm – homes d'acció per damunt de tot – no podien sentir simpatia per aquella joveneta que els robava bona part del temps que el seu Führer adorat els podia dedicar. Ernst Hanfstaengl, agregat de premsa de Hitler, testimoni de primera mà dels fets, va descriure Geli com una joveneta amb poca personalitat: mandrosa, capriciosa i un punt barjaula, no gaire llesta però submisa a les fantasies de Hitler. Aquest darrer punt, crucial, suggereix que Hitler no en tenia prou amb unes relacions sexuals més o menys típiques, sinó que necessitava experiències anormals per trobar satisfacció.


Nu de Geli Raubal, dibuixat pel mateix Hitler. La seva manca de destresa en el dibuix de figura humana és patent; fou la principal raó de la seva no-admissió a l'Acadèmia d'Art de Viena.




















Aquestes experiències anormals incloïen violència física – Hitler suposadament demanava a Geli que el pegués –, i també demanar-li a Geli que es posés arrupida damunt seu i l'hi defequés (o orinés) damunt seu. És un dels poquíssims testimonis on la ‘coprofília' de Hitler, s'especifica clarament.

Queda el dubte de saber si ens l'hem de creure. En aquest punt és gairebé obligat aplicar a aquesta història un mínim de sentit comú. Si Geli hagués sentit repugnància per aquesta mena de pràctiques n'hauria fugit de seguida. Cal recordar que la relació entre Geli i Hitler va durar entre 1925 (o una mica després, cas que la relació entre ells no hagués començat immediatament) i 1931, l'any del seu suïcidi. Aquests anys Hitler no era canceller: no tenia poder polític ni capacitat per manipular tribunals ni procediments judicials. Geli podia fugir del seu oncle perfectament. Que no ho fes, que la relació entre ells durés ben bé cinc anys, ens ha de fer pensar que, (i) o bé la relació sexual no era d'aquesta mena sinó molt més diguem-ne normal, o bé (ii) que, si hi havia alguna mena de conducta desviada, no devia ser tan terrorífica com això, o bé que (iii) la mena de relació amb Hitler – desviada o no – a Geli ja li esqueia prou bé. Que almenys durant un temps la noia estigués realment enamorada del seu oncle certament que és possible, fins i tot probable. La vida de la parella estava envoltada en tot moment de companys del NSDAP que literalment idolatraven Hitler: en aquest clima d'adulació contínua, per a una joveneta inexperta i ingènua com Geli no devia ser difícil pensar que tenia molta sort de ser la parella d'aquell heroi.

De tota manera, el caràcter inestable de Geli tard o d'hora havia de dur aquesta relació a la tragèdia. Geli es va suïcidar el 18 de setembre de 1931. S'ha especulat molt sobre si es tractava en realitat d'un assassinat. De tota manera – i en aquest punt coincideixo amb la visió de Vallejo-Nájera – el suïcidi és la hipòtesi més probable. De causes per al suïcidi n'hi podia haver moltes. Certament que la submissió sexual al seu oncle podia haver esdevingut un calvari insuportable, sobretot si són certs els testimonis de desviacions sexuals; però ja hem comentat abans els dubtes raonables que podem tenir respecte d'això. Cal recordar que en la família de Hitler els desordres mentals no eren quelcom inusual; Geli tenia, el mateix que el seu oncle Hitler, crisis psicològiques cícliques, depressions periòdiques, i que en una d'aquestes depressions optés per la via expeditiva no seria tan anormal. Els darrers anys de la seva relació amb Geli, Hitler li fou infidel amb diverses dones, i és molt raonable pensar que aquestes infidelitats van tenir part de la culpa de l'estat depressiu i desesperançat enmig del qual Geli va decidir suïcidar-se, el 1931. Esmentem també que una de les dones amb les quals Hitler va començar a ser infidel a Geli era, precisament, Eva Braun, aleshores una joveneta de dinou anys.

Vallejo-Nájera afegeix a tot això el fet que al capdavall Hitler i Geli vivien una relació incestuosa, i la consciència d'aquest fet podia haver anat augmentant amb el temps: Geli era catòlica practicant i devota, i és molt possible que tingués problemes morals seriosos referents a la seva situació sentimental. Ultra això, cal donar per gairebé segur que amb el temps l'aspecte sexual d'aquesta relació anava esdevenint menys satisfactori per Geli, atesa la probable impotència de Hitler. Hanfstaengl dóna un fet addicional – molt difícil de verificar, avui –, que seria definitiu. Geli, insatisfeta de la seva relació, va tenir un amant, a més jueu (!!!), i havia quedat embarassada. No cal dir que Hitler es va enfurir d'una manera inimaginable. Segons Hanfstaengl, fou el Führer mateix qui la va empènyer a suïcidar-se.

De tota manera, és obligat recalcar que el testimoni de Hanfstaengl és molt dubtós. És una de les poques persones que manifestaven una opinió negativa o despectiva de Geli; la majoria dels que la coneixien reconeixen que no era cap lluminària, però que era una noia senzilla i agradable. El contrast entre l'opinió de Hanfstaengl i la de la resta pot tenir a veure amb el fet que precisament una germana seva, Erna Hanfstaengl, fou amant de Hitler: seria ben lògic que Hanfstaengl mirés d'obtenir-ne un profit personal per a ell – en forma de promoció social o dins l'estructura del partit – i, lògicament, que Geli seguís a prop de Hitler devia ser un inconvenient.

Les circumstàncies precises del suïcidi van donar peu a un munt d'especulacions. Geli fou trobada morta d'un tret al cap que, aparentment, s'havia disparat ella mateixa. Només que l'arma – una Walther – era de Hitler... Però Geli es trobava dins una habitació tancada per dins, i no es veien senyals estranys que la porta hagués estat forçada. La hipòtesi del suïcidi semblava lògica. De tota manera, un detall no va passar desapercebut: Geli Raubal era una catòlica devota i practicant. Llavors l'Església no considerava que un suïcida pogués tenir dret a unes exèquies en tota regla, puix que el suïcidi era vist com un assassinat – el d'un mateix, però assassinat al capdavall. En canvi, el sacerdot, un tal Johann Pant, li va fer unes exèquies catòliques i un enterrament en tota regla. Ell mateix va dir posteriorment, en un diari francès, el 1939 – tot just abans del començament de la Guerra –,

‘Treieu-ne les vostres pròpies conclusions'

Una frase que suggereix moltes coses. Però que no demostra res. Suggereix que el sacerdot potser creia fermament que la jove en realitat havia estat assassinada. Però no demostra que realment hagués estat assassinada.

La rumorologia sobre la mort de Geli va arribar a tal extrem que el mateix Hitler es va veure obligat a publicar en un diari de Múnic un comunicat on desmentia categòricament moltes de les coses que circulaven en boca de molts. Es va dir que els dies abans Hitler i Geli havien discutit de manera molt dramàtica, però els testimonis són molt contradictoris. Però alguna de les coses que es van comentar és prou interessant per esmentar-la. Sobretot el fet que Geli, en saber que Hitler li era infidel, va començar a pagar-li amb la mateixa moneda. Mentre els seus amants van ser jovenets inofensius com ara Emil Maurice, xòfer de Hitler i membre fundador de les SS, no hi va haver massa problemes. Però segons Murray Davis (2006), el seu affaire final fou amb Georg Strasser, un dels caps de les SA, personatge de pes al NSDAP i molt crític amb Hitler. En la intimitat del llit, ¿podria ser que Geli hagués explicat a Strasser força detalls mòrbids, sòrdids i/o poc confessables de la sexualitat de Hitler: impotència (el més probable), desviacions de tipus massoquista, perversions diverses...? El 1931 Hitler no era al poder; Strasser no corria cap perill. Però després de la mort de Geli, quan el NSDAP va arribar al poder i Hitler esdevingué canceller, algú com Strasser que sabia tantes coses de Hitler – i tan inconfessables – devia ser percebut com un autèntic perill. Podia haver estat una raó addicional per assassinar-lo durant la famosa Nit dels Punyals, on bona part de la cúpula de les SA fou exterminada.

Qui hagi seguit el text fins aquí pot estar sorprès de la quantitat enorme d'explicacions contradictòries, mútuament excloents, dels fets. Lamentablement, aquest és el terreny on ens movem, extremadament fangós i insegur. Amb seguretat, sabem ben poques coses de la relació entre Geli i Hitler. Hipòtesis, les que vulgueu: totes possibles, però cap de gaire sòlida. L'afer de Geli amb Strasser és possible, però de fet no ho sabem – malgrat la insistència de Murray Davis sobre el tema. Bona part de les hipòtesis es basen en fonts molt dubtoses. Hanfstaengl, per exemple, com a agregat de premsa de Hitler era un mestre a l'hora de muntar pel·lícules en benefici del seu Führer. Cosa que no treu que allò que deia sobre Geli fos possible.

D'allò que podem estar segurs, és que la mort de Geli va afectar Hitler profundament. Va caure en un estat depressiu tan fort que els mateixos membres del NSDAP van témer que en un moment d'enfonsament agut ell mateix es suïcidés; i van establir torns de vigilància contínua per no deixar-lo sol ni un moment. En general es considera que la mort de Geli va marcar un punt d'inflexió (negatiu) en el seu desenvolupament personal – ja prou limitat, d'altra banda.


CINC. Artistes: Leni Riefenstahl i Renata Müller

El culte a la personalitat de Hitler l'havia de fer una personalitat atractiva per a molta gent, inclosa gent que ja era famosa per una raó o altra. Això inclouria estrelles del cinema alemany. I en aquest apartat, dos noms han estat repetidament esmentats com a membres de la cort de dones que van fer el borinot al voltant del Führer, un moment o altre: Leni Riefenstahl i Renata Müller. En ambdós casos, la relació es va reduir a no res.


Leni Riefenstahl, tal com apareix al seu film Das Blaue Licht (La Llum Blava), de 1932, del qual fou productora, directora i actriu protagonista. Una mena de versió alemanya femenina d'Orson Welles. Sense ser una gran bellesa, tenia unes faccions prou interessants per atreure Hitler.


















Leni Riefenstahl era una dona d'una bellesa interessant, una gran directora i creadora de cinema i, en tot cas i segons tots els testimonis, una dona d'una gran intel·ligència. Que se sentís atreta pel nacionalsocialisme i col·laborés a la creació del seu entourage fílmic, les seves imatges i la seva iconografia, és una cosa. Que tingués una relació íntima amb Hitler, és tota una altra.

De fet el nom de Riefenstahl apareix sempre, quan es tracta de fer una llista de dones amb qui Hitler va tenir alguna relació; però després sembla que no hi hagi manera de concretar res. L'opinió majoritària és que mai no hi va haver res, perquè Leni fou prou llesta per aprofitar les facilitats donades pel règim per a la seva expansió creativa, sense haver d'estar gaire a prop físicament del Führer. És molt possible que hi hagués hagut alguna temptativa inicial per part d'un dels dos, però que Leni procurés tallar l'afer abans que comencés, en adonar-se que darrere la façana de Führer infal·lible hi havia ben poc, si més no en l'aspecte humà.

Un fotograma del film 'Els déus de l'estadi', pel·lícula oficial dels Jocs Olímpics de Berlín i obra mestra del cinema. Riefenstahl fou un dels creadors de l'univers iconogràfic del nazisme. Objectivament, les seves imatges són d'una gran bellesa, i han inspirat (encara que ells no ho vulguin reconèixer) creadors posteriors com Steven Spielberg.

















El cas de Renata (o Renée) Müller és força diferent; molt més dramàtic.

Renata Müller era una actriu molt famosa a Alemanya, ja abans de l'arribada de Hitler al poder. És molt possible que Hitler n'estigués enamorat de feia temps, ni que fos platònicament – de la mateixa manera que els espectadors americans podien estar enamorats de Greta Garbo o Mary Pickford, per entendre'ns. En arribar al poder, i ser objecte d'una adulació sense límits que vorejava pura i simplement la religió, i esdevenir el mateix Hitler un objecte de desig de moltes dones alemanyes – inclosa potser la mateixa Renata Müller –, és raonable pensar que Renata sentís per aquell subjecte una barreja de devoció política, admiració i si més no curiositat. El fet és que Renata va visitar Hitler a la Cancelleria i... no sabem exactament què va passar. Adolf Zeissler, director de cinema, va explicar anys després que Müller li havia explicat que Hitler i ella s'havien quedat sols en una cambra. Es van despullar: semblava que el final lògic d'aquella escena seria una relació sexual. Però llavors Hitler es va llançar a terra i li va demanar que el pegués. Renata, no cal dir-ho, es va quedar estupefacta. Hitler insistia a demanar-li, a exigir-li violència física: s'auto-insultava, s'acusava de mil coses, s'auto-humiliava d'una manera ferotge. Espantada, Renata va cedir a les exigències de Hitler i va començar a pegar-lo. Va semblar que amb aquest tractament Hitler s'excitava, li demanava més i més violència i proclamava que era indigne de ser a la mateixa habitació que ella. L'escena va anar in crescendo: Renata el pegava, i Hitler s'excitava més i més. A la fi, Renata va fugir de la Cancelleria en plena nit, aterrida i confosa.


Renata (o Renée) Müller, estrella del cinema alemany. Es va suïcidar el 1937, segurament com a resultats de les pressions psicològiques que rebia de totes bandes, i de la persecució de Goebbels. Molt possiblement havia estat testimoni directe de les desviacions sexuals de Hitler.

















El testimoni de Zeissler és un dels pocs mínimament directes (en aquest cas, de segona mà) que explícitament posen exemples d'un fort component sado-massoquista en la sexualitat de Hitler. Cal insistir en aquest fet: de rumorologia n'hi ha molta, però d'exemples concrets i testimonis específics en tenim ben pocs. Aquest n'és un, i no tots els historiadors el veuen gaire fiable.

En tot cas, aquest fou el començament del calvari per a Renata Müller. Goebbels també n'estava enamorat, i a diferència de Hitler Goebbels no volia experiències massoquistes sinó sexe amb tots els ets i uts. La passió de Goebbels per Müller va estar a punt de provocar el seu divorci de Magda – que Hitler va evitar, per cert. Finalment, el 1937 Renata es va internar en una clínica, afectada per una crisi nerviosa intolerable, resultat de la tensió a què estava sotmesa. Al cap de pocs dies, el 10 d'octubre de 1937, Renata Müller va aparèixer morta al paviment de l'hotel on s'hostatjava. La mort de Renata Müller fou un desastre propagandístic per al règim. Ningú no va dubtar de la intervenció dels homes de Goebbels en aquell afer, i la hipòtesi d'un assassinat polític va córrer arreu. Per compensar aquests rumors, Goebbels va fer córrer els seus: que Renata havia esdevingut alcohòlica i que patia trastorns mentals.

Objectivament, és possible que aquella nit desastrosa a la Cancelleria hagués estat el començament de tot. Renata segurament havia quedat terriblement decebuda del Führer que havia conegut – admetent que la història de la relació massoquista sigui certa –, però també era conscient que haver-ho explicat a Zeissler havia estat un error immens. Renata havia passat a ser un perill per al règim nazi, i era prou conscient de com les gastaven. El 1936 va accedir a participar com a actriu en un film ferotgement antisemita (Togger, estrenada el 1937), potser com a manera de fer les paus ni que fos parcialment amb Goebbels i el seu ministeri de propaganda, o simplement per fer-los veure que no era cap amenaça per a ells. És possible que Goebbels i els seus col·laboradors de la Gestapo fossin inductors del seu suïcidi; però també és perfectament possible que la por de les represàlies, el dolor d'haver descobert l'autèntic Hitler rere aquell Führer admirat de tothom, i l'ansietat davant la perspectiva d'esdevenir la destructora de la imatge de Hitler, aleshores literalment adorat per les masses populars alemanyes. Tot plegat, un còctel que en un moment de desesperança podia haver estat prou per induir-la a una mort voluntària.


SIS. La ingenuïtat: Inge Ley

Robert Ley, cap del Deutsches Arbeitsfront ('Front del treball alemany'), alt jerarca nazi i alcohòlic reconegut. Apareix fent part d'un discurs al film El triomf de la Voluntat, de Leni Riefenstahl, i la impressió que dóna és força penosa.

















Inge Ley era l'esposa de Robert Ley, conegut jerarca nazi. Ley era un antic aviador, idealista i somiador, i amb problemes seriosos d'alcoholisme. Dins la jerarquia nazi el seu càrrec era el de director del Deutsches Arbeitsfront (DAF).

Inge era certament una dona d'una gran bellesa. Robert Ley va encarregar un retrat nu de la seva dona, i el va penjar a casa en lloc prominent, segurament per lluir d'esposa davant les visites. Certament que, malgrat que fos una dona casada, Inge estava molt enamorada de Hitler. La seva devoció pel Führer era ben coneguda de tothom. Una nit, aprofitant l'absència del seu marit, va fugir de casa per anar a trobar Hitler a l'Obersalzberg, la seva residència privada. No sabem res de la reacció de Ley davant la infidelitat de la seva esposa, bé que davant la identitat del rival òbviament l'única opció era callar i dir amén.


La imatge més famosa que tenim d'Inge Ley, esposa d'un alt jerarca nazi (Robert Ley) i certament dona d'una gran bellesa. El seu suïcidi molt possiblement no té res a veure amb el seu amor per Hitler.



















Queda la pregunta de si a l'Obertsalzberg va passar alguna cosa diguem-ne excitant, entre Inge i Hitler. La resposta obligada és que no ho sabem. Novament, tot són hipòtesis. La hipòtesi més probable, o almenys la més consistent amb el que sabem del personatge, és que no passés res. Si fem cas de les mostres de timidesa patològica de Hitler envers les dones, que abans hem comentat, que s'atrevís a fer res amb una bellesa com Inge Ley és bastant improbable. Després de l'experiència desastrosa amb Renata Müller és més que probable que Hitler refusés sempre més qualsevol mena de situació íntima amb una dona. Bé que una altra possibilitat és que Inge Ley mateixa dugués la iniciativa i s'endugués una decepció profunda davant la (gairebé segura) nul·litat sexual del seu ídol. El fet essencial – i un dels pocs fets indubtables de tota aquesta història, diguem-ho clarament – és que Inge se'n va tornar amb el seu marit, Robert Ley. Per ordre de Hitler o per voluntat pròpia? Potser tot alhora.

L'altre fet indubtable és el suïcidi posterior d'Inge Ley. Es va disparar un tret, el 1942. I com calia esperar, van abundar les especulacions sobre el fet que aquest suicidi tenia alguna cosa a veure amb la seva relació (?) frustrada amb Hitler. Però a mesura que més i més fets es van posant damunt la taula és obligat concloure que, ben mirat, potser no. Cap al 1942 Robert Ley estava greument alcoholitzat, i sembla que Inge el seguia per aquest camí. Era una dona psicològicament molt inestable, immadura i insegura, que va patir una depressió greu després del seu tercer embaràs, difícil i amb complicacions. Havia rebut tractament farmacològic i n'havia sortit drogo-dependent. És molt possible que el seu suïcidi no tingués una relació directa amb la seva probable desil·lusió amorosa amb el seu adorat Führer. Coneixem aquesta història sobretot a partir de les declaracions de la secretària personal de Ley, Hildegard Bruninghoff, i ens és impossible de saber fins a quin punt coneixia les interioritats del matrimoni. Qui ens hauria pogut il·luminar sobre el tema, Robert Ley – a qui la seva esposa Inge bé deuria haver explicat alguna cosa sobre què va passar a l'Obersalzberg –, es va suïcidar el 1945, poc després de caure presoner dels aliats.


SET. La companya pacient: Eva Braun

Eva Braun és, de les diverses dones de Hitler, la que ha passat realment a la història. Només va ser la seva esposa durant 40 hores, però havia estat la seva parella, més o menys oficial, durant una bona colla d'anys. Era una presència habitual al Berghof, a l'Obersalzberg, i era admesa per tot el cercle íntim del Führer com la seva parella – de fet, si no de dret.

Eva Braun en una fotografia sense datar però segurament d'abans de fer els vint anys. Aquest és l'aspecte que devia tenir quan Hitler la va conèixer.
















De fet Hitler havia conegut Eva Braun quan aquesta era tot just una joveneta de disset anys: era l'ajudanta/secretària de Heinrich Hoffmann, fotògraf personal de Hitler i nazi convençut. En aquell moment Hitler vivia amb Geli Raubal en un pis de Múnic. No sabem segur si van començar a ser amants tan aviat; però sembla que ja tenien una relació sentimental el 1931, l'any del suïcidi de Geli Raubal, bé que sembla que aleshores no eren, encara, amants. La mort de Geli va deixar Hitler en un estat d'enfonsament anímic tan fort que va deixar de banda Eva Braun de facto. I és fet a destacar que tot just un any després del suïcidi de Geli fos Eva Braun qui va intentar suïcidar-se, l'agost de 1932. Fou un intent maldestre i sembla que no gaire seriós – si ho hagués estat, hi hauria reeixit: al capdavall suïcidar-se no és tan difícil –, però que fou prou per treure Hitler del seu entotsolament i adonar-se que aquella noia, aleshores de tot just vint-i-un anys, estava realment enamorada d'ell.

El fet és que a partir de 1932 Eva Braun i Adolf Hitler eren amants. Però és un fet a mitges: ni tan sols d'això no en podem estar segurs, perquè la relació entre ells dos era ben estranya. Es podria dir que era una relació fins i tot casta. El 1935 – quan el partit nazi ja era al poder, per tant – Eva va fer un segon intent de suïcidi, aquesta vegada ingerint un excés de medicaments. La raó era novament sentir-se abandonada per Hitler. Novament Hitler va reaccionar: va instal·lar Eva en un pis confortable de Múnic, i per ella i la seva germana – també fotògrafa, i també ajudanta de Hoffmann – una vil·la al camp. Però no va viure amb ella, com a parella estable. Certament que Eva es trobava sovint prop de Hitler, per una raó o altra i/o amb una excusa o altra, i era evident per tothom que era algú important dins l'estructura mental afectiva del Führer.

Els testimonis del que anomenaríem cercle íntim de Hitler són unànims en dir que Eva Braun estava realment enamorada d'ell. L'estimava tal com era, amb totes les seves rareses. El seu amor es centrava únicament en l'aspecte humà del personatge. Per exemple, Eva no era membre del partit, ni ho va ser mai. No va tenir mai cap mena d'influència política sobre Hitler, sobre les seves opinions ni sobre la seva actuació. Aparentment l'únic objectiu d'Eva era de ser per Hitler una esposa devota i obedient: que legalment no ho fos, semblava per ella un problema menor.

En canvi la relació de Hitler amb ella era més complexa, com calia esperar. El fet que no s'hi casés fins el 1945, tot just un dia abans del seu final, ja és un indicador ben clar. Per quina raó no es va decidir fins al darrer moment a oficialitzar aquella relació és un misteri. Com en tants altres detalls sobre la vida amorosa del Führer, ens movem en terreny fangós, ple de sots i amb ben poques certeses. Hi ha, però, alguns fets que es poden esmentar, perquè són pistes que potser algun dia ens duran a la resposta correcta. Per exemple, la bravata que hem esmentat al començament d'aquesta Cort – Hitler dient que si es casava amb una dona concreta la resta d'alemanyes passarien d'adorar-lo a odiar-lo – potser només és una broma en part. Hitler assumia que era un home realment atractiu per les dones, i la seva condició de solter i oficialment sense compromís augmentava les possibilitats en aquest aspecte. De fet, sabem que la relació entre Eva Braun i Adolf Hitler només era sabuda dins el cercle de persones properes al Führer: era desconeguda per la majoria d'alemanys durant la guerra, i no va ser divulgada fins després de 1945. Relacions (flirts) com les que va tenir amb Renata Müller o Inge Ley segurament no haurien estat possibles si Hitler hagués estat un home casat. Que després aquests flirts no es traduissin en res, degut a la probable incompetència sexual de Hitler, és tot un altre tema. Sentir-se seductor i admirat devia ser una part important del seu ego.


Hitler i Eva Braun. Fotografía típica 'de parella', a l'Obersalzberg. Coneguda per tot el cercle íntim com la parella de Hitler, de fet la relació entre Hitler i Eva Braun fou desconeguda per la immensa majoria dels alemanys.





















Però altres detalls suggereixen possibilitats interessants. De vegades un té la sensació que Hitler s'avergonyia d'Eva davant dels altres, i no sabia exactament com presentar-la. És com si no s'atrevís mai a presentar-la com la seva parella. Fou providencial que Eva fos l'ajudanta i col·laboradora de Heinrich Hoffmann, i per tant una de les fotògrafes oficials dels actes públics del NSDAP. Sota aquest paraigüa, Eva podia ser present en molts d'actes oficials del partit, i amb aquesta excusa ser prop de Hitler tot sovint. Però allò que fou aparentment providencial, és que la germana d'Eva, Grettl Braun, es va casar amb Hermann Fegelein, comandament de les SS, que fou promocionat a ajudant personal de Himmler, i en qualitat de membre destacat de les SS ser present al Berghof i a l'Obersalzberg tot sovint. Allò permetia Hitler presentar Eva com a cunyada de Fegelein, i justificar d'alguna manera la seva presència dins l'entorn immediat de Hitler. Tot això fou el 1944, quan la derrota alemanya es veia venir clarament. En conjunt, l'obssessió de Hitler per buscar excuses per la presència d'Eva dins el seu entorn – en lloc de, senzillament, reconèixer-la com la seva parella – és sorprenent. Suggereix alguna mena de complex de pecat en la seva relació amb Eva, i en tot cas que aquesta relació era força més complexa que una senzilla i natural relació de parella. Speer esmenta en les seves memòries que Hitler i Eva rarament (o mai) dormien junts. En cert moment, no es pot estar de deixar anar una frase intrigant,

‘Eva Braun serà una gran decepció per als historiadors'

Com insinuant que els estudiosos del futur es trencaran el cervell intentant veure quelcom allà on potser no hi ha res. És possible.


VUIT. Devotes: Magda Goebbels

Magda Goebbels és un altre exemple de dona casada amb un altre (Goebbels, en aquest cas, el genial/diabòlic ministre de propaganda nazi), però enamorada profundament del Führer d'Alemanya. O almenys de la imatge del Führer que la propaganda del seu marit expel·lia contínuament.

Magda Goebbels. Altres fotografies d'aquesta dona la mostren de manera força més seductora (gairebé com una estrella del cinema), però aquesta fotografia és probablement la que millor reflecteix les seves faccions. Profundament enamorada de Hitler fins a la mort; no hi ha indicis, però, que Hitler sentís per ella res de semblant, fora d'un afecte sincer.












Johanna Maria Magdalena Goebbels (nascuda Behrehdt) va estar casada durant força anys (de 1921 a 1929) amb Günther Quandt, un magnat industrial alemany: tenia interessos a l'empresa Wintershall (dedicada a la producció i el comerç de potassa) i amb diverses empreses metal·lúrgiques i armamentístiques. Quandt fou un dels primers financers i mecenes del NSDAP. Magda Quandt es va separar del seu marit el 1030, amb una pensió sucosa. Tot just un any després es va casar amb Josef Goebbels, el que després seria totpoderós ministre de propaganda del III Reich. Però el 1931 el NSDAP no era pas al poder, ni es veia imminent que hi fos: ¿per quina raó Magda va triar un individu sens dubte molt llest però aleshores sense cap poder, i a més amb una fama de faldiller sembla que ben merescuda? Sembla força acceptat pels historiadors del III Reich que es va casar amb Goebbels precisament per assegurar-se que podria estar regularment ben a prop del seu veritable ídol: Hitler. Otto Wegener, a les seves memòries, esmenta que va ser ell precisament qui va recomanar a Magda de casar-se amb Goebbels, com a via directa a la intimitat de Hitler, perquè Magda era, segons ell, ‘la dona que Hitler necessitava'. Recordem que el 1931 fou l'any del suïcidi de Geli Raubal; la relació de Hitler amb Eva Braun tot just s'apuntava. Magda potser hauria pogut aspirar a alguna cosa més que Goebbels – a Hitler mateix –, però el fet és que durant els anys següents va semblar prou satisfeta amb la posició aconseguida amb el seu matrimoni. Efectivament, en tant que esposa de Goebbels era a prop de Hitler gairebé sempre. Va tenir sis fills de Goebbels, tots amb noms començats per 'H' [Helga, Hildegard, Helmut, Hedwig, Holdine, Heidrun], i ella i els nens pujaven sovint a l'Obersalzberg amb el ministre Goebbels. La presència de la família Goebbels prop de Hitler era tan ostensible que acabava provocant la irritació d'altres nazis – en particular, Goering –, gelosos de la proximitat d'aquella dona al el seu Führer adorat. Sembla que Goering l'anomenava Pompadour, despectivament.



Matrimoni de Goebbels amb Magda. Segons tots els indicis el matrimoni fou purament per poder estar ben a prop del seu ídol, Hitler.


De tota manera això no treia que Goebbels seguia sent un faldiller, i la seva obsessió per dones de tota mena – i en particular per Renata Müller – acabés treient Magda de polleguera. Es va plantejar diverses vegades de divorciar-se de Goebbels, però Hitler li va treure del cap, enèrgicament. Magda era massa important com a imatge de la dona alemanya ideal – fèrtil, nazi convençuda i devota del seu marit – per poder-ne prescindir així com així. No sabem si entre Magda i Hitler hi va haver alguna vegada alguna relació més íntima d'allò diguem-ne correcte. Segurament no. Es va arribar a dir que l'únic fill masculí de Magda i Goebbels, Helmut, era en realitat fill de Hitler; però és molt poc probable. El més versemblant és que l'amor que Magda sentia per Hitler no anés més enllà d'una relació platònica; però molt intensa.

És ben conegut el trist final: ella i el seu marit es van suïcidar al búnker de la Cancelleria del Reich, poc després del suïcidi de Hitler i Eva Braun. Més repugnant als nostres ulls és que ella mateixa matés els seus fills abans de permetre que visquessin en un món sense Hitler. El fill gran, tingut abans del seu matrimoni amb Goebbels, en aquell moment servia a l'exèrcit, i gràcies a això es va salvar d'aquella hecatombe que avui ens resulta incomprensible.


NOU. Una visió de conjunt, si tal cosa és possible

Hem fet una visió ràpida de les dones que van ser importants en la vida de Hitler. Per algú que volia passar a la història com al gran governant cast, no està malament. I certament que ens n'hem deixat algunes, que hem jutjat com a menys rellevants que les que hem explicat. Maria (‘Mitzi') Reiter, que va intentar suïcidar-se el 1927 en saber que Hitler estava en relacions amb Geli Raubal; o Martha Dodd, filla de l'ambaixador dels EEUU a Berlín; o l'anglesa Unity Mitford, que va intentar suicidar-se el dia que la Gran Bretanya va declarar la guerra a Alemanya. Els intents de suïcidi – de vegades reeixits – de moltes de les dones que van gosar enamorar-se de Hitler o que hi van tenir alguna mena de relació, és un patró aterridor, de tan consistent.

Qui hagi arribat fins aquí pot estar una mica irritat del cúmul d'incerteses que hem anat explicant en aquesta Cort. Cap aspecte de la vida o de la personalitat de Hitler no és tan enigmàtic. Que era un subjecte que amb el sexe tenia problemes seriosos, és indubtable. Entendre quins eren exactament aquests problemes són figues d'un altre paner. Hitler no era home de permetre que ningú tingués amb ell una intimitat veritable, i dels milers de coses que s'han dit d'ell i la seva sexualitat podem estar segurs que bona part no tenen fonament.

Les poques que semblen fonamentades suggereixen que en Hitler les tendències massoquistes eren un problema seriós. I molt possiblement la causa del seu tancament envers tota mena de relació íntima de debò amb alguna altra persona. Sol amb una dona en una habitació deixava de ser el Führer i es quedava en Adolf, amb tot un cúmul de febleses que a ell mateix li devien semblar tan intolerables que es va estimar més tancar-se del tot abans d'exposar-se a ser vist en aquelles circumstàncies. Les poques vegades que va baixar les defenses i va cedir als seus instints – la seva relació amb Geli o amb Renata Müller, admetent que ens haguem de creure tots els detalls escabrosos – el resultat fou desastrós, i té certa lògica que la seva reacció davant d'aquest resultat fos tancar-se ell mateix la porta a qualsevol relació humana que el pogués deixar indefens d'aquella manera. Per una persona més normal, diguem-ne, quedaria una tercera opció, la de demanar ajut a un professional: psiquiatre, psicoterapeuta o el que fos. Òbviament en Hitler això hauria estat impensable.

És poc probable que l'anormalitat sexual de Hitler fos la causa de les seves obsessions polítiques, dels seus odis i dels seus somnis delirants. Ja vam parlar extensament a la segona Cort d'aquesta sèrie (Els orígens de l'odi) de com els odis i les obsessions de Hitler es corresponen amb les de molts austríacs germanoparlants de començaments de segle, i aquests odis, tírries i obsessions hi haurien estat també encara que Hitler hagués estat sexualment normal. Però és evident que la no existència d'aquesta normalitat va impedir que en la personalitat de Hitler hi hagués un factor de relaxament de tensions, un component d'afecte o tendresa per altres éssers humans i – en definitiva – de satisfacció amb la vida, que hagués pogut atemperar els instints ferotges que finalment van dur un món sencer a la guerra.


Pere Rovira

**********************


A la propera Cort:

Hitler (VI)

Hitler i la Guerra

S'accepta generalment que Hitler fou el causant de la Segona Guerra Mundial, i objectivament cap historiador no en dubta. Ell, en canvi, no va tenir mai la sensació que fos així. Les seves diatribes davant el 'poder jueu' que – sempre segons ell – provocava la guerra, avui ens deixen estupefactes.

Però l'anàlisi freda dels fets ens pot dur algunes sorpreses. Val la pena donar-hi un cop d'ull en profunditat.

Share this: