EL PENSAMENT NO ESTÀNDARD

Aquest Batiscaf comença amb una portada de la revista Ajoblanco. Perquè la meva reflexió d'aquest mes comença amb una mica de nostàlgia. Diria que la majoria dels que llegeixen el CriTeri no tindran ni idea de què va representar aquella revista. Vilallonga va dir una vegada que la nostàlgia és un error; però em temo que aquesta frase també és, per desgràcia, estàndard. 


U. Tot comença amb una revista

La revista ‘Ajoblanco’ forma part del paradís perdut de molts dels que ara tenen entre quaranta-cinc i cinquanta-cinc anys, i per aquesta mateixa raó la majoria dels que tenen una edat inferior amb prou feines sabran de què parlo. Cap a la fi del franquisme, i durant els primers (diguem) deu anys de l’actual règim (diguem-ne) democràtic, aquesta revista era una mena de far il·luminador per tota una comunitat de joves (d’edat o d’esperit) que van veure en l’ideal àcrata una alternativa a la grisor dels darrers anys de la dictadura. Una alternativa més radical que no pas la que podien oferir, ideològicament parlant, partits polítics com el PSUC, el PCE o grups semblants, i no cal dir que molt més seductora que la de grups radicals i molt minoritaris com el PORE o la LCR, o socialismes descafeïnats i mai massa ben definits com el del PSP de Tierno Galván – de vida ben efímera – o molts altres que han quedat gairebé esborrats del record col·lectiu.

La manca d’una direcció consistent feia que els que escrivien a Ajoblanco sovint caiguessin en contradiccions importants. I l’obsessió per jugar a ser un intel·lectual profund de vegades els feia males passades. Encara recordo les giragonses que havien de fer perquè el seu rebuig dels nacionalismes català i basc no es confongués amb una tírria manifesta envers tot allò que no fos espanyol en sentit estricte; la seva ridiculització de les campanyes per introduir el català a l’escola, els seus intents de justificar el rebuig cap a la recuperació de l’euskera, o la seva ridiculització sistemàtica de la campanya per la recuperació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els primers anys del post-franquisme (el clam ‘Volem l’estatut’ es parodiava en la forma ‘Volem l’starlux’). Malgrat aquestes inconsistències (o consistències?), irritants per a molts, la seducció de tot el moviment que hi havia al voltant de la revista Ajoblanco tenia a veure amb el fet que promovien una revolució des de la base, animant tothom a crear llurs pròpies alternatives vitals i culturals. Rebutjaven tota mena de poder polític, tota mena de coerció a la llibertat individual, tradicions com el nucli familiar, totes les religions, tota activitat empresarial que no fos cooperativa.

Com tot moviment revolucionari, la ideologia d’aquella revista es basava en una utopia, en un paradís perdut curiosament molt semblant al que inspirava el maoisme: la comuna popular, entesa com a forma d’ús i explotació del territori per una comunitat d’humans lliures, no sotmesos a cap poder polític, i units entre ells per llaços tan forts o tan dèbils com els que ells lliurement haguessin triat: una comuna no era una família, no era una tribu, no era un clan. Aquest concepte de comuna es realitzava sobretot al camp: la comuna ideal era sobretot una comuna rural, una mena de masia ubicada al bell mig de camps fèrtils i fileres d’arbres fruiters, amb un molí ben amunt per proporcionar energia elèctrica per tenir llum de nit dins la casa, algun bestiar, i la voluntat d’esdevenir tan autosuficients com fos possible. Les darreres pàgines de l’Ajoblanco eren una secció anomenada ‘Cloaca’, feta d’anuncis que els lectors enviaven: hi havia crides a fer sortides culturals, poemes enviats per lletraferits ocasionals, i en una part substancial anuncis de gent que volia formar grups per tornar a viure a la natura, llogar una casa rural abandonada, posar-la a to i conrear la terra. A partir de cert moment es va fer una secció (‘Comunas’) específica per a aquests anuncis.

Molts d’aquells nous pagesos – denominació que ells mateixos haurien rebutjat – eren fills de les ciutats, i coneixien massa poc la realitat de la vida a pagès per tenir èxit en aquella empresa. No tenien un manual bàsic sobre com cal organitzar una petita explotació, què conrear i com, quin bestiar criar i com. Molts en van anar aprenent a còpia d’algunes patacades, i es van mantenir en aquella vida molts anys, fet que necessàriament implica que se’n van sortir almenys en gran part. Altres ho van haver de deixar córrer després d’alguns anys d’esforços. Recordo molt bé l’alegria amb què a la revista es va rebre l’edició en castellà de la Guía Ilustrada para la Vida en el Campo, de John Seymour, llibre magnífic on s’explica tot, o gairebé tot el que es pot necessitar per fer el salt a la vida campestre... a Anglaterra. No tot era extrapolable a terres com ara el Bages o el Penedès, i no diguem la dura meseta castellana, però malgrat tot era un ajut inestimable en una època que les escoles de capacitació agrària eren inexistents. Cal evitar un to burleta envers aquella gent. Intentaven una revolució, o si més no engegar autèntiques alternatives econòmiques i culturals, i l’eco d’aquells intents va marcar tota una generació. El punt àlgid d’aquell moviment fou a la dècada dels setanta del segle passat, però l’eco encara perdura. Periòdicament, aquí i més enllà, tenim notícies de companys – alguns amics meus, per cert – que busquen per a llurs vides alternatives més atractives que les que el sistema imperant ens procura: trien la vida en una casa rural, que es posen a fer formatges artesanals, a criar algun bestiar, qui sap si recuperar algun ofici perdut. Amb una menor radicalitat, perquè no trenquen del tot amb el sistema vigent, són un eco del moviment que Ajoblanco va pilotar fa vora vint-i-cinc anys.

I aquest Batiscaf me’l va suggerir el record d’un d’aquests Ajoblancos que vaig llegir amb avidesa.

Escena de la pel·lícula Sácame del Paraíso, ambientada en les comunes hippies d'Amèrica. Bé que al nostre país el moviment de creació de comunes rurals va tenir un to força diferent, el rerafons ideològic era el mateix.

DOS. L’experiència concreta

Breu: un jove que estudiava a l’estranger rep en herència una casa rural (dels avis, o una cosa així) en una comarca de Catalunya. Torna a casa a fer-se’n càrrec, i imbuït com estava d’aquell ideal de la comuna rural, posa un anunci a la revista Ajoblanco. Busca gent per fundar una comuna rural. Un anunci més. Després, mesos de silenci.

Però a la fi al cap d’uns mesos un dels redactors de la revista té la idea d’anar a trobar aquell minyó que havia tirat endavant aquella casa rural. L’entrevista. I en fa un reportatge curt – dues pàgines, tot just – que donava peu a reflexions de més abast.

La iniciativa d’aquell jove havia atret força gent. I el nucli inicial era prou extens per preveure que d’allà en sortiria un projecte molt interessant. Després, res no va ser tan fàcil. Hi va haver, és clar, els problemes inherents al pas de la vida urbana a la vida rural, el ritme de les estacions, conèixer les tasques d’una explotació agrària. Tot això era prou previsible. Però altres experiències tenien a veure amb el grup en si. Amb el fet que en tant que àcrates convençuts (o aparentment convençuts) tenien assumit que la no-existència d’una autoritat en el sentit clàssic de la paraula era el primer pas cap a la creació d’un món millor: ho podia ser, certament, però una altra cosa és que es traduís en l’èxit d’una explotació agrària. Sense una autoritat o un líder reconegut – que poden ser escollits de manera ben democràtica, atenció – és probable que un grup humà esdevingui can seixanta. Cosa que no és greu si només es tracta d’un grup que vol anar d’excursió els diumenges, però que pot ser molt greu si el grup és una empresa que intenta ser prou rendible per alimentar els seus membres. Membres, per altra banda, que eren força heterogenis no només en la procedència cultural i en els hàbits de treball, sinó també en el grau de compromís amb el projecte. Al costat de joves que es van implicar a fons en els objectius – l’èxit de l’explotació agrícola, tan important com l’aspecte alternatiu cultural – n’hi havia d’altres que només en valoraven una part (generalment la part d’alternativa cultural) o que, per dir-ho en termes suaus, només s’hi deixaven caure per dir hola. Un cas prou particular era el de les parelles sentimentals dels membres compromesos, sovint estudiants universitaris/àries que l’estiu anaven a la finca però que al setembre, en començar de nou el curs a la universitat, tornaven a la ciutat. Durant aquell estiu es relaxaven de la tensió de la vida a ciutat i – òbviament – gaudien de la relació amb la parella. Però estrictament parlant, no participaven de l’activitat de l’explotació. En l’entrevista que li feien, molt encertadament, el noi parlava d’aquests membres del grup com una mena de nova petita burgesia dins la comunitat: se’n beneficiaven (hi menjaven i hi dormien) però no s’incorporaven al procés productiu, o només en tasques diguem-ne decoratives com ara regar les flors del porxo. En opinió meva hauria estat més exacte anomenar-los nous rendistes, perquè un burgès autèntic – un empresari, per entendre’ns – com a mínim aporta un capital per engegar l’activitat i/o suporta amb el seu capital les pèrdues. Però l’essencial per mi és el conflicte aparegut dins el grup degut als diversos graus de compromís amb el projecte.

Aquest punt, el compromís amb el projecte, és essencial en una explotació agrària o en una empresa industrial, perquè allà les decisions que es prenen s’han de dur a terme, afecten l’activitat durant mesos, i de vegades triguen a tenir els efectes positius esperats. Seria el cas de decidir plantar arbres fruiters que poden trigar anys a florir per primera vegada, o a deixar en guaret parts de la finca perquè reposin – i per tant, deixin de produir durant potser un parell d’anys. ¿Quina pot ser la participació en decisions d’aquesta mena dels membres del grup amb un compromís com a mínim dubtós, o que s’hi estiguin només un parell de mesos a tot estirar? El protagonista d’aquesta història – i de l’entrevista a la revista Ajoblanco – parlava de discussions al si del grup, escissions, i de la marxa d’alguns dels seus components. No entrava en detalls, ni tampoc calia. M’interessa recalcar, en tot cas, les seves frases finals:

‘Finalmente nos hemos quedado un grupo de cuatro personas fijas, más otros cuatro más o menos fijos.’

‘...y visitas, cuantas menos mejor, porque perturban al grupo.’

Cito de memòria i és possible que no fossin quatre sinó cinc, posem per cas. Però les conclusions a les quals arribava el minyó eren ben clares, i als meus setze anys em van quedar gravades a la memòria. Llavors jo era – o em pensava que era – un àcrata convençut que creia que el lema “l’anarquia és la més alta expressió de l’ordre” era la frase més bonica que s’havia inventat mai. Potser el minyó que havia posat en marxa aquella experiència al cap també adorava aquell adagi. Però a través de la seva experiència vital havia fet un pas més enllà de la simple repetició de frases boniques. Havia descobert en carn pròpia que cap societat – micro-societat, en aquest cas –, si vol gaudir d’un mínim d’estabilitat, no pot ser tan oberta que en pugui formar part qualsevol sense més ni més, el temps que vulgui i sense cap mena d’exigència. Tota societat, per ser estable, necessita d’un mínim de tancament i introspecció, i de la mateixa manera que tot ésser humà necessita d’alguns moments d’intimitat per trobar-se, definir-se i conèixer/valorar el seu jo, tota societat necessita una certa dosi d’aïllament per definir els seus valors, els seus objectius, per elaborar una cultura pròpia i diferenciada. Havia descobert que per molt que dins el grup hi hagués tots els somriures del món i una convicció que no hi havia d’haver una autoritat en el sentit clàssic de la paraula, calia que hi hagués un nucli dur de gent compromesa amb el projecte, prou per dedicar-hi el gruix de les seves energies, que fes possible que la resta, amb un grau de compromís inferior, pogués dedicar-hi només una part – de vegades no massa gran – de llurs energies. Nucli dur que a la llarga derivava en un cert lideratge, quelcom que hauria horroritzat algun d’aquells puristes... que també n’hi havia, entre els àcrates.

Comuna rural a Matavenero. Font: wikimedia commons.

TRES. I d’altres també

No va ser l’únic exemple que vaig veure en aquella revista. Perquè Ajoblanco va durar prou per veure la plasmació en la realitat d’alguna de les seves utopies, i ser-ne prou crític amb el resultat pràctic. L’any 1977 van editar un número especial dedicat a les comunes, extremadament interessant, perquè els mateixos que havien generat el procés feien balanç de la realitat i de com havien anat les coses. La portada que reproduïm a dalt de tot d'aquest Batiscaf és, precisament, la d'aquell número de la revista.

‘Estamos derrumbados. La experiencia de las comunas (...) es triste’

Res no havia estat tan fàcil com es pensaven. A la seva novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1972; molt mutilada per la censura, reeditada recentment en versió completa), Oriol Pi de Cabanyes parla d’una comuna hippy al bell mig del camp holandès, on es troben joves de diferents nacionalitats, que acaben partint peres després de batusses diverses, originades per rivalitats entre dos que aspiraven a liderar la casa – un holandès i un americà. De tornada cap a casa, el protagonista, un noi català anomenat Dimas Ricardell, es pregunta si seria mai possible eliminar del cor humà l’ànsia de ser més que l’altre, de dominar l’altre, d’erigir-se en líder admirat i obeït – el conflicte que havia acabat amb aquella experiència. Als exemples d’experiències en comuna descrits en aquell extra d’Ajoblanco hi havia de tot, i eren diversos els problemes amb què s’havien hagut d’enfrontar aquella mena de pioners d’un nou Edèn. El problema de poder viure de les collites i de la pròpia activitat al camp, és clar; però també problemes derivats de la convivència entre persones no unides per vincles de tipus familiars (pares/fills) ni empresarials (empresari/empleats) que permetessin l’aparició d’un o més dirigent(s) i unes regles acceptades per tots que donessin una consistència al grup. I és molt interessant que fos precisament aquest el punt sobre el qual a la revista s’insistia de manera especial. Que perquè una experiència del tipus comuna tingués èxit – i el principal indicador d’aquest èxit era la seva continuïtat a llarg termini – calia que el projecte de comuna hagués nascut per viure un principi, una columna vertebral acceptada per tots: i aquesta columna vertebral havia de ser necessàriament un vincle religiós, filosòfic, familiar o d’alguna altra mena que cohesionés el grup i li donés prou solidesa per sobreviure a picabaralles puntuals entre els seus membres, o força per sobreposar-se a males collites, pedregades o qualsevol contratemps seriós que fes que els membres de la comuna ho deixessin córrer quan l’experiència passés per alguna dificultat seriosa.

Que acceptessin la religió com una possible font de cohesió social – perquè una comuna era, al capdavall, una micro-societat amb ambició de perdurabilitat – era sorprenent per una ideologia àcrata ferotgement antireligiosa. Però els fets s’imposaven: l’odiada religió podia ser un factor important de cohesió social, com ja havien demostrat grups com els mormons, els quàquers, els amish i altres col·lectius nord-americans tradicionals. Si la religió no podia ser, doncs que fos la filosofia; i si no, un vincle familiar sòlid o un amor entre els membres del grup que fos un succedani d’aquest vincle. Però l’existència d’aquest vincle, aquesta columna vertebral del grup, tenia com a conseqüència immediata que no tothom podia formar part de la comuna: per formar-ne part de debò calia assumir (o fer veure que s’assumia) aquest vincle, el Credo de la comuna per dir-ne d’una altra manera. Ja no n’hi havia prou amb passar accidentalment per allà, dir bon dia i quedar-s’hi de manera indefinida. Les implicacions d’aquest punt de vista són enormes, perquè no són substancialment diferents de les implicacions d’una nacionalitat, per exemple: cap país no dóna la nacionalitat a qualsevol persona que passa per allà pel simple fet de ser-hi accidentalment o temporalment.

Potser ells no se n’adonaven, però aquell número extra d’Ajoblanco reflectia una evolució ideològica, psicològica i filosòfica transcendental. Els redactors eren àcrates convençuts, sens dubte. Però la seva ideologia ja no era l’anarquisme primordial amb el qual havien començat a editar la revista. Aquell minyó que havia posat un anunci per formar una comuna sens dubte també seguia creient en l’ideari que l’havia inspirat per fundar aquell projecte. Però alguna cosa havia canviat. 

Força anys més tard, pensant en quin nom podria posar a aquesta evolució, diria que tots havien fet el pas al pensament no estàndard.


QUATRE. Pura matemàtica

Sovint he pensat que per definir el pensament no estàndard es pot recórrer a l’aritmètica vectorial. El nostre pensament és complex i multidimensional. Pensem sobre l’estètica, sobre l’amor, sobre la justícia, sobre la llibertat, sobre el desig, sobre la llibertat personal. Sobre tot allò que pensem i sobre un munt de coses que mai no ens hem ni plantejat. En aquest espai mental multidimensional el pensament d’un subjecte es podria representar en un punt (a1, b1, c1, d1, ... , z1), on cadascun dels valors de cada dimensió del vector expressa el pensament de la persona sobre un aspecte concret. El primer (a) podria ser la justícia social, el segon (b) la llibertat personal, el tercer (c) podria ser la religió... I sobre aquest multiespai, la posició d’un tipus estàndard quedaria establerta per uns valors arquetípics, a1, b1, c1... z1. Un tipus estàndard pensarà allò que se suposa que ha de pensar sobre la religió, sobre l’educació, sobre l’empresariat, sobre la igualtat humana. I no hi ha un estàndard únic, òbviament: hi haurà un comunista estàndard, un àcrata estàndard, un opusdeista estàndard, un independentista estàndard, i un etcètera tan llarg com vulguem – però no pas infinit, bé que això demanaria una discussió bastant més llarga.

En l’espai mutidimensional que hem descrit, els individus estàndard quedaran agrupats, formant un núvol més o menys compacte al voltant d’un punt mitjà. Òbviament hi haurà sempre certa dispersió: és inimaginable que un grup de persones pensin exactament el mateix. L’anticlericalisme, posem per cas, esperable en militants d’extrema esquerra estàndard, serà més o menys intens segons la persona concreta. Però de la mateixa manera que els estels s’agrupen en galàxies a l’univers, els punts que representarien el pensament dels individus s’agruparien en cúmuls. El cúmul 1, al voltant del punt a1, b1, ..., z1; el cúmul 2, al voltant del punt a2, b2,..., z2. I així successivament.

El pensament estàndard està fet de combinacions exòtiques: a1, b3, c4, d1, ..., z6. L’heterogenïtat marcarà el grau d’exotisme. Una heterogeneïtat excessiva pot acabar reflectint una incoherència profunda en el pensament: un pensament absolutament estàndard és força avorrit, poc més que una repeticióde lliçons apreses i repetides fins a la sacietat, però un pensament absolutament no estàndard reflectirà probablement una ment sense cap anhel de coherència. Trobo interessants les ments que responen bàsicament a algun arquetipus (cristians, comunistes, àcrates, budistes, el què sigui), però s’allunyen de l’estàndard en alguna o algunes de les dimensions del multiespai del pensament: a1, b1, c3, d1, e1, f2, g1, h1, etc. Bàsicament 1. Però impregnat d’aspectes concrets (i potser importants) de 2, 3, 4... Serien els ateus convençuts que, malgrat tot, no són anticlericals; i a l’altra banda, els religiosos que incorporen aspectes importants del marxisme en el seu bagatge ideològic.

La incorporació de valors no-estàndard en la posició d’un punt allunya aquest punt del cúmul del qual teòricament hauria de formar part. Com més valors no-estàndard incorpori, el punt quedarà més i més aïllat. L’aïllament és la conseqüència matemàtica de l’allunyament de l’estàndard. Qui adopta el pensament no estàndard queda fora del grup; fins a quin punt, dependrà del grau d’heterodòxia del seu pensament.

El pensament no estàndard és el malson dels polítics, de molts mitjans de comunicació, i també d'algunes persones. Més específicament, les que s'espanten davant la complexitat del món i necessiten que algú els digui que tot és senzill. És allò que fa que algunes persones o grups no siguin fàcilment etiquetables. És el reialme dels matissos, de les tonalitats de gris, dels detalls. Hauria estat el malson de la república retratada per George Orwell a 1984, on l'eina principal de dominació (aleshores encara en construcció) era un idioma nou, la novoparla (en la traducció al català), totalment desproveït de matissos, de tonalitats, de graduació en els qualificatius. Una llengua extremadament simple concebuda perquè només els pensaments més simples es puguin expressar. El pensament complex – inclòs el pensament no estàndard – no és que fos incòmode: és que seria físicament impossible. El poder desitja l'estàndard: el que sigui, un socialista estàndard, un conservador estàndard, un religiós estàndard. Hi ha, fins i tot, els antisistema estàndard.


CINC. La vida és no-estàndard

A la pel·lícula El doctor Zhivago, un dels personatges – el cosí de Iuri Zhivago, que forma part de l’aparell del Partit, interpretat per Alec Guinness – coneix Zhivago, i el veu com un personatge intel·ligent, obert i sensible. Zhivago, en paraules seves, era favorable a la revolució d’octubre. Però ho era 'per motius subtils': per pensament propi, per conviccions íntimes, no per la simple repetició dels eslògans del partit, ni per la impressió que li hagués causat algun discurs de Lenin o Trotski. Era d’esquerres, partidari del progrés, però no estàndard. Això el feia perillós. Ara era simpatitzant de la revolució, però i d’aquí cinc anys? L’home impregnat de pensament no estàndard és incòmode per al poder, per poc previsible.

L’escena que he descrit apareix a la pel·lícula de David Lean, no pas a la novel·la original de Boris Pasternak. Iuri Zhivago era un socialista (si és que se’l podia considerar socialista...) que, per la seva pròpia manera de concebre la vida, era necessàriament un socialista no estàndard. No és la situació més usual: en general, el pas al pensament no estàndard és producte de l’experiència vital. Qui ha viscut relativament poc es manté al pensament estàndard. I cal parar atenció a què vol dir haver viscut: haver tingut experiències que hagin obligat a una reflexió en profunditat sobre un mateix, sobre què som i en què creiem, sobre valors que crèiem – abans de l’experiència vital – sòlides i ben establertes. Qui a la vellesa proclama altivament que creu en tot el que creia de jove, de la mateixa manera i sense canviar-ne ni una coma, està reconeixent que ha passat per la vida com un zombi. Potser haurà viatjat al pol sud, però no haurà viscut.

Tota ideologia és simple en comparació amb la complexitat del món real; pot ser coherent, ben elaborada, ben fonamentada filosòficament, però els que la portin a la pràctica toparan amb una realitat complexa, plena de matissos i farcida de petits detalls no tinguts en compte pel pare-creador de la ideologia en qüestió. Els fidels poden tancar-se en l’ortodòxia de la doctrina tal i com està escrita, però si el conflicte entre la realitat i l’imaginari utòpic és molt greu, la realitat acaba imposant-se tard o d’hora, bé que de vegades sigui a un preu molt alt en sofriment humà. El marxisme, i més específicament el marxisme-leninisme, és un exemple paradigmàtic d’aquest problema. La vida de Santiago Carrillo, recentment retratada en una excel·lent biografia de Paul Preston i que recomano del tot, és un exemple d’entrega al pensament estàndard, tant quan ocupava càrrecs de responsabilitat al Partit Comunista els temps de la República, com quan gaudia d’un exili còmode a l’antiga Unió Soviètica. La seva vida va ser essencialment una successió de càrrecs executius dins el partit, de gran responsabilitat certament, però – llevat potser de la seva època d'infantesa i adolescència – mai no va compartir ni conèixer de primera mà les il·lusions, els sofriments, les vivències quotidianes de les classes humils que deia representar. La seva vida fou una successió de lluites pel poder dins el Partit Comunista, maniobres per mantenir la puresa ideològica, direcció de relacions internacionals, reunions amb Stalin, assistència a les desfilades del Primer de Maig. I des de l’exili a Moscou, dirigir els escamots d’infiltrats que viatjaven a l’Espanya de Franco per mirar d’organitzar el partit clandestí, donar suport a vagues, preparar la revolució des de dins. Com a bon cortesà – en una cort ben diferent de la dels reis, és clar, però en definitiva cortesà – tenia dificultats serioses per imaginar que entre les discussions del comitè central i el món exterior/real hi hagués cap diferència substancial. Per ell la realitat era allò que es deia als articles d’opinió de les revistes teòriques del Partit Comunista, no pas allò que explicaven els militants que, amb gran perill – alguns hi van deixar la pell, torturats en calabossos de la policia – s’aventuraven a entrar clandestinament a l’Espanya de Franco i en tornaven amb informes que deien clarament que el país no esperava en absolut una revolució com la que somiaven als despatxos del PCE a Moscou.

La història del PCE a la clandestinitat és farcida d’intel·lectuals amb una sòlida formació teòrica marxista – Claudín, Azcárate, Semprún... – que van acabar abandonant el partit en haver-se estavellat contra el pensament estàndard de la cúpula, Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri al capdavant. Sobretot, després que el seu contacte amb la realitat de l’Espanya de Franco els hagués convençut que l’estratègia del partit estava totalment equivocada, i fins i tot havent considerat la possibilitat que calgués reconsiderar seriosament algun dels postulats del partit, que havien esdevingut una religió o gairebé. Reconsiderar el menyspreu que se suposava que un esquerrà com cal havia de sentir per les classes mitjanes, reconsiderar el menyspreu per les cultures de la perifèria peninsular (en una actitud no massa diferent de la del franquisme, ben mirat), reconsiderar si els resultats pràctics observats als països de l’òrbita soviètica justificaven la presentació del socialisme real com un cel al qual calia conduir tot el país. Canvis de posició derivats de vivències personals, d’una immersió en la realitat quotidiana. 

Pensament no estàndard.

Woodstock

SIS. La incomoditat

No he tingut mai la sensació de ser gaire llest. Ho dic sincerament. Però recordo haver estat no-estàndard d’ençà de l’adolescència. Cosa que m’ha produït més d’una situació incòmoda. Sempre he votat partits d’esquerra, però alhora recordo haver-me sentit irritat amb molts dels discursos ultraesquerrans que he hagut de sentir. Vaig simpatitzar amb els acampats del moviment 15-M a la Plaça de Catalunya, fins que van fer aquella excursió gloriosa al Parlament de Catalunya i es van posar a agredir alegrement els parlamentaris que hi anaven, i apallissar-ne algun. Una escena que portava a interrogar-se sobre alguns detalls. Agradi o no, aquells parlamentaris (des dels d’ICV fins als del PP, passant per tot l’arc parlamentari) representaven algú: eren al Parlament com a resultat d’unes eleccions i d’uns vots. Els joves arrauxats – per donar-los un qualificatiu suau – que van apallissar alguns parlamentaris i després se’n vantaven com d’una aventura heroica, qui representaven exactament? Em pregunto si algun d’ells va pensar seriosament que em representava. Va ser un dels diversos fets – n’hi va haver d’altres; ara no m’hi allargaré – que em van fer mirar tot aquell moviment no pas amb hostilitat, però sí amb certa diguem-ne perspectiva. Una actitud que m’ha costat més d’una discussió esgotadora amb amics revolucionaris poc donats a acceptar una gamma massa extensa de matissos a l’hora de fer afirmacions.

‘De vegades no et reconec’: frase llegida recentment, dirigida a mi en un correu electrònic per un amic que s’escandalitzava que no simpatitzés amb els grups antisistema que arrassen el mobiliari urbà cada vegada que es manifesten, incendien contenidors de brossa, destrossen cabines de telèfon o llancen còctels Molotov a aparadors. Potser no m’ha conegut mai. El pensament del meu company – intel·ligent i brillant, d’altra banda – encara és estàndard. Esquerrà radical estàndard, més específicament. Encara és massa jove per haver patit prou experiències vitals del tipus trasbalsador, que obliguen a una reconsideració seriosa d’idees i d’esquemes mentals. Potser un dia joves radicals partidaris d’un món millor atacaran amb còctels Molotov una oficina bancària just quan la seva companya (amb el fill al cotxet, posats a dir) sigui a dins fent cua per cobrar un xec, fer una transferència o qualsevol altra gestió. Qui sap si l’ensurt el farà preguntar-se en base a què aquells revolucionaris arrauxats donen per suposat que el representen a ell, o si el convencerà l’argument de la irrellevància dels efectes colaterals enfront de la grandesa de l’ideal que es persegueix – una raó sovint adduïda per aquests grups. Fer-se aquesta mena de preguntes sol ser un primer pas cap al pensament no estàndard. I fer aquest pas també el durà a situacions incòmodes.

Però un s’acostuma a tot.


Pere Rovira
  

Share this: