Cató, el Censor

Delendha est Carthago! Aquesta frase ha passat a la història. Retrata l'odi incontenible d'un senador, Marc Porci Cató, contra la ciutat que havia menat contra Roma una de les guerres més perilloses de la seva història. Què l'aterria de Cartago, exactament? Com a resultat de la segona guerra púnica Cartago havia deixat de ser una potència militar. No era un perill. Per què destruir-la? El seu horror pel sistema de producció esclavista imperant a Cartago no li devia impedir de veure que aquest mateix sistema de producció s'instal·lava arreu, Roma inclosa. En tot cas, sembla que fou després de fer d'ambaixador a Cartago, el 153 aC, que es va convèncer que aquella ciutat seria sempre un perill. Convenciment que el va fer acabar per sempre més els seus discursos amb la frase Ceterum censeo Carthaginem esse delendham: ‘pel que fa a la resta, cal destruir Cartago'. Una actitud que ens repugna; demanar la destrucció d'una ciutat simplement perquè és puixant, activa, perquè es recupera de les seves desgràcies.

Però quan gratem sota la superfície, trobem un personatge que només ens repugna en part. En molts aspectes és un personatge molt interessant. I la seva coherència en molts aspectes – i també les seves contradiccions – el fan digne d'un estudi a fons. És un personatge que es va crear molts enemics al llarg de la seva vida. Però en canvi, cap font històrica romana no en parla malament. Digne d'una Cort d'Apel·lació.


U. Un questor enviat a Sicília

Som al 204 aC, a Sicília. Acaba d'arribar el nou questor, un tal Cató. Un personatge ja prou conegut pel seu rigor, seriositat i incorruptibilitat. El càrrec de questor suposava l'obligació de controlar els comptes públics, i investit d'aquesta responsabilitat Cató es va enfrontar a la tasca de vigilar què passava amb els comptes de l'exèrcit romà de Sicília, que es trobava sota el comandament de Publi Corneli Escipió. Només que l'exèrcit havia marxat a l'Àfrica, a dur la guerra (som a la segona guerra púnica) al cor mateix de l'enemiga de Roma, Cartago. Aquesta havia estat una decisió personal d'Escipió; el Senat s'hi havia oposat amb molta força, però finalment el general havia aconseguit l'autorització. Cató, com a questor, l'havia d'acompanyar, ben a prop al vaixell insignia, però ho va haver de fer en un vaixell auxiliar de càrrega. Mal començament de les seves relacions amb Escipió.

Després, Cató va tenir prou ocasions de recriminar-li a Escipió la pèrdua de disciplina dels seus soldats. I també – com a questor que era – les despeses exagerades de l'expedició, degudes en gran part a la prodigalitat del general envers els seus soldats:

‘Si s'enriqueix massa els soldats, llur natural senzillesa es corromp, i s'estoven. Aquesta és la qüestió'

Paraules de Cató, citades per Plutarc. Però Escipió també tenia les seves frases genials: ‘Jo duré a Roma victòries, no pas comptes!'. Allò que no sabia, és que aquell questor que ell probablement menyspreava s'encarregaria de demanar-li els comptes més tard. En tot cas, no hi ha unanimitat sobre què va passar després: Plutarc esmenta que Cató va deixar l'Àfrica abans d'hora, fastiguejat del que ell considerava disbauxa imperant a l'exèrcit d'Escipió. Un cop a Roma va demanar que una comissió de senadors anés a Sicília a investigar els comptes d'Escipió: ho van fer, i no van trobar res de què acusar-lo. Titus Livi dóna una versió diferent: acusa Cató d'haver abandonat el lloc abans que no li tocava; i segons ell la comissió senatorial enviada a Sicília era per altres afers – les queixes per l'opressió que Quint Plemini, llegat d'Escipió, feia patir als habitants de Locri. En tot cas, consta que el senador Quint Fabi també va blasmar Escipió per la deixadesa de la disciplina a les legions d'Escipió. Per tant, alguna cosa hi devia haver.

Que un subjecte com Cató, tan conegut per la seva rigidesa pel que feia a les lleis, abandonés el lloc abans que no li corresponia, em sembla força improbable. En tot cas, fou amb aquelles legions suposadament disbauxades que Escipió finalment va derrotar Anníbal a Zama. El problema quedava resolt per la força dels fets. Pels romans, no pas per Cató, com veurem després.


DOS. Els orígens del personatge

Davant d'un personatge tan carca com Cató – seguint un adjectiu prou popular avui dia –, un lector pot suposar que ens trobem davant d'un aristòcrata de classe molt alta, de nissaga molt antiga, noble i etcètera. Res de tot això. Cató era un plebeu; un senzill propietari agrari, amo d'una explotació que conreava personalment. Va néixer el 234 aC a Tusculum, i era prou conegut a la seva comarca per la seva identificació amb totes les virtuts cíviques que conformaven allò que els romans anomenaven la fides. Sembla que aquestes maneres li venien de l'admiració que en aquella comarca havia despertat un tal Manius Curius Dentatus, un militar que tres vegades havia tingut un triomf a Roma, i que en canvi havia viscut senzillament en una mansió prop d'allà: el personatge havia causat una forta impressió en aquell veïnat, i la família de Cató n'havia estat una gran admiradora. El cognom Porci sembla que venia del fet que la seva família havia criat porcs des de feia molt de temps. Als seus disset anys s'esdevingué la gran derrota dels romans a Cannas, davant les tropes d'Anníbal. Es va enrolar a l'exèrcit tot seguit, obeïnt la lleva obligatòria d'emergència per cobrir les baixes dels morts en aquella batalla gegantina.

Va tenir la sort immensa de coincidir al camp, en territori Sabí, amb un aristòcrata anomenat Luci Valeri Flac, de família patrícia molt noble, i seguidor convençut dels modes de vida dels romans antics, allunyats de luxes innecessaris i centrats en el treball directe de les seves explotacions agrícoles – amb l'ajut d'esclaus, no cal dir-ho, bé que aleshores l'ús massiu de mà d'obra esclava encara no era freqüent entre els romans. A Luci Valeri Flac aquell jove rústec però molt intel·ligent, i amb uns ideals semblants si no idèntics als seus li va caure bé de seguida; i el va animar a cultivar-se i a dedicar-se a l'exercici de l'advocacia, que veia com el primer pas cap a un cursus honorum en les institucions romanes. Cató ho va fer, i en l'exercici del paper d'advocat a la seva comarca, en plets que anomenaríem insignificants – per terres de conreu, pels drets sobre una collita, etc – va anar perfeccionant la seva oratòria. El mateix Valeri Flac el convidava a anar a casa seva, a Roma, cada vegada que s'hi hostatjava. Certament que el deixeble no va decebre aquell protector que hi havia dipositat tantes esperances.

El seu cursus honorum fou llarg, i durà tota la vida, o gairebé. Anà pujant graus a l'exèrcit – que aleshores només es podien guanyar al camp de batalla, per cert –, fins arribar a tribú el 214 aC. Questor el 214 aC, edil el 199 aC, pretor el 198 aC, i per fi, el capdamunt de tot, cònsol el 195 aC, al costat de Valeri Flac per cert (els cònsols eren dos, exercien el càrrec durant un any). A la fi, el 184 aC va ser escollit censor, potser el càrrec que va desenvolupar amb més passió, perquè li permetia actuar sobre el que ell sentia que era la degradació dels costums romans. I pel mig, general: a Hispània, a Grècia. Era un cursus honorum característic d'un home públic romà de l'època. Atenció al detall: fou cònsol, essent com era un plebeu. Si més no aleshores el sistema polític romà no estava tan monopolitzat per l'aristocràcia i el patriciat com es podria pensar.

Però és com a censor com ha passat a l'imaginari col·lectiu. Cato Censorius (Cató el censor) és un dels apel·latius més coneguts per designar-lo. Des d'aquest càrrec fou el flagell de les influències gregues en la cultura i en la societat romana.


Anníbal, segons un retrat anònim de valor dubtós, puix que és molt posterior al personatge. De tota manera, n'ha esdevingut la imatge més famosa.

















TRES. Grècia i Roma (un petit interludi)

La guerra personal de Cató contra els Escipions i contra el món grec no es pot entendre si abans no parlem una mica del xoc entre aquests dos móns.

En la ment de força gent, Roma havia estat un món petit i tancat en si mateix, curull de virtuts i fides, fins que després de les guerres púniques, amb la conquesta de pràcticament tota la Mediterrània, van entrar en contacte de manera massiva amb el món grec. La frase d'Horaci Graecia capta ferum victorem cepit – ‘la Grècia captiva va captivar el vencedor', si fa no fa – ha esdevingut el resum de tot plegat. Però és una visió força inexacta. Per començar, la cultura grega i també la llengua grega havien arribat a Roma molt abans. Cosa que no ens ha d'estranyar, perquè el món grec i la seva miríada de ciutats, ports i colònies s'havien estès per tota la banda Nord de la Mediterrània (la banda sud era sobretot fenícia i cartaginesa), i des de llurs ciutats havien estès un halo d'influència que afectava totes les cultures d'aquella zona. Ciceró mateix ens recorda que en l'època dels Tarquins, els reis etruscos de Roma, una pluja de tècnics (i no només tècnics) d'origen grec va caure damunt Roma com una pluja fina que va deixar una influència enorme en la ciutat; i la mateixa consciència de la civitas romana deu molt a les influències de les poleis gregues, bona part de les quals s'havien desfet dels seus reis no feia gaire. El Sud d'Itàlia era grec, cal recordar-ho, amb la gran ciutat de Siracusa com a pal de paller. I la literatura, l'art i l'eloqüència gregues havien influït en Roma des de molt abans de Cató. La tendència snob de bona part de les classes altes a Roma – i no només a Roma, sinó a bona part de les ciutats d'Itàlia – era d'emmirallar-se en Grècia, d'adoptar-ne el posat, d'imitar-ne els trets i de copiar-ne l'art, sobretot la pintura i l'escultura. No és cap casualitat que una de les primeres obres literàries en llatí fos precisament la traducció de l'Odissea, per Livi Andrònic; i que la seva traducció fos precisament amb la idea de donar uns orígens proto-grecs a la mateixa Roma – una intenció que, com sabem, Virgili va dur al cim amb l'Eneida. El món cultural grec era ben conegut per les classes cultes romanes, i el gust de relacionar els dos móns, grec i romà, tot presentant l'un com a fill legítim de l'altre, és molt anterior al temps de les guerres púniques.

Però alhora que s'empapava de cultura grega, el món romà també desenvolupava els seus modes propis, sobretot en temes polítics i legals. Roma era una república on el pes de la llei no tenia parió en aquella època, i on el dret tenia una importància molt superior a la que tenia al món grec, fenici, egipci o qualsevol dels contemporanis. I juntament amb la qüestió del dret, hi havia també unes institucions polítiques molt més rígidament reglamentades que enlloc del món antic; segurament com a conseqüència del fet de ser una República, i on no hi havia un rei poderós que es trobés per damunt de tot i de tots. Els personatges importants de la Roma d'aquell temps eren, abans de res, càrrecs, i el cursus honorum consistia precisament a ser escollit per exercir un càrrec durant un temps determinat – un any, en general –, per després abandonar el càrrec i, si s'esqueia, presentar-se per ser escollit a un altre càrrec. I, condició imprescindible, haver servit a l'exèrcit. Les èlits romanes eren una col·lecció de personatges que eren soldats, pretors, questors, edils, censors, mai tot alhora però ara una cosa, ara l'altra. I, per damunt de tot, un Senat que tenia la darrera paraula en tot, o gairebé. Cosa que en feia una classe dominant força diferent de la que podríem trobar a d'altres ciutats-estat de l'època.

Dins el món romà el culte envers els herois militars no havia estat mai tan important com al món grec; Roma no havia tingut mai (encara) un Alexandre, per entendre'ns. Els generals obeïen les ordres del Senat, i el càrrec de comandant en cap de l'exèrcit – cònsol – tenia data de caducitat. Falten encara molts anys perquè un ximple/geni anomenat Juli Cèsar decideixi per la seva banda i sense encomanar-se a ningú llançar-se a conquerir la Gàl·lia. Anníbal va començar la segona guerra púnica atacant Sagunt, una aliada de Roma, sense encomanar-se a ningú ni demanar permís ni instruccions de les autoritats de Cartago. A la Roma d'aleshores, això era impensable.

Però amb les guerres púniques, i sobretot amb la segona, van canviar moltes coses.


QUATRE. L'arribada del Miles gloriosus

La segona guerra púnica va canviar la consciència que tenien els romans de les seves virtuts cíviques. Anníbal va destrossar quatre exèrcits romans a Itàlia: a Tessino (Ticino), a Trèbia, a Trasimè i, finalment, la més espectacular de totes, a Cannas. I malgrat tot va perdre la guerra. L'anàlisi de les raons d'aquest fracàs ompliria pàgines (i espero que el meu estimat col·lega de la secció Una de Romans es decideixi algun dia a explicar-nos-ho); allò que ens interessa esmentar aquí és que per als romans la raó essencial havia estat la superioritat de la seva ciutat, la seva cultura i les seves virtuts, la seva disciplina militar, les seves institucions, envers un exèrcit format essencialment per soldats de fortuna, no pas ciutadans armats com eren aleshores els que formaven les legions.

Anníbal era un geni militar, sí; però era ell i prou. Al capdamunt d'un exèrcit romà hi podia haver un cònsol, però assessorat (i si s'esqueia vigilat/controlat) per una bona colla de tribuns que s'havien ben guanyat abans el seu rang. Cató, sense anar més lluny, com a tribú era ben a prop de Salinator, general en cap de l'exèrcit romà que a la batalla de Metaure (207 a.C.) va destrossar l'exèrcit d'Asdrúbal, germà d'Anníbal; i va tenir una participació molt important en aquella victòria. Per altra banda, hi ha força acord entre els historiadors actuals a acceptar que bona part de la culpa de la derrota final d'Anníbal la tingué la força de la coalició de ciutats del centre d'Itàlia, aliades de Roma, que (amb l'excepció de Càpua) no van abandonar-la per passar-se al bàndol cartaginès – com van fer les ciutats gregues. La raó d'aquesta fidelitat pot ser doble: d'una banda, la revenja romana els devia fer una por terrible, però de l'altra, segurament veien en Roma un aliat en qui podien confiar, que els imposava una càrrega pesant en impostos i blat però que a l'hora de la veritat feia honor als seus compromisos militars, concretament el deure de defensar-les d'incursions (il·liris, Èpir, etc). Potser els romans no tenien la subtilesa dels grecs, però la fides romana – origen del mot fidelitat, i no és casualitat – donava als seus aliats molta més confiança que no pas l'oratòria d'un filòsof vingut d'Atenes que podia canviar de bàndol i d'opinió com qui canviava de túnica.

No cal dir que tothom, al món d'aleshores, havia sentit a parlar d'Alexandre. I si d'alguna cosa no anava escàs aquell món, és de generals assedegats de glòria que volguessin imitar-lo. Pirrus, que es va fer famós amb la frase ‘una altra victòria com aquesta i estem perduts!', n'és un exemple paradigmàtic. I força anys més tard, un jove Juli Cèsar exclamarà davant d'un bust d'Alexandre que ‘a la meva edat, ell ja havia conquerit el món, mentre que jo m'estic aquí perdent el temps'. La Roma d'aleshores s'havia mantingut relativament a resguard d'aquella epidèmia tan perillosa, però per ben poc. De fet, la derrota aclaparadora de Trasimè fou deguda a la impaciència del general Gai Flamini, que no va voler esperar els reforços i es va llançar imprudentment de cap a la batalla, en unes condicions molt favorables per Anníbal. I sabem també que la derrota de Cannas no s'hauria produït si els romans haguessin fet cas del cònsol Quint Fabi Màxim, investit del títol de dictador, que considerava que la millor manera de destruir l'exèrcit d'Anníbal era desmoralitzar-lo a base d'atacs de tipus guerrilla, assetjant-lo, tallant les seves línies d'aprovisionament, sense buscar-hi mai la batalla total en camp obert – que era, precisament, allò que volia Anníbal. Però els romans no van tenir aquesta paciència: el van destituir, i el van substituir per dos cònsols, Emili Paulus i Terenci Varró: aquest darrer es va entestar a presentar batalla contra Anníbal, a Cannas, amb els resultats que tots sabem. Gai Flamini i Terenci Varró havien volgut fer d'Alexandre, i no se n'havien sortit. Però era qüestió de temps que algun general romà se'n sortís.

Les pèrdues terribles dels romans a la guerra tenien una conseqüència addicional: suposaven que la ciutat perdia, una vegada sí l'altra també, bona part dels seus militars més preparats. I si tenim en compte que Anníbal es va estar a Itàlia fent la guitza als romans catorze anys ben bons, el fet havia de tenir una conseqüència òbvia: que no es podien substituir els càrrecs d'un any per l'altre, per manca de personal, i que els mandats s'havien de prorrogar diversos anys. Que un general es mantingués al capdamunt d'un exèrcit romà diversos anys havia de tenir una conseqüència: que la relació d'obediència i fidelitat dels soldats esdevenia de tipus personal. En temps pretèrits, un ciutadà podia complir cinc o deu anys de servei militar, i en aquests anys estava sota el comandament de cinc o deu cònsols, escollits per un any. Ara ja no era així; amb els Escipions – que van dur a l'esquena bona part del comandament de l'esforç bèl·lic, sobretot després de Cannas – era perfectament possible que un soldat no hagués conegut altre general que aquell, Escipió l'Africà posem per cas, i que després de moltes victòries s'acostumés a relacionar la victòria amb el fet que fos ell, el general, qui duia el comandament.

Amb els Escipions, i sobretot amb l'Africà, que derrotà Anníbal a Zama (202 a.C.), la figura del general tocat per la mà d'un déu va arribar a les legions romanes. D'entrada perquè fou Escipió qui va decidir de dur la guerra a Africa mateix: en aquell moment Anníbal havia quedat arraconat a Abruzzo, i ja no era cap perill per als romans. Roma estava esgotada de la guerra, i no volia més mullader. Escipió es trobava a Sicília, i el Senat no li va concedir el comandament d'un exèrcit romà diguem-ne ‘oficial': davant d'això, ell mateix en va formar un, cridant a files voluntaris, antics veterans i gent amb ganes de venjar les derrotes d'anys anteriors. La promesa d'un botí enorme féu d'esperó – atenció al detall, perquè fou el desencadenant dels atacs posteriors de Cató. En tot cas, res d'això no hauria estat possible si els mateixos romans no haguessin vist en aquell jove de menys de trenta anys algú tocat per la mà dels déus. Publi Corneli Escipió (aquest era el seu nom sencer), que amb el temps seria designat l'Africà, com a vencedor d'Anníbal a Zama, havia contribuït ell mateix a aquella llegenda: a Hispània, tot assetjant Cartago Nova – l'actual Cartagena –, havia cridat als seus soldats que el déu Neptú se li havia aparegut en somnis, que els donaria la victòria i que els faria caminar per sobre l'aigua de la llacuna que envoltava i protegia la ciutat. Els legionaris, esparverats, no se'l creien del tot: ja es veien ofegant-se sota el pes d'armes i armadures... fins que el mateix general, a crits, es posa córrer damunt l'aigua, amb l'armadura al damunt i ben armat, en direcció a la ciutat. Estupefactes, els soldats ho consideren un miracle dels déus, i segueixen el seu general. Cartago Nova fou capturada. No cal dir que tot plegat fou una bona estratagema de guerra psicològica per part d'Escipió. Ell, senzillament, havia après dels pescadors de Tàrraco que a la Mediterrània les marees pujaven i baixaven prou per reduir a no res la fondària d'algunes llacunes litorals: n'hi havia prou d'esperar la marea baixa per poder travessar la llacuna sense perill d'ofegar-se. Però la majoria dels seus soldats eren camperols de l'interior d'Itàlia, i segurament ni tan sols sabien què era una marea. Creure que Neptú havia afavorit el seu general amb un do especial era una explicació més fàcil i òbvia. Escipió mateix va embolicar la troca encara més, fent córrer el rumor que el seu pare veritable no havia estat un Escipió, sinó el mateix Júpiter que s'havia metamorfosat en serp per jeure amb la seva mare. Per nosaltres, collonades; però per als seus soldats era prova fefaent que el general era algú especialment tocat per la mà dels déus, a qui valia la pena de seguir fins on fos, i a les ordres del qual no podien perdre. Certament que per un minyó de vint-i-quatre anys (l'edat que tenia al moment d'aquesta annècdota) era una manera d'assegurar-se l'obediència del seu exèrcit; però una manera que hauria horroritzat Cató – i no només Cató –, per qui el simple fet que el general fos el designat pel Senat ja hauria de ser prou per tenir l'obediència dels seus soldats fins a la mort, per respecte a la fides.

L'èxit d'Escipió en aquest tema fa reflexionar sobre un parell de punts. D'entrada, el fet que la fides podia no ser prou. Potser sí per les classes aristocràtiques, que sentien que es devien a la seva ciutat; però no pas per les classes humils, incultes i analfabetes, que devien necessitar alguna cosa més, un senyal que els fes confiança que seguien el líder correcte. Ben mirat, també eren militars competents i representants del Senat tots els pretors, cònsols i edils que havien caigut exterminats a Tesino, Trèbia, Trasimè, Cannas... ¿Tan difícil era creure que el general enemic, Anníbal, tenia alguna mena de pacte amb uns déus que l'afavorien? ¿De quina altra manera es podia explicar que un jove com Alexandre s'hagués polit un imperi tan immens com el persa, amb un exèrcit relativament petit? L'anàlisi de la situació que ens proposa Pierre Grimal (cf. vide infra) va en aquesta direcció. Escipió fou un dels primers generals romans – si no el primer – a recórrer a la creació d'una aurèola personal, quasi-divina, per relacionar-se amb el seu exèrcit. I no cal dir que després de les victòries de Zama, i les seves victòries contra els estats grecs que havien estat temptats per una aliança amb Cartago, bona part dels romans van tenir raons per veure-ho també d'aquella manera.

Avui, amb perspectiva, podem veure com això fou el començament d'una evolució desastrosa per a Roma. Al cap de cent anys, Cèsar dirigia un exèrcit que només li era fidel a ell, el seu general; i si Cèsar cometia alguna il·legalitat, com ara travessar el Rubicó, per la majoria dels seus soldats allò tenia ben poca importància. L'exèrcit de Màrius es va passar íntegrament a Sul·la com si res. I les desercions en massa patides per Pompeu durant la seva guerra amb Juli Cèsar haurien estat impensables en temps de Cató. És massa fàcil veure-ho d'aquesta manera, amb la perspectiva que dóna saber què va passar després. Però tot indica que Cató, bé que no podia preveure'n els detalls, intuïa que era aquell el mal que podia ocórrer en el futur. Després que acabés la segona guerra púnica, fou dels primers a exigir el retorn a la normalitat republicana: els càrrecs, civils o militars, altra vegada foren només per un any.

Això, però, era només una petita part de la guerra personal de Cató.


CINC. Enemic de l'hel·lenisme?

S'ha discutit molt fins a quin punt Cató era un enemic dels grecs, de la cultura grega, del món grec... D'entrada, bona part de l'annecdotari del personatge ens ho confirma. En una de les seves obres, Ad filium, un conjunt de consells al seu fill – que potser no estava pensada perquè es publiqués –, no s'està de d'ordenar-li que eviti de tenir cap tracte amb els grecs:

‘Si aquest poble aconsegueix de contaminar-nos amb la seva cultura, estem perduts. Per ara han començat amb els seus metges, que amb l'excusa de guarir-nos, han vingut aquí a destruir els ‘bàrbars'. Et prohibeixo que hi tractis!'

Però per altra banda, tots els estudiosos dels seus textos coincideixen a dir que coneixia bé la literatura grega. Com encaixa? És possible, com diu John Briscoe (cf. vide infra), que no es tractés d'un menyspreu envers la cultura grega, sinó envers els grecs d'aleshores, a qui veia com a éssers molt diferents dels personatges mítics que els grecs s'enorgullien de presentar en la seva literatura. Però sens dubte veia en els filòsofs una marea de desintegració social, de destrucció de valors cívics; i els menyspreava profundament. Estava d'acord amb els jutges que havien condemnat Sòcrates, per exemple.

Quan va exercir el càrrec de censor, el seu menyspreu per tot allò que venia de Grècia es va aplicar amb tot el rigor. Alguns detalls d'aquesta croada són curiosos. Per exemple, el teatre de pantomima estava permès a Roma, i tenia molt d'èxit. Però els actors havien d'anar abillats a la manera grega, i tenien prohibit de representar personatges romans: només es podia fer befa dels grecs. Alguna vegada que els actors havien mig oblidat aquestes limitacions, Cató va ordenar que, per divertir el públic, s'apallissessin entre ells damunt l'escenari – amb l'amenaça de, si no ho feien, ser apallissats pels legionaris, és clar. En aquest aspecte la seva croada estava condemnada al fracàs, perquè de fet la comèdia amb temes romans ja existia d'abans. Però cal dir que el menyspreu envers els grecs – no necessàriament envers la seva cultura, atenció – era compartit per bona part de la població romana. Plaute (mort el 184 a.C., divuit anys després de Zama) va fer esclatar de riure els romans amb el seu Miles gloriosus, però com molt bé ens recorda Pierre Grimal el militar victoriós que ens retrata és ben grec, no pas romà.

Aquesta dualitat entre menyspreu (envers els grecs d'aleshores) i admiració (envers la cultura grega) fou constant en bona part de la història de Roma des d'aleshores. Com sabem, fou una guerra que a la llarga van guanyar els grecs: la part oriental de l'Imperi va acabar anorreant del tot l'occident romà, i quan Dioclecià va prendre la decisió – sensacional – de traslladar la capital de l'imperi a Nicomèdia, a l'Àsia Menor, encara que ho fes amb l'excusa de ser a prop de les fronteres amenaçades, no feia més que sancionar una situació de facto. Però el procés havia començat molt abans, en l'època de Cató, i potser no és tan estrany que Cató pensés que tot plegat es trobava en un estat en el qual encara era possible aturar aquella marea que ell veia com a desintegradora de la societat i la cultura romanes. Els romans anomenaven graeculi (greguets) els grecs, per escarnir-los; però era habitual que l'educació dels nens de casa mínimament bona es posés sota la direcció de gramàtics grecs, que òbviament ensenyaven als nens sobretot cultura grega. S'instaurava, d'aquesta manera, un discurs dual: d'una banda, el menyspreu per uns grecs en qui sabien que no podien confiar de cap manera; de l'altra, una tendència a adoptar com a bo tot allò que venia de Grècia. L'arribada dels militars romans amb el botí capturat a Grècia havia deixat literalment atònits els romans que s'havien apilotat als carrers per contemplar les estàtues, les joies, l'artesania, els vestits, l'art, tot allò que anés etiquetat com a grec.

A Roma eren les famílies més aristocràtiques i elegants, més riques, més cultes, les que s'havien abocat del tot a les modes gregues; en l'amor per la llengua grega (que dominaven a la perfecció), en els gustos literaris, en l'admiració per les escoles filosòfiques, per l'art grec. I entre aquelles famílies una de les més hel·lenitzades era justament una de les més insignes, i potser la més prestigiosa de totes: la dels Escipions, membre destacat dels quals era l'heroi d'Àfrica, el general que va reeixir a derrotar Anníbal al camp de batalla de Zama, Publi Corneli Escipió, dit l'Africà.



Publi Corneli Escipió, dit l'Africà, vencedor d'Anníbal a la batalla de Zama. Membre d'una de les famílies aristocràtiques més insignes de Roma, molt hel·lenitzada en els seus costums i gustos, primer militar a Roma representant dels generals tocats per la mà divina, representava tot allò que Cató menyspreava.










SIS. Guerra contra els Escipions (continuació)

I era aquest Escipió, l'Africà, qui Cató havia gosat fer seure al banc dels acusats, en un acte d'audàcia increïble, o d'irresponsabilitat increïble, o bé en un acte de consciència ciutadana. Audàcia, perquè en aquell moment Escipió era un personatge immensament popular; Cató era molt conegut, però no era pas popular ni gaire estimat. El problema és que era molt, molt respectat...

Cató s'havia fet enemics. Molts. En l'exercici del seu càrrec havia tractat sense cap mena de miraments els especuladors, els prestamistes, els banquers sense escrúpols. En un dels seus primers càrrecs, com a questor a Sardenya, els prestamistes havien mirat de subornar-lo; la seva resposta fou expulsar-los tots de l'illa. No cal dir que aquests prestamistes, un cop a Roma, l'havien denunciat al Senat; però la defensa de Cató fou tan contundent que el Senat el va gairebé aplaudir pel seu acte. Cató fou processat més d'una vegada; sempre es va defensar amb energia, i com que duia tots els seus comptes fins al darrer detall, cap de les acusacions de corrupció o prevaricació no va poder ser mai demostrada: en tenia prou de presentar els seus comptes, nets com una patena. La seva experiència com a advocat feia que tenir-lo davant com a contrincant no fos agradable. I pels Escipions tampoc no ho va ser.

La segona guerra púnica havia tingut com a derivació la guerra a Grècia, on Anníbal havia tingut aliats, i on els jocs d'aliances i enemistats entre ciutats gregues havien obligat els romans a intervenir-hi en ajuts dels seus aliats – no hi entrarem perquè és un pèl complex, com tot el que fa referència a la Grècia d'aleshores. Allò que ens interessa és que els dos generals que en van tornar en triomf eren dos Escipions: el mateix Publi Corneli, dit l'Africà, i el seu germà Luci – que fou anomenat l'Asiàtic. Dos membres de la família insigne, campiona de l'hel·lenització de les classes aristocràtiques romanes. I Cató els va exigir, al Senat, de passar comptes: Antíoc, rei hel·lenístic del regne selèucida, havia pagat una forta indemnització als exèrcits romans. Què se n'havia fet? I els va reclamar que retessin comptes davant el Senat. Per ell era una qüestió de principi: els generals, un cop acabada la campanya, havien de passar comptes amb les autoritats, sempre havia estat així, almenys fins aleshores, i no hi podia haver cap excepció a aquesta regla. Publi, l'Africà, bé que ofès, anava a retre comptes; però Luci, l'Asiàtic, el va convèncer que no ho fes, per una qüestió d'orgull. I davant els senadors va treure d'un buirac els documents (enrotllats) on es consignaven tots els cobraments i pagaments fets, i públicament els va estripar. Avui, destruir documentació pública és delicte, i encara més fer-ho públicament; aleshores també ho era. I l'Africà fou processat per frau. Va tenir sort, perquè un tribú va imposar el veto a aquell procés. Però de tota manera fou dut a l'Assemblea, la institució on es reunien tots els estaments ciutadans – no només els aristòcrates, com al Senat –, on fou acusat novament. Però allà, enmig de l'aclamació popular, Escipió tenia (i ell ho sabia prou bé) un avantatge clar: 'Romans, avui és el dia que vaig derrotar Anníbal!', va cridar. I fou absolt per aclamació. Va convidar molts de ciutadans a celebrar amb ell la victòria sobre Anníbal al temple de Júpiter. Però un cop passat aquest diguem-ne tràmit, el Senat el va tornar a convocar. I aquesta vegada, Escipió es va negar a presentar-s'hi. Va marxar a una casa de camp, fora de Roma, on s'hi va estar fins a la mort.

El Senat va decidir deixar-lo estar. I amb això, Publi Corneli Escipió, l'Africà, acabava d'establir un precedent crucial. Havia desobeït l'ordre del Senat de presentar-s'hi, i no havia passat res. L'autoritat d'aquella cambra havia quedat en entredit. Cató no es va estar de lamentar que el prestigi d'un militar, per primera vegada, havia estat suficient per aturar el curs de la justícia. Un segle després, les guerres de Màrius, Sul·la, Cèsar, Pompeu, seran l'evolució lògica d'aquest començament. Octavi va arribar a l'extrem de fer votar lleis als senadors en un senat farcit de soldats amb l'espasa desembeinada.


SET. Una guerra moral

La guerra de Cató era una batalla contra el món ‘modern' – és curiós que ara li apliquem aquest adjectiu, certament. Un món que venia de Grècia, i que ell veia com a no necessàriament millor que el seu món, l'antic món romà, potser menys sofisticat i culte, menys elegant, menys refinat que no pas el grec, però on segons ell encara era possible de mantenir vius uns valors que – ho creia fermament – havien estat determinants perquè Roma hagués pogut sobreviure l'empenta d'un militar tan genial com Anníbal. La seva croada – hi ha unanimitat en aquest aspecte, per part de tots els testimonis – era sobretot moral; la d'una persona que creu fermament en la validesa d'uns valors. Repetim que el menyspreu pels grecs era fet comú entre molts romans: els veien, i amb raó, com gent de poc fiar. La facilitat amb què feien i desfeien aliances político-militars entre les seves ciutats, sempre per seguir en guerra permanent entre ells, la facilitat amb què canviaven de bàndol, havien de repugnar uns romans orgullosos de la seva fides. I cal esmentar que en l'època immediatament posterior a la segona guerra púnica els romans eren demanats constantment pels estats hel·lenístics com a àrbitres dels conflictes entre ells, i com una autoritat externa a qui recórrer, una mica com hem fets els europeus amb els nord-americans després de la Segona Guerra Mundial. Però malgrat menysprear- els grecs com a col·lectiu, n'admiraven la cultura, i no veien cap problema especial en aquesta actitud dual, de menyspreu + admiració. Cató, ben diferentment de la majoria dels seus conciutadans, no podia veure les coses d'aquella manera, en el sentit de deslligar una cosa de l'altra.

Algunes de les annècdotes populars sobre aquesta guerra certament fan somriure; perquè Cató era un subjecte amb un sentit de l'humor molt esmolat. Una vegada va imposar una multa a un senador – un tal Manili –per haver besat la seva esposa en públic. Algú del Senat li va preguntar, empipat, si ell no besava mai la seva dona. La seva resposta fou antològica: ‘Només quan trona. Per això el mal temps em posa de bon humor!', resposta que no cal dir que va provocar grans riallades. Però bona part de la seva croada pels bons costums era, cal reconèixer-ho, molt coherent. Imposava taxes enormes als objectes de luxe, i sens dubte per ell va ser un cop la derogació de la llei Òppia. Aquesta llei havia estat imposada durant la segona guerra púnica, davant la imminent arribada de l'exèrcit d'Anníbal: tots els ornaments d'or, les carrosses, els vestits cars, eren prohibits... a les dones. Calia donar exemple: qualsevol riquesa existent (or i plata, en particular) s'havia de dedicar al finançament de la defensa de la ciutat; el lluïment del luxe i la frivolitat eren immorals, com van fer els anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la segona guerra púnica, no es va derogar la llei: bona part del Senat trobava positiva l'evolució feta per la societat en el sentit d'un retorn a un rebuig de l'ornamentació excessiva i l'ostentació de la riquesa en forma de joies i vestits molt cars. Però van ser les dones les que van dir prou, i van pressionar els seus marits senadors perquè la llei Oppia fos derogada. Cató s'hi va oposar enèrgicament, no cal dir-ho:

‘Al final, veurem això: els homes d'arreu, que arreu manen sobre les seves dones, són governats pels únics homes que a casa seva es deixen governar per les seves dones: els romans!'

[Segons transcripció de Titus Livi] El discurs fou rebut amb una gran riallada. I finalment la llei Òppia fou derogada. I de nou, joiells a dojo, carruatges ostentosos, vestits caríssims, van ocupar la superfície corporal de les dones de les classes aristocràtiques.

Aquesta només va ser una de les seves moltes batalles com a censor. Altres van ser contra usurers, banquers, especuladors, batalles que avui ens fan sentir una simpatia instintiva pel personatge. Alhora, altres annècdotes que ens n'han arribat fan que ens interroguem sobre el seu pensament veritable. Per exemple, considerava extremadament important la vida religiosa pública, la realització pulcra i exacta dels rituals, l'execució de les cerimònies amb tots els ets i uts: ho veia com un factor de cohesió social, d'estabilitat, d'adhesió a la vida col·lectiva de l'urbs. Però coneixia prou bé les estratagemes que aplicaven els augurs per interpretar els signes més diversos – vols d'ocells, aparició d'algun animal de mal averany en algun lloc, un vent violent en algun lloc – de la manera que literalment els donava la gana. I una vegada va declarar que no entenia com s'ho feien els augurs per, quan es creuaven al carrer, no riure's l'un de l'altre a la cara. Cató podia donar una gran importància als rituals, però no era cec, i com a censor, i després augur – sembla que ho va ser – sabia prou bé quin pa s'hi donava. Podia considerar d'una gran importància el respecte de les tradicions, però no era cec.

Tots els romans eren conscients que aquesta era la seva guerra. I malgrat que no fos mai popular, Cató sortia escollit gairebé sempre per al càrrec al qual es presentés. Un detall que fa reflexionar. No hi ha cap font romana que el bescanti, fins i tot les que són més entusiastes dels seus rivals, com ara els Escipions. De fet és un dels personatges de la història de Roma sobre el qual hi ha, a les fonts, una unanimitat més gran. Era un individu poc simpàtic, però que practicava allò que predicava; i això tothom l'hi reconeixia. Predicava les virtuts romanes tradicionals, però no es limitava a repetir-les en un pla purament estètic, sinó que les practicava a casa seva. El fet de no ser d'origen aristocràtic, sinó plebeu, i que hagués arribat on era per pur mèrit – tant al camp de batalla com en l'exercici dels càrrecs públics que va ocupar, nombrosíssims –, era un gran què als ulls dels romans humils. S'ha dit que els romans de l'època no podien evitar de sentir certa culpabilitat davant seu; sentien que aquell home tenia raó quan els exhortava a recuperar uns valors tradicionals que aleshores començaven a estar sotmesos a certa discussió. I per això, malgrat tot, el votaven.

També perquè Cató, producte sens dubte de la seva activitat com a advocat – que no va deixar mai – havia arribat a polir molt la seva dialèctica. Era un gran orador; molt probablement el millor que Roma va tenir mai., amb permís de Ciceró o Tàcit. Els seus discursos, que només ens han arribat de manera fragmentària en transcripcions de Livi, Plutarc i d'altres, encara avui impressionen per la seva argumentació clara, directa, i sobretot sincera. Rem tene, verba sequentur: domina (o tingues) el tema, les paraules vindran soles. Una invitació a no deixar-se endur per figures retòriques complexes, sinó ser directe i clar, tot parlant com l'home del carrer en un discurs que l'home del carrer pugui entendre directament i sense embuts. Ciceró mateix l'admirava molt. La seva oratòria és, sobretot, sincera.

A la llarga la guerra de Cató era una guerra perduda. Perquè la crisi de valors era el resultat d'un fenomen més ampli, que era el de la conversió de Roma d'una república relativament petita, de límits geogràfics molt marcats, a un imperi gegantí; l'afluència massiva d'or i de riqueses provinents d'arreu d'aquell imperi, que per força havia d'acabar amb aquella senzillesa estoica d'una república essencialment agrària, com havia estat Roma fins a les guerres púniques. I, és clar, l'afluència massiva de mà d'obra esclava, que destruïa l'estructura de petita i mitjana propietat agrària que havia assegurat una solidesa social a prova d'invasions.


VUIT. De Agri Cultura

El seu tractat sobre agricultura, De Agri Cultura, és l'única de les seves obres que ens ha arribat sencera. Per què la va escriure? Montanelli esmenta que volia poder oposar un text llatí a la marea de literatura en grec (no necessàriament grega: podia haver estat escrita per romans) que aleshores envaïa Roma; però que en el fons menyspreava l'ofici d'escriptor. En canvi, Corti presenta el personatge com algú que havia volgut escriure des de jove, però que havia volgut esperar a tenir una formació intel·lectual suficient abans d'enfrontar-se a aquella tasca. Impossible de saber. Cert, però, que per Cató les úniques ocupacions dignes d'un romà eren la vida al camp (ocupar-se activament de les propietats agrícoles i/o ramaderes), la vida pública (càrrecs públics) i l'exèrcit.

Com a tractat d'agricultura, De Agri Cultura mai no va ser presa gaire seriosament pels romans mateixos. De fet, detall molt significatiu, el Senat va encarregar la traducció al llatí d'un tractat d'agricultura cartaginès que era vist com una veritable autoritat en la matèria, fet que no ens ha d'estranyar perquè després de la seva completa derrota a la segona guerra púnica Cartago va deixar de ser una potència militar per esdevenir una potència agrícola de primer ordre. Per Cató, el perill real no era pas que els cartaginesos fossin agricultors més eficients i savis que els romans, sinó el fet que la seva agricultura es basava en l'ús massiu de poblacions immenses d'esclaus, explotats fins l'extenuació; un mètode certament inhumà però que proporcionava produccions agrícoles a preu molt inferior del que tindrien si haguessin estat produïdes per ciutadans lliures. Segons ell, una agricultura com la romana no hi podia competir de cap manera. És justament famosa l'escena on Cató mostra als senadors una figa fresca, provinent de Cartago, per assenyalar als senadors el perill que suposava que aquella ciutat rival – que una vegada i una altra semblava renéixer de les seves derrotes – esdevingués l'amo dels mercats de Roma. Això aterria Cató: la presència constant dels productes agrícoles de Cartago als mercats de Roma el feia témer una dependència alimentària que, a la llarga, convertís Roma en un ostatge de la seva antiga rival.

A De Agri Cultura les rels decididament pageses del personatge apareixen ben clarament: els camps són per cultivar-los, no pas per ser objecte d'un poema bucòlic. I els consells que dóna són sobretot referents a l'eficiència en la comercialització de la seva collita: cal buscar indrets que es trobin a prop de les carreteres que duen a la ciutat, per exemple, que és on els productes es vendran, i deixar-se d'orgues de buscar indrets bonics i encisadors. Això fa d'aquest llibre un tractat amarat d'una sinceritat innegable. Però també és l'arena on apareixen les contradiccions i les limitacions del personatge. El repugnava l'economia de Cartago, basada en la mà d'obra esclava, d'acord; però el fet és que a De Agri Cultura no retrata pas una granja familiar on el pater familias duu l'arada i els fills l'ajuden en la collita, sinó una explotació agrícola basada justament en la mà d'obra esclava. Potser Cató estava en contra de la presència massiva d'esclaus al món romà, una presència que es traduïa en un atur insoluble per als homes lliures, tant al camp com a ciutat; però el fet era que en les seves campanyes militars obtenia sobretot esclaus, que fluïen cap a Roma de manera massiva.

Un altre detall revelador és que la finca que descriu a la seva obra es dedica sobretot a la vinya i l'olivera, dos conreus que donaven beneficis sucosos. I certament que en això seguia la tendència dels grans propietaris rurals de la Itàlia del seu temps. Però no es pot viure només de vi i d'olivera; l'abandó dels cereals com a conreu principal – ho han estat a tot el món occidental d'ençà de l'aparició de l'agricultura – tenia com a conseqüència immediata que Roma esdevenia un gegantí importador de gra. Cató hauria pogut reclamar als propietaris rurals de Roma que fessin l'esforç patriòtic de cultivar blat, conreu que no donava tant de benefici pecuniari però que assegurava l'alimentació dels romans sense haver de dependre de les importacions de gra forànies – Egipte, Hispània, Cartago. Però no ho va fer.

Cató va morir el 149 aC. L'expedició que havia de destruir Cartago ja s'havia embarcat, però no va arribar a veure la conclusió d'aquella campanya. Tenia més de vuitanta anys, una edat increïble per l'època. Deixava un aforisme que el retrata a la perfecció: no volia cap estàtua seva ni al Fòrum ni enlloc, perquè

‘M'estimo més que els romans es preguntin per què no tinc cap estàtua dedicada, que no pas que es preguntin per què tinc una estàtua dedicada'.

Els que el seguien van ser pocs; els que l'admiraven segurament molts més, malgrat que no ho volguessin reconèixer.


Cató dit El Jove, besnét de Cató el Censor, tal com és personificat a la recent sèrie de televisió ROMA Va mantenir la influència del seu besavi, i va representar en temps de Juli Cèsar els valors pels quals el seu besavi havia lluitat. Menys dotat, sense el seu sarcasme i sentit de l'humor, més obtús; en tot cas fou coherent amb els seus ideals tot suïcidant-se a Útica, prop de Cartago, després d'haver estat derrotat per Cèsar.







NOU. Ah, però Hispània...

Pel que hem dit, quedaria una visió prou rosa del personatge. Però ens queda Hispània. La cirera del pastís, que no podem obviar.

Cató hi va ser, com a general enviat pel Senat. I va actuar com creia que havia d'actuar, com ens explica Titus Livi en la seva Història de Roma. Com un general brutal i sanguinari. La seva campanya a la Hispania Citerior – de la qual en formava part l'actual Catalunya – és un relat ininterromput d'horrors, de matances, de depredacions, de poblacions exterminades una rera l'altra. De carnisseries innecessàries però útils, considerades per algú que veia el terror – no pas el respecte – com el mètode més lògic per mantenir en ordre les poblacions no romanes. Poblacions que, com molt bé ens recorda Pierre Grimal, al capdavall no pretenien altra cosa que seguir lliures, no pas convertits en masses immenses d'esclaus per ser emprats a les mines – Hispània era aleshores un lloc d'una gran riquesa minera – o a les grans explotacions agrícoles dels primers colons romans.

Cató potser s'enorgullia de ser el pal·ladí de la fides romana. Però també s'enorgullia d'haver destruït a Hispània més ciutats que no pas dies hi havia passat, cosa que ens retrata un personatge necessitat de violència, d'una violència que no podia exercir a Roma i que potser va trobar a Hispània un lloc on poder esbravar aquests instints destructors. La seva frase bellum se ipsum alet – la guerra s'auto-alimenta –, encunyada precisament a Hispània, hauria pogut ser pronunciada per qualsevol alt cap de les SS durant la guerra a Rússia. Certament que en aquesta actitud de menyspreu absolut envers els pobles que consideraven no civilitzats Cató no era diferent de la resta de generals romans; només cal recordar que la guerra de les Gàl·lies duta a terme per Juli Cèsar fou en moltes àrees un autèntic genocidi organitzat. I després de Cató, generals com Galba, destinats a Hispània, van seguir amb la mateixa tònica d'assassinats en massa. Cató reflectia, per tant, la mentalitat general dels militars romans envers la majoria de les altres poblacions de la Mediterrània. Queda la qüestió de si això l'excusa. La resposta (negativa) és clara per a mi; però ja m'imagino que cadascú té el dret de triar la seva.



Pere Rovira

***************

Per saber-ne més:

Plutarc. CATÓ. Dins: Vides Paral·leles. Una de les fonts principals d'informació sobre el personatge. ova edició a Alianza Editorial. No en conec traducció al català – agraïré si algú m'ho pot indicar, cas d'estar equivocat.

Indro Montanelli. HISTÒRIA DE ROMA. Edició en català, Edicions Destino. Una introducció molt amena a la història de Roma, de lectura extremadament agradable. Dedica tot un capítol a Cató; no esmenta les seves atrocitats a Hispània, bé que ça i llà parla de les atrocitats comeses per altres generals (però no pas per Cató).

Pierre Grimal. LE SIÈCLE DES SCIPIONS: ROME ET L'HÉLLENISME AU TEMPS DES GUERRES PUNIQUES. Aubier éditeur. 2nd édition, 1975. 407 pp. Estudi apassionant de l'evolució econòmica i cultural al període, amb una discussió extensa del conflicte ideològic entre Cató i els Escipions.

Eugenio Corti. CATONE L'ANTICO. Edizioni Ares, 2005. Traducció al castellà: Catón el Viejo, Ediciones Sígueme, Salamanca, 2008. Novel·la molt documentada, escrita en forma de guió cinematogràfic.

John Briscoe. CATO THE ELDER. Dins: Simon Hornblower & Antony Spawforth (eds), THE OXFORD COMPANION TO CLASSICAL CIVILIZATION. 2004. Oxford University Press. 800 pp (l'article dedicat als Escipions són també importants com a font d'informació).

F.W. Walbank. THE HELLENISTIC AGE. The Greek World, 336-146 BC. Folio, 2002. Dedica capítols molt extensos a la intromissió de Roma en els afers dels regnes hel·lenístics; mostra fins a quin punt la fides romana va fer que Roma tingués una gran autoritat a la Mediterrània oriental, abans i tot d'incorporar-la al seu imperi.

***********

Al proper CriTeri

NICOLAU II
El darrer dels tsars

El fet d'haver estat 'el darrer de...' sempre dona una aurèola màgica a un personatge. I no diguem el fet d'haver estat assassinat. Per als comunistes el fet d'ocupar el càrrec que ocupava era prou per considerar-lo un veritable criminal; i la seva execució, un fet tan lògic que no caldria ni parlar-ne. Per als que se situen a l'altra banda, necessàriament havia d'esdevenir un màrtir. Una estada a Rússia fa un parell d'anys em va fer descobrir un procés de quasi-beatificació del personatge per part dels mateixos russos, que em va deixar força sorprès. Els pobles que alguna vegada han tingut reis, per alguna raó, tendeixen a enyorar-los quan han esdevingut repúbliques.

De fet, per mi la paraula que escau a Nicolau II és insignificant. Era un individu anodí, molt limitat, que va tenir la mala sort de regnar en una època que el superava.

Digne d'una Cort d'Apel·lació.

Share this: