EL GENDRE

  

                                                             

                                                             Aquesta història, tot i estar basada en fets ficticis, no conté cap personatge real. M’explico?

En Badosa no es tenia a sí mateix per un pare possessiu. De fet no ho era en absolut. Malgrat això, quan la seva única filla va comunicar-li que portaria un noi a sopar a casa per primera vegada, no va poder evitar sentir una certa preocupació.

Parlant-ne hores més tard amb la seva dona, en privat i amb el pijama posat, van arribar plegats a la conclusió que no hi havia cap excusa per sentir neguit. En definitiva la nena ja tenia vint-i-un anys i no els havia donat res més que alegries des que va arribar al món. Així que els dies previs a l’esdeveniment, en Badosa va deixar els mals pressentiments de banda tot dient-se que el que estava passant era tan sols un inevitable capítol més de la vida.

La seva esposa es va abocar en els preparatius. Va enviar la dona de fer feines al mercat en repetides ocasions, va encarregar dos centres florals per guarnir el menjador i va decidir que cuinaria ella mateixa. La senyora Badosa era una xef excepcional però només es tancava a la cuina quan la ocasió ho requeria; un privilegi, sens dubte, reservat a mestresses de bona casa com ella.

A la fi del segon plat en Badosa ja tenia una opinió formada respecte el seu gendre. Era dos anys més gran que la nena, vestia bé, transmetia alegria, era prou trempat i sabia donar conversa. Per altra banda no va acabar d’encaixar-li aquell volum de veu tant alt amb el que parlava contínuament —tot i la tranquil·litat regnant a la casa—, ni aquell somriure nerviós que no es treia de la cara ni per demanar la sal. A part d’això, en Badosa percebia la felicitat de la seva filla a cada gest i mirada que es feien; cosa que va fer que els defectes d’aquell noi quedessin reduïts a simples anècdotes.

Enmig d’aquest pensaments, la seva dona va tornar-lo a la realitat quan va anunciar les postres plena d’orgull. Maduixes amb nata. Les maduixes eren d’un proveïdor excel·lent però el millor de tot era la nata casolana la qual, segons ella, resultava una exquisidesa que deixava sense lloances els convidats més refinats.

El gendre va ser el primer en ser servit. Quan va tenir la copa de maduixes al davant va atacar ràpidament la cremosa corona amb la cullereta. Però al dur-se-la a la boca se li desencaixà la cara i va començar a escopir sorollosos gargalls blancs sobre la catifa mentre maleïa en veu alta.

—Què és aquesta porqueria? —cridava—. Què és aquesta porqueria?

Pare i filla van quedar perplexos davant la reacció del jove però la senyora Badosa, a més d’això,  va entrar en pànic. S’hi va acostar de seguida tot demanant disculpes i preguntant, tanmateix, quin problema hi havia.

—La nata! —li respongué ell—. És ben agra!

Ella no donava crèdit a la situació i la seva cara així ho reflectia. Com podia haver passat una cosa així?

—No em creu? —preguntà el gendre—. Vingui doncs! Ensumi-la!

El gendre va aixecar la copa a l’efecte i quan ella va apropar-hi el nas, ell va esclafar-li tota l’exquisidesa de les maduixes amb nata a la cara. El moviment de braç no va durar ni mig segon. Va ser tan ràpid, elèctric i mortal com l’atac d’una serp.

La senyora Badosa va quedar estabornida enmig del menjador amb la boca, el nas i els ulls negats de nata.

—S’ho ha cregut! —va començar a clamar el gendre entre rialles— S’ho ha empassat! Ha! Que bo! Boníssim!

En Badosa va notar com se li eriçaven els cabells mentre el gendre buscava la seva complicitat, rient com un autèntic energumen. I va ser llavors quan es va preguntar —per primer cop— on hauria trobat la seva filla un gamarús d’aquelles dimensions.

La seva pobra esposa va estar dos dies traient nata pel nas i uns quants més sense sortir de casa perquè l’impacte de la copa li havia deixat una marca circular a la cara. Tot i així en Badosa va quedar molt més afectat per l’incident que no pas ella. L’indignava que algú pogués ser tan ruc.

Després d’aquell magnífic sopar, van trigar mesos a voler coincidir amb el gendre. Tot i els precs de la nena, en Badosa s’hi negà en rodó. Fins i tot la seva esposa va mirar d’interferir en favor del noi en repetides ocasions.

—Oblida-ho ja, rei —li deia—. Només volia caure’ns simpàtic i va triar el camí equivocat. Són joves. Els joves són així... estranys.

Però ell no en volia saber res. Només desitjava que la seva filla tornés plorant a casa algun dia dient que havien tallat.

Malauradament, la dramàtica escena no va tenir lloc. En canvi si que es va produir un distanciament creixent entre ell i la nena. Davant la possibilitat de perdre-la per sempre més, en Badosa es va empassar l’orgull i va preferir organitzar un cap de setmana a la casa de la costa brava. Allà podrien passar uns dies agradables de platja i navegar amb la barca de vela llatina que tenia amarrada al port i que, més que una barca, era com una segona filla per ell.

Si alguna cosa era capaç d’unir a les persones, en opinió seva, era la calma del mar.

El mateix divendres en arribar a l’apartament, en Badosa hi va deixar les dones i s’endugué el seu gendre al port per mostrar-li l’embarcació. Duia preparat un discurs molt elaborat. Una metàfora recargolada sobre barques, filles, amor, por a la mar i bla, bla, bla. Molt de pel·lícula tot plegat però, al cap i a la fi, una manera com una altra de dir-li a aquell noi que només volia el millor per la seva nena i que confiava en ell tot i el mal començament que havien patit.

—Pinta, aquest és el meu gendre— digué en Badosa a la barca com si d’una persona es tractés—. Gendre, aquesta és la Pinta.

En aquell moment, al port només se sentia el discret repicar de les cordes contra els mastelers i el xerroteig d’alguna gavina llunyana.

—Hòstia! —cridà el gendre a ple pulmó— Pinta! Com la cervesa! Boníssim! Molt ben parit sogre! Sí senyor!

En sentir la resposta, i sense saber molt bé perquè, en Badosa va decidir aplaçar el parlament.

L'endemà tocava sortir a navegar però els meteoròlegs van predir a darrera hora una inesperada depressió atmosfèrica. Una d’aquelles que venen amb tempesta huracanada inclosa i mala mar de regal. I així va ser.

En Badosa anuncià durant l’esmorzar que més valia deixar córrer la sortida. Davant la notícia, el gendre no va poder dissimular una certa decepció però va recuperar el seu impertorbable somriure de seguida.

Van matar l’estona jugant a cartes mentre a fora queia el diluvi universal. A mig matí però, el gendre va dir que preferia sortir a fer una volta per airejar-se una mica. En Badosa no va entendre molt bé com podia algú sortir a airejar-se amb la que estava caient. Potser el que volia era “sortir a ofegar-se”. Va deixar la partida de botifarra a mitges, va vestir-se amb un impermeable groc nuclear i va sortir per la porta ben feliç, dient adéu tant fort com va poder.

Com que tres persones no poden jugar a la buti, la nena va engegar la tele, la senyora es va posar a fullejar una revista del cor i en Badosa va sortir al balcó equipat amb els seus prismàtics, disposat a gaudir de la visió que oferia el temporal.

Eren les onze del matí però semblava negra nit. A l’horitzó els llamps treballaven incansables per unir el cel amb l’aigua. Les onades castigaven contínuament la platja i els espigons. La mar era tan recargolada i violenta com el cabell d’una pèl-roja; una complexa massa líquida que s’empassava a sí mateixa un cop i un altre per esclatar en flors d’escuma.

Enmig d’aquell espectacle natural sense precedents, en Badosa distingí un petit punt blanc a pocs quilòmetres de la costa. Devia tractar-se d’una embarcació que mirava de tornar a port desesperada. Però els seus ulls de patró experimentat li digueren de seguida que aquella barca —en realitat— intentava remuntar les onades de tres metres direcció mar endins. S’havia d’estar molt boig per sortir amb aquell temporal. Fos qui fos es tractava d’un suïcida irresponsable.

Quan en Badosa es va posar els binocles als ulls per mirar-hi de prop va començar a sentir rampes al cor.

Va retirar el llarga vistes per fer-se un massatge de dits entre els ulls i se’l va tornar a posar per confirmar el que li deia la vista. A la fusta de la barca s’hi podia llegir clarament “La Pinta”.

I allà estava ella, giravoltant sense control com unes calces dins d’una rentadora vella a ple centrifugat. La comandava una espècie de capità pescanova; un brètol amb gavardina de plàstic groc que anava d’una banda a l’altra de la coberta sense cap mena d’ordre ni raciocini, tocant cordes que no havia de tocar i situant-se on menys convenia. Les veles estaven estripades de dalt a baix i un dels mastelers començava a trencar-se.

En Badosa no podia veure amb prou detall però estava segur de dues coses: la primera, que es tractava del seu extraordinari gendre; la segona, que aquell maleït fill de mil putes devia somriure d’orella a orella, fins i tot ara que era a punt de morir.

Finalment esdevingué l’inevitable. Una de les onades va tombar la Pinta panxa amunt i una segona la va fer miques. Van volar estelles de fusta i una taca groga, semblant a un canari, va ser catapultada a l’aigua tot traçant una paràbola superlativa.

I va ser llavors quan es va sentir el brunzir de l’helicòpter de rescat, sobrevolant l’apartament en direcció al mar; just en el moment en que en Badosa es va desplomar sec al balcó.

Al cap de no poques hores en Badosa es despertà. Era al llit de l’hospital. La seva dona i la seva filla el custodiaven i el van abraçar de seguida que va obrir els ulls. La doctora havia dit que només havia patit una lipotímia. Un lleuger desmai. Res greu.

Però a en Badosa només li preocupava una cosa: saber on era el mandril del seu gendre, el capità Haddock dels subnormals.

Llavors la nena va començar a implorar que el perdonés amb llàgrimes als ulls, que havia comés un gran error fruit d’un impuls aventurer, que estava molt penedit i que només vivia per demanar-li perdó en persona.

En Badosa va esclatar.

—Si torno a veure aquell aturat —digué boig perdut— jo mateix l’ofegaré a la pica del lavabo! Saldaré l’error que la natura ha comés deixant-lo viure a ell en comptes de la meva barca!

Els infermers van haver de sedar-lo. Concretament tres musculosos infermers, que van ser els que es van necessitar per reduir-lo.

Al cap d’una setmana, en Badosa ja es recuperava del disgust a casa. Es va agafar uns dies lliures. Llegia molt, passejava sovint i mirava de pensar més aviat poc.

Amb prou feines parlava amb la seva filla quan es creuaven per casa. No acceptava que ella i aquell brètol seguissin junts.

—Crec que tenen problemes —li xiuxiuejava la seva dona sovint—. Em sembla que no paren de discutir. Ja queda menys.

Una nit qualsevol, pels vols de les deu, la nena va entrar al menjador amb els ulls vidriosos. Patia aquell singlot sincopat típic dels que intenten contenir una emoció. Al tercer esglai va trencar a plorar.

En Badosa mirà dissimuladament la seva dona i tots dos van començar a somriure lentament, dient-se sense paraules que eren més feliços que mai.

Llavors, contra tot pronòstic, la nena també va somriure.

—Papa, mama... em caso!

[continuarà...]

David Barón

Més contes elèctrics a: http://llampdecontes.wordpress.com/

Share this: