Digueu-me, qui de vosaltres mai ha mirat la Lluna com si res més
existís al seu voltant? Rodona, brillant, afilada, present, per sobre,
presidint, la nit, una nit, moltes nits,…
I aquesta nit de Sant Joan… la Lluna es veurà més gran i més brillant!
Quin serà el motiu? Estarà atreta per l’espectacle pirotècnic, per la flaire
sulfurosa, o s’inflarà per la màgia d’aquesta vigília? Potser trobarem
l’explicació mirant el seu recorregut… Sigui com sigui, l’espectacle està
assegurat.
Així neix una nova conversa amb la Lluna. Avui hi ha lluna plena, la
lluna plena de juny de 2013.
- Òndia Lluna! Que t’han donat de menjar
aquest mes?
- Cullerades i cullerades de pols d’estrelles!
M’encanta!
- Ja es nota ja… estàs ben grossa… I potser
més brillant i tot.
- Ah! Ho dius per què em veus molt gran? És
clar! És que avui estic molt a prop!
- Ara que ho dius… crec haver escoltat alguna
cosa al respecte… Sí! Ja ho recordo! Avui ets la Superlluna!
La paraula Superlluna no prové de
l’astronomia, sinó de l’astrologia. Cap allà l’any 1979, l’astròleg Richard
Nolle (astropo.com), va encunyar aquesta paraula. I què és exactament? El
moment en què la Lluna es transforma en un personatge amb característiques
fantàstiques i que ens deixarà a tots bocabadats? Li sortiran cames i caminarà?
No! Res d’això! Com ja sabreu, l'òrbita lunar no és perfectament circular, sinó el·líptica. I vinga donar voltes al voltant de la
Terra… passant d'un punt de màxim apropament (el perigeu) a un punt de màxima
distància (l'apogeu). Quan coincideix la fase de Lluna plena amb el perigeu, la
Lluna es veu al voltant d'un 14% més ampla i un 30% més brillant que si la
Lluna plena es troba en el seu apogeu.
- Vaja vaja! Quines coses teniu els humans… ara
tinc nom de súper heroïna?
- Sí, però no sempre… Tu, Lluna plena, et tornaràs a alinear
amb el perigeu el 10 d’agost de 2014. Tenim una cita aquell dia. – Sospires.
- Fet. Oh! I feu fogueres per celebrar-ho? Si
ho poguessis veure des d’aquí dalt, tot un seguit de llagrimetes de foc
repartides arreu! Llàstima de les ciutats, que m’ho enlluernen una mica.
- Ah! Les fogueres són per la vigília de Sant
Joan. Avui estem de revetlla! Revetlles alquímiques que sulfuren l’aire,
il·luminen la nit, i omplen de màgia i misteri els cossos de tots aquells que
escoltin les llegendes que el vent porti. – Sospires.
- Què et passa? Quants sospirs!
- És que estàs tan lluny… i brilles tant… que
no sé ben bé com apreuar-te. Mai et podré tenir, i només et veig sencera un cop
al mes. I avui, tant preciosa, encara et veuré menys, que la nit dura molt poc! M’angoixa una
mica… - Sospires, per enèsima vegada.
- Sí, estem en òrbites diferents. No sé pas
com consolar-te… Si no en tens prou amb això, l’únic que et quedarà serà la
frustració. En el teu cas, t’aniria prou bé desenvolupar certa tolerància a la
frustració.
(El que desenvolupes és certa irritació)
- No vull! En nits com aquesta prefereixo
mirar-te i desitjar-te! Deixaré la raó per demà al matí… quan surti el Sol, i
ens obligui a veure-ho tot amb claredat, per culpa dels seus rajos insolents
que ho il·luminen tot.
I bé, tampoc caldrà patir massa, recordem que
aquesta nit no durarà molt, serà breu. La Lluna està gran, la Lluna està a
prop, la Lluna brilla! Però la Lluna sempre serà inassolible. I demà… diuen que
demà l’estiu ja haurà arribat… Així que dones la benvinguda al son, i dónes la
primavera per acabada.
La gata llunàtica
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada