U. Viatge als anys trenta
El tema de la conversa era l'Alemanya nazi, un tema que m'ha apassionat des de sempre, com sabrà qui m'hagi llegit a la Cort d'Apel·lació, on més d'un capítol va estar dedicat a personatges com Speer, Hess, i el mateix Hitler. Aclareixo – per si algú en tenia dubtes – que el nazisme em causa un rebuig absolut, ideològic, sentimental, pràctic i en tots els sentits. Però el tema de la discussió era el perquè els alemanys li van donar suport majoritàriament. Per què el van escollir. Per quina raó un poble culte i intel·lectualment tan format es va deixar anar en braços d'aquella trepa de caps rapats. Com es van poder sentir atrets per aquella parafernàlia militarista i aquell festival d'uniformes i gestos marcials. Què podien veure en els discursos d'aquell subjecte bigotut que els enfervoria tant. És una pregunta (extensa i amb molts vessants) que m'ha apassionat de debò. I reconec haver fet esforços per entendre-ho. He llegit amb atenció llibres sobre la situació d'Alemanya els temps de la república de Weimar, sobre els orígens ideològics del nacionalsocialisme, sobre l'angoixa de la població en els temps de la hiperinflació, sobre el paper (galdós) de molts partits polítics – que va fer que quan Hitler va suprimir tots els partits llevat del nazi ben pocs se'n queixessin gaire.
No tot és fàcil d'entendre. Però l'esforç és necessari per entendre. L'Alemanya d'aquella època era hereva de la del Kaiser Guillem II, un país disciplinat, en el qual obeir el superior no era cap trauma sinó un fet espontàniament assumit com a natural per la majoria de la població. Per algú d'un país mediterrani com el nostre això és difícil d'imaginar; per un alemany de l'època, no. Per algú que hagi vist els reportatges – abundants – sobre Auschwitz l'admiració de molts alemanys per la ideologia nazi pot ser incomprensible; però el 1933 Auschwitz no existia, ni tan sols estava planificada la seva existència. I ningú no hauria cregut que quelcom com Auschwitz pogués existir. Quan Simon Wiesenthal, cèlebre caçador de nazis, fou alliberat del camp de concentració de Mauthausen, l'últim dels diversos camps d'extermini d'on va sobreviure, un dels guardians alemanys li va preguntar què faria a partir d'aleshores. La seva resposta fou clara: explicar tot allò, a tothom, en tot moment, arreu. I la resposta riallera del soldat també fou clara: ningú no et creurà! No era l'únic que tenia aquella reacció. Quan les tropes americanes van entrar als camps d'extermini, Eisenhower va ordenar que tot fos adequadament filmat i documentat: els soldats estaven tan estupefactes pel que veien que es van adonar que el risc més gran que tenien era que ningú no se'ls cregués. Era senzillament imposible que allò fos real. No només era inimaginable per a les tropes que van alliberar els camps de la mort; ho era també per als alemanys que creien sincerament que a Alemanya tot anava bé d'ençà que els mots més sentits arreu del país eren Heil Hitler.
 |
| Coreografia amb esvàstica. En tot règim totalitari, les coreografies de masses són una propaganda repetida. |
Recordo haver esmentat aquests aspectes mentre anàvem en cotxe per les carreteres del sud de França. Feia un dia gloriós. I el meu amic – intel·ligent i brillant; de cap manera una persona limitada intel·lectualment – seguia repetint aquella frase de es que no lo entiendo, joder; no se entiende. Una cantarella repetida que va fer que fos ell, finalment, el subjecte principal de la meva atenció.
DOS. Comprendre
Comprendre no és el mateix que estar d'acord. Comprendre per què els alemanys dels anys 30 es van entusiasmar amb el partit nazi no canvia el fet que optar pel partit nazi fos un error immens: ben pocs dubtes hi pot haver en aquest punt. Però la comprensió, ni que sigui parcial, duu un canvi en l'actitud envers el subjecte que s'intenta comprendre. En la comprensió hi ha d'haver necessàriament un esforç: llegir, parlar, posar-se al lloc de l'altre. En el decurs d'aquest esforç, l'altre, aquell que s'intenta comprendre, pren necessàriament un aire diferent. De mica en mica va deixant de ser una mena de marcià incomprensible i passa a ser algú amb uns orígens, unes arrels, uns antecedents, una història – personal o, en el cas dels pobles, col·lectiva –, uns motius, unes il·lusions satisfetes i d'altres de frustrades, traumes superats i altres de no superats. En definitiva, algú no tan diferent d'un mateix.
L'enfer, c'est les autres, deia Sartre – o com a mínim se li atribueix aquesta frase. Suportar l'alteritat requereix de certa estratègia: acceptar-la no vol dir necessàriament donar per fet que l'altre és la versió correcta i que un mateix és la versió errònia. L'altre és l'infern per a alguns, perquè és diferent; i en ser diferent és l'exemple viu que és possible ser diferent.
Una conseqüència d'aquest fet és que la comprensió és el pas següent a un pas anterior, més necessari i tot, que és l'acceptació de la diferència. Una acceptació que es fa difícil quan el punt de partida és la ignorància. I impossible quan no es tracta d'una ignorància involuntària, sinó triada lliurement.
TRES. El perill de comprendre
Tornant a l'exemple de l'Alemanya nazi, un exemple em va cridar l'atenció, fa alguns anys. Navegant per internet vaig anar a petar accidentalment en un blog d'un afeccionat a la història, que feia una recensió de l'autobiografia d'un jerarca del III Reich, un dels pocs que no van ser penjats després del judici de Nuremberg: Albert Speer. Speer és recordat sobretot com l'arquitecte més conegut del III Reich, un dels creadors de l'estètica neoclàssica severa, dòrica, de molts dels seus edificis oficials. Un arquitecte excel·lent, posats a dir-ho, deixant a banda el fet que el seu estil ha quedat associat a un règim menyspreable. Però a partir de 1941 fou també el ministre encarregat de la coordinació de l'aparell industrial-militar d'Alemanya. Era un personatge molt intel·ligent, treballador, un geni de l'organització, que va aconseguir posar ordre en aquell caos i fer que la producció d'armament es quadrupliqués. Sense ell, la guerra hauria durat ben bé dos anys menys. Però a la fi no va poder evitar la derrota del seu país; de fet fou dels primers a adonar-se que era impossible guanyar aquella guerra. Va tenir responsabilitats en el reclutament de mà d'obra forània – esclava –, davant la negativa de Hitler a permetre que les dones treballessin a les fàbriques d'armament. Fou, com no podia ser de cap altra manera, un personatge discutible. L'autor del blog, en la recensió de l'autobiografia de Speer, s'esplaiava en la desqualificació del personatge. En un to burleta, li retreia tots els aspectes del seu comportament i del seu paper en el govern, la seva actitud equívoca dins el nazisme, i el fet de no haver-se revoltat d'una manera franca i oberta contra aquell règim.
El problema dels blogs és que la majoria tenen preparats mecanismes perquè els lectors hi diguin la seva. I suposo que l'autor del blog es va quedar molt sorprès en veure els comentaris que els lectors hi posaven. No vaig tenir la sensació que cap d'ells fos nazi, ni remotament. Però molts defensaven Speer. I l'argument principal no era ideològic: res sobre una suposada defensa d'occident davant les hordes bàrbares, res sobre una puresa d'una suposada raça ària, ni res de semblant. Era, ben senzillament, què hauríeu fet vós, al seu lloc? Speer fins aleshores s'havia dedicat a construir edificis per al règim; no havia tingut responsabilitats polítiques ni en el desencadenament del conflicte bèl·lic. Però ara es trobava que el seu país estava ficat en una guerra molt seriosa que no podia perdre de cap manera: perdre hauria estat una catàstrofe de dimensions col·losals – com ho fou, finalment. Comprometre's en l'esforç de guerra era una opció òbvia, sobretot per algú que – com la majoria d'alemanys – no era un opositor al règim.
 |
| Albert Speer, arquitecte emblemàtic del III Reich, i ministre d'armament de 1942 a 1945. Personatge complex i discutible. Però no necessàriament incomprensible. |
Qualsevol argument seria discutible; poso Speer simplement com a exemple d'un problema, aprofundir en la seva biografia seria llarguíssim. Allò que ara m'interessa és el punt de partida de l'argument: l'esforç de posar-se al lloc de l'altre, d'imaginar-se un mateix en la seva situació, i potser concloure que en la seva situació potser no hauríem fet altra cosa que el que ell va fer. L'altre deixa de ser una mena de marcià de color verd, amb antenes i un plat volador aparcat a la cantonada; esdevé algú no massa diferent de nosaltres, algú comprensible.
Recordo una entrevista de fa anys al general Alfonso Armada, traspassat recentment. El periodista, com no podia ser d'altra manera, li preguntava sobre aspectes encara poc aclarits de l'intent de cop d'estat del 23-F, el paper de Milans del Bosch, del coronel Tejero, del rei... I a la fi, una rialleta enigmàtica va acabar envoltant una resposta seva, ben lacònica: qui busca la veritat corre el risc de descobrir-la. I potser no li agradarà. Adaptant l'argument, podem dir que el risc de voler comprendre és que, a la fi, comprenguem. I que en aquesta comprensió hi perdem alguna cosa.
QUATRE. La superioritat
En la comprensió es guanya coneixement: el coneixement de l'altre. Però es perd el sentiment que un mateix no seria mai com és l'altre, que un no pensaria mai com pensa l'altre, que no faria mai allò que fa l'altre, que no es comportaria mai com es comporta l'altre. És un mecanisme que du de manera natural a considerar l'altre com algú inferior, i a un mateix – en conseqüència – com algú superior. És fàcil considerar-se un mateix superior – als alemanys dels anys 30, tornant al nostre exemple inicial – quan l'inferior et resulta tan aliè com un miriàpode en un forat sota una pedra. És molt més difícil quan se sent que l'altre és algú no massa diferent d'un mateix.
Sentir-se superior és un plaer irresistible. Superior en intel·lecte, en bellesa, en vigor físic. I per a molts, especialment important, superior èticament. Sentir-se millor que l'altre en el sentit més profund de la paraula.
Per mantenir aquest sentiment cal evitar la interacció amb l'altre. I això cansa, perquè el fet natural entre les poblacions humanes és interactuar. És el motiu pel qual els exèrcits d'ocupació són insostenibles a la llarga: perquè tard o d'hora l'ocupant es cansa de fer aquest paper, desagradable al capdavall. Per al règim nazi, un primer pas en l'extermini dels jueus fou precisament la seva separació física dels alemanys diguem-ne aris, a fi d'evitar el contacte físic i la interacció quotidiana entre els dos grups. A la llarga, una tal interacció faria impossible – o almenys molt difícil – la continuïtat de la no-comprensió que fa possible el domini d'un sobre l'altre, quan aquest altre és entès com algú intrínsecament inferior – físicament, estèticament, sobretot moralment – que per estricta justícia ha d'ocupar un graó inferior en l'estructura social. Per sentir que l'altre és inferior moralment, és absolutament necessari que l'altre resulti incomprensible.
En un dels seus articles a El Periódico, Ramón de España parlava de la Via de l'onze de setembre de 2013; la cadena humana que va enllaçar el país de nord a sud. Els termes en els quals en parlava eren ben curiosos. Proclamava la seva no-comprensió. No es tractava només que ell no estigués d'acord amb el moviment independentista – que no seria inimaginable, puix que molta gent no hi està d'acord, en definitiva. Acceptava com a fet normal que tots els països han instaurat un dia de la pàtria per celebrar la pròpia existència, i insistia que la manera lògica i racional d'aprofitar-lo és passar-lo còmodament ajagut al sofà, en un pànxing que ell veia com a veritable glòria. No entenia com tanta gent podia engegar un dia magnífic a prendre pel sac, anant a carreteres brutes i aïllades, a agafar una insolació, donant la mà a desconeguts suats i greixosos, enmig d'una colla de gent desagradable, aguantant amb paciència sota un sol de justícia.
 |
| Assistents a la 'Via Catalana', l'onze de setembre de 2013 |
El seu problema són, precisament, els dos milions de persones que eren a la Via – jo mateix, sense anar més lluny –, i que no recorden res de tot això. No recordo que ningú caigués d'una insolació sota un sol de justícia: de fet, feia una tarda gloriosa. No recordo haver entomat cap mà greixosa ni bruta. No recordo que la carretera on em va tocar d'anar estigués més bruta que un carrer qualsevol de Barcelona. Recordo que tothom que era allà estava molt content de ser-hi. No recordo cap topada amb ningú mal educat. Recordo les cerveses ben agradables que ens vam prendre, a la fi de la jornada, amb altres companys que també hi eren. En algun moment m'he preguntat si Ramón de España – i columnistes com ell, com ara Arcadi Espada o Enric Coll – i jo vivim en la mateixa realitat física. Perquè, ben mirat, els capricis del continuum espai-temps són insondables, i no se sap mai.
Ramón de España proclamava la seva incomprensió, però era obvi que de fet s'enorgullia de no comprendre. La incomprensió era un pas necessari a la seva visió de tota aquella gent com una massa informe i idiotitzada: no ho hauria pogut veure d'aquella manera si hagués fet l'esforç d'entendre'ls. En algunes circumstàncies, les frases no els entenc i són imbècils són sinònimes. La segona forma duu aparellat un addèndum obvi: en canvi, jo no ho sóc. No tothom està disposat a fer l'esforç de comprendre l'altre si això comporta renunciar a un sentiment de superioritat envers l'altre. En el cas de Ramón de España, aquest sentiment xulesc de superioritat el recordo des dels primers articles que en vaig llegir, ja fa força anys, l'he notat cada vegada que l'he sentit per la ràdio, i és recurrent en pràcticament tots els seus articles a la premsa. Pot ser irritant quan parla de temes dels quals no en sap res – cosa que de vegades es nota molt, per la seva desgràcia.
CINC. No comprendre
La superioritat pot esdevenir una obsessió en alguns periodistes. Recordo un veterà del periodisme, que signava a La Vanguardia amb el pseudònim Augusto Assía, en una secció anomenada ‘Carta al Director' que de fet era un article d'opinió en tota regla. La dècada dels 70, quan ja era força gran, Assía havia esdevingut un veritable clàssic en l'art de qualificar d'idiota tothom que no fos del seu color polític, fins a extrems exasperants. El problema d'aquesta actitud és que condemna el subjecte a la ignorància: el contacte positiu i constructiu amb l'altre és una font de saviesa, i aquest contacte no és possible si d'antuvi s'assumeix que l'altre és imbècil, i que no val la pena de fer cap esforç per entendre'l perquè ja li escau ser incomprensible. A la fi de la seva (llarguíssima) carrera com a periodista era un personatge de qui ben poca gent feia massa cas; però a La Vanguardia els seus articles apareixien regularment, diria que per tradició, sempre tenyits del to fatxenda i xulesc de qui ho sap tot i perdona graciosament els pecats als malaurats que estan molts graons per sota d'ell.
Un dia, indignat, va escriure un article sobre un atracament que hi havia hagut en una oficina bancària de Galícia. No l'indignava l'atracament en si – que també –, sinó el fet que l'empleat de l'oficina, en ser amenaçat amb una arma de foc perquè donés els diners en efectiu que tenia a la seva taula, els va donar. Assía estava indignat: del comportament de l'empleat, de la seva poca entrega professional, de la seva escassa lleialtat als clients del banc on treballava. Per sort o per desgràcia, aquell article va arribar a les mans d'aquell empleat, que li va respondre. La carta d'aquell home mereixia un requadre de la mateixa rellevància que l'article del senyor Assía. A la redacció de La Vanguardia es van estimar més posar-la amb les altres cartes al director, ben amagadeta, però tot i així era impossible ignorar-la. Educadament, l'home recordava a Augusto Assía que ell no era sinó un empleat de banca, pare de família, comptable, i que la seva feina era portar escrupolosament els comptes, quadrar balanços, atendre els clients a la finestreta. No pas jugar a ser Batman, ofici que no era la seva vocació, ni havia estat entrenat per exercir. Si era això el que se li exigia, llavors no li pagaven prou. Aquest era el sentit general de la carta; no en recordo el text exacte. Però recordo molt bé la frase final, que se'm va gravar a la memòria: mi vida vale más que todo el dinero que Augusto Assía pueda tener en mi banco. Una frase impressionant no pas perquè fos un pensament filosòfic profund, sinó perquè era una obvietat per a tothom. Llevat d'Augusto Assía.
Una annècdota que ens porta a fer la volta al cercle: el perill d'entestar-se tossudament a no (voler) comprendre. Que no és sinó descobrir un bon dia que un mateix és l'únic que no comprèn res. En aquest moment el cercle es tanca. És la situació equivalent d'un senyor amb barret que – burleta – s'habitua a assenyalar amb el dit aquells que no en porten, rient-se'n a cor què vols, fins que un dia s'adona que de fet ell és l'únic que porta barret, que aquell de qui fa mofa és, de fet, tothom menys ell, i comença a tenir la sensació que la gent se'l mira com si fos un ésser d'un altre planeta. Llavors segurament es queixarà de no ser comprès. Em pregunto si alguna vegada Augusto Assía va manifestar aquesta queixa.
És clar que potser sóc jo, que no el comprenia.
Pere Rovira
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada