Un nou malson em desperta. Un malson
impossible de recordar. Com sempre.
Potser aquesta vegada la culpa la té aquesta xafogor
tan enganxosa. La son se’m repenja a les parpelles però necessito calmar-me abans
d’intentar descansar altra vegada. Inspecciono el que m’envolta i m’angoixo encara
més. Baixo de l’hamaca.
Desconec completament la cabana. Està feta de
taulons bufats, units amb claus rovellats. Formen una separació gairebé infantil
entre l’interior i l’exterior més que no pas parets. No hi ha mobles, ni menjar,
ni rastre de tercers. Només un quinqué balancejant-se del sostre per obra d’algun
corrent d’aire que jo no aconsegueixo percebre. A fora: una espessa selva, amagada
en la foscor d’una nit sense lluna, i un silenci que deixa sentir amb força un
concert d’insectes. Semblen riure de mi. Necessito sortir d’allà. Despenjo la
llum de ble, disposat a deixar enrere aquell refugi de bojos.
L’única ruta possible és una senda maltractada
per arbres i males herbes que creixen als seus marges. Les ombres que jo mateix
projecto m’emboiren la raó. La son em mata a poc a poc. Fa setmanes que no dormo.
Potser anys. No ho tinc gens clar. Em costa pensar. Ho donaria tot per una mica
de repòs. Però cal que segueixi caminant, esbrinar on sóc.
El camí es torna fangós. Quan me’n vull adonar
l’aigua ja m’arriba als genolls i un riu oliós se’m creua al davant. Com si es
tractés d’una espècie de broma, a pocs metres de mi, hi sura una canoa lligada
a una soca. Hi salto dins, sense desconfiar de la conveniència de la troballa. Remo
riu avall, incapaç de remuntar el seu dèbil curs. La llàntia, penjada de la
proa, sembla ajudar-me a avançar i alguns mosquits decideixen acompanyar-me, tot
dansant al seu voltant.
El riu s’eixampla sobtadament. Al bell mig del
seu cabal una minúscula illa demana en silenci que algú la trepitgi. Li faig
aquest favor.
Quan la punta de la canoa esberla la terra
molla, el quinqué s’apaga sens més. Ni tan sols intento encendre’l. Els meus
peus canvien la fusta de l’embarcació per la suau catifa de gespa fosca que recobreix
l’illa. Al seu centre, un arbre recargolat i sense fulles ho observa tot. Sembla
un jaç ideal, un lloc tranquil on tancar els ulls sense por. Procedeixo a estirar-me
ansiós quan, rere meu, alguna cosa remou les aigües.
Una dona en sorgeix lentament. A mesura que el
seu cos nu surt a la superfície, els cabells se li escampen per la pell com
tinta negra. És sublim, perfecta i aterridora al mateix temps. Em travessa
l’ànima amb els ulls. Em fa entendre que no tinc dret a estar allà, que no tinc
dret a gaudir del descans que tant anhelo. L’espero, sumís i esgotat, de
genolls sobre aquella acollidora molsa, cansat de buscar, cansat d’estar
cansat.
Deixa els seus llavis a tocar dels meus. No puc
sentir el seu alè però me l’imagino calent, amb gust de fruita dolça. Somriu i,
tot d’una, m’embolica el coll amb les mans. És forta o jo molt dèbil? Potser
totes dues coses. M’enfonsa al riu sense deixar-me anar. M’ofega i en gaudeix. No
m’hi resisteixo. Ella té el que vol i jo també, per fi. I Quan la pau m’envaeix
el cos, sense previ avís, quelcom me la roba. Una corda invisible em tiba cruelment
cap amunt, cap a un lloc nou i desconegut.
Un nou malson em desperta. Un malson
impossible de recordar. Com sempre.
.JPG)
Moltes moltes felicitats pel premi, te'l mereixes de llarg
ResponEliminaQue gran per criteri tenir un escriptor tant ilustre
Moltes gràcies per les teves paraules Dani la veritat és llegir comentaris així són un autèntic imput de motivació. Això sí, el privilegi de col·laborar amb la revista CriTeri és meu. Una abraçada gegant!
ResponEliminaM’encanta aquest conte, David. L’atmosfera que has creat és fantàstica!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEi Jordi, que bé llegir-te per aquí! Gràcies de nou. El premi em va fer molta il·lusió i estic gaudint del lot de llibres com no et pots imaginar.
Elimina