Ja de ple en
l’estiu i, en concret, en el mes d’agost, segur que esteu suant a la gana per
la calor. La veritat és que l’agost és un d’aquells mesos en el que les nits es
poden fer interminables per la pujada del termòmetre. Potser aquest article s’hauria
d’haver publicat en el número de juliol, però em reconeixereu que aquest estiu 2013
és una mica atípic i que anem una mica retardats en tot plegat. Bé, amb tanta
calor que ens espera aquest mes d’agost podem intentar esmorteir-la de moltes
maneres, però el que hem d’intentar és que la forma de passar un bon agost
sigui el més respectuosa possible amb el medi ambient i que no es creï un efecte jo-jo que arribi a fer pujar
encara més el mercuri, particularment a
les ciutats.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Consum respectuós. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Consum respectuós. Mostrar tots els missatges
Autocrítica d’armari
L’estiu ha arribat de veres i per fi he pogut
traure la roba de temporada. Bé, fent recopilació he trobat que el meu vestuari estival va sofrir l’efecte
2000, ja que sols tinc una samarreta d’abans del 2000! Em pensava que això
sols podia passar als ordinadors.
El meu armari és un compendi de roba del món,
tot i que la gran majoria ha estat comprada aquí o a França, que si MADE
IN Xina, Bangladesh, Índia, Indonèsia, Marroc, Portugal, Turquia.
Miracle! He trobat una brusa feta a casa!!!! Així no m’estranya que el tèxtil
nacional se n’hagi anat a norris, evidentment aquestes peces que conformen el
meu armari han estat comprades per mi on l’Amancio o a la tenda Hombre&Mujer a raó del meu poder adquisitiu i massa corporal.
Escurats com els plats? Sempre ens quedaran les idees...
Ja ho deia l’editorial
del darrer número del CriTeri, “No tindrem un duro…” Potser no, però tenim quelcom
de millor, idees. Menys mal que tenim idees en la societat de l’abundància en
la qual ens sobra de tot.
Bé, amb tot el que hem
aprés hem de buscar alternatives a l’escassetat d’euros que pot haver a la
nostra cartera, des de fomentar el compartir en comunitat certs aparells que no
utilitzem gaire com els trepans, intentar reparar els electrodomèstics que
s’han espatllat (queda pendent fer de Macgyver amb l’aspiradora de casa),
aprendre a cosir per fer-nos els “dobladillus” dels pantalons, segur que això a
la secció “Fes-t’ho tu” ja ho han tractat. Senzillament crec que l’escassetat d’euros a la cartera està
inversament correlacionada amb la quantitat d’idees que flueixen pel nostre
cervell i les ganes de fer coses creatives que tinguem.
Del camp al plat sense intermediaris: grups de consum responsable i ecològic
Fa uns dies, parlant amb un pagés de la Plana de Lleida em va dir que molts pagesos, inclòs ell, pleguen perquè no els surt a compte i tot s’ho queden els intermediaris. En els temps que corren està difícil dedicar-se a qualsevol ofici, i la pagesia fa molt temps que trontolla per la manca de marge per als agricultors. No obstant, d’una banda es constata l’augment dels joves agricultors que han decidit conrear la terra com a medi de vida alternatiu degut a la pèrdua de treball associada a la crisi. D’altra banda, hi ha una consciència creixent dels consumidors cap al sistema de producció d’allò que mengen, del seu impacte i de la manca de rendibilitat per a l’agricultor segons el sistema de comercialització basat en els intermediaris. És per això que en les últimes dècades s’han creat nombrosos grups de consum responsable, fonamentalment de productes ecològics i en conseqüència també ha hagut un augment de la producció d’aliments ecològics i de la superfície destinada a aquest tipus d’agricultura (FCCUC, 2010).
El preu real del que mengem: alternatives per a abaratir-lo
Benvinguts a una nova secció de la revista Criteri que se centrarà sobre les alternatives actuals de consum per a que aquest sigui més respectuós, conscient i en definitiva transformador vers nosaltres mateixos.
L’origen d’aquesta secció rau en una pregunta molt simple que sovint es fa la que aquí escriu i que encara no m’ha fet perdre gaires amistats degut a la meva creixent insistència (crec!). La pregunta en qüestió versa sobre la provinença dels aliments que mengem als àpats diaris i el que això implica. Afortunadament cada cop som més gent que també ens la formulem. Darrere del que mengem hi ha moltes vegades associat tot un periple quilomètric que no sempre es degut a que volem menjar “Naranjas en agosto y uvas en abril”. Paradoxalment, sovint és més barat que el que mengem vingui de lluny que no que sigui un producte local. Barat, és clar, en termes monetaris perquè en termes ambientals té un cost considerable sense considerar el conseqüent empobriment dels productors locals que no poden competir amb un model agroalimentari cada vegada més industrialitzat i orientat als mercats internacionals.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)