Energia positiva

divendres, de maig 05, 2017
Aterra un altre número del CriTeri, vestit ja amb màniga curta però amb el paraigües i la rebeca a mà, camuflats entre síl·labes, comes i titulars. És l’essència de la primavera, imprevisible i impetuosa, com el jazz gitano de Django Reinhradt que ens convida a rastrejar les arrels del jazz europeu a la secció Footprints, o com els contes que ens regala la Muriel Villanueva a Litespurnes. Essència també capriciosa i explosiva, com la música de l’Albert Pla que es cola sigil·losa als llenços de les Cansiones para una dama.

Però hi ha més: La Marcha Atrás a la nostra secció cinèfila en càpsules indolores, El Toc Final (Japó) a la secció de fotografia, la continuació del viatge virtual de l’Observador per les ex-repúbliques soviètiques amb ¿Qué pasa en Chechenia? i, per acabar, les sempre paradoxals mostres d'expressió gràfica quotidiana del Senyàlia.

A fora de l’univers Criterià volem fixar el focus en la silenciosa batalla que s’està lliurant aquests mesos per la renovació de les llicències de les centrals nuclears a Espanya, coincidint amb el trigèsim primer aniversari de l’accident de Txernòbil i el sisè del de Fukushima. Tràgiques celebracions.

I és que Fukushima va posar sobre la taula que els riscos de les nuclears no eren cosa del passat, i que les catàstrofes naturals, malgrat improbables, són possibles, com ho van ser els errors humans que van causar l’accident de Txernòbil i sense oblidar que tenim davant nostre un escenari de creixents atacs terroristes a escala mundial.

Per molt que s’hagi intentat minimitzar la catàstrofe de Fukushima i que ens arribin notícies amb comptagotes, les poques que ens arriben diuen que 170.000 persones no han pogut tornar a les seves vivendes cinc anys després de l’accident, que la població s’ha reduït en un 70% a les zones afectades (persones que no han pogut o no han volgut tornar) i que el govern japonès estima els costos del desastre en 166.000 milions d’euros.



Aquest febrer, el Consell de Seguretat Nuclear va donar llum verda a la renovació de la llicència de la central de Garoña fins 2031, allargant la seva vida útil fins els 61 anys, malgrat haver estat clausurada des de 2012. Aquest permís, que el govern encara haurà de confirmar, té un caràcter més simbòlic que pràctic, amb un president d’Iberdrola (propietària al 50% de la central) posant en dubte públicament la rendibilitat de les inversions necessàries per la seva reobertura.

Garoña, però, és l’antesala d’una cascada de renovacions de la resta de centrals, dissenyades per una vida útil de 40 anys que es complirà entre 2020 i 2028 i que les grans elèctriques aspiren a ampliar al menys fins als 60 anys.

Sense ànim de frivolitzar sobre un tema extremadament complex –amb el canvi climàtic estalonant-nos –, és imprescindible debatre amb serietat els riscos tant econòmics com ecològics que la societat està disposada a assumir. Per això, s’imposa un debat a fons del model energètic, sense prejudicis i amb la vista posada en el curt, mig i llarg termini.

A diferència del que popularment es creu, el sistema elèctric espanyol està sobredimensionat (posseeix més capacitat de producció de la necessària), i des de 2006 exporta més energia de la que importa. Altra errada comuna és pensar que la producció renovable juga un paper marginal. El 2015, les renovables van arribar al 36,9% de la producció elèctrica, front al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbó, el 10,1% del gas o el 10,1 de la cogeneració.


Amb tot això no volem insinuar que la solució sigui senzilla. Amb un 30% de producció tèrmica (40% si incloem la cogeneració) i un canvi climàtic a l’aguait, no sembla fàcil tancar les nuclears. Si més no, no pot fer-se d’un dia per un altre i requerirà fortes inversions en renovables.



Però amb un preu de la solar cada dia més competitiu (sense necessitat de primes) i sent el país amb més hores de sol d’Europa, tenim prou de marge de millora. Serveixi com exemple Alemanya, on al 2015 es produïren 38,7 TWh provinents d’energia solar, front als 12,7 TWh d’Espanya al mateix període. La diferència entre les dues xifres, 26 TWh, equival al 48% de la producció nuclear d’Espanya al 2015 o al 51% de la de carbó. I Alemanya no és precisament el paradís del sol.

També té un ampli marge de millora el nostre marc normatiu, que de corregir-se permetria abordar una part de la inversió necessària sense augmentar el preu de l’energia. No són canvis fàcils, ja que hi ha unes poques empreses, molt poderoses, que guanyen molts milions d’euros per cada mes que aconsegueixen demorar-los. Però l’avarícia d’uns pocs no es pot imposar per sempre al bé comú.

I per als que encara estigueu encuriosits després d’aquest totxo, aquí van algunes propostes de canvi normatiu: retribuir de forma sensata les nuclears i les hidroelèctriques (actualment paguem aquestes energies suposadament barates i amortitzades al mateix preu que les més cares), permetre el balanç net en autoproducció amb renovables, suprimir o reduir els pagaments per capacitat (que es paguen a les centrals de gas per estar parades, quan tenim moltes més de les necessàries) i els pagaments a les grans empreses en concepte d’interrompibilitat (el dret a tallar-les el subministrament en cas d’una escassetat puntual, es produeixi o no), demanar la liquidació (favorable a l’estat) de la sobrecompensació pels costos de transició a la competència...

Salut i CriTeri!!!

---


Aterriza otro número de CriTeri, vestido ya con manga corta pero con el paraguas y la rebeca a mano, camuflados entre sílabas, comas y titulares. Es la esencia de la primavera, imprevisible e impetuosa,  como el jazz gitano de Django Reinhradt que nos invita a rastrear los orígenes del jazz europeo en la sección Footprints, o como los cuentos que nos regala Muriel Villanueva en Litespurnes. Esencia también caprichosa y explosiva, como la música de Albert Pla que se cuela sigilosa en los lienzos de las Cansiones para una dama.

Pero hay más: La Marcha Atrás en nuestra sección cinéfila en cápsulas indoloras, El Toc Final (Japó) en la sección de fotografía, la continuación del viaje virtual del Observador por las ex-repúblicas soviéticas con ¿Qué pasa en Chechenia? y, para acabar, las siempre paradójicas muestras de expresión gráfica cotidiana de Senyalia.

Fuera del universo Criteriano queremos fijar el foco en la silenciosa batalla que se está librando estos meses por la renovación de las licencias de las centrales nucleares en España, coincidiendo con el trigésimo primer aniversario del accidente de Chernóbil y el sexto del de Fukushima. Trágicas celebraciones.

Y es que Fukushima puso sobre la mesa que los riesgos de las nucleares no eran cosa del pasado, y que las catástrofes naturales aunque improbables, son posibles, como lo fueron los errores humanos que causaron el accidente de Chernóvil y sin olvidar que tenemos ante nosotros un escenario de crecientes ataques terroristas a escala mundial.

Por mucho que se haya intentado minimizar la catástrofe de Fukushima y que nos lleguen noticias con cuentagotas, las pocas que nos llegan nos hablan de que 170.000 personas no habían podido regresar a sus viviendas cinco años después del accidente , que la población se ha reducido en un 70% en las zonas afectadas (personas que no han podido o no han querido regresar) y que el gobierno japonés estima los costes del desastre en 166.000 millones de euros.


En febrero, el Consejo de Seguridad Nuclear dio luz verde a la renovación de la licencia de la central de Garoña hasta 2031, alargando su vida útil hasta los 61 años, pese llevar clausurada desde 2012. Este permiso, que el gobierno debe aún confirmar, tiene un carácter más simbólico que práctico, con un presidente de Iberdrola (propietaria al 50% de la central) poniendo en duda públicamente la rentabilidad de las inversiones necesarias para su reapertura.

Sin embargo, Garoña es la antesala de una cascada de renovaciones del resto de centrales, diseñadas para una vida útil de 40 años que se cumplirá entre 2020 y 2028 y que las grandes eléctricas aspiran a ampliar al menos hasta los 60 años.

Sin ánimo de frivolizar sobre un tema extremadamente complejo –con el cambio climático pisándonos los talones–, es imprescindible debatir con seriedad los riesgos tanto económicos como ecológicos que la sociedad está dispuesta a asumir. Por ello, se impone un debate a fondo del modelo energético, sin prejuicios y con la vista puesta en el corto, medio y largo plazo.

A diferencia de lo que popularmente se cree, el sistema eléctrico español está sobredimensionado (posee más capacidad de producción de la necesaria), y desde 2006 exportamos más energía de la que importamos. Otro error común es pensar que la producción renovable juega un papel marginal. En 2015 las renovables alcanzaron el 36,9% de la producción eléctrica, frente al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbón, el 10,1% del gas o el 10,1% de la cogeneración.

Con todo esto no queremos insinuar que la solución sea sencilla. Con un 30% de producción térmica (40% si incluimos la cogeneración) y un cambio climático acechante, no parece sencillo cerrar las nucleares. Desde luego no puede hacerse de un día para otro y requerirá fuertes inversiones en renovables.

Pero con un precio de la solar cada día más competitivo (sin necesidad de primas) y siendo el país con más horas de sol de Europa, tenemos bastante margen de mejora. Valga como ejemplo Alemania, donde en 2015 se produjeron 38,7 TWh provenientes de energía solar, frente a los 12,7 TWh de España en el mismo periodo. La diferencia entre las dos cifras, 26 TWh, equivale al 48% de la producción nuclear de España en 2015 o al 51% de la de carbón. Y Alemania no es precisamente el paraíso del sol.

También tiene amplio margen de mejora nuestro marco normativo, que de corregirse permitiría abordar una parte de la inversión necesaria sin aumentar el precio de la energía. No son cambios fáciles, ya que hay unas pocas empresas, muy poderosas, que ganan millones de euros por cada mes que consiguen demorarlos. Pero la avaricia de unos pocos no puede imponerse para siempre al bien común.



Y para los que todavía os quede algo de curiosidad después de este ladrillo, aquí van algunas propuestas de cambio normativo: retribuir de forma sensata a las nucleares y a las hidroeléctricas (actualmente pagamos estas energías supuestamente baratas y amortizadas al mismo precio que las más caras), permitir el balance neto en autoproducción con renovables, suprimir o reducir los pagos por capacidad (que se pagan a las centrales de gas por estar paradas, cuando tenemos muchas más de las necesarias) y los pagos a grandes empresas en concepto de interrumpibilidad (el derecho a cortarles el suministro en caso de una escasez puntual, se produzca esta o no), solicitar la liquidación (favorable al estado) de la sobrecompensación por los costes de transición a la competencia

Salut i CriTeri!!!

¿Qué pasa en Chechenia?

divendres, de maig 05, 2017
Este mes vamos, a lomos de satélite, a la ciudad de Grozni, en la pequeña república rusa de Chechenia, es decir, al siempre agitado Cáucaso. Esta ciudad se volvió tristemente famosa durante las dos guerras que la asolaron y que han servido de indicador perfecto para ver la evolución de Rusia desde un gigante moribundo de principios de los 90 hasta la gran potencia económica y militar que es hoy en día…de hecho, la segunda guerra de Chechenia fue precisamente el trampolín que convirtió a Putin en zar líder indiscutible (y quien ha discutido algo ha sido convenientemente liquidado) tras devolver a su país el orgullo patrio…

¿Por qué Chechenia? ¿Por qué el Cáucaso?

El Cáucaso siempre ha sido un territorio de frontera debido a su escarpada orografía, que ha hecho imposible su dominio completo por ninguno de los imperios que ha rondado por la zona. Se trata de un territorio en disputa histórica por tres grandes potencias de la zona: Rusia, Imperio Otomano y Persia/Irán, por lo que han confluido no menos de tres religiones y concepciones del mundo. Como resultado, se crearon diferentes repúblicas más o menos homogéneas étnicamente, entre las que destacan, en la vertiente sur, Azerbaiyán (musulmanes chiíes, muy ligados a Irán), Armenia y Georgia (cristianos, cada uno con su iglesia nacional ortodoxa propia). En la vertiente norte estamos ante una miríada de pequeñas repúblicas (actualmente englobadas en la Federación Rusa) de las que oímos hablar cada vez que hay un problema: Chechenia, Abjasia, Osetia, Ingusetia… Aunque la frontera se haya ido moviendo y los países dominantes hayan cambiado su nombre, en la zona central del cáucuso nadie ha conseguido imponer realmente su criterio ni su religión por encima de las leyes tribales ancestrales, que han asimilado estas influencias a su manera de funcionar, y no al revés. Por si alguien va perdido, van un par de mapas…

Ahí está el Cáucaso, una zona de montaña aprisionada entre los mares Negro y Caspio.

Y aquí la división geopolítica actual, con sus interesantes fronteras, subfronteras y enclavados. Fuente: https://commons.wikimedia.org/wiki/User:Jeroencommons


Al desmembrarse la URSS (a la cual pertenecían las tres repúblicas del Cáucaso sur mecionadas), Chechenia volvió a ser territorio de frontera, en un extremo de una extremadamente frágil Rusia, cuyas intenciones eran un misterio. El gobierno autónomo no aceptó las nuevas condiciones que quiso imponer el gobierno de Yeltsin y declararon nula la autoridad rusa. La situación intentó ser aplacada torpísimamente por un ejército ruso ineficaz, desorganizado y completamente desmotivado. Tras una actuación lamentable Rusia tuvo que claudicar, aceptando no ejercer su soberanía de manera temporal. La guerra destrozó las ciudades de Chechenia, especialmente, su capital, Grozni, entre 1994-1996.

Chechenia malvivió los años siguientes como un estado pirata, traficando con droga y divisas, robando petróleo y gas a los países vecinos en una anarquía en la que imperaba la rivalidad entre clanes. Pero Rusia no iba a permanecer impasible mucho tiempo, y tras el ascenso de Vladimir Putin al poder éste necesitaba un golpe de efecto que uniera al pueblo ruso. Como siempre, un enemigo común es tristemente la receta más eficaz, y aprovechando una serie de atentados en bloques residenciales del interior de Rusia cuya autoría aún está en duda (¿autogolpe ruso? ¿atentados yihadistas que buscaban provocar a Rusia e intentar agrupar de nuevo a Chechenia y otras repúblicas de mayoría del Cáucaso de mayoría musulmana ante la amenaza rusa?), Rusia reemprendió las hostilidades, esta vez, con una planificación digna y el apoyo de algunos líderes locales, que veían en Rusia un mal menor en comparación con los radicales que querían instaurar el “Emirato del Cáucaso”. Tras diez años de guerra (1999-2009) de intensidad claramente decreciente, Chechenia ha vuelto a integrarse en la esfera Rusa, refrendó la Constitución, y Grozni ha sido reconstruida hasta convertirse en una ciudad puntera gracias a enormes inyecciones económicas…miren y comparen:

Este meandro del río es uno de los que ha tenido un cambio más sustancial: ha pasado de ser una zona industrial destruida (2002) a un moderno parque, complejo de mezquitas y zona residencial (2016).



 Otra zona destruida en 2002, con la mayoría de edificios reducidos a escombros y asfalto destrozado. En 2007 ya no hay escombros y el asfaltado de las calles es casi completo. En 2016 vemos un moderno centro comercial y un par de parques remozados.




Otra de zonas residenciales y centros comerciales: en 2002 la mayoría de los edificios estaban destruidos y sin tejado. En 2002 los edificios residenciales ya están operativos y en 2016 estamos ante un barrio cualquier de una ciudad occidental moderna.
  




El observador


El enlace:
Se recomienda fervientemente escuchar el podcast que ha inspirado este artículo, disponible gratuitamente (es decir, a cambio de la voluntad), aquí.









El toc final (Japó)

divendres, de maig 05, 2017
Fa uns mesos vaig publicar una entrada en la que parlava de com deixar les fotografies que fem "ben acabades". Aquests dies he estat retocant les fotos que vam fer (la meva parella i jo) al Japó i vaig fer algunes captures de l'abans i el després. No voldria tornar a repetir el que ja vaig dir per tant, només us deixo la sèrie de fotografies retocades esperant que us animi a fer l'esforç de retocar-les abans de donar-les per "revelades".

Lola

divendres, de maig 05, 2017
Continuem repassant el cançoner il·lustrat Cansiones para una dama de la Teresa. Aquest mes us portem la cançó d'un artista inclassificable, provocador i sovint controvertit. Albert Pla ens xiuxiueja una cançó d'amor a la seva estimada Lola.  

Els espectacles d'Albert Pla s'alimenten de creacions audiovisuals i creixen amb la força interpretativa del cantant. A cop d'acords desdibuixa la línia divisòria entre el teatre i la música Canta des d'una senzilla butaca; una escenografia simple però acurada que il·lumina i ressalta els músics que l'acompanyen. Un delicat equilibri per a unes lletres iròniques i plenes de força.



  
Teresa Blasco i Raquel Ubach

Podeu veure més il·lustracions de la Teresa a http://teresa-blasco.es 




 

Lola...

Como una cabra estás tan loca.
Salvajemente embrujadora,
lola, lola, lola, lola
no cambies nunca por favor,
no cambies nunca.


Dicen que estás siempre en la luna,
que un día perdíste la cabeza.
Dicen que un buen dia quemaste tu casa,
mataste a tu padre y tu familia lloraba,
te volviste loca y te soltaste el pelo
y te fuiste volando y ahora
si si si si si si si si si si si si


Va cabalgando en una escoba,
siempre en la luna.
Llévame contigo a la luna!
Llévame contigo a la luna!


Lola...


Ven a buscarme piensa en mi
quiero montarme yo en tu escoba trás de ti
Yo creo que estoy loco, loco por ti.


Y los buitres
Y los cuervos
Y las hurracas
Y los búhos
Y también los pajarillos le cantaban
lola lola, pio pio.


Y es que no hay nada más bonito
que te venga un pajarito y te diga:
¡Hola amiguito!
¿Te vienes a volar conmigo?


Lola...



Albert Pla

Conte: El mercader de Venècia

divendres, de maig 05, 2017
És que no sé, vaig dir. I em sentia com si en aquella tria m'hi anés la vida. Com si ella m'hagués d'acceptar només perquè jo fos capaç d'escollir-ne el bon parell. I vaig triar: Aquestes. I l'escabellat de la parada em va assegurar que era una bona elecció i ella em va xiuxiuejar que li encantaven. I després, a mig vermut, em va confessar que li hauria agradat qualsevol parell, que tots tres li semblaven macos però que el més important per a ella era saber que m'agradaven a mi. Així que no m'estava jugant la relació potencial en la tria, no, sinó en la seguretat que vaig fingir tenir a l'hora de triar. Havia estat bé i ella em va somriure posant-se'n la seva. I em va animar, posa't sa teva, va, que em mor de ganes que les duguem i que tothom sèpi que ets meu. I jo li vaig demanar posa-me-la tu, va, i ella va acabar d'engolir-se un seitó, va somriure, es va posar els cabells de la dreta rere l'orella per a que l'arracadeta en qüestió quedés ben a la vista i me'n va posar la meva. I va dir a tu se't veu més perquè vas rapat. I em va acariciar el caparró i jo li vaig preguntar i quan marxes? A s'horabaixa.

Marcha atrás

divendres, de maig 05, 2017
source: enlalunadebabel.com

¿Sabes esa sensación cuando después de un tiempo de dejarte llevar, de golpe, te das cuenta? No puedes creerlo, no quieres creerlo. He estado despistado, no prestaba atención, te justificas. Pero ahora, de repente te das cuenta. Un escalofrío recorre tu columna ¿Cómo ha sido posible? ¿En qué has estado pensando todo este tiempo? Vuelves a mirar a tu alrededor, vuelves a respirar hondo. No puede ser, pero es. Ya no hay marcha atrás. El espejo se ha roto, el papel se ha mojado, el correo está enviado. Ya no hay marcha atrás, te repites una y otra vez. Ya no hay marcha atrás. Ya no hay marcha atrás. O tal vez sí...



Por “Los Infilmtrados de Pacotilla”




CAFÉ PARA LLEVAR


FICHA TÉCNICA

TÍTULO ORIGINAL: Café para llevar
AÑO:  2014
DIRECCIÓN Y GUIÓN: Patricia Font
REPARTO: Alejandra Jiménez, Daniel Grao
DURACIÓN:  13’07''
PAÍS: España
IDIOMA: Castellano
Enlace: https://vimeo.com/181424477








CTRL+Z


FICHA TÉCNICA

TÍTULO ORIGINAL: Ctrl+Z
AÑO:  2016
DIRECCIÓN: Abel Pau y Jose Luis Ordóñez
GUIÓN: Ivette Serral, Jose Luis Ordóñez, Abel Pau
REPARTO: Ivette Serral, Jose Luis Ordóñez
DURACIÓN:  04’01''
PAÍS: España
IDIOMA: Catalán y Castellano
Enlace: https://youtu.be/AwG_ALq1CMQ

Virtuosisme gitano

divendres, de maig 05, 2017
Benvinguts al Footprints.

El músic que convidem aquesta nit al Footprints arriba a l'escenari lleuger, amb el cabell perfectament pentinat enrere, fesomia pàl·lida, un bigoti a joc amb el pont de la seva guitarra, un mocador lligat al coll i cigarret als llavis. Amb la mà dreta, la bona, sosté una guitarra Salmer, instrument dissenyat pel luthier italià Maccaferri, de boca oval i cordes dures. La mà esquerra, la dolenta, sobresurt lleugerament de la màniga de l'americana deixant veure els dits petit i anular garrotats des de l'incendi de la caravana on vivia i que li va cremar la mà quan tenia 18 anys. Els ulls amb un aire absort i segur indiquen que el concert és apunt de començar.


Django Reinhardt, nascut en una família gitana l’any 1910 a Liberchies, Bèlgica, va passar els primers anys de la seva vida vivint en una caravana en un campament prop de París. Prematurament va aprendre a tocar el banjo i, més tard, mentre es recuperava de l'accident que quasi li costa la mà, la guitarra. Els seus inicis musicals anaven lligats a la música francesa del moment que era bàsicament la musette, música popular tocada amb acordió però que alguns guitarristes com Gusti Malha ja l'havien adoptat. Django es guanyava la vida tocant a alguns locals de París des dels 13 anys on dos fets van marcar la seva vida. El primer és que va descobrir el jazz i la música americana escoltant versions de Duke Ellington i de Louis Armstrong. El segon fet és que va conèixer al violinista Stephan Grapelli i, en un enamorament instantani, va germinar la idea d'unir els dos instruments per formar un grup únicament de corda. Així és com va néixer el Quintet du Hot Club de France. Joseph Reinhardt (germà de Django) i Roger Chaput eren els guitarres rítmics; Louis Vola com a contrabaixista; Grapelli i Django de violinista i guitarrista solistes i líders. Tots ells, excepte Roger Chaput, gitanos.

El Quintet és el punt 0 del jazz Europeu. La seva música era genuïna, que tot i ser jazz, es diferenciava del que es tocava a l'altra banda de l'Atlàntic. En paraules de Sandra Jayat: “el swing europeu el va il·luminar un gitano així com els negres del cotó van parir la llavor del jazz als Estats Units”. I precisament seguint alguns trets gitanos, la música que va inventar el Quintet, anomenat Jazz manouche, és marcat per una forta identitat inconfusible (toquen integrament instruments de corda oblidant la bateria i els vents), és de tradició oral i analfabeta (el propi Django no sabia solfeig) i, com un nòmada zíngar, veu d'altres estils i cultures que va absorbint. Certament, el jazz manouche ÉS gitano!


Analitzar la música de Django Reinhradt és analitzar tot el jazz manouche, ja que des que ell i Grapelli se'l van inventar, la resta d'intèrprets semblen mers fans enamorats de l'original. En el jazz manouche, al no haver-hi percussió les guitarres rítmiques assoleixen aquest rol amb la tècnica anomenada la pompe. És tracta que el guitarrista "colpegi" les cordes per fer sonar els acords a bategades, accentuant cada temps del compàs o, en alguns casos, combinant el baix i l'acord a cada temps, donant una sensació de caminar constant (fixeu-vos en l'acompanyament de Limehouse Blues). Els acords es toquen amb una digitació concreta inventada pel propi Django per poder tocar els acords amb dos dits encarcarats. Un acord és la combinació de tres o més notes sonant alhora, normalment la tònica (que dóna nom a l'acord), 3ª, 5ª i 7ª. En el jazz manouche es juga amb alteracions com la 6ª major, 6ª menor i les tensions de b9 i b13 que donen un nou joc de textures i colors a l'harmonia (un bon exemple és la cadència de Djangology). Però són els solistes qui tenen el pes i gràcia en el jazz. I el jazz gitano no n'està exempt. L'estil de Django Reinhardt està basat en una treballada i ràpida (rapidíssima!) tècnica. Els seus solos repassen els arpegis dels acords de l'harmonia (tònica, 3, 5, 7 que comentàvem abans) al llarg de tot el mànec de la guitarra de manera ascendent i descendent. Les notes normalment les toca emparellades tenint més força la segona nota (pa-PAM pa-PAM pa-PAM...). A partir d'aquesta base, un seguit de "floritures" tècniques revesteixen la interpretació: cromatismes i rodejos per anar a buscar una nota final (escolteu la seqüència final de Minor swing o Tears); tocar dues octaves alhora (Dinah); estirar les cordes i lliscar-hi els dits provocant bendings i glissandos (Rose Room); etc. Aquestes eines són utilitzades pel Quintet per harmonitzar i improvisar sobre diferents estils que van anar portant cap el seu terreny. És així com són ben funcionals el tema purament Nova Orleans Tiger Rag, el bolero Troublant Bolero, temes de Gershwin com I Got Rhythm o fins i tot improvisacions sobre moviments de Bach.

Le Quintet, amb Grapelli, Joseph i Django Reinhardt, Vola i Chaput d'esquerra a dreta 
La Segona Guerra Mundial arribà i amb ella, com moltes d'altres coses, el Quintet du Hot Club de France es va acabar. Així com Grapelli es va exiliar a Anglaterra, Django no va voler marxar de París. Tot i la persecució nazi sobre els gitanos, Django Reinhardt va seguir tocant regularment i brillant com a músic. Es diu que la seva immunitat es deu al general nazi Dietrich Schulz-Köhn, conegut com a Doktor music, un melòman enamorat de la música de Django a qui va acollir com el seu protegit. Per reblar el clau, la música de Django i d'altres músics locals es van convertir paradoxalment en estendards de la resistència francesa. Precisament aquest 2017 s'estrenarà una biopic anomenat Django (Etienne Comar, 2017) que narra part d'aquests fets.

La guerra acabà i arribà una nova oportunitat per Django Reinghardt. L'any 1946 viatjà a Estats Units d'Amèrica en la que va ser la seva única visita a la terra del jazz. Convençut que triomfarà no inclou cap guitarra a la seva maleta, esperant que els fabricants americans es barallaran per aconseguir col·locar el seu producte a les mans del guitarrista. Encara que compta amb el reconeixement dels músics americans, la seva fama es va difuminant fins acabar assumint el paper de comparsa dels artistes amb qui toca, Coleman Hawkins i Duke Ellington entre ells (Honeysuckle Rose). Això xoca amb la seva fanfarroneria i, sumat al fet que no s'acaba de trobar còmode amb la guitarra elèctrica Epiphone que toca allà (curiosament la que l'acompanya a la seva foto més cèlebre), es deixa portar per alguns vicis com el billar (es diu que va deixar penjat a Duke Ellington perquè es va enganxar jugant al billar tota la nit) i finalment torna a Europa l'any 1947.

Altre cop a França, Django es va tornant cada vegada més llunàtic i egòlatra. Més concentrat en el billar i els amics, oblida la professió, falta a concerts i menysprea el públic. Sembla ja cansat i que ja res no li importa massa, si és que mai ha sigut així. Decideix instal·lar-se a un petit poble proper a París, Samois-Sur-Seine, on passa els últims anys de la seva vida pescant i pintant fins que una hemorràgia cerebral el sorprèn fatalment quan té 43 anys. Una vida curta però un llegat enorme. Tan gran com un estil musical sencer que han anat seguint grans artistes com Tchavolo Schmitt, The Rosenberg Trio, el nen prodigi Biréli Lagrène o el català Biel Ballester, per citar alguns dels meus preferits. Per recordar "aquell guitarrista gitano de França " com diu Emmett Ray a la fantàstica pel·lícula Sweet and Lowdown de Woddy Allen (1997), cada any es citen els guitarristes manouche a Samois-Sur-Seine durant el festival de guitarra Django. Allà hi toquen gitanos i paios junts, acampats en caravanes i improvisant eternament asseguts en cadires plegables, potser amb un pitillo a la boca, un mocador al coll i un aire absort preparats per menjar-se el món.




Llista Youtube: Footprints - YouTube

Llista Spotify:

Coses inexplicables

divendres, de maig 05, 2017
En aquesta secció pretenem mostrar les contradiccions d’un Occident decadent. I de pas traiem el nas per llocs i situacions força inexplicables...

1. Gràcies per no delinquir (el Prat de Llobregat)

No és el sistema antirobatori més eficaç però per provar...



2. Polítiques de preus


Els supermercats Bonpreu es caracteritzen per una política de preus desconcertant...aquí tenim un mateix vinagre de Mòdena comercialitzat en dos formats: en ampolla de vidre normal de 500 cm3 (4,38 €/l) i en ampolla amb dispensador d’esprai de 250 cm3 al triple de preu unitari (11,56 €/l).




3. Reclam per a rucs (botiga “Adonais”, Cerdanyola del Vallès)


Aquest despropòsit no es pot qualificar ni de pseudociència...”la petita mida d’una molècula de hidrogen pot accedir més fàcilment a les neurones”. Una cèl·lula té de mitjana uns 200 trilions d’àtoms (200*1018)...és tan complicat fer entrar una molècula “gran”?). Per a més mentides, aquest producte porta no menys d’un any com a “novetat”. Qui no té vergonya...

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes