És que no sé,
vaig dir. I em sentia com si en aquella tria m'hi anés la vida. Com si ella
m'hagués d'acceptar només perquè jo fos capaç d'escollir-ne el bon parell. I
vaig triar: Aquestes. I l'escabellat de la parada em va assegurar que era una
bona elecció i ella em va xiuxiuejar que li encantaven. I després, a mig
vermut, em va confessar que li hauria agradat qualsevol parell, que tots tres
li semblaven macos però que el més important per a ella era saber que
m'agradaven a mi. Així que no m'estava jugant la relació potencial en la tria,
no, sinó en la seguretat que vaig fingir tenir a l'hora de triar. Havia estat
bé i ella em va somriure posant-se'n la seva. I em va animar, posa't sa teva,
va, que em mor de ganes que les duguem i que tothom sèpi que ets meu. I jo li
vaig demanar posa-me-la tu, va, i ella va acabar d'engolir-se un seitó, va
somriure, es va posar els cabells de la dreta rere l'orella per a que
l'arracadeta en qüestió quedés ben a la vista i me'n va posar la meva. I va dir
a tu se't veu més perquè vas rapat. I em va acariciar el caparró i jo li vaig
preguntar i quan marxes? A s'horabaixa.
Havia estat
una nit boja. Ens havíem conegut al Karma i ens havíem agradat a primera vista.
Et convido a un gintònic. Un clau al matalàs de la terrassa, un cafè amb llet
amb miols, lleganyes i carícies i ella va dir que anéssim a comprar dues
arracades, una per tu i una per jo, per recordar aquesta nit. Jo en triï tres
parells i tu dius quin t'agrada més. Si tries es que m'agradi més et podràs
casar amb jo. I jo no sabia que era broma. La condició, no el compromís.
El cap de
setmana següent ja no suportava més les ganes de veure-la i ja volia prendre el
vaixell a Mallorca i començar la meva enèsima vida. Però no tenia pasta per a
una nova arrencada i, com sempre, li'n vaig demanar al Carles. I ell va
grinyolar que com era que el despertava per a això. Va dir quin pal,
despertar-me per dir-me que te'n vas a Mallorca, que deixes el pis, que em
deixes tirat i que a sobre he de posar jo la pasta per a que em deixis tirat.
Quin pal, Vicenç, quin pal. Però em va deixar la pasta. I jo cap a Mallorca. I
ella m'esperava al port amb una rosa blanca i una còpia de les claus del seus
pis.
Als tres
mesos jo ja tenia feina al garito de sota de casa i va arribar aquell correu
electrònic del Carles. I la Sònia em va esperonar, vés-hi, vés a Barna i
arregla es merder aquest, Vicenç. Jo li havia deixat llegir el correu del
Carles on explicava allò que no m'havia volgut dir en el seu moment, que quan
jo em vaig escapar a Mallorca ell no tenia pasta per deixar-me ni tenia ja
l'opció de tirar de la tarja de crèdit, però que em veia tan feliç amb la
possibilitat de pirar que, tot i que a ell la idea li remenava l'estómac, havia
demanat un préstec personal. El venecià de la parada de pasta fresca de la
Boqueria el va veure tan amoïnat per mi –que sempre em tocava l'arracadeta– i
per la meva felicitat, que li va avançar els diners. Era un pavo que tenia el
cos més farcit que un tortellini i el front sempre untat de ditades d'oli
d'oliva. I m'explicava en el correu que el tio havia aixecat la veu amb el seu
humor italià i li havia fet jurar que, si no li tornava la pasta en tres mesos,
hauria de donar-li la carn dels seus dits de guitarrista per fer farcit pels
ravioli. Cent grams. El Carles s'ho va prendre a conya i ho va jurar. I ara el
venecià li reclamava uns diners que ell no tenia i li deia doncs si no, ja
saps, la carn delle tue dita di guitarrista per fare farcit pels miei ravioli.
I insistia que estava enregistrat en les càmeres de seguretat del mercat i que
un jurament era un jurament. I el Carles escrivia que jo per tu, tio, em deixo
arrencar el cor, si cal, però els dits no, que són per fer acords, arpegis i
puntejos.
La Sònia va dir vés-hi però sobretot no
perdis s'arracada. Me'n vaig acomiadar des de coberta amb un petó fugisser i
amb un nus a la gola mentre ella cridava des del moll: Sobretot no perdis
s'arracada!!! El nus no era per deixar-la sola, que ella ja s'espavilava, sinó
per allò de jo per tu, tio, em deixo arrencar el cor, si cal.
Vaig arribar
a la Boqueria a les deu i catorze minuts del dia en qüestió. El venecià bramava
que queste dita sono mie, que ho diu aquí, i assenyalava una cinta de vídeo que
tenia a la mà enfarinada. Els mossos es miraven l'escena amb cara de peix: ella
amb ulls de lluç i ell amb un somriure de llenguado, de gairell. El Carles
cridava que aquest tio és un psicòpata, em sembla a mi que ha llegit vostè
massa literatura. A qui se li acut voler tallar-me els dits? La mossa: Vostè té
els diners? I el Carles: No. Doncs haurà de pagar amb els dits, perquè si ho va
jurar, ho va jurar, i un jurament és un jurament.
Aleshores vaig obrir-me pas dins el
cercle de curiosos i vaig entrar a escena: Els meus, vaig oferir, que em talli
els meus dits. I el venecià que no i que no, que vull le dita del guitarrista,
que és un plom que ogni mattina està a la cantonada donant pel sac amb la sua
musica insuportabile. I jo vaig pensar en la imatge de la guitarra del Carles abandonada
en un racó de la seva cambra i vaig preveure un silenci molt agre i vaig
recordar aquella cançó que ell havia escrit la nit que vam agafar la borratxera
aquella i vaig saltar que no, que els meus dits o res, però que els seus no. I
el Carles em va fitar rere les ulleres aquelles de pasta que no netejava ni que
el matessin i em va etzibar però tio, què t'agafa? Ni els teus ni els meus! Res
de raviolis farcits de dit, home, i aquest aníbal·lecter a la garjola per
imbècil! I jo vaig insistir i vaig recitar-li que tu calla que jo per tu, tio,
em deixo arrencar el cor, si cal. Va callar.
Aleshores va aparèixer ella vestida de
noi, i jo sabia perfectament que era ella. S'havia tret l'arracada i s'havia
rapat el cap i portava una caçadora quatre talles més gran que li dissimulava
els pits. Feia veu d'homenàs i ens va interpel·lar, però a veure, aquí què
passa. I el mosso, enlairant el nas, va enunciar que res, aquests tres, que
s'estan jugant els dits del guitarrista aquest, que és el de les ulleres porques,
perquè diu el gras que vol fer-ne raviolis. I ella es va gratar la barbeta i va
cantussejar un vaja, ja veig, i què més? I el venecià va vociferar que aquí ho
diu tot, assenyalant la cinta de vídeo greixosa i enfarinada. I ella, amb la
veu d'homenot: Què, què hi diu? I el mercader: Que si no em paga m'ha de donar
la carn delle seu dita per fare i miei ravioli. I ella: I a què espera?, au,
va, talli!
La mossa va fer una passa endavant, el
mosso la va retenir pel braç, tu no t'hi fiquis, i el gras començà a esmolar el
ganivet. El Carles tremolava i jo vaig clamar per favor!, talli-me'n els
meus!!, talli-me'n els meus!!! El Carles ja havia posat les manetes sobre el
mostrador, havia tancat els ulls ben fort i girava la cara per si la sang li
esquitxava les ulleres. I va ella i amolla: Vigili, senyor, que ell va jurar
que li donaria sa carn, però no sa sang. Si vessa sang, es guitarrista el
denunciarà, perquè sa sang encara li pertany.
La mossa va somriure, el mosso quedà
congelat i el venecià desinflat. Li relliscà el ganivet cap al terra i deixà
caure el cap sobre el mostrador. La meva heroïna.
No li vaig dir que sabia que era ella
perquè era evident que ella volia que jo pogués dir-li, en tornar, que m'he
portat com un tros d'heroi, jo, i que ho he deixat tot resolt. Quan es va
dissoldre el cercle de curiosos, els mossos marxaren a esmorzar, el venecià
començà a disseccionar tallarins i el Carles va recuperar el color de la cara;
jo m'hi vaig acostar i vaig desfer-me amb la Sònia, que no era la Sònia: No sé
com agrair-te el que has fet pel meu amic, noi. I ella, amb aquella veuota: Idò
fa temps que cerc una anelleta però cap no em fa es pes. Si pogués tenir sa
teva em faries ben content. I jo, què havia de fer? Em vaig portar la mà a
l'orella per treure-me-la i l'hi vaig donar, tot i que sabia que m'estava
posant a prova.
Vaig arribar
a casa pensant que he de fer veure que no sé que el noi era ella i aguantar la
turmenta de retrets per haver perdut l'arracada i que ara, Vicenç, ja he vist
que no puc confiar en tu i que no em puc casar amb tu. I en lloc de dir-li tia,
Sònia, no muntis un sarau que jo ja sé que el noi de la Boqueria eres tu, doncs
em vaig fer el longuis i vaig suportar el xàfec i vaig visualitzar el Carles i
vaig fer bé, doncs no ens casem, no pateixis, i vaig arronsar les espatlles per
concloure que t'entenc i que me'n torno a Barcelona. I ella va fer que no, tio,
que és broma, que s'al·lot de sa Boqueria era jo, que t'estava posant a prova,
que era conya, home, i m'has demostrat que ets un homo de veres, que pels amics
fas qualsevol cosa. I jo vaig pensar que jo pel Carles em deixo arrencar el
cor, si cal, i vaig insistir: Tranquil·la, Sònia, no cal que t'inventis
pel·lícules per perdonar-me, t'he fallat i no et mereixo. I ella: que no és mentida,
que era jo. I jo: gràcies per mentir-me i ser tan bona tia de voler perdonar-me
tant sí com no, però no cal, ho sento, no cal que em perdonis.
I me'n vaig tornar a Barcelona amb el
cor a la mà per oferir-l'hi al Carles, que em va rebre al port amb les ulleres
netes i la guitarra a la mà.
Muriel Villanueva
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada