La porta que grinyola entre
muntanyes.
Hi entro.
Immortalitzo al mòbil el moment.
Després edito el selfie en blanc i negre.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Litespurnes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Litespurnes. Mostrar tots els missatges
Poema: Tors
En el marc del curs residencial Escriptura Viva que el Roger Coch i jo vam impartir a Montbui el passat juliol, al llarg de la sessió "Paisatge exterior, paisatge interior" que ell dinamitzava, vaig escriure aquest breu text d'intenció poètica que avui comparteixo amb vosaltres. Espero que us agradi.
TORS
El meu tors, una
façana,
un mur de pedra
verge ensinistrada.
Al pit dret, un forat,
un sol cop de
martell rere el que es veuen runes d’una infantesa meva, tan tardana, i
d’altres infanteses tendres, ja quasi evaporades.
Sobre el cor, un pany fa de gatera.
Busco la clau.
S’hi escolen gats
petits, minúsculs felins blancs que m’esgarrapen però no saben fer-me mal.
Busquen la llet.
Busco la clau.
La tinc a la
butxaca?
Ah, no, la tinc a
l’úter. Hi faig entrar dos dits, estiro enfora, és una clau daurada i ja no te
rovell.
La fico al pany i
m’obro el pit esquerre.
Hi tinc cinc
cors, petits i blancs. Només bateguen dos.
El meu no hi és.
Aixeco el cap i et miro: el tens entre les mans. Bum bum.
I no m’estàs
mirant.
Muriel Villanueva
Conte: Nino en un cotxe
Ara que el meu darrer llibre, el recull de contes Nines, publicat al març, encara sembla estar en apogeu, comparteixo amb vosaltres un dels contes que vaig acabar descartant per ser-hi inclosos. Li tinc una estima especial, malgrat s'allunya força de la temàtica general del llibre. Aquí el teniu:
NINO EN UN COTXE
El balanceig del cap del nino
li recorda el lleu sacseig involutari del cap de la portera de
l'edifici on vivia de petit.
La tarda en què se li havia
enganxat el paper de la fotocopiadora per enèsima vegada, el Pere
havia cridat: Cagumlou hòstia puta quina mala sort! N'estic fins als
collons! Si el somni de la meva vida era ser crupier, joder, què
foto aquí?
Entrevista a Laia Aguilar, filmadora d'ànimes
Vaig conèixer la Laia a l'Ateneu Barcelonès, on jo feia de professora de
tècniques narratives i on em vaig matricular al seu curs sobre guions de sèries
de televisió. La seva experiència, adquirida en projectes com Infidels, Ventdelplà o
el Cor de la ciutat —i últimament Merlí— feien del
seu discurs quelcom de ferm i apassionant. Em va fascinar la manera en què la
seva ment desperta modelava les meves idees incipients, com si fossin
plastilina, i vam connectar ràpid. Amb el temps vam compartir passadís,
alumnes, cafès i dinars, i l'amistat va anar agafant cos.
Aquest mes de maig la Laia ha publicat a Columna la seva tercera novel·la, Wolfgang(extraordinari), mereixedora del darrer Premi Carlemany, una història
planera però trepidant, de lectura ràpida i intensa, per a tots els públics.
Conte: El mercader de Venècia
És que no sé,
vaig dir. I em sentia com si en aquella tria m'hi anés la vida. Com si ella
m'hagués d'acceptar només perquè jo fos capaç d'escollir-ne el bon parell. I
vaig triar: Aquestes. I l'escabellat de la parada em va assegurar que era una
bona elecció i ella em va xiuxiuejar que li encantaven. I després, a mig
vermut, em va confessar que li hauria agradat qualsevol parell, que tots tres
li semblaven macos però que el més important per a ella era saber que
m'agradaven a mi. Així que no m'estava jugant la relació potencial en la tria,
no, sinó en la seguretat que vaig fingir tenir a l'hora de triar. Havia estat
bé i ella em va somriure posant-se'n la seva. I em va animar, posa't sa teva,
va, que em mor de ganes que les duguem i que tothom sèpi que ets meu. I jo li
vaig demanar posa-me-la tu, va, i ella va acabar d'engolir-se un seitó, va
somriure, es va posar els cabells de la dreta rere l'orella per a que
l'arracadeta en qüestió quedés ben a la vista i me'n va posar la meva. I va dir
a tu se't veu més perquè vas rapat. I em va acariciar el caparró i jo li vaig
preguntar i quan marxes? A s'horabaixa.
Entrevista a Núria Segarra, princesa de plom
Núria
Segarra és escriptora, llicenciada en periodisme, princesa de plom i
supervivent a un limfoma de Hodking. Acaba de publicar Algunes
princeses són de plom (en Fanbooks en català i en Cross Books en castellà),
novel·la basada en la seva experiència personal al voltant de la superació de
la malaltia. El llibre inclou subtrames amoroses i d'amistat i ens regala una
mirada fresca, natural i desdramatitzada sobre el diagnòstic i el llarg camí
recorregut des d'aleshores.
Nina de paper. Del conte al curtmetratge.
Dilluns 13 surt a la venda Nines (el
meu quinzè llibre!). Un dels contes inclosos al recull, Nina de paper, serà rodat en format de curtmetratge durant el cap de
setmana anterior per part de la nostra gran petita productora Círculo Bipolar.
Quan em llegeixen, molts em diuen “Escrius pel·lícules”. Vaig créixer entre cinèfils, més que no pas entre
lletraferits i, ploma en mà, sempre he estat una maniàtica de la imatge, una primmirada
de les descripcions. “Vull que el lector vegi el que jo veig”, vaig dient. És a
dir, que sóc escriptora perquè fer cinema és car, però que en el fons no sóc
més que una cineasta frustrada.
Entrevista a Roger Coch, escriptor per capes
Roger Coch
acaba de publicar la seva primera novel·la, Udzu, a l'editorial
Males Herbes, "
Entrevista a Pol Fuentes, artista estrany i reconfortant
Quan vaig conèixer el Pol Fuentes
el grup Rosa Luxemburg ja
havia plegat; els he escoltat després i encara ho faig sovint. El que sé d'ell
és que és un valent capaç de teletransportar-se fins allà on li permetin
penjar-se la guitarra o desplegar el teclat —des del Palau de la Música
Catalana fins a un poblet de muntanya—, capaç de disfressar-se i de compondre
una cançó meravellosa només per presentar un llibre —meu, quin
honor! —, capaç de cantar sarsuela o d'encarnar el perruquer Pirelli del
musical Sweeney Todd, capaç de fer d'actor en un videoclip propi,
en un documental ple de ficció o en un anunci per a la televisió.
Jugant amb el Juvany als Story Cubes
L'estiu passat, a la meva festa d'aniversari, l'Albert Juvany i la seva família em van regalar dues caixes d'Story Cubes. Però si vaig pensar en ell per compartir l'experiment no és només per això, ni perquè l'estimi tant. Vaig pensar en ell perquè l'admiro com a escriptor (i en tantes altres coses que no vénen al cas). És un honor compartir amb ell aquest díptic: dues històries a partir de la mateixa idea generadora, la imatge següent.
Entrevista al novel·lista valencià Joanjo Garcia
«Que [els lectors] ens noten al darrere carregant l'arma més eficaç
contra un adversari que és un mirall.»
El Joanjo Garcia és un escriptor valencià de la meva generació. Ens coneixem des de fa molt i hem compartit amics, sopars, xerrades, concerts i manifestacions. Des de fa pocs anys ens uneix, a més, la passió per l'escriptura literària.
Respiro
Respiro. Respiro. Respiro. El cap em diu que no. Els
peus ballen que no. Respiro estirada al terra, tapadeta amb una manta blanca.
Respiro. Respiro. Les mans se'm van adormint i el cap em diu que no. I no
respiro.
Conte: Piscina
Amb el conte Piscina inauguro la secció Litespurnes, en la que us oferiré mensualment espurnes literàries: contes o poemes propis o d'altres autors, entrevistes a escriptors que admiro, articles sobre tècniques narratives, ressenyes sobre obres literàries o cinematogràfiques, reflexions sobre l'escriptura com a fet creatiu... Espero que en gaudiu!
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)