Entrevista al novel·lista valencià Joanjo Garcia

«Que [els lectors] ens noten al darrere carregant l'arma més eficaç

contra un adversari que és un mirall.»

El Joanjo Garcia és un escriptor valencià de la meva generació. Ens coneixem des de fa molt i hem compartit amics, sopars, xerrades, concerts i manifestacions. Des de fa pocs anys ens uneix, a més, la passió per l'escriptura literària.

Llicenciat en Història, el 2012 fou guardonat amb el XVIII Premi Enric Valor per la novel·la Quan caminàrem la nit, publicada per Bromera, la que des de llavors és la seva editorial. El 2015 n'hi va publicar dues més: Aquell agost amb punt final i Tota la terra és de vidre, guanyadora del XXVII Premi Antoni Bru. Aquest any ha publicat El temps és mentida, gràcies al merescut XXVII Premi Ciutat d’Alzira, i Arribarà el dematí.

Encara que el Joanjo i jo ens veiem poc, perquè ell viu a Marxalenes (València, Horta) i jo a Calafell (Baix Penedès), sovint el telèfon i Internet ens serveixen per menjar-nos el cap plegats sobre el fet literari, sobre l'aquí i l'allà, sobre l'ahir, l'avui i el demà... i sobretot sobre la vida, les nostres dues vides d'escriptors que volen i de vegades poden, les nostres existències que es cusen i es descusen sobre el paper però també dins les butxaques.

Avui el convido a la Revista Criteri per compartir amb vosaltres les nostres inquietuds.

Muriel: Joanjo, últimament li dono moltes voltes, però moltes, al fet de poder dir-me "escriptora". El meu somni és viure del que escric. No aspiro a menjar només dels llibres que publico; potser podria afegir-hi algunes activitats adjacents com ara la traducció, els guions per a projectes d'altres (teatre, cinema, televisió), l'ensenyament de l'escriptura... Com saps, he llegit tot el que has escrit i admiro molt la teva feina. Qui si no tu, al País Valencià, mereix viure d'això que tan bé fas? Com ho tens, això? Com ho portes? Què et sembla que quasi cap escriptor no aconsegueixi, tal com poden fer els editors, viure del que es guanya venent literatura?

Joanjo: És un conjunt de preguntes difícils. Pense que sí que hem d'aspirar a viure del que escrivim. I crec que, en aquest camí, hem de procurar teixir complicitats amb el conjunt d'agents culturals. Fer coses al cinema, al teatre o la televisió pot ser un repte, però mai un complement, perquè també hi ha d'haver professionals que aspiren a viure de les seues respectives formes de creació. Per tant, allò que ens queda, que sempre ens ha quedat, són els lectors. La primera de les nostres obligacions és generar lectors. Crear literatura que els vincule, que els siga propera, que tinga a veure amb el seu present. En aquest sentit tota la meua obra tracta problemàtiques actuals.

Muriel: Com ara quines?

Joanjo: Com ara la identitat... Un dels principals reptes que tenim, com a país i com a literatura, és edificar una nova modernitat davant els reptes de dissolució als quals ens enfrontem. No parle ara en termes nacionals. Estem al davant de l'esmicolament de referents molts potents, de la caiguda de paradigmes. Assistim a una liquidació, i ací el verb està triat a consciència, de certeses molt arrelades. Per exemple, ja no existeixen els altres: els altres són ara els nostres veïns; ja no existeix la nostra cultura perquè les formes de circulació i apropiació han canviat. O sí? Potser sí existisquen els altres mentre no generem una nova forma de mirar-los. Potser sí que existisca la nostra cultura i acabe sent residual si no som capaços de connectar-la amb aquests nous circuits de consum. Pense que la principal aportació que podem fer és parlar de l'ara i ací, i fer-ho des d'una manera propositiva.

Muriel: Trobo que el teu treball de construcció de personatges és sublim: creus que té relació la manera en que crees i mostres la profunditat dels protagonistes de les teves novel·les amb aquestes problemàtiques que esmentes i amb l'ancoratge del lector al present i alhora a la lectura?

Joanjo: Evidentment que sí. Un dels meus propòsits és que el lector senta a prop els personatges, que es puga identificar en alguns punts amb les seues contradiccions o amb les seues derives. En aquest sentit la majoria dels meus personatges protagonistes parteixen d'un conflicte o se'ls presenta una problemàtica que els fa créixer. I ací el verb tampoc no és casual. En cap moment n'hi ha temptació de resoldre els conflictes, d'aportar solucions, de tancar les novel·les. Intente evitar contar històries amb un final conclusiu. I aquesta és una aposta que també afecta al lector perquè el fa partícip, li dóna un marge, li exigeix. M'agrada pensar que els meus arguments estan prenyats de preguntes, que no faig una literatura que dóna sinó que exigeix.

Muriel: D'acord, els personatges pateixen els teus arguments. Però anem al pas previ: la teva traça alhora de crear aquests personatges, de pensar com seran, creus que prové de la teva maduresa personal (emocional, psicològica), del teu nivell cultural (coneixement del món i de la gent que l'habita) o de la teva tècnica narrativa?

Joanjo: La veritat és que no faig un plantejament de com seran els personatges, no els atribuisc característiques, ni els cree una biografia prèvia. El punt de partida són l'observació i la intuïció. Al darrere dels personatges hi ha personalitats reals, gent coneguda que m'ha cridat l'atenció, que m'ha despertat la curiositat. Des de persones reals és més senzill crear personatges creïbles.

Muriel: Parlem de la Laura, la protagonista de la teva última novel·la. És noia i és més jove que tu. Alguna dificultat afegida per trobar-li la veu?

Joanjo: Per a mi fer una protagonista era un repte que tenia pendent perquè una de les crítiques principals de les obres anteriors era que les dones tenien poc de pes en les històries. Però la veritat és que no vaig planificar com seria Laura, quina veu tindria, quina forma de dibuixar el món. Pense que el principal encert va ser no obsessionar-me amb la diferència de gènere, no buscar aquesta petja, no fer remarques redundants. Vaig guiar-me bastant per la intuïció i, després, vaig comprovar que resultava creïble en base a les opinions d'algunes lectores que em fan d'sparrings. Per a la meua sorpresa la principal discrepància va venir de la distància generacional i vaig haver de corregir alguns referents que sonaven antics.

Muriel: I què tal el flirteig amb el català oriental? Creus que aquesta història, en què dialoguen el nord i el sud del país, pot acostar-te més als lectors de Catalunya?

Joanjo: Bé, com et deia adés, un dels motors que marquen la meua producció és la superació de reptes. I evidentment en Arribarà el dematí l'aposta era doble. D'un costat fer una protagonista femenina potent. Potent en el sentit de creïble i seductora per als lectors, no en el sentit d'invulnerabilitat en què sovint confonem el terme. El repte idiomàtic també existia, però no en la manera que estic cansat de veure en algunes novel·les on hi ha una confrontació dialectal, on els personatges estan definits per la seua forma característica de parlar. Volia superar això, pel simple fet que no respon a la realitat. Els parlants tendim a assumir formes depenent del context, a naturalitzar-nos. Al llarg de la novel·la el component dialectal, que de principi pot semblar que transitarà el camí de la diferència, va confluït i divergint depenent de la situació. Evite explicitar això de "ara estant parlant en oriental" o "ara estan parlant en occidental", que distreu el lector de l'argument. El flirteig amb l'oriental -amb l'oriental continental per ser més exactes- ha sigut senzill perquè he viscut al Principat intermitentment. Pense que m'hauria resultat molt més difícil adoptar una varietat illenca. Respecte a la segona pregunta vull pensar que hi ha més possibilitat d'acostament pel tema -el referèndum del 9N- que per la qüestió dialectal.

Muriel: Penses que hi ha un lliure fluir de la literatura en català, en les dues direccions? Què us arriba del que es fa aquí dalt? Creus que el que feu al sud ens arriba com caldria?

Joanjo: Pense que el veritable objectiu -i sé que en la nostra generació seria fàcil trobar complicitats- és carregar-nos aquest esquema de les dues direccions. No només perquè és perjudicial sinó perquè, a més, és fals. El veritable problema -o la veritable realitat problematitzada- és de centre-perifèria. Quan publiques des d'una editorial de València és difícil arribar als mitjans de Barcelona, però em pregunte si ho tenen més senzill les editorials de Lleida, posem per cas. I ací també la nostra forma de mirar la realitat la condiciona (i sovint la conforma). Fa poc em preguntaven, en una altra entrevista, què esperava del Principat. Vaig respondre: “Esperar?” I crec, sincerament, que aquest és el camí: desfer les actituds que es donaven per certes. La nostra tasca és fer tan bona literatura com siguem capaços i tenir l'afany de millorar. Ens hem de despullar dels complexos perquè si no estarem fent una literatura còmplice dels enemics de la nostra pròpia literatura, que la volen petita i esquarterada.

Muriel: Estem doncs tancant el cercle? Tornem a l'inici del diàleg? Jo crec que cal escriure per al lector; per al lector o la lectora que ens vulgui llegir. Pretenc obrir un canal de comunicació bilateral -malgrat sovint resti unidireccional- que remogui l'entranya de l'altre més enllà de qualsevol altre valor. No em dirigeixo a les masses i, malgrat el meu món moral impregna el text, l'objectiu de la meva escriptura no és traspassar-lo a l'altre sinó superar-lo mentre escric. Hi estàs d'acord? Creus és aquest el camí que podria obrir-nos les portes i projectar-nos arreu?

Joanjo: Pense que tenim conviccions semblats, tot i que des d'estils i maneres de fer distintes. Jo sí m'adrece a les masses. Ara bé, des de la seguretat que no invertiran el seu temps a llegir-me. Però tinc l'aspiració i el compromís, i en això pense que coincidim, que les nostres novel·les trasbalsen els lectors, els resulten deliciosament incòmodes, que ens noten al darrere carregant l'arma més eficaç contra un adversari que és un mirall. És a dir, que les nostres paraules, els nostres arguments i les nostres argúcies els servisquen per recol·locar-les i fer-nos-les pròpies. I per això últim que dius de les portes no estic gens preocupat. L'èxit és circumstancial sempre i casual la majoria de vegades. Preocupem-nos per la literatura.

Muriel: Gràcies, Joanjo. Com sempre, un plaer conversar amb tu.

Ja ho veieu. Llegiu el Joanjo. Aneu-lo a escoltar si us cau a prop. Em quedo sempre amb ganes de seguir tirant-li de la llengua, però aquí només me’n cap un tast.

Muriel Villanueva

murielvillanueva.com

Share this: