ANY D'OPORTUNITATS

dijous, de febrer 05, 2009
De nou estem amb tots vosaltres. Intentant consolidar el nostre format. Ara som autèntics "bloggers" o, com diuen els hispanoparlants "blogueros" (llegir amb un deix cubà). Només dir-vos que ja tenim 411 visites en un mes i esperem incrementar-ho molt més amb la vostra ajuda. Feu difusió de l'existència de la revista !! Un raconet per descansar un ratet i apendre coses.

Us adjunto l'article 14 de la Declaració dels Drets humans, que tots hauriem de tenir a la capçalera del nostre llit.

Article 14

  1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.
  2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.htm



criteri@elcrit.org

La revista criTeri no es fa responsable de les opinions expressades pels seus col·laboradors.

Boscos

dijous, de febrer 05, 2009


Sensacions que afloren lliurement entre la verdor del bosc: llibertat, bellesa, ... frescor, olor a terra humida, origens,... ... i amb un sospir, s'engoleixen en el cos.

Camina que camina i tot verd de molsa molla. Arbres singulars, s'alcen majestuosament. Sons d'orquestra amanitzen el territori.

Un bosc i un país espectacular, Irlanda....... i bona Guiness!

David & Montse

ALPHONSE MUCHA

dijous, de febrer 05, 2009

Alfons Mucha va néixer a Ivancice, ciutat de l’antiga Txecoslovàquia el 24 de juliol del 1860. De ben petit, va mostrar una certa habilitat per al cant, i els seus pares el van fer anar a estudiar a Brno, la capital de Moravia. Tot i les seves aptituds per a l’art de la interpretació musical, Mucha es va sentir atret inevitablement pel dibuix, desitjant que aquella fos la seva principal activitat des de jove. Amb menys de 18 anys, treballa com a decorador d’espectacles teatrals, i al complir 19 anys es trasllada a Viena per continuar la seva tasca d’elaboració de decorats per als escenaris. Aquesta experiència, tot i no haver finalitzat estudis de Belles Arts, va ser molt intensa i important per Alphonse que va poder provar diferents estils de pintura a mida que els decorats de les obres anaven canviant de temàtica.

Alphonse Mucha

Però el 1881, un incendi destrueix el negoci dels empresaris que havien contractat a Mucha i es veu en l’atur, havent de tornar a Moravia per treballar com a decorador de parets amb les seves pintures murals.
Contractat pel comte Karl Khuen de Mikulor per decorar les parets del seu Castell, Alphonse Mucha fa una feina tan espectacular que el comte decideix convertir-se en el seu mecenes i pagar-li els estudis de Belles Arts. Mucha inicia els seus estudis a Txèquia, però el 1887 es trasllada a París per acabar la seva formació acadèmica.

L’arribada a París d’un noi de 27 anys amb aptituds artístiques en aquella època, significava haver arribat a la meca dels artistes, i va ser per Mucha fonamental en la seva vida. Comença a sortir i freqüentar la nit parisenca, coneixent altres artistes de la talla de l’actriu Sarah Bernhardt considerada en aquell moment com la millor actriu del món. L’any 1895, Sarah Bernhardt i la seva famosa companyia, Theatre de la Renaissance, presentaven a París l’obra "Gismonda". Bernhardt va demanar a Mucha si podia elaborar un cartell per a anunciar l’obra a París, i aquesta petició va canviar la història, no només de la il·lustració, sinó també de la publicitat. Mucha va elaborar un cartell sorprenent per la seva modernitat, convertint-se en un paradigma de l’avantguarda artística del seu temps. Van ser tan grans els elogis que va rebre Mucha pel seu treball i l’èxit aconseguit per l’obra, que Sarah Bernhardt no va dubtar a oferir a Mucha un contracte d’exclusivitat per tal que es dediqués a crear els cartells publicitaris de les obres de la companyia, i també el disseny de les escenografies i els vestuaris de les obres per als següents 6 anys.

Cartell de l’obra “Gismonda” creat per Mucha

Veient el cartell de Mucha, un es troba davant d’un d’aquells clàssics rètols anunciadors de tot tipus de productes i espectacles que responen a la típica estètica de l’Art Nouveau francès (el Modernisme a Catalunya) i les referències inevitables als cartells de Toulouse-Lautrec. Només cal dir que fins que es va acceptar internacionalment la paraula “Art Nouveau” com a definició del nou estil artístic aparegut, aquest es va conèixer a París durant un temps com a l’”Estil Mucha”.

Mucha es va especialitzar en la il·lustració, en la qual majoritàriament hi apareixia la figura femenina, dotant-la de multitud d’elements i formes florals i naturals, tal i com s’entenia el Modernisme com a art, com una projecció de la natura mateixa, en la qual tots els elements creats havien d’adoptar les formes orgàniques que es veien representades arreu.
Mucha va fer avançar la il·lustració de cartells, des de la simplicitat però magnetisme dels dibuixos de Toulouse-Lautrec , fins a una elaboració artística diferent, comparable als dissenys arquitectònics que en aquells moments s’imposaven o s’imposarien.
Els dibuixos de Mucha van acaparar tal protagonisme i èxit entre els ciutadans parisencs, que molt empresaris van veure la possibilitat d’anunciar els seus productes a les ciutats mitjançant rètols contenint dissenys similars als que Mucha acabava de crear. Fins i tot es va crear una sèrie de joies inspirades en els ornaments que les noies dibuixades per Alphonse Mucha duien en els seus cartells.

Tot i l’èxit d’aquestes obres, Mucha va intentar tota la seva vida que no se’l recordés únicament com el creador d’aquells cartells i d’aquell estil, i va fer tot el possible per a no ser etiquetat com a un il·lustrador d’una sola tipologia. Va continuar treballant en decorats i vestuaris per a obres teatrals, i també com a decorador d’estances d’edificis, com per exemple el del Teatre de Belles Arts de Praga, mentre continuava amb la seva tasca com a il·lustrador en revistes i de cobertes de llibres.

Sèrie d’il·lustracions dedicades a les estacions de l’any de Mucha

Amb la independència aconseguida per Txecoslovàquia després de la 1ª Guerra Mundial, es va encarregar a Mucha el disseny dels bitllets que passarien a ser la moneda del nou país, segells postals i altres documents governamentals que s’utilitzarien en representació de la nova pàtria.
L’arribada de la 2ª Guerra Mundial i l'ocupació alemanya de Txecoslovàquia van trasbalsar fortament Mucha, que va ser perseguit i interrogat en diferents ocasions pels nazis, i no podent superar aquest trauma, va morir a Praga el 14 de juliol de 1939.

Podreu trobar més informació i il·lustracions si visiteu la pàgina web del Museu Mucha de Praga (
http://www.mucha.cz/index.phtml?S=home&Lang=EN).


Fins la propera
Drosophila Carcamalis


Delenda est Cartago

dijous, de febrer 05, 2009

Cató el Censor cada cop que s’adreçava al senat, fos per naps o per cols, acabava amb la mateixa frase delenda est Cartago (Cartago ha de ser destruïda), enlloc d’acabar amb un Vivat Roma, com seria el més normal, almenys per a un polític dels nostres dies. El perquè d’aquesta mania del Censor l’hauríem de buscar en l’antagonisme ancestral entre les dues grans potències del Mediterrani occidental. La Roma republicana havia vençut en a les forces cartagineses, obligant a la metrópoli única abandonar Còrsega, Sardenya i Sicília, i havia imposat als vençuts un enorme tribut com a compensació de guerra (el mateix procediment que ni més ni menys van imposar les tropes aliades a l’Alemanya vençuda a la primera Guerra Mundial; per això les coses van anar com van anar). No obstant, Cartago havia aconseguit recuperar-se de les ferides i refer el seu petit imperi comercial. Com a descendents dels fenicis portaven els negocis a la sang, un costum que repugnava als nobles terratinents romans.

Cató tenia les seves raons per desitjar una Cartago destruïda. I quan deia això ho pensava literalment: arrasada i convertida a l’esclavitud. I això és el que les legions van acabar fent (la tradició conta que no van deixar pedra sobre pedra, i van enterrar les runes, escampant-hi sal a sobre perquè no hi creixés mai més res). Es conta que en una ocasió Cató va ensenyar una figa al senat dient que havia estat collida tres dies abans a Cartago i portada al mercat de Roma, com a prova de la recuperació comercial dels africans malgrat la derrota. Tot i que molts romans eren partidaris de manetnir el status quo, una part dels patricis romans més poderosos temien que Cartago representés deu nou una amenaça seriosa contra l’hegemonia política i l’existència de la mateixa Roma. A finals del segle III aC aquesta amenaça estava ben viva en el record de tots els romans va tenir un nom propi: Aníbal Barca.

Quan Aníbal només era un nen, el seu pare Amílcar Barca li va fer prometre odi perpetu als romans. Això va passar abans de travessar les columnes d’Hèrcules, camí al sud d’Hispània, la “província” dels cartaginesos, o millor dit, de la família Barca. I és que el seu pare marxava a una exili forçat per les desavinences amb l’altre facció dominant al govern oligàrquic de Cartago, el partit de Hannó el Gran. A Gades els Barca van treure gran profit de l’explotació de les mines de plata (si fa no fa les mateixes que van provocar el desastre ecològic d’Aznalcóllar) i es van aliar o combatre ibers i celtíbers per estendre el seu domini per tot el sud de la Península Ibèrica. Alarmats per les activitats dels bàrquides a Hispània, el senat romà va demanar explicacions. Li van respondre que la plata que extreien no era per rearmar Cartago sinó per pagar el deute de guerra amb Roma. Era una veritat a mitges. El govern de Cartago, desfavorable als bàrquides, es va desentendre de les seves activitats per no enrabiar a la fera romana.

Sembla ser que Amílcar covava un contracop contra Roma, pensant en envair Itàlia des d’Hispània. La mort li va impedir veure complert el seu somni (que potser era només això). El relleu el va prendre el seu fill Aníbal, que el 218 aC va emprendre una de les campanyes militars més llegendàries de la Història al travessar els Pirineus i els Alps amb un exèrcit d’uns setanta mil homes, tots mercenaris, i una trentena d’elefants (les representacions en monedes han permès identificar-los com a elefants de selva Loxodonta africana cyclotis o Loxodonta atlantica, més petits que els de sabana). La marxa pels Alps durant una tardor hivernal va passar una forta factura a l’exèrcit cartaginès. Només van sobreviure uns 27.000 infants i cap elefant. Tot i això, el cop d’efecte sobre els romans va ser brutal. No s’ esperaven tenir l’enemic al rebedor de casa. A part de l’èpica travessa, allò que va fer brillar a Aníbal per sobre de tot van ser les seves dots d’estrateg. Utilitzava maniobres d’engany, tals com l’ocultació de tropes i les falses retirades per desconcertar el contrari o atreure’l cap a una trampa. Per als tradicionals generals romans eren tàctiques infames i de seguida van divulgar una imatge pèrfida i degradant d’Aníbal, en part per intentar justificar els propis fracassos. Però bé que en van aprendre, ja que després de les clamoroses derrotes van començar a adoptar els mètodes del cartaginès. Primer va ser el general Fabi Màxim, el Temporitzador. L’àlies li bé de la seva estratègia de terra cremada i de no confrontació amb grans forces a camp obert (vist l’èxit obtingut fins al moment), practicant tàctiques de “guerrilla” i esperant que el temps anés desgastant l’exèrcit d’Aníbal en terra estranya. Però el senat romà es va cansar d’esperar, considerant que el del Temporitzador era un mètode covard, impropi del caràcter romà. Van decidir passar a l’acció novament i novament l’exèrcit consular romà va sucumbir. A Cannas, amb el doble d’efectius que les tropes cartagineses, els romans van atacar en bloc compacte. Aníbal va idear un dispositiu d’encerclament i un cop tancats al mig, va esclafar les legions amb l’atac combinat de cavalleria i infanteria. Després de la batalla semblava que res aturaria als vencedors. Els comandants cartaginesos ja es veien sopant al Capitoli, però sorprenentment, Aníbal va decidir no atacar Roma. Va ser llavors quan un lloctinent seu li va espetar decebut: “saps vèncer Aníbal, però no saps aprofitar la victòria”. El general va respondre que necessitava temps per pensar. El perquè no va assetjar la ciutat és la gran pregunta que encara avui es fan els historiadors. Poques vegades el futur del món occidental, del que som avui a Solsona, París o Londres, ha estat tant pendent de la decisió d’un sol home.

Aníbal va pensar que no tenia prou forces per assetjar una ciutat que es defensaria a mort. A ell li faltaven reforços i queviures. Per reforçar-se va enviar al seu germà Magó1 a Cartago amb els anells d’or arrancats dels dits de centenars de cavallers romans morts a Cannas, per impressionar al govern cartaginès i demanar-los suport legal i material (la guerra l’havia emprès pel seu compte). La resposta dels seus compatriotes va ser freda. Gats escaldats, tot i la tremenda victòria, no volien arriscar-se a perdre de nou i, alhora, temien les ambicions del “seu” general. Per altra banda, sembla ser que Aníbal no volia una guerra d’extermini, sinó recuperar la glòria i hegemonia de Cartago. Esperava que Roma, després de caure a Cannas, li enviaria una delegació per negociar la pau. Però perquè algú es pugui considerar vencedor cal que l’altre es consideri vençut. I aquest no era el cas. Un altre poble menys tenaç, auster i bel·licós hauria sucumbit. Però els romans van mobilitzar a tothom, es va instaurar l’economia de guerra total, i es va preparar pel pitjor, convençuts que era preferible morir abans que rendir-se. Van recuperar l’estratègia del seu denostat Temporitzador i amb anys i paciència van aconseguir arraconar a Aníbal al sud d’Itàlia, mancat de suport del seu govern i del socors per la reraguarda del seu germà Asdrúbal, derrotat pels romans a Hispània. Precisament per tallar el subministrament a Aníbal, les legions romanes van penetrar a la Península Ibèrica i ho van fer desembarcant a Empúries, on tenien el suport dels grecs locals.

La victòria final dels romans la va perpetrar el seu jove general Publi Corneli Escipió. Oficial de les legions a Cannas, Escipió va estudiar meticulosament l’estratègia i les tàctiques militars del seu oponent, i les va seguir al peu de la lletra: va envair Àfrica per atreure’l cap a la seva ciutat d’origen i no es va equivocar. Ara si, el govern cartaginès va demanar socors a Aníbal, que no va tenir més remei de deixar Itàlia després d’una llarga guerra de 14 anys i plantar cara a un enemic totalment renovat, però aquest cop a la seva pròpia terra, que no havia trepitjat des del jurament fet al seu pare de nen. Ni el reclutament de més mercenaris ni l’ús d’elefants de combat van donar a Aníbal la victòria. A Zama, l’alumne Escipió, a partir de llavors anomenat l’Africà, va superar al mestre.

Aquesta no va ser, de moment, la fi ni l’Aníbal ni de Cartago. El general fins i tot va exercir el poder de la ciutat durant un any, fins que les faccions contràries el van fer fora com havien fet amb el seu pare. Es va refugiar a Orient, on es va oferir d’assessor militar als reialmes hel·lenístics en lluita amb els romans, sense perdre l’esperança d’un altre envestida contra els seus eterns enemics. Va morir de vell, als 63 anys, empassant-se el verí que sempre duia amb ell, abans de caure en mans d’agents dels romans.

Que hauria pogut passar, si després de Cannas, Aníbal hagués decidit atacar Roma? Possiblement no se n’hauria sortit, però aquest dubte ben segur que el devia rossegar de tant en tant en el seu llarg exili oriental. I si hagués guanyat? Doncs és possible que avui nosaltres parléssim un derivat del púnic i que el nostre referent cultural fos el nord d’Àfrica i no Grècia i Roma. No hauria existit un Renaixement o, en tot cas, un altre redescobriment, en aquest cas de les arrels africanes, després de ser envaïts pels bàrbars del nord. Potser no tindríem democràcia a la grega, sinó a la púnica. Qui sap... El que si em pregunto sovint és perquè Aníbal havia de ser tant obstinat i engegar una guerra pel seu compte per encrespar encara més l’odi romà contra el seu poble. Potser sense un Aníbal, cartaginesos i romans haurien pogut finalment conviure, i Cató no hauria fet el corcó cada dia al senat demanant la destrucció total de Cartago, com a eterna bestia negra. Finalment, la metròpoli fundada pels fenicis, va caure el 146 aC i els seus habitants van ser assassinats o esclavitzats. Més d’un segle després, Juli Cèsar, reconeixent que els seus avantpassats s’havien passat, va reconstruir Cartago per iniciativa pròpia. La nova ciutat va esdevenir la capital de la província d’Àfrica i, amb el temps, el Tunis que coneixem avui en dia2. Però aquest gest del Clement no va servir per salvar a cap cartaginès, poble culte i emprenedor condemnat a l’extermini per ser massa gallet3.

Rara Avis

1 A més de militar sembla ser que Magó era un expert en viticultura. Va escriure un tractat d’agronomia molt apreciat i traduït pels agrònoms romans.

2. Les runes que es poden visitar a Tunis pertanyen majoritàriament a la ciutat romana. Tot i això, les excavacions dels últims anys han posat al descobert els fonaments de la Cartago púnica, entre les quals, possiblement, part dels nous barris que va urbanitzar Aníbal durant el seu breu mandat de la ciutat després de l’aventura italiana.

3 No obstant, l’herència cartaginesa no es va perdre del tot. Cartago tenia tres-centes ciutats al nord d’Àfrica al final de la seva història. Malgrat el domini romà, la cultura i la llengua púnica va perdurar fins ben entrat el segle V.

Reconstrucció hipotètica de la ciutat púnica de Cartago en l’època de màxima esplendor (sII-II aC).

Detall del port circular de Cartago, meravella de l’enginyeria naval.


Moneda encunyada a Cartago on s’observa un elefant al revers. Font: GEA OnLine.


Esquema de la famosa batalla de Cannas. A l’esquerra s’observa la disposició inicial de la batalla i l’avanç de les legions dels cònsols Tarenci i Varró, després d’un avanç inicial de la infanteria cartaginesa amb la missió d’atreure els romans a la trampa. A la dreta es mostra la fase següent, amb la maniobra d’encerclament programada per Aníbal per les ales (infanteria) i la reraguarda (cavalleria, després de posar en fuga la cavalleria romana, inferior en nombre i habilitat).

Font: Vantage Art.

LOS AVIONES

dijous, de febrer 05, 2009

Pese a nuestros enormes limitantes físicos y evolutivos, nos empeñamos en hacer lo imposible por hacer lo imposible. El sueño del Hombre por conquistar tierra, mar y aire ha sido una enorme carrera completada casi del todo en la actualidad…quedan pocos confines en la Tierra por explorar o donde el hombre no haya puesto la zarpa. En lo que refiere a la parte terrestre el tema está casi finiquitado; en la marina la cosa no requirió tantos esfuerzos, si hasta los vikingos cruzaron océanos…sin embargo, el asunto aéreo fue otra cosa…desde Leonardo que lo empezó a concebir en plan comercial hasta que empezaron a despegar los primeros biplanos hubieron de pasar unos cuantos siglos…los globos aerostáticos no fueron más que un apaño para ir tirando a finales del XVIII, como se pudo apreciar en el ya mítico documental “The golden age of ballooning”. Pero tras tan tristes intentos como los aviones lanzados con catapulta la cosa comenzó a desarrollarse, mayormente a base de guerras (mundiales, con secuelas y todo), que es lo que al final hace avanzar a la Humanidad, no se sabe bien hacia dónde ni para qué, pero avanzar avanza. Si no que me expliquen cómo íbamos a tener tantos adelantos y tanta tecnología hoy en día (ordenadores, satélites, telecomunicaciones…), si no hubieran servido en sus inicios para matar más o para ser matados en menor medida...

Pero a lo que toca, que los aviones, que en 2009 cumplen años (119 en concreto), han contribuido significativamente a la gran aventura de la conquista de los cielos, y han cambiado nuestra manera de viajar y de percibir la distancia y el tiempo, así como el precio para desafiarlos; por lo que vamos a otro país en avión no pagamos más que unas pocas decenas de kilómetros en tren, especialmente si vamos en cercanías, que suben un 6,3% en Barcelona en 2009 (el IPC previsto es del 1%), así ya se puede pudrir una sociedad, pero es mejor hablar de la guerra entre los autobuses ateos y los autobuses creyentes, que eso es lo que realmente importa y consigue movilizar a la gente…

Samarcanda (Uzbekistán)

Pese a toda nuestra experiencia y a lo evidente que es la gran seguridad de los aparatos, no acabamos de acostumbrarnos a eso de volar, y nuestra naturaleza más primaria grita y se agita en un vano intento de alertarnos para que no nos quedemos sentados y tranquilos tras escuchar lindezas como “en caso de despresurización de la cabina” o las instrucciones de cómo inflar un salvavidas en caso de que el avión tenga que amerizar (una curiosa expresión que significa “estrellarse a varios cientos de kilómetros por hora en el mar”, salvo si pilota el tipo ese de Nueva York, un fenómeno). En cualquier caso, y por muy avezado que uno sea en los viajes aéreos, sigue sorprendiéndonos ese ruido de engranajes que sacude el avión justo antes de que éste comience a rodar por la pista, y que suena casi exactamente igual que cuando fuerzas un coche de esos a los que hay que dar cuerda, o como cuando metes la marcha atrás en el coche cuando aún estás avanzando hacia adelante…será normal, se supone, si siguen haciéndolo. Por cierto que más o menos a la vez que esos engranajes chirrían la azafata aprovecha para proclamar unos protocolos de seguridad adicionales a una velocidad inclemente; al parecer la idea es poder endosarlos en varios idiomas antes de que el avión llegue a la pista de despegue. Pero no se engañen, en realidad no dicen solo lo que nuestros lentos oídos y cerebros creen descifrar, sino que, grabando el mensaje y reproduciéndolo en velocidad lenta y hacia atrás puede llegar a apreciarse que en el parloteo nos filtran cientos de mensajes publicitarios y políticos que son los que en realidad sufragan los gastos del vuelo. ¿O crees que con 30 € ida y vuelta por pasajero se paga el avión, aeropuerto, todo el personal implicado antes, durante y después del vuelo, combustible y beneficios de la compañía? Lo que pasa es que tontos son lo justo, y claro, olvídate de grabar el mensaje para comprobarlo luego en casa, te han prohibido astutamente utilizar aparatos electrónicos para que “no hagan interferencias” con sistemas de navegación de última generación…


También hay momentos difíciles una vez en el aire; sin duda el peor ocurre en esos vuelos caros en los que las azafatas te ofrecen cosas; ¿hay alguna manera de saber cuándo te atenderán exactamente? Van avanzando con el carrito ese de aristas muy afiladas (ojo codos, estiramientos inoportunos, etc.), están llegando, te fijas en el orden en el que van atendiendo a las personas de filas precedentes, y parece que la tendencia es a comenzar por el fulano de la ventana y luego ir hacia el pasillo, pero no; en la fila inmediatamente anterior a la tuya atiende primero al del pasillo, y, lo que es peor, ha hecho antes a la gente del otro lado del pasillo; no quieres mirarla directamente para no parecer ansioso (que por cierto, lo estás); así que ahí estás trabajando una ensalada hecha por una máquina hace meses y pendiente de pedir la bebida (siguiendo ese ancestral rito ibérico de NUNCA renunciar a NADA que sea gratis o que al menos ya esté pagada) sin tener la boca demasiado llena y no pudrir del todo el ya limitado inglés…al final optas por hacerte el despistado hasta que te pillan despistado de verdad y pides algo en un idioma remoto y extinto al que las señoritas deben estar bien acostumbradas, porque milagrosamente han interpretado el “apochús” como zumo de manzana…igual no era lo que te apetecía, pero tu muy inquieta naturaleza ha salido por ahí…Por supuesto, esta casuística relatada se descarta automáticamente en los vuelos de bajo coste, en los que de hecho intentas no mirar a la azafata a los ojos para que no te atraque con los bonos rasca y gana con los que la compañía destina un porcentaje (por cierto, desconocido) a aldeas infantiles, o te intenta vender cualquier artículo en libras a precio de euros…


Ya en tierra firme, feliz y contento por no haber nacido tren de aterrizaje de un avión de compañía de bajo coste, y aún con el cinturón de seguridad puesto, observas ensimismado esa inmemorial ceremonia humana consistente en intentar escapar del avión cuanto antes, no sea que lo cierren y lo destruyan con los pasajeros aún dentro. En cuanto se apaga la luz de cinturones abrochados, o incluso segundos antes, un estallido de clavijas llena la atmósfera en fase de despresurización, y un mar de pasajeros se agita y levanta con gestos rápidos y nerviosos, esforzándose en sacar cuanto antes sus maletas del compartimento, saltando decididos a conquistar esos diez centímetros cuadrados de pasillo que aún estaban libres, y en los que poder hacerse fuertes, fijando primero una puntera, luego el pie entero, y en los que aguardar con el cuello torcido durante cuatro minutos a que pongan la escalera en el avión y abran las puertas, y otro minuto al menos para que la cola comience a avanzar…

Inciso tan innecesario como reseñable, para que luego digan que Aquí no hay ciencia puntera: recientemente se vio en internet la siguiente noticia que, sin duda, arroja nueva luz sobre la ciencia matemática y estadística…“Manuel de León, director del Instituto de Ciencias Matemáticas del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) expuso un estudio en el que revela que la posibilidad de hacerse con el premio del Gordo de la Lotería de Navidad es de una entre 85.000”. Hasta que salga el artículo publicado en Science, se puede consultar más información privilegiada sobre esta noticia en: http://definanzas.com/2008/12/20/el-gordo-de-navidad/

El observador


Se recomienda:

La película “El ángel exterminador”, de Luis Buñuel

La canción “Oh Mary, don’t you weep”, interpretada por Pete Seeger

El libro “Memorias de un amante sarnoso”, del gran Groucho Marx



Llaminadura culinària

dijous, de febrer 05, 2009
En aquesta secció sempre parlo de gadgets tecnològics pensats per al oci o la comunicació. Però hi ha coses més importants que potser no hi parem prou atenció.... estic parlant de la cuina.

Us presento un estri que permet fer plats fàcils, ràpids i sans. Com ho aconsegueix?. Doncs és una olla elèctrica que cuina per nosaltres.

IL PORTALE (Firenze)

dijous, de febrer 05, 2009

Un cop acabades les vacances nadalenques i de l’any nou, molts de nosaltres ens fixem un nou objectiu : planificar els viatges per a l’any actual. Quan seran ?? uns dies per la Setmana Santa, on podem anar per vacances, alguna escapadeta en algun pont, ... Però també ariba l’hora de plantejar-se on anar ?? a algun lloc que encara no haguem visitat, repetim algun destí que ens hagi captivat, tornar allà on només varem estar de passada i ens hagués agradat aprofundir-hi, ... Com podeu veure molts interrogants !!!

Abans que en tingueu encara més, us proposo a aquells que no hi hagueu estat, que visiteu Firenze, al cor de la Toscana. No només la ciutat és impressionant, bressol del Renaixement de l’Europa medieval i lloc d’acollida d’alguns dels més importants artistes de la història que han deixat un llegat pràcticament insuperable. El seu Ponte Vecchio, especialment apte per a enamorats o per aquells que desitjin enamorar-se. I què dir de la regió de la Toscana que no s’hagi dit o que no s’hagi vist en les milers de fotografies i imatges que circulen per Internet. Senzillament incomparables els seus poblets, les seves cases-bodega on degustar els vins de la regió, paisatge de vinyes i xiprers, els colors del cel i de la terra, ...
Si us han entrat ganes de visitar-la, us hauré de recomanar un lloc on anar a menjar. Doncs quan hi torni, repetiré a la Trattoria - Pizzeria “Il Portale”. Aquest establiment es troba molt prop del centre històric de la ciutat, gairebé al davant de l’Estació de Santa Maria Novella, la principal estació de trens de la ciutat. Més concretament es troba a la Via Luigi Alamanni, 29.






Un local petit, decorat amb molt de gust amb una fusteria i uns detalls encantadors, il·luminat amb unes senzilles llums grogues que no enlluernen però tampoc fan que mengis en la penombra. Ideal per passar una romàntica vetllada en parella, o gaudint d’una tranquil·la conversa amb un grup d’amics.

La vivència personal :
Davant de l’oferta de restauració d’una ciutat com Florència, es fa difícil escollir. O sigui que moltes vegades entres en un lloc perquè sembla maco de fora i a veure com està. En aquest cas, hi va haver sort ja que hi vaig entrar casualment perquè hi havia gana i era el primer que varem trobar fora de l’estació. Amb la sort de que l’ambient, la qualitat tant de les pizzes, com de les pastes i la carn eren excel·lents, i a més a un preu molt i molt bo. Sense dubte, la deesa Fortuna ens va acompanyar en l’elecció.

El millor :
La pasta és molt i molt bona, amb varietat tant de pastes com de salses. Fan un menú econòmic i amb força plats per escollir. És obert des de les 12 del migdia fins a les 22,30 del vespre, i fan pizzes ininterrompudament durant aquest horari

El pitjor :
Quan en un lloc et trobes tractat pel personal com un senyor, l’ambient és càlid i acollidor, i el menjar i el preu són bons, es fa difícil trobar-hi defectes. Però en aquest cas, no entenc com els italians, tant mediterranis com nosaltres, poden tancar els restaurants a les 22,30 de la nit. Massa d’hora !!!

Fins la propera




Tallarines negres

dijous, de febrer 05, 2009
Aquest mes toca pasta!!!

Farem unes tallarines de color negre, fetes amb la tinta de la sípia, i que podeu trobar fàcilment a la majoria de botigues.

Les acompanyarem amb una salsa feta a base de sípia i gambes.
Som-hi!

Començarem per la salsa, ja que la pasta, un cop bullida, no s’ha de deixar reposar ni un moment.

Tallem la sípia ben petita i la posem en una paella amb oli d’oliva, que es vagi fent. Quan veieu que ja està tova, hi afegiu gambes pelades (si les hi voleu posar fresques, endavant, quedarà millor!). En un moment, quan ja estiguin fetes les gambes, hi afegiu all i julivert picats. De picada, sense por, que n’hi hagi. Ho proveu de sal i n’hi afegiu si cal.

Tot seguit hi tireu una cullerada de farina i una mica de mantega. Ho remeneu ben bé, que la farina es cogui una mica. Hi afegiu llet i ho deixeu que faci xup-xup fins que s’espesseixi i quedi tot ben lligat.

Mentrestant, poseu aigua en una olla amb una cullerada de sal. Quan bulli hi poseu la pasta i la deixeu bullir alegrement exactament el temps que diu al paquet.

Passat aquest temps, la coleu i ho barregeu amb la salsa.

A veure si us animeu a fer-ho i em deixeu comentaris al blog.
Bon profit!!

CONVERSACIONES GALLEGAS

dijous, de febrer 05, 2009

El albariño es un vino blanco afrutado, fresco, fácil de beber, agradable, aromático. Invita a las conversaciones ligeras y agradables. Lástima que la cata no se realizara en un jardín en primavera.


Zios de Lusco 2008

Pazos de Lusco es una bodega creada en 1996 que debe estar haciendo bien las cosas, uno de sus vinos, “Pazo Piñeiro de Lusco 2006” fue clasificado en cata a ciegas en Madrid Fusión 2009 como el mejor vino blanco español de menos de 30 euros. Habrá que probarlo. Si algún día tenéis la oportunidad de visitar sus bodegas recordad que el pazo central de sus viñedos tiene casi quinientos años !!!
El vino monovarietal que probamos fue embotellado en 2008, sin barrica, fermentado sobre lías. Tiene 13 % de alcohol, precio 9,4 euros. Adquirido en Lavinia (Barcelona). Servir a 8-10 grados.
En la copa tiene una capa de color muy baja, es brillante. De color amarillo clarito, tiene el ribete transparente. Aparecen burbujas de carbónico en el fondo de la copa.
Desprende aromas verdes, algo de melocotón poco expresado, es herbáceo, hay más hierba que fruta. Ciertos toques de piel de naranja.
En la boca tiene un cuerpo flojo, apenas acidez, algo caliente. Evoluciona el postgusto hacia amargores muy nobles, toques de menta.

Abalo Méndez 2006

Hemos sido incapaces de encontrar información en soporte digital de la bodega Antonio Abalo Méndez así que centrémonos en la botella.
También monovarietal, sin crianza, 13 % de alcohol, 12,65 euros de precio, adquirido en Lavinia (Barcelona). Servir a 8-10 grados. Procede de cepas viejas.
En copa aparece también de capa muy baja, amarillo casi pajizo con el ribete blanco.
En la nariz apreciamos toques ahumados, flores blancas, azahar. Algo de cítricos y de verde, lima.
Posee cuerpo, es ciertamente amargo y balsámico. Notas de albaricoque. Sensación de miel en su conjunto, buen equilibrio de verde con amargo pero le falta expresión de fruta.

Veigadares 2005

Un fuerte grupo empresarial que engloba Adegas Galegas nos presenta esta botella que contiene 85 % albariño, 10 % treixadura y 5 % loureiro, otras vides típicas de la zona. Nuestra botella ha pasado 6 meses en barrica de roble francés y americano. También adquirido en Lavinia (Barcelona), tiene 13 % de alcohol y nos costó 16,9 euros. Servir a 9-12 grados.
En copa aparece color pajizo clarito, de capa baja. Mantiene cierto ribete verde.
En nariz huele a fruta blanca exótica, azahar, tal vez más floral más que frutal. Evolucionan ciertas notas lácticas, pan tostado, paja y espárragos.
En la boca destaca el cuerpo. Tiene un amargor muy fino y agradable. Equilibrado con la acidez, invita a beber. Postgusto mínimo.

Opinión

Todas estas botellas han sido elegidas de denominación de origen Rias Baixas. Personalmente el que más me ha gustado ha sido el Zios, recomendable. El Veigadares posiblemente sea el vino de mejor calidad y compleja elaboración de los tres pero no tiene una relación calidad precio óptima. Un detalle importante es saber que la botella que bebimos era la última de la tienda, que estaba muy cerca de un foco de luz eléctrica. Cuando la botella llegó a casa estaba más que tibia, lo cual nos da una idea de la falta de cuidado en la conservación que ha sufrido en la tienda. Muy probablemente nuestra botella tuviera defectos de conservación y sea este vino un caldo muy superior. En cuanto al Abalo Méndez, digno pero sin demasiadas excepcionalidades.












Burbujita Freixenet
criteri@elcrit.org

Verdures d'hivern

dijous, de febrer 05, 2009
Aquest mes parlarem dels aliments que podem consumir a l’ hivern i sobretot de les verdures que ens aportaran vitamines i minerals tan necessaris aquests mesos de fred.


Cols, card, carbassa són alguns dels protagonistes de l’ hivern. Aquestes verdures intervenen en sopes i olles , combinen bé amb els fruits secs i estan plenes de vitamines. A més, al ser verdures de temporada estan en el seu punt òptim i el seu preu és molt assequible.


Les cols: milers d'opcions
Hi ha de diferents formes i colors, poden adoptar la forma d'una flor de fulles ondulades, la blancor d'una bola de neu o l'aspecte exòtic d'una pagoda. Són les verdures d'hivern que, majoritàriament, pertanyen a la família de les cols, i s'han conreat i consumit des de sempre a tot Europa. Tanmateix, avui a Espanya es conreen la meitat de les cols que es consumien fa mig segle. L'arribada d'altres verdures fora de la temporada normal les ha anat relegant a un segon lloc, tanmateix, els grans cuiners del món les dignifiquen acompanyant-les d'altres ingredients que són símbols del luxe. És el cas de la crema de coliflor amb caviar creada per Joel Robuchon o els farcellets de col de cabdell que trobem en alguns restaurants amb estrelles i tot.

A Espanya les cols de fulla com la col de cabdell i la llombarda continuen formant part de molts plats regionals i si la llombarda és insubstituïble a les taules nadalenques, les diminutes cols de Brussel·les són una guarnició i un primer plat habitual de l'hivern. Per la seva part, la col de cabdell intervé en moltes sopes mediterrànies i les seves fulles són perfectes per farcir amb arròs i alguna carn.

També comptem amb receptes importades com l'amanida de col (coleslaw) americana i la chucrut i sauerkaut, que són dos noms per designar la col agra centreuropea que acompanyada de salsitxes i carn de porc que componen un plat molt popular i que serveix com a plat únic.

Les cols de flor i fulla són la coliflor, el bròquil i el romanescu, aquesta última és d'aparició recent i una barreja d'ambdues. Destaca per una superfície amb les arestes d'un temple budista i el sabor de la qual és una barreja d'ambdues.

El card:tendre i sa

El card apareix en els primers dies de desembre, però està en el seu millor moment quan l'hivern ha entrat de ple. Té forma d'una gran penca de color marfil que cal raspar per eliminar els fils que conté i una vegada trossejat, es cou en aigua amb sal i una cullera de farina per evitar que es rovelli. Part de l'aigua de cocció s'empra per fer la salsa a base de fruits secs, pernil o all i oli. També resulta excel·lent cobert d'una fina capa de beixamel i gratinat; fins i tot el que conreen a la zona d'Agreda, de color rosa que recorda el ruibarbre, és tan tendre que pot prendre's en amanida.


La carbassa: no només a les notes.


La carbassa s'ha utilitzat en l'elaboració de brous i olles, a les quals aporta una suavitat i un color molt atractiu. Cada vegada s'incorpora més a les nostres taules en forma de cremes i purés, en pastissos i galetes, segurament per influència nord-americana.
Recordem que a la sessió de gastronomia teniem fa uns mesos la recepta de crema de carbassa amb gingebre.

Vitamines a l'abast de tots


Totes aquestes verdures tenen l'avantatge del seu baix contingut calòric i del seu gran aportament vitamínic. L'acció protectora de les cols contra el càncer de pulmó i de còlon està demostrada i actua contra l'envelliment ja que és ric en vitamina E, C i provitamina A, així com B9. Les cols són riques en ferro, calci, magnesi i nombrosos oligoelements, a més de molta fibra. El card pertany a la família de les carxofes i presenta uns valors nutritius semblants a aquestes i un baix contingut energètic. La carbassa és un dels vegetals que aporta més ferro (2 mil·ligrams cada 100 g) i pel seu baix aportament en calci es recomana als hipertensos. Per conservar tots els valors nutritius d'aquestes verdures, cal cuidar-ne la cocció que ha de ser el més breu possible i en la menor quantitat de líquid. Sempre que sigui possible, cal aprofitar el brou de cocció per elaborar la salsa, sopes o purés ja que conté gran part dels nutrients de la verdura.

LA TONYINA VERMELLA

dijous, de febrer 05, 2009
La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és un peix gran, de cos llarg i arrodonit, que pot arribar a mesurar 300 cm de longitud i pesar al voltant dels 800 kg. El dors és blau fosc, casi negre, i el ventre argentat. Disposa de dues aletes dorsals que estan molt pròximes entre sí, una aleta caudal en forma semilunar i la pell coberta d’escates.

Es tracta d’una espècie pelàgica, gregària i una excel·lent nedadora. Viu a aigües temperades no inferiors a 10ºC. Realitza grans migracions, dirigint-se des de l’Atlàntic al Mediterrani per realitzar la posta i en sentit contrari un cop aquesta ha acabat.

S’alimenta de peixos petits, crustacis i calamars.

Durant el període reproductor formen bancs a prop de la costa i deixen d’alimentar-se. Després d’aquest període, molts adults tornen a l’Atlàntic per alimentar-se.

El període reproductor té lloc al Mediterrani (Illes Balears, entre Sicília i Sardenya) a uns 8-10 m de profunditat, des de finals de maig fins a finals de juny.

La tonyina vermella es pesca amb diferents arts de pesca: l’encerclament, palangres, almadraves, línies de mà i amb canya per pescadors esportius. En el Mediterrani, es pesca entre la primavera i la tardor (època de pas).

Des de fa pocs anys en el Mediterrani s’han desenvolupat les granges d’engreix de tonyina vermella, on després de ser pescades, se les encercla i se les alimenta fins que assoleixen la talla comercial.

La seva carn és molt apreciada i assoleix un alt valor comercial. Conté un 59% d’aigua i és molt diferent a la de la majoria dels altres peixos, ja que és més consistent. Té un color rosat o vermell fosc, produït per tenir més mioglobina que els altres peixos. Es comercialitza fresca i congelada (sencera, eviscerada i en trossos), en conserva, dessecada, en salaó i en plats preparats. La major part de tonyina vermella es exportada al japó per l’obtenció del “sasimi”, “sushi” i “maki”.

MANS AMB DENOMINACIÓ D’ORIGEN

dijous, de febrer 05, 2009

Com bé sabeu, quan juguem al pòquer en la modalitat de Texas Hold’em (la única que fins al moment hem explicat en aquesta secció), se’ns reparteixen d’inici dues cartes pròpies, que només podem veure nosaltres, i amb les quals hem de fer la millor combinació amb les 5 cartes que apareixen a la taula. Recordeu però, que en la millor de les combinacions possibles no cal que feu servir les vostres cartes. És a dir, si a la taula hi ha un color o una escala, i vosaltres no teniu cap carta que la millori, la vostra millor mà seran les 5 cartes de la taula. O també podem fer servir només una o les nostres dues cartes per a batre els nostres rivals.

Però el tema d’avui tracta sobre les mans d’inici amb denominació d’origen. És a dir, que hi ha algunes combinacions de les dues cartes d’inici que reben un nom especial, per la seva fortalesa o per les cartes que la composen. I avui, com a curiositat, us en mostraré unes quantes.

AA – Sense dubte, la millor mà d’inici en Texas Hold’em, ja que és la única amb la qual podem estar segurs que les probabilitats, abans que surtin les cartes comunitàries, són sempre a favor nostre. Els asos guanyen a qualsevol combinació de cartes almenys un 76% de les vegades. Curiosament, les combinacions amb una més alta probabilitat de batre als asos són les combinacions de cartes mitjanes connectades i del mateix color (Suited conectors) com 56, 67, 78, principalment per la gran varietat d’escales que es poden aconseguir. Aquestes combinacions guanyen els asos un 23% de les vegades, mentre que KK només ho fa en un 18,65% i KQs (recordeu que la "s" que escric al costat de les cartes significa, Suited, o sigui que són cartes del mateix color) un 17,5%. Tot i així, un cop apareixen les tres cartes del flop, podem estar per darrera en probabilitats, i per malament que ens sàpiga, de vegades haurem de llençar la parella d’asos un cop vistes les cartes comunitàries. Els dos asos es coneixen en el món del pòquer com a "American Airlines" (degut a les inicials d’aquesta companyia aèria), o també es coneixen com a “Pocket Rockets”, és a dir els coets de butxaca. Aquesta darrera prové de la denominació que es dóna en anglès a qualsevol parella d’inici. Totes elles són anomenades “Pocket Pairs”. És a dir, si tenim d’inici una parella de 7, tenim “Pocket Sevens”, parella de 9 són “Pocket Nines” i així per a totes les parelles. Doncs els asos es coneixen com a “Pocket Aces”, però també com a “Pocket Rockets” per la fortalesa que suposen abans de l’inici de la mà.

KK – Com podeu imaginar, s’anomenen “Pocket Kings”, però tenen un altre sobrenom : “The Cowboys”, en evident falta ortogràfica però que permet recordar els temps de l’antic Oest on el pòquer es va convertir en el joc més jugat dels Estats units.

QQ – A més de ser les “Pocket Queens”, a la parella de dames se la coneix precisament com “The Ladies”. Com a curiositat, us diré que Humberto Brenes (un conegut jugador de pòquer de Costa Rica) va fer famosa una frase durant un torneig de les WSOP del 2006. Necessitant una Q per a guanyar una mà, va cridar al crupier : “Pon mujeres en mi vida, ... mujeres, mujeres”

KQ – Aquesta combinació del rei i la dama en la mà d’inici se la coneix com “el matrimoni”, per qüestions evidents

AK – Aquesta combinació, una de les millors mans d’inici en el pòquer, se la coneix curiosament com “The Big Slick”, que en traducció no literal sinó per significat metafòric, vindria a ser com “la gran relliscada”. Això es així perquè aquesta mà pot provocar grans pèrdues. El problema d’aquesta mà és que qualsevol parella (ja sigui d’inici o durant l’aparició de les carters comunitàries) la pot guanyar. Però el jugador que la té, sap que si apareixen un A o una K té la mà gairebé guanyada enfront d’una altra parella. Per tant, a no ser que les cartes comunitàries siguin molt desfavorables (possibilitats de que algú altre hagi fet una escala, color o trio), es fa molt difícil llençar l’AK, ja que esperes que aparegui la teva carta salvadora. En realitat, AK només té un gran desavantatge quan juga contra AA (en que només guanya un 6,76% de les vegades), mentre que contra KK guanyarà un 29,55% dels cops, contra QQ guanya un 42,63% de les vegades, i contra JT guanya un 58,59% dels enfrontaments. En canvi, contra 67s guanya “només” un 57,74% de mans. Incomprensiblement, existeix una gran tendència a farolejar amb aquesta mà quan no apareixen A o K (principalment per la ràbia que fa que no surtin quan tu les necessites, mentre veus que sempre apareixen quan els altres les necessiten). Aquests farols solen portar, fatídicament, a la pèrdua de fitxes i diners. Tingueu en compte que és una mà ideal per fer una pujada forta abans que surtin les cartes comunitàries, però un cop aquestes sobre la taula, si no ens ajuden, cal anar molt en compte ja que ens poden “plomar”.
Des de fa uns quants anys, a aquesta mà també se la coneix com “Anna Kournikova”, per ser les inicials del nom d’aquesta ex-tenista

AQ – A la combinació d’as i dama, se la coneix com “The Small Slick”, en referència a la mà anterior. El fet de que es tracti d’una bona mà abans de començar a jugar, però que és més fàcil de renunciar a ella que no pas l’AK segons el que surti a les cartes comunitàries, fan que no sigui tan perillosa a l’hora de perdre grans quantitats com ho és AK

69 – Com us podeu imaginar, aquesta mà no es podia conèixer sinó com a "Eròtica", pel que tots deveu saber

A8 – Aquesta mà d’inici es coneix com a “La mà del mort”. Segons explica una llegenda del pòquer, durant una partida en un Saloon de l’antic Oest, algú va irrompre per sorpresa i va disparar a un dels jugadors de la partida. Aquest va caure fulminat i les seves cartes van caure al terra, mostrant que en aquella mà tenia un A8

88 – Aquesta parella, que com haureu encertat té el nom de “Pocket eights”, també se la coneix com a "Snowmen" (és a dir, els ninots de neu), per la semblança entre el número 8 i la forma dels clàssics ninots de neu que hom fa quan ha nevat

TJ – Recordeu que la T és la manera d’abreviar el 10 en el món del pòquer, per tant aquesta combinació és la 10-J. A aquesta mà se la coneix com “La perla”, ja que ofereix un gran nombre de possibilitats de fer una escala. L’avantatge d’aquesta mà davant de qualsevol combinació de conectors mitjos (com 56, 67 o 78) és la següent : en el cas que aconseguim fer una escala degut a que en les cartes comunitàries apareixen el 7, 8 i 9, ens assegurem que tenim l’escala més alta de la taula, i per tant guanyaríem a aquells rivals que aconseguissin escales amb cartes com 56, 67, per exemple. En canvi, si aconseguim l’escala per dalt perquè al flop, turn o river apareixen Q, K i A, tindrem també l’escala màxima i per tant empatarem amb el rival en cas que també l’hagués aconseguit. Perillosa quan apareixen 9, Q i K, ja que la combinació AT se sol jugar molt, i en aquest cas perdríem la mà.

K2 – A aquesta mà, difícilment jugable (es diu que qualsevol carta acompanyada d’un 2 és una invitació al suïcidi), se la coneix com a “la muntanya”, en honor al cèlebre K2, la segona muntanya més alta del món, a la serralada de l’Himàlaia

T2 – A la combinació 10-2 se la coneix com a “Doyle Brunson”. Doyle Brunson és una autèntica llegenda viva del pòquer amb 76 anys, i l’home que ha guanyat 10 vegades un braçalet a les World Series of Poker (WSOP), el que podríem dir és el mundial del pòquer. Tot i així, no en té el rècord, ja que Phil Hellmuth (de qui algun dia parlarem) en té 11. I perquè aquesta mà rep el seu nom : doncs es va donar la casualitat que Brunson va guanyar el títols mundials del 1976 i 1977 amb aquestes cartes com a darrera mà del torneig.
Al 1976, amb T2s jugant contra AJo (és a dir, offsuit, AJ de diferent pal), i amb una probabilitat de perdre d'un 65,35%, van sortir al flop A-J-T. Com podeu imaginar el rival de Brunson se les prometia molt felices amb la seva doble parella de AJ, però un 2 al turn i un altre T al river van donar a Brunson una victòria increïble.
Al 1977, Brunson torna a agafar un T2 al final del torneig, en aquest cas contra 85, i de manera absolutament surrealista, la història es repeteix. Flop amb T-8-5 i el rival de Brunson que agafa les dobles parelles. Turn un 2 i River un altre T, amb el qual Brunson repeteix el fullhouse de l’any anterior i s’endu la victòria.
A més, es dóna la casualitat que aquella va ser la primera vegada que algú guanyava el mundial dues vegades consecutives. Semblava tal la broma del destí, que la mà T2 s’havia d’anomenar per sempre més, Doyle Brunson.

Fins aquí aquest capítol de mans amb denominació d’origen.
El mes passat ja us vaig parlar d’Intellipoker i els premis que ofereixen als usuaris que es registren. A partir d’aquest mes, Intellipoker ofereix un freeroll a Pokerstars que serveix per classificar-se per jugar la gran final de l’EPT a Montecarlo que es juga entre el 28 d’abril i el 3 de maig.
Per a classificar-se s’han de superar 3 torneigs, amb un premi final valorat en 18.800€ que inclouen l’entrada al torneig, el viatge i l’allotjament durant els 5 dies. Un autèntic xollo !!!!


Fins la propera
Mr. Holdem

EUTERPE: Lovage

dijous, de febrer 05, 2009
Info: Lovage és un licor d'herbes típic del Regne Unit, tradicionalment mesclat amb brandy (2:1), i que com molt bé diuen els britànics “keeps you warm”. I això es el que va ocórrer quan Mike Patton, Jennifer Charles i Dan “the Automator” Nakamura al 2001 comencen el projecte musical de trip-hop Lovage...que la temperatura inevitablement augmentà. Tots tres creen Musik to make love to your old lady, únic àlbum dels Lovage , carregat de sensualitat i d'erotisme amb detalls si més no curiosos : els noms d'algunes de les seves cançons fan referència a pel.lícules d'Alfred Hitchoct com “ To catch a thieve”, “ Lifeboat” , “Strangers on a train” o que la caràtula del disc imita a la de Serge Gainsbourg al seu segon àlbum, Disque Nº 2. Lovage, és un conte de fantasies i desitjos cantat per una veu plena de sensualitat, la de Jennifer Charles. Irresistible.

Lovage, una musa que sempre sedueix

Àlbums recomanats: Musik to make love to your old lady (2001)

Cançó: Stroker ice ( http://es.youtube.com/watch?v=cKiXYveusc0)

Moment per a escoltar-los: Em sembla que tots tenim al cap on i quan escoltar aquesta música, ho deixarem a la imaginació de cadascú. El lloc podria ser un hotel. Escolteu, tanqueu els ulls i imagineu: http://es.youtube.com/watch?v=Z3Ad03oRWcI

LA COMPILATION: el temps

Temps atmosfèric. Temporal de vents forts de nord a sud, amb la veu de Martha Wainright a Stormy weather (http://es.youtube.com/watch?v=LOzZ20q7QC8). Després d’aquesta tempesta no tindrem més remei que tapar-nos amb una manta, o com els vents emigrar cap al Sud i així disfrutar del sòl camaleònic de Cocorosie a Brazilian sun (http://es.youtube.com/watch?v=_kLOoPoV_Hg). Temps musical. La música però també és temps, a les classes de música ens fan marcar-lo picant de mans però aquest temps il·lògicament no és el que apareix al nostre reproductor que s’entesta en quantificar-lo amb minuts i segons. Així tenim: 3:59 minuts de temps de desesperació amb la veu d’ Ayo en Down of my knees (http://es.youtube.com/watch?v=F_laMjmR5nM), 3:40 minuts de temps d’espera per al rencontre dels personatges del vídeo de With you del grup Irya’s Playground (http://es.youtube.com/watch?v=SEJcrsQmFMg) i 2:27 minuts de temps d’esperança amb Si tu disais de Françoiz Breut (http://es.youtube.com/watch?v=_hiK1k). Temps al temps.

Fins un altra,

Lady Godiva.

Calderón

dijous, de febrer 05, 2009

EL CONCURS

dijous, de febrer 05, 2009

Hola artistes!!!


Continuem amb el personatge i les obres!
Per cert, aquesta setmana la cosa és facileta...no teniu excusa!!
Si sabeu el nom de les obres i de l’artista (si és conegut), envieu un correu amb les respostes a l’adreça
elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 1 punt per resposta encertada!!

“QUÈ ÉS?”

Les obres:

1.- Pintura



2.- Escultura



3.- Arquitectura





Respostes del “Què és?” del mes de gener:

- Pintura: “L’amor victoriós” de Michelangelo Merisi da Caravaggio
- Escultura: “Les tres gràcies” d’Antonio Canova
- Arquitectura: La porta de Brandenburg (Berlin) de Carl G.Langhans


“QUI ÉS?”

Si coneixeu el nom del personatge envieu la resposta a: elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 2 punts a qui encerti de qui es tracta!

El personatge:

  • Tot i tenir un nom i cognom, se’l coneix per diferents denominacions, la més coneguda amb referència a la ciutat on va néixer


  • Va viure durant 43 anys, tots ells al segle XVII


  • Durant dos segles va ser oblidat i gens valorat, però avui és considerat com un gran mestre de la seva activitat artística

  • Una de les seves obres més famoses dóna nom a una novel·la i a una pel·lícula que ens mostren una recreació del que podria haver estat la seva vida, protagonitzada per una reconeguda actriu

  • La seva primera exposició individual va ser l’any 1935, al seu país natal


  • Va innovar utilitzant la caixa fosca i el telescopi per a realitzar algunes de les seves obres, i la seva obsessió va ser la perfecta il·luminació de les mateixes

  • Qui és ????


Resposta del “Qui és?” del mes de gener:

Charles Édouard Jeanneret-Gris, conegut com "Le Corbusier" (1887-1965)



CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL :





Com si diguéssim

dijous, de febrer 05, 2009
dijous, de febrer 05, 2009
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES. ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI
Començaràs molt fort, en tots els aspectes, només voldràs la veritat, el sexe al 100%. Això et portarà problemes i grans discusions. Ets una persona radical, d'absolutismes. La teva parella té un límit i si no tens parella, tranquil/la no en trobaràs.

PEIXOS
Estaràs d'alló més idealista. Tot alló en que no havies cregut mai, ara, en seràs un autèntic defensor. Serà el mes del Reiki, Ayurvedha. Això et farà veure papallones on hi ha corbs. Vigila i estigues alerta. No et confiis.

ARIES
Aniràs com un gos en zel. Sentiràs la primavera com si fossis un tòtil. El problema és que la primavera encara no ha arribat i hauries de vigilar que un cop de fred no t'acabi d'espatllar del tot. No tindràs sexe, notaràs la crisi com mai i la salut la tindràs una mica fotuda. No pinta gaire bé aquest mes.

TAURE
Aquest mes t'apareixerà una sorpresa pel Facebook. De totes maneres has de gestionar bé la sorpresa. Podria ser bona o podria ser dolenta. El sexe està estancat en la buidor i en la no existència. Si n`hi ha, serà de mala qualitat. Diners normal i la salut, es mantindrà com fins ara.

BESSONS
Després de tans dies d'abstinència, tornaràs a ser el poltre que eres abans. Fotràs uns cacahuets que tremolarà tota la ciutat.Posa la calefacció al màxim, despulla't i aprofita't al màxim de tots els plaers que trobis a casa ! Els diners ni t'adonaràs que existeixen. Altre feina tindràs !

CÀNCER
T'arribaran uns diners que no esperaves. Estaràs forrat ! Aprofita i ves a les rebaixes, això millorarà molt el teu estat d'ànim i en conseqüència la teva salut. El sexe amb tranquilitat.

LLEÓ
Aquest mes tindràs abstinència total. Ja et convenia. Després d`aquests mesos d`hivern sota la manta fent el guarro/a, ja era hora. Aprofita per agafar forces i fer bondat. Convida als teus amics a algun restaurant car i fes-los molts regalets. S'acosta un viatge llarg i t`hauràs d`anar preparant.

VERGE
La salut molt malament, però tot i això no podràs parar de fornicar com un boig/ja. No sabem què et passa, ni tu tampoc, però només vols follar. Si tens parella intentaràs buscar més sexe en entorns pròxims i això només et portarà que problemes. Hauràs de desfogar els teus impulsos d'amagat, en un racó. Si no tens parella, intentaràs buscar tot el que puguis on sigui.

BALANÇA
Aquest mes tindràs sexe per un tub. Estaràs més calent que mai. De totes maneres, et sentiràs extrany/a i estaràs enfadat per tot. En general odiaràs a la gent. Controla't. Els diners en quantitats normals, igual que la salut.

ESCORPÍ
Continues essent un artista, però ningú et creurà. Tu tampoc sabràs si ets un farsant o un autèntic geni, però amb aquesta història intentaràs fotre més claus que mai. No ho aconseguiràs, però mentrestant estaràs entretingut/da.

SAGITARI
Ets una bèstia sexual, una bomba. Follaràs com mai (si toca, sinó, hauràs de practicar, en excés, la masturbació). Estaràs més eufòric/a que mai. Tindràs un excés de feina però t'ho pendràs amb filosofia i calma. La salut continuarà tan bé com fins ara i tindràs més diners que mai.

CAPRICORN
Després del terrible mes de gener, el mes de febrer millorarà la teva situació. Sexe a la cuina, sobre el rentaplats, amb les vibracions fent pessigolletes a les zones innombrables. Diners a dojo i la salut normaleta (amb alguna que altra aspirina).


Armando Rampas

criteri@elcrit.org
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes