El món, el món Ramón !!

dilluns, d’abril 05, 2010
Lligant-ho tot amb la famosa Bíblia, Sodoma i Gomorra es devia semblar una mica en el mon en el que estem ara: casos de corrupció aguda per part dels que representa que donen exemple i, que representa son els més ben preparats per liderar-nos (polítics), els líders espirituals amb casos de pedofília que ningú s'havia atrevit a treure'ls a la llum fins ara (encara falta la valentia a Espanya, que malauradament, no serà "different" en aquests casos). I els anys que fa que ho practiquen ?

Tot plegat és molt decepcionant. Hi ha qui diu que la corrupció indica que almenys algú remena alguna cosa, per allò de "qui oli remena, els dits se n'unta", que trist i quin fàstic. Potser és la naturalesa humana ? És un mal menor que hem de suportar ? Estem esperant algú que ens il·lumini ? Que vinguin els extraterrestres? Són extraterrestres tots plegats i els humans som els altres? Tots plegats som uns clons atrapats en un bucle que es repeteix ? Tot és una il·lusió ? Existeix Matrix ? Tot plegat és com a "el show de Truman"? És una broma ? Som tontos individualment i col·lectivament ?

Mentre esperem una resposta que ho clarifiqui tot i podem dir, finalment, Aaaaaaaaaaaahhh !! Per això !!!! Ara ho entenc tot !!! Continuem amb l'article 27 de la Declaració Universal de Drets Humans

Article 27

  1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
  2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.
http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=cln

Muntanya màgica

dilluns, d’abril 05, 2010

Cap al capvespre, les últimes llums de l'astre sol il·luminen la bellesa de les nostres muntanyes.
Són moments d'inspiració, de tranquil·litat... de desig... que el sol tardi a apagar el paisatge.
són grans moments pels fotògrafs i pels enamorats de la Catalunya altimontana.

Desert

dilluns, d’abril 05, 2010

El sol li crema la cara, li trenca la pell dels llavis, estellosos com un tronc d’arbre esqueixat pels llamps, a l’alta muntanya. Camina de forma feixuga, primer un peu, un moment de fràgil equilibri, després l’altre. No li costaria gens de caure a terra, però sap que si cau, si s’enfonsa a l’arena d’aquell infinit desert, ja no tornarà a aixecar-se, seran els xacals que s’enduran la seva carn. Per això no s’atura i l’ombra, clavada a la seva esquena, arrossega la pesada indiferència de la seva existència.

Fa tants dies que camina que ha oblidat el motiu que l’impulsà a començar a caminar. De fet, si algú li hagués demanat, aquell matí quan sortí de casa i entortolligà les passes cap a l’est, cap al desert, segurament no hauria pogut explicar exactament quin era el seu objectiu i quina l’ànima del seu peregrinatge. Probablement el mateix fet de caminar era, alhora, instrument i final, causa i conseqüència.

La nit passada, mentre jeia cargolat de gel sota un cel aglevat d’estels, s’acabà les darreres gotes d’aigua de l’ampolla que portava i pensà que ben aviat li caldria trobar-ne més. En cap moment reflexionà sobre la possibilitat de tornar enrere. Ja era massa tard per girar cua, de totes formes. Només li quedava posar un peu davant de l’altre i caminar cap a l’est, sempre cap a l’est.

El sol és ben bé com una pedra incandescent al mig del cel, sembla inamovible, un ull indolent que segueix el progrés d’aquell ridícul ésser que s’esforça a no caure a terra en el seu efímer deambular. Tindria ganes de desafiar-lo amb la mirada, de fixar-hi les ninetes fins a notar l’empremta càustica a la retina, fins a encegar-se de llum. Quan no pugui caminar més ho farà, s’estirarà a l’arena, cara amunt, i deixarà que l’escalfor voraginosa penetri al seu cos, pels ulls, per la boca, pel nas, pels porus de la pell, i li oxidi fins la darrera gota de sang.

Camina cap a l’est, sense aigua ni menjar, sense cap neguit més enllà de la següent passa. El desert, al seu voltant, batega de miratges i sembla que l’arena, a l’horitzó, vulgui abraçar el cel, com un cordó umbilical que uneix la vida i la mort, la vetlla i el somni.

No coneixem res més de la seva història. Mai sabrem si continuà caminant cap a l’est o si decidí dirigir-se cap el nord, o desfer-se a les entranyes del món. Les seves passes, a l’arena, formen petites dunes, proporcionen vida a una estructura fractal de desert, sol i vent on, si tinguéssim paciència, veuríem avançar altres caminants que, al seu torn, amb el seu caminar estèril i creador alhora, generarien noves, minúscules, dunes per les que, en un etern desfici espiral, la fluïdesa del temps s’obriria com una flor al vòrtex on conflueixen, des dels orígens de l’univers, l’atzar i el destí.

Imperium

dilluns, d’abril 05, 2010
“Estan bojos aquests romans”
Obèlix


El romà ha estat l’imperi més durador de la història i el que ha aportat més a l’avenç de la civilització occidental. Entre altres coses va llegar llengua, dret, organització política, religió i urbanisme. Dit així ens pot semblar que els romans eren molt conscients del seu “destí universal”. Res ben lluny de la veritat, almenys al principi. Eren imperialistes improvisats. La República no s’havia proposat dominar les terres fora d’Itàlia d’una manera preconcebuda, com solia passar amb imperis anteriors, com el persa o posteriors, com el mongol o l’espanyol. El senat –i amb ell el poble romà- es va anar trobant al llarg dels segles II i I aC en situacions de domini per carambola, pel joc d’aliances o a conseqüències estratègiques d’altres guerres o per l’ambició dels seus generals.

Escenari: les Gàl·lies

Quan Juli Cèsar va ser investit com a procònsul de la Gàl·lia Transalpina la seva intenció no era envair-la tota set anys després. Si que anava a buscar al glòria personal i amb ella la de la República, però ni molt menys esperava a priori aquests èxits de conquesta. Li van portar les circumstàncies. Primer va ser la lluita contra els Helvecis. Havien abandonat amb tot el seu poble les seves valls alpines, fustigats per incursions germàniques. Van demanar als romans que intercedissin per ells davant els gals per poder-se establir a la Gàl·lia, però es clar, totes les terres ja tenien els seus habitants. Com que els helvecis no voleïn tornar enrere, al final Cèsar els va declarar enemics de Roma i els va vèncer. Va ser una situació ideal per posar sota la tutela de Roma els pobles de l’est de la Gàl·lia. Pel que fa els helvecis una part els acolliren finalment els poble gal dels hedus, aliat dels romans, i la resta els va aprovisionar de blat perquè poguessin tornar a reocupar les seves terres alpines, temorós que l’ envaïssin els germànics, els més bàrbars entre els bàrbars per als romans.

Poc temps després va venir la demanda d’ajut per part dels rivals dels hedus, els arverns i els sèquans, contra un cabdill germànic, Ariovist que s’havia instal·lat a les seves terres. Els germànics feien por. Eren alts, forts, acostumats a la vida a l’aire lliure, a exercitar-se amb les armes i a viure de la guerra una tribu contra l’altra. Per això els gals els llogaven con a mercenaris. Els arverns i els sèquans van demanar els serveis d’Ariovist, sense comptar que aquest s’emportaria a tota la tribu, unes cent vint mil persones, per establir-se a l’altra banda del Rin i exigir ostatges i tribut als gals. I ara els gals abans enfrontats demanaven ajut de comú acord a les poderoses legions, després de comprovar com de fàcilment s’havien desfet dels helvecis. Era l’ocasió perfecta per estendre la influència – amb de facto de domini – sobre la major part de la Gàl·lia. No obstant, els mateixos soldats romans estaven aterrits del que explicaven els gals sobre el valor en batalla dels germànics. Cèsar va reunir tots els centurions*, els va sermonejar i amb el seu ascendent sobre la tropa la va posar a motlle. En una sola batalla les legions van arrasar els temibles guerrers d’Ariovist. Cèsar va aprofitar la conjuntura per crear aliances, tota una sèrie de clientela de cabdills gals submisos. Cèsar va aprofitar a la perfecció la política de “divideix a venceràs”, ja que en més d’una ocasió va lluitar contra pobles gals a petició d’altres gals. I si no eres aliat de Roma havies de patir el seu domini de forma descarada, més fort com pitjor era l’ofensa. Si era lleu, es limitava a acceptar el domini de Roma i el pagament de tributs. Si el poble havia ofert una resistència obstinada, el més segur era que els vençuts acabessin venuts com a esclaus. No obstant, Cèsar es caracteritzava per les seves mostres de clemència i tendia a demanar ostatges i tributs per una insubordinació sense traïdoria i a respectar les institucions de govern locals.


Figura 1. La Gàl·lia tal com la dividien els romans en temps de Cèsar.

La postura d’un o altre general amb càrrec de pròconsul durant la república era observada amb lupa des del senat. A causa de la seva ambició – i la des altres- Cèsar no tenia pocs enemics. Els seus adversaris del senat van aprofitar per declarar que emprenia una guerra il·legal contra els gals, ja que havia actuat fora els límits de la província assignada (la Gàl·lia Cisalpina, és a dir el nord d’Itàlia) sense l’aprovació del senat. Fins i tot van acusar-lo de vulnerar el “dret de gens”, al lluitar contra pobles que no havien ofès a Roma. Tot era un joc polític. Però el poble ras romà estava meravellat pels triomfs europeus de Cèsar, tant o més que si hagués guanyat la Champions de l’època, això si, a sang i fetge. No hem d’oblidar que Cèsar era el líder el patit popular, format per membres de l’aristocràcia empobrida que no trobaven setial entre els conservadors optimates del senat.

Cèsar, amb l’excusa de buscar la seguretat de les conquestes o dels pobles gals aliats de Roma, va portar la guerra fins al país dels belgues i més endavant a Britània, amb l’excusa que aquets oferien ajut des de les Illes als seus cosins del continent. I així va aconseguir apropiar-se de tota la Gàl·lia i fer les primeres incursions a Britània (tot i que el domini de les illes no va arribar fins més tard). Fins i tot, com a demostració de força, va travessar el Rin i penetrar els frondosos boscos de Germània per demostrar als seus pobles, que tanta propensió tenien a travessar el riu per ocupar les fèrtils terres gales, que els romans també els podien amenaçar el seu país. La travessa del canal de la Manxa i del Rin tenien un efecte més propagandístic que de conquesta, però que a Cèsar li reportarem fama entre els romans, que esperaven ansiosos els seus “articles” de corresponsal de guerra, que es convertiren en els famosos “Comentaris de la Gerra a les Gàl·lies”, el best seller de l’època. Ho sento, però l’irreductible poble gal de Bretanya no apareix en aquests comentaris, i no hi ha raó per pensar que va existir mai.



* Veure lliurament d’Una de romans SPQR.


Escenari: Hispània

A Hispània, la conquesta també va tenir un major grau d’improvisació, en bona part perquè no tenia un únic protagonista, sinó que eren els diferents procònsuls, que eren enviats pel senat els que intentaven assegurar els territoris d’ibers, celtibers i lusitans aconseguits als cartaginesos. Però allí la lluita va durar molt més temps, i fins a August no es va pacificar del tot, amb la victòria de la seva mà dreta Agripa sobre càntabres i bascos, últims resistents, que podrien representar perfectament el paper d’Astèrix sense necessitat de poció màgica.

A Hispània el domini romà va venir sobrevingut per la segona guerra púnica. Els cartaginesos havien fet seu el domini de la meitat sud d’Hispània. Un tractat amb Roma establia el límit nord dels dominis a l’Ebre i en tot cas sembla que els romans, al principi, no tenien massa clar quin dels dos rius eren). El fet és que el rearmament dels cartaginesos va alertar Roma, que ja no se’n fiava d’ells, després de la victòria romana a la primera guerra púnica. La guerra oberta es va acabar desencadenant amb el setge d’Aníbal a la ciutat grega de Sagunt, aliada dels romans. Va ser la gota que va fer vessar el got de les reticències dels senadors antibel·licistes per declarar la guerra a Cartago. L’escenari d’operacions es va traslladar Sicília, ja romana, a Hispània i amb ell el desembarcament de les primeres tropes a Empúries el 218 a C.

La situació a Hispània va ser conflictiva. Primer es van subjugar els pobles ibers, amb els ilergetes, habitants de la plana de Lleida, com a os pedrer molt dur de rossegar. Després els celtibers i els lusitans i finalment els càntabres, després de més de 150 anys de lluites i tractats. No es va establir un ordre polític clar, ja que el govern romà anava prenent mesures sobre l marxa en funció de cada campanya i cada situació. No era un propòsit premeditat de fer-se amb tota la península fins a Pompeu el Gran i, sobretot, posteriorment ja amb l’emperador August.


Figura 2. Conquesta d’Hispània pels romans fins al 29 aC.
Font: www.tesorillo.com/hispania/mapas1.htm




Escenari: la Hèl·lade

A Orient va passar tres quarts del mateix. Mitrídates, rei de Pontus, va amenaçar l’hegemonia romana a la incipient província d’Àsia (l’oest de l’actual Turquia), presentant-se com el nou Alexandre Magne que recuperaria la llibertat dels grecs. S’hi van aliar diverses ciutats gregues sota tutela romana. L’història va acabar fatal per les polis gregues que encara gaudien d’un ampli grau d’autonomia política. El futur dictador romà Sila, va comandar la represàlia contra Mitrídates. El va derrotar i va signar una pau amb ell, que abans de perdre bous i esquelles es va retirar el seu Pontus. Si s’hagués quedat a casa hauria estalviat la pèrdua definitiva de llibertat dels grecs, almenys durant alguna temporada. El triomf li va permetre a Sila apoderar-se personalment de Grècia i subjugar-la difinitivament a Roma sota forts tributs. Alhora, va aprofitar per rapinyar cap a la capital totes les escultures que va trobar a les àgores i temples, així com tresors votius dipositats durant segles al santuari de Delfos. Els escultors romans van tenir a partir de llavors els models originals de les més famoses escultures gregues (els Picasso de l’època) per poder fer-ne còpies a l’engròs. Això explica, com a mal menor, perquè avui en dia coneixem la majoria d’originals grecs només a partir de les còpies romanes.

I així anar fent. Gràcies al poder del seu exèrcit, la seva força de determinació, la gran capacitat d’organització i un poder polític sòlid, a comparació de la fragmentació política de la major part dels seus oponents, des d’ibers a grecs, Roma va anar conquerint ara un poble ara un altre fins a envoltar tot el Mediterrani sota els designis d’una sola ciutat. No obstant, no era un pla predeterminat al principi, quan les legios van començar a sortir d’Itàlia. Roma va anar improvisant segons l’ocasió, i conscient amb el pas del temps, de la seva superioritat militar i organitzativa va anar tirant del carro.



Figura 3. Províncies romanes al segle II. Font: Jani Niemenmaa, 2004.



Fi de la història

L’imperi romà no va arribar fins a la seva màxima extensió fins al segle II, als temps de Trajà, quan el poder imperial ja estava més que consolidat. De fet, la dinastia dels antonins va ser l‘edat d’or de l’Imperi. En aquella època ja es tractava descaradament d’expedicions de conquesta pura i dura, on els emperadors romans, amos i senyors dels designis de l’Imperi (amb el permís ja no del senat sinó de les legions), pretenien guanyar-se la glòria eterna i l’admiració del poble emulant les antigues patums: els escipions, Cèsar, Pompeu, August o Vespasià. Trajà va subjugar els dacis (actual Romania, on encara parlen una llengua llatina enmig del món eslau) i derrotar finalment els temibles parts (els successors de l’imperi persa), que sempre havien ridiculitzat militarment els romans. Trajà no va aconseguir gaire d’ells, més aviat van quedar en taules. Però tant o més important va ser recuperar les ensenyes de les legions perdudes 150 anys abans pel triumvir Crassus, una derrota que els romans no havien paït i que era una nafra a l’orgull romà. Adrià, el successor de Trajà i d’origen hispà com ell, va posar fi a les guerres de conquesta, per decepció de l’exèrcit, ansiós de més glòria i botí, i del poble, que esperava renovar més victòries en les “competicions” internacionals. Trajà va ser més sensat. Conscient de les dificultats de mantenir un Imperi tant bast i complex es va dedicar a administrar-lo visitant constantment les províncies, i ben fet que va fer. Qui els havia de dir als romans, convençuts ja llavors dels designis universals de la seva ciutat, que un segle després, el teatre d’operacions es traslladaria a camp propi.

La decadència del poder i de l’ànima romana, la crisi econòmica, i l’avenç militar cultural dels pobles germànics en va propiciar la caiguda, lenta, però inexorable del poder romà d’occident. Després d’un segle de davallada el cop definitiu va arribar el 476 amb la caiguda de Ràvena (capital llavors de l’Imperi d’occident) i la deposició de Ròmul August (curiosament primer i únic emperador amb el nom del mític fundador de Roma) en mans dels ostrogots d’Odoacre. Però la influència i prestigi de l’imperi romà d’occident havia estat tant forta que precisament a l’any 800, Carlemany, rei dels francs (un poble germànic), es va fer coronar pel papa Lleó III com emperador del sacre imperi romanogermànic, successor d’un títol que encara enlluernava i que va ser utilitzat pels emperadors austríacs fins que Napoleó els en va deposar.


Rara Avis

La Verge Maria

dilluns, d’abril 05, 2010



La Verge Maria



Portar la Verge Maria a la nostra secció generarà urticària en més d'un lector. Potser seran pocs, aquesta vegada, els que facin ‘clic' en aquesta secció. Hi ha pocs personatges que suscitin un desencís tan gran en una població com la nostra, obsedida per la modernitat i propensa a rebutjar qualsevol creença d'avis i de gent suposadament ximple i inculta. Reconeguem que bona part de la iconografia tradicional — estampetes i coses per l'estil — resulta mel·liflua, pàmfila i carrinclona. Veure avui dia a la TV pel·lícules com La Cançó de Bernadette, cursi de mena, no ajuda precisament a canviar aquest estat de coses.

La vida se abre camino

dilluns, d’abril 05, 2010
El Hombre (perdón la Humanidad), el rey de la Tierra, con tan poco territorio sin explorar, sin explotar, sin repartir; ni la Antártida está libre de reclamaciones territoriales, los océanos no conservan áreas sin aprovechar, no hay límite para el llamado “progreso”; se habla desde hace tiempo de explotar recursos mineros en Antártida, incluso en la Luna...esta humanización del Mundo conlleva la eliminación local de todo lo que molesta; inicialmente, los animales peligrosos (o sabrosos), a continuación, otras especies poco deseables, portadoras de enfermedades, etc. Las ciudades occidentales, con perdón, apenas dejan espacio para nada que no sean animales de compañía y algunas aves, más difíciles de eliminar.

Los árboles: unos seres que se adaptan a todo

Lo mismo ocurre con la vegetación, reducida en grandes extensiones urbanas o urbanizadas a ciertas especies de árboles, matorrales o flores elegidas en función de su tolerancia a la contaminación o a su valor estético, pero que suelen diferir totalmente de lo que habría en condiciones naturales. En las casas modernas se ha declarado guerra sin cuartel incluso a los insectos, arácnidos, hongos…Y aunque ecológicamente estamos claramente instalados en la cúspide de la pirámide trófica (no solo de lo que tenemos a nuestro alcance sino de todo aquello que sea comercializado; no es tan complicado encontrar por Aquí algas japonesas, bayas Himalayas (que por cierto son un asco) o mate brasileño, infinitamente mejor que el presuntamente argentino), el proceso de dominación va mucho más allá, y utilizamos la vida ajena con todo tipo de objetivos ornamentales, decorativos o morales (véase la utilidad que le reporta a la Sociedad mantener, con gran esfuerzo económico, especies amenazadas, al menos cuando son grandes o bonitas).


Sin embargo, por más que nos hemos creado nuestros propios ecosistemas antropizados de los que hemos expulsado todo lo que no nos gusta o no ha sabido adaptarse a un entorno asfaltado y desinfectado, la vida continúa latiendo; ya podemos comprar los mejores productos desinfectantes, aparatos de ultrasonidos conectados a la electricidad, aspiradores con filtro de ácaros del polvo y otros inventos de la teletienda, que siempre habrá seres creciendo, proliferando y multiplicándose por todas partes... Prueben a dejar cualquiera de los muy asépticos y esterilizados alimentos varios días al sol...un mar de vida los ocupará; lo mismo con una maceta con tierra dejada en el exterior: antes o después aparecerá cubierta de hierbas...como bien decía el sorprendente matemático Malcolm encarnado por Jeff Goldbum en la terriblemente continuada película Parque Jurásico, “la vida siempre se abre camino”

Sería curioso ver en cámara rápida cómo evolucionarían nuestras teóricamente inmortales ciudades si la Humanidad desapareciera instantáneamente...las calles cubiertas progresivamente de vegetación, edificios poco a poco resquebrajándose, árboles rompiendo el asfalto, grietas ocupadas por nueva vegetación, campos abiertos convirtiéndose en zonas de bosque o matorral…en esta línea, siempre es interesante ese juego mental de imaginar ser el único superviviente de la Humanidad; qué hacer en lo que queda de vida y cómo arreglárselas para sobrevivir (todos los alimentos a nuestro alcance caducarán antes o después, cómo organizar la vida sin electricidad (que antes o después acabaría fallando) ni agua corriente, cómo decidir qué intentar preservar por si alguien llegara alguna vez hasta nosotros, cómo señalar nuestra presencia para entablar contacto con otros posibles supervivientes…piensen, no sea que un día haga falta.



El observador



La cita:
“No es la eternidad, pero es el instante, que, después de todo es su único sucedáneo verdadero”. Mario Benedetti, La tregua


La anécdota de ascensor:
Se estima que en el cuerpo tenemos diez veces más bacterias que células.


El enlace:
No solo los autores y desarrolladores de la frikipedia (www.frikipedia.es) tienen cantidad de tiempo libre; también en la wikipedia hay gente muy aburrida con acceso a internet y con motivación para escribir y traducir artículos de insigne trascendencia para la especie Humana:
http://es.wikipedia.org/wiki/Hurgarse_la_nariz

GNU – Siguis Lliure

dilluns, d’abril 05, 2010

Quan instal·lem un programa en el nostre ordenador no pensem en la llibertat, només pensem en que ens surti gratis (o que ens el passin pirata) i que sigui bonic.


Però que passa quan ens acostumem a utilitzar un programa o sistema operatiu propietari ?
doncs que depenem d’una gran companyia (sovint maliciosa) perquè aquell programa incorpori noves funcionalitats que necessitem i em de pagar molts diners per incorporar petites millores. Aquí tenim un clar exemple amb el que s’ha pagat per traduir programa propietari com el Windows o l’Office al català.

Barroers del món (2)

dilluns, d’abril 05, 2010
Segona entrega de barroers sense fronteres…amb algunes aportacions rebudes des d’internet


1. Màxima seguretat


2. El camí que no porta enlloc


3. Pas de peatons emocionant

VINOS ÉTICOS

dilluns, d’abril 05, 2010
Tras dejar el periódico encima de la mesa de una terraza un domingo al mediodía, suspiramos, viendo la taza de café vacía y las migas del desayuno, pensando: vale, mileuristas, pero ni me pegan balazos ni me acecha la malaria. Sin embargo la mayoría de seres humanos, personas como yo, conviene recordarlo, sí tienen estos problemas. No las de mi entorno, pero no por ello dejan de existir. Ante esta situación, ¿qué hemos de hacer? ¿Dar gracias por nuestra suerte? Resultaría bastante miserable dar gracias por un desastre de mundo siempre y cuando lo podamos observar desde una tranquila posición superior. ¿Dejarlo todo y marchar? Es una opción, pero la verdad, ni me siento obligado, ni, personalmente, capaz. Una pequeña liberación de nuestras conciencias puede ser poner nuestro tiempo y dinero en personas que sí son capaces de solucionar problemas de la forma que a nosotros nos gustaría. Con gestos tan sencillos como cambiar de marca de yogures que compramos. O con vino ético.

Loxarel Eos 2008

Una buena forma de empezar a respetar a las personas es cuidando el medio ambiente. Así que metemos dentro del saco de los vinos éticos a este vino ecológico y de agricultura biodinámica. Al menos, eso es lo que pone en la etiqueta, agricultura “ecológica-biodinámica”. Curiosa mezcla, cuando el primer término se refiere a un concepto científico y el segundo término a un concepto místico. Atribuyamos este embrollo a una voluntad de márketing mal entendida, confiando en que sencillamente no hayan utilizado productos químicos de síntesis ni para el cultivo de la uva ni para la elaboración del vino.
Se trata de un monovarietal de syrah, fermentado en barrica de roble francés, elaborado en la DO Penedès. 13% de alcohol. Adquirido en vinoteca Voramar (Barcelona) por un precio de 7,25 euros. Temperatura de servicio, 12-14 grados.
En la copa presenta una capa media. En nariz ofrece un marcado olor a azufre en los primeros momentos que apenas evoluciona positivamente. Tras este, adivinamos notas de madera y frutos rojos y negros. Nada de las buscadas violetas. En boca presenta un cuerpo flojo, final excesivamente ácido.

Golfo 9 2007

Un vino ético desde el punto de vista más heterodoxo es este Golfo 9. El importador de vinos españoles a USA Aurelio Cabestrero es el responsable de este curioso (lástima que sea curioso y no común) vino. Caldos de nueve variedades de nueve bodegas de nueve denominaciones de origen diferentes fueron donados, junto con las barricas en las que pasaron 12 meses, para ensamblar esta botella. Los beneficios de su venta se destinan a la construcción de una cooperativa en Mozambique.
Botella adquirida (en exclusiva) en Lavinia (Barcelona) por 22,5 euros. Alcohol 13,5 %. Como nota curiosa, este vino de gran calidad, aparece bajo la denominación de “Vino de Mesa”, ya que las uvas no proceden de una misma región. Hay que cuidarnos de los prejuicios con respecto a estos términos regulados (como “reserva” o “gran reserva”, no hablan de la calidad del vino sino simplemente el mínimo de meses que ha pasado en barrica). Recomendamos decantar durante 30-45 minutos. Tomar el vino a unos 15 grados de temperatura.
En copa percibimos una capa media alta. Ribete con tonalidades anaranjadas aunque no muy marcadas, algo de rojo también. Presenta aromas muy equilibrados, menos potentes de lo esperado. Aromas a fruta roja y negra. Maderas finas. En boca predomina inmediatamente el regaliz y unos buenos taninos. Aparece después la acidez muy bien conjuntada dándole aún más alegría a la cata y vida al vino. Frutos rojos. Evoluciona muy favorablemente hacia el cacao, algo de tabaco. Mantiene la acidez integrada con lo que le convierte en un vino para degustar pausadamente, disfrutando de él.

V3 2007

Ya hablamos de este vino desde esta sección recientemente, aunque fuera de otra añada. Los valores éticos no han sido su
leitmotif, pero la reciente catástrofe en Haití ha hecho que el 100% de los beneficios de este vino sean donados para financiar labores humanitarias en Haití al ser adquirido en Lavinia. Bodegas Terna ha donado 7.000 botellas a Lavinia para que las comercialice a la mitad de precio: la botella tenía anteriormente un precio de 20,90 euros mientras que ahora cuesta 10,90. La donación es canalizada a través de Oxfam.
En cuanto a la enología del vino, se trata de un monovarietal de verdejo procedente de cepas de 140 años, envejecido en barrica de roble francés durante 10 meses. Recomendamos decantar la botella durante 45-60 minutos. Servir a 12-16 grados de temperatura.
En copa tiene poca capa tirando a media. Dorado pajizo brillante. Justo después de abierto, sufre de olores a azufre que desaparecen en pocos minutos. Luego percibimos unos intensos toques varietales a conserva de almejas. Finalmente despliega aromas balsámicos y minerales. En boca superlativa las sensaciones balsámicas, es caliente y tiene un postgusto largo. Toques de humo, minerales, ceniza.

Opinión

El Eos no me ha gustado nada, no es un vino para tirar por la fregadera, pero no vale los siete euros de su precio. No recomiendo comprarlo. En cuanto al Golfo 9, es un vino excelente. Tal vez un poco subido de precio, unos 4 ó 5 euros, considero que hay vinos mejores por este precio, pero merece la pena comprarlo. Sobretodo por la historia personal que tiene la botella. En cuanto al V3, es un vino de gran calidad aunque personalmente no me gusta. Es un vino balsámico y mineral, mientras que a mí me suelen gustar más los florales o afrutados. Pero de una calidad impecable. Sinceramente recomiendo su compra: un precio imposible para un vino de calidad cuyos beneficios son destinados a una causa solidaria.
Finalmente, lectores, este mes os haré una pequeña petición: todos aquellos que conozcáis iniciativas similares, por favor, haced un comentario dándolas a conocer, así yo y otros muchos las tendremos en cuenta. Nosotros, y las personas a las que ayudan.




Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com


PD: Sugerencia musical. Vía Spotify o You Tube.

SOUL KITCHEN

dilluns, d’abril 05, 2010
Direcció: Fatih Akin.
País: Alemanya.
Any: 2009.
Durada: 99 min.
Gènere: Comèdia.
Interpretació: Adam Bousdoukos (Zinos), Moritz Bleibtreu (Illian), Birol uneix-los (Shayne), Anna Bederke (Lucía Faust), Lluc Gregorowicz (Lutz), Udo Kier, Demir Gökgöl (Sokrates), Dork gryllus (Anna), Pheline Roggen (Nadine).
Guió: Fatih Akin i Adam Bousdoukos.

Producció: Fatih Akin i Klaus Meack.
Fotografia: Rainer Klausmann.
Muntatge: Andrew Bird.
Disseny de producció: Tamo Kunz.

Vestuari: Katrin Aschendorf.
Distribuïdora: Golem.
Estrena a Alemanya: 25 Desembre 2009.
Estrena a Catalunya: 31 març 2010.


Zinos, el jove propietari d'un restaurant, està de mala sort. La seva nòvia Nadine s'ha mudat a la Xina per feina, té una hèrnia discal i els seus clients habituals l'han abandonat des que va contractar al nou cuiner. Però quan corre la veu del seu nou concepte de restaurant, la gent enrotllada fa cua per dinar al "Soul Kitchen". Això no cura el cor trencat de Zinos, que decideix pujar a un avió per reunir-se amb Nadine a la Xina, i confia el restaurant al seu germà Illian, un ex convicte. Zinos acaba de prendre dues decisions totalment equivocades ...


Nevades

dilluns, d’abril 05, 2010

EL CONCURS

dilluns, d’abril 05, 2010
Benvolguts concursants,

Disculpeu el retard...però més val tard que mai...!
Gràcies per l’espera i ànims que aquest mes són facilites!

Us recordo de nou l’adreça a la que cal enviar les respostes: elconcurs.criteri@gmail.com. S’atorgarà un punt per resposta endevinada

“QUI ES?”


Les fotos dels personatges:


1.- Actualitat:




2.- Contemporani:





3.- Històric:






Respostes del “Qui és?” del mes de març:



Actualitat: René Preval (president d’Haití) (Puerto Príncipe, 1943 - )

Contemporani: Miquel Barceló (Felanitx, 1957 - )

Històric: Greta Garbo (Estocolm, 1905 – New York 1990)



“DE QUÈ ES TRACTA ?”



Si coneixeu que s’apaga darrera les pistes que us presentem, envieu les respostes a: elconcurs.criteri@gmail.com S’atorgarà 2 punts a qui ho encerti!

Aquest mes es tracta d’endevinar una coneguda i preciosa ciutat, que no podeu deixar de visitar


La ciutat :


  • Era un petit poblet de pobres pescadors, però un anglès va fer que es convertís en un luxe viure en ella
  • Un dels seus hotels és dels més luxosos el món, apareixent en multitud de conegudes pel.lícules de diferents èpoques, per exemple protagonitzades per Cary Grant o Meg Ryan
  • El seu barri antic té nom de plat de peix, i des d’ell es gaudeix d’unes fantàstiques vistes
  • Alguns dels seus barris tenen noms ben curiosos, com per exemple el d’una coneguda regió nord-americana o un barri amb nom similar al d’un gran equip de futbol sudamericà
  • Les seves mans de famosos al terra i el seu famòs Carroussel completen les pistes d’avui, encara que en podrien haver moltes més que farien massa evident la resposta




Resposta del “De què es tracta?” del mes de març:



- El Crist Redemptor a Rio de Janeiro.



CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL:


PUNTS

1. Poca sé pas

20

2. Anna

20

3. Lluís-Xavier

20

4. El observador

17

5. M.J. Salvadó

17

6. Lady Godiva

14

7. Genís

7

8. Mr. Flower

7

9. Santi

5

dilluns, d’abril 05, 2010

Pels pèls

dilluns, d’abril 05, 2010

Tothom ho sap !

dilluns, d’abril 05, 2010
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES.
ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI (del 20 de gener al 20 de febrer)
Quan recuperis tots els fragments que quedin després de la fresca nit salvatge que passaràs ens avises, mentrestant prepara't pel què t'espera !

PEIXOS (del 18 de febrer al 20 de març)
Ets estrany i aquest mes tindràs relació amb el llop que portes dins, parlaràs amb amics imaginaris i no demanaràs res al teu àngel de la guarda, perquè diuen que no té sexe i tu només saps de lo únic, de lo principal, del Sexe !

ARIES (del 21 de març al 20 d’abril. )
Aquest mes no podràs sentir res, ni sentiments ni pulsions ni primaveres, seràs una pedra i aquest estat no et desagradarà, simplement racional, tranquil/la, fred i calculador/a.

TAURE (del 21 d’abril al 20 de maig)
Deixa la feina, oblida't de tot, fes alguna cosa gran i oblida't de la mediocritat que t'envolta, ets especial i ho saps, però si no t'hi esforces el mon apagarà aquesta petita llum que t'han regalat sense que tu volguessis. Per variar podries enamorar-te.

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)
Ets l'estrella que busca el firmament, la que fa falta perquè tot sigui rodó i perquè tot funcioni, tens una gran responsabilitat, tothom està enamorat de tu tot i que ningú ho sap. El món depèn del que tu facis !!

CÀNCER (del 21 de juny al 21 de juliol)
Aquest mes seràs l'alè d'un exèrcit diví, la segona cua del gos, el mite de Perseu

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost)
Aquest mes estaràs cansat de ser feliç, estaràs fart de veure-ho tot rosa. Veuràs que existeixen altres colors. Intenta dissimular-ho o potser ens creurem que has deixat de ser aquell preciós i delicat mentider/a que viu feliç i content sempre.


VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)
Aquest mes seràs un autèntic "opencor", un restaurant obert 24 hores, un club nocturn fosc, brut i extrany, seràs la boca del llop, la ratonera, un antre, l'alè de l'halitosi, olor a ressaca, dolç i amarg.

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)
Aquest mes els gaigs, les garces, els mussols, els cucuts, les puputs, els gafarrons, els rossinyols i els hortolans entonaran a l'uníson la teva cançó, el sol que no crema t'il·luminarà i sentiràs aquells petits calfreds que tan t'agraden cada vegada que facis l'amor, la primavera ha arribat per a tu !!!!

ESCORPÍ (23 d’octubre al 21 de novembre)
T'arrossegaràs com un porc pel fang, tot té el seu sentit i no tens més remei que fer-ho, això refrescarà la teva pell cremada i els teus sentiments de foc, és necessari.

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)
Potser tu mai te n'has adonat però tens algunes passions ben marcades i malgrat alguna vegada has intentat abandonar-les, no has pogut i aquest mes veuràs que t'acompanyaràn sempre on vagis i com siguis, ho pots canviar tot, però les teves passions no.

CAPRICORN (del 21 de desembre al 19 de gener)
"La teva ànima voldria enlairar-se, però el teu cos no el deixarà sortir" Mishima (Guspira, estel o caricia).


Armando Rampas
Per a consultes, suggerències o soborns: armandorampas.criteri@gmail.com

LA PELI DEL MES

dilluns, d’abril 05, 2010
Sorprendentemente, la poderosa película de Kathryn Bigelow derrotó a la súper favorita Avatar y se llevó 6 merecidos oscars, a pesar de la competencia del más alto nivel. Bigelow, con una película sin estrellas mediáticas (una muere al principio y la otra hace poco más que un cameo) y sobre una guerra que ya ha pasado de moda, es la primera mujer en ganar las estatuillas de mayor prestigio en el mundo del cine. L’Undici asistió a una proyección de la película hace 14 meses y ahora espera que los oscars la devuelvan a la pantalla grande con la distribución que se merece.


La película, The Hurt Locker es en realidad del 2008 y se estrenó a principios del 2009. Pero hasta ahora, por una escasa distribución que la mantuvo en las salas durante muy pocos días, la hemos visto unos pocos.

Bueno, estamos hablando del ganador, no de una película menor: seis estatuillas, entre las cuales las dos más importantes (mejor película y mejor director), pero sigue siendo una película de bajo presupuesto que gana a la súper película nacida para vencer en todas las categorías y ahora obligada a conformarse con premios menores (aunque se consuela con el dinero de la recaudación, ¡pobrecita!).
De acuerdo, Kathryn Bigelow no es lo que se dice una autora off o una principiante, pero no es una máquina de oscars: un par de películas interesantes al comienzo de su carrera: el adrenalínico y ahora thriller de culto Point break (1991), el excesivo Strange Days (1995) y otro par de buenas películas, pero poco conocidas (El peso del agua (2000) o K-19 (2002)), además de una serie de televisión y unos cuantos cortos.





Lo reconozco, la batalla de los sexos con su ex marido (el director de Avatar) y el síndrome: “apoyemos a David contra a Goliat” puede haber influido entre los nobles votantes de la Academy of Motion Picture mas allá de los méritos reales de la obra, pero aquí estamos hablando de la primera película sobre la (segunda) guerra de Iraq capaz de ganar un reconocimiento, tras el molesto silencio hacia películas excepcionales como Redacted de De Palma y dignas como En el Valle de Elah (dadme a un fenómeno como Tommy Lee Jones y a una belleza como Charlize Theron y os hablaré bien de cualquier película).
Si para entender el significado del título, haría falta un equipo de traductores (hay quienes lo identifican como el término de la jerga militar para llamar a los explosive experts (los que desactivan las bombas), otros con el término de la jerga militar que define la caja en la cual vuelven a casa los objetos personales de los soldados estadounidenses muertos en misión, y algunos con el término de la jerga militar para describir un sitio particularmente arriesgado, pero en lo que todo el mundo está de acuerdo es que se trata de un término de la jerga militar, que ya es algo), la trama es tan simple que casi no merece ser contada: el sargento Will James llega a Irak para dirigir un equipo de desmantelamiento de minas que incluye también al sargento Sanborn y al soldado Eldridge (en la primera escena, el precedente jefe del equipo explota durante la desactivación de una bomba). A lo largo de la película, seguimos la acción del trío, marcada en la pantalla por el número de los días de servicio, oliendo el miedo en cada esquina de la calle, cada vez que aparece un civil con un móvil en la mano o un cable que podría estar enganchado a una bomba, pero también compartiendo la adrenalina disimulada por la aparente calma del sargento James, que se enfrenta a las bombas como si fueran cerraduras que desmontar, con la curiosidad de los que quieren descubrir quién va a ganar, si él o la bomba.



ADVERTENCIA: ¡spoiler!

Y cuando, tras completar los 365 días de servicio, James vuelve a casa, donde le esperan una esposa enamorada y un hijo recién nacido, se entera de que la tranquilidad de una vida normal (nada particular: sólo la normalidad de jugar con el hijo y de ir al supermercado) ya no le satisface. No hay crisis de identidad, ningún acceso de ira, o noches sin dormir mirando hacia atrás, a la matanza en Iraq, ningún pensamiento que se mueva sobre las alas de la emoción hacia a los compañeros que siguen allí, sólo saber que algo falta, de hecho, que falta todo (maravillosa la escena en la cual James, acostumbrado en Irak a jugar con su vida eligiendo en unos pocos segundos qué cable cortar, al ser enviado al supermercado de al lado de casa para comprar unos cereales, se queda paralizado, incapaz de escoger ante un estante lleno de latas y marcas ). No le queda nada más que volver a presentarse como voluntario para otra sesión de 365 días, cada uno de los cuales podría ser el último. Y no por casualidad, la película termina con la imagen de un nuevo día 1, en el que nuestro héroe, incorporado a un nuevo equipo, se prepara para desactivar una nueva bomba.


Gigi
Artículo original de L'Undici.
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes