Anys i anys, per molts anys !

divendres, de març 05, 2010
Estimats lectors i redactors, FELICITATS !!

Aquest és el nostre aniversari número quatre. Ho celebrem amb una nova secció estel·lar i genial: "Criatures". I continuem amb tots els clàssics que tant ens agraden !!
Així doncs podem afirmar que, malgrat la crisi, malgrat que el mon està convuls, malgrat tot, el criteri continua endavant amb la màxima que diu: "qui dies passa, anys empeny".

Us animem a participar en la votació de la pel·lícula del mes així com de fer comentaris a les diferents seccions, d'aquesta manera tenim un "feedback" que ens ajuda a gaudir de totes les possibilitats de la famosa filosofia web 2.0 i fer d'aquest blog un element participatiu. En definitiva, fer que la família criteriana creixi més sense que els lectors actuals haguem de començar a tenir molts fills.

Mentrestant continuem amb la lliçó de la Declaració Universal dels Drets Humans, aquest mes toca l`article 26
Article 26
  1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.
  2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
  3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.
http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=cln

Fauna Africana espectacular

divendres, de març 05, 2010


Dos guepards joves (Acinonyx jubatus) movent-se a tocar del cotxe on feiem el safari al Serengeti (Tanzània).
divendres, de març 05, 2010

Sol

divendres, de març 05, 2010

El dia que esclatà el Sol començà com un dia qualsevol i ningú no hauria dit que allò acabaria d’aquella manera. Bé, potser sí que ho hauria dit algú, o hauria volgut dir-ho, però si fou així, i això segurament no ho sabrem mai, aquest algú callà i no digué res fins que no fou massa tard.

El dia que esclatà el Sol, els científics del tercer planeta també començaren el dia com solien començar qualsevol altre dia. Esmorzaren als menjadors comunitaris dels seus respectius laboratoris i centres de recerca, tots junts però cadascú en solitari, alguns llegint el diari, altres dispersant enters a les caselles d’un sudoku, uns pocs amb els ulls perduts en el reflex fosc i lleugerament oliós que formava d’ells la superfície del cafè. Les lectures anòmales que de mesos ençà enregistraven els seus sensors més sensibles s’havien convertit, per força de repetició, en normals, aquella molesta col·lecció de xifres en vermell s’havia esvaït al perfum suau i alegre de la monotonia.

El dia que esclatà el Sol ningú tingué temps d’enfilar-se a una nau i fugir galàxia enllà, com sempre havien assegurat que farien alguns dels enginyers més esperdigolats d’aquell tercer planeta. Tampoc els calgué tancar-se a cap refugi soterrani i dividir els darrers segons de la seva vida a l’observació de quatre parets de formigó i de metall, efímeres com paper de fumar davant l’onada destructiva de la reacció nuclear expansiva i desbocada. Això sí, al costat fosc d’aquella trista pedra que alguns anomenaven Terra, a la nit punxada d’estels, els que estaven desperts van poder gaudir de l’aurora boreal més preciosa mai vista, i els colors s’entortolligaren de tal manera, amb una cadència tan precisa, que els poetes, d’haver disposat d’uns minuts, haurien descrit una doble hèlix d’ADN a l’abraçada dolça de Cassiopea, un acte de creació desoxiribonucleica que només podia precedir, per obligació, l’apocalipsi.

El dia que esclatà el Sol sortírem a mirar-ho i meravellar-nos. La nostra estructura adimensional ens permeté veure-ho tot des de la primera fila del teatre de l’existència, sense por de cremar-nos les ales ni els rínxols. Alguns volàrem per sobre del pla de l’eclíptica, per tenir una visió més global, una perspectiva més geomètrica de les el·lipsis. Hi hagué uns pocs que fins i tot ho celebraren, i composaren cançons amb les seves lires i arpes i trompetes daurades i tornassolades, i les cantaren fins a quedar afònics i esgargamellats. La jornada laboral dels àngels de la guarda és molt exigent i aquell dia, el dia que esclatà el Sol, quedàrem tots a l’atur.

Otium II

divendres, de març 05, 2010


Carreres de carros


Entre les jocs més antics, segurament ja en temps del a monarquia, figuren les curses de cavalls. Se celebraven al Circ Màxim. Igual que altres espectacles, com els gladiadors, tenien un origen religiós, en el qual se sacrificava el cavall vencedor. La seva sang es vessava per garantir la fecunditat de la terra i de la gent. El fet que fos el cavall vencedor el sacrificat no era gratuït, ja que en ser el millor, s’assegurava que la terra rebia el millor tribut. L’espectacle era un afegit. Evidentment, en plena república la gent anava a les carreres a divertir-se i a apostar. La seva popularitat era aprofitada per festejar les victòries en la guerra i solien anar precedides per la desfilada triomfal.


Les carreres de carros no tenien res a envejar a les curses de motos o cotxes actuals. Requerien tècnica, velocitat, reflexos, audàcia, riscos. El carro era lleuger i alhora resistent amb un sol timó, eix per dues rodes i plataforma. El conduïa l’auriga protegit per un casc i amb les regnes enrotllades al pit, que tallava amb un ganivet molt afilat en cas d’accident. Cada auriga, carro i parella (bigae) o quartet (quadrigae) de cavalls anava d’un color: blanc, verd, blau i vermell, per cadascuna de les quals hi havia supporters incondicionals.


El magistrat que presidia la cursa donava el senyal de sortida ventant un mocador des de la tribuna, senyal que repeteixen els presidents de les corridas de toros per iniciar una lídia. Donat el senyal, s’obrien els panys de les barreres de les cotxeres i els carros sortien disparats a la pista aixecant núvols de pols davant els crits de la gent. Molts carros xocaven entre ells o no prenien bé les corbes maleïdament tancades i els aurigues acabaven per terra. Segurament l’espectacle més semblant que es pot contemplar avui en dia és el palio de Siena.


Mosaic d’una quàdriga con servat a Barcino, on es poden llegir els noms del cavalls. Al sigle II dC., un ciutadà de Barcino, Lucius Minicius Natalis, va formar part de l’equip de campions de quàdriques dels 227 jocs olímpics.



Gladiadors


Els grecs moderns no coneixien les lluites de gladiadors. Però tampoc en van ser els romans els inventors. Se’n sol atribuir l’origen als etruscs, tot i que possiblement ho practicaven altres pobles de l’arc mediterrani (ibers i aqueus homèrics inclosos). Tot i no deixar de ser sanguinaris, tenien un origen funerari. Els lluitadors devien ser presoners de guerra o esclaus obligats a combatre durant els funerals de personatges importants. La sang del vençut era un ofrena als Manes del difunt.


La lluita de gladiadors es va convertir en un espectacle de petit format a la Campània, on parelles de lluitadors s’enfrontaven, a mort o no, per divertir els convidats de les festes de la jet set. La variant lúdica es combinava amb la ritual i en aquesta forma es van importar per primer cop a Roma l’any 264 aC en uns funerals privats. A partir de llavors es van convertir en un mandat habitual dels testaments de les grans famílies. Amb el temps van deixar la necròpolis per passar definitivament a l’amfiteatre i s’esvaí el significat religiós, tot i que va perdurar encara en alguns casos, com en els oferts per Juli Cèsar en el funeral de la seva filla Júlia.


La popularitat dels gladiadors va ocasionar que els emperadors tendissin a reservar-se’n el monopoli. A partir dels Flavis es va prohibir als particulars tenir escoles de gladiadors i els espectacles privats. Eren font de tanta popularitat que fins i tot els nobles acabaven lluitant a l’arena, tot i que els gladiadors “professionals” solien ser esclaus o homes lliures arruïnats. Marc Aureli va frenar aquest costum, però el seu propi fill Còmode el va trencar, com magnifica el peplum Gladiator.


El combat clàssic de gladiadors ofert en un amfiteatre s’iniciava amb la desfilada, no molt diferent del paseillo de les corridas. S’examinaven les armes (no fos que fossin de poca qualitat per tallar i matar) i es sortejaven les parelles o grups. En temps imperials els gladiadors feien la típica salutació i seguidament passaven a fer l’escalfament “prematx”. A toc de trompeta s’encaraven les parelles i s’iniciava el combat cos a cos. Quan un gladiador queia ferit alçava la mà esquerra en petició de gràcia. Si li era denegada oferia el coll a l’oponent. Era una manera digna de morir segons els romans, fins al punt que Ciceró, que no era precisament un amant dels jocs, la va escollir davant el sicari enviat per Marc Antoni. El vencedor rebia una corona o una palma de premi i donava la volta al ruedo. Comptava les victòries per palmes rebudes (el palmarès), a més de regals i diners. Quan un gladiador acumulava un palmarès prou imponent se’l jubilava atorgant-li simbòlicament un gladius (espasa d’on li ve el nom) de fusta, com les que feien servir per entrenar-se. El més segur és que es convertís en coach.


Els cadàvers dels que no havien tingut sort eren trets de l’arena per uns funcionaris vestits de barquer Queront i déu Mercuri (guardians del Hades). Un ferro roent assegurava que no fos una mort fingida (el gremi se les pensava totes). Els gladiadors solien estar col·legiats pagant una quota mensual per poder assumir les despeses dels funerals dels companys i atendre les necessitats de les vídues. En vida eren entrenats, atesos per metges i, alguns arribaven a formar família. Tot i ser esclaus, qualsevol treballava a la mina.


Graffiti gladiators por peter.l.

Grafitti de gladiadors que representa a un retiarius, amb xarxa, enfrontat a un secutor, de casc tancat i escut gran.


Panem et circenses


La utilització demagògica dels jocs i representacions teatrals ja va ser iniciada pels grans homes del final de la república. Gneu Pompeu va ser molt criticat per erigir el primer teatre permanent (de pedra) a Roma. Fins llavors, els teatres es muntaven i desmuntaven com els escenaris dels concerts de rock. Va haver de justificar l’obra, com una annex al temple de venus que hi havia al costat. No és que Pompeu fos un declarat teatrero. Era la seva ,manera de deixar empremta amb una obra colossal de la que Roma estava mancada. Cinquanta anys després, August i els seus successors van començar a cobrir l’Imperi de teatres de pedra. Només a Turquia avui en dia se’n poden visitar més d’una trentena. En temps posteriors, els emperadors es guanyaven el poble organitzant grans jocs, al Circ Màxim i, després de Titus, al Coliseu, on les lluites de gladiadors n’eren el plat fort. A falta d’eleccions, els aplaudiments del públic al aparèixer a la tribuna la família imperial i l’èxit dels jocs, era un baròmetre que permetia sondejar el nivell de popularitat de l’emperador o d’un protegit seu i de satisfacció del poble. A falta d’altra participació pública, cada ciutadà censat a Roma tenia dreta a un seient gratuït al Coliseu. Hi accedia amb una entrada, degudament numerada i amb accés per una determinada porta. Auxò si, segons la categoria social li corresponia un nivell més privilegiat. I les dones a part. D’igual manera que s’omplia es buidava ordenadament i sense embussos, com un Camp Nou per a 55.000 espectadors.

Rara Avis

7

MARIA MAGDALENA

divendres, de març 05, 2010

Maria Magdalena, segons el quadre de Georges de La Tour (1593-1652)


MARIA MAGDALENA

Maria Magdalena és un dels personatges preferits del Cristianisme. La seva iconografia és immensa: és més representada que no pas Sant Josep, Sant Pere o qualsevol altre sant; més representada que no pas Déu-pare. Només Jesús mateix i la Verge Maria la superen. Els segles XVII-XVIII, era fet comú que moltes dames de l’alta societat demanessin a grans pintors composicions amb la Magdalena, on la Magdalena en qüestió fos de fet el seu retrat. Per l’Església era, a més, una santa important: permetia d’establir un exemple cabdal de penitència i perdó dels pecats, molt útil davant d’un protestantisme que – recordem-ho – havia suprimit la penitència com a sagrament. La imatge de la pecadora penitent, redimida per l’amor del Salvador, impressionada per la grandesa d’algú que li perdona les faltes, ha estat sempre enormement atractiva. Segurament perquè era algú en qui molts es podien sentir reflectits, almenys parcialment: les contalles populars explicaven tants casos de sants tan perfectes i angelicals, tan extraterrestres, que un personatge que abans de ser sant hagués comès pecats, que hagués errat alguna vegada, havia de resultar molt més humà. La devoció per la Magdalena, al llarg dels segles, ha superat de molt la devoció per altres sants que han estat, històricament, molt més importants – Sant Pau, per exemple.

Retrobservaciones

divendres, de març 05, 2010
Entre las múltiples causas que se manejan para intentar explicar la pasividad, falta de motivación y de ganas respecto a cualquier tema que se atribuyen a la juventud ésa que se viene a llamar últimamente y con gran éxito comercial y televisivo “los ni-ni” (para los muy desconectados, significa que “ni estudia ni trabaja”) se barajan principalmente la ruina de los sistemas educativos modificados profundamente, al menos, con cada cambio de gobierno; la escasa implicación de los padres en la educación (evitando frecuentemente métodos demasiado autoritarios como los que pudieron haber sufrido ellos o simplemente adaptándose al hecho de trabajar ambos y disponer de un mínimo de tiempo para compartir con los críos, de manera que no es plan de, encima, estar a malas poniendo normas y límites a las demandas, ocurrencias y caprichos de las criaturas) y, en general, la presunción de que, al igual que ocurre con el tiempo, toda generación anterior fue mucho mejor (véanse las generaciones de las guerras mundiales, de las dictaduras generalizadas, de las cruzadas, de los colonialismos, de la esclavitud como industria nacional, en fin, tiempos mejores). Sin embargo, parece que nadie ha tenido en cuenta hasta ahora en la búsqueda de explicación para estas actitudes sorprendentes de los jovenzuelos de hoy el papel capital de las frustraciones continuas y cotidianas a las que generaciones anteriores estuvieron o estuvimos expuestos. Pequeñas lecciones de gran calado y profunda huella a las que no han tenido ni tendrán que hacer frente aquellos que han pasado más tiempo con sus amigos a través de internet que hablando en lo que aún llamamos “la vida real”, tonta expresión, por otra parte.

El atardecer en la Albufera de Valencia...


Por ejemplo, los nacidos antes de ser Unión Europea crecimos con serios limitantes a la hora de conseguir cualquier tipo de información. En el caso de la música, tenías acceso a lo que hubiera en tu casa y, con mucha suerte, en casa de algún amigo o familiar (con doble pletina a ser posible) que te pudiera grabar una cinta. Si no había tiempo como para grabarlo en el tiempo normal, siempre se podía poner la copia a doble velocidad y esperar que el sonido no se pudriera demasiado. Eso o las bibliotecas, o la radio. En la misma dirección y sentido, las películas, que se podrían ver en el cine o en la tele, cuando tuvieran a bien programarlas alguno de los dos (posteriormente, alguno más) canales existentes. En cuanto a la información en general, básicamente te quedaba la biblioteca o una enciclopedia de esas ilustradas que se vendían puerta a puerta y se pagaban a plazos (llamaba la atención porque no había tantas cosas que se pagaran a plazos... Y ya. Ahora estás a un clic de cualquier canción o película (¿cómo valorarla?) o de cualquier información (¿para qué molestarse en aprender nada?).


Volviendo a las pequeñas frustraciones, los menores de 20 años no sabrán la molestia que supone que la cinta de casette suene cada vez más lenta y con un registro más grave a medida que las pilas del walkman se van agotando; desconocerán sin duda las funciones del boli bic como herramienta de ahorro energético en el rebobinado (ya ves si llevamos tiempo luchando contra el cambio climático y reduciendo emisiones, que sería la consigna actual)…tampoco experimentarán el hecho de pasar horas sintonizando (o intentándolo infructuosamente) canales con los cuernos de la tele, o en el mejor de los casos con esas ruletillas que te mataban los dedos a menos que tuvieras esa pequeña pieza cilíndrica de plástico tan fácil de perder que aceleraba las cosas significativamente. Cómo podrán vivir felices sin haber experimentado la enorme incertidumbre de programar una película o programa esperadísimo en el vídeo (tarea reservada en exclusiva a los hombres, eran otros tiempos sin duda) sin saber si grabaría lo que se esperaba o si sin embargo le daría por confundir la hora y el canal (en el caso improbable de que no se fuera la luz durante el intervalo concreto en el que tocaría grabar). No sabrán, por supuesto, lo que se siente al acabársete el carrete de fotos justo antes de que ocurra un momento realmente digno de ser inmortalizado, no experimentarán los sorprendentes efectos de las máquinas de rayos X sobre los carretes que contenían todas las fotos de las vacaciones, o cómo la nulidad de los transeúntes a los que se pide hacer una foto podía conseguir que todas las fotos de grupo mínimamente memorables contuvieran metros y metros de suelo (perdiéndose el paisaje que se quería inmortalizar) o bien que la base de la foto sean las cabezas (en ocasiones cortadas parcialmente) de los integrantes de la expedición. Obviamente, esto no se sabía hasta que no se iban a recoger las fotos al laboratorio, cosa que, por otro lado, hacía mucha ilusión…


Qué decir de esos viajes interminables por carreteras infames y en coches con mínimos sistemas de seguridad, detrás de lentísimos camiones portugueses sin más diversión que los casettes con que los progenitores amenizaran o martirizaran a los integrantes del viaje, en función de la suerte que se tuviera. No descubrirán con enorme misterio y recelo el funcionamiento de un fax, de una impresora, nada de fotocopiarse la mano para descubrir con pena que efectivamente, sale una mano amorfa pero nada más.


En fin, que cada generación tiene sus pequeños orgullos y sus mitos, a nosotros nos tocó vivir con sorpresa el paso de lo analógico a lo digital, otros contarán con emoción y un brillo de experiencia irrepetible en los ojos con qué mérito se comunicaban con ordenadores y móviles, lo rudimentario que era eso de los primeros libros electrónicos, las redes sociales o los móviles 3G…


Por último, felicitar a la familia criTeriana por haber hecho realidad con muchos esfuerzos y aún más ilusión (poco rollo ni-ni por aquí) esta historia que ya dura cuatro años…


El observador



La cita:
“Disfruto viendo la cantidad de cosas que no necesito”.
Atribuida a Sócrates, en el mercado de Atenas


La anécdota de ascensor:
El número Pi es la base de uno de los concursos de memoria más famosos del Mundo; básicamente la cosa consiste en que un grupo de gente en general extrasociales memoriza cientos o miles de cifras…el récord está, por el momento, en 100.000 cifras (en poder del mítico Akira Haraguchi); si alguien quiere hacerse famoso, ya tiene una opción más.
Por cierto que hasta ahora la mejor aproximación que se ha hecho al valor real de Pi es de algo más de 4 billones de decimales.


El enlace:
Por si alguien quiere superar al señor Haraguchi, aquí va el primer millón de decimales de Pi (web oficial del Día de Pi):
http://www.piday.org/million.php

Un Android Màgic

divendres, de març 05, 2010

Aquest mes he fet un salt de trampolí i m’he llençat a la captura de la llaminadura més llaminera. No estic parlant d’un caramel ensucrat sinó del couland de chocolata amb extra de cacau.

Fa una setmana que tinc un HTC Màgic amb Vodafone i estic meravellat. Tens Internet al palmell de la mà, fotos, mail, chat, GPS, Google Maps, brúixola, jocs, música i un gran etc.

Senyàlia

divendres, de març 05, 2010
1. Amer

Per algun estrany motiu, els cotxes s’han d’aparcar de cul en aquest aparcament…alguna idea?

2. Ginebra
És de tots conegut que l’esglèsia anglicana és estessa arreu del món…per exemple, la diòcesi de Gibraltar té una de les seves seus “A Europa” localitzada a Suïssa…


3. Yellowstone

Gràcies a aquest cartell ja no hi ha gairebé erosió al Parc…

La columna III

divendres, de març 05, 2010

Per Àngel Carbonell

Fa poc temps vaig passar la pel·lícula “American History X” als meus alumnes d’ètica de 4t. D’ESO i van haver d’omplir un parell de fitxes amb diverses preguntes sobre el contingut d’aquesta, que, per a qui no ho sàpiga, tracta sobre un noi de classe mitja el pare del qual, bomber, mor assassinat per un home negre quan es trobava apagant un incendi en una barriada afroamericana. Arran d’això el noi es torna racista, és atret per un grup d’skinheads neonazis, assassina un noi negre que intentava robar-li el cotxe una nit i és condemnat a tres anys de presó, i no dic res més perquè veieu la peli, si és que no l’heu vista. En tot cas, la peli constitueix una mena d’anàlisi dels factors que poden portar una persona a sentir odi envers persones diferents, només per ser diferents, atribuint a tota una comunitat els actes delictius o criminals i els defectes d’una persona, com si aquests fossin intrínsecs en aquesta comunitat.

El cas és que una de les meves alumnes va demostrar que no havia comprés la peli, o bé que no acceptava la lliçó que aquesta pretenia impartir, perquè la seva resposta a una de les preguntes implicava que ella compartia aquesta opinió, que culpa tot un grup dels actes d’un membre d’aquest i citava l’exemple d’alguna comunitat immigrada present a Catalunya. És a dir, la lliçó de la peli, molt didàctica, fàcilment assimilable, malgrat tot havia patinat sobre la seva pell i no havia deixat rastre, cosa que, per cert, també passa amb qualsevol coneixement que vulguem impartir a molts adolescents catalans d’avui en dia. Afortunadament, els altres alumnes, si fa no fa, sí que van assimilar el contingut de la peli i això em va tranquil·litzar, encara que més d’un potser va contestar pensant en la persona que havia de corregir aquelles fitxes i posar-hi notes. Ja se sap que en el país de la correcció política no hi ha ningú en absolut que sigui racista, xenòfob, antisemita o bé homòfob, excepte aquells que ho són de pensament o de forma inconscient (una bona quantitat de gent segurament, encara que no ho podem saber perquè tanta correcció política ens impedeix localitzar l’ou de la serp), que bé podria ser el cas d’aquesta alumna què he esmentat, inconsciència de manifestar-se racista o xenòfoba, com qui no vol la cosa, com qui no reflexiona sobre els seus actes, pensaments, sentiments o paraules, com la cosa més natural del món al capdavall.

Això em fa venir al cap el títol de l’últim llibre del Quim Monzó. El llibre és un recull dels seus articles publicats a “La Vanguardia” entre 2001 i 2004 i es titula Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Jo no comparteixo, ni de bon tros, totes les opinions del Monzó, però admeto que molt sovint l’encerta de ple, si més no al meu parer. Els articles constitueixen una crítica sarcàstica d’aquesta progressia tan moderna, alliberada i enrotllada, tan allunyada de la realitat i tan ben representada pels actuals governs de Barcelona i Madrid, dels quals ja fa anys que vaig deixar d’esperar que duguessin a terme veritables polítiques progressistes.

En efecte, ¿no són aquests els governs que, a partir del 2003, van mantenir, contra les advertències de molts economistes assenyats i de prestigi, el model de creixement econòmic basat en la construcció i l’endeutament, de manera que es pot dir que, en el regne dels cecs, el rei també és cec (ho dic així perquè un borni s’hauria vist d’un ull, aquests ni això, com un toro embestint la barrera)? ¿No són aquests els que, malgrat tota la seva xerrameca progressista i políticament correcta, han retallat el pressupost de l’ensenyament públic i de la recerca, ara que les vaques són magres, tot i que, quan eren grasses, tampoc hi invertien gaire? I tot plegat, després que ells i els governs precedents es carreguessin l’ensenyament amb reformes molt ben intencionades, sí, però que s’han caracteritzat pel seus efectes catastròfics sobre l’educació d’una bona part de les seves innocents víctimes.

Doncs mira, tant voler ser moderns, alliberats i enrotllats i tot i haver convertit instituts i escoles en veritables centres d’adoctrinament sense criteri en la modernitat, la llibertat sense fronteres (perquè els nostres alumnes, en una bona part, coneixen molt bé els seus drets, però no tenen ni idea de que hi hagi una contrapartida en forma d’obligacions, i no volen que res restringeixi la seva llibertat, i molt menys els drets dels altres) i el bon rotllo, al capdavall hi ha molts joves d’avui en dia que s’han convertit en criatures malcriades, egoistes i cíniques que no tenen res a veure amb el model més desitjable.

El mes que ve més.

CAVAS PARA CELEBRAR

divendres, de març 05, 2010
Hace mucho que no hablamos desde aquí de alguna botella de cava. Qué mejor ocasión que un aniversario para hacerlo. ¡Viva el cava!

Bertha Brut Nature 2007

Adquirido en Vila Viniteca a un precio de 8,95 euros. En copa es dorado, poca capa. En nariz es bastante verde, plano y mineral. En boca tiene un postgusto ácido, amargor fino pero bastante significativo.

L’Origan Brut Nature

Adquirido también en Vila Viniteca a un precio de 19,30 euros.
En copa es dorado intenso, burbuja muy fina. En nariz es presenta aromas tostados, avellana. En boca es de cuerpo cremoso, con toques lácticos. Muy buena integración.

Recaredo Brut Nature Gran Reserva 2005

Comprado en Vila Viniteca a un precio de 21,30 euros.
En copa es muy clarito, con poca capa y el que presenta la burbuja más pequeña de los tres. En nariz es presenta aromas cítricos. En boca es de cuerpo intenso y redondo, llena el paladar. Presenta finos toques amargos muy bien integrados. Es fresco, cítrico, fácil de beber. Postgusto largo.

Opinión

De los tres cavas, L’Origan y Recaredo superan al Bertha en personalidad y calidad. El Recaredo es muy buen cava, muy fresco, pero con un cuerpo fuerte y gran calidad. L’Origan es un cava diferente, no es “refrescante” sino que es más cremoso, con unos tostados muy agradables. Personalmente es el que más me ha gustado, aunque la calidad del Recaredo es de destacar.




Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com

Un prophète

divendres, de març 05, 2010
Títol original: Un prophète.
Direcció: Jacques Audiard.
Països: França.Any: 2009.
Durada: 154 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Tahar Rahim (Malik), Niels Arestrup (César Luciani), Adel Bencherif (Ryad), Reda Kateb (Jordi), Hichem Yacoubi (Reyeb), Jean-Philippe Ricci (Vettori), Gilles Cohen, Antoine Basler, Leïla Bekhti, pierre Leccia, Foued Nassah, Jean-Emmanuel Pagni.
Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain, basat en un argument d'Abdel Raouf Dafri i Nicolas Peufaillit.
Producció: Martine Cassinelli.
Música: Alexandre Desplat.
Fotografia: Stéphane Fontaine.
Muntatge: Juliette Welfling.
Disseny de producció: Michel Barthélemy.
Vestuari: Virginie Montel.
Distribuïdora: Alta Classics.
Estrena a França: 26 agost 2009.
Estrena a Catalunya: 26 febrer 2010.


Condemnat a sis anys de presó, Malik El Djebena no sap llegir ni escriure. Quan arriba a la presó completament sol, sembla més jove i fràgil que els altres presos. Té 19 anys. Arraconat pel cap de la banda de corsos que domina la presó, li encomanen una sèrie de "missions" que ha de complir per fer-se més fort i guanyar-se la confiança del líder.Però Malik és valent i aprèn ràpid, i fins i tot s'atreveix a fer els seus propis plans.





EL CONCURS

divendres, de març 05, 2010

Benvolguts concursants,


Sembla que el mes passat el concurs va sortir fàcil...Intentarem aquest mes posar-ho més complicat..! Ànims i no us oblideu de participar!!


Us recordo de nou l’adreça a la que cal enviar les respostes:

elconcurs.criteri@gmail.com. S’atorgarà un punt per resposta endevinada!


“QUI ES?”


Les fotos dels personatges:


1.- Actualitat:




2.- Contemporani:



3.- Històric:




Respostes del “Qui és?” del mes de febrer:


- Actualitat: Jake Sully alter ego de Sam Worthington (Godalming, 1976 - )

- Contemporani: Rita Barberà Nolla (València, 1948 - )

- Històric: Ladislau Kubala (Budapest, 1927 - Barcelona, 2002)



“DE QUÈ ES TRACTA ?”



Si coneixeu que s’apaga darrera les pistes que us presentem, envieu les respostes a: elconcurs.criteri@gmail.com S’atorgarà 2 punts a qui ho encerti!


Aquest mes es tracta d’endevinar un conegut monument


El monument :


  • Ha estat un dels 177 monuments que han participat en la darrerament famosa elecció de les 7 noves meravelles del món, el que deixa clara la seva vàlua a nivell mundial
  • Si bé es va plantejar la seva construcció durant el segle XIX, no va ser fins el segle XX que es va iniciar i acabar la mateixa
  • És el símbol per excel.lència de la ciutat, i fins i tot del país, que acull i l’acull
  • Tot i la seva magna construcció, no hi va haver cap mort durant els treballs, potser per voluntat divina
  • Forma part del llibre Guiness dels Rècords


Resposta del “De què es tracta?” del mes de febrer:


- “Un chien andalou” (1929) de Luís Buñuel.



CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL:


PUNTS

1. Poca sé pas

15

2. Anna

15

3. Lluís-Xavier

15

4. Lady Godiva

14

5. El observador

14

6. M.J. Salvadó

12

7. Genís

7

8. Mr. Flower

7

9. Santi

5



divendres, de març 05, 2010

La república independent

divendres, de març 05, 2010
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES.
ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI (del 20 de gener al 20 de febrer)
Malgrat que el carnestoltes ja no el recorda ningú, tu continuaràs en aquesta fase boja. Faràs el ridícul i tothom parlarà de tu. De sexe res de res i de diners menys.

PEIXOS (del 18 de febrer al 20 de març)
Aquest mes tindràs pulsions travestis. Voldràs vestir-te "diferent", et sentiràs extrany/a. Ves estalviant diners perquè hauràs de pagar roba nova i, potser, alguna operació.

ARIES (del 21 de març al 20 d’abril. )
Ara tocarà pagar els preus dels excessos comesos. La salut, aquest mes, estarà deteriorada i la butxaca encara més.

TAURE (del 21 d’abril al 20 de maig)
Cada vegada et tornes més solitari/a, la teva parella et farà nosa. Només vols estar sol/a amb les teves coses. La salut bé i els diners perfectes. Amb el sexe ja hi jugaràs tu mateix/a.

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)
T'entregaràs als altres com mai. T'oferiràs per al que faci falta i tothom t'ho agraïrà. Sexualment seguiràs el mateix camí, aquest mes t'ho passaràs pipa.

CÀNCER (del 21 de juny al 21 de juliol)
Sexe, sexe i sexe, aquest mes no existeix res més per a tu que això.

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost)
Els canvis que van començar el mes passat es consoliden aquest mes, Armando Rampas et recomana una mica més de "ziga zaga". Esforça't i veuràs que val la pena.

VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)
Continues tan atractiu/va com sempre tot i que tu no n'acabes de treure tot el profit que podríes de tu mateix/a. Fes anar una mica més la pelvis i fot algun "cacahuet ilegal". Deixa't anar.

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)
Aquest mes estaràs d'alló més carinyós amb la teva parella, el/la seguiràs com un gos però no acabaràs de tenir l'instint sexual del tot despert. Estigues alerta amb l'economia.

ESCORPÍ (23 d’octubre al 21 de novembre)
Triqui triqui triiiiqui triiiiqui triqui mon amour, triqui triqui triqui triiiiii

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)
Ets una bèstia sexual desenfrenada que busca com un llop les seves preses, sort que no tindràs parella i podràs caçar a "volunté". Tots els teus amics quedaran garratibats dels teus impulsos.

CAPRICORN (del 21 de desembre al 19 de gener)
Res de sexe, no tindràs feina ni diners i la salut començarà a anar malament. La teva parella s'ha cansat de tu i te n'adonaràs, que encara és pitjor, de que no hi ha res a fer. Esperem que aviat els astres canviïn per a tu.


Armando Rampas
Per a consultes, suggerències o soborns: armandorampas.criteri@gmail.com

¡MÍRAME POR FAVOR!

divendres, de març 05, 2010



Maribel lo sabe todo de los Henley. Hasta podría llegar a su casa con los ojos cerrados. Maribel está enterada de la reciente crisis matrimonial entre Frank y Dora Henley. Un lío. A Frank no le subieron el sueldo como pensaba y no pudo cumplir con la promesa de construir la tan esperada piscina en el jardín trasero, en Tucson, Arizona.


Dora se lo tomó muy mal y se desahogó violentamente con todo el mundo, refiriéndose a Frank como un fracasado que no sirve para nada. Para reparar el daño, Frank reservó un last minute a Florida para mediados de febrero y la riña de momento se ha acabado.
Maribel se ha puesto roja de la envidia mirando las fotos de los hijos de los Henley, Jane y Mike, bronceados y felices en las cálidas olas del océano Atlántico, mientras que en su casa hace un frío como nunca. Jane se hizo amiga de Liz, una estudiante de Ohio, a quien a Maribel no le gusta: la considera hipócrita. ¿O será porque Mike se ha enamorado de ella? En el disco duro de Maribel, hay docenas de fotos de Mike ... Algunas hasta las ha impreso y puesto encima de su mesita de noche cerca de las poesías dulces que Mike escribe ocasionalmente. Incluso Bart, el labrador de los Henley, tiene su página en Facebook; a Maribel le encantaría que sus padres le compraran uno igual ...

Maribel vive en Mataró, Catalunya y nunca se ha encontrado con los Henley en persona, ni ha comunicado vez alguna con ellos, ni ellos se imaginan que una niña catalana de diecisiete años esté siguiendo su vida, día tras día, foto tras foto, pensamiento tras pensamiento. Pero Maribel no está loca, ni está haciendo nada ilegal: está simplemente "espiando" la vida de los Henley que ellos mismos le muestran en Facebook, Twitter, Flickr, YouTube, blogs, etc....

Es impresionante la cantidad de información personal que, como los Henley, colgamos en Internet, a disposición de cualquiera: fotos de las vacaciones, pensamientos privados, noticias de la familia, número de pasaporte, el color del sostén, hasta vídeos de performances sexuales ... muchas veces sin preocuparse por los posibles problemas: ¿quién lee cuidadosamente las políticas de privacidad de los sitios a los cuales facilitamos nuestros datos? Y los que escriben sobre el trabajo o novias/os sin considerar las consecuencias? Sólo hace unos pocos años nadie hubiera imaginado que serían los propios usuarios quienes fueran a contribuir una gran parte de los contenidos de Internet. Y nadie podía suponer que estos contenidos fueran principalmente detalles de nuestras vidas que hacemos públicos con la mayor naturalidad, en desafío de toda preocupación por la protección de los datos personales. Y finalmente, nadie podía suponer que tal vez la actividad favorita de la web 2.0 (es decir, el Internet de las redes sociales), habría sido espiar, o mejor dicho, to peer (mirar detenidamente). El nuevo Internet se alimenta de espiar la vida de los otros o interesarse obsesivamente en lo que hacen los otros: personas conocidas y desconocidas, nuevas y viejas novias, colegas, estudiantes, profesores, etc., etc.

El prodigioso éxito de Facebook y otras plataformas destinadas a compartir datos e información personal se basa en un mecanismo muy simple: voy a publicar mis asuntos, incluso los más triviales, y preocuparme por los de los demás, quienes a su vez, se preocuparán por los míos. Un círculo que se auto-alimenta, en el cual cada persona es a la vez sujeto y objeto del "ojear". Las razones residen desde luego en la natural curiosidad humana: el chisme es un ejercicio tan viejo como el mundo, parte constitutiva de nuestra sociedad, mucho antes que Internet.
Sin embargo, esto explica sólo parcialmente el proceso. ¿De dónde sale esta voluntaria práctica de poner a disposición de los demás el objeto de su mirada? ¿Por qué tenemos esta necesidad de poner nuestros asuntos en la plaza? ¿Por qué lo hacemos con tanta perseverancia y disciplina? Claro, están los exhibicionistas perturbados, los fanfarrones, los narcisos ... pero el fenómeno es demasiado amplio para ser explicado sólo por un impulso insano por mostrar.

En la película "One Hour Photo”, Robin Williams es el empleado de un laboratorio fotográfico, cuya obsesión se vuelve seguir la vida de la familia a la cual revela sus fotos de vacaciones, cumpleaños, bodas, etc .. Hoy en día, la imagenes van directamente de nuestra cámara a nuestro computador: la ausencia de la mirada ajena de aquellos que las revelaban ha liberado nuestro pequeño y gran exhibicionismo, sano y enfermo, principalmente relacionado con el sexo. Pocos llevaban a revelar las fotos de la novia desnuda o de actos sexuales. Hoy, se fotografía todo, pero, paradójicamente, ahora que sólo podría ser visto por nosotros, todo se muestra. La impersonalidad del medio Internet, la posibilidad de no cruzar la mirada del fotógrafo que ha visto nuestras fotos, hacen las cosas más fáciles. Pero hay mucho más.

El éxito de los realities está directamente relacionado con lo de las redes sociales y nos ayuda a comprender el fenómeno. El mensaje de los realities es que es necesario ser vistos para ser alguien. Me espían y por lo tanto soy. "Existo" si alguien mira y comenta mis fotos, se registra a mi blog, me sigue en Twitter, me deja un mensaje en mi página de Facebook. Si no exhibo mis fotos de las vacaciones o de mi vida diaria, para que alguien las mire, es como si no me hubiera ido de vacaciones o mi vida diaria fuera inconsistente. "Posteamos" algo y nos apresuramos con ansiedad a la espera de un comentario, que dé vida y sentido a ese algo. Es más, nos parece que la fama está al alcance de la mano, es suficiente con compartir todos nuestros asuntos, nuestras fotos, nuestros vídeos. No se necesita ningún talento para convertirse famoso. ¿Cuántos se han vuelto "famosos" por un vídeo "raro" publicado en YouTube? Gracias a Internet ahora podemos ejercer nuestro "derecho a quince minutos de fama", como dijo Andy Warhol. El inconveniente es que casi siempre se trata de una fama efímera y fugaz: al día siguiente, otro sustituirá a nuestro vídeo, otro personaje del reality capturará la atención del público, y volveremos a la masa de los no famosos.

La otra cara del asunto es que el círculo anterior se basa y se alimenta a través de una regla no escrita entre los protagonistas del “gran chisme”. Después de ver tus fotos y leer tus pensamientos, la "norma" exige que yo deje un comentario de agradecimiento por tu nuevo corte de pelo o por la belleza y profundidad de sus reflexiones. Consecuentemente me garantizo que tu harás lo mismo en mi blog o en mi página de Facebook, comentándome, al frente de todo el mundo, que me quieres y que mi gatito del cual acabo de publicar una foto es diiiiiviiiino. Dar a conocer fotos, pensamientos y emociones es, por lo tanto, una premisa y una condición previa para recibir la aprobación incondicional y continua de los demás, incluso de los desconocidos. Comparto mis (des)aventuras con el mundo de Internet, sabiendo que alguien las comentará con una mirada benevolente y me dará fuerza para enfrentarme a ellas. Y haré lo mismo con los otros y así sigue el circulo. Se comparten nuestros asuntos para evitar la soledad y recibir apoyo y soporte social. No por casualidad el mecanismo comienza y termina con 'yo': mi página de Facebook, mis fotos, mi blog. La "amistad" se ofrece a menudo de forma incondicional, superficial y con la intención de recibirla de vuelta.

Como casi todos los medios tecnológicos, en términos generales, incluso el "peering" en Internet puede ser bueno o malo según la inteligencia de sus usuarios. Esta experiencia cibersocial puedo pagarla con la pérdida de contacto con el cuerpo, la ciudad, mis vecinos o compañeros de trabajo. Y con una serie de amistades efímeras que me dejan aún más solo. Tal vez caído en desgracia de por vida en YouTube o despedido por hablar mal del jefe. O puedo usarla para mantenerme en contacto con mis amigos que viven en el otro lado del mundo y verlos por fiestas de Navidad sin que meses o años de alejamiento, hayan creado una clara separación.
A propósito, por favor, dejad un comentario en este artículo maravilloso ... estoy muy solo últimamente ...

Jumpi
Artículo original de L'Undici.

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes