Fosfovit, ara o mai !

dimarts, de maig 05, 2009
Doncs sí senyors ! En plena primavera és quan tenim moments de debilitat, petites devallades i crisis. Però imperturbablement, també tenim moments de gran fortaleses, grans eufòries i moments en les que un es creu el rei/na de tot plegat. Des d`aquí, trobo a faltar aquell anunci tan entranyable del "Fosfovit" que ens ajudava a equilibrar-nos en aquestes èpoques. Ara tot vol ser més natural i s'ens ofereixen gelees reals, arrels impossibles i herbetes mil. En fi, serà qüestió de passar-ho com puguem.

Aquest mes estrenem una nova secció que ens farà les mil i una delicies ! Donem la benvinguda a "Cort d'apelació". Estrenem, també, una magnífica i esperada agenda cultural.

Passem a l'article 17 de la Declaració dels drets Humans:


Article 17
1. Tota persona, individualment i col·lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.




http://www.xtec.cat/~lvallmaj/passeig/dudh.htm







criteri@elcrit.org

El blog del criTeri no es fa responsable de les opinions expressades pels seus col·laboradors.


PRIMAVERA

dimarts, de maig 05, 2009



Què et suggereix la primavera?

1. Primavera... flors de colors.

HENRI CARTIER-BRESSON

dimarts, de maig 05, 2009
Els periodistes i els grans artistes de la literatura i la pintura poden ser considerats, en part, persones que sovint prenen la tasca de deixar constància i reflectir la vida dels seus contemporanis. Però molt cops aquesta tasca, sovint poc agraïda en el present però d’un enorme i impagable valor en el futur, hauria de ser eternament agraïda principalment als fotògrafs, que amb les seves instantànies retraten com cap altre art els moments del seu present.
Quin escrit o pintura pot ser millor que la fotografia d’un nen o una nena en un país del 3r món expressant la felicitat d’un instant malgrat la seva “complicada” vida ?? Com ja es va veure en la fotografia mostrada en la secció Sensacions del CriTeri del mes de desembre (http://revistacriteri.blogspot.com/search/label/Sensacions), i tal i com diu el refrany (que poques vegades s’equivoquen) : Una imatge val més que mil paraules

L’Henri Cartier-Bresson, nascut a Chanteloup-les vignes, als afores de Paris, l’any 1908, ha estat un dels precursors del fotoperiodisme, intentant capturar sempre amb la seva inefable càmera l’instant que descrivís una història, un moment, un sentiment, en definitiva una realitat.
Com ell mateix deia : “Prendre una fotografia suposa posar el propi cap, el propi ull i el propi cor en el mateix pla, per a reconèixer en una fracció de segon quan un fet i les percepcions visuals que li donen sentit estan succeint”

Henri Cartier-Bresson pintant un Autorretrat



De jove va començar a estudiar pintura irresistiblement atret pel moviment més avantguardista del moment, el surrealisme.
Però l’any 1931, un viatge a Costa d’ivori li permet prendre la seva primera fotografia, i aquest fet fa néixer una passió desmesurada per captar amb un absolut realisme el moment viscut i conservar-lo de per vida. A Costa d’Ivori descobreix les càmeres Leica, de les quals no es separarà mai més durant la seva carrera fotogràfica.
De tornada a Europa, viatja arreu del vell continent per copsar imatges dels llocs que visita, per deixar constància dels costums, estils, i formes de vida de les persones que habiten el planeta Terra.


Algunes fotografies de Cartier-Bresson


Després d’un parell d’exposicions de fotografies seves a Nova York i Madrid, l’any 1933 viatja a Mèxic on continua la seva ingent tasca de presa d’imatges, en una autoanomenada “missió etnogràfica”

A finals de la dècada dels 30, treballa com a assistent de Jean Renoir en la direcció dels films “Un partie de campaigne” (1936) i “La Règle du jeu” (1939).
Durant l’any 1937 és l’encarregat de dirigir dos documentals sobre la Guerra Civil espanyola, més concretament al respecte dels hospitals de campanya muntats pel bàndol republicà per atendre els seus ferits (“Victòria de la vida, 1937), i un altre sobre la població durant els temps de guerra (“Espanya viurà”, 1938)

L’any 1940 és fet presoner pels nazis en plena 2a Guerra mundial, però aconsegueix escapar 3 anys més tard i passa a treballar activament amb els membres de la Resistència, ajudant en les tasques de repatriació i assistència de presos fugats.

Acabada la Guerra, l’any 1945, fa algunes de les seves fotografies més famoses durant l’alliberament dels camps de concentració i de refugiats establerts pels nazis, i també filma el documental “El retorn” dedicat a tots els presos alliberats, i el retorn de la pau a la vella Europa i arreu del món.

Alliberament del camp de Dessau a Alemanya, 1945


L’any 1947, i junt amb d’altres destacadíssims fotògrafs del moment, com el mateix Robert Capa (autor de la famosa fotografia del soldat republicà caient en el camp de batalla en el moment de rebre un impacte de bala, durant la Guerra Civil espanyola), George Rodger, David Seymour i William Vandivert, funden l’Agència Fotogràfica Magnum, que a dia d’avui es pot considerar la principal agència fotogràfica del món sencer.

Durant els següents anys és enviat de la seva pròpia agència Magnum a cobrir els més importants fets com la mort de Gandhi a l’Índia, el naixement de la República popular de la Xina i la independència d’Indonèsia, entre d’altres.

Després de molts altres viatges als Estats Units (on retrata el “Summer of Love” hippie dels anys 69 i 70), Japó, Cuba, la unió Soviètica, ... mor el dia 3 d’agost de 2004, deixant un llegat fotogràfic ressenya d’una època que mai més s’oblidarà en el supòsit que es conservin les fotografies d’aquest mestre.

El "Summer of Love"


Des d’aquesta secció, felicito als creadors de la secció Sensacions per oferir-nos en cada edició d’aquesta revista un bocí de les seves vivències i les seves experiències, i un retrat de la quotidianeïtat del nostre món, que potser alguns de nosaltres no arribarem a veure mai si no és a través de les seves fotografies. Gràcies per compartir-les amb nosaltres !!!!

Fins la propera
Drosophilla carcamalis

Presentació

dimarts, de maig 05, 2009
Les revistes són (diuen) organismes vius, complexos, formats d'unitats bàsiques (les seccions), que també són organismes vius per dret propi: neixen, es consoliden, evolucionen, desapareixen eventualment. La revista que teniu davant la vostra pantalla d'ordinador no n'és cap excepció. Algunes seccions es van acomiadar als darrers números; la manca de temps de l'autor sol ser la raó de més pes. Però altres seccions noves apareixen. I en aquest número del CriTeri, en comença una.

A manca d'un cel i d'un infern amb un significat físic clar – fora que s'accepti la visió tradicional del tema –, la posteritat ha esdevingut el tribunal on els morts dormen el son dels justos. I el dels injustos, és clar. La posteritat és el cel i l'infern dels traspassats; segons com els recordem podem dir que són al cel o a l'infern. Pel que fa als que no són recordats, que cadascú decideixi si això és una forma de cel o d'infern – no m'atreveixo a opinar.

Las extrañas sensaciones (II) – Un poco de todo

dimarts, de maig 05, 2009
Continuamos con la relación no exhaustiva de detalles épicos que hacen a la Humanidad grande y libre (con perdón); quizá a través de esta pequeña ventana cibernética al Mundo podamos celebrar aquellos que consiguen sacarnos alguna sonrisa inesperada, y condenar los que consiguen exactamente lo contrario:

- Véase, como ejemplo de los primeros, el caso de estar hojeando una revista antigua, y apreciar cómo la obsolescencia hace ridículos a una gran parte de los anuncios, como los que tienen una tremenda estética ochentera (hombreras, laca, etc.) o las de aquella marca o producto que un día desapareció para no volver; yogures Chambourcy, el Lila pause o el anuncio de un Peugeot 505 contigo al fin del mundo

- Es raro eso de descubrir a alguien que tiene exactamente la misma posición anormal que tú. Pongamos como escenario un museo, para dárnoslas de culturetas: véase ese caminar despacio por moquetas durante horas (no hay actividad más agotadora); mientras observamos absortos un cuadro con los brazos cruzados, por ejemplo, descubrimos que alguien situado a nuestro lado tiene los brazos también cruzados en la misma postura…encuentro de miradas, percepción de gesto absurdo especular, cambio brusco de la postura, volver por direcciones opuestas, intentar olvidar el fatal incidente.

- A menudo, los sujetos de mayores dimensiones son a los que más les gusta sentarse bien arrimados a sus sufridos compañeros de asiento, muy a menudo con el único objetivo aparente de mover la pierna arriba y abajo a gran velocidad, en una especie de tic nervioso que anuncia la pronta llegada del Apocalipsis…


Rovinj (Croacia), un pequeño gran rincón…
- Es también incómodo cruzar la mirada con ciertos desconocidos, siempre hay una especie de pequeña batalla en la cual nunca se sabe si pareces un perturbado (tanto por mantenimiento excesivo de la mirada como por esquivez pronunciada), y dónde está el límite entre la timidez y la ofensa. El momento culminante llega cuando se cruzan las miradas por segunda vez, y en el que toca valorar si vale la pena volver a repetir el episodio (como dominado o como dominante) o intentar intercambiar los papeles. A partir de entonces, lo más prudente es intentar evitar a toda costa un tercer cruce, de efectos imprevisibles…vean lo que le pasó a Steve Buscemi en aquel corto de los hermanos Coen…

- Un gran misterio que asola a gran parte de la Humanidad desde hace décadas es lo que se debe sentir al tocar las notas más agudas de una guitarra eléctrica, a tenor de las erizadas facciones que suelen poner los músicos en esos trances o éxtasis en los que no se sabe bien si están viendo a alguna divinidad primigenia o si simplemente tratan de disimular alguna inoportuna función vital que reclama su plena atención.

- Lo que más nos molesta cuando un tren (sí, ése que esperas impaciente por motivos importantes) llega tarde no es siempre el retraso en sí, sino la reiteración con la que anuncian la situación. Quizá piensen los responsables que escuchar treinta veces que el tren llega con un retraso de quince minutos nos hará sentir un gran alivio, pero de hecho suele ser al revés...a la musiquilla de aviso le sigue un coro de malos gestos entre los aspirantes a viajeros.


- También es un momento extraño (quizá por lo inusual en estas latitudes) aquel en el que has quedado con otra persona y te das cuenta de que vas a llegar con bastante antelación; aun caminando despacio, llegas allí cinco minutos antes de la hora, preparado para la espera… pero no, a la otra persona le ha pasado exactamente lo mismo y también se ha presentado allí antes de tiempo. El encuentro es entonces bastante entrecortado, ya que ninguno estaba preparado para interaccionar tan pronto, y nos alcanza desprevenidos, sin saber bien por dónde comenzar… ¿habría sido más prudente esperar en silencio a que llegara la hora?

- Qué vergüenza ajena sufrir el mal doblaje de series y películas en las que un máximo de dos o tres dobladores intentan (lastimosamente, claro) reproducir el sonido de una gran multitud de gente; es muy cantoso que la muchedumbre de la pantalla solo genera un total de cuatro voces. Estamos ante esa clase de películas en las que, en una escena presuntamente nocturna, se distinguen formas y colores con bastante facilidad, no cuela en absoluto.

- Es un asco sin parangón tomar una infusión templada, solo comparable a beber agua sola y bastante caliente.



- A veces somos nosotros los que actuamos de manera extraña frente a una situación límite, como es ese momento en el que suena la alarma de incendios en un edificio. El pensamiento que pasa por nuestra cabeza es, automáticamente, “algún imbécil ha abierto la puerta que no era”. Luego una idea confusa y nublada pasa por nuestra mente, pero, mientras no oigamos gritos o carreras, lo más normal sigue siendo permanecer impasibles hasta que alguien consiga parar el molesto ruido. Ya avisarán si hay algo, ¿no?

- El proceso de caída de un diente: primero se mueve muy ligeramente, va cogiendo juego progresivamente con el paso de los días y se balancea cada vez más; en un momento dado se convierte en un colgajo que bambolea libremente, punzando en cada oscilación para un día aparecer, tras un breve calambrazo, clavado en su última magdalena.

- Primera norma para no molestar a la gente que está sentada pacíficamente (al menos en apariencia), en un asiento colectivo no del todo rígido, pongamos por caso las butacas del cine o el asiento de un tren de cercanías: no lanzarse sobre el asiento más rápido de lo que exige la Ley de la Gravedad. Está muy bien eso de que ya lo has pagado y que estamos muy cansados de estar de pie (horrible postura), pero no es imprescindible cargar y percutir la caída, con riesgo de lesiones cervicales para todos los ya sentados…

- Y qué decir de cuando el que hace lo recién relatado es sin duda le menos viajado, que destina el viaje a levantarse tras cada parada a comprobar que, efectivamente, el tren sigue todas las paradas que salen en el mapa, y sorprendentemente, en el mismo orden…tras cada mirada, el derrumbamiento en la silla, claro…


El observador

Se recomienda:


La película “Lejos de ella”, de Sarah Polley (alumna aventajada de gran maestra);
La canción “Pajarico” de Celtas cortos;
El libro “El caballero de la armadura oxidada”, de Robert Fisher (gracias, Maga!)


Picasa – Compartir la col·lecció fotogràfica

dimarts, de maig 05, 2009

Les càmeres digitals han revolucionat la fotografia i ens han convertit en japonesos compulsius. Però sovint el volum de fotos s’espargeix pel disc dur del nostre ordenador sense cap tipus d’ordre i al final ningú més ja en sap mai més res.

Aquest mes ensenyaré un bon mètode, utilitzant el programa gratuït Picasa, que ens permetrà tenir ordenades les fotos i poder fer un àlbum web per compartir-les d’una manera molt senzilla.

Senyàlia

dimarts, de maig 05, 2009
1. Hongria

L’elegància no és una cosa típica dels polítics...ni aquí ni enlloc; podeu veure el que un partit d’Hongria pensa que passarà si surt guanyador el seu rival...





2. Trujillo



En aquest cas, tenim la invitació a una festa a la que és difícil resistir-se...especialment a partir del moment en què aparegui “Míster Olimpia”...ja sabeu, si voleu espectacle, heu d’anar a la discoteca Txurry...


3. Un plujós càmping del Maestrat (Terol)



Els llocs turístics es caracteritzen per ser una mica durs amb els seus clients, i tenen certa tendència a sancionar qualsevol activitat lleugerament dubtosa. Per anar bé, no estaria de més escriure correctament...nota interessant: els no catalanoparlants es podrien sorprendre bastant de que estigui prohibit rentar paelles, quan el dibuix mostra una “paellera”...


LE RESTO 64 (Cannes)

dimarts, de maig 05, 2009
Arriba el bon temps, ja sense dubte. Endarrere han quedat els dies de calefacció i anorak !!!
Ara queda fer bondat de cara a que ens entri el banyador de l’any passat i gaudir del solet i la bona temperatura.

Com cada any, abans d’esperar a que els preus de les destinacions turístiques es disparin (aquest any amb la crisi potser s’estiren una mica menys, ja es veurà) toca planificar una mica els pocs dies de vacances que ens deixa la feina.

Un dels millors moments per a fer unes petites vacances de relax és el mes de juny : els preus encara són barats, el sol acaba de substituir el fred hivernal i tots necessitem una mica més de “moreno” a la cara per no semblar unes mòmies enterrades. A més, el mes de juny permet fugir de les aglomeracions típiques del juliol i l’agost, i per tant és ideal per estrenar el turisme de costa.
Així doncs, pel proper mes us proposo que us agafeu uns dies i marxeu a visitar la Costa Blava Francesa (altrament coneguda com la Riviera francesa)
Els atractius són indubtables, des de Saint Tropez a Cannes, la meravellosa Antibes, Niça i el mediàtic Mònaco, a més d’alguns preciosos poblets de l’interior com Saint Paul de Vence, mereixen unes vacances.

El Port de Cannes, amb el Palau de Congressos en segon terme, i més enllà el Passeig de la Croisette

Si us animeu, a més del restaurant que us vaig proposar a Niça (Le Festival de la Moule) us en proposo un a Cannes, situat a la Rue Meynadier núm. 64, anomenat “Le Resto 64”. La Rue Meynadier es troba molt prop del Palau de Congressos on es celebra el famosíssim Festival de Cinema de Cannes, en ple Passeig de la Croisette que no us podeu perdre.
A més, la Rue Meynadier també es troba molt prop de Le Suquet, el que podríem anomenar el Barri Antic de Cannes, un barri molt maco, ple de restaurants, botigues i galeries d’art que val la pena visitar i pujar fins a l’església i la torre que hi ha sobre el turó on és Le Suquet i fer una mirada a la impressionant vista de la ciutat.

“Le Resto 64” és un petit, gairebé diria que minúscul, restaurant especialitzat en cuina àrab, i que és difícil de trobar si no vas amb l’objectiu de buscar-lo, ja que el carrer on es troba (tot i ben situat com he comentat) no és dels més concorreguts ja que es troba junt a les principals avingudes i carrers plens de marisqueries que ofereixen els seus plats de “Coquillages”


La vivència personal :
Sempre és difícil escollir on menjar en una ciutat que no coneixes. Sobretot si ets una mica sibarita i et fa mal equivocar-te en la decisió i a sobre haver de pagar. Però de vegades, el risc es compensa amb les troballes inesperades. “Le Resto 64” és un petitíssim restaurant (un interior amb 4-5 taules) amb una terrasseta amb 4 taules més, que porta un àrab, d’origen marroquí o argelià probablement, que serveix les taules mentre la seva dona prepara el menjar casolà a la cuina, i el seu fill petit corre alegrement pel local i entre les taules.
Aquell dia venia de gust un Cous-cous i ens vam decidir a tastar-lo. I de veritat que no ens vam equivocar gens ni mica.
Racions generoses, preus barats (per ser Cannes, s’entén) i menjar d’alta qualitat. La definició perfecte seria molt casolà !!!!

Vista de Le Suquet des del port de Cannes



El millor :
La qualitat del menjar, els preus, les racions, tot fa un conjunt que fa imprescindible repetir un altre dia.
A més, l’amo de “Le Resto 64” parla el castellà degut a que té família que viu a Alacant, segons ens va explicar ell mateix amb una confiança inhabitual en un restaurant, i que et fa sentir molt còmode.
Ah, i com no, el clàssic Té amb menta com només ells saben preparar.

El pitjor :
La situació del restaurant. La Rue Meynadier, tot i ser molt cèntrica, està just al darrera de la principal avinguda interior de Cannes (la Rue Felix Faure), i s’hi troben moltes portes del darrere dels principals restaurants d’aquest carrer. El carrer Meynadier és estret i sense vistes, però és que ja seria massa que a sobre estigués situat a peu de platja (on per suposat, els preus no serien els mateixos)

Fins la propera

Panada

dimarts, de maig 05, 2009

Aquest mes prepararem un plat que es pot menjar fred o calent i que va molt bé, ara que ve el bon temps, per menjar-se’l a la font. Es tracta d’una empanada, com la clàssica gallega o com l’extraordinària mallorquina, que en aquest cas la farcirem de salmó.

En primer lloc cal fer la massa, que la podeu comprar feta (pasta brisa), però a nosaltres ens agrada embrutar-nos les mans!

Poseu la farina (1/2kg aprox.) en forma de volcà a sobre d’una superfície plana. A dins hi posem un ou sencer, mantega (50g), un bon raig d’oli, llet (100ml), un polsim de sal, un de sucre i un sobre de llevat en pols. Ho amasseu fins que quedi una massa homogènia i que no s’enganxi a les mans. La quantitat de llet pot variar en funció del tipus de farina, etc.

Mentre la massa reposa, aneu pel farcit. En aquest cas l’hem omplert de verdures, ou dur i salmó de llauna. Com que el salmó és difícil de trobar, hi podeu posar tonyina amb idèntic resultat.

En una paella amb una mica d’oli d’oliva hi sofregiu una ceba, un pebrot vermell, un tomàquet i un grapat de pèsols. Al mateix temps feu dos ous durs.

Quan les verdures ja estiguin a punt hi afegiu el salmó directament de la llauna, sense el líquid que l’acompanya. L’esmicoleu i només li doneu unes voltes. Apagueu el foc. Si el coeu massa, el salmó quedarà sec. També hi afegiu els ous durs tallats petits.

Dividiu la massa en dues parts, una més petita que l’altra. En una llauna del forn hi esteneu la part gran, a sobre hi escampeu el farcit deixant els marges lliures per tancar la panada. A sobre hi poseu l’altra part estesa i, amb una mica de paciència, l’aneu tancant. La unteu per sobre amb una mica d’ou batut.

Finalment la poseu al forn, prèviament escalfat a mitja força, fins que la massa estigui cuita i una mica daurada per sobre.

Bon profit!!!

xafi.rp@gmail.com

ROSAS DENTRO DE UNA BOTELLA

dimarts, de maig 05, 2009
Con la llegada de la primavera apetecen las cosas sencillas. No buscaremos hoy extraordinarias sutilezas sino un vino blanco afrutado, envolvente, especiado ... un gewürztraminer !!! Gewürztraminer, no os asustéis, es sólo el nombre de una variedad de uva originaria del Tirol. Ha sido plantada originalmente en las zonas montañosas de la vieja Europa: el norte de Italia, sur de Alemania, Suiza y Austria. El término “gewürz” en alemán, me han contado, significa especia. Se dice que los vinos elaborados con esta variedad tienen notas de lichis, rosas, maracuyá, pomelos, mango y demás fascinantes sabores. Veamos qué encontramos.

Viñas del Vero 2008


Viñas del Vero es una bodega del Somontano, fundada en 1987 y con 1100 hectáreas de viñedo representa ser una reconocida empresa del sector. Compramos en Vila Viniteca (Barcelona) una botella a un precio de 9.25 euros. Servir fría, a 6-8 grados. Es de color amarillo pálido, algo verde. Tiene algo de carbónico. Huele a verde, manzana, hierba. En la boca demuestra un cuerpo medio, con un postgusto amargo y en general no muy equilibrado. Algo ácido.

Enate 2008


No es la primera vez que hablamos de Enate, la referencia en Somontano. ¿Por qué no visitar la bodega un fin de semana? Un buen plan ...
La botella que probamos fue adquirida en Vila Viniteca (Barcelona) por 10.75 euros. En la copa tiene una capa media-alta para un blanco. Tonos amarillos pálidos y verdes. En nariz no resaltan los pétalos de rosa que quedan en un segundo plano. Aparecen aromas de miel y florales. En boca es muy agradable y envolvente. Es equilibrado y agradable de beber. El postgusto sí tiene un más marcado aroma a rosas. Muy especiado, clavo, pimienta. El postgusto es largo, redondo, bastante amargo.

Marcel Deiss 2004


Alsacia es un paraíso para los amantes de los vinos y la gastronomía. Y Jean-Michel Deiss uno de los mejores viticultores de la región. Probamos una botella envejecida en barrica del viñedo Saint Hippolyte. Adquirida en Vila Viniteca (Barcelona) por 26.80 euros. Servir no muy frío, a 8-10 grados. Decantar 20-40 minutos.
De color naranja muy oscuro, capa alta. En nariz se presenta muy cerrado, marcados aromas de humo. Se va abriendo poco a poco, aparecen las pasas y finalmente los cítricos. De un cuerpo redondo, delicioso. Mantiene un toque ácido que hace muy fácil rellenar la copa. Postgusto largo a lichi y frutas exóticas. Rosas mínimamente expresadas.

Opinión


Estamos ante tres botellas muy diferentes. Primero diferenciaremos el vino alsaciano, con su cuerpo, su dulzura y su calidad. No quisiera quedar como un tacaño pero tal vez su precio sea demasiado alto. No se comercializa más barato, es lo que hay. Es el que más me gustó de los tres. Por otro lado de los dos somontanos, la botella de Enate es, según mi parecer, de mayor calidad que el Viñas del Vero. No tiene una explosión en aromas de pétalos de rosas como en otras añadas pero tiene un equilibrio que le falta al Viñas. Otro día compraremos una botella de Enate seguro.





Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com

PEPE

dimarts, de maig 05, 2009





EL CONCURS

dimarts, de maig 05, 2009
Hola artistes!!!

Més personatges i més obres!
Sou massa bons així que ho tornem a posar complicadet...
Si sabeu el nom de les obres i de l’artista (si és conegut), envieu un correu amb les respostes a l’adreça elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 1 punt per resposta encertada!!


“QUÈ ÉS?”

Les obres:

1.- Pintura



2.- Escultura



3.- Arquitectura





Respostes del “Què és?” del mes d’abril

- Pintura: “Mao” d’Andy Warhol (serigrafia del 1972)
- Escultura: “Femme” de Joan Miró (1981)
- Arquitectura: "World Financial Center” (a Shangai), oficialment obert el 28 d’agost de 2008.


“QUI ÉS?"
Si coneixeu el nom del personatge envieu la resposta a: elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 2 punts a qui encerti de qui es tracta!

El personatge:
  • Nascut a Egipte durant el segle XX, encara no està jubilat, però poc li queda
  • Tot i ser “fill” de la deesa de la bellesa i la luxúria, no va dubtar a proclamar en favor del Diable i de l’Apocalipsi
  • Un intent de fugida a Londres el va permetre viure en primera persona el Maig del 68
  • Va celebrar un dels seus aniversaris segrestat
  • Un matí de vellut va descobrir i el va fer pujar al més alt
  • Deu haver tingut un gran nombre de relacions sentimentals, amb la Rebeca, l’Anabel, la Maria, la Marlene, la Manela i una gitana
  • També va ser protagonista dels “Contes de futur” d’una mítica pel·lícula
  • Qui és ???

Resposta del “Qui és?” del mes d’abril:

Rafael Alberti (1902-1999)


CLASSIFICACIÓ :



dimarts, de maig 05, 2009

Vals con Bashir

dimarts, de maig 05, 2009

FITXA TÈCNICA

Direcció i guió: Ari Folman.
Països: Israel, França i Alemanya.
Any: 2008.
Durada: 90 min.
Gènere: Animació, biopic*, drama.
Producció: Ari Folman, Yael Nahlieli, Serge Lalou, Gerhard Meixner i Roman Paul.
Música: Max Richter.
Muntatge: Nili Feller.
Direcció artística: David Polonsky.
Estrena a Israel: 12 Juny 2008.
Estrena a Catalunya: 20 Febrer 2009.

SINOPSIS

Una nit en un bar, un vell amic explica al director Ari que té un malson recurrent en el que el persegueixen 26 gossos. Cada nit, el mateix nombre d'animals. Els dos homes arriben a la conclusió que té a veure amb una missió que van realitzar per l'exèrcit israelià durant la primera guerra amb el Líban a principis dels anys vuitanta. Ari es sorprèn davant el fet que no recordi res d'aquest període de la seva vida. Intrigat, decideix veure i parlar amb vells amics i antics companys dispersats pel món sencer. Necessita saber la veritat sobre aquest període i sobre si mateix. Ari furga cada vegada més i els seus records comencen a reaparèixer mitjançant imatges surrealistes ...


*Biopic (de l'anglès Biografic Picture, biografia) és un gènere cinematogràfic que narra o adapta biografies de diverses personalitats universals.

LA GUERRA DEL LÍBAN

El juny de 1982, l'exèrcit israelià va envair el sud del Líban com a represàlia pels continus bombardejos infligits a les poblacions del nord d'Israel des d'aquell país. El govern israelià pensava ocupar una franja de seguretat de 40 quilòmetres, impedint així que els míssils palestins assolissin Israel. Però Ariel Sharon, el llavors ministre de Defensa israelià, va desenvolupar un pla tan imaginatiu com fantàstic: es tractava d'ocupar Líban fins al mateix Beirut. Això permetria al seu aliat cristià Bashir Gemayel convertir-se en president del Líban, així com eradicar l'amenaça al nord d'Israel i consolidar les seves posicions contra Síria, país fronterer amb el Líban i que Israel sempre ha considerat com el seu pitjor enemic. El govern va aprovar una penetració de 40 km de profunditat, però l'exèrcit israelià es va llançar cap a Beirut.

En una setmana havien pres Líban i estaven a les afores de Beirut. Però llavors van sorgir diverses preguntes: Què fa l'exèrcit en una capital estrangera, lluny de casa? Per què moren soldats israelians a diari en accions bèl·liques que poc tenen a veure amb la protecció de la frontera nord d'Israel? El paral·lelisme amb la guerra del Vietnam era inevitable.

A l'agost, dos mesos després d'esclatar la guerra i amb l'exèrcit israelià encara a les portes de Beirut esperant l'ordre d'entrar a la ciutat, es va signar un tractat amb els palestins pel que tots els combatents palestins serien evacuats en vaixell a Tunísia. A canvi, Israel retiraria les seves tropes. Aquella mateixa setmana, Bashir Gemayel, comandant en cap de la milícia cristiana falangista, va ser elegit president del Líban. A més de ser un home jove, elegant, ben plantat, amb molt carisma, era molt admirat per les milícies cristianes i les seves famílies. També era apreciat pels líders israelians. El nomenament de Gemayel havia d'assegurar una relativa tranquil·litat en la tensa frontera entre els dos països.

Però Bashir Gemayel va ser assassinat mentre feia un discurs a la seu falangista de Beirut Est. Ningú va reivindicar l'atemptat, però es creu que va ser obra de faccions síries i palestines.
Aquella mateixa tarda, les tropes israelianes van penetrar en una zona de Beirut Oest, poblada majoritàriament per refugiats palestins, i van envoltar els camps de Sabra i Chatila. Al vespre, un gran nombre de tropes falangistes, empeses pel desig de venjar la mort del seu estimat líder, van començar a arribar a la zona. Quan va caure la nit, les tropes falangistes van entrar als camps de Sabra i Chatila, ajudades pels soldats de l'exèrcit israelià. Suposadament anaven a netejar els camps de combatents. Però amb prou feines quedaven combatents, ja que havien estat evacuats a Tunísia dues setmanes abans. Durant dos dies seguits es van sentir els tirs des dels llocs israelians. Al tercer dia, el 16 de setembre, les dones palestines van aconseguir sortir i es van precipitar cap als soldats israelians que els tancaven el pas. Feia tres dies que els falangistes massacraven als habitants dels camps, matant sense pietat a homes, dones i nens. S'ha parlat de 3.000 víctimes encara que, fins ara, se'n desconeix el nombre exacte.

Les protestes espontànies de centenars de milers d'israelians van obligar al govern a crear un comitè de recerca i a estudiar la responsabilitat de les autoritats polítiques i militars. El comitè va culpar al ministre de Defensa, Ariel Sharon, per no haver aturat l'horror quan se'l va posar al corrent de la massacre. Va ser obligat a dimitir i se li va prohibir tornar a ocupar el càrrec de ministre de Defensa. No obstant això, va ser elegit primer ministre vint anys després.

Orenetes d'Àfrica

dimarts, de maig 05, 2009
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES. ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI (del 20 de gener al 20 de febrer)
Després de l'energia gastada al mes passat, ara necessites repós i bons aliments. No busquis parella, no miris persones de l'altre sexe o del teu mateix, tanca els ulls davant els animals que et siguin atractius. Evita els problemes. Relaxa't.

PEIXOS (del 18 de febrer al 20 de març)
Aquest mes la sort et somriurà. Volaràs lliure com el vent, seràs com un esquitx d'escuma de mar, saltant i gaudint de la bona temperatura. Ple d'amor per tots els atractius i atractives que s'acostin a la teva àrea d'influència. Ens tornaràs a tots bojos/es, serem fans teus, t'adorarem com un autèntic Deu/esa.

ARIES (del 21 de març al 20 d’abril. )
Aquest mes has de continuar amb la renovació que vas començar el mes passat. No és un procés fàcil, però valdrà la pena. La salut s'en ressentirà. L`esforç és gran. De sexe res de res, no es pot fer tot.

TAURE (del 21 d’abril al 20 de maig)
Aquest mes ja tindràs uns llavis propers que t'ajudaràn. Ja podem passar a la fase següent, busca algun tros de pell que doni més consol que els llavis, però no cal que t'oblidis dels llavis, intenta portar-ho tot. La salut perfecte i els diners no t'interessen. Tu a lo teu !

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)
Estaràs totalment estancat a la feina. Estàs fart/a de protestar però no ets capaç de fer moure les coses. Aquest mes tampoc serà un bon mes per fer-ho, espera a millors temps. Jo de tu, em concentraria en l'amor, el sexe i els amics, que de moment et portarà millors beneficis, almenys per a la Salut.

CÀNCER (del 21 de juny al 21 de juliol)
Aquest mes els astres s'alinearan en contra teva. No estaràs del tot fi. Tindràs alguna dècima de febre i també, tos tos tos. De sexe gens i de diners tampoc. Mira, algunes vegades les coses van bé i d'altres no tant. Hauràs de resignar-te. Tot passa.

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost)
Ja comences a gaudir d'una situacio perfecte. La teva i de ningú més. Et sentiràs afortunat/da, i ho ets. Gaudeix profundament de les situacions que et trobaràs aquest mes i no et plantegis grans coses, recorda que és en els petits moments on es pot veure, com reflexat en un mirall, la veritat de la vida. Sexe de qualitat.

VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)
Com un autèntic monarca de l'amor, carinyós i despiatat al mateix temps, castigaràs tots els amants que fas seguir. Els castigaràs i torturaràs per, finalment, en el punt màxim de la seva agonia, fer-los reviure amb una mica de la mel que portes dins. Ets un ser terrible i t'aprofitaràs dels teus encans innats. Ho pagaràs algun dia, però no aquest mes.

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)
Continues amb l'eufòria. T'estimen, et busquen, la feina bé, l'amor com mai, el sexe en la seva quantitat justa, amb alguna "floritura" i tot. En fi, un mes de primavera perfecte.

ESCORPÍ (23 d’octubre al 21 de novembre)
Aquest mes necessitaràs veure el mar, sentir la brisa a la teva cara. En tindràs tanta necessitat. Has d'acostar-te a la costa, ho necessitaràs. Tan sols seure tranquilament prop del mar. Això serà tot l'anhel d'aquest mes. Pren-te alguna cosa en algun lloc de costa, el teu cos t'ho demana.

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)
Aquest mes tindràs alts i baixos. No sabràs cap on anar. Però el camí es fa a poc a poc. Gaudeix d'aquesta primavera i les coses bones que ens portarà a tots. Les dolentes ignora-les. És l'esforç que has de fer aquest mes de maig. El sexe serà fort i turgent !!

CAPRICORN (del 21 de desembre al 19 de gener)
Finalment no vas follar a la cuina, una autèntica llàstima. La teva parella, pensa que ets una mica reprimit/da en aquest aspecte. Hauries de fer un esforç i fotre algun clau en algun lloc més exòtic. Què et semblaria al balcó, davant dels veins/es ? Deixa't anar !


Armando Rampas

criteri@elcrit.org
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes