Vals con Bashir

FITXA TÈCNICA

Direcció i guió: Ari Folman.
Països: Israel, França i Alemanya.
Any: 2008.
Durada: 90 min.
Gènere: Animació, biopic*, drama.
Producció: Ari Folman, Yael Nahlieli, Serge Lalou, Gerhard Meixner i Roman Paul.
Música: Max Richter.
Muntatge: Nili Feller.
Direcció artística: David Polonsky.
Estrena a Israel: 12 Juny 2008.
Estrena a Catalunya: 20 Febrer 2009.

SINOPSIS

Una nit en un bar, un vell amic explica al director Ari que té un malson recurrent en el que el persegueixen 26 gossos. Cada nit, el mateix nombre d'animals. Els dos homes arriben a la conclusió que té a veure amb una missió que van realitzar per l'exèrcit israelià durant la primera guerra amb el Líban a principis dels anys vuitanta. Ari es sorprèn davant el fet que no recordi res d'aquest període de la seva vida. Intrigat, decideix veure i parlar amb vells amics i antics companys dispersats pel món sencer. Necessita saber la veritat sobre aquest període i sobre si mateix. Ari furga cada vegada més i els seus records comencen a reaparèixer mitjançant imatges surrealistes ...


*Biopic (de l'anglès Biografic Picture, biografia) és un gènere cinematogràfic que narra o adapta biografies de diverses personalitats universals.

LA GUERRA DEL LÍBAN

El juny de 1982, l'exèrcit israelià va envair el sud del Líban com a represàlia pels continus bombardejos infligits a les poblacions del nord d'Israel des d'aquell país. El govern israelià pensava ocupar una franja de seguretat de 40 quilòmetres, impedint així que els míssils palestins assolissin Israel. Però Ariel Sharon, el llavors ministre de Defensa israelià, va desenvolupar un pla tan imaginatiu com fantàstic: es tractava d'ocupar Líban fins al mateix Beirut. Això permetria al seu aliat cristià Bashir Gemayel convertir-se en president del Líban, així com eradicar l'amenaça al nord d'Israel i consolidar les seves posicions contra Síria, país fronterer amb el Líban i que Israel sempre ha considerat com el seu pitjor enemic. El govern va aprovar una penetració de 40 km de profunditat, però l'exèrcit israelià es va llançar cap a Beirut.

En una setmana havien pres Líban i estaven a les afores de Beirut. Però llavors van sorgir diverses preguntes: Què fa l'exèrcit en una capital estrangera, lluny de casa? Per què moren soldats israelians a diari en accions bèl·liques que poc tenen a veure amb la protecció de la frontera nord d'Israel? El paral·lelisme amb la guerra del Vietnam era inevitable.

A l'agost, dos mesos després d'esclatar la guerra i amb l'exèrcit israelià encara a les portes de Beirut esperant l'ordre d'entrar a la ciutat, es va signar un tractat amb els palestins pel que tots els combatents palestins serien evacuats en vaixell a Tunísia. A canvi, Israel retiraria les seves tropes. Aquella mateixa setmana, Bashir Gemayel, comandant en cap de la milícia cristiana falangista, va ser elegit president del Líban. A més de ser un home jove, elegant, ben plantat, amb molt carisma, era molt admirat per les milícies cristianes i les seves famílies. També era apreciat pels líders israelians. El nomenament de Gemayel havia d'assegurar una relativa tranquil·litat en la tensa frontera entre els dos països.

Però Bashir Gemayel va ser assassinat mentre feia un discurs a la seu falangista de Beirut Est. Ningú va reivindicar l'atemptat, però es creu que va ser obra de faccions síries i palestines.
Aquella mateixa tarda, les tropes israelianes van penetrar en una zona de Beirut Oest, poblada majoritàriament per refugiats palestins, i van envoltar els camps de Sabra i Chatila. Al vespre, un gran nombre de tropes falangistes, empeses pel desig de venjar la mort del seu estimat líder, van començar a arribar a la zona. Quan va caure la nit, les tropes falangistes van entrar als camps de Sabra i Chatila, ajudades pels soldats de l'exèrcit israelià. Suposadament anaven a netejar els camps de combatents. Però amb prou feines quedaven combatents, ja que havien estat evacuats a Tunísia dues setmanes abans. Durant dos dies seguits es van sentir els tirs des dels llocs israelians. Al tercer dia, el 16 de setembre, les dones palestines van aconseguir sortir i es van precipitar cap als soldats israelians que els tancaven el pas. Feia tres dies que els falangistes massacraven als habitants dels camps, matant sense pietat a homes, dones i nens. S'ha parlat de 3.000 víctimes encara que, fins ara, se'n desconeix el nombre exacte.

Les protestes espontànies de centenars de milers d'israelians van obligar al govern a crear un comitè de recerca i a estudiar la responsabilitat de les autoritats polítiques i militars. El comitè va culpar al ministre de Defensa, Ariel Sharon, per no haver aturat l'horror quan se'l va posar al corrent de la massacre. Va ser obligat a dimitir i se li va prohibir tornar a ocupar el càrrec de ministre de Defensa. No obstant això, va ser elegit primer ministre vint anys després.

Share this: