Presentació

Les revistes són (diuen) organismes vius, complexos, formats d'unitats bàsiques (les seccions), que també són organismes vius per dret propi: neixen, es consoliden, evolucionen, desapareixen eventualment. La revista que teniu davant la vostra pantalla d'ordinador no n'és cap excepció. Algunes seccions es van acomiadar als darrers números; la manca de temps de l'autor sol ser la raó de més pes. Però altres seccions noves apareixen. I en aquest número del CriTeri, en comença una.

A manca d'un cel i d'un infern amb un significat físic clar – fora que s'accepti la visió tradicional del tema –, la posteritat ha esdevingut el tribunal on els morts dormen el son dels justos. I el dels injustos, és clar. La posteritat és el cel i l'infern dels traspassats; segons com els recordem podem dir que són al cel o a l'infern. Pel que fa als que no són recordats, que cadascú decideixi si això és una forma de cel o d'infern – no m'atreveixo a opinar.



Com parlaran, de mi, els segles que vindran? Em veuran com un guerrer? Com un filòsof? Com un tirà...? A la pel·lícula Gladiator, Ridley Scott fa dir aquests mots a l'emperador romà Marc Aureli (Richard Harris). No podem saber si realment aquest emperador va tenir alguna vegada algun diàleg d'aquesta mena amb algú del seu voltant, però cal reconèixer que feia per ell, un estoic habituat a treure importància a la pompa oficial. Per mi no és difícil d'imaginar que molts dels que han ocupat parcel·les importants de poder s'han fet aquesta pregunta, al moment de morir o almenys al moment d'abandonar el poder que haguessin tingut. Molts testimonis dels darrers mesos al poder de Felipe González no s'estan de comentar que l'obsessionava que la història no el recordés només com el president dels G.A.L., tot oblidant tot allò de bo que, segons ell, havia fet pel seu país. Qui sap si els propers anys de l'ex-president George Bush estaran dedicats a explicar per què va actuar com va actuar quan ocupava la presidència dels EEUU, mirant d'evitar passar al record de la gent com un dels pitjors presidents que els nord-americans han tingut mai.

Hi ha qui té la sort de preveure com serà recordat, si més no aproximadament. Dubto que la mare Teresa de Calcuta tingués gaires dubtes sobre el tema, per exemple: sempre hi haurà algun aspecte discutible sobre la seva personalitat, però és força obvi que globalment serà vista com una persona que va contribuir a fer del món un lloc força millor que no era abans, almenys per a la gent més misèrrima del país on va exercir – la Índia. El mateix podran dir els grans poetes, els grans pintors, escriptors, artistes que no hagin caigut en l'oblit. Els polítics (en un sentit ampli: reis, governants, ministres de tota mena) ho tenen més difícil. L'acció d'un polític és per definició prendre decisions que afecten la vida dels que l'envolten, i aquestes decisions no són sempre a gust de tothom. Un polític s'arrisca que la visió que quedi d'ell per al futur no sigui la que escriguin els beneficiats de la seva política: si els beneficis global d'aquesta política no són prou grans ni evidents per compensar el mal fet a uns pocs (o a uns molts), i si la veu d'aquests pocs/molts aconsegueix de fer-se sentir més enllà de l'àmbit domèstic, el perill que la posteritat recordi aquest polític d'una manera no gaire afalagadora és ben real. Però aquest és un risc inherent a l'ofici; tot polític n'és conscient, i al capdavall el sou que cobren és, en part, per a això precisament.

Els queda el consol de saber que la posteritat rarament és del tot injusta. Tot ésser humà disposa d'un temps limitat per exercir d'ésser viu a la terra, i deixar petja en un sentit o en l'altre – o no deixar-ne cap. La posteritat disposa de tot el temps que calgui per analitzar-la. De vegades, per recuperar-la en positiu, almenys parcialment. Cap cronista seriós recordarà Nixon només per l'escàndol Watergate: és també un dels artífexs de la distensió internacional de la dècada dels setanta, i bona part del personal de la Casa Blanca no s'està de dir que fou un dels polítics més seriosos i professionals que han vist mai com a president dels EEUU. Altres vegades, en negatiu. Stalin va gaudir del poder absolut a l'antiga URSS tant com va poder, va rebre lloances sens fi i va morir amb tota la pompa reservada als herois populars. Avui, ateu com era, deu trobar-se amb la sorpresa de compartir amb Hitler, Queipo de Llano, Felip V, Robespierre i d'altres personatges semblants l'infern de ser considerat majoritàriament com un personatge sense el qual el món hauria estat molt millor que no fou. Potser no un infern físic com l'imaginat pels nostres avis; però infern al capdavall. No em puc estar de preguntar-me si el darrer pensament d'aquest subjecte – Stalin – no anava per aquest cantó. D'altres, més insignificants, creuen fins al darrer moment que són àngels enviats per la Providència a fi d'il·luminar els que els envolten. El testament de Franco – d'un cinisme increïble – fa creure que mai no es va qüestionar seriosament el perquè de gairebé res. Crec sincerament que la posteritat l'ha deixat al lloc que li pertoca: pel que fa a ell, ha estat justa.

El problema és que la posteritat no té mecanismes infal·libles, perquè la posteritat som nosaltres: som la posteritat del passat, i els que vinguin després seran la nostra posteritat. Som fal·libles, i la nostra apreciació d'aquells que ens han precedit pot anar errada.

Els errors no són fàcilment evitables quan són deguts a una manca d'informació. La reina Hatsepsut, faraona (!) de la divuitena dinastia d'Egipte, era vista com una mena de madrastra terrible que bloquejava l'accés al tron del futur Tutmès III, gran faraó que es va haver d'esperar que Hatsepsut morís per poder començar d'exercir com a rei; la destrucció d'imatges de Hatsepsut era vista com una prova de l'odi que Tutmès havia covat contra ella. Tutmès III fou un gran faraó, conqueridor infatigable que al seu moment fou vist com el Napoleó egipci: era esperable que, per contrast, es veiés Hatsepsut com una dona sinistra. L'egiptologia recent ha desmentit aquesta visió; avui Hatsepsut és vista com un dels grans governants de la història d'Egipte, fins i tot des d'un punt de vista ben actual: ben lluny de les aventures militars del seu successor Tutmès III, va centrar la seva obra en un bon govern interior del país, que va llegar al seu successor força més pròsper que no pas ella l'havia rebut del seu predecessor. Posats a donar un altre exemple, la tsarina Alexandra, esposa de Nicolau II (el darrer dels tsars), fou vista pels russos contemporanis com una dona fatal que dominava el seu marit, sabotejava tota la seva obra de govern i espiava a favor dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial (era d'origen alemany). Avui sabem que es tracta d'una visió totalment falsa – bé que això no significa que el personatge no tingui una part fosca. I encara podríem seguir amb la llista, però no cal insistir-hi més. Sens dubte la visió actual d'alguns personatges s'anirà modificant a mesura que n'aparegui nova informació, que descobrim testimonis inèdits que ens en parlin d'una manera nova, o senzillament que la visió d'algun aspecte de la seva personalitat es vegi d'una manera radicalment diferent. Exemple característic d'aquest darrer aspecte és l'homosexualitat / lesbianisme d'algun personatge històric – per exemple, l'emperador romà Adrià –, fet que altre temps era vist com una abjecció i que avui és vist per bona part de la gent com un fet nu, ni negatiu ni positiu. O, ben al contrari, l'ànsia conqueridora d'algun personatge històric, creador de grans imperis obtinguts necessàriament de la destrucció de civilitzacions senceres, de l'extermini de poblacions i, de vegades, de la ruïna del seu propi país – quan aquest ha hagut de finançar les guerres amb què el personatge en qüestió s'entretenia. A classe, de petit, el mestre ens alliçonava sobre l'heroïcitat dels conqueridors d'Amèrica: Cortés, Pizarro i tota aquesta penya. Qui llegeixi avui dia sobre llurs gestes pronunciarà el mot criminal més d'una vegada; un fet que fa quaranta anys hauria estat gairebé impensable.

Però de vegades la injustícia és deliberada. Qui escriu la història rarament pot ser imparcial del tot, però si més no hauria de fer l'esforç de ser objectiu. Quan el cronista és deliberadament no-objectiu és quan cal tremolar. La realitat al capdavall no és sinó un immens trencaclosques, les peces bàsiques del qual són els fets, nus i sense més parafernàlia. L'historiador és en certa manera algú que es dedica a recollir aquestes peces i a interpretar-les. Interpretar implica combinar les peces del trencaclosques d'una manera determinada: l'èxit d'una interpretació, que és un indicador de la seva validesa, es mesura pel nombre de peces que són col·locades correctament (almenys aparentment) i, en conseqüència, per l'àrea total del trencaclosques que, com a resultat, pren sentit. Només que als trencaclosques típics la tapa de la capsa ens dóna la imatge que hem de compondre, mentre que la realitat és un trencaclosques del qual no coneixem la imatge final que hem de compondre. La imatge final potser és una supernova, però si el cronista decideix que vol compondre un cotxe de carreres, ho pot fer: pot repintar algunes peces del trencaclosques, pot forçar algunes peces i col·locar-les al lloc que no els pertoca, pot perdre ‘accidentalment' alguns fets – algunes peces – que suggeririen que la imatge que vol composar no es correspon gens amb la realitat... S'arrisca, és clar, que qui el succeeixi en la tasca de compondre el trencaclosques s'adoni de la barroeria del seu predecessor, i decideixi desmuntar-ho tot i començar de cap i de nou. En la tasca dels historiadors, trobaríem més d'un exemple.

Que d'aquesta barroeria en surti una visió distorsionada de la realitat d'un país o d'una època no és agradable. Però a mi em sap més greu quan el resultat de la barroeria és fer caure la desgràcia i la vergonya sobre el record d'algú que potser no s'ho mereix. Que la gent tingui una visió distorsionada del món musical a la Viena de finals del segle XVIII no em sembla greu; que per restaurar el bon nom de Mozart calgui desqualificar el de tots els altres músics que hi van conviure, ho veig força menys defensable. Que, mogut pel zèl de beatificar Mozart, un director de cinema decideixi colgar sota el fang el nom de Salieri, em fa sentir la mateixa vergonya aliena que tots sentim davant d'una sentència judicial escandalosament injusta.

Judicial. Finalment hem arribat al mot. Si, com hem dit, l'infern i el cel són el record que queda per a la posteritat, obrir la porta de l'infern (o la del cel!) i trobar-hi gent que no hi hauria de ser no és agradable. Qui se n'adona sent l'obligació moral de, almenys, fer constar el seu desacord. I en aquesta secció que ara comença vull parlar d'aquells que, a parer meu, no han estat tractats amb justícia. Són a l'infern, crec que injustament, i se'm va acudir que potser caldria que algú ho fes constar en algun lloc. I agraeixo al comandant d'aquest vaixell que em doni l'oportunitat de fer-ho.

Al proper CriTeri començarem el nostre viatge per la biografia de tot un seguit de personatges; alguns us deuran sonar força, altres gens ni mica. Repassarem alguns personatges que són, o han estat, a l'infern, crec que injustament: Antonio Salieri, l'emperador romà Tiberi, Julià l'apòstata, Lluís XVI, o George Philip Tellemann, entre d'altres. Altres són al cel, si més no en el record dels homes, i crec també que injustament: Ricard ‘Cor de Lleó' és un dels herois de Robin Hood, Ivanhoe i altres novel·les romàntiques, però un cop d'ull seriós a la seva biografia ens mostra un rei absolutament lamentable. El faraó Amenofis IV (Akhenató) ha passat a l'imaginari popular com el pare d'una nova espiritualitat, un heroi que es va enfrontar a la classe sacerdotal i un rei que volia fer el bé per al seu poble; bona part dels egiptòlegs actuals en tenen un concepte força més sinistre. De tots ells, m'agradaria parlar-ne. I també parlar d'altres que no són exactament al cel ni a l'infern: de fet no sé on caldria posar-los, perquè foren individus extremadament discutibles des d'un punt de vista ètic, i precisament per aquest motiu fascinants. Per exemple, Albert Speer o Nikita Kruitxòv. O d'individus que han passat a l'imaginari popular d'una manera que no es correspon gaire – o no gens – amb la realitat: el matemàtic John Nash, o – aquest us sorprendrà – Albert Einstein.

S'obre la cort d'apel·lació. Una instància judicial on un acusat pot recórrer per demanar que el cas es revisi i, si s'escau, es repeteixi el judici i/o se'n corregeixi la sentència. La sentència de la posteritat.

Al proper CriTeri:
ANTONIO SALIERI

Gràcies a la pel·lícula Amadeus, Salieri va sortir de l'oblit i va passar a ser mundialment conegut: conegut, però, com a músic mediocre, intrigant, malèvol, enemic de Mozart. Fins que descobrim que la pel·lícula està tan increïblement farcida d'inexactituds, que ens veiem en la necessitat d'esbrinar quina realitat hi ha, darrere d'aquest personatge que en mans de Milos Forman esdevé gairebé una caricatura.

Share this: