Els periodistes i els grans artistes de la literatura i la pintura poden ser considerats, en part, persones que sovint prenen la tasca de deixar constància i reflectir la vida dels seus contemporanis. Però molt cops aquesta tasca, sovint poc agraïda en el present però d’un enorme i impagable valor en el futur, hauria de ser eternament agraïda principalment als fotògrafs, que amb les seves instantànies retraten com cap altre art els moments del seu present.
Quin escrit o pintura pot ser millor que la fotografia d’un nen o una nena en un país del 3r món expressant la felicitat d’un instant malgrat la seva “complicada” vida ?? Com ja es va veure en la fotografia mostrada en la secció Sensacions del CriTeri del mes de desembre (http://revistacriteri.blogspot.com/search/label/Sensacions), i tal i com diu el refrany (que poques vegades s’equivoquen) : Una imatge val més que mil paraules
L’Henri Cartier-Bresson, nascut a Chanteloup-les vignes, als afores de Paris, l’any 1908, ha estat un dels precursors del fotoperiodisme, intentant capturar sempre amb la seva inefable càmera l’instant que descrivís una història, un moment, un sentiment, en definitiva una realitat.
Com ell mateix deia : “Prendre una fotografia suposa posar el propi cap, el propi ull i el propi cor en el mateix pla, per a reconèixer en una fracció de segon quan un fet i les percepcions visuals que li donen sentit estan succeint”
Quin escrit o pintura pot ser millor que la fotografia d’un nen o una nena en un país del 3r món expressant la felicitat d’un instant malgrat la seva “complicada” vida ?? Com ja es va veure en la fotografia mostrada en la secció Sensacions del CriTeri del mes de desembre (http://revistacriteri.blogspot.com/search/label/Sensacions), i tal i com diu el refrany (que poques vegades s’equivoquen) : Una imatge val més que mil paraules
L’Henri Cartier-Bresson, nascut a Chanteloup-les vignes, als afores de Paris, l’any 1908, ha estat un dels precursors del fotoperiodisme, intentant capturar sempre amb la seva inefable càmera l’instant que descrivís una història, un moment, un sentiment, en definitiva una realitat.
Com ell mateix deia : “Prendre una fotografia suposa posar el propi cap, el propi ull i el propi cor en el mateix pla, per a reconèixer en una fracció de segon quan un fet i les percepcions visuals que li donen sentit estan succeint”
Henri Cartier-Bresson pintant un Autorretrat
De jove va començar a estudiar pintura irresistiblement atret pel moviment més avantguardista del moment, el surrealisme.
Però l’any 1931, un viatge a Costa d’ivori li permet prendre la seva primera fotografia, i aquest fet fa néixer una passió desmesurada per captar amb un absolut realisme el moment viscut i conservar-lo de per vida. A Costa d’Ivori descobreix les càmeres Leica, de les quals no es separarà mai més durant la seva carrera fotogràfica.
De tornada a Europa, viatja arreu del vell continent per copsar imatges dels llocs que visita, per deixar constància dels costums, estils, i formes de vida de les persones que habiten el planeta Terra.
Algunes fotografies de Cartier-Bresson
Després d’un parell d’exposicions de fotografies seves a Nova York i Madrid, l’any 1933 viatja a Mèxic on continua la seva ingent tasca de presa d’imatges, en una autoanomenada “missió etnogràfica”
A finals de la dècada dels 30, treballa com a assistent de Jean Renoir en la direcció dels films “Un partie de campaigne” (1936) i “La Règle du jeu” (1939).
Durant l’any 1937 és l’encarregat de dirigir dos documentals sobre la Guerra Civil espanyola, més concretament al respecte dels hospitals de campanya muntats pel bàndol republicà per atendre els seus ferits (“Victòria de la vida, 1937), i un altre sobre la població durant els temps de guerra (“Espanya viurà”, 1938)
L’any 1940 és fet presoner pels nazis en plena 2a Guerra mundial, però aconsegueix escapar 3 anys més tard i passa a treballar activament amb els membres de la Resistència, ajudant en les tasques de repatriació i assistència de presos fugats.
Acabada la Guerra, l’any 1945, fa algunes de les seves fotografies més famoses durant l’alliberament dels camps de concentració i de refugiats establerts pels nazis, i també filma el documental “El retorn” dedicat a tots els presos alliberats, i el retorn de la pau a la vella Europa i arreu del món.
A finals de la dècada dels 30, treballa com a assistent de Jean Renoir en la direcció dels films “Un partie de campaigne” (1936) i “La Règle du jeu” (1939).
Durant l’any 1937 és l’encarregat de dirigir dos documentals sobre la Guerra Civil espanyola, més concretament al respecte dels hospitals de campanya muntats pel bàndol republicà per atendre els seus ferits (“Victòria de la vida, 1937), i un altre sobre la població durant els temps de guerra (“Espanya viurà”, 1938)
L’any 1940 és fet presoner pels nazis en plena 2a Guerra mundial, però aconsegueix escapar 3 anys més tard i passa a treballar activament amb els membres de la Resistència, ajudant en les tasques de repatriació i assistència de presos fugats.
Acabada la Guerra, l’any 1945, fa algunes de les seves fotografies més famoses durant l’alliberament dels camps de concentració i de refugiats establerts pels nazis, i també filma el documental “El retorn” dedicat a tots els presos alliberats, i el retorn de la pau a la vella Europa i arreu del món.
Alliberament del camp de Dessau a Alemanya, 1945
L’any 1947, i junt amb d’altres destacadíssims fotògrafs del moment, com el mateix Robert Capa (autor de la famosa fotografia del soldat republicà caient en el camp de batalla en el moment de rebre un impacte de bala, durant la Guerra Civil espanyola), George Rodger, David Seymour i William Vandivert, funden l’Agència Fotogràfica Magnum, que a dia d’avui es pot considerar la principal agència fotogràfica del món sencer.
Durant els següents anys és enviat de la seva pròpia agència Magnum a cobrir els més importants fets com la mort de Gandhi a l’Índia, el naixement de la República popular de la Xina i la independència d’Indonèsia, entre d’altres.
Després de molts altres viatges als Estats Units (on retrata el “Summer of Love” hippie dels anys 69 i 70), Japó, Cuba, la unió Soviètica, ... mor el dia 3 d’agost de 2004, deixant un llegat fotogràfic ressenya d’una època que mai més s’oblidarà en el supòsit que es conservin les fotografies d’aquest mestre.
Durant els següents anys és enviat de la seva pròpia agència Magnum a cobrir els més importants fets com la mort de Gandhi a l’Índia, el naixement de la República popular de la Xina i la independència d’Indonèsia, entre d’altres.
Després de molts altres viatges als Estats Units (on retrata el “Summer of Love” hippie dels anys 69 i 70), Japó, Cuba, la unió Soviètica, ... mor el dia 3 d’agost de 2004, deixant un llegat fotogràfic ressenya d’una època que mai més s’oblidarà en el supòsit que es conservin les fotografies d’aquest mestre.
El "Summer of Love"
Des d’aquesta secció, felicito als creadors de la secció Sensacions per oferir-nos en cada edició d’aquesta revista un bocí de les seves vivències i les seves experiències, i un retrat de la quotidianeïtat del nostre món, que potser alguns de nosaltres no arribarem a veure mai si no és a través de les seves fotografies. Gràcies per compartir-les amb nosaltres !!!!
Fins la propera
Drosophilla carcamalis
Fins la propera
Drosophilla carcamalis
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada