EDITORIAL

dilluns, de desembre 01, 2008

Benvolguts lectors !

Aquest mes, l’últim de l' any, estrenarem nova secció (l' art de les muses)i nou format !!! Finalment hem començat el criteri en format “blog”. Per a més detall feu una ullada a les “llaminadures electròniques”.

Continuant amb la dinàmica, aquest mes toca l’article 12 de la Declaració Universal dels drets Humans:


Artícle 12

Ningú no serà objecte d’ intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’ atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.



La revista criTeri no es fa responsable de les opinions expresadse pels seus col·laboradors.

Sensacions - El llenguatge dels nens

dilluns, de desembre 01, 2008


El llenguatge dels nens. En un país, on les rialles fan viure, on les mirades expressen mil paraules i on l’art del joc dels més xics fa alegrar la pitjor tristor. L’índia, un país que et sorprèn i et corprèn a cada pas. Els colors, les olors, el contacte humà..., mai més et deixa indiferent si has trepitjat la veritable índia. L’escola, lloc respectat, s’hi va ben pentinat, amb un uniforme ben net, impecable que contrasta amb la brutícia dels carrers. Si hi heu estat, de ben segur que sentireu la música que ens transmetien aquests eixerits nens grans. És més que un país de sensacions...


Montse i David

ORA-ÏTO

dilluns, de desembre 01, 2008

Quantes vegades us ha passat pel cap de crear una idea innovadora i heu tingut la sensació de pensar que “ja està tot inventat”.

Tot i sabent amb certesa que aquesta afirmació és totalment incorrecta (si no, perdria tot el seu sentit la paraula progrés), hem de saber acceptar que, o bé no ens ha arribat l’hora de tenir una brillant idea que mai ningú hagi tingut abans, o que aquesta hora mai no arribarà.

Després de reconèixer les nostres limitacions, el que sí podem és fer una ullada a aquelles altres persones que han aconseguit, mitjançant idees innovadores, acomplir els seus objectius.


Un d’aquests innovadors ha estat el francès Ito Morabito, més conegut pel seu “nom de guerra” Ora-Ïto. Ito va néixer a Marsella l’any 1977, és a dir que actualment només té 31 anys, i ja és considerat com un dels més importants dissenyadors de productes d’arreu del món. I com ho ha aconseguit amb tanta precocitat, us preguntareu ??


A base d’estudiar ?? Doncs no del tot, ja que Ito va deixar l’Escola de Disseny durant el segon any de la carrera.


Si bé és veritat que Ito ha estat d’alguna manera influït pel seu pare, també dissenyador de prestigi (Pascal Morabito), el noi ha aconseguit la fita a base d’una gran imaginació i una important facilitat per a la creació i la innovació.

Tot va començar quan Ito tenia 21 anys.

Volia ser dissenyador, però no volia seguir estudiant.

Volia ser dissenyador, però no podia entrar a formar part de les empreses dedicades al disseny ja que no tenia la carrera acabada ni cap experiència professional.

Volia ser dissenyador, però no volia ser un més dins de l’engranatge d’un gran estudi encapçalat per alguna gran figura.

Volia ser “el dissenyador”


El dissenyador Ora-Ïto


Després de donar voltes a la situació, i sense cap possibilitat de trobar feina, Ito va pensar que estaria bé dissenyar tota una col·lecció de productes ficticis basats en marques ben conegudes a nivell mundial. Així doncs, es va crear una pàgina web, es va inventar un “nom de guerra”, Ora-Ïto, i va començar a penjar a la seva web imatges dels dissenys de productes ideats per ell de Gucci, Apple-Mac, Louis Vuitton, Nike ...


Ben aviat les grans empreses, que (se suposa) deuen tenir un departament dedicat a descobrir falsificacions dels seus productes, van advertir la presència d’una pàgina web que es dedicava a piratejar els logos i a crear objectes falsos, en un cas que semblava claríssim de pirateria i falsificació de productes.

El més curiós del cas era, però, que aquests objectes només existien de manera virtual i que, per tant, no podien ser adquirits enlloc. En realitat no existien com a objectes reals, sinó només com a dissenys generats de manera virtual en 3D. Era pirateria i falsificació, això??


Disseny de bossa virtual de Louis Vuitton dissenyada per Ora-Ïto


Després de les indagacions necessàries, les empreses afectades (és a dir, les utilitzades per Ora-Ïto per a crear els seus dissenys virtuals) van acabar decidint que l’ús de la marca comercial i els logos trencaven clarament els drets de copyright que tenien adquirits, i que per tant Ito havia comès un delicte flagrant. Així doncs, es van començar a succeir les demandes als jutjats en contra dels dissenys d’Ito.


Però l’ús d’Internet per part de la població pot arribar a fer canviar les coses d’una manera inimaginable. Les grans empreses afectades pels dissenys d’Ora-Ïto van començar a rebre notícies de les seves botigues que la gent, fotografia en mà, demanava els productes dissenyats per Ora-Ïto.


La gent no sabia que aquests dissenys no existien, i arribaven a les botigues demanant el producte i dient que no el trobaven enlloc. Els venedors i venedores, que no en sabien res, trucaven a les centrals de les empreses preguntant com és que ells no sabien res d’aquells nous productes que ja estaven anunciats per Internet, i que quan els arribarien perquè creixien les demandes dels mateixos. Havien d’explicar als seus clients que en realitat aquells productes no existien, i els clients preguntaven perquè no existien si eren tan bons dissenys.


Això va fer que les empreses es comencessin a replantejar les seves denúncies contra Ora-Ïto i, una per una, no només van retirar les demandes sinó que van demanar al dissenyador que creés productes per a ells.


Arribat aquest moment, la fama d’Ora-Ïto, després de les notícies aparegudes en els mitjans de comunicació, havia crescut enormement, i cap empresa de les considerades més importants podia passar sense un producte dissenyat per Ora-Ïto.


Ordinador portàtil virtual d’Apple-Mac dissenyat per Ora-Ïto


Una de les creacions virtuals més espectaculars d’Ora-Ïto va ser la “Vil·la Gucci”, una casa de 3 plantes en forma de ‘G’ on tot era de Gucci. Hi havia fins i tot un sistema de ventilació que de tant en tant deixava anar fragàncies de Gucci, i la gent preguntava on era aquesta casa per anar a visitar-la.


Vil·la Gucci


Actualment Ora-Ïto té el seu propi estudi de disseny treballant per a marques com L’Oréal, Renault, Heineken, Swatch, Levi’s, Cartier, Virgin, Toyota, Danone, i moltes més que podreu descobrir visitant la seva web (http://www.ora-ito.com/), on encara es poden veure els seus dissenys falsos virtuals juntament amb els dissenys reals creats els darrers anys.


Alguns dels seus dissenys més reeixits són per exemple l’ampolla d’alumini de Heineken, l’ampolla d’aigua d’OGO, rellotges per a Swatch, ...


Fins la propera

Drosophila Carcamalis


Una de romans - Institutio oratoria

dilluns, de desembre 01, 2008

Institutio oratoria

Quintilià va escriure fa poc menys de 2000 anys un tractat de l’art de parlar en públic. No era el primer pedagog de l’oratòria a abordar el tema, però és un bon exemple de la importància que es donava a l’eloqüència en el món antic, grec i romà. S’ha dit que sense l’oratòria no s’hagués concebut la democràcia. A Roma s’havia de tenir una sòlida formació oratòria per optar a qualsevol càrrec públic de mèrit. Si qualsevol senador de la República aixequés el cap i veiés com s’expressen la majoria dels nostres politics contemporanis li vindrien ganes de vomitar. Imagineu-vos-el escoltant un discurs de Zapatero, que sembla que estigui dictant un telegrama interminable on les pauses duren més que les paraules, per no posar l’exemple d’un altre president més proper. Com a referent tenim el Duran Lleida que si no m’equivoco va ser escollit el millor orador del 2007 al Congrés. Potser ha llegit Quintilià.

La manera de parlar en públic dels romans tampoc tenia molt a veure amb la d’ara, encotillada pels missatges curts i directes a exigències dels formats televisius (¿realment us diuen res o alguna vegada com a mínim us commouen?). Els bons discursos romans havien de convèncer els oients no només amb arguments sinó amb el do de la paraula. Intentaven commoure els ànims dels congregats amb pujades i baixades de to segons el moment, com si d’una actuació teatral es tractés. En bona mesura alguns referents moderns i propers, com Companys o Azaña, tenien un discurs més proper a Ciceró i Marc Antoni que a Ridao o de la Vega. Evidentment, en temps antics la qualitat del discurs depenia de la categoria de l’orador i ja eren habituals els demagogs. De fet van ser els grecs que inventaren el terme.

Qualsevol ocasió era bona per demostrar les qualitats oratòries, sobretot per als joves que començaven a obrir-se camí en la vida pública. Un Cèsar novell ja va fer notar la seva eloqüència en els elogis fúnebres de la seva tia Júlia, on no es va estar de dir que el seu llinatge descendia de la mateixa Venus. Sil·la i els seus futurs enemics en van prendre bona nota. Juli Cèsar no tan sols era un ambiciós i brillant general i polític, sinó un dels oradors i escriptors més valorats pels seus. Era convincent com a advocat en uns tribunals, implacable en un discurs al senat i un model per les seves arengues militars. La més famosa l’espetà als seus soldats durant la primera campanya contra els germànics en terra gala. Ell mateix conta com es va estendre el pànic entre les legions concentrades al país dels hedus (est de la Gàl·lia) i, a punt d’enfrontar-se contra les tropes del germànic Ariovist, cabdill dels sueus, per fer cas de la xerrameca de les tavernes, on els gals, uns exagerats segons Cèsar, deien que els germànics eren tan corpulents, valents i destres en les armes que ni tan sols es podia aguantar el guspireig de les seves mirades (Bellum Gallicum, I, XXXIX). Cèsar va reunir els tribuns militars i centurions i els va engegar una bronca tal que va capgirar la indisciplina en avergonyiment, i la por en una trempera incontenible de combatre. L’endemà passat els romans van arrasar les tropes d’Ariovist (al quadre de sota us adjunto l’arenga sencera).


L’orador romà més famós de tots els temps va ser Marc Tul·li Ciceró, contemporani de Cèsar. Era un itàlic d’origen plebeu (un homo nouus) i es va guanyar una merescuda reputació com advocat. Solia actuar de defensor i es preparava les causes amb tant de detall argumental i amb una tal elegància expositiva que acostumava a guanyar tots els plets. Estava tan cofoi d’ell mateix que va escriure fins a cent dels seus discursos, dels quals ens n’han arribat uns seixanta, que no està malament. Un bon exemple és la requisitòria contra Verres, un governador corrupte i mafiós de Sicília, traficant i falsificador d’obres d’art. En aquest cas Ciceró va fer de fiscal. L’advocat defensor era el més aclamat orador del moment: Hortensi. En aquest cas Ciceró no només s’hi jugava la carrera sinó tot el seu ideari d’una República honorable. L’estratègia del vell Hortensi va consistir en retardar al màxim la vista per guanyar temps. Al final es va celebrar just al final del curs judicial. Era costum que els judicis importants s’allarguessin durant mesos. Durant aquest temps Verres tenia l’oportunitat d’intentar subornar el jurat. Ciceró va sorprendre tothom amb una inusual exposició ràpida de totes les proves en un seguit de discursos breus. N’hi va haver prou amb el primer perquè Hortensi es donés per vençut i fins i tot renunciés a la rèplica. Verres va fugir cap al nord abans d’escoltar de sentència. Ciceró havia destronat el gran orador i la glòria com a advocat l’acompanyà la resta de la seva vida (no fou així pel que fa a l’èxit polític).


La formació oratòria de molts romans de pro es completava a Grècia, bressol de l’art de parlar bé. Com no podia ser menys, Ciceró va perfeccionar la seva oratòria a la millor escola de Grècia, a Rodes, dirigida per Moló. El mestre li va indicar que declamés de forma més continguda i al final, es va rendir a les habilitats de l’alumne dient-li que ara Roma havia superat Grècia també en oratòria. S’han conservat magnífics discursos grecs. Un dels més famosos és l’oració fúnebre de Pèricles durant les exèquies dels primers atenesos morts a la guerra del Peloponès. Les seves paraules no només són una alenada d’aire fresc per als ànims decaiguts dels seus conciutadans, sinó que representen una eloqüent declaració dels principis de la societat atenesa, fins al punt de ser profètica (“som admirats pels homes d’avui i ho serem pels del futur”). Un orador ben diferent, càustic i inflexible fins a la sacietat, va ser Demòstenes. El seu tema preferit eren les diatribes contra Filip II de Macedònia (es conserven amb el nom de Filípiques), que pressionava els atenesos per una aliança panhel·lènica però on ell dugués les regnes. Per Demòstenes i molts atenesos, Filip era un bàrbar que amenaçava amb acabar amb la democràcia. Malgrat la victòria final del rei macedoni al camp de batalla contra una coalició grega on participaren els atenesos, no va prendre represàlies contra el seu detractor. Si Filip volia mostrar-se com un filohel·lè no podia tocar cap dels prohoms grecs que se li enfrontessin amb la paraula, no pas amb les armes. Acomplexat pel seu origen bàrbar, va procurar que al seu successor, Alexandre, no se li notessin ni l’accent macedoni ni les maneres bastes pròpies d’un poble de pastors, i el va fer estudiar de petit amb el millor erudit grec, Aristòtil.


L’eloqüència romana, que continua ensenyant-se a les universitats i als seminaris, ha captivat els escriptors de tots els temps. Un dels exemples més magnífics són els discursos que Shakespeare posa en boca de Marc Brutus i Marc Antoni davant el poble i el cadàver de Cèsar acabat d’assassinar. Són una mostra excel·lent de com la multitud es deixa portar per les emocions del moment. D’antuvi, Brutus, amb una sinceritat i humilitat entendridores, convenç la gent que el magnicidi ha estat fet amb justícia contra un dictador noble però massa ambiciós. En acabar la multitud l’ovaciona. Després, en el que havia de ser simplement un elogi fúnebre, Antoni tomba la truita ensenyant als congregats les ferides de Cèsar i etzibar-los abrandat el molt que li deuen com a defensor del poble. La multitud es torna contra Brutus i aquest ha de fugir d’Itàlia. Un altre cas és l’arenga que Robert Graves escriu per al seu emperador tartamut Claudi. La tropa reunida davant el pretori el dia abans de l’atac definitiu sobre els caledonis, apostava si s’encallaria a partir de la primera o de la segona paraula. El mateix Claudi estava a punt d’un atac de pànic escènic abans de començar. Però per sorpresa de tothom - i del propi Claudi- , mirant fit a fit els soldats, va abandonar les notes que havia preparat i els va parlar, sense embarbussar-se ni gota, dels mèrits que recordava de cada unitat de l’exèrcit, i del molt bé que els veterans havien lluitat sota les ordres del seu enyorat germà Germànic, autèntic ídol de la tropa. Si non è vero è ben trovato.


Ciceró en un dels seus triomfs al senat contra el conjurat Catilina. Pintura de C. Maccari, s.XIX.


Arenga de Cèsar a les legions desplaçades a l’est de la Gàl·lia (Bellum Gallicum, I, XL)


Cèsar convocà el consell i hi va fer acudir els centurions de tots els ordres; els reprotxà durament, de primer, per creure’s que els calia encercar i saber on se’ls conduïa i amb quina intenció. Els assabentà que Ariovist, quan ell era cònsol, havia demanat ansiosament l’amistat del poble romà; doncs, ¿com podria ningú pensar que aquest defugiria tan lleugerament el seu deure? Si més no, ell estava convençut que quan Ariovist coneixeria les seves demandes i veuria la justícia de les seves condicions, no refusaria el seu bon tracte ni el del poble romà.1 I si en un rampell de furor o de follia emprenia la guerra ¿de que havien de tenir por? ¿És que podien desconfiar de llur propi coratge i de la sol·licitud del seu general? Ja havia estat feta la prova d’aquest enemic en temps dels nostres pares quan, derrotats per Gai Mari els cimbres i els teutons, l’exèrcit es guanyà uns llorers no pas inferiors als del seu general.[ ] En fi, aquests eren els mateixos contra els quals els helvecis havien lluitat amb avantatge moltes vegades .[ ] i, malgrat tot, aquests helvecis no s’havien pogut igualar al nostre exèrcit.2[ ] Els qui volien justificar llur esverament amb el pretext dels queviures i l’estretor del camí, es comportaven amb insolència perquè semblava que no tenien confiança en l’actuació del seu general o que intentaven dictar-li ordres.3 Aquestes qüestions eren cosa seva: de blat en facilitaven els sèquans ,els leucs i els língons.4 [ ] De com seria el camí no trigarien a jutjar-ho per ells mateixos. Quant a si no obeirien les seves ordres, segons que hom deia, o que no es posarien en marxa, això no el preocupava gens, perquè sabia que els generals a qui un exèrcit havia desobeït, és que els havia fallat la sort en un desastre militar o havien palesat llur cobdícia en quedar-los al descobert alguna mala acció. En canvi –continuà dient Cèsar- hom podia haver observat el seu desinterès durant tota la vida, tant com la seva bona sort durant la guerra contra els helvecis. Per tant, el que pensava fer qualsevol dia, ho faria tot seguit, i a la nit següent, a la quarta vigília, aixecaria el camp a fi de saber com més aviat millor què podia més en ells, si la dignitat i el deure, o la por.5 I si no el seguia ningú, ell partiria tanmateix ni que fos només amb la desena legió, de la qual no dubtava i que seria per a ell la cohort pretoriana.

Quan hagué acabat aquest parlament, van canviar de meravella els ànims de tothom; els entrà un gran entusiasme i un viu desig de combatre.”



1D’entrada Cèsar fa veure als seus oficials que igual no és necessari lluitar si es pot raonar amb el rei germànic.

2Les mateixes legions els havien clavat una pallissa uns mesos abans, de la qual els helvecis, emigrats de la Suïssa actual, no es van recuperar mai.

3Un cop més Cèsar fa referència a la seva autoritat suprema com a general en cap per soscavar les crítiques, mostrar la seva resolució i inspirar confiança.

4Pobles de la Gàl·lia aliats per necessitat o conquesta als romans.

5A part de la gravetat de la situació, propera a un motí, Cèsar segurament disfrutava en poder sermonejar als seus joves oficials de l’aristocràcia, entre els parents dels quals hi havia els seus pitjors enemics.

Traducció del llatí de Joaquim Icart. Fundació Bernat Metge 1974.


Las extrañas sensaciones (I) – La comida maldita

dilluns, de desembre 01, 2008


Se abre hoy una nueva serie de capítulos relacionados con algunos de aquellos horribles momentos súbitos que acechan tras una aparente calma; esos que, agazapados, marcan su compás, que dice Gardel, para sorprendernos en un fugaz pero intenso instante en el que consiguen que odiemos la vida. En este capítulo en concreto, el enfoque se hará sobre el cada vez más en desuso arte del yantar…


Véase esa situación en la que te decides darte un homenaje con esas croquetas que con todo cariño congelaste hace semanas (o, en su caso, compraste al señor Pescanova esperando que el cariño lo pusiera él) y que, tras freírlas, muerdes descubriendo con pavor que puedes abrasarte las encías a la vez que se te congelan los dientes por culpa del núcleo de hielo que permanece inmutable a varios cientos de grados bajo cero…gran situación, sin remedio, ya que ninguna de las soluciones más intuitivas (1. dejar que se descongele parcialmente el núcleo, para comer la parte externa solo caliente y el interior aún muy frío; 2. esperar a la descongelación total y comer la parte externa templada y mojada y el interior fresco y mojado o 3. optar por la solución definitiva, consistente en coger las dos mitades y freírlas por separado, aún menos recomendable, por cierto, por si alguien osara probar) son precisamente satisfactorias. Por cierto, que la potencia fijadora de la masa de croquetas a la superficie de los dientes y encías es proporcional a lo extremo de su temperatura, ¿o es que nadie ha recurrido, en un momento de pánico, a proceder a su despegado con la servilleta en instantes en que salvar la vida es lo único que se puede hacer?

El Perafita y Estany de la Pera…


¿Qué decir del placer de degustar una fragante mandarina proporcionadamente dulce y ácida, bien provista de sabroso jugo pero que oculta taimadas semillas durísimas y resbaladizas en su interior? Qué forma de arruinar tan noble y modesto agasajo…Dirán que quedan las naranjas, pero claro, pelarlas no es compatible con tener que manipular durante las siguientes horas algún documento importantes o cualquier tipo de aparato sensible …


Los maíces fritos: no es de conocimiento público, pero es un hecho demostrado que el Sindicato de fabricantes de este producto están obligados, siguiendo ritos ancestrales, a ubicar al menos una unidad indestructible en cada bolsa, que se descubre antes de explorar con la lengua si los durísimos restos que han aparecido tras la detonación son aún maíz o si hay alguna pieza dental que ha salido malparada…También es destacable cómo el gremio de productores y envasadores de pipas (hermanado por cierto con el Sindicato anteriormente aludido) consiguen situar estratégicamente algunas unidades podridas y ennegrecidas para sorpresa desagradable del sujeto que comenzaba a acelerar, confiado, el ritmo de pelado e ingesta.










Gran invento las tortillas, especialmente esas deliciosas en las que el artífice ha hecho el 99% perfecto, descuidándose tan solo ese trocito de cáscara (dureza 9 en la tabla de Mohs) y que a) se clava en una encía; b) se cuela entre dos muelas permaneciendo inalterada durante semanas o c) resbala por el lateral de una muela rechinando (dentera inevitable) para posteriormente clavarse en la encía; y que siempre d) te produce que la palabra salmonela aparezca en tu mente en forma de destellos.


En Navidad y otras fechas señaladas es frecuente la degustación de langostinos, otrora símbolo de distinguida clase y posición social, y ahora adquiridos en cajas de a cientos en cualquier subpermercado (véase el capítulo “La constante involución”, de octubre de 2007), seleccionados, mejorados, criados y engordados con paciencia y pienso con el único objetivo de proyectar un chorrete de color indefinido (horrible en cualquier caso) en el momento de escindir la cabeza del tórax, y que de alguna manera consigue abrirse paso hasta la ropa que con gran esmero se eligió para tan señalada fecha (ojo, lo más probable es que el mencionado chorrete libere parte de su carga pirotécnica en el pantalón, reservándose su parte más esencial un hueco inolvidable y sempiterno en la americana y/o camisa y/o corbata y/o traje de noche del sorprendido celebrante o celebranta…ni siquiera los valientes que se lanzan a jugar a cirujanos con cuchillo y tenedor suelen salir mejor parados…



Otoño, tiempo de setas; los avezados boletaires que gustan no sólo de recogerlas sino además de cocinarlas y comerlas habrán aprendido sin duda a disimular el descubrimiento de esa pequeña montaña de tierrilla que permanecía protegida en algún punto localizado en lo más profundo de la seta, y que se sitúa hábilmente sobre y entre las muelas durante segundos intensos produciendo singular sensación.


Un tema que aún no ha conseguido solucionar la ingeniería genética es el desarrollo de mejillones sin esos pelazos que hacen dudar de si se habrá filtrado a algún gato despistado y verde o a alguna asombrosa criatura del proceloso océano; claro, que ya puestos, no es la mejor idea ponerse a estudiar anatomía animal cuando lo que se tiene entre manos es un mejillón…se descubrirán complejos tubos, órganos y masas informes de los colores, formas y texturas más sorprendentes, que le conseguirán quitar el apetito que le hubiera quedado tras alguna de las sorpresas ya relatadas.


En fin, que si gustan de sobresaltos desagradables, o simplemente de sorpresas relacionadas con la comida, pueden invertir largos, amenos y muy baratos ratos leyendo toda la información de los productos alimentarios que pueden encontrar en cualquier tienda o establecimiento (exceptuando algunos de esos de delicatessen…); se maravillará contemplando las docenas de ingredientes necesarios para hacer una simple magdalena, se podrá devanar los sesos imaginando qué aspecto, sabor y forma tendría (si es que es imaginable) si se hubiera prescindido de uno solo de los componentes de la galleta filosofal…y por supuesto, si mira un poco más se sentirá halagado por el viaje que han hecho esos pepinillos hasta llegar a su banderilla, o los maravillosos países y continentes en los que habrán estado esas lentejas o esos brotes de soja en los que se reencarnó Phileas Fogg y que, por algún motivo, han recorrido más mundo que tú en un periplo que terminará en el río más cercano…


El observador


Se recomienda:

La película “Una noche en la ópera”, de Sam Wood

La canción “El día feliz que está llegando”, de Silvio Rodríguez

El libro “Historias de cronopios y de famas – Manual de instrucciones”, de Julio Cortázar


Internet ja té CriTeri

dilluns, de desembre 01, 2008
La revista Criteri aquest mes estrena el seu Blog. Així que a partir d’ara a més a més de rebre l’edició en PDF podrem consultar l’edició Web de la revista. No cal esperar més:

Senyàlia

dilluns, de desembre 01, 2008
Esperem continuar rebent les vostres aportacions a: criteri@elcrit.org!! Ja sabéu, fotos de senyals, cartells, etc., que us cridin l’atenció i/o us facin mal als ulls...compartiu-les si us plau!!


1. Aires de Barlovento, Il•la de La Palma



L’anomenada “il•la bonica” ofereix infinitat d’indrets impressionants...sembla ser que diferents cultures han volgut instal•lar-se en diferents enclaus, aparentment sense voler barrejar-se massa amb altres pobladors...


2. La Bisbal de l’Empordà




Qué bonic quan tots els ciutadans respecten les normes per, entre tots, gaudir d’una ciutat més neta i habitable...


3. Budapest (Hongria)



Entre altres problemes, els hongaresos es troben amb una perillosa proliferació de “mines” pel carrer (els que enteneu l’hongarès ja haureu vist que fins a 40 tones l’any) i clar, l’ajuntament proposa algunes mesures a l’abast de totes les butxaques per tal de posar remei al problema...

CASA ESTEBAN (Jaca)

dilluns, de desembre 01, 2008


Doncs ha arribat l’hivern, i sembla que de debò. Encara que l’esperéssim, no ha deixat de sorprendre que el fred hagi arribat tant de cop. En aquest cas, els més afavorits són els amants dels esports d’hivern, principalment l’esquí, que ja estan desitjant trobar les pistes obertes. Per si de cas, compreu-vos unes cadenes !!


Un dels llocs amb millors condicions per als esports d’hivern és Jaca, al Pirineu d’Osca, ben prop de dues mítiques estacions hivernals com Candanchú o Panticosa. En aquesta darrera, a més de l’esquí sempre podreu gaudir dels plaers del seu conegut balneari per acabar de relaxar-vos després d’una intensa jornada esquiadora, o en el cas dels que no esquiem, calmar la nostra ment mentre veiem com els de fora passen fred.


Si passeu per Jaca no us podeu perdre anar a Casa Esteban. Tot i que el seu nom sembla indicar que es tracta d’algun “asador” o “casa de comidas”, en realitat es tracta d’un local en el qual us podreu menjar una de les millors hamburgueses que mai haureu tastat.


El local està situat al costat d’una caserna de l’exèrcit, i es troba situat en l’Avinguda de la Escuela Militar de Montaña, s/n. Un local senzill, sense intencions de semblar el que no és, amb taules i cadires de fusta i que busca la comoditat i la senzillesa per sobre de cap altra cosa. Hi ha taules de diferents mides per poder adaptar-se tant al que vagi en parella, com en grup de 4 fins a un major nombre de persones (no podria especificar quantes, però crec que fins a 15 persones tindrien taula segur).


Casa Esteban


La vivència personal :

El més curiós de Casa Esteban és el sistema de funcionament, absolutament invariable, que hi ha. Tal i com entres has d’anar a demanar a la barra. Bé, primer pots seure i pensar què voldries prendre, però no hi ha cartes per saber quines possibilitats tens. Hi ha una sola carta i està penjada en una columna de la barra, o sigui que tots cap allà a veure què es pot demanar. Sobretot entrepans i plats combinats, és clar. No hi ha plats elaborats.

Un cop demanes a la barra t’assignen un número i ja pots seure. I de tant en tant, escoltes l’Esteban (l’amo del local, com podeu imaginar) cridant un número sense moure’s de la barra. Si és el teu, ja pots baixar corrent a buscar la comanda, ja que quan ha hagut de cridar el número 3 vegades comença a estar impacient.

Però valen la pena, tant l’espera (que depèn del nombre de clients que hi hagi en aquell moment) com la raresa de la situació, ja que les hamburgueses són molt i molt bones. Sobretot l’Hamburguesa Especial, no us la podeu perdre.


L’Hamburguesa Especial


El millor :

Molt divertit resulta l’Esteban, que és un malabarista de les gerres de cervesa (i ho fa realment bé perquè no li vaig veure caure ni una), i gairebé sempre fent broma.

Un clàssic és ja la broma quan et torna el canvi (haureu d’anar-hi per descobrir-ho) i quan intenta encertar de tirar la “propina” al pot llençant les monedes d’esquena (la veritat, aquí encara necessita més entrenament)


El pitjor :

Doncs al meu entendre, el sistema d’haver d’estar pendent dels números que l’Esteban crida per saber si ja està preparada la teva comanda. No et permet centrar-te en una conversa mentre esperes el menjar, ja que si hi ha molta gent i xivarri has d’estar massa pendent del tema. Però és el que passa quan en un negoci no hi ha cambrers i només hi treballen 4 persones (un a la barra, dos a la cuina, i una noia que recull el que els clients deixen a les taules)


Fins la propera


Sushi

dilluns, de desembre 01, 2008

Hooola! Aquest mes us vull presentar una recepta prou original, ara que s’acosten aquestes dates de grans àpats.

Hi ha moltes maneres de fer sushi, però avui us explicaré les dues probablement més conegudes: el sushi maki (discs d’arròs amb farciment de peix o vegetals i envoltat per alga nori) i el sushi nigiri (bola d’arròs amb peix al damunt).

El més important a l’hora de fer sushi és com bullir l’arròs perquè ens quedi al punt just per donar-li forma. Com que de vegades és difícil trobar la varietat més adequada, ho farem amb arròs del rodó normal que tots teniu a casa.

Cal, primer de tot, rentar l’arròs cru amb molta aigua, fins que perdi tot el midó. Veureu que està bé quan l’aigua surti completament transparent.

Aleshores, es posa el doble de quantitat d’aigua que d’arròs en una olla tapada. Quan arrenca a bullir, es baixa el foc al mínim i es deixa sense destapar fins que passa el temps de cocció (aprox. 15 minuts, però mireu el temps que us diu a l’envàs). Si respecteu les proporcions us quedarà al punt just, havent-se begut tota l’aigua. (NO EL RENTEU PER REFREDAR-LO!!!)

Mentre va bullint, feu l’amaniment. Heu de posar a escalfar a foc suau una part de vinagre d’arròs (o del normal, si no en teniu d’aquest), mitja de sucre i una quarta part de sal. Que s’escalfi el just per fondre els cristalls.

Tot seguit, barregeu aquesta mescla i l’arròs, amb una cullera de fusta.

Talleu els ingredients que acompanyaran l’arròs: salmó i/o tonyina crus (congeleu-los una setmana per evitar problemes amb l’anisakis), truita d’ou, espàrrecs verds, alvocat... qualsevol cosa que se us acudeixi.

I ara, muntem el sushi maki. Necessitem alga nori en làmines (tipus pasta de caneló però més gran). Aquesta s’ha de torrar directament al foc pel costat brillant, tal i com s’explica a l’envàs. Després esteneu-la amb la part brillant a sota, i poseu-hi a sobre una capa d’arròs de mig dit aproximadament (us podeu mullar les mans perquè no se us enganxi tot als dits). Cal que deixeu un parell de dits a cada costat per facilitar el muntatge. En un dels costats hi poseu afilerat el farciment... i a cargolar s’ha dit! Per fer això, hi ha qui s’ajuda amb una estoreta de bambú. Quan teniu un caneló més o menys perfecte l’aneu tallant a rodanxes amb un ganivet molt esmolat i moll d’aigua. I ja el tenim a punt.

Amb l’arròs sobrant fem el sushi nigiri. Amasseu unes boles d’arròs en forma de croqueta i hi abrigueu per sobre una làmina de peix cru.

Finalment, ja us ho podeu menjar amb palets i sucant-ho en salsa de soja. Si sou valents podeu dissoldre una mica de wasabi en la salsa.


xafi.rp@gmail.com

DIETA EQUILIBRADA (II)

dilluns, de desembre 01, 2008

El mes passat vàrem aprendre què calia menjar i amb quina freqüència per seguir una dieta equilibrada. Aquest mes posarem les quantitats que cal menjar i parlarem sobre algunes falses creences.

Les quantitats que us posaré són un standard, i hem de tenir en compte que cada persona té un metabolisme i una manera de ser que pot fer necessari modificar-les. Us servirà com a guia i, si amb aquesta quantitat us engreixeu una mica, només cal disminuir una mica la ingesta o bé fer una mica d’exercici.



1 ració del grup de la llet i els derivats làctics:


- 250 cc de llet (1 tassa)

- 2 unitats de iogurt natural

- 40-50 g de formatge (tipus bola, manxego ...)

- 125 g de formatge fresc (burgos, mató)


1 ració del grup de carns, peixos, ous i llegums:


-80 a 100 g de carn, vísceres, etc.

-150 g de peix (blanc o blau)

-1/4 de pollastre o conill

-2 ous

- Un plat de llegums (aproximadament, 80 g en cru)


1 ració del grup de cereals i fècules:


- 40 g de pa

- Un plat d’arròs, fideus, macarrons, llegums, etc. (60 a 80 g en cru)

- Una patata mitjana (150 g)


1 ració del grup de verdures i hortalisses:


- Un plat d’amanida variada (250 g aproximadament)

- Un plat de verdura fresca o congelada (250 g aproximadament)

- Un parell de pastanagues

- Un parell de tomàquets


1 ració del grup de la fruita:


- Un peça mitjana de fruita: taronja, poma, plàtan, etc.

- 2 o 3 mandarines

- 3 o 4 albercocs

- Mitja tassa de maduixots o cireres

- Un parell de talls de meló


1 ració del grup dels olis


- 1 cullerada sopera d’oli (aproximadament, 10 ml d’oli)

- 20-25 g de fruits secs (ametlles, nous, avellanes...)


Per tant si al llarg del dia hem d’ingerir 2 racions de làctics, ho podríem dividir de la manera següent:

1 got de llet per esmorzar

1 postre làctic o iogurt a mitja tarda

40 g o 50 g de formatge, que es poden prendre en una amanida, en una truita, etc.


Per cert! Ara que s’acosta Nadal, i tothom pensa en els tres o quatre kg que ens posarem de més, un consell: el menjar sobrer dels dies de Nadal les podem anar menjant però sense repetir exactament els àpats dels dies assenyalats. Què vull dir? Que si ens ha sobrat carn d’olla i peix, podem fer un dia verdura i croquetes de la carn d’olla, i un altre dia un puré amb la verdura i els cigrons de la carn d’olla i una mica de carn a la planxa. Nadal és un cop l’any: podem menjar una mica de tot, només cal que les racions siguin assenyades,....

El proper mes explicarem com fer la cistella de la compra per poder dur una dieta equilibrada al llarg de la setmana.

La recepta de desembre, el sushi, un plat que prové de l’ Orient. Per fer tot l’àpat amb aquesta influència podríem fer uns rotllets de primavera. I per acabar una macedònia de fruites incorporant litxis.


Botellón

dilluns, de desembre 01, 2008
Como contrapunto a tanta tradición navideña nos proponen algo tan original como sushi. Desde aquí sugerimos un vino, un cava y ... ¡¡¡ una cerveza !!!

Mas Candí Quatre Xarel.los 2006

Son jóvenes y trabajan en la D.O. Penedès, los responsables de Mas Candí, una bodega que comercializa esta botella y tiene un tinto y un cava como promesas. La elaboración de este vino 100 % xarel.lo tiene su particularidad, ya que ha sido envejecido 8 meses en barricas de castaño, acacia y robles francés y americano. Alcohol 13 %, precio 14.5 euros.
En copa tiene un color dorado bastante mate, no tiene brillos excesivos algo oscuro.
En nariz es fuertemente mineral, huele a humo, ceniza y piedras.
En boca sorprende el cuerpo, pero con una acidez muy conseguida. Mantiene los aromas minerales y los desarrolla. Es fresco y estructurado a la vez, tiene aromas de lima, limón verde, flores blancas, ácidas pero perfumadas. El postgusto es muy fino, unos taninos muy finos, muy bien acabados, redondos. Y prolongado. Queda un exótico recuerdo a mandarina.

Colet A Priori Cava Brut

Con la intención de diversificar la oferta catalana de cavas, Josep Colet i Orga y su empresa familiar tuvieron que pasar de la D.O. Cava a la D.O. Penedès para poder realizar este cava que ensambla 50 % de macabeo, 30 % de chardonnay, 10 % de riesling, 7 % de gewurztraminer y 3 % de muscat. Probamos una botella degollada este mayo, tras 18 meses de rima, con 11.5 % de alcohol, precio 6.95 euros.
Es de tonalidad clara más que pajiza, ya en copa apreciamos una burbuja muy fina.
En boca es complejo, claramente marcado por la fuerte aguja. Es seco y un pelín alcohólico. Desarrolla aromas a hierba seca y mantequilla. No despliega excesivamente las notas frutales. Postgusto franco.

Cantillon Lou Pepe Framboise 2005

Esta curiosa cerveza belga tiene una elaboración ciertamente complicada. Primero de todo, es de fermentación espontánea, es decir, que ningún hongo ni levadura es añadido, son los microorganismos autóctonos del ambiente los responsables de la fermentación. Además sólo se consigue en una pequeña región de Bélgica dónde las condiciones son propicias. Se realizan con 70 % de malta y 30 % de trigo y, específicamente la que probamos, se le añadieron 300 gramos frambuesas naturales por cada litro de cerveza durante la segunda fermentación. Finalmente, antes del envejecimiento en botella, pasó 2 años en barricas de Bordeaux que fueron utilizadas para el envejecimiento de vino. Os podéis imaginar que cada botella es única, casi artesanal. Contiene 5 % de alcohol y pagamos 15 euros.
Tiene en copa un tono rojo granate muy turbio, poco espumosa.
Aromas fuertemente afrutados, principalmente frambuesa muy evolucionada, amarga, amaderada.
En boca es terriblemente ácida. Es imposible beberla de un trago, hay que hacerlo a sorbitos. Tiene poco cuerpo pero el aroma es muy complejo. Principalmente destaca el sabor ácido, pero también encontramos notas amargas de la madera mezcladas con toques de frambuesa muy particulares, algo lácticos.


Opinión

El mejor de los tres es sin duda, y con mucho, el Mas Candí. Está riquísimo, es un vino de gran calidad y marida bastante bien con el sushi. Recomendamos que lo probéis. El cava no está mal, tiene una buena relación calidad precio pero esperábamos algo más del acertado ensamblaje. En cuanto a la cerveza nos hemos equivocado de pleno, tiene una acidez excesiva y no representa un buen maridaje.



Burbujita Freixenet
criteri@elcrit.org

LES NANSES

dilluns, de desembre 01, 2008

Les nanses o arts de trampa són sistemes de pesca utilitzats pels pescadors artesanals d’arreu del món per la captura de peixos, crustacis i mol·luscs. Es diu que són arts de trampa perquè tenen més o menys forma de ratera, on s’hi sol col·locar un esquer (carn de peix, crustacis, mol·luscs o equinoderms) en el seu interior per atraure l’espècie objectiu (espècie que es vol capturar), la qual hi entra, i després no pot sortir.


Les nanses són “cistelles” de forma molt variable (cilíndriques, quadrades, rectangulars, troncocòniques, etc.) construïdes a base d’un enreixat en forma de malla més o menys espessa, segons l’espècie objectiu. Les nanses clàssiques eren elaborades manualment i utilitzant materials naturals: joncs, vims, canyes, murtres, espart, oliveres i fil de cànem. Actualment, el material emprat pels pescadors per confeccionar-les és el plàstic perquè es més econòmic, fàcil de construir, conservar i emmagatzemar. A la part inferior de la nansa hi ha una boca en forma d’embut prevista de fibres fines i flexibles que permet l’entrada, però dificulta la sortida de l’espècie que han penetrat; i a la part superior, hi ha una petita obertura amb una tapa per poder extreure les especies capturades.


Les nanses es calen amb grups o individualment, depèn de l’espècie que es vol capturar, del tipus de fons i de la profunditat (2 - 100 metres) en la que es disposin. Segons la profunditat es distingeixen les nanses de costa, amb les quals es capturen peixos i mol·luscs, i nanses de profunditat, amb les quals principalment es capturen crustacis. Quan les nanses es calen en grups, aquestes són d’un número variable, entre 5 i 10, i van unides a una corda principal, al final de la qual hi va unida una plomada i aquesta última a un flotador que arriba a la superfície i senyala la presencia de l’aparell. La separació entre cadascuna és de 10 a 20 metres. Aquest tipus de calament és utilitzat per a la captura del pop roquer. Les nanses que es calen individualment, són les destinades a la captura de llagostes, congres, sargs, molles, llobarros, etc.


Els pescadors artesanals del Cap de Creus, en l’actualitat només utilitzen unes nanses anomenades morenells destinades a la captura de pop roquer. Les quals són fetes a base d’una armadura revestida d’una tela de plàstic, força atapeïda. Cal destacar que aquest tipus de pesca fa només gairebé 18 anys que s’hi dediquen a causa del preu que assoleix en la actualitat aquest mol·lusc en el mercat. Ja que anteriorment quan capturaven un pop amb un altre art de pesca el tornaven a llançar al mar perquè era molt poc valorat.


Morenells

BANKROLL I CARTA GRATIS (Free Card)

dilluns, de desembre 01, 2008

Una de les frases que més s’han de tenir en compte a l’hora de jugar-se els diners en el pòquer és aquella que diu (en castellà, que té més gràcia) : “Mira la mesa y fíjate en los jugadores. Si no eres capaz de reconocer al ‘primo’, es que el ‘primo’ eres tú.”


Aquesta lapidària frase ens ha de servir per reflexionar que, quan ens iniciem en el món del pòquer, la major part de jugadors són millors que nosaltres, i que cada vegada que seiem a jugar en una taula cal saber si els nostres rivals són molt superiors a nosaltres perquè, en aquest cas, val més que marxem abans de perdre tot el que apostem.


Aquesta norma (i, per tant, intentar classificar els jugadors que seran els nostres rivals), juntament amb la de jugar sempre als nivells adequats per al nostre bankroll (és a dir, els diners que destinarem a jugar al pòquer) han de ser regles d’or abans de començar a jugar.


Una de les claus del pòquer és evitar jugar pressionat, és a dir, amb por de perdre, ja que en aquest cas els jugadors amb més experiència ens clissaran i ens aniran plomant a base de pujades que, per por, no igualarem.


Per tant, la primera regla d’or a l’hora de jugar amb diners, és jugar-te només allò que no necessites, que et sobra. Mai jugueu diners amb la necessitat de doblar-los per poder arribar a pagar quelcom. Jugueu-vos només aquella quantitat de diners que no us faria absolutament res acabar perdent, ni que sigui en 10 minuts. Per alguns aquesta quantitat serà de 20 euros, per d’altres serà de 50€, fins i tot de 100€, i hi haurà privilegiats a qui no farà res perdre més de 1000€ o 3000€ (però no tots som iguals).


Així doncs, humilitat (saber reconèixer quan hi ha millors jugadors que nosaltres i no jugar contra ells fins que estem preparats) i control del bankroll (el que també s’anomena gestió del bankroll, un dels factors més importants a tenir en compte per part d’un jugador de pòquer a qualsevol nivell).


Per a fer una bona gestió del bankroll (és a dir, els diners que tenim per a jugar al pòquer) hi ha una sèrie de consells que hauríeu de seguir :

  • Si jugueu en taules de Fixed Limit, jugueu només en aquelles en que el vostre bankroll sigui, com a mínim, igual a 300 vegades l’aposta més alta possible. És a dir, si disposeu de 30 euros per a jugar al pòquer, heu de jugar com a molt en taules de límit 0,05$ – 0,10$ (300 x 0,10 = 30)

  • Si jugueu en taules de Pot Limit o de No Limit, el vostre bankroll ha de ser, com a mínim, igual a 700 vegades el valor de la cega gran. És a dir, per a jugar en taules de 1$-2$, hauríeu de disposar d’un mínim de 1400$ per destinar al pòquer. Amb 100$, per exemple, podeu jugar en taules de 0,05$ - 0,10$ (ja que no ens dóna per les taules de 0,10$ - 0,20$)

  • A l’hora de participar en torneigs, hem de participar en aquells en que l’entrada ens costi menys de 2,5% vegades el nostre bankroll (és a dir, una quarantena part), per tal que puguem seguir provant si no guanyem. Penseu que als torneigs hi participa molta gent: és difícil guanyar-los i tenir un alt guany econòmic. Per tant, hauríem d’estar preparats per jugar almenys 40 vegades aquell torneig per arribar a guanyar-lo (alguns posen aquest valor en un 5% del bankroll, però en aquest cas només tindríem 20 possibilitats de guanyar el torneig). Així, amb un bankroll de 40$ hauríem de participar en torneigs en que l’entrada ens costés com a màxim 1$

Després d’aquestes indicacions (si les seguiu, serà difícil que us quedeu sense bankroll), passem al tema que us vaig prometre el mes passat: la CARTA GRATIS.

La carta gratis (o Free Card) és un recurs que podem jugar quan tenim posició. És a dir, quan en una taula som els últims o penúltims a parlar.

Si després del flop les cartes comunitàries no ens han ajudat i no hem lligat res, però estem en disposició de poder fer un semi-bluff, com per exemple en el cas següent :

El flop no ens ha ajudat en absolut. No ha sortit el nostre As, tampoc el nostre 5, i per tant no tenim ni una trista parella. Però tenim possibilitats de fer un semi-bluff, ja que si el turn o el river ens porten un 2, fem una escala. I si cadascuna de les dues cartes que manquen per sortir fos de piques, aconseguiríem el color.

En aquest cas, i si volem arribar fins al river per acabar d’esgotar les nostres possibilitats d’endur-nos el pot, hem d’aconseguir fer-ho de la manera més barata possible.

Posem per cas que després del flop, els rivals que parlen abans que nosaltres no han apostat, sinó que simplement han fet Check. Ens arriba a nosaltres la paraula en darrera posició. És a dir, que si nosaltres decidim fer també Check arribarà la propera carta sense haver pagat res de res. Però en cas que la carta que surti no ens afavoreixi en absolut (no sigui una pica, ni el 2 que volem), i algú aposti abans que nosaltres, ens haurem de retirar perquè la Pot Equity no ens serà favorable, ja que en aquest cas necessitarem un 2 per fer escala (fer color ja no seria viable) i ens quedaríem amb una probabilitat del 8% que sortís el nostre 2.

Fins i tot en el cas que sortís un As estaríem en un dilema de fer call a l’aposta que ens fessin després del turn, ja que el nostre kicker (el 5 que acompanya l’As) és molt baix, i qualsevol A6, A7, A8, A9, AT, AJ, AQ, AK ens guanyaria. Fins i tot qualsevol A3 i A4, que ja tindrien doble parella feta. Massa combinacions, si pensem que molts jugadors juguen sempre que tenen un As a la mà.

Però quin significat té que cap dels nostres rivals hagi apostat després del flop?? Doncs probablement que cap d’ells no ha lligat res, tal i com ens ha passat a nosaltres.

Per tant, en cas que siguem els últims a parlar, en cas que ningú hagi apostat abans que nosaltres i que tinguem a la mà un semi-bluff (és a dir, opcions de guanyar amb les cartes que vindran) i si volem arribar fins al river per esgotar les possibilitats de lligar l’escala (ja hem vist que si fem Check, probablement haurem de llençar les nostres cartes en el turn), enlloc de fer Check ens surt més a compte apostar, és a dir fer servir el nostre semi-bluff com vam veure en l’entrega anterior.

Perquè, si fer Check és el més barat i hem quedat que volem gastar el mínim possible??

Doncs perquè si apostem, els rivals poden pensar que hem lligat una parella de J, o una doble parella. D’entrada això pot fer que algun rival tiri immediatament les cartes i ens quedem amb un rival menys que fent Check ens enduríem al turn (per tant, menys competència i més possibilitats de guanyar la mà).

Com que les apostes es fan en funció del pot, és més barat apostar en el flop que en el turn, ja que en el turn el pot és major.

Així, si apostem després del flop amb el semi-bluff una aposta de mig pot, alguns rivals marxen (bo), i alguns fan call (però molt probablement tampoc no han lligat res).

Després del turn, si no han lligat amb la carta que surt tornaran a fer Check, pel que ens arribarà una possibilitat de veure gratis el river (d’aquí la carta gratis) i exhaurir les nostres probabilitats de lligar l’escala o el color.

I encara que hagin lligat al turn, si pensen que tenim una parella de J i surt una carta inferior, no apostaran perquè pensaran que encara estem per davant.

Si surten una Q o una K, són les úniques probabilitats que apostin perquè superen la nostra, imaginada per ells, parella de J.

Però si surt un A ens afavoreix a nosaltres, perquè ens dóna parella màxima i la possibilitat d’apostar fort fent-los creure que tenim doble parella A-J (gràcies a l’aposta del flop pensen que tenim una J segur), pel qual amb una aposta forta (tot el pot, o un All-in) molt possiblement es tirarien totes les combinacions d’asos que hem vist abans, pensant que tenim A-J.

Per tant, una petita aposta de mig pot després del flop ens ha donat una posició de força en la mà, ens pot permetre arribar gratis al river tot esgotant les possibilitats de lligar una mà forta real, o ens permet apostar fort tot fent pensar als rivals que tenim una mà millor que no pas la que tenim realment a les mans. Penseu que, en aquest cas, aquesta tàctica només ens obligaria a llençar les cartes en cas que sortís una Q o bé una K (i només hi ha un 8% de probabilitats que apareguin en el turn) perquè ens atacarien pensant que tenim parella de J. Però un 92% de les vegades aconseguirem amb tota probabilitat arribar al river havent fet una petita aposta després del flop.

Aprofiteu les cartes gratis: si al river no teniu res, simplement tireu les cartes i hem gastat el mínim possible havent esgotat totes les cartes que podien sortir !!!

Fins la propera

L'art de les muses - EUTERPE: PARIS COMBO

dilluns, de desembre 01, 2008

Info: Cabaret, french pop, swing, jazz, tots aquests estils combinats donen Paris Combo. Aquest mestissatge musical és el reflex dels orígens del seus membres. Paris Combo naix al 1995. El grup el conformen el trompetista australià Lewis (que recorda les bandes de swing dels anys 30) que també toca el piano (tot aportant l'estil jazzy a la banda); Potzi, guitarrista de la mediterrània que ens regala sons tzigans, el contrabaixista malgash Mano, i els dos francesos: François (bateria) i la meravellosa veu de Belly du Berry (que recorda a Edith Piaf o Anna Purnell). Tot això fa dels “Combo” un grup pràcticament irresistible. Malgrat els últims anys d’inactivitat, és més que recomanable tenir-los en alguna carpeta de l'ordinador, al reproductor o a la prestatgeria.

Paris Combo, una musa que sempre inspira.



Àlbums recomanats: Paris Combo (1997), Living Room (1999), Live (2002). Cançó: Fibre de verre (http://es.youtube.com/watch?v=yn0feHoVBIo)

Moment per a escoltar-los: La seva música és agraïda per a fer feines de casa, com ara rentar els plats o passar l'aspirador ja que aquestes rutines adquireixen un toc de glamour. Això sí, téns el perill que et quedi la casa per escombrar... i si no, mira: http://es.youtube.com/watch?v=MogQbEjsbEI

LA COMPILATION: “el crit”

Quantes vegades has regalat un “mescladillo”, “recopilatori”, “mix” o en els casos més cools una “compilation”? La mini-compilation del mes vindrà fixada per un tema. El tema d'aquesta setmana és “el crit”, que no és molt harmònic o melòdic però que en alguns casos pot esdevenir quelcom catàrtic (Milla Jovovich versionant Satellite of Love de Lou Reed a la pel·lícula The Million Dollar Hotel de Wim Wenders: http://es.youtube.com/watch?v=BaX1EP5budQ), seductor (Nouvelle Vogue versionant Too drunk to fuck de Dead Kennedys: http://es.youtube.com/watch?v=Hapufz1NFkY), irònic o no (Fais-moi mal Johnny, composada per l'escriptor Boris Vian, interpretada per ell mateix i l'actriu Magali Noel, els del youtube són dos personatges fent una parodia d’aquesta cançó) : http://es.youtube.com/watch?v=Ll_jOxPSJPI&feature=related) o d'impotència cantada per la ja coronada reina dels crits Björk, acompanyada de l’estupenda PJ Harvey ,versionant Satisfaction: http://es.youtube.com/watch?v=2AX2bcWtg1Q .


Fins una altra.


Lady Godiva.


CADIRES

dilluns, de desembre 01, 2008

El concurs

dilluns, de desembre 01, 2008


Hola!!!


Comencem nova temporada amb força novetats...


Com podeu comprovar, “l’On és” se’ns ha transformat en el “Què és?” i a més, li ha sortit un germà bessó...el “Qui és?” !! Quants canvis!! Serà la crisis global???


Us expliquem el funcionament del concursos :



QUÈ ÉS?”


Aquesta temporada “l’on és” canvia lleugerament de format. Continuarem amb la publicació de 3 imatges, però aquest cop no correspondran a indrets sinó a obres d’art: una pintura, una escultura i una obra arquitectònica. Si sabeu el nom de l’obra i de l’artista (si és conegut), envieu un correu amb les respostes a l’adreça elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 1 punt per resposta encertada!!

Per començar el concurs, aquesta setmana ho farem “facilet”...




Les obres:

1- Pintura 2-Escultura





3 – Arquitectura




QUI ÉS?”


Aquest nou concurs té dos objectius clars.


D’una banda, l’esperit de fer-vos passar una bona estona cercant qui és el personatge a qui corresponen les línies que el descriuen.

I el segon objectiu és que conegueu algunes curiositats i particularitats de personatges força coneguts, mentre llegiu la seva biografia per a contrastar-la amb les pistes que us donem.


Si coneixeu el nom del personatge envieu la resposta a: elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 2 punts a qui encerti de qui es tracta!

Aquest punts es sumaran als del “què és” i al final de cada mes es publicarà la classificació provisional del concurs. Animeu-vos i participeu!!


El personatge:


Per ser aquesta la primera entrega del nou concurs, comencem amb un personatge català:


  • Va néixer al carrer de Cavallers de la capital de Ponent


  • Va néixer el segle XIX i va morir el segle XX, als 49 anys, ofegat mentre intentava salvar la seva dona en un naufragi


  • Pianista virtuós, va estudiar a Barcelona on als 17 anys va guanyar un primer premi com a intèrpret


  • També va estudiar a París, on va ser amic de Claude Debussy, Maurice Ravel i Camille Saint-Saëns


  • La seva obra més reconeguda està inspirada en l’obra d’un famós sord


  • Va tocar a la Casa Blanca per al president dels Estats Units mateix


  • Qui és ????

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes