Una de romans - Institutio oratoria

Institutio oratoria

Quintilià va escriure fa poc menys de 2000 anys un tractat de l’art de parlar en públic. No era el primer pedagog de l’oratòria a abordar el tema, però és un bon exemple de la importància que es donava a l’eloqüència en el món antic, grec i romà. S’ha dit que sense l’oratòria no s’hagués concebut la democràcia. A Roma s’havia de tenir una sòlida formació oratòria per optar a qualsevol càrrec públic de mèrit. Si qualsevol senador de la República aixequés el cap i veiés com s’expressen la majoria dels nostres politics contemporanis li vindrien ganes de vomitar. Imagineu-vos-el escoltant un discurs de Zapatero, que sembla que estigui dictant un telegrama interminable on les pauses duren més que les paraules, per no posar l’exemple d’un altre president més proper. Com a referent tenim el Duran Lleida que si no m’equivoco va ser escollit el millor orador del 2007 al Congrés. Potser ha llegit Quintilià.

La manera de parlar en públic dels romans tampoc tenia molt a veure amb la d’ara, encotillada pels missatges curts i directes a exigències dels formats televisius (¿realment us diuen res o alguna vegada com a mínim us commouen?). Els bons discursos romans havien de convèncer els oients no només amb arguments sinó amb el do de la paraula. Intentaven commoure els ànims dels congregats amb pujades i baixades de to segons el moment, com si d’una actuació teatral es tractés. En bona mesura alguns referents moderns i propers, com Companys o Azaña, tenien un discurs més proper a Ciceró i Marc Antoni que a Ridao o de la Vega. Evidentment, en temps antics la qualitat del discurs depenia de la categoria de l’orador i ja eren habituals els demagogs. De fet van ser els grecs que inventaren el terme.

Qualsevol ocasió era bona per demostrar les qualitats oratòries, sobretot per als joves que començaven a obrir-se camí en la vida pública. Un Cèsar novell ja va fer notar la seva eloqüència en els elogis fúnebres de la seva tia Júlia, on no es va estar de dir que el seu llinatge descendia de la mateixa Venus. Sil·la i els seus futurs enemics en van prendre bona nota. Juli Cèsar no tan sols era un ambiciós i brillant general i polític, sinó un dels oradors i escriptors més valorats pels seus. Era convincent com a advocat en uns tribunals, implacable en un discurs al senat i un model per les seves arengues militars. La més famosa l’espetà als seus soldats durant la primera campanya contra els germànics en terra gala. Ell mateix conta com es va estendre el pànic entre les legions concentrades al país dels hedus (est de la Gàl·lia) i, a punt d’enfrontar-se contra les tropes del germànic Ariovist, cabdill dels sueus, per fer cas de la xerrameca de les tavernes, on els gals, uns exagerats segons Cèsar, deien que els germànics eren tan corpulents, valents i destres en les armes que ni tan sols es podia aguantar el guspireig de les seves mirades (Bellum Gallicum, I, XXXIX). Cèsar va reunir els tribuns militars i centurions i els va engegar una bronca tal que va capgirar la indisciplina en avergonyiment, i la por en una trempera incontenible de combatre. L’endemà passat els romans van arrasar les tropes d’Ariovist (al quadre de sota us adjunto l’arenga sencera).

L’orador romà més famós de tots els temps va ser Marc Tul·li Ciceró, contemporani de Cèsar. Era un itàlic d’origen plebeu (un homo nouus) i es va guanyar una merescuda reputació com advocat. Solia actuar de defensor i es preparava les causes amb tant de detall argumental i amb una tal elegància expositiva que acostumava a guanyar tots els plets. Estava tan cofoi d’ell mateix que va escriure fins a cent dels seus discursos, dels quals ens n’han arribat uns seixanta, que no està malament. Un bon exemple és la requisitòria contra Verres, un governador corrupte i mafiós de Sicília, traficant i falsificador d’obres d’art. En aquest cas Ciceró va fer de fiscal. L’advocat defensor era el més aclamat orador del moment: Hortensi. En aquest cas Ciceró no només s’hi jugava la carrera sinó tot el seu ideari d’una República honorable. L’estratègia del vell Hortensi va consistir en retardar al màxim la vista per guanyar temps. Al final es va celebrar just al final del curs judicial. Era costum que els judicis importants s’allarguessin durant mesos. Durant aquest temps Verres tenia l’oportunitat d’intentar subornar el jurat. Ciceró va sorprendre tothom amb una inusual exposició ràpida de totes les proves en un seguit de discursos breus. N’hi va haver prou amb el primer perquè Hortensi es donés per vençut i fins i tot renunciés a la rèplica. Verres va fugir cap al nord abans d’escoltar de sentència. Ciceró havia destronat el gran orador i la glòria com a advocat l’acompanyà la resta de la seva vida (no fou així pel que fa a l’èxit polític).

La formació oratòria de molts romans de pro es completava a Grècia, bressol de l’art de parlar bé. Com no podia ser menys, Ciceró va perfeccionar la seva oratòria a la millor escola de Grècia, a Rodes, dirigida per Moló. El mestre li va indicar que declamés de forma més continguda i al final, es va rendir a les habilitats de l’alumne dient-li que ara Roma havia superat Grècia també en oratòria. S’han conservat magnífics discursos grecs. Un dels més famosos és l’oració fúnebre de Pèricles durant les exèquies dels primers atenesos morts a la guerra del Peloponès. Les seves paraules no només són una alenada d’aire fresc per als ànims decaiguts dels seus conciutadans, sinó que representen una eloqüent declaració dels principis de la societat atenesa, fins al punt de ser profètica (“som admirats pels homes d’avui i ho serem pels del futur”). Un orador ben diferent, càustic i inflexible fins a la sacietat, va ser Demòstenes. El seu tema preferit eren les diatribes contra Filip II de Macedònia (es conserven amb el nom de Filípiques), que pressionava els atenesos per una aliança panhel·lènica però on ell dugués les regnes. Per Demòstenes i molts atenesos, Filip era un bàrbar que amenaçava amb acabar amb la democràcia. Malgrat la victòria final del rei macedoni al camp de batalla contra una coalició grega on participaren els atenesos, no va prendre represàlies contra el seu detractor. Si Filip volia mostrar-se com un filohel·lè no podia tocar cap dels prohoms grecs que se li enfrontessin amb la paraula, no pas amb les armes. Acomplexat pel seu origen bàrbar, va procurar que al seu successor, Alexandre, no se li notessin ni l’accent macedoni ni les maneres bastes pròpies d’un poble de pastors, i el va fer estudiar de petit amb el millor erudit grec, Aristòtil.

L’eloqüència romana, que continua ensenyant-se a les universitats i als seminaris, ha captivat els escriptors de tots els temps. Un dels exemples més magnífics són els discursos que Shakespeare posa en boca de Marc Brutus i Marc Antoni davant el poble i el cadàver de Cèsar acabat d’assassinar. Són una mostra excel·lent de com la multitud es deixa portar per les emocions del moment. D’antuvi, Brutus, amb una sinceritat i humilitat entendridores, convenç la gent que el magnicidi ha estat fet amb justícia contra un dictador noble però massa ambiciós. En acabar la multitud l’ovaciona. Després, en el que havia de ser simplement un elogi fúnebre, Antoni tomba la truita ensenyant als congregats les ferides de Cèsar i etzibar-los abrandat el molt que li deuen com a defensor del poble. La multitud es torna contra Brutus i aquest ha de fugir d’Itàlia. Un altre cas és l’arenga que Robert Graves escriu per al seu emperador tartamut Claudi. La tropa reunida davant el pretori el dia abans de l’atac definitiu sobre els caledonis, apostava si s’encallaria a partir de la primera o de la segona paraula. El mateix Claudi estava a punt d’un atac de pànic escènic abans de començar. Però per sorpresa de tothom - i del propi Claudi- , mirant fit a fit els soldats, va abandonar les notes que havia preparat i els va parlar, sense embarbussar-se ni gota, dels mèrits que recordava de cada unitat de l’exèrcit, i del molt bé que els veterans havien lluitat sota les ordres del seu enyorat germà Germànic, autèntic ídol de la tropa. Si non è vero è ben trovato.

Ciceró en un dels seus triomfs al senat contra el conjurat Catilina. Pintura de C. Maccari, s.XIX.

Arenga de Cèsar a les legions desplaçades a l’est de la Gàl·lia (Bellum Gallicum, I, XL) “Cèsar convocà el consell i hi va fer acudir els centurions de tots els ordres; els reprotxà durament, de primer, per creure’s que els calia encercar i saber on se’ls conduïa i amb quina intenció. Els assabentà que Ariovist, quan ell era cònsol, havia demanat ansiosament l’amistat del poble romà; doncs, ¿com podria ningú pensar que aquest defugiria tan lleugerament el seu deure? Si més no, ell estava convençut que quan Ariovist coneixeria les seves demandes i veuria la justícia de les seves condicions, no refusaria el seu bon tracte ni el del poble romà.1 I si en un rampell de furor o de follia emprenia la guerra ¿de que havien de tenir por? ¿És que podien desconfiar de llur propi coratge i de la sol·licitud del seu general? Ja havia estat feta la prova d’aquest enemic en temps dels nostres pares quan, derrotats per Gai Mari els cimbres i els teutons, l’exèrcit es guanyà uns llorers no pas inferiors als del seu general.[ ] En fi, aquests eren els mateixos contra els quals els helvecis havien lluitat amb avantatge moltes vegades .[ ] i, malgrat tot, aquests helvecis no s’havien pogut igualar al nostre exèrcit.2[ ] Els qui volien justificar llur esverament amb el pretext dels queviures i l’estretor del camí, es comportaven amb insolència perquè semblava que no tenien confiança en l’actuació del seu general o que intentaven dictar-li ordres.3 Aquestes qüestions eren cosa seva: de blat en facilitaven els sèquans ,els leucs i els língons.4 [ ] De com seria el camí no trigarien a jutjar-ho per ells mateixos. Quant a si no obeirien les seves ordres, segons que hom deia, o que no es posarien en marxa, això no el preocupava gens, perquè sabia que els generals a qui un exèrcit havia desobeït, és que els havia fallat la sort en un desastre militar o havien palesat llur cobdícia en quedar-los al descobert alguna mala acció. En canvi –continuà dient Cèsar- hom podia haver observat el seu desinterès durant tota la vida, tant com la seva bona sort durant la guerra contra els helvecis. Per tant, el que pensava fer qualsevol dia, ho faria tot seguit, i a la nit següent, a la quarta vigília, aixecaria el camp a fi de saber com més aviat millor què podia més en ells, si la dignitat i el deure, o la por.5 I si no el seguia ningú, ell partiria tanmateix ni que fos només amb la desena legió, de la qual no dubtava i que seria per a ell la cohort pretoriana. Quan hagué acabat aquest parlament, van canviar de meravella els ànims de tothom; els entrà un gran entusiasme i un viu desig de combatre.” 1D’entrada Cèsar fa veure als seus oficials que igual no és necessari lluitar si es pot raonar amb el rei germànic. 2Les mateixes legions els havien clavat una pallissa uns mesos abans, de la qual els helvecis, emigrats de la Suïssa actual, no es van recuperar mai. 3Un cop més Cèsar fa referència a la seva autoritat suprema com a general en cap per soscavar les crítiques, mostrar la seva resolució i inspirar confiança. 4Pobles de la Gàl·lia aliats per necessitat o conquesta als romans. 5A part de la gravetat de la situació, propera a un motí, Cèsar segurament disfrutava en poder sermonejar als seus joves oficials de l’aristocràcia, entre els parents dels quals hi havia els seus pitjors enemics. Traducció del llatí de Joaquim Icart. Fundació Bernat Metge 1974.

Share this: