Imperium

dilluns, d’abril 05, 2010

•

Una de romans

“Estan bojos aquests romans”
Obèlix


El romà ha estat l’imperi més durador de la història i el que ha aportat més a l’avenç de la civilització occidental. Entre altres coses va llegar llengua, dret, organització política, religió i urbanisme. Dit així ens pot semblar que els romans eren molt conscients del seu “destí universal”. Res ben lluny de la veritat, almenys al principi. Eren imperialistes improvisats. La República no s’havia proposat dominar les terres fora d’Itàlia d’una manera preconcebuda, com solia passar amb imperis anteriors, com el persa o posteriors, com el mongol o l’espanyol. El senat –i amb ell el poble romà- es va anar trobant al llarg dels segles II i I aC en situacions de domini per carambola, pel joc d’aliances o a conseqüències estratègiques d’altres guerres o per l’ambició dels seus generals.

Escenari: les Gàl·lies

Quan Juli Cèsar va ser investit com a procònsul de la Gàl·lia Transalpina la seva intenció no era envair-la tota set anys després. Si que anava a buscar al glòria personal i amb ella la de la República, però ni molt menys esperava a priori aquests èxits de conquesta. Li van portar les circumstàncies. Primer va ser la lluita contra els Helvecis. Havien abandonat amb tot el seu poble les seves valls alpines, fustigats per incursions germàniques. Van demanar als romans que intercedissin per ells davant els gals per poder-se establir a la Gàl·lia, però es clar, totes les terres ja tenien els seus habitants. Com que els helvecis no voleïn tornar enrere, al final Cèsar els va declarar enemics de Roma i els va vèncer. Va ser una situació ideal per posar sota la tutela de Roma els pobles de l’est de la Gàl·lia. Pel que fa els helvecis una part els acolliren finalment els poble gal dels hedus, aliat dels romans, i la resta els va aprovisionar de blat perquè poguessin tornar a reocupar les seves terres alpines, temorós que l’ envaïssin els germànics, els més bàrbars entre els bàrbars per als romans.

Poc temps després va venir la demanda d’ajut per part dels rivals dels hedus, els arverns i els sèquans, contra un cabdill germànic, Ariovist que s’havia instal·lat a les seves terres. Els germànics feien por. Eren alts, forts, acostumats a la vida a l’aire lliure, a exercitar-se amb les armes i a viure de la guerra una tribu contra l’altra. Per això els gals els llogaven con a mercenaris. Els arverns i els sèquans van demanar els serveis d’Ariovist, sense comptar que aquest s’emportaria a tota la tribu, unes cent vint mil persones, per establir-se a l’altra banda del Rin i exigir ostatges i tribut als gals. I ara els gals abans enfrontats demanaven ajut de comú acord a les poderoses legions, després de comprovar com de fàcilment s’havien desfet dels helvecis. Era l’ocasió perfecta per estendre la influència – amb de facto de domini – sobre la major part de la Gàl·lia. No obstant, els mateixos soldats romans estaven aterrits del que explicaven els gals sobre el valor en batalla dels germànics. Cèsar va reunir tots els centurions*, els va sermonejar i amb el seu ascendent sobre la tropa la va posar a motlle. En una sola batalla les legions van arrasar els temibles guerrers d’Ariovist. Cèsar va aprofitar la conjuntura per crear aliances, tota una sèrie de clientela de cabdills gals submisos. Cèsar va aprofitar a la perfecció la política de “divideix a venceràs”, ja que en més d’una ocasió va lluitar contra pobles gals a petició d’altres gals. I si no eres aliat de Roma havies de patir el seu domini de forma descarada, més fort com pitjor era l’ofensa. Si era lleu, es limitava a acceptar el domini de Roma i el pagament de tributs. Si el poble havia ofert una resistència obstinada, el més segur era que els vençuts acabessin venuts com a esclaus. No obstant, Cèsar es caracteritzava per les seves mostres de clemència i tendia a demanar ostatges i tributs per una insubordinació sense traïdoria i a respectar les institucions de govern locals.

Figura 1. La Gàl·lia tal com la dividien els romans en temps de Cèsar.

La postura d’un o altre general amb càrrec de pròconsul durant la república era observada amb lupa des del senat. A causa de la seva ambició – i la des altres- Cèsar no tenia pocs enemics. Els seus adversaris del senat van aprofitar per declarar que emprenia una guerra il·legal contra els gals, ja que havia actuat fora els límits de la província assignada (la Gàl·lia Cisalpina, és a dir el nord d’Itàlia) sense l’aprovació del senat. Fins i tot van acusar-lo de vulnerar el “dret de gens”, al lluitar contra pobles que no havien ofès a Roma. Tot era un joc polític. Però el poble ras romà estava meravellat pels triomfs europeus de Cèsar, tant o més que si hagués guanyat la Champions de l’època, això si, a sang i fetge. No hem d’oblidar que Cèsar era el líder el patit popular, format per membres de l’aristocràcia empobrida que no trobaven setial entre els conservadors optimates del senat.

Cèsar, amb l’excusa de buscar la seguretat de les conquestes o dels pobles gals aliats de Roma, va portar la guerra fins al país dels belgues i més endavant a Britània, amb l’excusa que aquets oferien ajut des de les Illes als seus cosins del continent. I així va aconseguir apropiar-se de tota la Gàl·lia i fer les primeres incursions a Britània (tot i que el domini de les illes no va arribar fins més tard). Fins i tot, com a demostració de força, va travessar el Rin i penetrar els frondosos boscos de Germània per demostrar als seus pobles, que tanta propensió tenien a travessar el riu per ocupar les fèrtils terres gales, que els romans també els podien amenaçar el seu país. La travessa del canal de la Manxa i del Rin tenien un efecte més propagandístic que de conquesta, però que a Cèsar li reportarem fama entre els romans, que esperaven ansiosos els seus “articles” de corresponsal de guerra, que es convertiren en els famosos “Comentaris de la Gerra a les Gàl·lies”, el best seller de l’època. Ho sento, però l’irreductible poble gal de Bretanya no apareix en aquests comentaris, i no hi ha raó per pensar que va existir mai.



* Veure lliurament d’Una de romans SPQR.


Escenari: Hispània

A Hispània, la conquesta també va tenir un major grau d’improvisació, en bona part perquè no tenia un únic protagonista, sinó que eren els diferents procònsuls, que eren enviats pel senat els que intentaven assegurar els territoris d’ibers, celtibers i lusitans aconseguits als cartaginesos. Però allí la lluita va durar molt més temps, i fins a August no es va pacificar del tot, amb la victòria de la seva mà dreta Agripa sobre càntabres i bascos, últims resistents, que podrien representar perfectament el paper d’Astèrix sense necessitat de poció màgica.

A Hispània el domini romà va venir sobrevingut per la segona guerra púnica. Els cartaginesos havien fet seu el domini de la meitat sud d’Hispània. Un tractat amb Roma establia el límit nord dels dominis a l’Ebre i en tot cas sembla que els romans, al principi, no tenien massa clar quin dels dos rius eren). El fet és que el rearmament dels cartaginesos va alertar Roma, que ja no se’n fiava d’ells, després de la victòria romana a la primera guerra púnica. La guerra oberta es va acabar desencadenant amb el setge d’Aníbal a la ciutat grega de Sagunt, aliada dels romans. Va ser la gota que va fer vessar el got de les reticències dels senadors antibel·licistes per declarar la guerra a Cartago. L’escenari d’operacions es va traslladar Sicília, ja romana, a Hispània i amb ell el desembarcament de les primeres tropes a Empúries el 218 a C.

La situació a Hispània va ser conflictiva. Primer es van subjugar els pobles ibers, amb els ilergetes, habitants de la plana de Lleida, com a os pedrer molt dur de rossegar. Després els celtibers i els lusitans i finalment els càntabres, després de més de 150 anys de lluites i tractats. No es va establir un ordre polític clar, ja que el govern romà anava prenent mesures sobre l marxa en funció de cada campanya i cada situació. No era un propòsit premeditat de fer-se amb tota la península fins a Pompeu el Gran i, sobretot, posteriorment ja amb l’emperador August.

Figura 2. Conquesta d’Hispània pels romans fins al 29 aC.
Font: www.tesorillo.com/hispania/mapas1.htm

Escenari: la Hèl·lade

A Orient va passar tres quarts del mateix. Mitrídates, rei de Pontus, va amenaçar l’hegemonia romana a la incipient província d’Àsia (l’oest de l’actual Turquia), presentant-se com el nou Alexandre Magne que recuperaria la llibertat dels grecs. S’hi van aliar diverses ciutats gregues sota tutela romana. L’història va acabar fatal per les polis gregues que encara gaudien d’un ampli grau d’autonomia política. El futur dictador romà Sila, va comandar la represàlia contra Mitrídates. El va derrotar i va signar una pau amb ell, que abans de perdre bous i esquelles es va retirar el seu Pontus. Si s’hagués quedat a casa hauria estalviat la pèrdua definitiva de llibertat dels grecs, almenys durant alguna temporada. El triomf li va permetre a Sila apoderar-se personalment de Grècia i subjugar-la difinitivament a Roma sota forts tributs. Alhora, va aprofitar per rapinyar cap a la capital totes les escultures que va trobar a les àgores i temples, així com tresors votius dipositats durant segles al santuari de Delfos. Els escultors romans van tenir a partir de llavors els models originals de les més famoses escultures gregues (els Picasso de l’època) per poder fer-ne còpies a l’engròs. Això explica, com a mal menor, perquè avui en dia coneixem la majoria d’originals grecs només a partir de les còpies romanes.

I així anar fent. Gràcies al poder del seu exèrcit, la seva força de determinació, la gran capacitat d’organització i un poder polític sòlid, a comparació de la fragmentació política de la major part dels seus oponents, des d’ibers a grecs, Roma va anar conquerint ara un poble ara un altre fins a envoltar tot el Mediterrani sota els designis d’una sola ciutat. No obstant, no era un pla predeterminat al principi, quan les legios van començar a sortir d’Itàlia. Roma va anar improvisant segons l’ocasió, i conscient amb el pas del temps, de la seva superioritat militar i organitzativa va anar tirant del carro.

Figura 3. Províncies romanes al segle II. Font: Jani Niemenmaa, 2004.

Fi de la història

L’imperi romà no va arribar fins a la seva màxima extensió fins al segle II, als temps de Trajà, quan el poder imperial ja estava més que consolidat. De fet, la dinastia dels antonins va ser l‘edat d’or de l’Imperi. En aquella època ja es tractava descaradament d’expedicions de conquesta pura i dura, on els emperadors romans, amos i senyors dels designis de l’Imperi (amb el permís ja no del senat sinó de les legions), pretenien guanyar-se la glòria eterna i l’admiració del poble emulant les antigues patums: els escipions, Cèsar, Pompeu, August o Vespasià. Trajà va subjugar els dacis (actual Romania, on encara parlen una llengua llatina enmig del món eslau) i derrotar finalment els temibles parts (els successors de l’imperi persa), que sempre havien ridiculitzat militarment els romans. Trajà no va aconseguir gaire d’ells, més aviat van quedar en taules. Però tant o més important va ser recuperar les ensenyes de les legions perdudes 150 anys abans pel triumvir Crassus, una derrota que els romans no havien paït i que era una nafra a l’orgull romà. Adrià, el successor de Trajà i d’origen hispà com ell, va posar fi a les guerres de conquesta, per decepció de l’exèrcit, ansiós de més glòria i botí, i del poble, que esperava renovar més victòries en les “competicions” internacionals. Trajà va ser més sensat. Conscient de les dificultats de mantenir un Imperi tant bast i complex es va dedicar a administrar-lo visitant constantment les províncies, i ben fet que va fer. Qui els havia de dir als romans, convençuts ja llavors dels designis universals de la seva ciutat, que un segle després, el teatre d’operacions es traslladaria a camp propi.

La decadència del poder i de l’ànima romana, la crisi econòmica, i l’avenç militar cultural dels pobles germànics en va propiciar la caiguda, lenta, però inexorable del poder romà d’occident. Després d’un segle de davallada el cop definitiu va arribar el 476 amb la caiguda de Ràvena (capital llavors de l’Imperi d’occident) i la deposició de Ròmul August (curiosament primer i únic emperador amb el nom del mític fundador de Roma) en mans dels ostrogots d’Odoacre. Però la influència i prestigi de l’imperi romà d’occident havia estat tant forta que precisament a l’any 800, Carlemany, rei dels francs (un poble germànic), es va fer coronar pel papa Lleó III com emperador del sacre imperi romanogermànic, successor d’un títol que encara enlluernava i que va ser utilitzat pels emperadors austríacs fins que Napoleó els en va deposar.


Rara Avis

LLEGIR MÉS

Otium II

divendres, de març 05, 2010

•

Una de romans

Carreres de carros

Entre les jocs més antics, segurament ja en temps del a monarquia, figuren les curses de cavalls. Se celebraven al Circ Màxim. Igual que altres espectacles, com els gladiadors, tenien un origen religiós, en el qual se sacrificava el cavall vencedor. La seva sang es vessava per garantir la fecunditat de la terra i de la gent. El fet que fos el cavall vencedor el sacrificat no era gratuït, ja que en ser el millor, s’assegurava que la terra rebia el millor tribut. L’espectacle era un afegit. Evidentment, en plena república la gent anava a les carreres a divertir-se i a apostar. La seva popularitat era aprofitada per festejar les victòries en la guerra i solien anar precedides per la desfilada triomfal.

Les carreres de carros no tenien res a envejar a les curses de motos o cotxes actuals. Requerien tècnica, velocitat, reflexos, audàcia, riscos. El carro era lleuger i alhora resistent amb un sol timó, eix per dues rodes i plataforma. El conduïa l’auriga protegit per un casc i amb les regnes enrotllades al pit, que tallava amb un ganivet molt afilat en cas d’accident. Cada auriga, carro i parella (bigae) o quartet (quadrigae) de cavalls anava d’un color: blanc, verd, blau i vermell, per cadascuna de les quals hi havia supporters incondicionals.

El magistrat que presidia la cursa donava el senyal de sortida ventant un mocador des de la tribuna, senyal que repeteixen els presidents de les corridas de toros per iniciar una lídia. Donat el senyal, s’obrien els panys de les barreres de les cotxeres i els carros sortien disparats a la pista aixecant núvols de pols davant els crits de la gent. Molts carros xocaven entre ells o no prenien bé les corbes maleïdament tancades i els aurigues acabaven per terra. Segurament l’espectacle més semblant que es pot contemplar avui en dia és el palio de Siena.

Mosaic d’una quàdriga con servat a Barcino, on es poden llegir els noms del cavalls. Al sigle II dC., un ciutadà de Barcino, Lucius Minicius Natalis, va formar part de l’equip de campions de quàdriques dels 227 jocs olímpics.

Gladiadors

Els grecs moderns no coneixien les lluites de gladiadors. Però tampoc en van ser els romans els inventors. Se’n sol atribuir l’origen als etruscs, tot i que possiblement ho practicaven altres pobles de l’arc mediterrani (ibers i aqueus homèrics inclosos). Tot i no deixar de ser sanguinaris, tenien un origen funerari. Els lluitadors devien ser presoners de guerra o esclaus obligats a combatre durant els funerals de personatges importants. La sang del vençut era un ofrena als Manes del difunt.

La lluita de gladiadors es va convertir en un espectacle de petit format a la Campània, on parelles de lluitadors s’enfrontaven, a mort o no, per divertir els convidats de les festes de la jet set. La variant lúdica es combinava amb la ritual i en aquesta forma es van importar per primer cop a Roma l’any 264 aC en uns funerals privats. A partir de llavors es van convertir en un mandat habitual dels testaments de les grans famílies. Amb el temps van deixar la necròpolis per passar definitivament a l’amfiteatre i s’esvaí el significat religiós, tot i que va perdurar encara en alguns casos, com en els oferts per Juli Cèsar en el funeral de la seva filla Júlia.

La popularitat dels gladiadors va ocasionar que els emperadors tendissin a reservar-se’n el monopoli. A partir dels Flavis es va prohibir als particulars tenir escoles de gladiadors i els espectacles privats. Eren font de tanta popularitat que fins i tot els nobles acabaven lluitant a l’arena, tot i que els gladiadors “professionals” solien ser esclaus o homes lliures arruïnats. Marc Aureli va frenar aquest costum, però el seu propi fill Còmode el va trencar, com magnifica el peplum Gladiator.

El combat clàssic de gladiadors ofert en un amfiteatre s’iniciava amb la desfilada, no molt diferent del paseillo de les corridas. S’examinaven les armes (no fos que fossin de poca qualitat per tallar i matar) i es sortejaven les parelles o grups. En temps imperials els gladiadors feien la típica salutació i seguidament passaven a fer l’escalfament “prematx”. A toc de trompeta s’encaraven les parelles i s’iniciava el combat cos a cos. Quan un gladiador queia ferit alçava la mà esquerra en petició de gràcia. Si li era denegada oferia el coll a l’oponent. Era una manera digna de morir segons els romans, fins al punt que Ciceró, que no era precisament un amant dels jocs, la va escollir davant el sicari enviat per Marc Antoni. El vencedor rebia una corona o una palma de premi i donava la volta al ruedo. Comptava les victòries per palmes rebudes (el palmarès), a més de regals i diners. Quan un gladiador acumulava un palmarès prou imponent se’l jubilava atorgant-li simbòlicament un gladius (espasa d’on li ve el nom) de fusta, com les que feien servir per entrenar-se. El més segur és que es convertís en coach.

Els cadàvers dels que no havien tingut sort eren trets de l’arena per uns funcionaris vestits de barquer Queront i déu Mercuri (guardians del Hades). Un ferro roent assegurava que no fos una mort fingida (el gremi se les pensava totes). Els gladiadors solien estar col·legiats pagant una quota mensual per poder assumir les despeses dels funerals dels companys i atendre les necessitats de les vídues. En vida eren entrenats, atesos per metges i, alguns arribaven a formar família. Tot i ser esclaus, qualsevol treballava a la mina.

Grafitti de gladiadors que representa a un retiarius, amb xarxa, enfrontat a un secutor, de casc tancat i escut gran.

Panem et circenses

La utilització demagògica dels jocs i representacions teatrals ja va ser iniciada pels grans homes del final de la república. Gneu Pompeu va ser molt criticat per erigir el primer teatre permanent (de pedra) a Roma. Fins llavors, els teatres es muntaven i desmuntaven com els escenaris dels concerts de rock. Va haver de justificar l’obra, com una annex al temple de venus que hi havia al costat. No és que Pompeu fos un declarat teatrero. Era la seva ,manera de deixar empremta amb una obra colossal de la que Roma estava mancada. Cinquanta anys després, August i els seus successors van començar a cobrir l’Imperi de teatres de pedra. Només a Turquia avui en dia se’n poden visitar més d’una trentena. En temps posteriors, els emperadors es guanyaven el poble organitzant grans jocs, al Circ Màxim i, després de Titus, al Coliseu, on les lluites de gladiadors n’eren el plat fort. A falta d’eleccions, els aplaudiments del públic al aparèixer a la tribuna la família imperial i l’èxit dels jocs, era un baròmetre que permetia sondejar el nivell de popularitat de l’emperador o d’un protegit seu i de satisfacció del poble. A falta d’altra participació pública, cada ciutadà censat a Roma tenia dreta a un seient gratuït al Coliseu. Hi accedia amb una entrada, degudament numerada i amb accés per una determinada porta. Auxò si, segons la categoria social li corresponia un nivell més privilegiat. I les dones a part. D’igual manera que s’omplia es buidava ordenadament i sense embussos, com un Camp Nou per a 55.000 espectadors.

Rara Avis

7

LLEGIR MÉS

Otium

divendres, de febrer 05, 2010

•

Una de romans

Otium (I)

Un tòpic immediat que ve al cap al pensar en l’antiga Roma és el del vici desenfrenat i orgiàstic. Si bé aquesta imatge se la ben guanyar la nobilitas imperial, no sempre va ser així. La festa i l’espectacle eren una part essencial de la cultura romana, però no necessàriament s’han d’associar a la bacanal o simplificar als gladiadors i lleons menja-cristians, sinó que la vida lúdica era molt rica i variada al llarg de l’any i va anar canviant amb la història de la ciutat. En el seu origen el poble romà era auster i poc refinat (un altre tòpic), i això constituïa una de les seves virtuts, de les quals la seva classe senatorial n’estava més orgullosa. Aquesta austeritat es va anar perdent a mesura que els dominis de la república es van ampliar. Primer amb el contacte amb els grecs del sud d’Itàlia i després amb els costums orientals. També el costum era diferent entre la metròpoli i el romà de províncies, més auster i mesurat. No per això menys mancat de distraccions, sobretot a partir de l’època imperial, ja que cada ciutat de l’imperi tenia fòrum, circ, teatre, termes i biblioteca. Eren petites romes construïdes a la seva semblança.

Amb la primera guerra púnica els romans van entrar en contacte amb la refinada cultura grega itàlica i siciliana, molt més opulent que la de Grècia, on en alguns llocs com Esparta la vida encara més austera que la dels propis romans. El poeta Horaci escriu “Grècia captiva captivà al ferotge vencedor i portà les seves arts al Laci camperol”. La veu otium graecum feia referència precisament a l’oci incontrolat, que tant molestava als senadors i intel·lectuals moralistes i conservadors, defensors del puritanisme rústico-militar. Pensaven que els costums forans, etruscs, grecs o egipcis, eren el germen causant de la decadència moral de la ciutat. Per a ells un sopar nostre de Cap d’Any seria una autèntica obscenitat.

Alguns legisladors, com Cató el Censor i el propi August van provar de regular determinats costums per llei, que consideraven s’havien passat de la ratlla de la virtut, com ara les festes after particulars o l’enjoiament opulent de les dones. Cató, que no devia ser un personatge divertit però si virtuós a la seva manera, creia en un oci constructiu com ara la història i els discursos, en contraposició al teatre i la filosofia gregues. Els esforços moralitzadors fracassaren a curt i llarg termini, ja que el que es prohibia públicament, com ara el joc amb apostes, s’acabava fent de sotamà. La gran llibertat de costums i les possibilitats d’oci de la major part dels ciutadans difícilment és reproduïble en cap altra època de la humanitat històrica fins a temps moderns.

Calendari festiu

En temps de la república no hi havia un calendari de laborals ni festius com l’entenem avui en dia, però si que es distingia entre els dies de “fastos” i els “nefastos”, on no es podia celebrar cap acte festiu. Al final de l’imperi es va arribar a un màxim de 175 festes oficials durant l’any. Cal pensar que no tothom feia festa, si més no els esclaus.

Festes i banquets

L’origen de les festes romanes és màgic i religiós, com en l’antiga Grècia. Respon a una veneració als déus per aplacar la seva ira o per demanar-los un favor. Inicialment eren festes rurals, per celebrar la collita i evitar desgràcies que amenacessin la següent. Es van anar convertint en celebracions urbanes un cop es van ajuntar els pobles dels set turons per consolidar la futura ciutat.

Durant l’hivern se celebraven les festes del sol invicte i les saturnals, que venien a la festa del solstici i el carnaval. El 25 de desembre els romans del baix imperi celebraven el naixement del sol i era un dels dies més importants de l’any. El poble es reunia per contemplar la sortida del sol, com a símbol de renaixement. Era un culte monoteista d’origen siri, introduït a Roma el 274 dC, que va ser fàcilment assimilat pel cristianisme. L’eclèctic Constantí, mentre erigia esglésies a una part de l’imperi, a una altra, inaugurava estàtues al sol invicte.

El carnaval sembla trobar els seus orígens en les saturnals, dedicades a Saturn, i amb el canvi de papers i funcions que s’hi celebrava. Volien rememorar els temps feliços en els que Saturn, destronat de l’Olimp pel seu fill Júpiter, es va refugiar al Laci i va ensenyar als seus habitants a cultivar la terra, creant un època d’abundància. Les festes duraven diversos dies i se celebraven sobretot durant la nit, a casa d’uns i altres. Els esclaus tenien uns dies de certa llicència, ja que al commemorar temps en que no existia l’esclavatge, podien assistir als sacrificis i eren tractats com a iguals i compartir la taula dels amos. Fins i tot eren servits per ells per un dia. Per cert, les saturnals eren un moment idoni perquè un amo li concedís la llibertat a un esclau domèstic. S’autoritzaven els jocs d’atzar durant les festes, normalment prohibits.

A les lupercals, celebrades al febrer, els joves mig despullats empaitaven les noies pegant-les amb tires de pell d’un cabró (els lupercles) sacrificat dins la cova on segons la llegenda la lloba capitolina havia alletat a Ròmul i Rem, els mítics fundadors de Roma. Encara que no ho sembli eren festes de purificació, on l’assot amb lupercles simbolitzava la fertilització. El papa Gelasi les va reconvertir en el que avui es coneix com a Candelària o festa de purificació de la Verge Maria.

Les matronals, celebrades al març, eren les festes de les matrones o dones casades i es consagraven a Juno, deessa de la llar i esposa de Júpiter. Les esposes rebien regals dels marits i es recordava la seva mediació decisiva en el rapte de les sabines. La tradició explicava com els primers romans, faltats de dones per esposar, van raptar les donzelles del poble veí dels sabins. Com és natural, els sabins s’hi van tornar, però mentre arreplegaven les armes i posaven setge a Roma, les sabines raptades, que ja s’havien acomodat a la nova situació i estaven prenyades o eren mares de fills romans, van posar pau entre les parts.

Les festes de primavera eren molt diverses i en general celebraven la renovació de la fertilitat de la terra. Per aquesta raó estaven, en major part, consagrades a deesses, a part de les famoses bacanals, dedicades a Dionisos o Baco, déu del vi. Les bacanals originàriament, en el món hel·lenístic, estaven reservades a les dones i les organitzaven les matrones i eren un misteri iniciàtic envoltat de tot un ritual i secretisme. Els frescos de la Vila dels Misteris de Pompeia il·lustren com devia ser el ritual, on les dones mantenien el protagonisme. Podien acabar derivant en grans orgies, fins al punt que el senat va haver d’intervenir pel que consideraven excessos sexuals contraris als bons costums.

Imatge parcial d’un dels frescos de la Vila dels Misteris a Pompeia, que representa una dansaire i uns faunes en plena celebració dels misteris dionisíacs.

Els banquets

La imatge tòpica dels romans lliurats constantment a la golafreria i l’orgia està totalment deformada per la literatura, ja des del temps dels mateixos romans. Petroni en el Satiricó, precisament ridiculitza els excessos d’un nou ric, però no per això s’ha d’entendre que els excessos orgiàstics eren el pa de cada dia, excepte d’una petita minoria de play boys -i no tant joves, com el vell Tiberi segons es diu- que tenien estómac i prou temps i diners per poder-s’ho permetre. I com ens passa avui en dia, tampoc és d’imaginar que a la majoria de romans els anés tant la marxa com per provar-ho tot cada setmana de la seva vida.

Els banquets o simples sopars amb invitats eren freqüents. S’invitaven els uns als altres a festes familiars, comiats i retrobaments amb motiu dels viatges, per un èxit professional o simplement per xerrar amb els amics. Entre la burgesia i l’alta societat es va adoptar el costum grec, al seu temps copiat d’orient, de celebrar el sopar tombats en un triclinium. En el convit s’ajuntaven homes i dones indistintament. Durant els primers temps de la república no hi havia esclaus especialitzats en la cuina, però a mesura que els banquets es van fer habituals, els potentats romans es disputaven els millors cuiners, entre els quals destacaven els grecs.

Cada vianda era servida en el recipient que li corresponia per esclaus-cambrers, escollits pel seu atractiu físic. Es menjava amb les mans, i només s’utilitzava cullera quan es tractava de buidar ostres o prendre els postres. A falta de coberts hi havia l’esclau encarregat de trinxar degudament el menjar. Però abans de res l’higiene: entre plat i plat els comensals es rentaven els dits amb aigua perfumada, mentre els esclaus més modestos s’encarregaven de netejar les restes de menjar del terra.

El banquet constava de diferents parts. Començava pels entremesos o gustatio, on eren components obligats l’ou dur, les olives, els cogombrets, els raves, el peix en escabetx i el vi dolç o mulsum. El sopar consistia en un principi en dos plats o millor dir, fercula (safata), tot i que a partir de l’emperador Claudi es va anar ampliant, fins a set plats o més, de carn o peix amanits amb variades salses. S’acabava amb postres, formats per fruita, pastissets i “chuches”. Una part essencial del banquet eren els intermedis amb espectacles, entre els que destacaven la música i la dansa. Segons el que es podia gastar l’amfitrió es podia incloure a més de grups professionals de dansaires i músics, equilibristes, rapsodes, actors i, com a súmmum, lluites de gladiadors.

Imatge parcial d’un els frescos de la Casa dei Casti Amanti a Pompeia, que representa un banquet.

Existia una forma de banquet més donat a la conversa: el convivium, que els grecs en deien symposium. Després del sopar els comensals xerraven animadament sobre totes les qüestions que es plantejaven, sobretot quan s’estava entre amics. Un dels temes estrella era l’actualitat política i, com no, la xafarderia i els esports, sense oblidar tampoc la literatura, l’art i la filosofia pels més refinats. El vi circulava generós, es feien rondes i es proposaven brindis, que es beneïen amb frases fetes com ara bene tibi, bene te, bene nos o bene vivas. En els primers temps els romans no estaven gaire acostumats al vi i a les dones no se’ls estava permès beure. Però en plena república i en època imperial les dones s’emborratxaven amb els homes i, com ells, combinaven el vi amb psicotròpics. En aquestes circumstàncies el banquet podia derivar en orgia fins entrat el matí, on no necessàriament es quedaven tots els convidats.

Rara Avis

LLEGIR MÉS

El mite i el logos

dijous, de novembre 05, 2009

•

Una de romans

Els antics grecs i romans tenien dues formes essencials de pensar: el mythos i el logos, cadascuna amb les seves competències. El mite feia referència al que es considerava universal, etern i espiritual. Donava sentit a la seva existència, sovint dura, i ajudava a no caure en la desesperació, ja que donava un sentit a les seva existència. Es basava en antigues llegendes que tenien una funció psicològica i terapèutica pels creients. Explicava històries extraordinàries d’herois que lluitaven contra centaures i altres criatures inexplicables, i de déus que es transformaven en animals per raptar donzelles o sorprendre als impius. El mite assossegava la foscor del subconscient de la gent, donava una explicació als seus malsons i a les seves peguntes sobre si hi ha res més enllà de la vida. La manca de mites a la nostra societat racional actual ha estat substituïda per la psicoanàlisi

El mite no es podia demostrar per cap prova racional i per donar-li una certa forma consistent, s’encarnava en forma de cultes, rituals i cerimònies que permetien als fidels un acostament i una visualització al seu significat, alhora que en fidelitzava el culte. Sense aquesta mística no haurien prosperat els mites ni haurien evolucionat en les religions posteriors.

El logos tractava el pensament racional, l’argumentació que permetia resoldre la vida quotidiana i enfrontar-se als nous reptes tècnics per cultivar la terra o per construir un pont. Uns quants curiosos aprofundien més en el logos per pur plaer o ànsia de coneixement per poder explicar el moviment dels planetes o les matemàtiques. Els grecs en van ser especialistes, no tant els romans, gent més pragmàtica, que considerava que filosofar o fer càlculs havia de tenir una utilitat, tot i que les matemàtiques, la filosofia, l’astronomia o les ciències naturals es van cultivar en el seu vast imperi, sobretot a Alexandria i a la resta del món hel·lenístic. Així, mentre el mithos era estàtic, el logos avançava de manera constant i implacable. No és d’estranyar, doncs, que ja a l’antiga Grècia, mentre alguns filòsofs intentaven conciliar mite i lògica, altres rebutjaven el mite per no considerar-lo raonable. Però, en general, el mite i el logos es consideraven indissociables i complementaris, de manera que una persona no podia sobreviure sense els dos. Si es preguntava a un habitant de l’Àtica si creia en el mite d’Artemisa, hauria respost que no entenia perquè no hi havia de creure? Es que no creixien cada any les llavors de la terra, morien i parien els animals i tornava a renéixer la vida? Això és el que proporcionava la deessa de les terres salvatges.

En general, no s’intentava que l’un influís sobre l’altre, tot i que les coses anaven malament, el logos era insuficient i s’havia de recórrer al mite per alleujar les penes. No obstant, el mite no intervenia en política. Les guerres no es feien per religió sinó obeint el logos. Així va prosperar l’Imperi Romà. Quan el papa Urbà II va convocar la primera creuada el 1095, el seu pla pertanyia més al camp del logos que del mhytos. Volia que els reis cristians deixessin de lluitar entre ells i ampliessin el poder de l’Església amb un objectiu comú: alliberar Terra Santa. Mentre el logos va prevaldre els creuats van conquerir Jerusalem. Quan es van enredar els mites bíblics apocalíptics, els sants grials i els ordres custodis amb la política, la cosa va anar de mal en pitjor i es van cometre autèntiques atrocitats.

A l’antiga Roma es practicaven una gran varietat de cultes i rituals, a més dels oficials, basats en els déus de l’Olimp, adaptats a l’antiga mitologia romana. Pragmàtics de mena, als primers romans els faltava una mitologia digne d’un poble amb aspiracions, i la van adoptar sense problemes de la grega, culturalment propera i de riquesa insuperable. No hi havia tampoc escrúpols en incorporar divinitats i ritus orientals, com el culte a Mitra, déu solar iranià, molt estès entre l’exèrcit o a la tríade egípcia formada per Osiris, Isis i Horus, amb seguidors des de l’Orient Mitjà fins a Anglaterra. I no era per manca de déus, grans i petits en el panteó romà. N’hi havia per cada ocasió, des dels familiars Lares, de culte casolà, fins als emperadors deïficats, de culte estatal, que va iniciar August en honor al seu pare adoptiu Juli Cèsar. Això últim va ser una descarada intromissió del logos dins el mithos, amb la finalitat de legitimar i perpetuar el règim (va servir d’exemple a seguir per les monarquies absolutistes -i per les primeres constitucionals- aquelles del “por la gracia de Dios”). En definitiva, a l’antiga Roma es feia servir la deïtat, gran o petita, que anava més bé per a cada cas. Bé, una mica com els catòlics fan i han fet amb les verges i els sants.

El mite i la filosofia de lliure pensament van conviure sense grans conflictes durant temps i temps. A partir del segle III l’Imperi, després de dues centúries d’esplendor, va caure en decadència. Es van relaxar els costums del “bon romà”, on la perseverança, l’austeritat, la seguretat en un mateix, el servei públic i la capacitat d’organització eren pilars fonamentals de la cultura i sobre els quals es mantenia impertorbable l’Imperi. L’efecte psicològic, unit a una llarga crisi econòmica i la inestabilitat institucional van conduir a un gir radical en la mitologia romana. Era l’any 313 i Constantí I va instaurar el Cristianisme com a religió de l’Estat per mitjà del famós Edicte de Milà. Segons la llegenda la decisió no va ser casual. Abans d’una crucial batalla contra els seus enemics per la successió, l’aspirant al tron Constantí va tenir un somni revelador. Se li va aparèixer una creu al cel, mentre una veu li deia “amb aquest símbol venceràs”. I dit i fet, Constantí va guanyar i es va convertir en amo d’Occident (no obstant, les seves legions hi van tenir força a veure). Vet aquí que Constantí serà recordat pels segles dels segles com el fundador de l’expansió mundial del Cristianisme i com un dels artífexs de la inseparable unió entre religió i política (o església - estat), que va governar els nostres designis fins a la Revolució Francesa.

Més enllà dels somnis profètics, i des del punt de mira del logos, com és va produir el canvi del politeisme olímpic al monoteisme cristià? Hem de recordar l’estat de decadència en que es movia l’Imperi. Encara que els romans no en fossin gaire conscients, psicològicament eren força diferents dels seus avantpassats, així com l’imperi era menys eficient i més difícil de governar. La terra feia temps s’havia acumulat en mans d’una petita oligarquia, les tècniques agrícoles no havien prosperat des dels inicis de la República, el comerç estava col·lapsat per la poca capacitat adquisitiva de la majoria dels ciutadans i el nombre d’esclaus era superior al dels homes lliures. Per tant, les possibilitats que un ciutadà lliure de classe baixa o mitja prosperés eren minses. No diguem les d’un esclau. Davant aquesta situació de crisi econòmica (i institucional: s’havien acumulat els emperadors ineptes, el senat era un fòssil vivent i l’administració era corrupte en bona mesura) molts romans van buscar una sortida en el mithos, ja que el logos no els oferia gaire reconfort. Molts s’aferraven als déus dels seus avantpassats, però una bona part de la població ja hi havia perdut la fe.

La contrapartida l’havia trobat en una nova religió, clandestina, de catacumba i perseguida, però que li oferia un balanç d’expectatives més esperançador. El Cristianisme creia en una igualtat dels creients davant d’un déu únic, omnipotent i equànime. Per tant, invitava als creients a la solidaritat fos quina fos la seva abstracció social. Alhora, tenia un as a la màniga molt convincent per captar adeptes: la virtut en la vida terrenal seria recompensada en una vida celestial eterna i de satisfacció plena. Moltes esclaus i gent lliure hi van veure l’alleujament a les penes. Fins i tot nobles romans, senadors i algun militar la va professar, malgrat córrer el perill d’incórrer en un càstig variable segons el moment: empresonament, multa i retracció o directament àpat de lleons.

Constantí va ser prou hàbil per veure que el Cristianisme, malgrat els daltabaixos de tolerància i persecució per part dels seus predecessors en el càrrec, no havia fet sinó pujar en adeptes i precisament, eren aquests els romans amb més força de voluntat. Per tant, era millor aliar-s’hi. La prova que Constantí va actuar més que res per interès polític que per devoció personal, és que va continuar professant la seva fe pagana (si és que en tenia alguna) i no es va batejar fins al llit d’agonia. L’aposta de Constantí no tenia perquè ser guanyadora un cop mort el seu instaurador. No tot el poble era Cristià el 337 i encara menys bona part de classe noble, aferrada als antics costums. Amb el successor de Constantí la nova fe oficial va tenir una pujada d’adrenalina.

Julià August, nebot del finat, més conegut com Julià l’Apostata, va proclamar la llibertat de culte i va lluitar contra la intolerància religiosa, fenomen que ja treia el cap durant la fundació de l’Església. El seu govern va durar només tres anys, massa poc temps per tornar a virar el timó cap als orígens. Sembla ser que Julià era un seguidor de Mitra, principal competidor de Crist (i que curiosament, segons la tradició, també va néixer un 25 de desembre) i un home cultivat en filosofia, a l’estil dels famosos emperadors Adrià i Marc Aureli. No admetia que els bisbes cristians no toleressin la convivència amb altres creences i posessin traves a la divulgació de la filosofia clàssica. També li era xocant que els patrons de l’Església es barallessin entre ells per qüestions de dogma, fins al punt que faccions fanàtiques d’un bàndol i altre arribessin a matar-se entre ells. Malgrat que en el món antic hi havia el càstig capital per impietat, que s’havia aplicat en casos tan sonats com el de Sòcrates, eren estranyes les lluites per temes religiosos dins l’Imperi. A la mort de Julià, el Cristianisme es va assentar com a religió d’estat i els emperadors la van utilitzar com a arma política o van ser influïts per bisbes amb tants o més anhels terrenals que divins. La conjuntura política i econòmica de l’Imperi, sotragat de mort per la crisi econòmica i l’empenta dels pobles germànics, no permetia gaires alegries i era un caldo pessimístic perquè afloressin els fonamentalismes. La guerra de religió estava servida.

El Cristianisme solia identificar la filosofia i la ciència amb el paganisme. El 392 la turba cristiana va cremar el temple de Serapis (i molt probablement la biblioteca d’Alexandria adjunta), després d’acarnissades lluites entre pagans i cristians, amb la permissivitat de l’emperador Teodosi I. Els llocs sagrats destruïts eren reconvertits en esglésies i els cultes pagans abolits. Pocs anys després, cap a l’any 415, allí mateix, van espellar i esquarterar Hipàtia, l’última dels grans filòsofs i científics de l’antiguitat. L’any 529 l’emperador Justinià, que volia la unitat religiosa per garantir la hegemonia de l’imperi bizantí, va prohibir definitivament l’ensenyament de la filosofia grega i va tancar el seu últim reducte, l’escola d’Atenes. La conjunció entre església i estat va perdurar fins pràcticament els nostres dies. Va ser en bona part gràcies a una nova religió vinguda d’Aràbia, més tolerant, que es van recollir els textos dels antics grecs i romans i se’n va transmetre el llegat a través de l’Al Andalus, passant per Toledo i Ripoll, a la resta d’Europa. Paradoxalment, avui en dia és l’Islam la gran religió monoteista que segueix arreu sense separar els designis divins dels mundans, fidel a un conservadorisme innat i ressentit amb la colonització occidental, que no ha volgut adaptar-se a la modernitat.

Rara Avis 3

LLEGIR MÉS