Energia positiva

divendres, de maig 05, 2017
Aterra un altre número del CriTeri, vestit ja amb màniga curta però amb el paraigües i la rebeca a mà, camuflats entre síl·labes, comes i titulars. És l’essència de la primavera, imprevisible i impetuosa, com el jazz gitano de Django Reinhradt que ens convida a rastrejar les arrels del jazz europeu a la secció Footprints, o com els contes que ens regala la Muriel Villanueva a Litespurnes. Essència també capriciosa i explosiva, com la música de l’Albert Pla que es cola sigil·losa als llenços de les Cansiones para una dama.

Però hi ha més: La Marcha Atrás a la nostra secció cinèfila en càpsules indolores, El Toc Final (Japó) a la secció de fotografia, la continuació del viatge virtual de l’Observador per les ex-repúbliques soviètiques amb ¿Qué pasa en Chechenia? i, per acabar, les sempre paradoxals mostres d'expressió gràfica quotidiana del Senyàlia.

A fora de l’univers Criterià volem fixar el focus en la silenciosa batalla que s’està lliurant aquests mesos per la renovació de les llicències de les centrals nuclears a Espanya, coincidint amb el trigèsim primer aniversari de l’accident de Txernòbil i el sisè del de Fukushima. Tràgiques celebracions.

I és que Fukushima va posar sobre la taula que els riscos de les nuclears no eren cosa del passat, i que les catàstrofes naturals, malgrat improbables, són possibles, com ho van ser els errors humans que van causar l’accident de Txernòbil i sense oblidar que tenim davant nostre un escenari de creixents atacs terroristes a escala mundial.

Per molt que s’hagi intentat minimitzar la catàstrofe de Fukushima i que ens arribin notícies amb comptagotes, les poques que ens arriben diuen que 170.000 persones no han pogut tornar a les seves vivendes cinc anys després de l’accident, que la població s’ha reduït en un 70% a les zones afectades (persones que no han pogut o no han volgut tornar) i que el govern japonès estima els costos del desastre en 166.000 milions d’euros.



Aquest febrer, el Consell de Seguretat Nuclear va donar llum verda a la renovació de la llicència de la central de Garoña fins 2031, allargant la seva vida útil fins els 61 anys, malgrat haver estat clausurada des de 2012. Aquest permís, que el govern encara haurà de confirmar, té un caràcter més simbòlic que pràctic, amb un president d’Iberdrola (propietària al 50% de la central) posant en dubte públicament la rendibilitat de les inversions necessàries per la seva reobertura.

Garoña, però, és l’antesala d’una cascada de renovacions de la resta de centrals, dissenyades per una vida útil de 40 anys que es complirà entre 2020 i 2028 i que les grans elèctriques aspiren a ampliar al menys fins als 60 anys.

Sense ànim de frivolitzar sobre un tema extremadament complex –amb el canvi climàtic estalonant-nos –, és imprescindible debatre amb serietat els riscos tant econòmics com ecològics que la societat està disposada a assumir. Per això, s’imposa un debat a fons del model energètic, sense prejudicis i amb la vista posada en el curt, mig i llarg termini.

A diferència del que popularment es creu, el sistema elèctric espanyol està sobredimensionat (posseeix més capacitat de producció de la necessària), i des de 2006 exporta més energia de la que importa. Altra errada comuna és pensar que la producció renovable juga un paper marginal. El 2015, les renovables van arribar al 36,9% de la producció elèctrica, front al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbó, el 10,1% del gas o el 10,1 de la cogeneració.


Amb tot això no volem insinuar que la solució sigui senzilla. Amb un 30% de producció tèrmica (40% si incloem la cogeneració) i un canvi climàtic a l’aguait, no sembla fàcil tancar les nuclears. Si més no, no pot fer-se d’un dia per un altre i requerirà fortes inversions en renovables.



Però amb un preu de la solar cada dia més competitiu (sense necessitat de primes) i sent el país amb més hores de sol d’Europa, tenim prou de marge de millora. Serveixi com exemple Alemanya, on al 2015 es produïren 38,7 TWh provinents d’energia solar, front als 12,7 TWh d’Espanya al mateix període. La diferència entre les dues xifres, 26 TWh, equival al 48% de la producció nuclear d’Espanya al 2015 o al 51% de la de carbó. I Alemanya no és precisament el paradís del sol.

També té un ampli marge de millora el nostre marc normatiu, que de corregir-se permetria abordar una part de la inversió necessària sense augmentar el preu de l’energia. No són canvis fàcils, ja que hi ha unes poques empreses, molt poderoses, que guanyen molts milions d’euros per cada mes que aconsegueixen demorar-los. Però l’avarícia d’uns pocs no es pot imposar per sempre al bé comú.

I per als que encara estigueu encuriosits després d’aquest totxo, aquí van algunes propostes de canvi normatiu: retribuir de forma sensata les nuclears i les hidroelèctriques (actualment paguem aquestes energies suposadament barates i amortitzades al mateix preu que les més cares), permetre el balanç net en autoproducció amb renovables, suprimir o reduir els pagaments per capacitat (que es paguen a les centrals de gas per estar parades, quan tenim moltes més de les necessàries) i els pagaments a les grans empreses en concepte d’interrompibilitat (el dret a tallar-les el subministrament en cas d’una escassetat puntual, es produeixi o no), demanar la liquidació (favorable a l’estat) de la sobrecompensació pels costos de transició a la competència...

Salut i CriTeri!!!

---


Aterriza otro número de CriTeri, vestido ya con manga corta pero con el paraguas y la rebeca a mano, camuflados entre sílabas, comas y titulares. Es la esencia de la primavera, imprevisible e impetuosa,  como el jazz gitano de Django Reinhradt que nos invita a rastrear los orígenes del jazz europeo en la sección Footprints, o como los cuentos que nos regala Muriel Villanueva en Litespurnes. Esencia también caprichosa y explosiva, como la música de Albert Pla que se cuela sigilosa en los lienzos de las Cansiones para una dama.

Pero hay más: La Marcha Atrás en nuestra sección cinéfila en cápsulas indoloras, El Toc Final (Japó) en la sección de fotografía, la continuación del viaje virtual del Observador por las ex-repúblicas soviéticas con ¿Qué pasa en Chechenia? y, para acabar, las siempre paradójicas muestras de expresión gráfica cotidiana de Senyalia.

Fuera del universo Criteriano queremos fijar el foco en la silenciosa batalla que se está librando estos meses por la renovación de las licencias de las centrales nucleares en España, coincidiendo con el trigésimo primer aniversario del accidente de Chernóbil y el sexto del de Fukushima. Trágicas celebraciones.

Y es que Fukushima puso sobre la mesa que los riesgos de las nucleares no eran cosa del pasado, y que las catástrofes naturales aunque improbables, son posibles, como lo fueron los errores humanos que causaron el accidente de Chernóvil y sin olvidar que tenemos ante nosotros un escenario de crecientes ataques terroristas a escala mundial.

Por mucho que se haya intentado minimizar la catástrofe de Fukushima y que nos lleguen noticias con cuentagotas, las pocas que nos llegan nos hablan de que 170.000 personas no habían podido regresar a sus viviendas cinco años después del accidente , que la población se ha reducido en un 70% en las zonas afectadas (personas que no han podido o no han querido regresar) y que el gobierno japonés estima los costes del desastre en 166.000 millones de euros.


En febrero, el Consejo de Seguridad Nuclear dio luz verde a la renovación de la licencia de la central de Garoña hasta 2031, alargando su vida útil hasta los 61 años, pese llevar clausurada desde 2012. Este permiso, que el gobierno debe aún confirmar, tiene un carácter más simbólico que práctico, con un presidente de Iberdrola (propietaria al 50% de la central) poniendo en duda públicamente la rentabilidad de las inversiones necesarias para su reapertura.

Sin embargo, Garoña es la antesala de una cascada de renovaciones del resto de centrales, diseñadas para una vida útil de 40 años que se cumplirá entre 2020 y 2028 y que las grandes eléctricas aspiran a ampliar al menos hasta los 60 años.

Sin ánimo de frivolizar sobre un tema extremadamente complejo –con el cambio climático pisándonos los talones–, es imprescindible debatir con seriedad los riesgos tanto económicos como ecológicos que la sociedad está dispuesta a asumir. Por ello, se impone un debate a fondo del modelo energético, sin prejuicios y con la vista puesta en el corto, medio y largo plazo.

A diferencia de lo que popularmente se cree, el sistema eléctrico español está sobredimensionado (posee más capacidad de producción de la necesaria), y desde 2006 exportamos más energía de la que importamos. Otro error común es pensar que la producción renovable juega un papel marginal. En 2015 las renovables alcanzaron el 36,9% de la producción eléctrica, frente al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbón, el 10,1% del gas o el 10,1% de la cogeneración.

Con todo esto no queremos insinuar que la solución sea sencilla. Con un 30% de producción térmica (40% si incluimos la cogeneración) y un cambio climático acechante, no parece sencillo cerrar las nucleares. Desde luego no puede hacerse de un día para otro y requerirá fuertes inversiones en renovables.

Pero con un precio de la solar cada día más competitivo (sin necesidad de primas) y siendo el país con más horas de sol de Europa, tenemos bastante margen de mejora. Valga como ejemplo Alemania, donde en 2015 se produjeron 38,7 TWh provenientes de energía solar, frente a los 12,7 TWh de España en el mismo periodo. La diferencia entre las dos cifras, 26 TWh, equivale al 48% de la producción nuclear de España en 2015 o al 51% de la de carbón. Y Alemania no es precisamente el paraíso del sol.

También tiene amplio margen de mejora nuestro marco normativo, que de corregirse permitiría abordar una parte de la inversión necesaria sin aumentar el precio de la energía. No son cambios fáciles, ya que hay unas pocas empresas, muy poderosas, que ganan millones de euros por cada mes que consiguen demorarlos. Pero la avaricia de unos pocos no puede imponerse para siempre al bien común.



Y para los que todavía os quede algo de curiosidad después de este ladrillo, aquí van algunas propuestas de cambio normativo: retribuir de forma sensata a las nucleares y a las hidroeléctricas (actualmente pagamos estas energías supuestamente baratas y amortizadas al mismo precio que las más caras), permitir el balance neto en autoproducción con renovables, suprimir o reducir los pagos por capacidad (que se pagan a las centrales de gas por estar paradas, cuando tenemos muchas más de las necesarias) y los pagos a grandes empresas en concepto de interrumpibilidad (el derecho a cortarles el suministro en caso de una escasez puntual, se produzca esta o no), solicitar la liquidación (favorable al estado) de la sobrecompensación por los costes de transición a la competencia

Salut i CriTeri!!!

¿Qué pasa en Chechenia?

divendres, de maig 05, 2017
Este mes vamos, a lomos de satélite, a la ciudad de Grozni, en la pequeña república rusa de Chechenia, es decir, al siempre agitado Cáucaso. Esta ciudad se volvió tristemente famosa durante las dos guerras que la asolaron y que han servido de indicador perfecto para ver la evolución de Rusia desde un gigante moribundo de principios de los 90 hasta la gran potencia económica y militar que es hoy en día…de hecho, la segunda guerra de Chechenia fue precisamente el trampolín que convirtió a Putin en zar líder indiscutible (y quien ha discutido algo ha sido convenientemente liquidado) tras devolver a su país el orgullo patrio…

¿Por qué Chechenia? ¿Por qué el Cáucaso?

El Cáucaso siempre ha sido un territorio de frontera debido a su escarpada orografía, que ha hecho imposible su dominio completo por ninguno de los imperios que ha rondado por la zona. Se trata de un territorio en disputa histórica por tres grandes potencias de la zona: Rusia, Imperio Otomano y Persia/Irán, por lo que han confluido no menos de tres religiones y concepciones del mundo. Como resultado, se crearon diferentes repúblicas más o menos homogéneas étnicamente, entre las que destacan, en la vertiente sur, Azerbaiyán (musulmanes chiíes, muy ligados a Irán), Armenia y Georgia (cristianos, cada uno con su iglesia nacional ortodoxa propia). En la vertiente norte estamos ante una miríada de pequeñas repúblicas (actualmente englobadas en la Federación Rusa) de las que oímos hablar cada vez que hay un problema: Chechenia, Abjasia, Osetia, Ingusetia… Aunque la frontera se haya ido moviendo y los países dominantes hayan cambiado su nombre, en la zona central del cáucuso nadie ha conseguido imponer realmente su criterio ni su religión por encima de las leyes tribales ancestrales, que han asimilado estas influencias a su manera de funcionar, y no al revés. Por si alguien va perdido, van un par de mapas…

Ahí está el Cáucaso, una zona de montaña aprisionada entre los mares Negro y Caspio.

Y aquí la división geopolítica actual, con sus interesantes fronteras, subfronteras y enclavados. Fuente: https://commons.wikimedia.org/wiki/User:Jeroencommons


Al desmembrarse la URSS (a la cual pertenecían las tres repúblicas del Cáucaso sur mecionadas), Chechenia volvió a ser territorio de frontera, en un extremo de una extremadamente frágil Rusia, cuyas intenciones eran un misterio. El gobierno autónomo no aceptó las nuevas condiciones que quiso imponer el gobierno de Yeltsin y declararon nula la autoridad rusa. La situación intentó ser aplacada torpísimamente por un ejército ruso ineficaz, desorganizado y completamente desmotivado. Tras una actuación lamentable Rusia tuvo que claudicar, aceptando no ejercer su soberanía de manera temporal. La guerra destrozó las ciudades de Chechenia, especialmente, su capital, Grozni, entre 1994-1996.

Chechenia malvivió los años siguientes como un estado pirata, traficando con droga y divisas, robando petróleo y gas a los países vecinos en una anarquía en la que imperaba la rivalidad entre clanes. Pero Rusia no iba a permanecer impasible mucho tiempo, y tras el ascenso de Vladimir Putin al poder éste necesitaba un golpe de efecto que uniera al pueblo ruso. Como siempre, un enemigo común es tristemente la receta más eficaz, y aprovechando una serie de atentados en bloques residenciales del interior de Rusia cuya autoría aún está en duda (¿autogolpe ruso? ¿atentados yihadistas que buscaban provocar a Rusia e intentar agrupar de nuevo a Chechenia y otras repúblicas de mayoría del Cáucaso de mayoría musulmana ante la amenaza rusa?), Rusia reemprendió las hostilidades, esta vez, con una planificación digna y el apoyo de algunos líderes locales, que veían en Rusia un mal menor en comparación con los radicales que querían instaurar el “Emirato del Cáucaso”. Tras diez años de guerra (1999-2009) de intensidad claramente decreciente, Chechenia ha vuelto a integrarse en la esfera Rusa, refrendó la Constitución, y Grozni ha sido reconstruida hasta convertirse en una ciudad puntera gracias a enormes inyecciones económicas…miren y comparen:

Este meandro del río es uno de los que ha tenido un cambio más sustancial: ha pasado de ser una zona industrial destruida (2002) a un moderno parque, complejo de mezquitas y zona residencial (2016).



 Otra zona destruida en 2002, con la mayoría de edificios reducidos a escombros y asfalto destrozado. En 2007 ya no hay escombros y el asfaltado de las calles es casi completo. En 2016 vemos un moderno centro comercial y un par de parques remozados.




Otra de zonas residenciales y centros comerciales: en 2002 la mayoría de los edificios estaban destruidos y sin tejado. En 2002 los edificios residenciales ya están operativos y en 2016 estamos ante un barrio cualquier de una ciudad occidental moderna.
  




El observador


El enlace:
Se recomienda fervientemente escuchar el podcast que ha inspirado este artículo, disponible gratuitamente (es decir, a cambio de la voluntad), aquí.









El toc final (Japó)

divendres, de maig 05, 2017
Fa uns mesos vaig publicar una entrada en la que parlava de com deixar les fotografies que fem "ben acabades". Aquests dies he estat retocant les fotos que vam fer (la meva parella i jo) al Japó i vaig fer algunes captures de l'abans i el després. No voldria tornar a repetir el que ja vaig dir per tant, només us deixo la sèrie de fotografies retocades esperant que us animi a fer l'esforç de retocar-les abans de donar-les per "revelades".

Conte: El mercader de Venècia

divendres, de maig 05, 2017
És que no sé, vaig dir. I em sentia com si en aquella tria m'hi anés la vida. Com si ella m'hagués d'acceptar només perquè jo fos capaç d'escollir-ne el bon parell. I vaig triar: Aquestes. I l'escabellat de la parada em va assegurar que era una bona elecció i ella em va xiuxiuejar que li encantaven. I després, a mig vermut, em va confessar que li hauria agradat qualsevol parell, que tots tres li semblaven macos però que el més important per a ella era saber que m'agradaven a mi. Així que no m'estava jugant la relació potencial en la tria, no, sinó en la seguretat que vaig fingir tenir a l'hora de triar. Havia estat bé i ella em va somriure posant-se'n la seva. I em va animar, posa't sa teva, va, que em mor de ganes que les duguem i que tothom sèpi que ets meu. I jo li vaig demanar posa-me-la tu, va, i ella va acabar d'engolir-se un seitó, va somriure, es va posar els cabells de la dreta rere l'orella per a que l'arracadeta en qüestió quedés ben a la vista i me'n va posar la meva. I va dir a tu se't veu més perquè vas rapat. I em va acariciar el caparró i jo li vaig preguntar i quan marxes? A s'horabaixa.

Marcha atrás

divendres, de maig 05, 2017
source: enlalunadebabel.com

¿Sabes esa sensación cuando después de un tiempo de dejarte llevar, de golpe, te das cuenta? No puedes creerlo, no quieres creerlo. He estado despistado, no prestaba atención, te justificas. Pero ahora, de repente te das cuenta. Un escalofrío recorre tu columna ¿Cómo ha sido posible? ¿En qué has estado pensando todo este tiempo? Vuelves a mirar a tu alrededor, vuelves a respirar hondo. No puede ser, pero es. Ya no hay marcha atrás. El espejo se ha roto, el papel se ha mojado, el correo está enviado. Ya no hay marcha atrás, te repites una y otra vez. Ya no hay marcha atrás. Ya no hay marcha atrás. O tal vez sí...



Por “Los Infilmtrados de Pacotilla”




CAFÉ PARA LLEVAR


FICHA TÉCNICA

TÍTULO ORIGINAL: Café para llevar
AÑO:  2014
DIRECCIÓN Y GUIÓN: Patricia Font
REPARTO: Alejandra Jiménez, Daniel Grao
DURACIÓN:  13’07''
PAÍS: España
IDIOMA: Castellano
Enlace: https://vimeo.com/181424477








CTRL+Z


FICHA TÉCNICA

TÍTULO ORIGINAL: Ctrl+Z
AÑO:  2016
DIRECCIÓN: Abel Pau y Jose Luis Ordóñez
GUIÓN: Ivette Serral, Jose Luis Ordóñez, Abel Pau
REPARTO: Ivette Serral, Jose Luis Ordóñez
DURACIÓN:  04’01''
PAÍS: España
IDIOMA: Catalán y Castellano
Enlace: https://youtu.be/AwG_ALq1CMQ

Virtuosisme gitano

divendres, de maig 05, 2017
Benvinguts al Footprints.

El músic que convidem aquesta nit al Footprints arriba a l'escenari lleuger, amb el cabell perfectament pentinat enrere, fesomia pàl·lida, un bigoti a joc amb el pont de la seva guitarra, un mocador lligat al coll i cigarret als llavis. Amb la mà dreta, la bona, sosté una guitarra Salmer, instrument dissenyat pel luthier italià Maccaferri, de boca oval i cordes dures. La mà esquerra, la dolenta, sobresurt lleugerament de la màniga de l'americana deixant veure els dits petit i anular garrotats des de l'incendi de la caravana on vivia i que li va cremar la mà quan tenia 18 anys. Els ulls amb un aire absort i segur indiquen que el concert és apunt de començar.


Django Reinhardt, nascut en una família gitana l’any 1910 a Liberchies, Bèlgica, va passar els primers anys de la seva vida vivint en una caravana en un campament prop de París. Prematurament va aprendre a tocar el banjo i, més tard, mentre es recuperava de l'accident que quasi li costa la mà, la guitarra. Els seus inicis musicals anaven lligats a la música francesa del moment que era bàsicament la musette, música popular tocada amb acordió però que alguns guitarristes com Gusti Malha ja l'havien adoptat. Django es guanyava la vida tocant a alguns locals de París des dels 13 anys on dos fets van marcar la seva vida. El primer és que va descobrir el jazz i la música americana escoltant versions de Duke Ellington i de Louis Armstrong. El segon fet és que va conèixer al violinista Stephan Grapelli i, en un enamorament instantani, va germinar la idea d'unir els dos instruments per formar un grup únicament de corda. Així és com va néixer el Quintet du Hot Club de France. Joseph Reinhardt (germà de Django) i Roger Chaput eren els guitarres rítmics; Louis Vola com a contrabaixista; Grapelli i Django de violinista i guitarrista solistes i líders. Tots ells, excepte Roger Chaput, gitanos.

El Quintet és el punt 0 del jazz Europeu. La seva música era genuïna, que tot i ser jazz, es diferenciava del que es tocava a l'altra banda de l'Atlàntic. En paraules de Sandra Jayat: “el swing europeu el va il·luminar un gitano així com els negres del cotó van parir la llavor del jazz als Estats Units”. I precisament seguint alguns trets gitanos, la música que va inventar el Quintet, anomenat Jazz manouche, és marcat per una forta identitat inconfusible (toquen integrament instruments de corda oblidant la bateria i els vents), és de tradició oral i analfabeta (el propi Django no sabia solfeig) i, com un nòmada zíngar, veu d'altres estils i cultures que va absorbint. Certament, el jazz manouche ÉS gitano!


Analitzar la música de Django Reinhradt és analitzar tot el jazz manouche, ja que des que ell i Grapelli se'l van inventar, la resta d'intèrprets semblen mers fans enamorats de l'original. En el jazz manouche, al no haver-hi percussió les guitarres rítmiques assoleixen aquest rol amb la tècnica anomenada la pompe. És tracta que el guitarrista "colpegi" les cordes per fer sonar els acords a bategades, accentuant cada temps del compàs o, en alguns casos, combinant el baix i l'acord a cada temps, donant una sensació de caminar constant (fixeu-vos en l'acompanyament de Limehouse Blues). Els acords es toquen amb una digitació concreta inventada pel propi Django per poder tocar els acords amb dos dits encarcarats. Un acord és la combinació de tres o més notes sonant alhora, normalment la tònica (que dóna nom a l'acord), 3ª, 5ª i 7ª. En el jazz manouche es juga amb alteracions com la 6ª major, 6ª menor i les tensions de b9 i b13 que donen un nou joc de textures i colors a l'harmonia (un bon exemple és la cadència de Djangology). Però són els solistes qui tenen el pes i gràcia en el jazz. I el jazz gitano no n'està exempt. L'estil de Django Reinhardt està basat en una treballada i ràpida (rapidíssima!) tècnica. Els seus solos repassen els arpegis dels acords de l'harmonia (tònica, 3, 5, 7 que comentàvem abans) al llarg de tot el mànec de la guitarra de manera ascendent i descendent. Les notes normalment les toca emparellades tenint més força la segona nota (pa-PAM pa-PAM pa-PAM...). A partir d'aquesta base, un seguit de "floritures" tècniques revesteixen la interpretació: cromatismes i rodejos per anar a buscar una nota final (escolteu la seqüència final de Minor swing o Tears); tocar dues octaves alhora (Dinah); estirar les cordes i lliscar-hi els dits provocant bendings i glissandos (Rose Room); etc. Aquestes eines són utilitzades pel Quintet per harmonitzar i improvisar sobre diferents estils que van anar portant cap el seu terreny. És així com són ben funcionals el tema purament Nova Orleans Tiger Rag, el bolero Troublant Bolero, temes de Gershwin com I Got Rhythm o fins i tot improvisacions sobre moviments de Bach.

Le Quintet, amb Grapelli, Joseph i Django Reinhardt, Vola i Chaput d'esquerra a dreta 
La Segona Guerra Mundial arribà i amb ella, com moltes d'altres coses, el Quintet du Hot Club de France es va acabar. Així com Grapelli es va exiliar a Anglaterra, Django no va voler marxar de París. Tot i la persecució nazi sobre els gitanos, Django Reinhardt va seguir tocant regularment i brillant com a músic. Es diu que la seva immunitat es deu al general nazi Dietrich Schulz-Köhn, conegut com a Doktor music, un melòman enamorat de la música de Django a qui va acollir com el seu protegit. Per reblar el clau, la música de Django i d'altres músics locals es van convertir paradoxalment en estendards de la resistència francesa. Precisament aquest 2017 s'estrenarà una biopic anomenat Django (Etienne Comar, 2017) que narra part d'aquests fets.

La guerra acabà i arribà una nova oportunitat per Django Reinghardt. L'any 1946 viatjà a Estats Units d'Amèrica en la que va ser la seva única visita a la terra del jazz. Convençut que triomfarà no inclou cap guitarra a la seva maleta, esperant que els fabricants americans es barallaran per aconseguir col·locar el seu producte a les mans del guitarrista. Encara que compta amb el reconeixement dels músics americans, la seva fama es va difuminant fins acabar assumint el paper de comparsa dels artistes amb qui toca, Coleman Hawkins i Duke Ellington entre ells (Honeysuckle Rose). Això xoca amb la seva fanfarroneria i, sumat al fet que no s'acaba de trobar còmode amb la guitarra elèctrica Epiphone que toca allà (curiosament la que l'acompanya a la seva foto més cèlebre), es deixa portar per alguns vicis com el billar (es diu que va deixar penjat a Duke Ellington perquè es va enganxar jugant al billar tota la nit) i finalment torna a Europa l'any 1947.

Altre cop a França, Django es va tornant cada vegada més llunàtic i egòlatra. Més concentrat en el billar i els amics, oblida la professió, falta a concerts i menysprea el públic. Sembla ja cansat i que ja res no li importa massa, si és que mai ha sigut així. Decideix instal·lar-se a un petit poble proper a París, Samois-Sur-Seine, on passa els últims anys de la seva vida pescant i pintant fins que una hemorràgia cerebral el sorprèn fatalment quan té 43 anys. Una vida curta però un llegat enorme. Tan gran com un estil musical sencer que han anat seguint grans artistes com Tchavolo Schmitt, The Rosenberg Trio, el nen prodigi Biréli Lagrène o el català Biel Ballester, per citar alguns dels meus preferits. Per recordar "aquell guitarrista gitano de França " com diu Emmett Ray a la fantàstica pel·lícula Sweet and Lowdown de Woddy Allen (1997), cada any es citen els guitarristes manouche a Samois-Sur-Seine durant el festival de guitarra Django. Allà hi toquen gitanos i paios junts, acampats en caravanes i improvisant eternament asseguts en cadires plegables, potser amb un pitillo a la boca, un mocador al coll i un aire absort preparats per menjar-se el món.




Llista Youtube: Footprints - YouTube

Llista Spotify:

Joana d'Arc. I: El lloc i el moment

divendres, de maig 05, 2017



La Cort d'Apel·lació, secció del CriTeri que reprenem avui, es dedica a l'estudi de personatges històrics (o mitics) que han passat a la història d'una manera incorrecta, inexacta, injusta, parcial, esbiaixada. La secció ha estat algun temps a la nevera, i algun lector pot no estar-hi gaire familiaritzat. Per això he cregut convenient començar per aquí.

Hi ha molts motius pels quals una persona hagi pogut ser tractada injustament. La primera Cort fou dedicada a Antonio Salieri – el Salieri del film Amadeus –, que a la pel·lícula de Milos Forman era tractat com poc menys que un beneit envejós, tot tapant un personatge molt interessant i un músic excel·lent que no mereixia aquella desqualificació barroera. Hem parlat d'Albert Speer, Ricard Cor de Lleó, l'emperador romà Tiberi, Werner Heisenberg, Pons & Fleishmann, el príncep Carlos d'Austria, La Verge Maria, Maria Magdalena... 

Joana d'Arc pertany a una de les categories de personatges que han vingut a la Cort d'Apel·lació: personatges mítics, construïts a partir d'un personatge real. El mite sol ser beatífic, celestial, ideal; sota aquest mite hi ha un ésser humà amb contradiccions, punts febles, punts dubtosos, però alhora aspectes que als nostres ulls el fan més humà i més interessant. Altres vegades, el mite és gairebé satànic, però sota aquest mite hi pot haver un ésser humà que s'ha hagut d'enfrontar a situacions terribles, i/o que ha estat convenientment satanitzat per historiadors, cronistes i escriptors més atents a interessos poc confessables que no pas a la descripció acurada de la realitat.

Joana d'Arc, el personatge que avui ve a la Cort d'Apel·lació, és un dels principals mites històrics de França. Potser el més important de tots. Però és un mite especial: es un mite fundacional. Joana d'Arc no va fundar França, però en certa manera es pot dir que sí. Quan ella va aparèixer en escena era un país en via de desaparició, almenys com a país independent i sobirà. Després d'ella, França no ha deixat mai d'existir com a país. És molt possible que, sense ella, avui dia França no existís, almenys tal com la coneixem. Això fa que per als francesos sigui una figura crucial en la seva història. Després d'ella França va tenir una existència continuada com a país independent i sobirà, amb l'única excepció de l'ocupació pel III Reich, al segle XX. La ubicació exacta de les fronteres ha canviat, hi ha hagut annexió de territoris – la Catalunya Nord, sense anar més lluny, o l'Alsàcia –, però bàsicament el país ha estat sempre més el que Joana d'Arc va deixar. És aquest el significat del terme mite fundacional, que he emprat al començament, i que fa de Joana d'Arc, per als francesos, allò que Benjamin Franklin és per als americans, Mustafà Kemal per als turcs, o els Reis Catòlics per als espanyols. Tots ells, personatges reals esdevinguts mites a nivell popular.

Darrera aquest mite hi ha un personatge de carn i ossos; i el que és més interessant, un personatge de carn i ossos extremadament ben documentat. Contràriament al que hom suposaria, de Joana d'Arc en sabem molt. I el personatge real és segurament més interessant que el mite. És aquest personatge real – molt menys conegut que el mite – el que tractarem en aquesta Cort d'Apel·lació. Però per entendre'l, primer cal parlar de l'època, del lloc i de la situació on es va moure.
Joana d'Arc és un personatge del segle XV. Però per ubicar-la al lloc i al moment – primer pas per entendre la seva història – cal retrocedir un segle. Hem de començar per fer una mica d'història: Joana d'Arc és un dels actors principals de la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, i hem de parlar d'aquesta guerra per entendre el personatge.


U. La gènesi del conflicte

El 1328, el rei Carles IV, anomenat El Bell, mor sense deixar hereus legítims, ni haver designat cap successor. El pitjor que podia fer un rei d'aquella època, com és ben sabut. Hi havia parentela, és clar, i donada la suculència del pastís – França era, en potència, el país més ric d'Europa, per la senzilla raó de tenir l'agricultura més pròspera – era evident que es presentarien candidats. Dos de francesos: Felip d'Evreux i Felip de Valois. Tots dos podien lluir credencials de reialesa: Felip d'Evreux era gendre de Lluís X, i Felip de Valois era nét de Felip III, i a més cosí germà de Carles IV, el rei difunt. Però atesa la situació de la França de l'època, on part del territori es trobava sota l'administració dels reis anglesos
– com explicarem tot seguit, era inevitable que hi hagués algun candidat dels Plantagenet anglesos, si podia adduir drets a la corona francesa. I així fou: el rei Eduard III d'Anglaterra i Gal·les era, per una carambola d'aliances matrimonials pretèrites, fill de la princesa Isabel de França. I com calia esperar, va presentar la seva candidatura.

Els sobrenoms que es van donar a nivell popular als tres candidats eren un avís de quina seria la tria. Felip de Valois era l'únic dels tres que havia nascut a França, i fou per tant ‘el francès'; Eduard III fou òbviament ‘l'anglès', i Felip d'Evreux fou ‘el navarrès', perquè la seva mare era Joana de Navarra. Aquesta diferenciació fou a la fi crucial per fer decantar la balança en favor de Felip de Valois, que va obtenir el tron amb el nom de Felip VI. La tria fou desencertada, com ho reconeixen els mateixos historiadors francesos, per diverses raons. Amb el canvi, s'acabava una línia hereditària, la dels Capets, i en començava una altra, la dels Valois. Els Valois van ser vistos pels mateixos francesos com a ‘reis trobats', una família de l'alta noblesa que de sobte s'havia trobat amb un tron sota el cul. Un tron que, apart de fer molt bonic, incloïa un seguit d'obligacions que anaven força més enllà de vetllar pels interessos feudals d'una família concreta. Els Valois van trigar una mica a aprendre a fer de reis, i fou França qui ho va pagar.

Eduard III d'Anglaterra va representar el paper (teatral) de la seva vida. Va simular obediència i acceptació de la decisió dels Estats Generals francesos. Mentrestant, durant nou anys, va preparar la guerra. Quan, el 1337, va declarar que no reconeixia la legitimitat del nou rei de França – Felip VI – i va reclamar per a ell mateix el tron de França, havia tingut prou temps per preparar un exèrcit molt superior al francès: no pas numèricament, però sí tècnicament.

Aquest serà el començament oficial de l'anomenada Guerra dels Cent Anys, que per als francesos suposa, per entendre'ns, l'equivalent de la ‘Guerra de la Independència' per als espanyols. Una guerra en la qual es construeix un país: no pas físicament, sinó en l'imaginari col·lectiu, generalment per oposició a un altre que és vist com a invasor, conqueridor o, de manera genèrica, com l'enemic. Aquesta visió sovint és parcial i incompleta, però no necessàriament falsa del tot.



Eduard III d'Anglaterra, pretendent al tron francès i desencadenant de la Guerra dels Cent Anys.

DOS. La Guerra dels Cent Anys

Els medievalistes que s'han ocupat de la Guerra dels Cent anys són reticents a veure-ho com una guerra única. Cap guerra no dura cent anys. La Guerra dels Cent Anys fou en realitat una successió de guerres diferents i consecutives, separades per diferents tractats i períodes de certa pau. Alfred Burne considera quatre guerres diferents. Jonathan Sumption s'estima més dividir-ho en dues: la primera, la guerra del segle XIV, i la segona, la guerra del segle XV. La primera és encara una guerra pròpiament medieval, mentre que la segona ja és una guerra de l'era moderna. No tant per una qüestió cronològica com per una qüestió de mentalitat.

Els segles XI a XIII van veure un seguit de reis francesos que de manera continuada – i no sempre encertada, però això seria un altre tema – van anar bastint una administració, una hisenda, un govern, a base d'anar sotmetent – sense suprimir-la mai – una noblesa que tenia sobre els seus dominis una presència molt més real que no pas la monarquia. Mentre que els reis francesos anteriors, en un procés de degradació del poder polític que comença amb la descomposició de la monarquia carolíngia, havien arribat a ser poc menys que una figura simbòlica, un ‘superior feudal' amb poc poder real, durant els segles XI-XIII assistim a la reconstrucció a França de quelcom semblant a un estat, més o menys com ara l'entenem. I això tard o d'hora havia de topar amb la monarquia anglesa, que era també un dels grans senyors feudals a França.

De fet, els reis anglesos (dinastia Plantagenet) van arribar a trobar-se al capdamunt d'un petit imperi a l'oest d'Europa, que incloïa Anglaterra, Gal·les, Normandia, Anjou, el Poitou i, per damunt de tot, Aquitània, una regió de contorns una mica imprecisos que corresponia aproximadament al quart SW de la França actual. Com ja vam explicar en una altra Cort d'Apel·lació, el rei John Lackland – el 'Joan Sense Terra' de les novel·les de Robin Hood – s'ho va manegar per perdre bona part d'aquests territoris, que van tornar a la sobirania directa dels reis de França: Normandia, el Poitou, Anjou, la Bretanya, es van perdre en un seguit d'enfrontaments poc encertats de John Lackland amb l'aleshores rei de França, Felip II ‘August'. Però va quedar Aquitània, la posessió més important i més rica de totes, herència d'Elionor d'Aquitània, una de les dones més extraordinàries de l'Edat Mitjana. La subtilesa de les relacions feudals (senyors i vassalls) es manifestava en aquesta situació paradoxal: els reis anglesos eren reis a Anglaterra, però a Aquitània només eren, estrictament parlant, ducs. I com a tals, retien homenatge al rei de França, del qual eren vassalls. Una situació que podia ser insuportable si un rei anglès prou orgullós es trobava que s'havia d'agenollar davant un rei francès a qui percebia com un ésser dèbil i insignificant – com ho van ser molts reis de la França de l'època.

Mentre el rei de França fos una mena de figura llunyana i decorativa, el conflicte no devia ser massa difícil de suportar. Però a mesura que el poder dels reis francesos sobre la seva noblesa esdevenia més i més real, palpable físicament, la sensació d'ofec dels reis anglesos devia ser insuportable. Sobretot pel que fa a l'Aquitània, la regió que tenien més lluny, la més difícil de defensar d'una hipotètica expedició militar francesa i, casualment, la regió més rica i més important de tot aquell petit imperi. Hi ha força consens a reconèixer que les aspiracions dels reis anglesos al tron de França no van ser el veritable motiu de la guerra: l'obsessió veritable dels reis anglesos fou en tot moment assegurar-se la possessió de l'Aquitània.



TRES. La qüestió d'Aquitània

El primer conflicte seriós va tenir lloc durant el regnat de Felip IV, dit el Bell. Individu retorçat, pietós en aparença, absolutament malvat i pervers en la seva manera d'actuar. Recordem que fou el rei que va exterminar els templers per apoderar-se de les seves propietats. Arran d'un conflicte entre la marineria de Baiona i els ports de Normandia – sembla que per un afer de pirateria – Felip IV va ordenar que la majoria de les magistratures de Baiona fossin lliurades a oficials seus. Òbviament, el governador anglès d'Aquitània s'hi va negar. Llavors el rei de França va dur el cas a la Cort Suprema de França. La cort, no cal dir-ho, fou obedient als desitjos del rei francès, i el 1294 va ordenar la confiscació del ducat d'Aquitània. El rei anglès el va recuperar el 1303, gràcies que va treure profit de la debilitat de l'exèrcit francès – i la seva manca de credibilitat – després de les derrotes patides en la rebel·lió de Flandes, sobretot la batalla de Courtrai (1302).

Tot plegat, un ensurt de nou anys. Però l'avís era clar. De fet, alguns historiadors esmenten que és en aquests fets on cal situar l'autèntic començament de la Guerra dels Cent Anys, quaranta anys abans del seu començament oficial (1337). Oi més perquè la recuperació del ducat d'Aquitània no fou la fi del conflicte. El 1323, i encara una altra vegada el 1337, sota l'excusa de petits conflictes de poca volada, la Cort francesa va tornar a confiscar el ducat, que fou ocupat parcialment per tropes franceses. A aquelles alçades, tothom a Anglaterra i a França havia arribat a la conclusió que el conflicte només tenia dos finals possibles: o bé la renúncia definitiva del rei francès als seus drets feudals sobre Aquitània, o bé la renúncia definitiva del rei anglès, amb la incorporació d'Aquitània a la corona francesa amb tots els ets i uts.

El problema és que defensar Aquitània des d'Anglaterra era molt difícil. Per mar, hi havia el problema que Anglaterra tenia una armada reial molt minsa. El trasllat de tropes via marítima s'havia de fer en vaixells mercants, confiscats o manllevats per l'ocasió, i la marina mercant anglesa aleshores era, també, ben minsa. Transportar tot un exèrcit per mar era un repte de consideració. Un pas massiu de tropes pel Canal de la Mànega – diguem, deu mil homes – era factible si es preparava amb temps, però Aquitània quedava molt més lluny. L'armada més gran que mai es va enviar a l'Aquitània (el 1364) només duia uns 2500 homes. Ben poc per defensar un territori tan gran. L'alternativa era enviar un exèrcit per terra, però aquest hauria de travessar un país immens – per les possibilitats de transport de l'època – i patir les ràtzies constants de tropes franceses.

El resultat d'aquests obstacles fou una de les paradoxes més importants de la Guerra dels Cent Anys: que, malgrat que el motiu real era l'Aquitània, només una petita part de la guerra es va lliurar a Aquitània. La major part es va lliurar a la part nord de l'actual França, per la senzilla raó que era allò que els anglesos tenien més a prop.



QUATRE. Superioritat anglesa

La superioritat militar anglesa fou constant durant la major part del conflicte. L'exèrcit anglès era sòlid i disciplinat. El francès massa sovint es componia de nobles a cavall, poc avesats a rebre ordres de reis suposats dèbils a priori. La cavalleria francesa era reconeguda amplament com la millor de l'època: la visió d'una munió de genets cuirassats, atacant en tromba amb la llança per davant, cada genet lluint el seu escut nobiliari, devia ser aterridora. Però Eduard III s'havia preparat per aquella guerra, i havia descobert que a casa seva mateix – Gal·les, concretament – hi tenia l'arma secreta per resoldre el problema: l'arc gal·lès. Un arc enorme, tan alt com un home o més, que en mans d'un expert disparava fletxes amb prou potència per travessar el perpunt d'un cavaller.

 

Miniatura medieval, que representa el rei anglès Eduard III fent el recompte dels morts francesos a la batalla de Crécy (1346), el primer dels molts desastres militars que van destruir tot el prestigi militar de França durant la primera part de la Guerra dels cent Anys.

L'exèrcit francès ja havia patit algunes derrotes davant l'exèrcit anglès, però fou a Crécy (1346) on va patir la primera gran hecatombe, la primera de moltes que vindrien. Els arquers gal·lesos van destrossar la cavalleria francesa. I una nova arma – els primers canons emprats a Europa en un camp de batalla – va fer més estralls entre els mercenaris genovesos que acompanyaven les tropes franceses. Deixant de banda la superioritat tècnica de l'exèrcit anglès, la manca de disciplina de l'exèrcit francès fou també una de les claus del desastre. Els mateixos historiadors francesos no fan cap esforç per excusar aquesta ineptitud:

‘Els cavallers de Felip VI eren valents, però van ser derrotats perquè l'armament de la seva infanteria era inferior, perquè [els cavallers] no respectaven la seva pròpia infanteria i la deixaven enrere, perquè es preocupaven més del prestigi que de la victòria, de les proeses individuals que de la disciplina col·lectiva' (André Maurois).

‘Per orgull i enveja es van llançar sense traça ni ordre contra els anglesos, alineats en tres fileres de batalla, com calia...' (Jean le Bel).


Però el pitjor fou que durant les dècades posteriors els reis francesos van repetir els mateixos errors, una batalla rere l'altra. Cal parlar, pel que fa als reis francesos, d'una autèntica ineptitud, d'una incapacitat absoluta per comprendre els errors i mirar de no repetir-los. Al llarg de tot el segle XIV i bona part del XV Europa assistirà atònita a una successió de derrotes espectaculars de l'exèrcit francès, sobretot la seva cavalleria, davant un exèrcit anglès sovint força més reduït però més ben armat, molt més ordenat, molt més atent als seus comandaments, més professional en una paraula. Ja en ple segle XV, la batalla d'Azincourt (1415), una de les més recordades pels historiadors anglesos (lògicament!) fou el punt culminant de tota una època. Novament, els arquers gal·lesos i la infanteria anglesa van massacrar una cavalleria francesa que es va llançar a l'atac frontal, a la babalà, sense haver après res de res de les batalles anteriors. L'exèrcit francès va perdre deu mil homes, una xifra enorme per l'època. França en conjunt hi va perdre alguna cosa més: tot el prestigi que li quedava, si és que encara n'hi quedava una mica.



CINC. Les batalles i la guerra

I malgrat tot, van caldre cent anys de guerra. Com s'explica aquesta contradicció?

De fet, la Guerra dels Cent Anys és un exemple cabdal de la diferència entre guanyar batalles i guanyar la guerra. Perdre dotzenes de batalles pot ser irrellevant si es guanya la batalla decisiva, encara que sigui només una. Guanyar les batalles era plenament a l'abast de les tropes angleses. Ocupar el territori d'una manera real, no. Almenys durant la primera part de la guerra, al segle XIV. Les victòries angleses, sovint espectaculars, no es traduïen en res de concret: ni en una ocupació real, ni en un control efectiu del territori.

Un exemple extrem d'això el tenim a la batalla de Poitiers (1356), on el ‘Príncep Negre' va destruir l'exèrcit francès i – més important encara – va fer presoner el rei francès, Joan II. L'administració francesa es va desintegrar a moltes zones. Joan II fou conduït a una presó anglesa, i allà li fou imposat el tractat de Brétigny (1360) que recollia el súmmum de les aspiracions dels reis anglesos: ultra el pagament d'un fort rescat per la seva llibertat (com calia esperar), el reconeixement d'Aquitània com a territori lliure de cap autoritat francesa, ni cap obligació de fidelitat de tipus feudal. Ras i curt, França perdia l'Aquitània definitivament. Joan II va acceptar la humiliació, va signar i va tornar lliure a França, on prou feines va tenir per imposar el compliment del tractat als seus súbdits, i específicament al seu delfí Carles. Nou anys després, el 1369, Joan II mor, el delfí és coronat com a Carles V, i proclama que no reconeix de cap manera la validesa del tractat de Brétigny. La guerra segueix com si res. La gran victòria de Poitiers havia estat, a quinze anys vista (que aleshores no era res) una annècdota sense conseqüències.

Amb el detall afegit que Carles V va semblar entendre que la incapacitat anglesa d'ocupar el terreny teòricament conquerit (però només teòricament) era la clau de volta. Carles V serà conegut com ‘Carles el Savi', i deu ser per alguna raó. Els següents anys, l'exèrcit francès es va dedicar a evitar l'enfrontament amb l'anglès. Res de batalletes. Els exèrcits anglesos entraven en territori teòricament controlat pel rei francès, passaven dies i més dies de marxa, cremaven algunes collites ça i llà, buscaven l'enemic – que semblava haver esdevingut invisible – i a la fi, fastiguejats, se'n tornaven a casa. Llavors, pacientment, els francesos – de primer els pagesos, després l'exèrcit, i finalment l'administració – reocupaven el territori que havien hagut de cedir temporalment. Això es pot aplicar fins i tot a la ja esmentada batalla d'Azincourt (1415), ja en temps de Carles VI, fill de Carles V. Azincourt fou una de les victòries militars més memorables de tota la història d'Anglaterra. La història de la guerra dels Cent Anys del coronel Alfred Burne dedica un bon nombre de pàgines a aquesta batalla. Però els historiadors menys obsedits per l'aspecte militar no s'estan de constatar que, un cop destrossat l'exèrcit francès – un veritable carnatge – els anglesos van recollir els fòtils, van marxar cap a Calais, es van embarcar cap a Anglaterra, i s'ha acabat. Més enllà de l'orgull d'haver apallissat l'exèrcit francès, no hi va haver res més.

Altres vegades la cosa havia estat més seriosa. El setge i l'ocupació de Calais (1346-7) van ser una empresa de gairebé un any, que va necessitar (segons estimacions actuals) 32.000 soldats de terra i 15.000 mariners, una flota de 700 barcasses i vaixells. Tot plegat, l'operació militar més gegantina empresa per Anglaterra fins aleshores. Certament, Calais va caure. Però en tornar a Anglaterra el rei Eduard III es va haver de declarar en fallida. Tot plegat, només per una ciutat: estratègica, sí, però al capdavall només una.

Els historiadors del segle XX que no s'han centrat en l'aspecte militar-tàctic – qui guanya al camp de batalla i per què – no s'estan de fer notar que durant gairebé tot el conflicte militar l'exèrcit anglès no va ser capaç de conquerir les grans ciutats de França. Per l'època, es tractava de ciutats grans, extenses i envoltades de muralles sòlides. Només podien ser conquerides amb setges llargs, exèrcits molt nombrosos i bon equipament d'assalt: fonèvols i – quan es van generalitzar – canons. Algunes ciutats van ser conquerides d'aquesta manera, però les més grans, no. Fonamentalment, per manca d'un exèrcit prou nombrós i prou ben finançat. Per posar un exemple, durant el setge d'Orléans – on va començar la llegenda de Joana d'Arc, com veurem – l'exèrcit anglès no va arribar ni tan sols a encerclar la ciutat: hi havia atacs en determinades zones, però també zones extenses de la muralla per on es podia entrar i sortir sense massa problema, fet que permetia que la ciutat fos avituallada de manera periòdica: i aquest fet havia dut el setge a un punt mort.


Per què les ciutats eren crucials? Perquè un dels problemes més greus dels exèrcits que s'esbatussaven, tant el francès com l'anglès, era travessar els grans rius de França, quelcom que a una escala massiva – parlem d'exèrcits sencers – només era possible a través de grans ponts, generalment ubicats prop de (o dins de) ciutats emmurallades. Una conseqüència lògica era que només es podia assegurar el pas lliure d'un exèrcit d'una banda a l'altra del riu si es controlava la ciutat. I la raó estratègica d'ocupar bona part de les ciutats era precisament tenir el control dels ponts, que era equivalent a poder moure l'exèrcit pel país.
 

SIS. Una nova guerra, una nova situació

La guerra del segle XV fou diferent. Cal recordar que el segle XV fou el del Renaixement a Itàlia, que va influir tot Europa. L'edat mitjana encara cueja, però ja som en una altra era, en la qual les gestes del baró de ‘X' en una batalleta concreta són irrellevants si finalment la campanya militar no serveix de res. El nou rei d'Anglaterra, Enric V, un home del quattrocento, semblava ben diferent dels seus antecessors, encara ben medievals.

Enric V ja havia fet una primera incursió a França; en aquesta primera incursió s'esdevingué la batalla – massacre – d'Azincourt (1415), de la qual ja hem parlat. Però aquesta victòria en certa manera és la darrera cuetada de la guerra del segle XIV: una guerra de victòries angleses espectaculars, sense resultats estratègics rellevants. Dos anys més tard, Enric V torna a França, i aquesta vegada amb una nova mentalitat: de la mateixa manera que Carles V de França havia entès que la incapacitat anglesa d'ocupar el territori era la clau del problema, Enric V d'Anglaterra entén que és essencial ocupar el territori. En aquest segon assalt, Enric V duu un exèrcit realment poderós per l'època: uns 30.000 homes, 8.000 dels quals eren arquers que ja havien demostrat ser un obstacle temible per qualsevol cavalleria. Suficient si té el país a favor – ben mirat, no hauria estat impensable que el poble francès acabés fart d'uns reis tan ineptes –, però insuficient si no el té. I no el tenia.



Recreació del paisatge després de la batalla d'Azincourt (1415), on la cavalleria francesa es va enfonsar pel seu propi pes en un mar de fang, mentre els arquers gal·lesos els massacraven. Fou un dels desastres militars més greus patits mai per França, i una victòria anglesa que va deixar bocabadada tot Europa, quan se'n va tenir notícia.

Malgrat els esforços i la seva clarividència, Enric V hauria fracassat en la tasca de conquerir França. Però un fet crucial va provocar el capgirament total de la situació: el desencadenament dins França d'una autèntica guerra civil. Justament la situació que desitja qualsevol invasor. Com es va arribar a aquesta situació de guerra civil és una autèntica novel·la negra, que miraré de resumir.

Hem deixat França governada pel rei Carles V, aquell que va entendre que calia no buscar la confrontació directa amb l'exèrcit anglès, sinó deixar-lo fer i que ell tot solet acabés fart d'aquelles ‘chevauchées' que no duien enlloc. Carles V mor l'any 1380. El delfí Carles (mateix nom que el pare) hereta el regne amb el nom de Carles VI. Només tenia dotze anys. Bé que en aquella època la gent madurava ràpid, molt abans d'allò que ara considerem normal, era obvi que un nen de dotze anys no podia governar un país com França, i encara menys essent com era un país en guerra. Els seus oncles, i molt específicament Felip de Borgonya (nomenat 'l'agosarat') es van fer càrrec de la regència. No es pot dir que s'hi lluïssin gaire: van governar ben malament, amb abusos constants contra les ciutats, la pagesia, el comerç. Les revoltes eren inevitables, tenint en compte que els llargs anys de guerra havien afeblit molt l'administració, i bona part del país havia descobert que sense rei s'espavilaven prou bé.

Carles VI va esperar pacientment. Quan a la fi fou major d'edat i va poder prendre el poder de manera efectiva, va prescindir dels seus oncles i va anar a buscar els que havien estat consellers del seu pare. Semblava que les coses tornaven a lloc. Però Carles VI s'havia casat amb una dona d'una forta personalitat: Isabel de Baviera, amb qui va tenir 8 fills. Era una dona amb un caràcter molt dominant: Vita Sackville-West (autora d'una excel·lent biografia de Joana d'Arc) la despatxa amb una frase contundent: ‘una d'aquestes dones dominants que tenen fills dèbils'. És possible que un caràcter habituat a la dominació mitjançant la intimidació es presti a crear un entorn on els fills se sotmeten dòcilment per estalviar-se problemes. En tot cas, això fou fatal per al delfí, futur Carles VII, que – seguint la norma – fou finalment dèbil, submís, sense gens de caràcter. Ni de bon tros allò que li calia a França, és clar. És increïblement paradoxal pensar que aquest jove submís i sense caràcter serà el futur Carles VII ‘el Victoriós'. Però no avancem esdeveniments.

Podem suposar una debilitat congènita dels Valois, perquè el rei Carles VI era, també, de caràcter força dèbil. Isabel de Baviera posava les banyes al seu espòs sense massa contemplacions, i de fet els dubtes sobre la veritable paternitat del delfí Carles (futur Carles VII) van ser presents des del seu naixement. Carles VI estava, però, molt enamorat de la seva esposa. Cal suposar que el conflicte entre les atencions que li dedicava i el menyspreu que en rebia el devien afectar profundament. Va embogir. Una descripció actual i acurada del seu desequilibri ajudaria a diagnosticar-lo amb precisió. En tot cas els testimonis són coherents en un detall crucial: la seva bogeria era intermitent, i alternava dies de clarividència amb altres on semblava fora del món. Per l'època, tenir un rei boig era un bon problema, però sempre quedava el recurs de declarar públicament la seva bogeria i passar la corona al fill o a algun altre membre de la família reial. Però tenir un rei que només era boig de vegades era pitjor que tenir un rei boig permanent: no era obvi què es podia fer. No se'l podia destituir fàcilment: un dia de clarividència pot ser suficient perquè el mateix rei doni ordres a la seva guàrdia personal i desfaci qualsevol intent de fer-lo fora del tron. I cal tenir present que a totes les èpoques la figura del rei, amb tota l'aurèola inclosa, ha afavorit l'aparició de fidelitats apassionades, que ara veiem com a irracionals però que aleshores es veien senzillament com un deure moral.

En el cas de França, el problema va desembocar en la reaparició en escena de l'oncle del rei, Felip de Borgonya, a més d'un nou actor: el duc d'Orléans, germà del rei Carles VI. Tots dos compartien l'ambició d'exercir – si no de dret, almenys de fet – el poder que corresponia al rei nominal, Carles VI. Les faccions es van definir aviat: Borgonyons contra Orléanistes. I la rivalitat entre elles va ser molt forta, puix que el botí – França – era gegantí. No era una època de debats parlamentaris, sinó de baralles amb l'espasa. I el 1407, Joan ‘sense por', fill de Felip de Borgonya, va fer matar el seu cosí, el duc d'Orléans. La guerra civil estava servida.

És en aquesta conjuntura que Enric V va fer la seva segona entrada a França, i la raó que el feia confiar que aquesta invasió seria la definitiva.



SET. L'esfondrament de França

La divisió del país entre dos partits va acabar d'esfondrar-lo. Ja no els calien els anglesos per devastar el territori: ells sols s'ho feien la mar de bé. Com que el partit orléanista havia quedat decapitat després de l'assassinat del duc d'Orléans, Bernard d'Armagnac, membre destacat d'aquella facció, en va prendre el comandament. Amb el temps, Armagnac va donar el nom a tota la facció. El fet que cap de les dues faccions (Borgonyons i Armagnacs) no fos prou forta per imposar-se a l'altra feia preveure un conflicte inacabable, noves 'chévauchées', més devastació. I noves incursions angleses per amanir-ho. El fet que va causar el daltabaix fou que els Borgonyons van prendre la decisió – sensacional? – d'aliar-se amb l'invasor anglès. Cosa que suposava un canvi radical de la situació.    

La distància en el temps ens fa difícil jutjar aquesta decisió del bàndol Borgonyó, o més ben dit, del seu cap, el duc de Borgonya Joan ‘sense por' (fill de Felip l'agosarat). De tota manera, l'enfonsament de França en aquest conflicte civil es pot considerar previsible. Davant els Plantagenet anglesos, els Valois francesos – amb alguna excepció, com ara Carles V – van resultar reis de ben poca alçada, i la bogeria de Carles VI podria haver estat la gota que feia vessar el got. Era esperable que arreu del país, ciutats i nobles busquessin algun líder que els donés un mínim de sensació de seguretat, de confiança o de força; qualsevol cosa llevat d'aquella sensació que el món s'esfondrava als seus peus. El fet lamentable era que aquells que havien de donar una imatge de força (real o no) no eren personatges presentables en cap altre aspecte. El bàndol Borgonyó devia pensar que posats a triar valia més confiar el reialme a un rei anglès fort, enèrgic i decidit, i acceptar la formació d'un reialme anglofrancès dins el qual ells poguessin mantenir els seus privilegis nobiliaris. Assumir la perspectiva de dècades de caos a França – assegurades per la bogeria del rei Carles VI, i la nul·la personalitat del delfí, el futur Carles VII – els devia resultar impensable.

Per al rei anglès Enric V això suposava també unes perspectives totalment noves. Els ducs de Borgonya – i per extensió, els seus aliats al bàndol Borgonyó – tenien una presència real sobre el seus territoris, dels quals n'eren senyors feudals. Per als borgonyons, l'aliança amb el rei anglès els donava un suport enorme de cara a imposar-se als armagnacs, els seus rivals. Però per al rei anglès suposava la no-necessitat de controlar directament el territori – que hauria necessitat un exèrcit gegantí – sinó simplement mantenir forces estratègicament ubicades per controlar els seus aliats borgonyons, als quals es deixava la feina bruta de controlar el territori i la població. De tota manera a la llarga aquesta no era la solució, si el rei anglès no aconseguia de ser reconegut també com a rei de França. Impensable. Calia alguna cosa més que la simple aliança anglo-borgonyona.

Felip ‘el bo', duc de Borgonya en aquell moment, va establir les condicions d'aquella aliança: Enric V d'Anglaterra es casava amb la princesa Caterina de Valois (filla de Carles VI i Isabel de Baviera, i per tant membre de la família reial francesa). El fill mascle que tinguessin heretaria la corona francesa i l'anglesa. Les dues corones es fondrien finalment en una de sola. Mentrestant, Enric V d'Anglaterra quedaria com a regent de França: l'amo de fet. No cal dir que per als ducs de Borgonya quedaven assegurats privilegis, propietats, i una bona connexió amb la nova dinastia. Aquesta fou, en essència, la combinació que es va signar a Troyes el 1420, i que hauria pogut significar la fi de la Guerra dels Cent Anys. Amb la victòria d'Anglaterra, facilitada pel bàndol dels ducs de Borgonya.

Cal observar que el tractat de Troyes fou signat cinc anys després del desastre d'Azincourt, i per tant tot just tres anys després del segon desembarcament d'Enric V. Per tant, la cosa anava ràpida. La nova invasió semblava tenir molt més èxit que totes les anteriors, i es traduïa per fi en resultats palpables.



Isabel de Baviera, espoa de Carles VI de França, el 'rei boig'.  El seu paper polític ha estat molt discutit. El fet essencial és que va signar el tractat de Troyes (1420), que significava el lliurament 'de facto' de França a la corona anglesa.

El paper que va tenir en aquest tractat la reina, Isabel de Baviera, ha estat molt discutit. Per als francesos ha quedat com una femme fatale que va vendre França als anglesos per poder mantenir la seva vida dissoluta, però és molt probable que aquesta visió sigui esbiaixada. Sembla que la seva vida amb Carles VI fou molt infeliç, i que odiava a fons la família reial. El fet de ser estrangera (alemanya), i la ingerència en la política francesa del seu germà, el duc Ernest de Baviera, van contribuir a fer-la impopular entre els francesos, potser injustament. S'ha dit que per a ella la vida social – més específicament, les festes que organitzava – era el més important de tot. Però també consta que va intentar aconseguir la pau entre borgonyons i armagnacs. De primer, havia tingut el duc d'Orléans com un dels seus principals consellers, i de fet havia corregut la brama que eren amants. Qui sap. El fet és que el 1417, una revolta popular la va sorprendre a París: Isabel fou feta presonera, i empresonada a Tours. D'allà la va rescatar el duc de Borgonya al cap de ben poc. A partir d'aquell moment la seva sort va quedar unida al bàndol dels borgonyons, dels quals devia rebre pressions molt fortes. La seva aquiescència a tots els aspectes del tractat de Troyes (1420) probablement s'ha d'entendre en aquest context.


VUIT. La fi dels Valois?

L'acceptació del tractat de Troyes pels francesos tenia un petit ‘però': que ja hi havia un hereu reconegut al tron de França: el delfí. Carles de Valois era el tercer fill de Carles VI i Isabel de Baviera. Els dos fills grans havien mort abans d'hora, cosa que el deixava a ell com a hereu legítim de la corona francesa. Com resoldre l'escull? Senzillament, declarant-lo fill il·legítim. Isabel de Baviera s'hi va avenir; de fet una de les clàusules del tractat de Troyes esmenta específicament que el delfí Carles era bastard. I amb clàusules prou ofensives.

Els llibres d'història per a escolars ho despatxen en poques paraules: ‘Carles VII no ho va acceptar'. Però la història real és molt més lamentable que això. El delfí Carles era un subjecte de caràcter escàs, un personatge absolutament anodí que suportava estoicament els insults que rebia dels capitans anglesos que el reptaven a sortir al camp de batalla. 

Qui donava suport al delfí, com a hereu legítim de la corona francesa? Essencialment, el bàndol Armagnac, que per pura oposició als borgonyons representava la legitimitat reial francesa. Però l'esgotament del país era ben patent. Militarment parlant, els anglesos havien guanyat sempre; i ara, a més, l'aliança amb el bàndol dels Borgonya els donava el control real de bona part del territori. André Maurois diu ben clarament que la situació de França era terrible: el país era, en la seva visió, a punt de desaparèixer com a tal. I el pitjor era que malgrat el rebuig que la ‘solució' de Troyes causava en la població – l'odi envers els anglesos era molt estès entre la població, com a resultat palpable d'un segle de ràtzies angleses – no es veia enlloc una alternativa: el delfí era un individu insignificant, ben senzillament.



Retrat del delfí Carles, futur rei Carles VII, per qui Joana d'Arc va lluitar -- i morir, a la fi. Altres retrats miren de corregir una mica l'expressió de debilitat que es reflecteix en els seus primers retrats, que probablement són els més realistes.


És en aquest context que apareix la figura de Joana d'Arc. Un bon dia, el delfí, còmodament instal·lat a la seva cort ben pobra, perquè de fet estava permanentment endeutat amb els sabaters, amb els cuiners, amb el sastre...rep una visita. Una noieta de casa humil, provinent d'un poblet de mala mort anomenat Domrémy, demana ser rebuda per sa Altesa Reial. La història de França és a punt de canviar per sempre més.


***


Entès el context, ve la segona part: centrar-nos en el personatge. Que serà l'objectiu de la propera Cort d'Apel·lació.

        
           
Pere Rovira




 


 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes