Viajar a Chernobyl

dimecres, d’abril 05, 2017
Siguiendo una inesperada senda iniciada en el número anterior con las plantaciones de aceite de palma, a uno le ha entrado tremenda curiosidad por ver cómo han cambiado en los últimos años algunos puntos de la Tierra que han sufrido fuertes convulsiones en las últimas décadas…en algunos casos iremos a lugares tristemente famosos, pero también visitaremos zonas que presenten evoluciones muy positivas…Hoy vamos a uno de los primeros casos, de los más sonados: Pripyat y Chernobyl, en el norte de la actual Ucrania, en la frontera con Bielorrusia.

Como todo el mundo sabe, esta ciudad sufrió la mayor catástrofe nuclear de la Historia en 1986, cuando una serie de carambolas y torpezas durante unos ensayos dieron lugar a la destrucción de la cubierta protectora de la central y a la liberación a la atmósfera de material radioactivo cuyos efectos siguen siendo patentes más de 30 años después, y lo seguirán siendo durante siglos. El papel de las autoridades soviéticas fue muy discutido, principalmente por el secretismo propio de aquellos años… Las noticias sobre el accidente llegaron mucho más tarde que nube radioactiva que hizo saltar todas las alarmas instaladas en las centrales nucleares del norte y este de Europa, instaladas para detectar escapes propios. A nivel de la población local, fue informada tarde (aunque pudo ser peor) pero fue eficientemente evacuada en autobuses, con la justificación de que volverían a sus casas tras unos días…aunque nunca pudieron volver.

Los trabajos realizados posteriormente fueron heroicos…los bomberos y los militares, con un índice de bajas atroz, hicieron lo imposible para enfriar el núcleo con agua y boro. Posteriormente, el área fue limpiada y sellada con una bóveda de hormigón por los célebres “liquidadores”, unas 300.000 personas de las cuales se estima que murieron la mitad después de unos años.

¿Pudo ser peor? El accidente pudo haber sido infinitamente más grave si no se hubiera conseguido evacuar el agua acumulada en el suelo bajo la central y, en paralelo, aislado el combustible nuclear activo que comenzaba a filtrarse bajo la central. Si hubieran entrado en contacto ambos elementos la explosión resultante habría sido una catástrofe no ya a nivel local sino que es posible que Europa entera podría haberse vuelto inhabitable.

Como el resto de la historia es bien conocida y mejor accesible, vamos a compartir unas imágenes, cortesía de Google Earth, de cómo ha cambiado esta zona entre 2002 (16 años después del accidente; es una pena que no haya imágenes públicas anteriores) y 2014, que es la fecha más reciente que hemos podido conseguir. Lo que vamos a ver es cómo evoluciona una ciudad abandonada abruptamente, y deshabitada durante 30 años…


1. Asilvestramiento de los parques
Una de las imágenes más chocantes de Prypiat en la actualidad es la colonización de todo tipo de espacios abiertos (parques, jardines, descampados) por los árboles de la zona, que poco a poco van ocupando los espacios disponibles…en 2002 ya podían verse estos bloques de casas siendo “rodeados” por la masa forestal, aun manteniéndose bastante superficie abierta…
 

 En 2014 prácticamente no hay espacios abiertos y los árboles ocupan prácticamente todo el espacio disponible, a excepción de los edificios y de las carreteras asfaltadas, que en algún momento también sucumbirán al paso del tiempo. Quizá dentro de unos años no sea posible más que intuir el tejado de los edificios…




2. Densificación forestal
Como en todas partes, el abandono de la agricultura da lugar a la expansión del bosque…en 2002 ya podían verse algunas islas de árboles entrando poco a poco en los terrenos agrícolas, y cómo los márgenes arbolados que separan los campos empezaban a verdear el terreno adyacente.


En 2014 el proceso está mucho más avanzado, con la isla central del campo grande mucho más extendida, y con un incremento muy notable en la anchura de los márgenes que separan los campos. En unos años toda esta superficie será un bosque…


3. Los canales del río Prypiat

En 2002 aún podían verse unos pocos barcos de transporte fluvial, en un avanzado estado de oxidación.


En 2014 la mayor parte de estos barcos se habían hundido o semihundido...



4. El parque de atracciones de Pripyat

Uno de los sitios más tristemente famosos de Prypiat, y destino oficial del turismo morboso que empieza a visitar la zona, es el parque de atracciones que estaba a punto de ser inaugurado, con una tétrica noria conocida por ser uno de los sitios del Mundo más contaminados por la radiactividad, y un recinto deportivo (¿un estadio o un velódromo?) que empezaban a verse cubiertos de vegetación en 2002.


En 2014 el estadio es ya difícilmente visible, mientras que la noria aguanta en pie, rodeada de cada vez más vegetación.
 


El observador

El enlace:
Si mirar desde un satélite acaba siendo monótono, Yandex ofrece la posibilidad de dar un paseo interactivo por Pripyat (marcando la opción “panorama”, parte derecha superior): https://yandex.com/maps/29082/pripyat/. Los de google no se han atrevido a entrar con su coche del street view

* Actualización 23 abril 2017: como me comenta el amigo Pedro, sí que está diponible Prypiat en el street view de google:
https://www.google.es/maps/place/Pr%C3%ADpiat



Punt i seguit (iii)

dimecres, d’abril 05, 2017

Seguint amb les històries (de Muriel Villanueva) lligades a fotografies (d'Abel Pau) aquest mes tenim tres fotografies que tenen un nexe en comú... la vellesa, amb V. Un avi confós, una àvia que els engega a tots, i una vella que no plora.
 

Entrevista a Núria Segarra, princesa de plom

dimecres, d’abril 05, 2017
Núria Segarra és escriptora, llicenciada en periodisme, princesa de plom i supervivent a un limfoma de Hodking. Acaba de publicar Algunes princeses són de plom (en Fanbooks en català i en Cross Books en castellà), novel·la basada en la seva experiència personal al voltant de la superació de la malaltia. El llibre inclou subtrames amoroses i d'amistat i ens regala una mirada fresca, natural i desdramatitzada sobre el diagnòstic i el llarg camí recorregut des d'aleshores.




Un gran Duke per una gran orquestra

dimecres, d’abril 05, 2017
Benvinguts al Footprints.

En aquest espai mensual de jazz estarem una mica més estrets  que de costum i no és només degut a que cada vegada tinguem més adeptes als nostres concerts, sinó que avui contem amb la presència de la més talentosa big band, dirigida magistralment per un dels músics més influents de mitjans de segle XX. Avui us presentem a Duke Ellington.

La gran virtut de Duke Ellington, tot i ser un excel·lent pianista, fou saber recollir-se de grans artistes i saber-los fer brillar com a conjunt, amb un mateix llenguatge, amb una mateixa manera d'entendre la música. Tot i això, ell no va ser el primer d'agrupar les anomenades big bands. La música de big bands (definides per tenir quatre seccions: saxos, trompetes, trombons i la secció rítmica) es desmarcà dels corrents jazzístics més populars, enfocant la seva energia en la banda i no en la creativitat dels solos; centrant-se en la orquestració i no en la improvisació; donant pes a les seccions i no pas als instruments individuals. Louis Armstrong i Earl Hines ja s'atreviren a adoptar el nou corrent artístic de les big bands, però no deixaven de ser improvisadors que canviaven de registre (per demanda comercial) i no pas grans orquestradors ni compositors. Els primers en guanyar-se aquest estatus van ser compositors talentosos com Fletcher Henderson, Don Redman o Louis Russell entre altres, que van saber desxifrar les implicacions artístiques d'aquest canvi d'estil i concebre una verdadera revolució en el so del jazz. Estil que assoliria l'excel·lència amb al nostre artista d'avui, Duke Ellington.

Edward Kennedy Ellington (1899-1974) va fer honor del seu sobrenom de Duke (originat com un joc adolescent per donar-se importància entre amics i noies) amb un estil artístic elegant i sobri tan a l'hora d'interpretar, de composar i de dirigir. Com a compositor va ser tan productiu i influent que es fa difícil d'imaginar un sol músic de jazz (des del professional al més voluntariós amateur) que no hagi tocat un tema seu. Les primeres composicions de Duke es movien en l'estil Jungle, una música eminentment expressionista que, des del Footprints estant, ben bé en podria transportar al mig de la selva, en una terra fantàstica regnada per sortilegis i perills. La bateria i el baix proporcionen una base rítmica accentuant un temps de cada dos; el clarinet i els saxos insisteixen amb frases curtes i sòbries; les trompetes i trombons conspiren amb sonoritats wah-wah. L'atmosfera creada és preciosa. Són temes com Blak and Tan Fantasy, Blues I Love to Sing, Creole Love Call i The Mooche que es converteixen en els primers èxits insígnia de la banda de Duke Ellington.

Imatge relacionada
Duke Ellington i la seva orquestra dins l' "A" Train, durant la gravació del film Reveille with Beverly l''ny 1943;

Lluny d'estancar-se, la música de Duke Ellington feu un viratge cap a una vessant més endolcida (comercial i estovada, podrien criticar alguns), però no per això menys interessant. D'aquest època surten alguns dels temes més coneguts de Duke, com són Mood Indigo, In a Sentimental Mood, It Don't Mean a Thing i Solitude. Amb un to trist, com els títols dels propis temes ja insinua, aquest música juga amb sensacions nostàlgiques i precioses. La versió de Solitude que afegeixo a la llista d'Spotify, interpretada per Ella Fitzgerald i Barney Kessel, és tota ella una carícia. La veu s'allarga el final de cada fraseig i no vols que t'abandoni mai, sinó que et segueixi escalfant amb tanta tendresa. Agafeu-vos fort i gaudiu, que quan la guitarra calla, només queda la solitud.

Altres big bands de l'època competien per la popularitat de Duke Ellington. Les formacions de Jimmie Lunceford i, sobretot, Count Basie proposaven una música més salvatge, al servei de l'excitació rítmica. Count Basie, deixeble de l'eufòric pianista Fats Waller, contava amb una banda de músics de primer nivell (i la millor secció rítmica del moment) que obligava a ballar el públic de les sales de concerts les principals capitals del jazz. El seu estil desenfadat anava des del blues a un swing tradicional, tot dirigit subtilment per Basie. D'aquesta "rivalitat" (vegeu el vídeo i entendre que hi ha massa respecte entre els dos artistes per tractar-se realment d'una rivalitat), Duke Ellington en va revifar fent un pas endavant en les seves composicions i, a partir de l'any 1940, reafirmà de manera incontestable la superioritat de la seva big band. És l'època daurada de Jack the Bear, In A Mellow Tone, Take A Train, Bojangles, Ko-Ko i una llarga llista d'èxits. Duke dota les seves composicions d'un deix més violent, més rítmic, més swing. Les modulacions melòdiques queden substituïdes per frases curtes repetitives (riffs) i Duke s'atreveix a jugar amb fins a 6 línies melòdiques combinades.


Cal destacar, però, que el gran mèrit de Duke Ellington va ser el de saber unir i dirigir una banda d'autèntics monstres del jazz. Per fer-ho, no n'hi ha prou en trobar els músics sinó que se'ls ha de saber fer brillar, arribant al punt que ja no se sap si és el músic que fa bona a la banda o al revés. Duke, en aquesta faceta de "suscitador de talents" (en paraules de Boris Vian), començà a composar temes sencers per l'exhibició d'un músic concret. Són temes com Concerto for Cootie, Ko-ko o Clarinet lament on un sol músic porta el pes de tota la composició. Quin músic no voldria tocar a una banda on el millor compositor de jazz del moment t'escriu un tema perquè el puguis protagonitzar? A part de saber trobar els músics i saber-los fer brillar, també se'ls ha de saber tractar. I en això Duke també era un expert. La orquestra anà evolucionant com una família, on la mentalitat comuna del grup no ofegava la virtut de cada músic, reforçant l'homogeneitat del grup.

Podríem seguir escoltant obres de Duke Ellington, com quan flirteja amb la música simfònica, segueix el passos de Gerswin, col·labora amb els més grans músics en duets preciosos, però ens quedarem aquí, amb aquesta banda unida en amistat i música que és la que avui ens omplert l'escenari del Footprints. Cada músic brilla per si sol però, sota la batuta de Duke Ellington, emergeixen com una gran constel·lació que encara avui és present per tots els amants del jazz. Espero que us hagi agradat el concert, que al Footprints seguirem portant la flor i nata de la història del jazz. Fins aviat!


Decepcions a Dinamarca

dimecres, d’abril 05, 2017
Copenhague, una meravellosa ciutat, de record entelat per algunes imatges vistes que van arruïnar parcialment una visita que d’altra manera hauria estat plenament satisfactòria...


1. Maleïts pokemons

El joc de moda de l’estiu 2016 va ser hàbilment explotat per algun mag dels negocis turístics...posen com a al·licient per fer el viatge (un recorregut pels canals de la ciutat) la possibilitat de caçar pokemons...qui es pot resistir?


2. Pont sense cadenats

Una altra moda inexplicable per als que hem fet tard a aquestes coses és la de posar cadenats en ponts per commemorar un etern amor adolescent (esperem). El problema és quan han de demanar la gent que no posi cadenats en un pont de manera preventiva, per no danyar la barana amb el pes...


3. Alter ego’s

El mític KingAfrica sembla tenir una competidora a Dinamarca...Queen Ifrica! Qui va ser abans? No ho comprovarem.


 4. Publicitat enganyosa (Odense)


Qui ha fet un tomb per Mongòlia sap que en aquestes dues fotos s’han confós amb el nom de l’assortit o bé amb no menys de 16 dels 19 aliments mostrats. 


Paréntesis

dimecres, d’abril 05, 2017
Aquest mes seguim amb el cançoner il·lustrat Cansiones para una dama de la Teresa, us presentem un bolero de la veu de Javier Krahe. Amic dels concerts íntims, se sent còmode en actuacions minimalistes a locals petits, on el públic es troba a tocar amb la punta dels dits. És en un d'aquests locals, a la Mandrágora (Madrid), on coneix a Joaquín Sabina i Alberto Pérez. Els tres joves barbuts graven un disc en directe on l'esperit crític flueix lliurement, entre whiskies i maria.

En solitari, Krahe és un autor prolífic, produint nombrosos discos al llarg de la seva vida. L'estil senzill de la seva música contrasta amb la complexa el·laboració de les seves lletres crítiques i compromeses. La ironia és la reina de l'escenari, mentre les rimes enginyoses animen el compàs. Qui l'escolta es diverteix en les seves actuacions properes i divertides, que el converteixen en un cantautor de culte amb un públic reduït però fidel. 

Malauradament ja no podem gaudir del seu directe burlesc, la veu de Krahe s'apaga el 2015. Però, pel nostre consol, ens deixa un munt de gravacions que podem escoltar i re-escoltar quan ens vingui de gust.
  
Teresa Blasco i Raquel Ubach

Podeu veure més il·lustracions de la Teresa a http://teresa-blasco.es 







Más bien perplejo recorría las aceras,
Oh, cuan curiosa -me decía- es la mujer”,
cuando el paréntesis cordial de unas caderas
interrumpió mi melopea y el anochecer.

Sus ojos negros bajo el ala de un sombrero
me sorprendieron, yo sentí su bisturí.
¿Puedo besarte -dije- bella mosquetero?”
y ella no quiso decir no, pero tampoco si.
¿Cómo saber si su silencio era sincero?
Mi mano diestra hasta su cara se acercó.
¿Puedo quitarte por lo menos el sombrero?”
y ella no quiso decir sí, pero tampoco no.

Se lo quité, naturalmente, y suavemente
y con su pelo, su sonrisa vió la luz.
Una farola iluminó lo suficiente
y acarició mi corazón la pluma de avestruz.
Y nos besamos, vive Dios que nos besamos,
que conocí antes su lengua que su voz.
si quieres - dije- aquí mismo nos casamos”
Los barrenderos -respondió- nos echarán arroz”.
Llevo las llaves, casualmente, de El Retiro
que es un jardín con un palacio de cristal...”
Soy friolera, y Retiro, por retiro,
en mi buhardilla hay plantas y no se está nada mal”.

Y era verdad que era bonito invernadero,
entre sus plantas unas cuantas de fumar
y en la pared un gran retrato de Durero
que me miró un tanto celoso. Y la volví a besar.
Hacia las seis de la mañana me lo dijo:
aún no lo sabes pero soy una canción”
Si lo sabía, pero yo nunca corrijo
a una canción que está conmigo bajo un edredón.
Ahora te vas y por la calle me recuerdas,
deja la llave del portal en el buzón
o si prefieres te la quedas, no la pierdas
pero no vuelvas por aquí si no es con mi canción”.

Y regresé más bien perplejo a las aceras
¡Oh! cuan curiosa -me decia- es la mujer”,
tras el parentesis fugaz de sus caderas
y me abracé A mi melopea y al amanecer.

Javier Krahe 

Patates, pius i piulades

diumenge, de març 05, 2017
Aquest mes el CriTeri fa 11 anys, i per celebrar-ho estrenem nou disseny, llançat de forma experimental al gener i que ara, després d’alguns ajustos, empelts i mutilacions, ja és plenament funcional. La idea de redissenyar l’aspecte i la maquetació de la revista portava llarg temps revolotejant pels nostres caps, i malgrat haver sigut un part més llarg i sofert del que esperàvem, estem molt orgullosos del resultat. 

Seguint amb la celebració, inaugurem una nova secció per joia dels vostres esperits inquiets i dansaires. En Cansiones para una dama la música es fusiona amb la pintura de la mà de la Teresa Blasco, qui ha realitzat una col·lecció de cançons il·lustrades inspirades en la figura femenina. Cada més, la nostra redactora Raquel Ubach ens portarà una de les il·lustracions de la Teresa i ens presentarà la cançó en la qual s’inspira.

Però no només de noves seccions viu el lector del CriTeri, i aquest mes us hem preparat alguns plats forts, com les segones entregues de “El aceite de palma, veneno del Mundo” (secció Observaciones Aleatorias) i del “Punt i seguit” (secció Foto El Camp). Tampoc us perdeu les confessions de la Muriel Villanueva sobre la seva nova faceta de guionista a “Nina de paper. Del conte al curtmetratge”, ni la resta d'articles del Criteri de març.
Font: InfoLibre
I creuant els confins de l’univers CriTerià, no volem deixar passar l’oportunitat de reflexionar sobre els límits de la llibertat d’expressió, oportunitat brindada en última instancia pel celebèrrim autobús trànsfob d’Hazteoir. El debat sobre aquests límits ja va saltar a la premsa al juny de 2015, amb el linxament mediàtic a Guillermo Zapata per un acudit sobre l’Irene Villa. Posteriorment, ha viscut un dels seus moments més àlgids amb la condemna a un any de presó al cantant i compositor César Strawberry, que ha tingut el seu epíleg amb el judici a la twittera Cassandra per un altre acudit sobre Carrero Blanco. Pel camí, hem vist comentaris a les xarxes socials que demanaven l’assassinat d’algun polític en actiu o que es burlaven de la mort de la model Bimba Bosé o del torero Víctor Barrio, sense conseqüències legals conegudes.

Al marge de l’opinió moral que ens mereixin uns o altres comentaris, convé recordar que la llibertat d’expressió és un contrapés imprescindible pels mecanismes del poder, i per això mateix un dret essencial per la salut democràtica. A les societats més repressives l’humor i l’art són els reductes en els que es refugia la resistència, com succeïa amb el cinema de Berlanga, els concerts de Lluis Llach o les tires de la Codorniz durant la dictadura franquista. Que actualment se estigui assetjant aquests reductes, tant des del món judicial com des de les tribunes d’opinió, hauria de fer saltar algunes alarmes sobre la qualitat de la nostra democràcia i, en sentit més general, sobre la societat que estem construint.

Recentment la premsa acusà de masclista al ja desaparegut Miguel Gila per fer humor amb la violència de gènere. Aquesta mateixa setmana, esclatava una nova polèmica en Las Palmas de Gran Canaria, quan una Drag vestida de verge guanyava el concursde Drag Queens de les Carnestoltes. Els bisbes es llançaven a criticar l’espectacle, RTVE eliminava el vídeo de la seva web i fins i tot hi havia qui s’ofenia de forma preventiva. Ja s’estan preparant les demandes.
Font: Hermano Lobo
Articular lleis (o pervertir les que existeixen) per perseguir de forma arbitraria certes opinions, ens porta per un camí molt perillós. Per això, s’ha de meditar profundament abans de delinear els límits de la llibertat d’expressió (i molt més abans de reproduir-los). El contrari ens porta a una societat idiotitzada, en la que no se expressen opinions per por a ofendre o a ser perseguit legalment
Si realment volem construir una societat tolerant, hem d’estar preparats per escoltar opinions que no ens agradin. Fins i tot que ens ofenguin. Una opinió ens pot ofendre per múltiples raons: pel seu contingut difamatori, perquè ens humilie, perquè denuncie una realitat molesta... Tot té els seus límits i en ocasions haurem de defensar-nos, però fer servir la justícia com ressort automàtic per dirimir aquestes diferències condueix la societat directament cap a la intolerància de la que intentava fugir.

Tornat a l’autobús d’Hazteoir, no hi ha més que posar-se a la pell d’un nen transsexual per comprendre la mesquinesa de la campanya. Quin és l’objectiu d’Hazteoir? Augmentar les resistències que aquests nens han d’enfrontar per afirmar la seva identitat de gènere? Qüestionar la seva realitat i generar rebuig envers d’ells?

Però també en aquest cas, com en la resta dels que il·lustraven aquest article, hem de respirar profundament i meditar sobre els límits de la llibertat d’expressió abans de sortir furibunds al carrer demanant la seva prohibició.
Si voleu fer aquest exercici, us recomanem els següents articles:

Salut i CriTeri!!!!


El CriTeri cumple 11 años, y para celebrarlo estrenamos nuevo diseño, lanzado de forma experimental en enero y que ahora, tras varios ajustes, injertos y mutilaciones, está plenamente funcional. La idea de rediseñar el aspecto y la maquetación de la revista llevaba largo tiempo revoloteando sobre nuestras cabezas, y aunque ha sido un parto más largo y sufrido de lo esperado, estamos muy orgullos del resultado.

Siguiendo con la celebración, inauguramos una nueva sección para deleite de vuestros espíritus inquietos y danzarines. En Cansiones para una dama la música se fusiona con la pintura de la mano de Teresa Blasco, quien ha realizado una colección de canciones ilustradas inspiradas en la figura femenina. Cada mes, nuestra compañera Raquel Ubach nos traerá una de las ilustraciones de Teresa y presentará la canción en la que se inspira.
Pero no sólo de secciones nuevas vive el lector de CriTeri, y este mes os hemos preparado varios platos fuertes como las segundas entregas de “El aceite de palma, veneno del Mundo”

(sección Observaciones Aleatorias) y de “Punt i seguit” (sección Foto El Camp). Tampoco os perdáis las confesiones de Muriel Villanueva acerca de su nueva faceta de guionista en “Nina de paper. Del conte al curtmetratge”, ni el resto de artículos del CriTeri de marzo.

Y cruzando los confines del universo CriTeriano, no queremos dejar pasar la oportunidad de reflexionar sobre los límites de la libertad de expresión, oportunidad brindada en última instancia por el celebérrimo autobús tránsfobo de Hazteoir.
Font: InfoLibre
El debate sobre esos límites ya saltó a la prensa allá por 2015 con el linchamiento mediático a Guillermo Zapata por un chiste sobre Irene Villa. Posteriormente, ha vivido uno de sus momentos más álgidos con la condena a un año de cárcel al cantante y compositor César Strawberry, y su epílogo, el juicio a la twittera Cassandra por otro chiste sobre Carrero Blanco. Por el camino, hemos visto comentarios en las redes sociales que pedían que se asesinase a algún político en activo o que se burlaban de la muerte de la modelo Bimba Bosé o del torero Víctor Barrio, sin consecuencias legales conocidas.

Al margen de la opinión moral que nos merezcan unos u otros comentarios, conviene recordar que la libertad de expresión es un contrapeso imprescindible para los mecanismos del poder, y por eso mismo un derecho esencial para la salud democrática. En las sociedades más represivas el humor y el arte son los reductos en los que se refugia la resistencia, como sucedía con el cine de Berlanga, los conciertos de Lluis Llach o las tiras de la Codorniz durante la dictadura franquista. Que actualmente se esté asediando estos reductos, tanto desde el mundo judicial como desde las tribunas de opinión, debería hacer saltar algunas alarmas sobre la calidad de nuestra democracia y, en sentido más general, sobre la sociedad que estamos construyendo.

Recientemente la prensa acusó de machista al fallecido Miguel Gila por hacer humor con la violencia de género. Esta misma semana, se desataba una nueva polémica en Las Palmas de Gran Canaria, cuando una Drag vestida de virgen ganaba el concurso de Drag Queens de los Carnavales. Los obispos se lanzaban a criticar el espectáculo, RTVE eliminaba el vídeo de su web e incluso había quien se ofendía de forma preventiva. Ya se están preparando las demandas.
Font: Hermano Lobo
Articular leyes (o pervertir las que existen) para perseguir de forma arbitraria ciertas opiniones, nos lleva por un camino muy peligroso. Por ello, hay que meditar profundamente antes de delinear los límites de la libertad de expresión (y mucho más antes de reducirlos). Lo contrario nos lleva a una sociedad idiotizada, en la que no se expresan opiniones por miedo a ofender o a ser perseguido legalmente.

Si realmente queremos construir una sociedad tolerante, debemos estar preparados para escuchar opiniones que no nos gusten. O incluso que nos ofendan. Una opinión nos puede ofender por múltiples razones: por su contenido difamatorio, porque nos humille, porque denuncie una realidad molesta… Todo tiene sus límites y en ocasiones tendremos que defendernos, pero usar la justicia como resorte automático para dirimir estas diferencias conduce la sociedad directamente hacia la intolerancia de la que trataba de huir.

Volviendo al autobús de Hazteoir, no hay más que ponerse en la piel de un niño transexual para comprender la mezquindad de la campaña. ¿Cuál es el objetivo de Hazteoir? ¿Aumentar las resistencias que estos niños deben enfrentar para afirmar su identidad de género? ¿Cuestionar su realidad y generar rechazo hacia ellos?

Pero también en este caso, como en el resto de los que ilustraban este artículo, debemos respirar profundamente y meditar sobre los límites de la libertad de expresión antes de salir furibundos a la calle exigiendo su prohibición.
Si queréis hacer este ejercicio, os recomendamos los siguientes artículos:

  Salut i CriTeri!!!!

El aceite de palma, veneno del Mundo (2)

diumenge, de març 05, 2017
En este número tan señalado retomamos la serie (dispersa, como puede observarse) de artículos que intentan presentar y discutir las consecuencias del consumo de aceite de palma, tanto para el que lo ingiere como para el Planeta en general; no aspiramos a menos…

Este producto no es un ingrediente inédito ni desconocido que se haya inventado recientemente alguna malvada multinacional; en la Europa continental y oceánica se emplea desde hace décadas en freidoras de todo calibre: para que os hagáis una idea, ese saborcillo tan peculiar e irreplicable del fish&chips que habréis degustado en alguna isla británica no es precisamente aceite de oliva virgen extra. Lo que es nuevo es la escala a la que se está produciendo el aceite de palma y, como resultado, la bajada de su precio a nivel internacional. La consecuencia última es su aparición masiva en productos alimentarios y en regiones geográficas en los que nunca se había empleado, por haber alternativas locales más baratas, principalmente, aceite de girasol o de oliva. Si eres de aquell@s a l@s que les gusta leer los ingredientes de lo que te planteas comprar habrás visto lo difícil que es encontrar productos elaborados basados en cereales (galletas, pan tostado, bollería, etc) que no tengan entre sus tres primeros ingredientes aceite de palma o de palmiste, o bien “grasas vegetales” sin identificar, un sinónimo casi garantizado del aceite de palma y que aún no entendemos cómo puede ser utilizado de manera legal.


Este mes intentaremos responder a una pregunta: ¿de dónde viene la palma? La respuesta es muy sencilla y accesible, gracias a las estadísticas de la FAO: señalas los países que te interesen, eliges ver los resultados por superficie y seleccionas el cultivo (en este caso, “oil, palm” y los años que quieras consultar. Si te da pereza, puedes ver este mapa con los resultados de 2013:


Como puede verse a continuación, hay tres países que concentran el 80% de la superficie de palma de aceite: Indonesia, Malasia y Nigeria (datos de 2014):


Entre estos tres países sumaban en 2014 una superficie en producción de casi 16 millones de hectáreas (80% de la superficie mundial), equivalentes a más de un cuarto de la Península Ibérica.

Sin embargo, lo más sorprendente y alarmante es el ritmo de crecimiento de esta superficie, que se ha duplicado a nivel global entre 1999 y 2004. En este lapso, las cifras muestran un ligero incremento en África, pero se multiplican por 3,5 en Centroamérica y por 2,5 tanto en el sudeste asiático como en Sudamérica...

El impacto ambiental de consumir un producto que ha viajado más de 6.000 kilómetros es ya de por sí evidente. Sin embargo, el daño es particularmente severo debido al tipo de superficie que se emplea para estos cultivos que es, en su gran mayoría, bosque tropical o subtropical. Por ejemplo, en Indonesia, la superficie dedicada a este cultivo ha aumentado en periodo 1999-2014 en 5.6 millones de hectáreas, mientras que la superficie deforestada en el país en ese mismo período ha sido de 9,6 millones de hectáreas. Es evidente que hay otras causas de deforestación en áreas tropicales (fomento de la ganadería y los cultivos de soja, principalmente), pero el aceite de palma no es desdeñable.

Por acabar de ilustrar este drama, os invito a viajar (físicamente o con el mapa interactivo de Global Forest Watch, como os cuadre mejor) al sudeste asiático. La página permite ver la evolución de la superficie deforestada desde 2001, así como la destinada a este cultivo (menú “land use à oil palm). Por ejemplo, éste es el bonito aspecto de la isla de Borneo, con las plantaciones de palma en color rosa.


Y si os va la marcha y lo que queréis es ver directamente cómo ha cambiado el paisaje  entonces vuestra herramienta es Google Earth. Podéis descargar el programa aquí y ya podéis poneros a dar vueltas…en el menú superior hay un reloj con una flecha verde, que permite consultar imágenes históricas…ahí va una bonita serie de fotos que ilustra cómo estas plantaciones suponen un cambio en el paisaje desde 2012 hasta 2015; la imagen representa 2,5 km de anchura:

Abril de 2012: un bosque tropical.

La misma zona, en julio de 2013: el bosque ha sido cortado en su gran mayoría, y se empieza a ver una incipiente red de caminos y de terrazas

 Julio de 2015: todo el terreno está aterrazado y plantado con palma de aceite.


No vamos a cometer el error de negar a estos países la posibilidad de eliminar bosques para hacer agricultura. En Europa hemos estado en esa fase durante los últimos milenios, a excepción de los últimos 100-150 años. Lo que es una lástima es que, en vez de generar cultivos agrícolas de una manera lo más sostenible posible, con técnicas que hoy están disponibles y aprendiendo de los errores, se esté atendiendo únicamente a la dictadura del Mercado, en forma de plantaciones industriales extremadamente rentables para unos pocos pero que son solo un remedio pasajero (y un suicidio a largo plazo) para los locales.

Tod@s nosotr@s podemos decidir si queremos alimentar esta rueda o no…comprando o no productos con aceite de palma y consiguiendo que no sea un ingrediente tan rentable para la industria alimentaria.

Si os queda alguna duda, intentaremos disiparla en próximos capítulos…ya que, además de ser un desastre ecológico, se trata de una de las grasas menos saludables…

El observador



Un par de enlaces sobre el tema:

- Un grupo de consumidores que, con más o menos eficacia, indica productos que llevan y que no llevan aceite de palma: https://www.facebook.com/groups/1693063630758359/

- Un vídeo para ver de primera mano la transformación de un bosque tropical en una plantación de palma de aceite.

Punt i seguit (II)

diumenge, de març 05, 2017
En el post anterior us vaig mostrar tres fotografies de la sèrie "Punt i seguit" que no és més que una col·laboració amb Muriel Villanueva, una escriptora que va de a millor. Avui comentaré una mica el darrera d'algunes de les tres properes fotos. 

Punt de sutura

Solia anar en bicicleta, abans més que ara i passejant pel bosc de can Déu de Sabadell em vaig trobar amb una cosa que em va deixar gelat. El tall enorme i rogenc que atravessava el bosc de punta a punta era un projecte-gasoducte que portava gas de no sé on.


Margalefiana

diumenge, de març 05, 2017


Ramon Margalef és el punt d'arrencada de la reflexió que proposo en aquest Batiscaf. Es tracta de la figura científica més important de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Sobre aquest punt hi ha pocs dubtes, jo crec. Els darrers anys que exercia com a professor van coincidir amb els meus anys d'estudiant; i vaig arribar a veure'l en actiu els anys de la seva post-jubilació, alliberat d'obligacions docents i gaudint d'una llibertat per fer el què volgués que abans només tenia en part. Òbviament, seguia anant a la Facultat de Biologia; havia renunciat al despatx de director del departament d'Ecologia, i en un de més modest seguia treballant en les seves coses. Mai no va perdre el contacte amb els investigadors més joves, o per ser més exactes, els investigadors més joves procuraven de no perdre-hi el contacte. Per auto-suficient que un sigui a partir de certa edat o – si es vol – a partir de cert nivell de formació, les opinions d'algú més auto-suficient i més format que un mateix tenen sempre un valor al qual es fa difícil de renunciar.


U. El cervell d'un científic

Jo formava part, el mateix que una bona colla, de la redacció d'una revista que fèiem els estudiants de Biologia. La revista es deia El Conill d'Índies, i havia quedat més o menys establert que per cada número faríem una entrevista llarga (i enteníem que profunda, encara que això ara ho discutiria) a un científic de renom, que a la pràctica acabava essent sovint un dels catedràtics de la nostra facultat. Em va tocar a mi de fer l'entrevista a Ramon Margalef, justament l'any que seria el meu darrer com a estudiant de grau.

Vam estar enraonant una bona estona al seu despatx, mentre la cinta de cassette anava gravant la conversa. Cap a la fi de l'entrevista, el tema va derivar cap a la qüestió de l'ecologisme. No cal dir que aquells anys a la Facultat de Biologia la majoria dels estudiants vivien de ple el moviment ecologista. Ben mirat, estudiàvem la natura, i el procés de destrucció del patrimoni natural que patia el país el sentíem com una agressió a nosaltres mateixos. Però en una facultat on els debats entre estudiants apassionats eren un fet quotidià, era inevitable que el debat ecologista es traslladés a una esfera més conceptual: la de quina mena de vida volem, a nivell col·lectiu. El lema aleshores era que l'objectiu no era viure amb més, sinó viure millor: la demanda d'una qualitat de vida, per damunt de l'abundància pura i simple. A tots plegats ens incomodava la visió de Margalef, molt més escèptica que la visió apassionada que teníem molts de nosaltres sobre el problema. Potser tenia simpatia per la passió juvenil que veia en molts militants ecologistes o simpatitzants del moviment – com ho érem gairebé tots els estudiants de Biologia –, però no veia clares moltes actituds, començant per la visió d'un passat preindustrial excessivament romàntica, o la visió de l'espècie humana com una mena d'infestació antinatural, com un monstre destructor i prou. S'entestava a veure l'home com un component més de la biosfera, algú que hi intervenia, i de manera no necessàriament negativa. Un inquilí potser incòmode, però no necessàriament un monstre.

El problema és que a vint-i-un anys un és més tossut que una mula. I jo no volia cedir. La qüestió de les necessitats excessives d'energia, el malbaratament dels recursos, el disseny d'una societat basada en el consum massiu, era un tema recurrent en el debat ecologista d'aleshores; i la demanda d'una millor qualitat de vida, enfront d'una quantitat de vida (= nivell de consum), havia esdevingut un lema, un eix al voltant del qual es vertebrava tota una filosofia. Ho vaig plantejar en aquests termes. I va resultar que ell hi estava diguem que mig d'acord, però amb l'afegitó d'un petit detall:
 

— ...estic d'acord a prioritzar la qualitat de vida. Però primerament, definim amb precisió què entenem per qualitat de vida. I quan ens posem a parlar-ne, el més probable és que ens trobem que no coincidim en aspectes molt rellevants. I que tampoc no ens posem d'acord en la manera com la quantifiquem. Llevat d'una sola cosa, l'únic indicador objectiu en el qual tothom hi estaria d'acord: la durada de la vida, allò que en demografia s'anomena esperança de vida. I si apliquem aquest indicador, ens trobarem que, de fet, l'esperança de vida ha pujat el darrer segle de manera important. I per tant, la qualitat de vida també.

Bé que vaig dissimular prou bé, la resposta de Margalef em va agafar totalment desprevingut. Sobretot, perquè més enllà de qui dels dos tenia més o menys raó (ell, òbviament), vaig ser conscient que havia assistit a una petita lliçó sobre què volia dir ser un científic, o més ben dit, què volia dir tenir una actitud de científic a l'hora d'enfrontar-se a un problema de concepte. A més, una lliçó particular, perquè en aquell despatx només hi érem ell i jo. Ni massificació ni punyetes, doncs. Sempre més he recordat aquesta anècdota com un punt d'arrencada: vaig pensar durant alguns dies aquella resposta de Margalef, i de fet encara avui hi penso, de vegades. Per exemple, a l'hora d'escriure aquest Batiscaf.


DOS. Les respostes incòmodes

La ciència inclou un seguit de tècniques, de mètodes, de teories, però per damunt de tot és el producte d'una actitud davant la realitat. Alguna vegada he pensat que la ciència és per damunt de tot l'art de fer preguntes de tal manera que admetin una resposta clara. Donar per bona una resposta (o un grup de respostes) i descartar-ne una altra (o un altre grup de respostes). La segona és, de fet, la més important.

És admissible la resposta 'no tenim prou informació (= dades) per respondre la pregunta'. Allò que no és admissible, és el 'depèn de com es miri': si és la resposta, implica que la pregunta no ha estat ben formulada. La no-acceptabilitat del depèn de com es miri implica que les visions massa personals no tenen futur: la manera que tingui un científic d'enfocar una qüestió, d'enfrontar-se a un problema, no pot ser tan personal que no pugui ser assumida i continuada per un altre científic. I la validesa d'una manera d'enfrontar-se a un problema és avaluable de manera objectiva: per la seva capacitat d'explicar fets, senzills o complexos, i encara millor, per la seva capacitat de generar prediccions verificables. La teoria de la Relativitat va triomfar no pas per la seva bellesa conceptual, sinó perquè permetia explicar fets inexplicables per la teoria gravitatòria clàssica de Newton, com per exemple detalls estranys de l'òrbita de Mercuri. La teoria de cordes, que intenta descriure l'estructura de la realitat física a una escala molt inferior a la d'una partícula subatòmica, és un autèntic monument conceptual; però des de fa almenys una dècada pateix una crisi seriosa, i ha estat abandonada per molts investigadors per la senzilla raó que després de trenta anys no ha estat capaç de generar cap predicció – predicció no òbvia ni trivial, s'entén – que puguem comprovar experimentalment.

La qüestió de fer les preguntes que admetin una resposta concreta i objectiva té una derivació important, i és que la resposta pot no ser la que es desitjava. Un dels experiments més famosos de la història, el de Michelson & Morley (1887), tenia com a objectiu estudiar el moviment de la Terra respecte de l'èter: la conclusió de l'experiment fou, inesperadament, la inexistència d'aquest èter. Mireu a internet per més detalls... ;-D.


 
Werner Heisenberg, un dels pares de la Mecànica Quàntica, i pare del principi d'indeterminació, un concepte teòric fonamental que fou rebutjat de pla per Einstein i que fou un dels causants del seu posterior aïllament dins el món científic.

L'acceptació de les respostes incòmodes, inesperades o no desitjades, és allò que determina si la visió científica del món ha penetrat de debò en la mentalitat d'una persona. I d'exemples de no-acceptació en podem trobar no només en persones alienes al món de la ciència, sinó també en científics de renom que un bon dia topen amb un resultat que no poden admetre: no per motius racionals, sinó per un rebuig íntim irracional. Einstein, per posar un exemple, mai no va acceptar com a vàlid el principi d'incertesa de Heisenberg: la seva famosa frase 'Déu no juga als daus!' es refereix precisament a això. No l'acceptava per les conseqüències que tenia, però no descobria on era l'error. Pel que sabem fins ara, no hi havia error: el principi d'indeterminació és, de fet, un dels puntals de la nostra visió del món físic. Però la seva correspondència amb altres científics (Niels Bohr, Max Born, Schrödinger...) revela motius més íntims que tenen poc a veure amb les raons científiques:

‘La meva ment es rebel·la contra una concepció com aquesta'

‘La idea d'un electró que pugui triar lliurement a quin orbital es posa em resulta insuportable. Si fos així, m'estimaria més haver estat pastisser o sabater, abans que no pas físic...'

Einstein fou un dels fundadors de la física quàntica, havia obtingut el premi Nobel no pas per la Teoria de la Relativitat (contràriament als que molts pensen) sinó per la seva interpretació de l'efecte fotoelèctric en termes quàntics, i fou el primer a proposar una visió integrada de les interaccions entre llum, matèria, energia, moviment, etc., en termes purament quàntics. Justament per això, els físics que van fundar la Mecànica Quàntica – Max Born, Niels Bohr, Werner Heisenberg, Paul Dirac, Wofgang Pauli... – eren grans admiradors d'Einstein, i no entenien que rebutgés les seves propostes basant-se en intuïcions o en fòbies personals que no es basaven en arguments convincents, sinó en afirmacions del tipus 'alguna cosa em diu que'. El debat, que va durar ben bé una dècada, va acabar amb l'acceptació dels principis de la Mecànica Quàntica – sobretot la indeterminació, que duia aparellada la desaparició de la causalitat com a eina d'explicació dels fenòmens – per part de la immensa majoria dels físics de l'època, amb algunes poques excepcions, entre elles la d'Einstein. Fou pràcticament la fi de la seva vida com a científic actiu. A Princeton, on es va establir en exiliar-se als Estats Units, va treballar anys mirant de construir una física alternativa a la Mecànica Quàntica que altres anaven construint, i que ell rebutjava; no se'n va sortir.

El cas d'Einstein no és únic. Tothom té Isaac Newton a la boca quan es tracta de lloar un dels pares de la ciència moderna. Però no massa gent coneix que a la fi de la seva vida rebutjava del tot els progressos matemàtics – per exemple, la geometria analítica cartesiana, amb el seu sistema de coordenades avui admès com una eina essencial – que en definitiva donaven un marc ideal per a l'estudi de la seva pròpia mecànica celeste. Newton adorava la geometria euclidiana clàssica, basada en regle, escaire, cartabó, compàs... i on l'aritmètica hi tenia ben poca presència. I els seus darrers anys fou, bàsicament, un alquimista, adherit a visions medievals que fonien l'estudi experimental de la matèria amb visions místico-religioses. De cap manera el científic avantguardista de dècades anteriors.

Els científics són humans. I com qualsevol humà, poden fer-se enrere quan troben que la resposta no només no és la que voldrien, sinó que els obliga a repensar tot allò que ha estat la clau de l'ordre, les creences i els principis de tota una vida. De la mateixa manera que alguns sacerdots han abandonat l'Església i s'han secularitzat, també alguns científics han patit crisis serioses quan han sentit que l'evolució pròpia de la seva disciplina els duia a posicions que els semblaven intolerables des d'un punt de vista ètic, cultural o fins i tot psicològic.

 
 
Deixant de banda l'esteticisme de la imatge, el risc de desertització d'àrees immenses al món és una de les conseqüències esperables del Canvi Climàtic.


TRES. El cosí de Rajoy

Si hi ha hagut recentment un exemple clar de fins a quin punt els científics poden ser incòmodes per al poder, el tenim en la qüestió del Canvi Climàtic.


Fa poc, la revista New Scientist va publicar un dossier especial. El tema era, curiosament, quins eren els temes sobre els quals ara per ara al món de la ciència hi ha una certesa més gran. Dic ‘curiosament' perquè precisament el punt central de la ciència és el dubte. Però per molt que dubtar sigui consubstancial a la recerca, hi ha fets sobre els quals hi ha tants fets a favor que es pot dir que estan fora de dubte, si més no actualment. Un dels fets fora-de-dubte recollits per aquella revista és el Canvi Climàtic. El món globalment esdevé més càlid i, a bona part de la geografia terrestre, més àrid. Pot haver-hi dubtes sobre els detalls: el grau d'augment de l'aridesa o com canviaran les precipitacions en un indret determinat. Però no sobre el fet global.

El Canvi Climàtic és un dels fets més incòmodes per a aquells que actualment es troben al cim del poder, perquè és la conseqüència d'un seguit de pràctiques que són precisament allò que els ha dut on són. Les receptes principals per, almenys, reduir la dimensió del Canvi Climàtic – reduir les emissions de gasos hivernacle – van directament en contra de llurs interessos. I els pocs compromisos internacionals que s'ha aconseguit d'implantar posen a molts països obligacions – pel que fa a la reducció d'emissions de gasos amb efecte hivernacle – que són un fre per a l'ànsia d'enriquiment d'alguns poders molt concrets. En certa manera, la lluita per evitar una catàstrofe global es redueix a implantar el principi que no podem fer allò que ens doni la gana, com hem fet fins ara. Amb l'afegit que allò que hem fet fins ara ha enriquit alguns poders que no poden renunciar-hi com si res.

La solució òbvia és negar l'existència del Canvi Climàtic. El problema és que qui ho fa s'arrisca a fer el ridícul, almenys a Europa. Molts recordem la cèlebre anècdota del cosí de Rajoy. L'any 2007 – llavors encara no era president sinó només cap de l'oposició a Les Corts espanyoles –, en un esdeveniment públic a Palma de Mallorca (el ‘X Congreso Nacional de la Empresa Familiar'), Rajoy va donar una conferència. I a la fi, hi va haver roda de premsa. Quan se li preguntava pel compliment dels compromisos del protocol de Kyoto, fa alguns anys, la seva resposta va ser antològica:

"Yo de este asunto sé poco, pero mi primo supongo que sabrá. Y me dijo: ‘Oiga, he traído aquí a diez de los más importantes científicos del mundo y ninguno me ha garantizado el tiempo que iba a hacer mañana en Sevilla'. ¿Cómo alguien puede decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años? Por ello, no podemos convertir esta cuestión en el gran problema mundial...".

(Per la filmació completa: https://www.youtube.com/watch?v=iENpwqNU9-I)

La barrila que es va fer als mitjans de comunicació va fer entendre els assessors d'imatge del Partit Popular que no havien de seguir per aquest camí. Que un cap d'estat d'un país en teoria civilitzat parlés en aquests termes no contribuïa precisament a crear per a Espanya una imatge de país europeu avançat, sinó més aviat de república (bé, monarquia) bananera.

  
QUATRE. L'estratègia Trump
Però llavors, va arribar Trump. El contra-exemple que ho capgira tot. És interessant que el fenomen Trump hagi aparegut en un país que és precisament un dels puntals de la recerca sobre Canvi Climàtic, a nivell internacional.



Donald Trump ho té clar: el Canvi Climàtic és un bluff inventat per debilitar la indústria dels estats Units i fer-la menys competitiva respecte de la de països emergents. I contra aquest complot, cal lluitar-hi.
 
El problema de Trump no és només que negui el Canvi Climàtic – cadascú té dret de decidir en què creu i en què no, en definitiva –, sinó que opta per criminalitzar els que hi creuen. Manifestar que el Canvi Climàtic és una falòrnia inventada pels malvats inversos xinesos (per obligar els pobres industrials americans a invertir en polítiques d'estalvi energètic i fer-les menys competitives respecte dels competidors xinesos) té una derivació lògica: converteix els científics que investiguen el Canvi Climàtic en còmplices d'aquest complot. No es tracta només d'una qüestió semàntica, sinó d'una acusació que ja està donant fruits.

Els primers twits de Trump sobre el canvi climàtic es remunten al 2012, i ja aleshores manifestava que l'escalfament global era un bluff creat per la Xina per destruir la indústria americana. Un cop al govern, ha triat Rick Perry, conegut negador del Canvi Climàtic, com a cap de l'EPA (Environmental Protection Agency): tota una declaració d'intencions, tenint en compte que aquest subjecte va arribar a proposar-ne el desmantellament.

El problema del govern Trump és que no en té prou amb debilitar la lluita contra el Canvi Climàtic, sinó que es planteja la persecució d'aquells que treballen per limitar-ne els efectes, començant pels científics que treballen a l'EPA mateixa. Així, s'ha sabut que l'equip de transició de Trump (l'equip de tècnics que va fer la transició entre l'anterior administració d'Obama i la nova de Trump) va demanar una llista dels empleats del DOE (Department of Energy) que treballaven sobre el Canvi Climàtic o bé que haguessin assistit a algun congrés sobre el tema. El DOE s'hi va negar. Però l'avís era clar, i va causar nerviosisme en la comunitat científica que als Estats Units treballa sobre el Canvi Climàtic, bona part de la qual ho fa des d'agències públiques.

Cal observar aquesta paradoxa: els EEUU, el país que més contribueix a l'escalfament global – al costat de la Xina i la Índia – és també el que més contribueix al coneixement científic sobre què està passant arreu – fauna, vegetació, sòls, oceans, meteorologia –, incloent una recopilació gegantina de dades que al capdavall seran essencials. Aquesta recopilació es fa en gran part des d'administracions públiques que ara es troben a l'ull de l'huracà, començant per la mateixa NASA, que va rebre l'avís que havia de deixar de treballar en temes de ‘vigilància ambiental políticament correcta' [sic]. Més enllà del fet que la recerca en aquest camp pot quedar aturada, i del fet que els Estats Units poden perdre la situació capdavantera en molts camps científics – no només Canvi Climàtic –, a molts responsables d'agències públiques els preocupa un abandó massiu de personal de les seves agències, que tindria conseqüències molt greus: ho va resumir molt bé Peter Frumhoff, director de la Union of Concerned Scientists (UCS) a Cambridge, Massachussets, quan suplicava als científics que no marxessin: 


‘Si marxeu, perdrem la vostra capacitat d'explicar-nos què està passant'. 

Però quedar-se és arriscat. Peter Fontaine (Climate Science Legal Defense Fund) ofereix consell legal als investigadors d'universitats públiques – també amenaçats! – en cas de persecució. Impressiona descobrir que una de les coses que recomana és ser extremadament curós amb el correu electrònic: mesurar molt bé què es diu, a qui, i amb quines paraules exactes. Però tot s'explica quan es descobreix que en alguns casos legals contra científics del Canvi Climàtic les autoritats han exigit accés lliure al seu correu electrònic personal, com és el cas de Michael Mann, un científic embrancat en un cas legal contra l'estat de Virgínia.


Trofim Lissenko alliçonant pagesos russos sobre nous mètodes de producció de blat. Lissenko fou un dels puntals de la ciència a l'URSS de l'època de Stalin, i fou molt actiu en combatre idees i conceptes que no estaven d'acord amb la seva visió de la biosfera. Incloent l'empresonament pur i simple de científics dissidents.

Deixant de banda que Trump sigui negacionista respecte del Canvi Climàtic, per als científics dels Estats Units és especialment aterridor el fet que els mètodes de l'administració Trump s'assemblen sospitosament als de l'URSS de Stalin, i més específicament les polítiques de Trofim Lissenko, l'enginyer agrònom que esdevingué un dels grans dirigents de la ciència soviètica: repressió absoluta de la dissidència científica, quan aquesta no encaixava bé amb les interpretacions en termes marxistes de l'evolució biològica. Repressió que incloïa no només la pèrdua de càtedres i llocs de professor a les universitats, sinó també l'empresonament pur i simple. Fins on arribarà el trumpisme en ciència encara és un enigma; però potser la seva simpatia declarada per Vladimir Putin i les seves polítiques, ben poc democràtiques en cap aspecte, suggereixen que l'empatia entre Trump i Putin no es limita a dos mascles alfa que es reconeixen i es respecten mútuament, sinó que ateny també aspectes ideològics molt subtils i perillosos.


CINC. ...I torna al Born

Els anys que vaig coincidir amb Margalef a la Facultat de Biologia eren d'una gran efervescència en molts aspectes. Un d'aquests aspectes era la discussió inacabable sobre la reforma del pla d'estudis de la carrera de Biologia. Els estudiants teníem l'obsessió que calien assignatures més atractives i – crèiem – actuals, como ara l'etologia – ciència del comportament animal –, per la qual molts tenien una obsessió que ara veig excessiva. A tots ens semblava increïble que la majoria dels catedràtics no veiessin gens clars aquells canvis. Margalef, particularment, era molt escèptic sobre plans d'estudis revolucionaris. S'oposava a especialitzar els estudiants des de massa aviat: volia un cos comú de coneixements, sòlid i ‘a la clàssica' (zoologia, botànica, geologia, i tots aquells noms que semblen bandejats de tots els plans d'estudi d'avui dia): quatre anys troncals, i al cinquè curs, no pas abans, deixar total llibertat als estudiants perquè triessin les optatives que volguessin, i que fos allà con comencés de debò l'especialització. Però abans, una base ben sòlida.

Potser avui hauria quedat horroritzat de veure com els adolescents són obligats ja de ben joves (a l'institut) a triar camins (batxillerat de ciències, artístic, tècnic, humanístic...) que els poden marcar per sempre, degut a la dificultat de fer marxa enrere i triar una altra especialitat. Potser també hauria quedat horroritzat amb els plans d'estudi actuals a les facultats, tan obsedits amb l'especialització que obliden matèries basals abans tingudes per fonamentals. Però potser no. Tenia una manera de mirar-se les coses des d'una distància prudencial, com si al capdavall pensés que els detalls superficials no són tan rellevants com pensem. Una vegada ho va resumir en una frase:

‘L'home és un animal capaç de sobreviure als disbarats pedagògics més absurds, i malgrat tot seguir donant exemples admirables...'

Estic segur que ho hauria aplicat als Estats Units, avui sotmesos a una de les presidències més absurdes dels darrers decennis. Després d'un individu tan nefast com Ronald Reagan, creia que no hi podia haver un president pitjor, però òbviament m'equivocava. Però la contestació que rep actualment em fa pensar que la partida tot just acaba de començar. I que, tornant als científics – perdoneu que escombri cap a casa –, als EEUU en tenen una comunitat tan forta i ben preparada que per força sobreviurà a l'experiment al qual Trump els vol sotmetre. Allò que es fa més difícil de dir, és quant de temps li caldrà per recuperar-se del tot de les ferides que patirà.


Pere Rovira
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes