Benvinguts al Footprints,
Avui us presento un músic que no ha arribat a ser: jo
mateix. Calculo que tenia 10 anys quan vaig començar a tocar la guitarra en una
escola de música de barri. I una mica més tard em va començar a interessar la
música, suposo que un cop superades les primeres durícies als dits i gastades
les Viledes perquè no em rellisqués la grossa guitarra de les meves cametes
petites de nen. Mica en mica, suposo que per osmosi del que s'escoltava a casa,
el jazz em va anar atraient. A casa, els pares escoltaven l'Armstrong, la
Billie, Duke Ellington, Count Basie, Lester Young i fins i tot una mica de
Miles Davis. Jo, iniciant-me en el gust pel jazz, escoltava la música i aprenia
la vida de tots aquests grans alhora que descobria, amb gran desil·lusió, que
qui no havia patit una infantesa terrible, algun accident traumàtic i una vida
amanida per alcohol i drogues no podia arribar a ser un bon músic de jazz. Però
el dia que vaig descobrir un tal Wes Montgomery, un guitarrista normal, i m'hi
vaig emmirallar.
 |
| Wes Montgomery |
Wes Montgomery va néixer l'any 1923 a Indianapolis. Tot i
formar part d'una família de músics (els seus germans Monk i Buddy tocaven el
contrabaix i el piano respectivament), Wes Montgomery no començà a tocar la
guitarra fins els 19 anys. Tot i no rebre una formació musical reglamentada,
ràpidament va progressar i a principi dels anys 40 entrà a treballar a l'orquestra
de Lionel Hampton fent gires arreu del país. Pocs anys després decidí tornar a
Indiannapolis per estar amb la família i cuidar els seus set fills. A partir dels
anys 50, coincidint amb els millors de la seva carrera musical, alternà la
feina en una fàbrica de transistors amb les actuacions musicals a les nits.
Un dels aspectes més destacats de Wes Montgomery és la peculiar tècnica de la seva mà dreta. Quan la majoria de guitarristes toquen amb l'ús d'una pua o, depenent de l'estil, usant els quatre primers dits de la mà (polze per les cordes baixes i índex, cor i anular per les agudes), Wes Montgomery inventà un mix entre els dos mètodes: usar el dit polze a mode de pua. La posició de la mà dreta consisteix en repenjar tots els dits al golpejador de la guitarra, alliberant només el polze que toca les cordes en sentit descendent. Diu la llegenda que Wes Montgomery començà a tocar d'aquesta manera per tal de no fer tan soroll mentre assajava a casa i així no molestar els veïns. Cert o no, el fet és que la sonoritat que s'obté de la guitarra és molt més suau i càlida que amb una pua i són molts els guitarristes que han usat aquesta tècnica posteriorment. Però la mà esquerra de Wes Montgomery també seguia una tècnica particular. Les sis cordes d'una guitarra tenen moltes notes repetides, de manera que si es deixa mà estàtica en una posició (per exemple a la part superior del màstil) i es va canviant de cordes, es pot arribar a tocar un rang una mica superior a tres octaves. Però Wes Montgomery feia córrer la mà amunt i avall del màstil, oblidant-se de posicions estàtiques (o "box") per fer verdaderes meravelles tocant, per exemple, una sola corda.
 |
| Wes Montgomery i la seva particular tècnica a la guitarra |
Al llarg de la seva vida Wes jugà amb diferents estils de
jazz. Així com va començar a tocar bebop seguint la moda dels seus
contemporanis, passà també pel cool jazz,per l'excitant soul jazz i fins i tot,
a finals de carrera, buscà èxits molt comercials tocant melodies dels Beatles
acompanyat per orquestra. Com a músic fou un autèntic "crossover" . Els
millors treballs de Wes Montgomery es concentren a finals dels 50 i inicis dels
60, destacant els àlbums "The Incredible Jazz Guitar of Wes
Montgomery", "Smoking at the Half Note" i "Full House"
on hi ha els temes que avui encara el
mantenen com el gran referent de guitarrista jazz: Gone With the Wind, Wes
Coast Blues, Missile Blues, D-Natural Blues, Round Midnight, The Road Song, Here's that Rainny
Day, Impressions, Yesterdays, Tequila, Twisted Blues, Four on Six, el preciós
(i poc reconegut) Leila i un llarguíssim etcètera.
Wes Montgomery era un home corrent, amb una vida lluny de
les extravagàncies d'altres estrelles de jazz, però com molts d'ells, morí jove
als 45 anys degut a un atac de cor. Com a músic va saber convertir els seus
defectes en virtuts particulars. Però això que sembla un concepte tan senzill
(i de llibre d'autoajuda), és extraordinàriament complicat. Paral·lelament, jo
m'hi vaig intentar comparar (vaig començar a tocar la guitarra 7 anys abans que
ell, punt per a mi), vaig intentar copiar la seva tècnica i fins i tot algun
solo (1000 punts per ell). Però finalment vaig triar el camí més fàcil: saber
reconèixer que més valia escoltar les virtuts dels bons músics que insistir en
els meus defectes d'intèrpret i, així, poder gaudir escoltant cada solo de
l'increïble, i normal, Wes Montgomery.
Fonts:
- Gioia, Ted. Historia del jazz. Turner Noema, 1997
- Marshall, Wolf. The best of Wes Montgomery, 2001.
Llista Spotify:
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada