Primavera

diumenge, d’abril 05, 2009
Ja podem començar a sentir la primavera. I amb això continuem un camí començat fa temps, seguint un camí que mai ha existit i que l'anem fent nosaltres mateixos, construïnt-lo amb els nostres petits errors i equivocacions.

Seguint amb la rutina, tan necessaria de vegades, i aquesta és una de les vegades, de la declaració dels drets humans.

Article 16

  1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
  2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
  3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.
http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.htm



criteri@elcrit.org

El blog del criTeri no es fa responsable de les opinions expressades pels seus col·laboradors.

LA BICICLETA

diumenge, d’abril 05, 2009

...Pluja, vent, boira...la ciutadania d'Àmsterdam no té por a l’ús de la bicicleta.

...Nets i polits, minifaldes i gavardina de mudar... cap excusa val per abandonar la bicicleta al terrat.

Camina que caminaràs i un cotxe no et atropellarà, però una bicicleta potser sí... vigila!!!

És una ciutat MODÈLICA. S’esmerça en fer disminuir el CO2 amb propostes sostenibles com aquesta. És un model a seguir a bona part del nostre país i...la pregunta és...per què no es fa???

Visca la bicicleta i vigileu amb el "trasero" (si no en sou usuaris)...

Montse&David

EL GITANO DE LA COSTA BRAVA

diumenge, d’abril 05, 2009
Ben coneguda és la fama que la Costa Brava va tenir a partir dels anys 50, amb les anades i vingudes de grans estrelles de Hollywood, que després de la filmació de “Pandora y el holandés errante” van decidir venir a passar temporades a la nostra costa.

Els iniciadors d’aquesta “moda” de passar temporades a la Costa Brava van ser Ava Gardner i Frank Sinatra, amb la gravació de l’esmentada pel.lícula i la coneguda història de la gelosia de Sinatra respecte el torero-actor Mario Cabré, per un suposat afer amb la Gardner durant la filmació a Tossa de Mar.

Però aquestes estrelles venien buscant el sol, la pau i la calma de les platges gironines ?? Doncs no sempre, és clar. Com ja us podeu imaginar, els rics i famosos, a més d’estones de descans en llocs bucòlics, també busquen llocs mínimament anònims (com ho eren Espanya i Catalunya aleshores pels americans, potser diríem que encara i tot) per a “desmadrar-se” i fer les seves farres.
En aquest sentit, alguns dels habitants de la Costa Brava van saber aprofitar la tirada que tenia aquesta, aleshores, pintoresca i menys urbanitzada zona del litoral, per a crear autèntics reductes de la festa més esbojarrada.

Aquest és el cas d’en Manel Bisbe. En Manel era fill d’un empresari de Palafrugell dedicat al suro, com la majoria dels empresaris palafrugellencs d’aleshores. En Manel tenia la tasca d’anar a recollir el suro a Andalusia, i sovint passava llargues temporades al sud d’Espanya. Durant aquestes estades, Manel va quedar captivat per l’esperit dels andalusos, la seva gràcia, l’ànim amb què vivien i sobretot enamorat del flamenc.

En Manel Bisbe tenia dos germans, en Mario i en Josep, i el seu pare tenia una petita barraca de pescadors a la platja de Llafranc. Als anys 50, quan el negoci del suro començava a anar de davallada, i amb l’arribada dels primers turistes a la Costa Brava, els dos germans d’en Manel van decidir convertir la vella barraca de pescadors en un improvisat bar on servien sangria als turistes de Llafranc. Ben aviat, atrets per la sangria, el lloc va començar a ser ple de clients i van anar condicionant el local fins que finalment el van convertir en un hotel, l’Hotel Llafranc.


Els germans Bisbe

En Manel durant els primers anys d’aquella aventura era a Barcelona, on treballava com a decorador d’aparadors. Els seus germans van demanar-li que els decorés el local, gràcies a la seva experiència amb els aparadors, i en Manel es va presentar a l’Hotel amb tota una companyia de flamenc i va començar a muntar espectacles i festes a les nits de Llafranc.

Els turistes, assedegats de sangria i flamenc, ràpidament van omplir el local nit rere nit, i la fama de l’Hotel Llafranc va començar a créixer, ja que en Manel era un excèntric tocat per la tramuntana, al més pur estil dalinià.
A Barcelona, Manel Bisbe havia fet amistat amb la famosa “bailaora” Carmen Amaya, que el 1957 decideix venir a viure a la Costa Brava i sovint es deixa veure per l’Hotel Llafranc on balla de manera improvisada pels turistes que s’hi apleguen.
Fins que un dia Carmen Amaya li diu a Manel Bisbe : “Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados”. Aquella festa, cap al 64 o 65 encara es recorda, i Carmen Amaya va regalar una medalla d’or a en Manel proclamant-lo el “Gitano de la Costa Brava”.

Moment en que Carmen Amaya nomena Manel Bisbe com a "Gitano de la Costa Brava"

Les festes de l’Hotel Llafranc, hotel de dia i sala de festes a la nit, van començar a guanyar fama, de la mateixa manera que Carmen Amaya que va començar a fer gires per Amèrica any rere any. Això la va portar a conèixer a grans estrelles del cinema nord-americà, als quals aconsellava que no es perdessin les extraordinàries festes de l’Hotel Llafranc. I fins a aquesta petita població costanera i el seu petit Hotel Llafranc van començar a arribar famosos com Kirk Douglas, Rock Hudson, Sofia Loren o Elizabeth Taylor.

Fins i tot Dalí es va convertir en un habitual de les festes de l’Hotel Llafranc, en el qual Manel Bisbe, el “Gitano de la Costa Brava” solia vestir una túnica blanca, tali com feia el genial pintor empordanès. Encara ara, el primer que trobes quan entres a l’Hotel Llafranc és una enorme i extraordinària fotografia d’en Salvador Dalí i el Gitano de la Costa Brava en una de les glorioses festes que s’organitzaven.

Les festes de l'Hotel Llafranc

No només els famosos del Hollywood del moment venien a l’Hotel Llafranc. També assistien personatges del país com Joan Manuel Serrat, Paco de Lucía, Antonio Gades o Xavier Cugat.

L’any 1986, amb 72 anys, Manel Bisbe mor, però tal i com diu el seu nebot, “no va morir de vell sinó d’un excés de vida”.

Encara avui en dia, les nits d’estiu l’Hotel Llafranc es converteix en una sala de festes, amb música fins a les 3 de la matinada, cosa que se’ls explica als clients abans d’allotjar-se al que sembla, de dia, un tranquil hotel d’una petita i calmada localitat litoral.

De vegades, les aparences enganyen !!
Avui en dia l’animador de les nits de l’Hotel Llafranc és en Carles Bisbe, nebot del “Gitano de la Costa Brava” i cada any, a l’agost, munta una nit de festa on elabora el seu famós cocktail Rambo.
Per si hi voleu anar, trobareu més informació a
http://www.hllafranch.com/hotel.php?idioma=ca i a http://www.cocktailrambo.com/el-meu-espai.html

Fins la propera,
Drosophila carcamalis

SPQR

diumenge, d’abril 05, 2009
Un bon dia el rei Antíoc III de Síria va desplegar orgullós les seves tropes en un camp de maniobres davant els ulls d’Aníbal, exiliat a la seva cort. Les sarises de la falange s’eriçaven cap al cel, els guarniments d’or de la cavalleria brillaven espurnejants al sol, els carros de combat lluïen ornamentacions al·legòriques a la mort, els dromedaris i els elefants formaven imponents amb les seves torres plenes d’arquers. El rei va preguntar a Aníbal si tot aquella exposició de força seria suficient per lluitar amb els romans. El vell general cartaginès li va respondre irònicament que segurament si, allò seria prou botí de guerra per als romans, per més cobdiciosos que fossin. I no ho deia gratuïtament. Sabia el que era enfrontar-se als romans. Per més que els hagués vençut en el seu propi terreny una i altra vegada, Roma havia refet l’exèrcit i, aprenent dels seus propis errors, havia arribat a copiar el millor de les tàctiques del púnic fins a derrotar-lo. Per més maquinària de guerra que tingués Antíoc o qualsevol cabdill d’orient o occident no hi havia exèrcit que pogués derrotar als romans a camp obert.

Roma havia estès els seus dominis gràcies a un exèrcit ciutadà altament compromès amb la seva causa i que basava la seva gran força en la disciplina i el compromís dels seus components, des del general en cap fins a l’últim soldat. Ben diferent era la situació de la majoria d’exèrcits de les potències cartagineses o orientals del moment, formades bàsicament per mercenaris. Si un soldat romà abandonava el seu lloc o es mostrava covard era castigat durament. Si desertava se’l condemnava a l’exili fins la fi dels seus dies. No és que els càstigs fossin estranys en qualsevol exèrcit organitzat de l’època. En el cas romà la conducta indigna d’un soldat durant el servei de les armes era considerada, a més, una vergonya per la seva pròpia família, fos de cònsols o de pagesos pobres. L’austeritat, la valentia i el deure de servei a l’Estat eren sagrats per a qualsevol romà que es fes valdre.

A mesura que l’imperi es va anar fent gran, es van incorporar soldats a sou d’altres pobles. Per exemple, eren molt valorats els genets gals i germànics, els foners balears o la infanteria ibera. Al llicenciar-se honrosament rebien la ciutadania romana (més o menys com esperen ara els marines mexicans dels EUA). Quan l’imperi va començar a fer aigües cap a finals del segle III, la major part de l’exèrcit ja estava composat per mercenaris, sobretot germànics i gals. Per un recluta romà de llavors ser cridat a files se’n deia anar-se’n amb els bàrbars. Fins i tot, al segle IV, els generals van acabar sent germànics més o menys romanitzats. Ben diferent d’aquell exèrcit republicà que lluïa amb orgull el seu estendard amb les sigles SPQR (Senatus Populusque Romanus), símbol inequívoc de que era comandat per ordre del govern i en nom del poble de Roma.

En els orígens de la ciutat l’exèrcit era convocat pel rei, i temps després pel senat, al camp de Mart, déu de la guerra, situat fora muralles. Cada pagès deixava l’arada, cada menestral el taller i cada senador la toga per agafar les armes que guardava a casa i reunir-se en perfecte ordre de campanya. Els soldats formaven al camp de Mart segons el seu ordre social i la seva riquesa personal en esquadrons fins a completar una legió. Temps després, un cop consolidada la República, el camp de Mart es va convertir en la seu de les eleccions a càrrecs públics, on els ciutadans reunits per votar s’ordenaven de la mateixa manera que ho havien fet els seus avantpassats cridats a armes.

Amb l’expansió territorial i les contínues lluites, primer a Itàlia i després més enllà, l’exèrcit republicà es va anar professionalitzant sense perdre de moment el seu caràcter ciutadà. El general Gai Màrius, cònsol set vegades, va ser el primer gran reformador de l’exèrcit a finals del segle II aC. Fins llavors, cada soldat podia dur almenys un esclau que li portés l’armament i els bagatges, que eren variables segons la riquesa de cadascú. Màrius va modernitzar aquest costum per fer-lo més operatiu. A partir de llavors es van unificar els armaments, que els proporcionava l’Estat, i cada soldat ras havia de portar les seves armes i el seu bagatge, entre el qual s’incloïa el ranxo individual, composat bàsicament de farinetes de blat. Un altre element indispensable era la sal, de la qual cada legionari en rebia un quantitat fixa, el salarium (salari), d’on sembla que prové el nom modern de paga. Tot l’armament i l’utillatge plegat podia arribar a pesar uns 40 quilos.

L’entrenament no diferia de qualsevol cos d’infanteria actual. Els soldats havien de resistir dures marxes a peu de 20-25 km, que en situacions forçades podien arribar fins a 50 km diaris, per després aixecar el campament nocturn a base de tendes, perfectament ordenades i encerclades per un fossat i una empallissada. I això cada dia mentre durés l’expedició i s’establissin en un campament permanent, més ben fortificat. L’interior del campament era ordenat a semblança de l’urbanisme d’una ciutat romana, on les tendes eren les cases: dos carrers principals, el cardus (o via principalis) i el decumanus i la plaça de reunió al mig a forma de fòrum, davant el pretori o estat major, el qüestori i el tribunal. Un campament era, doncs, una petita Roma, i es regia per unes lleis semblants. Precisament, molts campaments permanents van acabar convertits en ciutats, com la població castellana de León, que rep el seu nom de Legio i no de l’animal. Com tantes altres, deu la seva existència a un campament d’hivernada, costum romà per acantonar les tropes després de la campanya estival, no gaire lluny dels pobles que havia sotmès, en aquest cas els càntabres per part d’August.

El reclutament era voluntari i el servei militar regular durava 25 anys cap al final de la República. Els soldats havien de romandre casts durant el servei i, amb sort, podien rebre una dispensa per casar-se. En tot cas, acostumaven a sufocar els fogots anant als lupanars o, en el pitjor dels casos, violant les dones dels poblats saquejats. Però no sempre era així. Segons les conveniències polítiques pactades amb els vençuts i aliats es podien prohibir els abusos i castigar-los severament. Aquesta fèrria disciplina no podia durar sempre i per reivindicacions diguem-ne sindicals, els legionaris van aconseguir tenir parella estable i fins i tot casar-se i tenir família, prop del campament. Al segle II no era estrany doncs, trobar autèntics poblats, en forma de raval, fora de les fortificacions, amb parades de mercat, lupanars, tallers i cases (o barraques) de les parelles i famílies dels soldats. En algunes inscripcions en pedra s’han trobat referències de soldats que per anomenar el lloc on havien nascut citaven el campament, senyal que probablement havien nascut d’aquestes unions castrenses i no havien conegut altra vida que la del soldat.

La unitat fonamental de l’exèrcit romà era la legió, composada per uns cinc mil infants perfectament armats, complementada amb el suport de cavalleria i de tropes auxiliars. Cada legió estava dividida en unitats administratives i tàctiques, d’organització una mica complicada. Simplificant, una legió la composaven deu cohorts i cada cohort tres maniples, la unitat bàsica de maniobra en combat, format al seu torn per dues centúries (d’uns 60 homes cadascuna). El comandament d’una centúria es confiava a un oficial de grau menor, el centurió, generalment ascendit per mèrits entre els legionaris. Els càrrecs de govern (tribuns i prefectes, el llegat o cap de la legió i el llegat de l’exèrcit) es reservaven en un principi a l’ordre dels cavallers (ciutadans amb una fortuna d’almenys un milió de sestercis, més que suficient per comprar-se una muntura) i als aristòcrates. Amb el pas del temps, els plebeus van arribar a legats i fins i tot a emperadors, empesos per l’exèrcit, com per exemple Vespasià. Cada legió tenia com a ensenya una àguila a la que es rendia culte i portada per un aquilifer. Cada maniple comptava amb un altre estendard, el signum confiat al signifer. Tenia una gran importància ja que s’encarregava de transmetre les ordres als soldats durant la marxa i en combat i d’administrar l’avituallament.

La cavalleria, comandada per decurions, “només” tenia funcions de transport dels oficials, defensa de les ales de la infanteria, exploració, missatgeria i fustigament de la reraguarda enemiga. No va ser fins a l’edat mitjana que la cavalleria va passar a ser la força de xoc principal dels exèrcits, gràcies en bona part a la introducció de l’estrep (sembla ser que a partir dels genets de les estepes) i a la millora genètica de cavalls forts i resistents, autèntiques màquines de guerra.

Un cop es llicenciaven els soldats podien tornar a casa, si en tenien, o bé se’ls assignava un lot de terra com a propietat i recompensa pels serveis prestats. Primer molts es van instal·lar a Itàlia, però amb els anys se’ls va ubicar a les províncies i cada cop més lluny de Roma, cosa que sovint suscitava protestes entre els llicenciats, junt amb les pagues pendents. Pels estadistes no era fàcil reubicar-los, sobretot durant les llargues guerres civils, que van arrossegar milers homes a un bàndol i altre. Les ciutats fundades en antics campaments es van poblar en bona part de veterans. A Saragossa (l’antiga Caesaraugusta romana) encara es poden veure els carreus de l’antic moll fluvial amb les inscripcions de les tres legions fundadores el 14 aC: la IV Mecedonica, la VI Victrix i la X Gemina. Els primers saragossans van ser legionaris i la ciutat n’estava orgullosa, com mostren les encunyacions de monedes amb els signes i ensenyes de les legions. Els veterans llicenciats (emeriti) de la mateixa Gemina (unitat bessona escindida de la mítica Legio X de Juli Cèsar), va fundar Augusta Emerita, l‘actual Mérida el 25 aC. Barcino també va tenir un origen semblant, nascuda entre el 15 i 10 aC com a colònia a l’ombra de Tarraco, capital de la Hispania Citerior. Ves a saber, ens agradi o no, potser algun dels nostres ancestres havia estrat un soldat romà llicenciat amb honor, casat amb una pubilla local i reconvertit en pagès en un pagus de províncies.

Rara Avis



Recreació de la centúria d’una legió en formació de combat en temps de Juli Cèsar (I aC). El del casc amb plomall és el centurió i al darrera es veu l’estendard amb el nom de la legió (VII Gemina). Fotograma de la sèrie Roma (HBO/BBC).


Columna trajana. sII. Els romans creuant el Danubi i construint una fortificació. Els treballs d’enginyeria militar ocupaven bona part de l’activitat de les legions durant una campanya.


Reconstrucció del campament de Juli Cèsar durant el setge de l’Alèsia de Vergingètorix. S’observa el mur (vallum) i torres (turris) de troncs aixecats sobre el terraplè (agger) del fossat (fossa). Es pot visitar a Alice-Sainte-Reine (França).

La gastrolobalización

diumenge, d’abril 05, 2009
Dicen que la cocina es un arte, y el comer, cultura, y aciertan. Hay infinidad de maneras de combinar los infinitos ingredientes, originariamente inactivos, que forman una paleta primaria con la cual crear nuevos matices inéditos e irrepetibles en forma de platos completos, o bien salsas o mezclas, para dar vida finalmente a una obra única y que debe aprovecharse en un tiempo relativamente efímero. En lo que se refiere a la cultura, sólo hay que ver la cantidad de palabras que conocemos gracias a la gastronomía. En el Mundo éste globalizadísimo, el resultado es una miríada de palabras que las generaciones previas desconocen o desconocieron, pero que nosotros, por cuestiones de oportunidad o de moda, hemos llegado a manejar con cierta soltura…así, a casi nadie le extrañan términos como falafel, pastrami, las diferencias entre sushi y sashimi, algunos secretos del arroz tres delicias (en el que, mirado con cautela, se pueden identificar no menos de diez delicias diferentes), el Wan-Tun frito, el mate, que el humus se repite como pocas cosas del Universo; conocemos no menos de veinte o treinta quesos del mundo (prueben a hacer inventario mental y se sorprenderán), no dudamos en señalar nuestras preferencias entre pan de pita, focaccia o baguette…en fin, una gran cantidad de términos que, en ocasiones, pasan a formar parte de nuestra historia contemporánea más negra…véase la frecuente torpeza cometida al transcribir a formas más digeribles algunas palabras de origen foráneo relacionadas con la comida …véase el beicon, el choped, la kish, “el” salami (originalmente, plural de salame).




Sarajevo, poco a poco...





Se sorprenderá el avezado viajero de poder pedir alioli o pan tumaca en no pocos establecimientos peninsulares... En el peor de los casos, no solo se importa y se aniquila una palabra, sino que en muchos casos se utiliza en lugar de una local que ya existía pero que no es tan sofisticada (véase los sanwich, sangüis o sanvitx que en otro tiempo fueron emparedados; o el sorprendente ejemplo de las más inmundas partes del pollo rebozadas, fritas, rebozadas de nuevo y refritas, y servidas en un cubo de alguna gran cadena de presunta comida rápida, comercializados con el sugerente nombre de nuggets. Esta tendencia choca curiosamente con la existente en los anuncios de colonias o perfumes, donde lo fundamental es no traducir nada, que en versión original (ya sea en inglés, francés o italiano) son definitivamente mejores y más sugerentes, aunque no se entienda una sola palabra y no siendo la imagen de gran ayuda…

También hay casos en los que se peca de inconsistencia en la terminología, lo cual da lugar a errores de apreciación y posteriores sorpresas no siempre desagradables, especialmente en lo relacionado con los postres…¿Está estandarizado por alguna norma (ISO, UNE, etc.) lo que es un soufflé? ¿Qué consistencia, densidad y temperatura debe esperarse al pedir uno? ¿Es significativamente diferente de una mousse? ¿Y si en cambio nos cuelan un pudding, y ni siquiera nos cercioramos? ¿Sabemos lo que hacemos al decantarnos por un coulant, cuando podríamos haber optado a un sorbete? La hipótesis es que, por lo general, la gente es más de quedarse con el apellido (la terminación “de chocolate” suele ser bastante efectiva), y no mira demasiado el resto…





En otras ocasiones, es el creativo dueño de un bar o cafetería el que se ha sentido muy inspirado al dar un nombre ocurrente y original a un determinado plato o bebida, esperando ingenuamente que la gente sea partícipe y lo pida con más profusión, presumiblemente lanzados por el placer proporcionado al pronunciar la palabra en cuestión en público, o por avezarse en nuevas sendas del lenguaje y la fonética…por lo general, la reacción del cliente sensato es evitar por todos los medios decir la palabra, solo por no dar la satisfacción al fulano que espera ansioso, de manera que se suele recurrir al dedo polígloto, que en tantas ocasiones nos ha servido para alimentarnos en según qué latitudes…pero como el tipo ya se la sabe, y ya hizo el esfuerzo de buscar tan excelso nombre, se hace el inmutable y hace ver que no entiende lo que inequívocamente señalas, así que finalmente te toca complacerle y pides en voz baja el susodicho manjar, acompañándolo de un “de esos” (para los que se hayan perdido, la frase pronunciada podría ser, por ejemplo: “un waikiki de esos” o “un colibrí tibetano de esos”), creyendo equivocadamente que así podrás mantener tu orgullo intacto; agradecimientos a A (como diría M) por la inspiranotación, etc.


También hay casos en los que la comida escapa al conocimiento general, como es el caso de la lechuga iceberg, a saber qué mente enferma le dio ese nombre, ¿alguien ha visto un iceberg redondo, o vagamente redondeado? Por cierto que la palabra iceberg por sí misma suscita un gran debate sobre qué estamos haciendo con el idioma…¿es lógico haber asimilado la transcripción inglesa de una palabra de origen germánico y que optamos por pronunciar a la española para algo que, de hecho, podría haberse re-parido con una palabra propia? Si les da por mirarlo, resulta que también está aceptada la palabra “iceburgo”, difundid la palabra para cambiar el mundo, criTerianos…



El observador

Se recomienda:


La película “El verdugo”, de Berlanga
La canción “My girl”, de Nirvana
El libro “El libro de las ilusiones”, de Paul Auster

Spotify – Tota la música online

diumenge, d’abril 05, 2009
Amb Napster vam descobrir que descarregar una cançó d’Internet era qüestió de segons... i en el món de la música ja res ha tornat a ser igual. Després de 10 anys Daniel Ek i Martin Lorentzon, dos músics apassionats per la tecnologia, han creat Spotify. Un nou programa que aspira a ser tota una revolució musical permetent escoltar qualsevol disc o cançó de manera fàcil, ràpida i gratis sense necessitat de descarregar-la i de manera legal.
Les cançons i disc són complets (no versions tallades o Hits) i la qualitat excel·lent (160 kbps). Per gaudir-ne necessitem instal·lar el programa i disposar de connexió a Internet. Spotify està disponible per Windows i Mac i us el podeu descarregar (prèvia subscripció) d’aquest link:

TERRA AUSTRAL (Sòria)

diumenge, d’abril 05, 2009
Aquest mes us convido a visitar la ciutat de Sòria. Sòria és una ciutat petita, però molt i molt agradable (no precisament pel bon temps que hi sol fer, ja que hi haureu d’anar ben abrigats si no hi aneu a l’estiu).
Aquesta és una bona època per anar-hi, després de que s’hagi calmat el fred hivernal i que els dies són una mica més llargs. Però només per aquest motiu cal anar a Sòria durant l’abril ??
Doncs no del tot !!!

Si aneu a Sòria en aquest època us trobareu amb una sorpresa, i és que si hi ha una cosa que no us imaginaríeu mai que us podríeu trobar en aquesta ciutat castellana és la Feria de Abril del Calaverón !!!!!!
El Calaverón és un dels barris de Sòria, proper al centre, que celebra la seva pròpia i autèntica Feria de Abril, de manera similar a la famosa Feria sevillana,però com és de suposar, salvant les distàncies, no només geogràfiques sinó també relatives a la mida i el nombre d’habitants de les dues ciutats.

La Plaza Mayor de Sòria


Tot i que es fan múltiples activitats de caire flamenc i andalús durant el dia, en aquesta secció, com sabeu, es tracta de descobrir bars i restaurants. Doncs aquest mes us recomano que aneu al Pub Terra Austral, situat al carrer Morales Contreras de Sòria, en ple barri del Calaverón.

El bar és molt agradable, tot i que les nits de Feria de Abril està ple de gent gaudint de les sevillanes que sonen pels altaveus. Hi ha una zona de “tablao” improvisat on els més valents i valentes poden fer els seus “pinitos” en l’art del flamenc. Sobretot després de carregar-se de “Rebujitos”, la típica beguda de la Feria d’Abril consistent en barrejar Fino amb Seven-Up, que tot i l’estranya que pugui semblar la combinació, entra d’allò més bé, acompanyat d’una tapeta (no sé si en honor de la Feria, o habitual del local. Pel tipus de local, m’inclino més per la primera opció).

La vivència personal:

La casualitat va fer que arribéssim en temps de Feria de Abril, i per sort vam tenir l’excepcional fortuna de tenir un “cicerone” que ens portés a fer unes copes per la ciutat (Gràcies, Paco). Quan ens va parlar de la Feria de Abril tot semblava una conya, però quan vam entrar al Terra Austral hi havia tal festa muntada que gairebé et marxaven els peus. Feina vaig tenir per controlar-me i no quedar-me allà a passar el que podia haver estat una de les farres més divertides de la meva vida. Però l’endemà s’havia de treballar i no anava sol, i vaig fer bondat, llàstima !!!



La Fuente de los leones, a Sòria

El millor :
Les ganes de festa que hi havia en el local, era un autèntic festival de tapes, copes, cops de taló, "palmeos", sevillanes, ... Per viure-ho, ja que no t’esperes res d’això anant a Sòria

El pitjor :
Que plogui i que l’endemà hagis de treballar. Si plou hi deu haver molta menys gent de l’habitual (tot i que els locals als que vam anar estaven força plens)

Malauradament, no he trobat fotografies del local. Pels més enyoradissos, també hi ha un bar (del qual no recordo el nom), on preparaven uns Gin-tònics similars a les nostres “copesdelavida”

Fins la propera

Taboulé

diumenge, d’abril 05, 2009

Aprofitant que aviat arribarà la calor, us vull presentar una recepta refrescant, la tabulé, que és una amanida de cus-cus amb un toc exòtic.

Primer de tot cal “inflar” el cus-cus. Podeu utilitzar els paquets que hi ha a totes les botigues i seguiu les instruccions d’ús que marca el fabricant.

Mentre es refreda, podeu anar tallant ben petits la resta d’ingredients. Tomàquets, cogombre, ceba dolça, menta fresca i julivert. D’aquestes herbes, especialment de menta, poseu-n’hi una bona quantitat.

Tot seguit ho barregeu bé i hi afegiu el suc d’una llimona, una mica de pebre vermell dolç i ho proveu de sal. Ho deixeu reposar una nit a la nevera i ja ho teniu a punt per menjar!!

És important que cap dels gustos, especialment el de la llimona o el de la menta, sobresurtin dels altres. Cal que sigui una combinació de matisos i que quedi ben equilibrat.

Bon profit i fins al mes que ve!!!


EL DUERO Y LA MADERA

diumenge, d’abril 05, 2009
Ribera del Duero representa el corazón de los vinos en España. Con una tradición tan antigua como los romanos, son vinos que están en boca de todos hoy en día. Historias ganadoras hay muchas en esta denominación de origen: Pesquera, Pingus o Vega Sicila son nombres del más alto nivel vinícola, todos ellos vinos Ribera del Duero.
Probaremos varios vinos con diversos grados de crianza: un tinto joven y dos crianzas, de 6 y 23 meses.

Carmelo Rodero 2007

Durante una etapa la bodega vendía la producción de sus parcelas a Vega Sicilia pero desde 1990 elabora sus propios vinos. Adquirimos en Vila Viniteca (Barcelona) una botella por 7,10 euros, fermentado con las uvas sin estrujar. No tiene crianza, reposado 3 meses en la botella antes de salir al mercado. Monovarietal de tempranillo, o como se denomina en Castilla y León, tinta del país. Consumir a 10-12 grados. 13,5 volúmenes de alcohol.
En copa tiene una capa media, ribete en tonos rojizos granates, no llegan a violáceos.
Huele muy bien, es fresco, a frutos negros y algo de violetas.
En boca es ligero pero con cuerpo, expresa bien la fruta, los taninos se hacen notar y el postgusto es franco.

Vizcarra 2007

Una bodega personalidad propia en la elaboración del vino: el 100% de los racimos son escogidos en la mesa de selección cuando llegan a la bodega, todos los trasiegos se realizan por gravedad, sin utilizar bombas y recibieron un premio por ser pioneros en la realización de un vino de maceración carbónica en la cosecha de 1995.
La botella que adquirimos también en Vila Viniteca por un precio de 7,10 euros. Monovarietal de tinta fina, envejecido durante siete meses en barricas nuevas de roble francés y americano. Recomendamos decantar durante algo más de una hora.
Tiene una capa media-alta, de ribete rojizo morado, éste un poco más violáceo que el anterior, sorprendentemente.
Tiene aromas a frutos rojos compotados, algo de levaduras y vainilla.
En boca alegre, un pelo ácido. Equilibra bien la madera con la carga frutal, que sigue siendo roja. Postgusto muy conseguido, balsámico, laurel, tomillo, regaliz.

Aalto 2005

Sorprendentemente esta bodega no tiene página web. Se dedican, eso sí, a cultivar vides viejas con extrema calidad. No permiten rendimientos de más de 2.500 kg/ha y la vendimia es artesanal. La bodega fue fundada hace 11 años por dos socios, uno de ellos anterior enólogo de Vega Sicilia.
La botella la decantamos con 40 minutos de antelación y la fuimos bebiendo durante un período de una hora. Este tempranillo 100% pasó durante 23 meses por barricas de roble francés y americano. 14 % de alcohol, 26,50 euros, adquirido también en Vila Viniteca. Servir a 17-18 grados.
De capa muy muy alta, ribete oscuro, conjunto muy oscuro. Impresiona la lágrima, muy marcada y densa.
Desde el primer momento presenta un aroma muy intenso y acaparador. Es más afrutado (moras negras) al principio para evolucionar al chocolate, cacao. Muy complejo en aromas.
En boca es sedoso pero intenso. Tiene un cuerpo imponente, al contrario de la fluidez característica de los ribera del duero. Muy envolvente, pareces masticar el vino. Acidez presente, no se hace para nada pesado. Poca sensación alcohólica, dulce. Postgusto muy largo.

Opinión

El Carmelo Rodero es un vino equilibrado, agradable y muy fácil de beber. No proporcionará sustos ni malas sorpresas al paladar. Por el precio que tiene, bastante recomendable.
La botella de Vizcarra también es una buena elección en relación calidad precio. Personalmente no lo he encontrado tan redondo y equilibrado como el Carmelo Rodero, pero un ribera del duero con siete meses de barrica por siete euros, es un producto ciertamente competitivo.
Finalmente llegamos al Aalto. La gloria. Uno de los mejores vinos que he probado nunca. Su calidad está muy por encima de su precio. Están los vinos de gran calidad pero esta botella está un nivel más arriba. Es complejo, muy intenso en aromas, un cuerpo extraordinario y un postgusto largo. Algo para disfrutar. Y tiene más recorrido, ideal para comprar ahora y guardar (¡en condiciones adecuadas, no vale el armario de la cocina!) unos dos o tres años.




Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com

L’ASTÈNIA PRIMAVERAL

diumenge, d’abril 05, 2009
Algunes persones amb l’arribada de la primavera diuen que tenen ASTENIA o desgana, aquest fet es coneix com a ASTENIA PRIMAVERAL

El que la produeix no es coneix amb exactitud, potser un procés natural del nostre cos a l’adaptació de més hores de llum.

Els símptomes que presenta es poden classificar en:

  • Sensació de fatiga generalitzada

  • Somnolència diürna

  • Dificultat de concentració a la feina o estudis

  • Sensació d’inestabilitat

  • Irritabilitat

  • Manca de gana

  • Disminució del desig

Habitualment les persones amb dues setmanes superen aquest símptomes.

Que podem fer per superar l’astènia primaveral?

  • Mantenir un horari regular d’ingestes.

  • Mantenir un horari regular a l’hora d’anar a dormir.

  • Durant les hores de llum, superar la desgana i realitzar alguna activitat preferiblement a l’aire lliure.

  • Fomentar activitats que ens facin mantenir la ment activa.

  • Portar una dieta saludable i equilibrada

  • Augmentar el consum de fruites i verdures

  • Beure dos litres d’aigua al dia.

També podem dir que hi ha uns aliments que son susceptibles a afavorir l’astènia primaveral com:

Aliments rics en grasses que fan les digestions mes lentes i pesades afavorint la somnolència típica de l’astènia. Carns, Formatges grassos.

Aliments rics en sucres.

Entre els aliments que ens poden ajudar, tindríem:

La mel que ens aporta sucres i petites quantitats de vitamines, sempre en consum moderat.

Fruites com: albercoc, raïm, cireres

Verdures crues pel seu contingut en minerals i vitamines. Fruites de fulla verda, all.

Amb la vinguda de la primavera, la nostra ingesta s’ha d’alleugerir una mica, ja no necessitem tanta energia . I no es per que tinguem a prop l’operació bikini.

Bé Criterians/es ens retrobem el proper mes amb una seria de receptes que faran que la fruita sigui més atractiva a menuts i grans

Fins llavors.




Senyàlia

diumenge, d’abril 05, 2009
Aquest mes, especial Catalunya...si teniu material relacionat que vulgueu enviar, esperem les vostres aportacions a: criteri@elcrit.org


1. Cadaquès

Sí, vivim en una societat molt urbanitzada, tant, que s’han de marcar les zones considerades com a “naturals” amb senyals que deixin ben clar que estem totalment fora d’una ciutat, i per tant subjectes a grans perills desconeguts...anéu amb molta cura!





2. Vall d’Ora

Sí, vivim en una societat molt urbanitzada, però a les àrees rurals encara es pot apreciar l’hospitalitat ancestrals de les seves gents...






3. Millor ni dir-lo


És, sens dubte, un enorme progrés la plena alfabetització, tot i que no estaria de més fer, de tant en tant, cursos de reciclatge d’ortografia...al menys, per poder fer amenaces amb un mínim de rigor...

L' art de les muses

diumenge, d’abril 05, 2009
EUTERPE: The Cat Empire

Info: L’imperi felí esta format per trompetes, teclats, trombó, saxòfon , bateria i Dj. Els Cat debuten al 2003 amb l’àlbum The Cat Empire, l’èxit no es fa esperar amb el tema Two shoes que aconsegueix ser número 1 al seu país. Australians, amb una influència llatina bastant marcada, fusionen jazz, ska, reggae, funk i rock. Tots aquest sons fan que la majoria de les cançons dels Cat siguin diferents (fins i tot a un mateix àlbum) proporcionant-li originalitat al grup. Música lleugera que difícilment no agrada.

The Cat Empire, una musa que t’aixeca de la cadira.



Àlbums recomanats: Cities (2006),The Cat Empire (2003), Hello (2007).

Moment per a escoltar-los: Música més que apta per a la primavera i l’estiu. Combinació perfecta: Cat Empire més terrassa solejada, beguda fresca i sense tindre cap cosa a fer...Nothing.

LA COMPILATION: "dopamina"

Segons Baudelaire, estimem a les persones en la mesura que ens resulten estranyes però... Que és el que fa que aquelles persones que ens resulten misterioses siguin interessants per a nosaltres? El misteri s'associa a la novetat i la novetat a la dopamina (neurotransmissor culpable de provocar conductes imprevisibles com les de l'enamorament). Per a exemplificar aquesta sensació, us presento un cas clínic habitual, el del Marcel i la Maria. La segona fase d'aquest cicle, continua amb l'ascens d'aquesta substància que estimula l'alliberació d'un altra la Noreprinefrina (neurotransmissor que augmenta la capacitat de recordar nous estímuls) i aleshores passem el dia recordant i somiant amb el/la nostre/a estimat/da, com és el cas, també habitual, de Toni Zenet.

Però...I si la recompensa no arriba? L'efecte Romeo i Julieta s'apodera de nosaltres!- tot i que alguns com l'Emir Kusturica es neguin a reconèixer-ho-. Però... i si finalment, després de tants esforços, no aconseguim el nostre objectiu? L'odi, que al fi i al cap és com l'amor, s'instal.la i desitgem que aquella persona desapareix-hi de la nostra vida, i així ho canta Leonor Watling a Vete
. Tranquils! No desespereu! perquè les cèl·lules productores de dopamina finalment disminueixen la seva activitat, ens sentim abatuts i a poc a poc aquesta angoixa s’esfuma i finalmemt ens recuperem... ATENCIÓ! Recordeu que som yonkis de la dopamina i per tant el cicle, inevitablement, torna a començar. Sobre aquest cicle, la Buena vida canta.

Fins un altra,

Lady Godiva.

Bolonya

diumenge, d’abril 05, 2009

EL CONCURS

diumenge, d’abril 05, 2009
Hola artistes!!!

Més personatges i més obres!
Em consta que us va agradar molt la pintura del mes passat. Aquest mes tracto de compensar tanta espiritualitat...
Si sabeu el nom de les obres i de l’artista (si és conegut), envieu un correu amb les respostes a l’adreça elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 1 punt per resposta encertada!!

“QUÈ ÉS?”

Les obres:

1.- Pintura




2.- Escultura




3.- Arquitectura



Respostes del “Què és?” del mes de març:

- Pintura: “After evening prayers” (1910) de Xavier Mellery
- Escultura: “Caballo” (a Medellin) de Fernando Botero
- Arquitectura: “El viaducte de Garabit” (a Loubaresse, França) dissenyat per Alexandre Gustave Eiffel i construït entre 1881 -1884.


“QUI ÉS?”


Si coneixeu el nom del personatge envieu la resposta a: elconcurs@elcrit.org. S’atorgarà 2 punts a qui encerti de qui es tracta!


El personatge:


  • Nascut al sud d’Espanya, només va conèixer el segle XX


  • Va viure molts anys fora de la Península Ibèrica, exiliat després de la Guerra Civil, i va visitar multitud de països


  • Durant el primer quart de segle va fer diverses exposicions pictòriques, tot i que no seria aquest l’art que el faria passar a la posteritat. Bon amic de Picasso, va viatjar per felicitar-lo personalment pel 80è aniversari del pintor malagueny


  • Va rebre els més importants premis a nivell espanyol de literatura i teatre, però a més va rebre premis a Roma, Moscou, Macedònia, Bulgària, a més de ser investit Doctor Honoris Causa per un gran nombre d’Universitats arreu del món


  • La seva carrera literària és formada per diverses etapes, cadascuna d’elles amb un gir característic en les seves obres, incloent etapes surrealistes, populars i de denúncia polític


  • Tot i ser d’una altra generació, la seva vida guarda un punt de confluència amb Heidi, la protagonista de la sèrie de dibuixos animats


  • Qui és ????

Resposta del “Qui és?” del mes de març:

George Gershwin (1898-1937)


CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL:





Com si Diguéssim

diumenge, d’abril 05, 2009

Capità Abu Raed

diumenge, d’abril 05, 2009

Capità Abu Raed es presenta com la primera pel·lícula jordana exportada al mercat internacional. Escrita i dirigida pel cineasta jordà resident als Estats Units Amin Matalqa , narra una història contemporània marcada per l'amistat, la il·lusió i el sacrifici, ingredients tots ells que la van fer valedora del Premi del Públic a la millor pel·lícula estrangera al Festival de Sundance 2008 . També va ser seleccionada pel seu país per als Òscars, però finalment no va resultar nominada.

Es tracta d'un conte amb missatge moral, una bella història de sacrifici i amistat. A més d'unes localitzacions plenes de simbolisme, destaca el seu retrat de persones quotidianes i la seva capacitat per traspassar les fronteres socials entre rics i pobres.

Senzilla i propera a l'espectador i a la realitat social d'aquest racó del Pròxim Orient, Capità Abu Raed es mou entre la fantasia del conte i la cruesa de la vida. No hi falta duresa en alguns individus i situacions, però sempre és contrastada i suavitzada per la bondat, innocència i solidaritat d'alguns homes i dones disposats a intervenir davant la injustícia.

Abu Raed és un home ja madur que acaba d'enviudar, que reparteix el seu temps entre la seva feina com a empleat de neteja a l'aeroport de Amman i la seva passió per la lectura. El seu somni sempre ha estat viatjar pel món, però com mai ha pogut complir-lo, es conforma amb viure les aventures dels llibres i compartir les vivències dels viatgers. Un dia troba una gorra de capità en una paperera i els nens del seu barri el comencen a seguir convençuts que és pilot. Encantat amb la companyia, Abu Raed inventa històries sobre els seus viatges ficticis per apropar als petits a racons increïbles, sense voler aclarir l'equívoc, aprofitant el seu bagatge literari i la seva portentosa imaginació. Són moments de plaer per uns autèntics viatges de la imaginació, que els serveixen per somiar i evadir-se del món real i també per travar una sincera amistat que exigirà sacrifici i compromís.

El to plaent i amable d'aquells moments inicials es converteix en un intens drama social quan el director es decideix a visitar la casa d'alguns d'aquests innocents nens: maltractament conjugal, abús infantil i menyspreu per la seva educació, matrimonis per conveniència, por i pobresa ... Tanmateix, hi ha molta delicadesa i sensibilitat en el tractament visual d'aquestes xacres socials, i en cap moment la pel·lícula perd el seu to intimista i positiu: al retrat dur i crític de la societat es contraposa l'ànima dels seus personatges i el to amable de la cinta. La pel·lícula no enganya a ningú i dóna el que promet, amb una important dosi de sentiment i tendresa i amb el convenciment del director que els problemes tenen solució. Per això, cal estar disposat a deixar-se portar i entrar a un món de somnis i bones intencions.

Destacar la gran interpretació de Nadim Sawalha com Abu Raed , amb escenes en que aconsegueix emocionar i engrescar amb les seves històries, o amb els seus silencis i arrencades d'ira davant la injustícia.

Un conte amb missatge moral per als nens d' Abu Raed i per a l'espectador, amb una bella història de sacrifici i amistat en la qual hi ha herois i vilans del dia a dia, i també nens innocents i adults que es fan joves al reviure l'amor.



FITXA TÈCNICA

Títol original: Captain Abu Raed
Direcció i guió:
Amin Matalqa
País: Jordània.
Any: 2007.
Durada: 110 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Nadim Sawalha (Abu Raed), Rana Sultan (Nour), Hussein Al-Sous (Murad), Udey Al-Qiddissi (Tareq), Ghandi Saber (Abu Murad), Dina Ra'ad-Yaghnam (Um Murad), Mohammad Quteishat (Hilal), Nadim Mushahwar (Sameh), Faisal Majali (Ziad), Lina Attel (mare de Nour), Ali Maher (pare de Nour).
Estrena a Catalunya: 18 març 2009.



SINOPSIS

Abu Raed és un solitari membre de l'equip de neteja de l'aeroport internacional de Amman. Sempre ha volgut viatjar pel món, però al no poder fer realitat el seu somni, el viu a través de llibres i breus xerrades amb algun viatger. Un dia, troba una gorra de capità a una paperera i un noi del barri el veu amb ella posada camí de casa. L'endemà, un grup de nens l'espera davant de la porta, convençuts que és pilot. Llavors neix una amistat entre l'home i els nens. Feliç de tenir companyia, fa viatjar als nens pel món mitjançant històries inventades. Tanmateix, Murad, un nen que se sent rebutjat pel grup, ataca Abu Raed en un intent de destruir el raig d'esperança que ofereix als nens. Mentre s'entesta a demostrar que Abu Raed és un farsant i un mentider, Murad descobreix que la seva vida té altres possibilitats. Mentrestant, creix l'amistat d'Abu Raed amb Nour, una jove pilot comercial que ha d'enfrontar-se a les tensions de la vida a Amman.


Primavera

diumenge, d’abril 05, 2009
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES. ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI
Amb el canvi d'horari estàs més calent/a que mai. Sentiràs les pulsions infernals de tota la química atrapada al teu cos. La salut estarà totalment sotmesa a aquestes pulsions. Només podràs concentrar-te en donar-hi resposta.

PEIXOS
Perquè estàs tan trist/a si ho tens tot ? No marxis, no viatgis. La teva parella s'està plantejant abandonar-te i tu ho sospites. Agafa't al què puguis com si fos la última cosa que et pugui salvar. No serà un mes excepcional, més aviat el contrari.

ARIES
Aquest mes hauries de comprar-te roba interior. Renova't per dins. Ja és hora que comencis a creure en totes aquelles coses que no havies cregut. Per exemple en l'horòscop del criteri. Armando Rampas et vigila !

TAURE
Aquest mes estaràs més sol que mai. Miraràs al teu voltant i sentiràs un gran buit. Compra't vitamines, posa't el millor CD que tinguis i intenta focalitzar les teves pors cap als llavis més propers que tinguis.

BESSONS
Tens amics que estan esperant que t'hi posis en contacte. Aquest mes serà l'adecuat. Això et portarà a tenir problemes amb la teva parella, que és totalment depenen de tu i t'exigeix més del que estàs disposat/da a donar-li. De sexe no gaire.

CÀNCER
Aquest mes fornicaràs com mai. Finalment ens descobriràs l'actor/riu pornogràfic que portes dins. Compra't el kama-sutra.

LLEÓ
Una vegada recuperats els dies perduts, i recuperat ja dels mesos d'abstenció. Et dedicaràs a situar-te, a mirar al teu voltant i navegar per la inmensitat de possibilitats que t'envolten. Vola amb el teu núvol kindom !!!

VERGE
Aquest mes estaràs fantàstic/a, radiant, les pupil·les dilatades, els llavis gruixuts, humits, semi-oberts, esperant la pròxima victima dels teus encants que sucumbeixi a les teves arts. T'aprofitaràs de lo guapo/a que estàs. Al mateix temps voldràs ampliar la teva red social i ho aconseguiràs. De diners, malament, malament. Però, ja saps, qui té un amic, té un tresor.

BALANÇA
Aquest mes tot t'anirà bé. El sexe amb molta qualitat però en la quantitat justa, sense excessos. A la feina tot t'anirà perfecte, es presenten bons resultats en un futur molt pròxim. Estaràs més penjada que mai de la teva parella. I la salut perfecte.

ESCORPÍ
L'entrada de la primavera et somriurà. No voldràs sexe, però serà el mes de l'erotisme, de les transparències, del "si però no", del "et toco però no vull". De l'amor platònic, del tacte, de la sensibilitat, de la humitat, de l'anhel. Res de sexe brut, benvingut l`amor pur !!!

SAGITARI
Prepara't per un mes amb excés de feina. Finalment veuràs el final del túnel, però encara queda. Tu pots amb això i molt més. Molts ànims. L`amor i el sexe correcte, tal i com ha de ser.

CAPRICORN
No acabes de curar aquesta molèstia que tens. L'amor està estancat. I el sexe està en renaixença, en descobriment. Aquest mes preferiràs follar a la cuina. Mira, cadascú té les seves particularitats.


Armando Rampas

criteri@elcrit.org
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes