Alexandre, el Gran



Un personatge tan conegut que no cal ni presentar-lo. Però cal un avís previ: no m’interessen les seves proeses com a conqueridor. M’interessa el rerafons de la seva conquesta. Un bon dia, un militar macedoni, amb un exèrcit relativament petit, es llança a la conquesta de l’imperi més gran que hi havia hagut fins aleshores, si més no en aquella zona (Europa i proper Orient). Per què ho va fer? Hi havia, certament, l’ànsia de glòria militar, un desig ben estúpid segons com es miri, però que al llarg de segles ha format part del bagatge cultural de molts pobles – els grecs inclosos. Però al darrere hi havia alguna cosa més: tota una ideologia que deia a aquells generals i a tots els soldats que els seguien que feien allò que calia fer, i que la posteritat els ho agraïria. Una ideologia covada durant dècades, treballada per filòsofs i retòrics, que donava una raó de ser a aquella guerra de conquesta. I és aquest rerafons el tema que ens ocuparà. Alexandre, poderós a Grècia com mai no ho havia estat abans cap rei, cap strategos, cap tirà, fou al capdavall una peça en un engranatge poderosíssim que llançava Grècia cap a l’Àsia. Una nedador involuntari – bé que òbviament molt poderós – en un corrent que abocava les poblacions de les ciutats gregues cap a l’Imperi Persa. Un corrent que – i aquest és un detall que potser sorprendrà – al capdavall és la conseqüència del fracàs de la civilització grega. Explicar aquest corrent és l’objectiu d’aquesta Cort d’Apel·lació.


Alexandre. encarnat per Colin Farrell a la pel·lícula recentment dirigida per Oliver Stone. Pràcticament a totes les pel·lícules fetes sobre el personatge s'insisteix a presentar-lo com a ros i amb cabell llarg, i en moltes també com un ideal de bellesa. Llevat dels cabells llargs, que apareixen en monedes i encunyacions de l'època - i a la majoria de retrats escultòrics -, la resta de detalls és dubtosa. Cal recordar que la bellesa física era pels grecs una obsessió; el grau d'idealització de molts dels 'retrats' grecs és prou gran per fer-nos dubtar de la seva objectivitat (ben al contrari dels retrats romans, per exemple).














U. Al començament fou la Polis

La polis grega és, abans de res, una utopia. Un ideal que mai no es va realitzar. Es va generar com a conseqüència de les invasions dòriques, i dels segles d’inestabilitat que van provocar. En un país essencialment camperol, que patia ràtzies periòdiques de bandes de doris més o menys organitzades, era natural que es desenvolupés una unitat territorial al voltant d’un cim emmurallat – l’Acròpolis –, al voltant del qual tothom hi edificava la casa. Els camps de conreu eren a prop, mai massa lluny. Si arribava una banda de doris, calia poder fugir ràpidament, refugiar-se a l’Acròpolis, esperar que aquells bestiotes passessin de llarg, i tornar a la feina. Si la banda de doris volia assaltar l’Acròpolis, la seva ubicació en un puig podia facilitar la defensa. Qui gosaria allunyar-se’n gaire? La polis acabà essent la pàtria dels seus membres, que n’eren abans que res ciutadans. Altres identitats – grecs, per exemple –, eren secundàries.

Aquesta polis ideal, ancestral, quedà fixada com una utopia, com un paradís perdut en la consciència dels grecs. A mesura que la inseguretat per les invasions dòriques remetia, fou possible romandre al camp més temps; però només els més pobres ho devien fer. Dins el recinte de la ciutat, més còmode i més segur, s’hi deuria encabir la població benestant: els propietaris dels lots de terra, que visitaven de tant en tant i que probablement ja treballaven amb l’ajut de mà d’obra esclava. En aquesta polis original potser hi havia poques diferències socials, però els processos de concentració de la propietat agrària van ser constants, i donaven lloc a l’aparició d’aristocràcies que defensaven els seus interessos amb les urpes. La història del període anterior a les Guerres Mèdiques – contra l’Imperi Persa – és en gran part la història d’un conflicte de concentració de la propietat agrària, que tingué com a resultat l’aparició de masses de ciutadans pobres que exigien l’oportunitat de recuperar un estatus respectable. L’aparició de les tiranies, sovint originades dins l’exèrcit, és una resposta popular – més aviat caldria dir populista – a conflictes socials entre ciutadans rics i ciutadans pobres. Els tirans eren sovint ciutadans arruïnats, enrolats a l’exèrcit on havien fet carrera, i que prenien el poder de manera violenta per instal·lar un govern que intentava, si més no, aplicar mesures que suposessin certa redistribució de la riquesa.

El mateix creixement de la polis feia impossible la realització d’aquella utopia. Però la fixació de l’ideal de la polis al cap dels grecs fou molt duradora: ciutat petita, de petits o mitjans propietaris agraris, igualitària, lliure. Fins i tot Aristòtil, ja en temps d’Alexandre, seguia entestat que la mida ideal d’una polis ha de ser la que calgui perquè els ciutadans es coneguin almenys de vista. Una mida massa petita, incompatible amb realitzacions com ara el Partenó, o obres públiques que demanen la participació de personal especialitzat que sovint s'ha de reclutar fora de la ciutat. Un complex urbanístic tan increïblement perfecte com l'Acròpolis no és possible només amb un grup de ciutadans que fan d'arquitectes afeccionats.


DOS. Valors i no-valors en la cultura grega

És gairebé un tòpic repetir que els grecs són els pares d’occident, i que d’ells provenen bona part dels nostres valors. La llibertat personal, el gust per l’especulació filosòfica, la ciència – en tant que interès per la comprensió de la natura, més enllà de la tecnologia pura i simple –, els estàndards artístics, els cànons estètics. Però els grecs antics no compartirien del tot la nostra escala de valors. Un valor essencial per a la nostra societat, el treball, per ells no era un valor en absolut. Per un grec era important ser considerat un bon ciutadà, preocupat per la seva polis, bon guerrer i perfecte complidor de les seves obligacions envers la comunitat. Però ser considerat pels altres un individu treballador, productiu en el sentit que avui donem al terme, per ell hauria estat del tot indiferent.

Aquesta és una analogia sorprenent amb la Castella que tant criticava Luis de Ortiz. Els grecs antics menyspreaven els oficis manuals, menyspreaven la techné, la saviesa associada a les professions de tipus tècnic tan necessaris per al funcionament d’una societat, però que ells veien com una degradació. Plató criticava ferotgement molts dels sofistes que visitaven Atenes – alguns dels quals eren veritables filòsofs, com ara Protàgoras o Gòrgias –, no només per les idees que propugnaven sinó també, i sobretot, perquè cobraven per les lliçons que oferien. Plató era molt ric; li costava d’imaginar-se que altres no tenien tanta sort com ell i bé s’havien de guanyar la vida d’una manera o altra. Però per un bon ciutadà pobre, per exemple Sòcrates, la cosa era si fa no fa igual. Un ciutadà pobre assumia la seva pobresa, la vivia amb dignitat i no es rebaixava a treballar per guanyar-se la vida: la sola idea de fer algun tipus de treball físic o intel·lectual, i de rebre una remuneració per aquest treball, era vist com quelcom degradant. Bé que ja en època helenística, Euclides és el protagonista d’una altra annècdota il·lustradora d’aquesta qüestió: era ben pobre, mai no es va preocupar d’utilitzar els seus coneixements per assolir una vida mínimament còmoda. Però donava classes de geometria, atès que era en aquest tema el mestre incontestable de l’antigüitat. Un dia, un dels seus deixebles s’atreveix a preguntar-li per la utilitat pràctica de tot aquell devessall de coneixements: com es podrien aplicar aquells coneixements per guanyar-se la vida? Per tota resposta, Euclides féu cridar un esclau: ‘dóna-li unes quantes monedes a aquest pobre noi, que sembla que és tan desgraciat que ha de guanyar-se la vida’.

Aristòtil (cf: La Política) té molt clar que el treball és la diferència entre un home lliure i un esclau. Per Aristòtil, més important que el fet que l’esclau pertany a un amo (que pot ser una persona física o jurídica, la mateixa ciutat, per exemple), és el fet que l’esclau treballa, i l’home lliure no. És fàcil deduir, doncs, que el fet de treballar suposava una degradació per un grec lliure. I és aquesta la raó per la qual una part molt substancial dels ciutadans grecs eren pobres de solemnitat. Les raons per les quals un home lliure podia caure en la pobresa podien ser molt diverses: generalment s’associaven a la pèrdua de les seves terres per deutes, males collites, desastres naturals, guerres amb altres ciutats gregues. Però molt més determinant que això, era el fet que un cop caigut en la pobresa el grec lliure era presoner de tot un sistema de valors que li impedia sortir de la pobresa, perquè l’opció més òbvia – dedicar-se a un ofici i exercir-lo amb destresa i seny – li estava vedat: no pas legalment, però sí culturalment. Posar-se a exercir alguna professió era per molts senzillament impensable. Llevat d’una: enrolar-se com a soldats professionals, com veurem més endavant. Una opció que tindrà conseqüències molt greus per les ciutats gregues, puix que serà un factor de destrucció de la seva democràcia.


TRES. Ciutadans, esclaus i metecs

Si l’economia és la producció de béns, productes o serveis, i la cultura dominant menysprea la producció de béns, productes o serveis, com se sustenta la societat? Òbviament, amb el treball dels esclaus. L’esclavatge ha existit fins fa relativament poc, i probablement va començar a existir des del començament del Neolític; però una cosa és l’existència d’esclaus – que poden ser esclaus domèstics, posem per cas –, i una altra cosa és una economia esclavista, basada en l’ús massiu de mà d’obra esclava a tots els nivells de la producció. A l’antic Egipte, per exemple, hi havia esclavatge; però l’economia del país no era esclavista: els camperols que treballaven la terra tenien una vida molt dura, però legalment no eren esclaus. La Roma imperial, en canvi, era una economia clarament esclavista. L’antiga Grècia, també. De fet, Grècia i Roma són els dos casos més clars, al món antic, d’una economia esclavista.

Esparta és un cas clar d’una societat grega relativament primitiva, on els esclaus – hilotes – estaven lligats a les terres que havien de treballar. En realitat fins i tot podríem discutir si els hilotes eren esclaus. Òbviament, els ciutadans (homoioi, ciutadans-guerrers) no treballaven la terra; es preparaven per la guerra. A les altres ciutats gregues l’evolució social i econòmica va dur cap a un status dels esclaus més ampli, en el sentit que eren una propietat mòbil, no necessàriament lligada a un tros de terra concret que haguessin de treballar. Eren objecte de lloguer, venda, cessió, exportació. No cal dir que en oficis especialment durs (mineria, feines al camp) la mà d’obra esclava era la gran majoria; i puix que la propietat de les mines sovint era de la polis mateixa, hom podia ser esclau d’una polis sense pertànyer a una altra persona en concret. Com fàcilment podem suposar, el món dels esclaus era molt heterogeni, perquè dins aquest estament hi havia gent que vivia de la manera més miserable que puguem imaginar, al costat d’altres que podien viure relativament bé – per exemple, quan exercien algun ofici especialitzat. Alguns detalls particularment desagradables ens recorden que ser esclau no era cap ganga: per exemple, en un procés judicial els esclaus patien tortura, perquè es considerava que la seva confessió sense tortura no era vàlida. Un ciutadà no havia de passar per aquest tràngol, òbviament – bé que això no vol dir que mai no en patissin, per exemple en judicis per traïció o per acusacions de complot contra un tirà. De tota manera, el fet que una ciutat com Atenes – que fou la més gran de Grècia durant molt de temps – no conegués cap insurrecció massiva d’esclaus, ens ha de fer pensar que deixant de banda casos extrems com els esclaus de les mines, en conjunt la situació dels esclaus no fou mai desesperada, o en tot cas no pas més dura d’allò que els grecs d’aleshores (i els esclaus mateixos) podien assumir com a ‘acceptable’.

No hi ha dubte que a les ciutats gregues una part important de la població era esclava. Però a l’hora de calcular el percentatge exacte (o almenys, amb prou aproximació) topem amb una manca de documents que fa impossible aquest càlcul. No sabem quants esclaus hi havia a Atenes, que és la ciutat que tenim més ben documentada; per tant de les altres ciutats gregues encara en podem dir menys. Tenim, però, alguna informació que ens dóna alguna pista. Disposem dels registres de l’erecció de l’Erecteion, un dels temples que formen l’Acròpolis d’Atenes. En total hi van participar uns 107 individus, potser algun més. No coneixem l’estatus jurídic de 21 dels treballadors; de la resta sabem que només 24 eren ciutadans. Queden, per tant, 62 treballadors, que podem suposar que eren esclaus. Però no era així: d’esclaus, només ho eren 20. La resta, 42, eren metecs.

El metec és un personatge essencial en la polis grega. És un home lliure, no un esclau. Però no és un ciutadà. Per tant, no pot participar en la vida pública, no pot ocupar càrrecs públics ni tampoc té dret a vot. Però fa allò que un ciutadà menysprea: exerceix una professió. Produeix. I és en l’esfera dels metecs on trobem la més gran varietat d’oficis. Els esclaus dominen en els oficis menys especialitzats: maçons. També hi ha esclaus fusters. Els ciutadans es reserven les feines directores: contramestres i secretaris. La feina de maçoneria era feta per esclaus, metecs... i ciutadans: els registres de l’Erecteion mostren que malgrat el menyspreu cultural que entre els grecs hi havia contra els oficis manuals, tard o d’hora la necessitat obligava algun ciutadà a rebaixar-se a treballar. Però per cobrir bona part (si no la majoria) dels oficis especialitzats, els metecs eren primordials. És al món dels metecs on trobem la més gran varietat d’oficis: escultors, cerers, escultors sobre fusta (un era ciutadà, ep), pintors, dauradors. I en el cas de l’Erecteion, deixant de banda les feines de direcció (reservades a ciutadans: 3), hi havia si fa no fa tants metecs (42) com ciutadans i esclaus junts (21 + 20 = 41). Eren sobretot metecs els que exercien la techné, els oficis especialitzats. I sense ells res no era possible: ni l’obra pública, ni la hisenda, ni el comerç.

La proporció que se’ns suggereix és 1/4 ciutadans, ½ metecs, 1/4 esclaus. Cal parar atenció al fet que aquestes dades es refereixen a una obra pública: atesa la reticència dels ciutadans al treball en el sentit que nosaltres l’entenem, no és gens segur que aquestes proporcions es puguin extrapolar a d’altres activitats, ni és obvi que reflecteixin la proporció entre els tres estaments al conjunt d’Atenes – i no diguem ja de Grècia en conjunt. Sembla raonable sospitar que la proporció de ciutadans és força infravalorada. Però aquestes dades són suficients per il·lustrar la importància d’aquest tercer estament, el metec, en la societat grega.


Aristòtil, segons un marbre romà, còpia d'un original grec anterior. El mantell, fet d'alabastre, és un afegit posterior. Aristòtil deixava ben clar, a la Política, que el fet diferencial més important entre un ciutadà i un esclau és el treball. El ciutadà no treballa, en el sentit que avui donem al terme (ofereix els seus serveis físics o intel·lectuals a canvi d'una remuneració). Això ho fan els metecs i els esclaus. Un ciutadà ho pot fer eventualment, però això és vist com una degradació. Una visió d'aquesta mena ha de conduir necessàriament cap a una societat esclavista, o molt fortament dependent de la presència a la polis de professionals (metecs) provinents d'altres llocs de Grècia, dels quals dependrà bona part de l'activitat econòmica.








Ciutadans, esclaus, metecs. Aquests tres estaments jurídics formaven les polis gregues. Però atenció al detall: eren estaments jurídics, no pas classes socials. Un ciutadà podia ser ben pobre; un metec podia ser molt ric. I de fet alguns metecs eren molt rics, perquè sovint la riquesa es generava mitjançant activitats – comerç, banca, transport, manufactures – que els ciutadans menyspreaven com a degradants.

L’estabilitat d’una societat d’aquesta mena penja d’un fil. Considerem un metec típic, que paga un impost específic (del qual el ciutadà n'està exclòs), contribueix de manera decisiva a l’economia de la seva polis, i que per l’exercici de la seva professió pot acumular una riquesa considerable; aporta summes importants al manteniment i a l’embelliment de la seva ciutat... per la qual és menyspreat en tant que metec. ¿Quant de temps tolerarà no tenir veu ni vot al consell de la seva ciutat? ¿Quant de temps tolerarà que les lleis que afecten la seva activitat en tots els aspectes siguin decidides exclusivament per una minoria de ciutadans que, en una part important, viuen dels impostos que ell paga i de la riquesa que ell genera? En potència aquí hi ha un conflicte molt greu, molt més que no pas l’abundància d’esclaus – que eren presents a totes les societats del món antic, cal recordar-ho. I el problema dels metecs serà tractat per molts autors grecs, que es preguntaran què fer-ne. Qui governa una polis no en té cap dubte: una ciutat no pot sobreviure sense metecs. Però per als ciutadans la presència massiva de metecs és molt incòmoda: són vistos com gent forana, amenaçadora en el sentit que algun dia podrien exigir alguna cosa més que el permís per viure a la ciutat – podrien exigir dret de vot, per exemple.


QUATRE. Guerres i evolució econòmica

Un altre detall essencial de la cultura grega és el fet que totes les ciutats estaven preparades, mentalment, per entrar en guerra. Per als grecs la guerra era un estat natural, no pas quelcom d’excepcional. Els intents que s’han fet per interpretar el desencadenament de la Guerra del Peloponès en termes economicistes de tipus marxista sempre s’han vist com a molt dubtosos. Tucídides no s’està de dir que la guerra va començar perquè uns i altres estaven cansats de tants anys de pau, i és molt possible que una explicació tan simple (ximple?) vagi molt més ben encaminada que no ens pensaríem. Recordem que els ciutadans eren reacis a exercir oficis: podien posseir terres i viure de les rendes, però llevat de l’activitat ciutadana – que en termes pràctics volia dir vida política – l’única activitat que veien com a digna era l’exèrcit. La glòria al camp de batalla, les gestes cantades pels poetes i els fets d’armes explicats als clubs eren la porta més òbvia cap al prestigi social i en definitiva cap al poder. En una societat on els valors són d’aquesta mena, cal una bona guerreta de tant en tant per evitar que els ossos es rovellin. La lectura de la Història de la Guerra del Peloponès, de Tucídides, i en particular el capítol que dedica a l’atac de l’exèrcit d’Atenes contra Siracusa – amb un resultat final catastròfic – és molt il·lustrativa. La descripció de la partida de l’expedició, alegre i festiva, és esborronadora: sembla talment que els atenencs vagin a una recepció reial, a una celebració a la qual han d’anar mudats i amb els millors vestits, en lloc d’anar a enfrontar-se amb l’horror d’una guerra brutal que ja havia costat la vida de molts parents i amics.

La guerra del Peloponès, que arrasà tot Grècia, va tenir diverses conseqüències. Una d’elles fou l’esfondrament de l’estructura de propietat del camp. Mentre que la flota d’Atenes (potència marítima) es dedicava a atacar la costa de les ciutats enemigues – les que estaven aliades amb Esparta –, l’exèrcit d’Esparta (potència terrestre) es dedicava a arrassar el hinterland de les ciutats enemigues – Atenes i les ciutats aliades –, és a dir, les terres que envoltaven i alimentaven aquestes ciutats. Això fou molt greu en el cas d’Atenes, perquè Pèricles, aleshores strategos d’Atenes, adonant-se de les dificultats que tindria si s’enfrontava als espartans en una batalla convencional, resolgué avançar-se als esdeveniments. La seva estratègia fou cridar tota la població que vivia als camps i recloure-la dins la ciutat emmurallada. Que els espartans devastessin els camps tant com volguessin: la flota d’Atenes, molt superior tècnicament a qualsevol altra de l’època, asseguraria la provisió de queviures i de tot el que calgués a la ciutat. Només calia esperar que el front enemic es desfés sol, cansats d’ocupar inútilment terres ermes i sense possibilitat de traduir aquestes ‘victòries’ en res de palpable. No era mala idea; però va sortir malament perquè l’acumulació de població dins les muralles va derivar en una epidèmia (pesta? no és segur...) que va arrassar la ciutat.

En tot cas, ens interessa observar que en el cas d’Atenes van ser les mateixes autoritats les que van accelerar el despoblament del camp i l’acumulació d’aquella població a la ciutat. A d’altres ciutats el procés es va produir com a conseqüència de la guerra. L’interior de les ciutats no podia ser un camp de batalla; el camp, sí. I la presència d’exèrcits de ciutats foranes dins el hinterland d’una altra ciutat es traduïa, òbviament, en la destrucció de conreus i propietats, robatoris de ramats i de collites, ruïna de petits pagesos. La progressiva fugida a la ciutat de la població que vivia al camp es traduïa en problemes de superpoblació; i també en l’endeutament d’aquests petits propietaris/pagesos – molts dels quals podien ser ciutadans de ple dret, atenció – que havien de recórrer als préstecs per poder sobreviure lluny del seu mitjà de vida tradicional. La pèrdua de les seves propietats, que eren acumulades pels ciutadans rics de la ciutat, era el final lògic d’aquest procés. El procés de concentració de la propietat de la terra en unes poques mans fou imparable a tot Grècia, Esparta inclosa – com ja vam veure a la Cort d’Apel·lació que li vam dedicar. La classe social dels ciutadans desposseïts de les seves propietats i, per tant, del seu mitjà de vida, no era estrictament nova; però va prendre una volada insospitada. El terme stasis (de significat força ambigu, en realitat) s’ha emprat sovint per descriure el conflicte social que, a tot Grècia, prenia proporcions insospitades, i que si bé era resultat d’una evolució potser inevitable – perquè només un gran propietari es troba en condicions de suportar dos anys seguits de males collites – fou clarament accelerat per l’estat de guerra permanent. Curiosament a Atenes la conflictivitat social es va atenuar força, perquè l’estat (la ciutat) era propietària de mines de plata que li proporcionaven prou ingressos per, arribat el cas, alimentar la població enfonsada en la misèria. Però aquest no fou el cas de la majoria de ciutats gregues, on la conflictivitat social esclatà de valent.


CINC. La crisi de les ciutats gregues

A l’Europa del segle XIX la fugida de població camperola cap a les ciutats va alimentar la revolució industrial. A la Grècia del segle IV aC hauria pogut suposar un esclat de la producció manufacturera. Però l’escala de valors dels grecs era un gran obstacle: qui volia degradar-se a exercir un ofici? Per un ciutadà orgullós, llevat de la possessió de terres i gaudi de les rendes que se’n derivaven, l’única altra ocupació possible era l’exèrcit. I això es va notar en l’evolució dels exèrcits: l’exèrcit de ciutadans en armes fou substituït progressivament per un exèrcit professional, mercenari, format en gran part de ciutadans desposseïts. I aquests exèrcits que havien de ser mantinguts per l’estat eren un focus d’inestabilitat pel mateix estat, un factor de força davant d’altres ciutats però també un focus latent de problemes quan no eren fora de la seva polis d’origen. La professionalització de l’exèrcit fou una conseqüència addicional de la guerra: cada vegada més abundaven els soldats que havien estat en més d’una batalla, que havien vist les raons d’una victòria o una derrota, i que volien aprendre dels seus errors. L’exèrcit d’hoplites pesants i aparentment invulnerables va deixar pas a una infanteria lleugera, mòbil, de moviments ràpids i molt professional. Xenofont és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova mena de grecs. El que havia estat un dels deixebles de Sòcrates, company de Plató, de Crítias, de tants aprenents de filòsof, esdevingué un soldat professional, capità expert i poc donat a fidelitats de tipus ‘nacional’: servia qui li pagava, i si el pagador era l’emperador de Pèrsia – tradicional enemic dels grecs –, doncs servia l’emperador de Pèrsia. I ho va fer.

En el cas d’Atenes, que es pot extrapolar a d’altres ciutats gregues de vocació netament marinera, la professionalització havia existit des de molt abans, pel que fa a la seva flota. Tots els polítics atenencs s’havien adonat de la importància essencial que la flota tenia per a la supervivència d’Atenes, i opinaven que qui es dediqués a la marina s’hi havia d’especialitzar del tot: no era possible ser mariner només a temps parcial. I els resultats d’aquesta visió es van veure aviat, puix que la destresa dels mariners atenencs fou llegendària. Això no li va impedir, però, caure derrotada cap a la fi de la guerra del Peloponès. Perquè el cuc del perfeccionament, l’ànsia d’anar més enllà i d’assolir el cim en tot allò que es fa, tan característica de l’home occidental i que fou en gran part inventada pels grecs, el tenien també els mariners de les altres ciutats. Al llarg de la Guerra del Peloponès, el grau de professionalització de la marineria arribà a l’extrem.

La professionalització dels ciutadans com a soldats o com a navegants encaixava poc amb el concepte tradicional de ciutadania. En la polis clàssica un ciutadà era ciutadà per damunt de qualsevol altra consideració. Com ja hem dit: el coneixement tècnic relatiu a un ofici o una professió era irrellevant, i de fet els filòsofs clàssics (Sòcrates, Plató, Aristòtil) no ho consideraven coneixement. Ocasionalment, un ciutadà podia fer de manobre – ho hem vist en les obres de l’Erecteion – o, més sovint (i més respectablement) de soldat. L’estat de guerra permanent no va fer canviar el menyspreu per l’exercici d’una professió, però va convertir bona part dels ciutadans en soldats professionals; i arreu la pàtria principal d’un soldat professional és el seu propi exèrcit. L’altra pàtria, el país d’origen, passa a segon terme. Arreu la presència d’exèrcits mercenaris grecs fou un fet habitual, i incòmode. Eren un factor d’inestabilitat política, que tothom mirava de treure’s de sobre enviant-los ben lluny. Els mercenaris grecs actuen arreun de la mediterrània, contractats pels governs més diversos – perses, egipcis, cartaginesos – o per altres grecs, per exemple per un tirà que vulgui esclafar una insurrecció. Però la mercenarització dels ciutadans desposseïts de rendes no acaba amb el problema. Ningú no pot quedar-se indefinidament a l’exèrcit: és una mesura temporal per sortir del pas. Quan per qüestions d’edat hagi d’anar-se’n, el ciutadà-mercenari es tornarà a trobar amb el problema, i fora que hagi pogut acumular un botí considerable es pot trobar en una situació dramàtica.

Per una mentalitat actual, sempre quedaria emigrar, a la recerca de noves oportunitats. Però per un grec emigrar era tot un problema: un ciutadà d’Atenes era ciutadà a Atenes, no pas a Corint. Allà hauria estat un metec, i hauria d’exercir un ofici. I era impensable emigrar a algun país bàrbar (ho eren tots els altres, per un grec, llevat potser de Roma).

Fou en aquella època quan es comença a plantejar la qüestió de quines són les obligacions que l’estat (cadascuna de les poleis) té amb els seus ciutadans. Per molts, no hi havia dubte: l’estat havia d’alimentar els seus ciutadans. No fer-ho era un fracàs de l’estat; no pas del ciutadà, puix que un ciutadà, pel fet de ser-ho, tenia dret a percebre del seu estat un estipendi que li permetés de viure amb prou dignitat. Metecs i esclaus no entraven en aquesta equació, òbviament. Els valors s’han invertit: de la qüestió de quines obligacions té el ciutadà amb la seva polis, passem a les obligacions de la polis amb el ciutadà. El ciutadà té dret que el mantinguin, pel fet de ser ciutadà. Però com podia un ciutadà pretendre ser mantingut per una ciutat que ha quedat arruïnada per la guerra? Atenes ho podia fer per les seves mines de plata, però no totes les ciutats gregues tenien fonts d’ingressos d’aquesta mena.


SIS. La solució?

Cal observar que el problema que hem descrit no fou exclusiu de Grècia. Altres països s’hi van trobar. Avui sabem, per exemple, que la civilització maia va patir abans del seu col·lapse – a la fi de l’època clàssica – una època de guerres inacabables entre les diferents ciutats-estat, que es poden entendre com el resultat de la necessitat de llançar-se uns i altres a apoderar-se d’allò que una altra ciutat tenia i que la ciutat pròpia ja no podia produir, senzillament perquè havia esgotat del tot els seus recursos. Una ciutat atacava una altra per apoderar-se d’aliments, matèries primeres, esclaus i víctimes per immolar als déus. No cal dir, però, que aquesta solució no feia sinó empitjorar les coses. En el cas de Grècia, les guerres inacabables entre ciutats tenien rerafons complexos, odis ancestrals, venjances, interessos polítics, prestigi militar; però qui sap si també s’han d’interpretar com una fugida cap endavant: la guerra com una manera d’alliberar tensions socials insuportables dins la polis, com una manera d’aconseguir – robant-los a una altra ciutat – recursos que eren essencials per mantenir els ciutadans de la pròpia polis.

L’imperialisme és una sortida a aquesta situació. Prenem l’exemple de Roma: les guerres púniques van provocar la despoblació del camp i la ruïna dels petits propietaris, que es van veure obligats a malvendre les seves propietats als grans latifundistes. Una riuada de petits propietaris desnonats inunda Roma, provocant el pànic d’uns residents ben aristocràtics espantats davant la inseguretat i la superpoblació. En altres circumstàncies aquesta disponibilitat de mà d’obra hauria alimentat una revolució, si no industrial (mancava la màquina de vapor), almenys manufacturera. Però les recents conquestes arreu de la Mediterrània havien inundat Roma de mà d’obra esclava: ¿com hi podien competir uns homes lliures que demanarien, òbviament, un sou? Una solució hauria estat limitar la mà d’obra esclava, però no era fàcil. Era més fàcil, senzillament, alimentar la plebs. El gra d’Egipte havia de caure damunt Roma com un manà caigut del cel, i per si de cas calia sotmetre Egipte i tenir-lo engrapat amb mà de ferro. L’imperialisme era també una solució addicional en el sentit que posava a disposició de la capital (Roma) territoris immensos per colonitzar. Colonitzar en el sentit actual del terme: prendre possessió d’unes terres que abans ja tenien amo, sotmetre la població indígena i emprar-la com a mà d’obra – esclava o no – en explotacions agràries que seran dirigides o almenys posseïdes per ciutadans de la metròpoli: en el cas de Roma, el més habitual seran legionaris llicenciats.


Isòcrates. Retòric, filòsof, mestre, enemic declarat dels sofistes però també enfrontat a l'Acadèmia de Plató, a la qual retreia la importància excessiva que donava a matèries com la geometria o la metafísica; per ell, una bona formació ètica era el primer pas de la regeneració política i moral de les polis, aleshores en crisi rampant. Fou un dels grans propagandistes de la unificació de Grècia, tant per acabar amb les guerres inacabables com per defensar-se de l'enemic persa. En realitat, feia molt de temps que l'"enemic persa" havia optat per deixar en pau les ciutats gregues; però els seus punts de vista van preparar la població tant per la monarquia de Filipos de Macedònia com per la conquesta d'Alexandre.





El problema de l’imperialisme, aplicat al cas dels grecs, era que difícilment es podria exercir entre ciutats gregues. Els odis entre ciutats podien ser tan forts com es volgués, però a la pràctica cap ciutat no tenia prou poder per sotmetre la resta de ciutats en un sentit imperialista; i el sentiment de totes les ciutats és que la predominància d’alguna d’elles s’havia d’evitar com fos. Només cal recordar que Atenes, enemiga tradicional d’Esparta, va ser capaç d’aliar-se amb Esparta per ajudar-la a derrotar Tebes, que sota el comandament d’Epaminondas havia esdevingut sorprenentment la primera potència militar de Grècia. En tot cas, la inexistència d’una ciutat prou forta per imposar el seu poder a les altres tenia com a resultat la impossibilitat de guanyar la guerra, que esdevenia inacabable. La consciència que això no feia sinó empitjorar les coses, que el resultat final d’aquella situació seria la ruïna total de Grècia, es va estendre entre la intel·lectualitat grega. Xenofont, Aristòtil, clamen contra la guerra entre grecs – atenció al matís. Un pacifisme estètic es començà a imposar; la consciència que la pau entre els grecs era molt més beneficiosa que no pas la guerra, un sentiment que ara ens sembla evident però que per un grec d’aleshores no ho era en absolut. Aquell pacifisme no va arribar a quallar veritablement en la població; però sí en la intel·lectualitat. Una intel·lectualitat que potser no podia imposar el seu criteri als poderosos, però que era capaç de crear corrents d’opinió que a la llarga acabarien sent determinants.

Quins corrents d’opinió? En primer lloc, (i) l’acceptació que els ciutadans, en tant que ciutadans, tenien dret a tenir unes rendes: si la polis mateixa no podia proveir aquelles rendes, la polis havia d’aconseguir-les on fos, si calia a l’estranger. Des del moment que la manera tradicional d’obtenir unes rendes, per un ciutadà, era l’explotació agrària, la solució al problema social dels ciutadans pobres havia de ser la concessió a aquests ciutadans de lots de terra per posseir – no necessàriament explotar d’una manera directa: ho podien confiar a professionals, que els feien arribar el benefici. En segon lloc, com ja hem dit, (ii) el rebuig de la guerra entre grecs: una guerra que es demostrava inútil, contraproduent i que no duia enlloc perquè no resolia el problema de l’existència d’una massa ciutadana empobrida; de fet l’agreujava. En tercer lloc, (iii) la fe absoluta en la superioritat dels grecs per damunt dels altres pobles que els envoltaven. Una superioritat que els convertia en amos naturals – i, en conseqüència, convertia els altres en esclaus o almenys servidors naturals. Quart i final, (iv) la visió de l’Imperi Persa com l’enemic natural, atàvic, algú contra qui els grecs havien lluitat en el passat per mantenir la seva llibertat, i contra qui havien de seguir lluitant per assegurar-la en un futur. L’imperi persa era, a més, el lloc ideal on obtenir noves terres, perquè ja era un país en gran part agrícola, un estat organitzat, un país treballat. Les terres al Nord (Dàcia) o a l’Oest (Il·líria) eren semisalvatges; l’Imperi Persa era una fruita madura que només calia collir.

De la mateixa manera que Hitler, a Mein Kampf, insisteix en Rússia i especialment Ucraïna com el territori cap a on Alemanya s’havia d’expandir per aconseguir noves terres, espai vital, lebensraum, pels intel·lectuals grecs la conquesta de l’Imperi Persa era la solució de tots els problemes econòmics i socials grecs. Xenofont, amb el seu testimoni a l’Anàbasi, ja havia ensenyat que l’Imperi Persa era de mantega, i que podria no ser difícil de conquerir amb un exèrcit prou disciplinat i un líder intrèpid. L’imperi Persa seria el lebensraum de Grècia. Aristòtil fou un dels que de manera més contundent va insistir en el dret dels grecs de sotmetre els altres pobles, atesa la seva superioritat en tots els aspectes – cultural i militar, essencialment. Isòcrates fou un dels més apassionats panegiristes del militarisme expansionista grec. Tot plegat creava un brou de cultiu prou intens; però perquè allò es traduís en quelcom de palpable calia que hi hagués a Grècia un líder polític i militar prou fort, i que a més se’ls escoltés.

Com sabem tots, aquest líder fou l’amo macedònic. I és aquí on apareix Alexandre. La peça del trenca-closques que ens faltava.


SET. La conquesta i l’endemà

Filipos conquereix Grècia i la sotmet totalment. Un rei vingut del nord, grec per nosaltres però no pas pels grecs d’aleshores – que el veien com un pagerol primitiu i semibàrbar – a l’hora de la veritat fou prou fort per sotmetre’ls a tots. I aquest amo semibàrbar va tenir l’acudit immens de designar com a preceptor del seu fill Alexandre un tal Aristòtil, casualment un dels grans teoritzadors del dret dels grecs a apoderar-se del món.

Realment Aristòtil va tenir alguna influència sobre Alexandre? No ho sabem. Bertrand Russell s’inclina a creure que aquesta influència fou nul·la: no es pot imaginar que un bestiota com Alexandre veiés Aristòtil de cap altra manera que com un vell xaruc i pesat que li explicava un rotllo rera l’altre, mentre que ell probablement no volia altra cosa que entrenar-se amb l’espasa i muntar a cavall. No ho sabem. Però caldria recordar que durant la conquesta de l’Imperi Persa, els exploradors de l’exèrcit macedònic tenien ordre de recollir tot allò que trobessin estrany o interessant, i enviar-ho a Aristòtil perquè ho estudiés a la seva escola. Per tant, potser entre el mestre i el deixeble hi havia una relació més cordial que no pensaríem.

En realitat, el que sabem d’Alexandre més aviat ens el retrata com un subjecte d’un ímpetu inacabable, assedegat d’aventures, d’acció i de glòria. L’obsessió per la glòria i la necessitat d’acció són potser els seus trets més essencials. Una necessitat d’acció que el va dur més d’una vegada a imprudències que hauria pogut pagar cares. Per exemple, a la batalla del riu Grànic – primera victòria contra les tropes de Darius – Alexandre es va llançar personalment, al capdavant d’un escamot de genets, tot travessant el riu, contra el sector de l’exèrcit de Darius que precisament protegia el rei. Aquest atac suïcida li hauria pogut costar la vida, però va reeixir a provocar el pànic entre els genets perses, i va sembrar-hi el desordre. Darius va fugir – o els seus assessors, ben assenyadament, el van treure d’allà per protegir-lo. El mosaic clàssic trobat a Pompeia, i que afegim a sota, il·lustra aquest moment històric. Després, la conquesta va seguir, amb fets tan lamentables com la destrucció de Persèpolis. Com és prou conegut, quan ja havia arribat a les portes de l’India els seus propis soldats es van negar a seguir endavant. La tornada enrere fou desastrosa; però el fet és que Alexandre va reeixir a tornar. Havia destruït l’Imperi Persa, sí, però fins a quin punt havia conquerit realment el territori, és tota una altra història.




Alexandre i Darios a la batalla del riu Grànic. Amb una audàcia (o una temeritat) increïbles, Alexandre es va llançar amb un grup de genets, travessant el riu, directament contra l'escamot de soldats que protegia Darios; aquest va fugir, deixant l'exèrcit abandonat.

Per saber més coses de la conquesta de l’Imperi Persa en tant que aventura militar, recomanem la lectura de l’Alexandre de Plutarc (a Vides Paral·leles), disponible a la col·lecció Bernat Metge, on el lector descobrirà aspectes del personatge (la seva violència física) no massa atractius. Sobretot, la seva obsessió per l’auto-deïficació, que li va provocar més d’un conflicte amb els seus propis soldats, sovint resolts de manera brutal amb la tortura dels subjectes fins a la mort. Però com ja hem dit al començament, la part militar d’aquesta història no és el nostre objectiu. Ens interessa la seva conquesta com una solució al problema essencial de la civilització grega, una civilització que havia ultrapassat la ratlla de la no-sostenibilitat degut a les seves pròpies contradiccions, molt específicament una escala de valors insostenible que impedia la resolució dels seus conflictes socials i econòmics. Alexandre va posar una solució ni que fos parcial a aquest problema: no calia redefinir l’escala de valors dels grecs per permetre’ls de resoldre els seus problemes, sinó que calia donar terres als ciutadans que no en tenien. Òbviament, expoliant-les a un altre. Alexandre va proporcionar lebensraum a una ciutadania grega que necessitava posseir terres per sortir de la pobresa; unes terres que a Grècia ja no era possible d’aconseguir. I per sortir de la pobresa pocs optaven per guanyar-se la vida fent un ofici: això era cosa de metecs i esclaus.

VUIT. Una herència incòmoda

L’herència d’Alexandre fou el món helenístic. Arreu de l’antic Imperi Persa aparegueren ciutats que per cultura i aparença eren decididament gregues. Alexandria i Antioquia en serien els exemples més clars, però de fet hi hagué tota una constel·lació de ciutats gregues disseminades per tot el territori. En aquestes ciutats els grecs emigrats hi van crear la seva petita Grècia. Però amb la diferència que aquesta vegada els servidors – a tota l’escala: des dels domèstics fins als miserables treballadors del camp – ja no eren grecs. Eren sirians, arameus, egipcis, lidis, perses. Els nous amos grecs vivien sobretot a les ciutats, que havien construït amb l’estètica, els conceptes urbanístics i amb totes les comoditats a les quals s’havien acostumat a Atenes, Corint, Còrcira, Rodes, Tebes... No cal dir que els grecs no eren prou població per establir-se com a amos únics: arreu van trobar aliats en elements de cada país seduïts per la cultura grega i per la possibilitat de compartir amb el nou amo grec l’estatus aristocràtic. Amb el temps, l’helenització de les classes dominants fou imparable.

Fora del recinte de les ciutats gregues o helenitzades, la situació podia ser ben diferent. Els grecs no van tenir problemes a imposar el grec com a llengua de cultura; però la seva extensió fora del recinte de la ciutat fou molt menys clara. Les llengües autòctones hi van seguir essent d’ús comú. I l’estatus de les poblacions autòctones, sotmeses al nou amo grec, sovint resistint les seves imposicions culturals – l’exemple de la Judea dels Macabeus és un cas extrem, potser – devia ser prou desagradable per fer-los covar una hostilitat ferotge contra aquell amo estranger, vingut d’una terra llunyana essencialment a la recerca de mà d'obra servil i esclava. Quan, amb el temps, resulti que les poblacions camperoles, poc o gens helenitzades, són la font principal de legionaris per a l’exèrcit, el conflicte entre la ciutat grega i el camp no-grec esdevindrà perillosíssim. Rostovtsev ho considera la causa principal dels cinquanta anys d’anarquia militar que van arrassar l’Imperi Romà, a la fi de la dinastia dels Severs, i fins l’ascens al poder de Dioclecià.

Cal recordar un fet: una aristocràcia rica i benestant només és sostenible (és a dir, només es pot mantenir rica i benestant) si és una minoria de la població. Els grecs establerts a l’antic Imperi Persa s’hi van establir com a nova aristocràcia; no eren immigrants en el sentit que ho serien, per exemple, els pioners americans que anaven a buscar terres per conrear. Havien de ser, obligatòriament, una minoria. Per tant no pretenien helenitzar exhaustivament el territori; grecs ja ho eren ells, i amb això en tenien prou. El seu objectiu era posseir el territori i apropiar-se del treball de la població autòctona, tot substituint en aquest aspecte les antigues classes dominants, molt lligades al poder imperial persa, ara desaparegut. De tota manera, fins i tot admetent que els grecs no pretenien esdevenir una majoria de la població, la baixa taxa de reproducció dins les ciutats amb el temps faria la seva situació insostenible. Està documentada la crida d’algunes ciutats gregues d’Àsia Menor als grecs de Grècia perquè hi emigrin, amb la promesa de terres i una situació envejable a la ciutat; senyal inequívoc que l’escassetat de població grega feia insostenible la continuïtat d’aquelles ciutats – almenys, en tant que ciutats gregues.


La conquesta d'Alexandre fou el resultat de la insostenibilitat de la civilització grega. El mateix caràcter d'aquella conquesta féu que a llarg termini la civilització helenística també fos insostenible.


Pere Rovira


*******

Per saber-ne més:

De bibliografia sobre aquest tema en podem trobar a dojo. Només esmento les obres que he consultat, específicament, per aquest text; i també el llibre d’Indro Montanelli, perquè el trobo ideal per a qui vulgui introduir-se en la història de Grècia.

Indro Montanelli. 1959. HISTORIA DE LOS GRIEGOS. Edició en castellà de Plaza & Janés, molt antiga (1974), reeditat recentment en col·lecció de butxaca (2001). 357 pp. [No en conec edició en català]. Llibre molt amè i agradable, recomanable com a primer pas per qui vulgui començar a llegir sobre temes de l’antiga Grècia.

Tucídides. HISTÒRIA DE LA GUERRA DEL PELOPONÈS. Edició en català a la col·lecció Bernat Metge; en castellà a Alianza Editorial. Llibre extraordinari, ple de detalls sobre els sentiments mutus d’espartans i atenencs, tècniques de combat, intrigues polítiques i militars. Favorable als atenencs, òbviament, però molt respectuós amb els fets [llevat del detall de posar discursos polítics en boca d’altri].

Plutarc. ALEXANDRE. Dins Vides paral·leles. Edició en català a la col·lecció Bernat Metge.

Michel Austin & Pierre Vidal-Naquet. ÉCONOMIES ET SOCIÉTÉS EN GRÈCE ANCIENNE. Colin éditeur, Masson, Paris. 1a edició: 1972. 8a edició: 2007. Important per l’anàlisi dels factors econòmics en l’evolució de Grècia.

Bertrand Russell. HISTÒRIA SOCIAL DE LA FILOSOFIA. Edicions 62. Capítols extensos dedicats a Sòcrates, Plató i Aristòtil, amb atenció especial a les seves idees polítiques, inclòs el tema de la polis ideal.

Aristòtil. LA POLÍTICA. En català a la col·lecció Bernat Metge. L’autor analitza les constitucions de tot un seguit de ciutats-estat del món civilitzat que ell coneixia; bàsicament – però no únicament – ciutats gregues. Desenvolupament del tema de l’imperialisme grec.

Simon Hornblower & Antony Spawforth (eds), THE OXFORD COMPANION TO CLASSICAL CIVILIZATION. 2004. Oxford University Press. 800 pp. Enciclopèdia del món clàssic. Articles dedicats a Isòcrates, el militarisme, l’expansionisme cap a Pèrsia.

Simon Hornblower. THE CLASSICAL AGE: the Greek World, 479-323 BC. Third edition. Routhledge, 2002. Evolució social i econòmica durant (i a causa de) La Guerra del Peloponès: progressiva mercenarització de la societat.

F.W. Walbank. THE HELLENISTIC AGE. The Greek World, 336-146 BC. Folio, 2002. Descripció de la conquesta de Filipos i Alexandre, i l’evolució posterior (política, econòmica i social) dels regnes helenístics. Insostenibilitat, a llarg termini, de l'ocupació grega de bona part de l'antic territori de l'Imperi Persa.


* * *

Al proper CriTeri:

PONS & FLEISCHMANN


Qui se’n recorda, d’aquest parell? Fa alguns anys van saltar a les primeres pàgines dels diaris amb l’anunci que havien descobert un fenomen que podia canviar el món: la Fusió Freda. La revista Nature va publicar la troballa... per dedicar-se, després, a trinxar-los vius. Se’ls va concedir el premi Ig-Nobel, els antinòbel. I malgrat tot, potser algun dia tindrem alguna sorpresa. Rera aquesta història hi ha un pou d’injustícia que convindria explicar.

Share this:

1 comentari :

  1. Impressionant l'article!!!
    Felicitats per una nova obra maestra!!

    ResponSuprimeix

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes