Vaig conèixer la Laia a l'Ateneu Barcelonès, on jo feia de professora de
tècniques narratives i on em vaig matricular al seu curs sobre guions de sèries
de televisió. La seva experiència, adquirida en projectes com Infidels, Ventdelplà o
el Cor de la ciutat —i últimament Merlí— feien del
seu discurs quelcom de ferm i apassionant. Em va fascinar la manera en què la
seva ment desperta modelava les meves idees incipients, com si fossin
plastilina, i vam connectar ràpid. Amb el temps vam compartir passadís,
alumnes, cafès i dinars, i l'amistat va anar agafant cos.
Aquest mes de maig la Laia ha publicat a Columna la seva tercera novel·la, Wolfgang(extraordinari), mereixedora del darrer Premi Carlemany, una història
planera però trepidant, de lectura ràpida i intensa, per a tots els públics.
El Wolfgang, un superdotat d'onze anys amb greu limitacions en la gestió de
les emocions, perd la mare i es veu obligat a anar a viure amb el pare, un
total desconegut per a ell. Ser el millor pianista del món, fer un dol que no
sap compartir i aprendre a acceptar un pare que en principi li sembla
menyspreable són les tres potes principals de la lluita interna que haurà de protagonitzar
durant el seu periple estiuenc.
Personalment, trobo que les dificultats de la novel·la —i per tant els seus
mèrits— rauen sobretot en la construcció del personatge principal, d’alta
complexitat, i en la veu narrativa, que mostra el món des del seu punt de vista,
tan allunyat del de l’autora.
MURIEL: Laia, comencem pel principi. D'on sorgeix la idea? De la tipologia
del personatge o de temàtiques com ara el dol o les relacions paternofilials?
Què t'empeny a escriure Wolfgang?
LAIA: Una amiga
em va explicar una anècdota real d’un nano de catorze anys que es donava cops
de cap contra la paret cada vegada que treia un 9’5 a un examen de mates. El
nano no acceptava ser un 10, no ser el millor. Aquesta anècdota em va frapar i
es va instal·lar a la meva ment. Em preguntava sovint: com pot ser que algú tan
intel·ligent arribi a patir tant? Aleshores vaig començar a definir un
personatge de ficció que res tenia a veure amb el noi real. Al meu personatge
el vaig anomenar Wolfgang, com el Wolfgang Amadeus Mozart, i el vaig convertir
en un superdotat. També el vaig fer un virtuós de la música tot i la seva
curta edat, onze anys. D’altra banda vaig voler crear-li unes mancances
emocionals. Havia de ser un nen fràgil, incapaç de gestionar les emocions
ni de tolerar la frustració. D’aquesta combinació entre virtuts i defectes em
va sorgir un personatge que considerava prou interessant. Un personatge bomba de rellotgeria, com en dic jo; a
punt d’explotar en qualsevol moment.
MURIEL: I
llavors, et va caldre documentar-te, o vas tirar d'intuïció? Hi ha gent que,
quan li parlo de la teva novel·la, busca una etiqueta, un diagnòstic. Autisme?
Asperger? És realment això, o m'ho diuen perquè no han llegit el final? T'ha
calgut més documentació que empatia, al contrari, o totes dues coses?
LAIA: D’entrada
vaig tirar d’intuïció, cert. Em vaig deixar portar per l’emoció, per l’empatia
que em generava el personatge. Després, un cop vaig haver escrit una primera
versió de la novel·la, vaig deixar-la llegir a una psicòloga especialitzada en el
tractament de nanos superdotats, perquè em digués si l’evolució del personatge
era versemblant. Ella em va fer matisar algun detall que després vaig incloure
en una segona versió. Pel que fa a les etiquetes, és cert que molta gent té la
necessitat de catalogar aquest
personatge. “És asperger? Té trets autistes?”. La resposta és no. Es
tracta d’un nen que nega qualsevol tipus d’emoció. Un nen que refusa el
contacte, l’afecte… Però no ho fa perquè tingui trets aspergers sinó
perquè està bloquejat emocionalment. El nano ha tingut una vivència greu que li ha provocat un fort bloqueig intern. Això no
s’explica fins a les darreres pàgines del llibre, és clar. Així que cal llegir
una mica més per anar entenent l’evolució del personatge. Una evolució que no
es completa fins a la darrera frase.
MURIEL: Brutal,
aquesta darrera frase, sí. Què ens pots dir de la veu narrativa? Com s'ho fa
una persona adulta, una escriptora i professora, una noia madura com tu, per
mirar aquest personatge, aquest nen d'onze anys superdotat i bloquejat, des de
dins i no des de fora? Per què i com escrius en primera persona i no en
un narrador omniscient, per exemple?
LAIA: Quan vaig començar a idear la novel·la vaig pensar que només la podia escriure d’una
sola manera: en primera persona. Per què? Perquè hagués estat impossible
explicar com era el Wolfgang —les seves dèries, obsessions, pors— sense
explicar-ho des de dins d’ell. El fet d’escriure des de les entranyes del
personatge em permetia veure el món a través dels seus ulls singulars, a través
de la seva realitat deformada.
Per exemple, el fet que el Wolfgang consideri que la majoria d’éssers
humans són uns sota cents (poc intel·ligents) o uns esponges
(l’animal més poc intel·ligent del món marí) només el podia expressar des de la
primera persona. Era entrar dins del seu cap, intentar posar-se a la pell d’un
nen que se sent per damunt dels altres… A part, em permetia relatar tota la
història des d’una veu desafiant, irònica, provocadora. Conèixer el pare del
Wolfgang a través dels ulls crítics del nen em resultava molt més estimulant
que no pas conèixer-lo des d’una realitat objectiva, per exemple.
MURIEL: Estimulant
ho és, i molt. Et felicito, perquè no sembla gens fàcil de transmetre.
I què ens pots
dir dels lectors? En qui pensaves en escriure la novel·la? Creus que l'edat del
nen protagonista marca l'edat dels destinataris? A qui vols explicar el
conflicte del Wolfgang? Qui vols que hi empatitzi?
LAIA: Quan
escrivia la novel·la d’entrada
no pensava en els lectors. Escrivia la novel·la que a mi
m’agradava i ja està. A mida que vaig anar avançant en l’escriptura,
em vaig començar a qüestionar a qui anava dirigida realment. Als adolescents?
Als adults? Sobre això no en tenia una opinió clara. Un cop vaig guanyar el
premi Carlemany, l’editora de Columna, la Glòria Gasch, em va aclarir que la novel·la era un crossover, que podia abastar des d’un públic
juvenil fins a un públic adult. Exemples d’aquest gènere poden ser El curiós incident del gos a mitjanit o Un monstre em ve a veure, per exemple.
Així que vaig acabar d’entendre que la novel·la no es
limitava només a un públic juvenil. La veritat és que em costa etiquetar els
llibres en general. Crec que sovint les fronteres són difuses. I penso que
potser el meu llibre està just aquí al mig. Entre dos móns que sovint es donen
l’esquena.
MURIEL: Laia,
les teves primeres incursions a la narrativa van ser com a guionista de sèries
de televisió i la teva formació és més aviat audiovisual. Ara que ja portes
tres novel·les, què ens pots dir sobre la relació entre aquests dos formats
literaris? Diries que l'un et nodreix la forma d'entendre l'altre, o tenen poc
a veure?
LAIA: Crec que són dos
formats que es poden nodrir mútuament. Tens raó quan dius que el meu background ve de l’audiovisual. D’ell
n’he après moltes coses que intento transmetre a la literatura. El fet de filmar-me les escenes abans
d’escriure-les, per exemple. Crec que això fa que tot el que es llegeix es
pugui veure com una pel·lícula que transcorre davant dels teus ulls. El sentit
del ritme també ve de l’audiovisual. Els guionistes sabem que no podem fer
minvar la tensió dramàtica, que no podem avorrir; això és una llei sagrada.
D’altra banda, també intento acabar tots els capítols generant una petita
expectativa que et condueix a llegir-te el capítol posterior; això també ve
molt de l’audiovisual, em sembla. Tanmateix, crec que la literatura aporta un plus pel que fa a l’estil que no es dóna
en l’audiovisual. En la literatura, cada paraula ha de ser precisa. És
important el contingut però també la forma. En l’audiovisual això no passa tant.
Sobretot perquè un guió està pensat per ser filmat i no pas per ser llegeix.
Aquesta diferència és important.
MURIEL: Finalment,
Laia, què ens pots explicar de l'experiència del Premi Carlemany? El jurat té
dues fases, una d'adults i una de joves. Com et sents sabent que no només se
t'ha triat amb un criteri literari i professional sinó també a partir d'una
lectura més natural i poc condicionada, com és la dels joves jurats? Vas rebre
algun comentari en aquest sentit a l'hora del lliurament?
LAIA: Sincerament,
el que m’agrada més del Premi Carlemany és que al final voten els nanos. És
cert que voten sobre les tres obres finalistes que prèviament ha escollit un
jurat d’adults (entre els quals hi ha editors, escriptors i professors de
literatura). Però al cap i a la fi el poder finalment està en les mans dels
nanos. Són ells qui discuteixen, qui valoren, qui trien el guanyador… M’agrada
pensar que la novel·la ha pogut
connectar amb els joves d’avui en dia i les seves preocupacions. Al cap i a la
fi, tots ens trenquem el cap per saber què coi els pot interessar a aquestes
edats, no? Quan vaig rebre el premi vaig dedicar unes paraules d’agraïment als
joves del jurat. I ho sento així. Crec que gràcies a ells, avui Wolfgang és a les llibreries.
MURIEL: Doncs me
n’alegro molt, Laia, que hi sigui, perquè és una història de trama
emocionalment trepidant, la història d’un personatge que atrapa i que ha de ser
llegida. Moltes gràcies per escriure-la i per compartir amb nosaltres aquesta
estona. Molt d’exit!
Muriel Villanueva
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada