Joana d'Arc. I: El lloc i el moment




La Cort d'Apel·lació, secció del CriTeri que reprenem avui, es dedica a l'estudi de personatges històrics (o mitics) que han passat a la història d'una manera incorrecta, inexacta, injusta, parcial, esbiaixada. La secció ha estat algun temps a la nevera, i algun lector pot no estar-hi gaire familiaritzat. Per això he cregut convenient començar per aquí.

Hi ha molts motius pels quals una persona hagi pogut ser tractada injustament. La primera Cort fou dedicada a Antonio Salieri – el Salieri del film Amadeus –, que a la pel·lícula de Milos Forman era tractat com poc menys que un beneit envejós, tot tapant un personatge molt interessant i un músic excel·lent que no mereixia aquella desqualificació barroera. Hem parlat d'Albert Speer, Ricard Cor de Lleó, l'emperador romà Tiberi, Werner Heisenberg, Pons & Fleishmann, el príncep Carlos d'Austria, La Verge Maria, Maria Magdalena... 

Joana d'Arc pertany a una de les categories de personatges que han vingut a la Cort d'Apel·lació: personatges mítics, construïts a partir d'un personatge real. El mite sol ser beatífic, celestial, ideal; sota aquest mite hi ha un ésser humà amb contradiccions, punts febles, punts dubtosos, però alhora aspectes que als nostres ulls el fan més humà i més interessant. Altres vegades, el mite és gairebé satànic, però sota aquest mite hi pot haver un ésser humà que s'ha hagut d'enfrontar a situacions terribles, i/o que ha estat convenientment satanitzat per historiadors, cronistes i escriptors més atents a interessos poc confessables que no pas a la descripció acurada de la realitat.

Joana d'Arc, el personatge que avui ve a la Cort d'Apel·lació, és un dels principals mites històrics de França. Potser el més important de tots. Però és un mite especial: es un mite fundacional. Joana d'Arc no va fundar França, però en certa manera es pot dir que sí. Quan ella va aparèixer en escena era un país en via de desaparició, almenys com a país independent i sobirà. Després d'ella, França no ha deixat mai d'existir com a país. És molt possible que, sense ella, avui dia França no existís, almenys tal com la coneixem. Això fa que per als francesos sigui una figura crucial en la seva història. Després d'ella França va tenir una existència continuada com a país independent i sobirà, amb l'única excepció de l'ocupació pel III Reich, al segle XX. La ubicació exacta de les fronteres ha canviat, hi ha hagut annexió de territoris – la Catalunya Nord, sense anar més lluny, o l'Alsàcia –, però bàsicament el país ha estat sempre més el que Joana d'Arc va deixar. És aquest el significat del terme mite fundacional, que he emprat al començament, i que fa de Joana d'Arc, per als francesos, allò que Benjamin Franklin és per als americans, Mustafà Kemal per als turcs, o els Reis Catòlics per als espanyols. Tots ells, personatges reals esdevinguts mites a nivell popular.

Darrera aquest mite hi ha un personatge de carn i ossos; i el que és més interessant, un personatge de carn i ossos extremadament ben documentat. Contràriament al que hom suposaria, de Joana d'Arc en sabem molt. I el personatge real és segurament més interessant que el mite. És aquest personatge real – molt menys conegut que el mite – el que tractarem en aquesta Cort d'Apel·lació. Però per entendre'l, primer cal parlar de l'època, del lloc i de la situació on es va moure.
Joana d'Arc és un personatge del segle XV. Però per ubicar-la al lloc i al moment – primer pas per entendre la seva història – cal retrocedir un segle. Hem de començar per fer una mica d'història: Joana d'Arc és un dels actors principals de la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, i hem de parlar d'aquesta guerra per entendre el personatge.


U. La gènesi del conflicte

El 1328, el rei Carles IV, anomenat El Bell, mor sense deixar hereus legítims, ni haver designat cap successor. El pitjor que podia fer un rei d'aquella època, com és ben sabut. Hi havia parentela, és clar, i donada la suculència del pastís – França era, en potència, el país més ric d'Europa, per la senzilla raó de tenir l'agricultura més pròspera – era evident que es presentarien candidats. Dos de francesos: Felip d'Evreux i Felip de Valois. Tots dos podien lluir credencials de reialesa: Felip d'Evreux era gendre de Lluís X, i Felip de Valois era nét de Felip III, i a més cosí germà de Carles IV, el rei difunt. Però atesa la situació de la França de l'època, on part del territori es trobava sota l'administració dels reis anglesos
– com explicarem tot seguit, era inevitable que hi hagués algun candidat dels Plantagenet anglesos, si podia adduir drets a la corona francesa. I així fou: el rei Eduard III d'Anglaterra i Gal·les era, per una carambola d'aliances matrimonials pretèrites, fill de la princesa Isabel de França. I com calia esperar, va presentar la seva candidatura.

Els sobrenoms que es van donar a nivell popular als tres candidats eren un avís de quina seria la tria. Felip de Valois era l'únic dels tres que havia nascut a França, i fou per tant ‘el francès'; Eduard III fou òbviament ‘l'anglès', i Felip d'Evreux fou ‘el navarrès', perquè la seva mare era Joana de Navarra. Aquesta diferenciació fou a la fi crucial per fer decantar la balança en favor de Felip de Valois, que va obtenir el tron amb el nom de Felip VI. La tria fou desencertada, com ho reconeixen els mateixos historiadors francesos, per diverses raons. Amb el canvi, s'acabava una línia hereditària, la dels Capets, i en començava una altra, la dels Valois. Els Valois van ser vistos pels mateixos francesos com a ‘reis trobats', una família de l'alta noblesa que de sobte s'havia trobat amb un tron sota el cul. Un tron que, apart de fer molt bonic, incloïa un seguit d'obligacions que anaven força més enllà de vetllar pels interessos feudals d'una família concreta. Els Valois van trigar una mica a aprendre a fer de reis, i fou França qui ho va pagar.

Eduard III d'Anglaterra va representar el paper (teatral) de la seva vida. Va simular obediència i acceptació de la decisió dels Estats Generals francesos. Mentrestant, durant nou anys, va preparar la guerra. Quan, el 1337, va declarar que no reconeixia la legitimitat del nou rei de França – Felip VI – i va reclamar per a ell mateix el tron de França, havia tingut prou temps per preparar un exèrcit molt superior al francès: no pas numèricament, però sí tècnicament.

Aquest serà el començament oficial de l'anomenada Guerra dels Cent Anys, que per als francesos suposa, per entendre'ns, l'equivalent de la ‘Guerra de la Independència' per als espanyols. Una guerra en la qual es construeix un país: no pas físicament, sinó en l'imaginari col·lectiu, generalment per oposició a un altre que és vist com a invasor, conqueridor o, de manera genèrica, com l'enemic. Aquesta visió sovint és parcial i incompleta, però no necessàriament falsa del tot.


Eduard III d'Anglaterra, pretendent al tron francès i desencadenant de la Guerra dels Cent Anys.

DOS. La Guerra dels Cent Anys

Els medievalistes que s'han ocupat de la Guerra dels Cent anys són reticents a veure-ho com una guerra única. Cap guerra no dura cent anys. La Guerra dels Cent Anys fou en realitat una successió de guerres diferents i consecutives, separades per diferents tractats i períodes de certa pau. Alfred Burne considera quatre guerres diferents. Jonathan Sumption s'estima més dividir-ho en dues: la primera, la guerra del segle XIV, i la segona, la guerra del segle XV. La primera és encara una guerra pròpiament medieval, mentre que la segona ja és una guerra de l'era moderna. No tant per una qüestió cronològica com per una qüestió de mentalitat.

Els segles XI a XIII van veure un seguit de reis francesos que de manera continuada – i no sempre encertada, però això seria un altre tema – van anar bastint una administració, una hisenda, un govern, a base d'anar sotmetent – sense suprimir-la mai – una noblesa que tenia sobre els seus dominis una presència molt més real que no pas la monarquia. Mentre que els reis francesos anteriors, en un procés de degradació del poder polític que comença amb la descomposició de la monarquia carolíngia, havien arribat a ser poc menys que una figura simbòlica, un ‘superior feudal' amb poc poder real, durant els segles XI-XIII assistim a la reconstrucció a França de quelcom semblant a un estat, més o menys com ara l'entenem. I això tard o d'hora havia de topar amb la monarquia anglesa, que era també un dels grans senyors feudals a França.

De fet, els reis anglesos (dinastia Plantagenet) van arribar a trobar-se al capdamunt d'un petit imperi a l'oest d'Europa, que incloïa Anglaterra, Gal·les, Normandia, Anjou, el Poitou i, per damunt de tot, Aquitània, una regió de contorns una mica imprecisos que corresponia aproximadament al quart SW de la França actual. Com ja vam explicar en una altra Cort d'Apel·lació, el rei John Lackland – el 'Joan Sense Terra' de les novel·les de Robin Hood – s'ho va manegar per perdre bona part d'aquests territoris, que van tornar a la sobirania directa dels reis de França: Normandia, el Poitou, Anjou, la Bretanya, es van perdre en un seguit d'enfrontaments poc encertats de John Lackland amb l'aleshores rei de França, Felip II ‘August'. Però va quedar Aquitània, la posessió més important i més rica de totes, herència d'Elionor d'Aquitània, una de les dones més extraordinàries de l'Edat Mitjana. La subtilesa de les relacions feudals (senyors i vassalls) es manifestava en aquesta situació paradoxal: els reis anglesos eren reis a Anglaterra, però a Aquitània només eren, estrictament parlant, ducs. I com a tals, retien homenatge al rei de França, del qual eren vassalls. Una situació que podia ser insuportable si un rei anglès prou orgullós es trobava que s'havia d'agenollar davant un rei francès a qui percebia com un ésser dèbil i insignificant – com ho van ser molts reis de la França de l'època.

Mentre el rei de França fos una mena de figura llunyana i decorativa, el conflicte no devia ser massa difícil de suportar. Però a mesura que el poder dels reis francesos sobre la seva noblesa esdevenia més i més real, palpable físicament, la sensació d'ofec dels reis anglesos devia ser insuportable. Sobretot pel que fa a l'Aquitània, la regió que tenien més lluny, la més difícil de defensar d'una hipotètica expedició militar francesa i, casualment, la regió més rica i més important de tot aquell petit imperi. Hi ha força consens a reconèixer que les aspiracions dels reis anglesos al tron de França no van ser el veritable motiu de la guerra: l'obsessió veritable dels reis anglesos fou en tot moment assegurar-se la possessió de l'Aquitània.



TRES. La qüestió d'Aquitània

El primer conflicte seriós va tenir lloc durant el regnat de Felip IV, dit el Bell. Individu retorçat, pietós en aparença, absolutament malvat i pervers en la seva manera d'actuar. Recordem que fou el rei que va exterminar els templers per apoderar-se de les seves propietats. Arran d'un conflicte entre la marineria de Baiona i els ports de Normandia – sembla que per un afer de pirateria – Felip IV va ordenar que la majoria de les magistratures de Baiona fossin lliurades a oficials seus. Òbviament, el governador anglès d'Aquitània s'hi va negar. Llavors el rei de França va dur el cas a la Cort Suprema de França. La cort, no cal dir-ho, fou obedient als desitjos del rei francès, i el 1294 va ordenar la confiscació del ducat d'Aquitània. El rei anglès el va recuperar el 1303, gràcies que va treure profit de la debilitat de l'exèrcit francès – i la seva manca de credibilitat – després de les derrotes patides en la rebel·lió de Flandes, sobretot la batalla de Courtrai (1302).

Tot plegat, un ensurt de nou anys. Però l'avís era clar. De fet, alguns historiadors esmenten que és en aquests fets on cal situar l'autèntic començament de la Guerra dels Cent Anys, quaranta anys abans del seu començament oficial (1337). Oi més perquè la recuperació del ducat d'Aquitània no fou la fi del conflicte. El 1323, i encara una altra vegada el 1337, sota l'excusa de petits conflictes de poca volada, la Cort francesa va tornar a confiscar el ducat, que fou ocupat parcialment per tropes franceses. A aquelles alçades, tothom a Anglaterra i a França havia arribat a la conclusió que el conflicte només tenia dos finals possibles: o bé la renúncia definitiva del rei francès als seus drets feudals sobre Aquitània, o bé la renúncia definitiva del rei anglès, amb la incorporació d'Aquitània a la corona francesa amb tots els ets i uts.

El problema és que defensar Aquitània des d'Anglaterra era molt difícil. Per mar, hi havia el problema que Anglaterra tenia una armada reial molt minsa. El trasllat de tropes via marítima s'havia de fer en vaixells mercants, confiscats o manllevats per l'ocasió, i la marina mercant anglesa aleshores era, també, ben minsa. Transportar tot un exèrcit per mar era un repte de consideració. Un pas massiu de tropes pel Canal de la Mànega – diguem, deu mil homes – era factible si es preparava amb temps, però Aquitània quedava molt més lluny. L'armada més gran que mai es va enviar a l'Aquitània (el 1364) només duia uns 2500 homes. Ben poc per defensar un territori tan gran. L'alternativa era enviar un exèrcit per terra, però aquest hauria de travessar un país immens – per les possibilitats de transport de l'època – i patir les ràtzies constants de tropes franceses.

El resultat d'aquests obstacles fou una de les paradoxes més importants de la Guerra dels Cent Anys: que, malgrat que el motiu real era l'Aquitània, només una petita part de la guerra es va lliurar a Aquitània. La major part es va lliurar a la part nord de l'actual França, per la senzilla raó que era allò que els anglesos tenien més a prop.



QUATRE. Superioritat anglesa

La superioritat militar anglesa fou constant durant la major part del conflicte. L'exèrcit anglès era sòlid i disciplinat. El francès massa sovint es componia de nobles a cavall, poc avesats a rebre ordres de reis suposats dèbils a priori. La cavalleria francesa era reconeguda amplament com la millor de l'època: la visió d'una munió de genets cuirassats, atacant en tromba amb la llança per davant, cada genet lluint el seu escut nobiliari, devia ser aterridora. Però Eduard III s'havia preparat per aquella guerra, i havia descobert que a casa seva mateix – Gal·les, concretament – hi tenia l'arma secreta per resoldre el problema: l'arc gal·lès. Un arc enorme, tan alt com un home o més, que en mans d'un expert disparava fletxes amb prou potència per travessar el perpunt d'un cavaller.



Miniatura medieval, que representa el rei anglès Eduard III fent el recompte dels morts francesos a la batalla de Crécy (1346), el primer dels molts desastres militars que van destruir tot el prestigi militar de França durant la primera part de la Guerra dels cent Anys.

L'exèrcit francès ja havia patit algunes derrotes davant l'exèrcit anglès, però fou a Crécy (1346) on va patir la primera gran hecatombe, la primera de moltes que vindrien. Els arquers gal·lesos van destrossar la cavalleria francesa. I una nova arma – els primers canons emprats a Europa en un camp de batalla – va fer més estralls entre els mercenaris genovesos que acompanyaven les tropes franceses. Deixant de banda la superioritat tècnica de l'exèrcit anglès, la manca de disciplina de l'exèrcit francès fou també una de les claus del desastre. Els mateixos historiadors francesos no fan cap esforç per excusar aquesta ineptitud:

‘Els cavallers de Felip VI eren valents, però van ser derrotats perquè l'armament de la seva infanteria era inferior, perquè [els cavallers] no respectaven la seva pròpia infanteria i la deixaven enrere, perquè es preocupaven més del prestigi que de la victòria, de les proeses individuals que de la disciplina col·lectiva' (André Maurois).

‘Per orgull i enveja es van llançar sense traça ni ordre contra els anglesos, alineats en tres fileres de batalla, com calia...' (Jean le Bel).


Però el pitjor fou que durant les dècades posteriors els reis francesos van repetir els mateixos errors, una batalla rere l'altra. Cal parlar, pel que fa als reis francesos, d'una autèntica ineptitud, d'una incapacitat absoluta per comprendre els errors i mirar de no repetir-los. Al llarg de tot el segle XIV i bona part del XV Europa assistirà atònita a una successió de derrotes espectaculars de l'exèrcit francès, sobretot la seva cavalleria, davant un exèrcit anglès sovint força més reduït però més ben armat, molt més ordenat, molt més atent als seus comandaments, més professional en una paraula. Ja en ple segle XV, la batalla d'Azincourt (1415), una de les més recordades pels historiadors anglesos (lògicament!) fou el punt culminant de tota una època. Novament, els arquers gal·lesos i la infanteria anglesa van massacrar una cavalleria francesa que es va llançar a l'atac frontal, a la babalà, sense haver après res de res de les batalles anteriors. L'exèrcit francès va perdre deu mil homes, una xifra enorme per l'època. França en conjunt hi va perdre alguna cosa més: tot el prestigi que li quedava, si és que encara n'hi quedava una mica.



CINC. Les batalles i la guerra

I malgrat tot, van caldre cent anys de guerra. Com s'explica aquesta contradicció?

De fet, la Guerra dels Cent Anys és un exemple cabdal de la diferència entre guanyar batalles i guanyar la guerra. Perdre dotzenes de batalles pot ser irrellevant si es guanya la batalla decisiva, encara que sigui només una. Guanyar les batalles era plenament a l'abast de les tropes angleses. Ocupar el territori d'una manera real, no. Almenys durant la primera part de la guerra, al segle XIV. Les victòries angleses, sovint espectaculars, no es traduïen en res de concret: ni en una ocupació real, ni en un control efectiu del territori.

Un exemple extrem d'això el tenim a la batalla de Poitiers (1356), on el ‘Príncep Negre' va destruir l'exèrcit francès i – més important encara – va fer presoner el rei francès, Joan II. L'administració francesa es va desintegrar a moltes zones. Joan II fou conduït a una presó anglesa, i allà li fou imposat el tractat de Brétigny (1360) que recollia el súmmum de les aspiracions dels reis anglesos: ultra el pagament d'un fort rescat per la seva llibertat (com calia esperar), el reconeixement d'Aquitània com a territori lliure de cap autoritat francesa, ni cap obligació de fidelitat de tipus feudal. Ras i curt, França perdia l'Aquitània definitivament. Joan II va acceptar la humiliació, va signar i va tornar lliure a França, on prou feines va tenir per imposar el compliment del tractat als seus súbdits, i específicament al seu delfí Carles. Nou anys després, el 1369, Joan II mor, el delfí és coronat com a Carles V, i proclama que no reconeix de cap manera la validesa del tractat de Brétigny. La guerra segueix com si res. La gran victòria de Poitiers havia estat, a quinze anys vista (que aleshores no era res) una annècdota sense conseqüències.

Amb el detall afegit que Carles V va semblar entendre que la incapacitat anglesa d'ocupar el terreny teòricament conquerit (però només teòricament) era la clau de volta. Carles V serà conegut com ‘Carles el Savi', i deu ser per alguna raó. Els següents anys, l'exèrcit francès es va dedicar a evitar l'enfrontament amb l'anglès. Res de batalletes. Els exèrcits anglesos entraven en territori teòricament controlat pel rei francès, passaven dies i més dies de marxa, cremaven algunes collites ça i llà, buscaven l'enemic – que semblava haver esdevingut invisible – i a la fi, fastiguejats, se'n tornaven a casa. Llavors, pacientment, els francesos – de primer els pagesos, després l'exèrcit, i finalment l'administració – reocupaven el territori que havien hagut de cedir temporalment. Això es pot aplicar fins i tot a la ja esmentada batalla d'Azincourt (1415), ja en temps de Carles VI, fill de Carles V. Azincourt fou una de les victòries militars més memorables de tota la història d'Anglaterra. La història de la guerra dels Cent Anys del coronel Alfred Burne dedica un bon nombre de pàgines a aquesta batalla. Però els historiadors menys obsedits per l'aspecte militar no s'estan de constatar que, un cop destrossat l'exèrcit francès – un veritable carnatge – els anglesos van recollir els fòtils, van marxar cap a Calais, es van embarcar cap a Anglaterra, i s'ha acabat. Més enllà de l'orgull d'haver apallissat l'exèrcit francès, no hi va haver res més.

Altres vegades la cosa havia estat més seriosa. El setge i l'ocupació de Calais (1346-7) van ser una empresa de gairebé un any, que va necessitar (segons estimacions actuals) 32.000 soldats de terra i 15.000 mariners, una flota de 700 barcasses i vaixells. Tot plegat, l'operació militar més gegantina empresa per Anglaterra fins aleshores. Certament, Calais va caure. Però en tornar a Anglaterra el rei Eduard III es va haver de declarar en fallida. Tot plegat, només per una ciutat: estratègica, sí, però al capdavall només una.

Els historiadors del segle XX que no s'han centrat en l'aspecte militar-tàctic – qui guanya al camp de batalla i per què – no s'estan de fer notar que durant gairebé tot el conflicte militar l'exèrcit anglès no va ser capaç de conquerir les grans ciutats de França. Per l'època, es tractava de ciutats grans, extenses i envoltades de muralles sòlides. Només podien ser conquerides amb setges llargs, exèrcits molt nombrosos i bon equipament d'assalt: fonèvols i – quan es van generalitzar – canons. Algunes ciutats van ser conquerides d'aquesta manera, però les més grans, no. Fonamentalment, per manca d'un exèrcit prou nombrós i prou ben finançat. Per posar un exemple, durant el setge d'Orléans – on va començar la llegenda de Joana d'Arc, com veurem – l'exèrcit anglès no va arribar ni tan sols a encerclar la ciutat: hi havia atacs en determinades zones, però també zones extenses de la muralla per on es podia entrar i sortir sense massa problema, fet que permetia que la ciutat fos avituallada de manera periòdica: i aquest fet havia dut el setge a un punt mort.


Per què les ciutats eren crucials? Perquè un dels problemes més greus dels exèrcits que s'esbatussaven, tant el francès com l'anglès, era travessar els grans rius de França, quelcom que a una escala massiva – parlem d'exèrcits sencers – només era possible a través de grans ponts, generalment ubicats prop de (o dins de) ciutats emmurallades. Una conseqüència lògica era que només es podia assegurar el pas lliure d'un exèrcit d'una banda a l'altra del riu si es controlava la ciutat. I la raó estratègica d'ocupar bona part de les ciutats era precisament tenir el control dels ponts, que era equivalent a poder moure l'exèrcit pel país.
 

SIS. Una nova guerra, una nova situació

La guerra del segle XV fou diferent. Cal recordar que el segle XV fou el del Renaixement a Itàlia, que va influir tot Europa. L'edat mitjana encara cueja, però ja som en una altra era, en la qual les gestes del baró de ‘X' en una batalleta concreta són irrellevants si finalment la campanya militar no serveix de res. El nou rei d'Anglaterra, Enric V, un home del quattrocento, semblava ben diferent dels seus antecessors, encara ben medievals.

Enric V ja havia fet una primera incursió a França; en aquesta primera incursió s'esdevingué la batalla – massacre – d'Azincourt (1415), de la qual ja hem parlat. Però aquesta victòria en certa manera és la darrera cuetada de la guerra del segle XIV: una guerra de victòries angleses espectaculars, sense resultats estratègics rellevants. Dos anys més tard, Enric V torna a França, i aquesta vegada amb una nova mentalitat: de la mateixa manera que Carles V de França havia entès que la incapacitat anglesa d'ocupar el territori era la clau del problema, Enric V d'Anglaterra entén que és essencial ocupar el territori. En aquest segon assalt, Enric V duu un exèrcit realment poderós per l'època: uns 30.000 homes, 8.000 dels quals eren arquers que ja havien demostrat ser un obstacle temible per qualsevol cavalleria. Suficient si té el país a favor – ben mirat, no hauria estat impensable que el poble francès acabés fart d'uns reis tan ineptes –, però insuficient si no el té. I no el tenia.



Recreació del paisatge després de la batalla d'Azincourt (1415), on la cavalleria francesa es va enfonsar pel seu propi pes en un mar de fang, mentre els arquers gal·lesos els massacraven. Fou un dels desastres militars més greus patits mai per França, i una victòria anglesa que va deixar bocabadada tot Europa, quan se'n va tenir notícia.

Malgrat els esforços i la seva clarividència, Enric V hauria fracassat en la tasca de conquerir França. Però un fet crucial va provocar el capgirament total de la situació: el desencadenament dins França d'una autèntica guerra civil. Justament la situació que desitja qualsevol invasor. Com es va arribar a aquesta situació de guerra civil és una autèntica novel·la negra, que miraré de resumir.

Hem deixat França governada pel rei Carles V, aquell que va entendre que calia no buscar la confrontació directa amb l'exèrcit anglès, sinó deixar-lo fer i que ell tot solet acabés fart d'aquelles ‘chevauchées' que no duien enlloc. Carles V mor l'any 1380. El delfí Carles (mateix nom que el pare) hereta el regne amb el nom de Carles VI. Només tenia dotze anys. Bé que en aquella època la gent madurava ràpid, molt abans d'allò que ara considerem normal, era obvi que un nen de dotze anys no podia governar un país com França, i encara menys essent com era un país en guerra. Els seus oncles, i molt específicament Felip de Borgonya (nomenat 'l'agosarat') es van fer càrrec de la regència. No es pot dir que s'hi lluïssin gaire: van governar ben malament, amb abusos constants contra les ciutats, la pagesia, el comerç. Les revoltes eren inevitables, tenint en compte que els llargs anys de guerra havien afeblit molt l'administració, i bona part del país havia descobert que sense rei s'espavilaven prou bé.

Carles VI va esperar pacientment. Quan a la fi fou major d'edat i va poder prendre el poder de manera efectiva, va prescindir dels seus oncles i va anar a buscar els que havien estat consellers del seu pare. Semblava que les coses tornaven a lloc. Però Carles VI s'havia casat amb una dona d'una forta personalitat: Isabel de Baviera, amb qui va tenir 8 fills. Era una dona amb un caràcter molt dominant: Vita Sackville-West (autora d'una excel·lent biografia de Joana d'Arc) la despatxa amb una frase contundent: ‘una d'aquestes dones dominants que tenen fills dèbils'. És possible que un caràcter habituat a la dominació mitjançant la intimidació es presti a crear un entorn on els fills se sotmeten dòcilment per estalviar-se problemes. En tot cas, això fou fatal per al delfí, futur Carles VII, que – seguint la norma – fou finalment dèbil, submís, sense gens de caràcter. Ni de bon tros allò que li calia a França, és clar. És increïblement paradoxal pensar que aquest jove submís i sense caràcter serà el futur Carles VII ‘el Victoriós'. Però no avancem esdeveniments.

Podem suposar una debilitat congènita dels Valois, perquè el rei Carles VI era, també, de caràcter força dèbil. Isabel de Baviera posava les banyes al seu espòs sense massa contemplacions, i de fet els dubtes sobre la veritable paternitat del delfí Carles (futur Carles VII) van ser presents des del seu naixement. Carles VI estava, però, molt enamorat de la seva esposa. Cal suposar que el conflicte entre les atencions que li dedicava i el menyspreu que en rebia el devien afectar profundament. Va embogir. Una descripció actual i acurada del seu desequilibri ajudaria a diagnosticar-lo amb precisió. En tot cas els testimonis són coherents en un detall crucial: la seva bogeria era intermitent, i alternava dies de clarividència amb altres on semblava fora del món. Per l'època, tenir un rei boig era un bon problema, però sempre quedava el recurs de declarar públicament la seva bogeria i passar la corona al fill o a algun altre membre de la família reial. Però tenir un rei que només era boig de vegades era pitjor que tenir un rei boig permanent: no era obvi què es podia fer. No se'l podia destituir fàcilment: un dia de clarividència pot ser suficient perquè el mateix rei doni ordres a la seva guàrdia personal i desfaci qualsevol intent de fer-lo fora del tron. I cal tenir present que a totes les èpoques la figura del rei, amb tota l'aurèola inclosa, ha afavorit l'aparició de fidelitats apassionades, que ara veiem com a irracionals però que aleshores es veien senzillament com un deure moral.

En el cas de França, el problema va desembocar en la reaparició en escena de l'oncle del rei, Felip de Borgonya, a més d'un nou actor: el duc d'Orléans, germà del rei Carles VI. Tots dos compartien l'ambició d'exercir – si no de dret, almenys de fet – el poder que corresponia al rei nominal, Carles VI. Les faccions es van definir aviat: Borgonyons contra Orléanistes. I la rivalitat entre elles va ser molt forta, puix que el botí – França – era gegantí. No era una època de debats parlamentaris, sinó de baralles amb l'espasa. I el 1407, Joan ‘sense por', fill de Felip de Borgonya, va fer matar el seu cosí, el duc d'Orléans. La guerra civil estava servida.

És en aquesta conjuntura que Enric V va fer la seva segona entrada a França, i la raó que el feia confiar que aquesta invasió seria la definitiva.



SET. L'esfondrament de França

La divisió del país entre dos partits va acabar d'esfondrar-lo. Ja no els calien els anglesos per devastar el territori: ells sols s'ho feien la mar de bé. Com que el partit orléanista havia quedat decapitat després de l'assassinat del duc d'Orléans, Bernard d'Armagnac, membre destacat d'aquella facció, en va prendre el comandament. Amb el temps, Armagnac va donar el nom a tota la facció. El fet que cap de les dues faccions (Borgonyons i Armagnacs) no fos prou forta per imposar-se a l'altra feia preveure un conflicte inacabable, noves 'chévauchées', més devastació. I noves incursions angleses per amanir-ho. El fet que va causar el daltabaix fou que els Borgonyons van prendre la decisió – sensacional? – d'aliar-se amb l'invasor anglès. Cosa que suposava un canvi radical de la situació.    

La distància en el temps ens fa difícil jutjar aquesta decisió del bàndol Borgonyó, o més ben dit, del seu cap, el duc de Borgonya Joan ‘sense por' (fill de Felip l'agosarat). De tota manera, l'enfonsament de França en aquest conflicte civil es pot considerar previsible. Davant els Plantagenet anglesos, els Valois francesos – amb alguna excepció, com ara Carles V – van resultar reis de ben poca alçada, i la bogeria de Carles VI podria haver estat la gota que feia vessar el got. Era esperable que arreu del país, ciutats i nobles busquessin algun líder que els donés un mínim de sensació de seguretat, de confiança o de força; qualsevol cosa llevat d'aquella sensació que el món s'esfondrava als seus peus. El fet lamentable era que aquells que havien de donar una imatge de força (real o no) no eren personatges presentables en cap altre aspecte. El bàndol Borgonyó devia pensar que posats a triar valia més confiar el reialme a un rei anglès fort, enèrgic i decidit, i acceptar la formació d'un reialme anglofrancès dins el qual ells poguessin mantenir els seus privilegis nobiliaris. Assumir la perspectiva de dècades de caos a França – assegurades per la bogeria del rei Carles VI, i la nul·la personalitat del delfí, el futur Carles VII – els devia resultar impensable.

Per al rei anglès Enric V això suposava també unes perspectives totalment noves. Els ducs de Borgonya – i per extensió, els seus aliats al bàndol Borgonyó – tenien una presència real sobre el seus territoris, dels quals n'eren senyors feudals. Per als borgonyons, l'aliança amb el rei anglès els donava un suport enorme de cara a imposar-se als armagnacs, els seus rivals. Però per al rei anglès suposava la no-necessitat de controlar directament el territori – que hauria necessitat un exèrcit gegantí – sinó simplement mantenir forces estratègicament ubicades per controlar els seus aliats borgonyons, als quals es deixava la feina bruta de controlar el territori i la població. De tota manera a la llarga aquesta no era la solució, si el rei anglès no aconseguia de ser reconegut també com a rei de França. Impensable. Calia alguna cosa més que la simple aliança anglo-borgonyona.

Felip ‘el bo', duc de Borgonya en aquell moment, va establir les condicions d'aquella aliança: Enric V d'Anglaterra es casava amb la princesa Caterina de Valois (filla de Carles VI i Isabel de Baviera, i per tant membre de la família reial francesa). El fill mascle que tinguessin heretaria la corona francesa i l'anglesa. Les dues corones es fondrien finalment en una de sola. Mentrestant, Enric V d'Anglaterra quedaria com a regent de França: l'amo de fet. No cal dir que per als ducs de Borgonya quedaven assegurats privilegis, propietats, i una bona connexió amb la nova dinastia. Aquesta fou, en essència, la combinació que es va signar a Troyes el 1420, i que hauria pogut significar la fi de la Guerra dels Cent Anys. Amb la victòria d'Anglaterra, facilitada pel bàndol dels ducs de Borgonya.

Cal observar que el tractat de Troyes fou signat cinc anys després del desastre d'Azincourt, i per tant tot just tres anys després del segon desembarcament d'Enric V. Per tant, la cosa anava ràpida. La nova invasió semblava tenir molt més èxit que totes les anteriors, i es traduïa per fi en resultats palpables.



Isabel de Baviera, espoa de Carles VI de França, el 'rei boig'.  El seu paper polític ha estat molt discutit. El fet essencial és que va signar el tractat de Troyes (1420), que significava el lliurament 'de facto' de França a la corona anglesa.

El paper que va tenir en aquest tractat la reina, Isabel de Baviera, ha estat molt discutit. Per als francesos ha quedat com una femme fatale que va vendre França als anglesos per poder mantenir la seva vida dissoluta, però és molt probable que aquesta visió sigui esbiaixada. Sembla que la seva vida amb Carles VI fou molt infeliç, i que odiava a fons la família reial. El fet de ser estrangera (alemanya), i la ingerència en la política francesa del seu germà, el duc Ernest de Baviera, van contribuir a fer-la impopular entre els francesos, potser injustament. S'ha dit que per a ella la vida social – més específicament, les festes que organitzava – era el més important de tot. Però també consta que va intentar aconseguir la pau entre borgonyons i armagnacs. De primer, havia tingut el duc d'Orléans com un dels seus principals consellers, i de fet havia corregut la brama que eren amants. Qui sap. El fet és que el 1417, una revolta popular la va sorprendre a París: Isabel fou feta presonera, i empresonada a Tours. D'allà la va rescatar el duc de Borgonya al cap de ben poc. A partir d'aquell moment la seva sort va quedar unida al bàndol dels borgonyons, dels quals devia rebre pressions molt fortes. La seva aquiescència a tots els aspectes del tractat de Troyes (1420) probablement s'ha d'entendre en aquest context.


VUIT. La fi dels Valois?

L'acceptació del tractat de Troyes pels francesos tenia un petit ‘però': que ja hi havia un hereu reconegut al tron de França: el delfí. Carles de Valois era el tercer fill de Carles VI i Isabel de Baviera. Els dos fills grans havien mort abans d'hora, cosa que el deixava a ell com a hereu legítim de la corona francesa. Com resoldre l'escull? Senzillament, declarant-lo fill il·legítim. Isabel de Baviera s'hi va avenir; de fet una de les clàusules del tractat de Troyes esmenta específicament que el delfí Carles era bastard. I amb clàusules prou ofensives.

Els llibres d'història per a escolars ho despatxen en poques paraules: ‘Carles VII no ho va acceptar'. Però la història real és molt més lamentable que això. El delfí Carles era un subjecte de caràcter escàs, un personatge absolutament anodí que suportava estoicament els insults que rebia dels capitans anglesos que el reptaven a sortir al camp de batalla. 

Qui donava suport al delfí, com a hereu legítim de la corona francesa? Essencialment, el bàndol Armagnac, que per pura oposició als borgonyons representava la legitimitat reial francesa. Però l'esgotament del país era ben patent. Militarment parlant, els anglesos havien guanyat sempre; i ara, a més, l'aliança amb el bàndol dels Borgonya els donava el control real de bona part del territori. André Maurois diu ben clarament que la situació de França era terrible: el país era, en la seva visió, a punt de desaparèixer com a tal. I el pitjor era que malgrat el rebuig que la ‘solució' de Troyes causava en la població – l'odi envers els anglesos era molt estès entre la població, com a resultat palpable d'un segle de ràtzies angleses – no es veia enlloc una alternativa: el delfí era un individu insignificant, ben senzillament.



Retrat del delfí Carles, futur rei Carles VII, per qui Joana d'Arc va lluitar -- i morir, a la fi. Altres retrats miren de corregir una mica l'expressió de debilitat que es reflecteix en els seus primers retrats, que probablement són els més realistes.

És en aquest context que apareix la figura de Joana d'Arc. Un bon dia, el delfí, còmodament instal·lat a la seva cort ben pobra, perquè de fet estava permanentment endeutat amb els sabaters, amb els cuiners, amb el sastre...rep una visita. Una noieta de casa humil, provinent d'un poblet de mala mort anomenat Domrémy, demana ser rebuda per sa Altesa Reial. La història de França és a punt de canviar per sempre més.


***


Entès el context, ve la segona part: centrar-nos en el personatge. Que serà l'objectiu de la propera Cort d'Apel·lació.

        
           
Pere Rovira




 


Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes