Amb el conte Piscina inauguro la secció Litespurnes, en la que us oferiré mensualment espurnes literàries: contes o poemes propis o d'altres autors, entrevistes a escriptors que admiro, articles sobre tècniques narratives, ressenyes sobre obres literàries o cinematogràfiques, reflexions sobre l'escriptura com a fet creatiu... Espero que en gaudiu!
Muriel Villanueva
Piscina
Apago el motor i aparco la vespino atrotinada sota un pi. De tota manera són moltes hores i l'ombra anirà ballant en cercle i a darrera hora farà fresqueta, espero. Entro al recinte, motxilla a l'espatlla, per la porta rovellada del bar, on recordo haver tret els tiquets en temporades anteriors.
La noia del bar repassa la barra amb una baieta groga i em mira sense aturar el moviment circular de l'avantbraç. Ja ets aquí? Tu deus ser, ah!, mira!, si ens coneixem, no? Ets, d'Amunt, oi? Faig que sí amb el cap. Doncs mira que bé, continua ella, encistellant la baieta dins la pica, millor algú de la zona, oi? Et recordo, crec, de l'institut, pot ser? Em dic Neus, tu? Et poso un cafè?
Se surt del bar per una altra porta de fusta inflada que aboca directament als vestuaris de la piscina. Mentre em trec la samarreta suada, em refaig la cua, i penso que no està tan malament haver combinat la uni amb la capacitació per a treure'm uns calerons a l'estiu, la Neus segueix cridant des de la barra i m'avisa que la regidora no podrà venir fins al vespre, ella ja t'explicarà com va tot, tu avui és el primer dia, tranquil·la, tu vés fent, jo venc les entrades i tu controles que no se'ns ofegui ningú i llestos. Crido d'acooord pel coll de la samarreta de socorrista, i en trec el cap.
Sobre l'aigua cristal·lina neden algunes fulles seques de pi. Al costat d'una cadira plegable de roba taronja i d'un alumini que no trigarà a cremar, hi ha dret un colador d'aquells gegants i penso que, mentre no tingui vides per salvar, bé puc dedicar-me a treure la mandra a la superfície de l'aigua. Encara no he tancat el puny al voltant de la barra del colador quan ell em posa una mà sobre l'espatlla:
―No, no, no, senyoreta. Vostè segui allà. ―M'assenyala una altra cadira, una de blanca i molt nova que està a l'altra punta del recinte, a l'ombra, i que jo no havia clissat. I continua:― D'això ja me n'encarrego jo.
Es un home gran, gras i una mica greixós, de galtes vermelles i calba brillant. La samarreta blanca i el banyador marí no arriben a cobrir-li el melic, que és com el nus que tanca el globus de la seva panxa esfèrica. Estén cap a mi la seva mà abotifarrada:
―Pere. Molt de gust. Per servir-la. Vagi a seure, senyoreta. ―Torna a assenyalar la cadira de l'altra punta.
Recorro
el perímetre de la piscina. Sec i el miro. El Pere desperta l'aigua a cops i ventila les fulles seques. Després comença a arrenglerar les gandules i, quan poso les mans als braços de la cadira per aixecar-me, m'etziba:
―Vostè quieta, senyoreta, d'això ja me n'encarrego jo.
Ordena
les gandules en formació militar i després s'ajup a treure el tap de la bassa d'aigua on s'esbandeixen els peus. La neteja. La torna a omplir. Entra a la caseta de la depuradora, remena botons i endreça pots de clor. Finalment seu a la cadira taronja i escodrinya la quietud de l'aigua amb el front arrugat.
A les deu en punt entra una nena d'uns tres anys amb un banyador rosa entaforada en un flotador de Nemo. Seu a la punta d'una gandula i amb el culet la mou una mica.
―Nena! Vés-me a seure a la gespa! Les amaques les tinc per a les senyores, va! ―En Pere sacseja la mà.
La nena el mira i salta a l'aigua, engrapant el flotador a banda i banda. Mou les cametes i de moment no tinc feina. Aleshores, quan apareix l'àvia de la criatura, el Pere la fa esperar per recol·locar la gandula i li dóna la mà per ajudar-la a estirar-se.
―Nena! No esquitxis! Senyora, aquí no em fumi.
Plego
els braços i observo. Contemplo.
A les onze i deu entren cinc nois, companys de l'institut del meu germà, crec. Llancen les tovalloles sobre la gespa i salten a l'aigua fent la bomba. El Pere treu de la butxaca del banyador un xiulet tremolós i gairebé se l'empassa. Bufa fort. Xiula com un tren accelerat mentre s'aixeca:
―Eh, eh, eh, eh!!! Què és això?!!! Què és això, eh?!! Vinga, vinga, va, fora, tots fora de l'aigua ja!!! Ja!!! La primera, les tovalloles me les endreceu. Ben posades. Què és això, tot fet un manyoc? I al sol. Que l'ombra me la reservo per a la gent gran i per als bebès.
Dos nois han sortit de l'aigua i col·loquen les tovalloles mentre els altres tres riuen sota el nas rere les escaletes.
―No, no, no, de qualsevol manera, no! Així, veieu?, me les poseu l'una al costat de l'altra. Sí, home! I què més?! Un metre entre tovallola i tovallola, no? Com si el món fos vostre. Va, va, va, cap a allà, cap a allà!
Les hores van avançant. Va escolant-se més i més gent al recinte i les ombres es van evaporant. El Pere no em deixa triar el farcit de l'entrepà perquè he de tastar el de sobrassada, senyoreta, no sap quina sobrassada que tenim en aquest bar. I demà el de tonyina amb olives, ja veurà. Aquest em triarà el menú durant els dos mesos de condemna?, em pregunto. No he aconseguit que no em parli de vostè.
Les ombres van reapareixent i es van vinclant cap a l'est.
Plego
els braços i observo. Contemplo.
No es pot saltar del trampolí si no se sap saltar de cap sense fer tant de soroll, no es poden menjar pipes a la gespa, no es pot mastegar xiclet dins la piscina, no es pot llegir sense ulleres de sol, que és dolent per a la vista i després us queixeu del clor, no es pot caminar sense xancletes, no es pot rebregar la roba, que després faràs pena, no es poden rebre guotxaps d'aquests sense silenciar el mòbil, i millor faríeu de deixar-me'ls als vestuaris, que si us els roben no vull històries, no es pot escoltar música amb cascos, que ho sento des d'aquí, home!, no es pot menjar sense el paper de plata a sota, no es pot saltar de bomba, no es pot nedar de papallona, no us banyeu si no fa més de dues hores que heu dinat... i llavors ja sí que m'aixeco: Fins aquí hem arribat, no, home, no, Pere, això no és cert, que m'ho van explicar a mi en el curs de capacitació.
―Calli, senyoreta. D'això ja me n'encarrego jo.
Aquesta
sí que és bona. El vigilant fent-me callar. A mi. La socorrista. Com si calgués capacitació per ser un puto vigilant. Ja m'està tocant els ovaris. Hosti. Inspiro. Abaixo les espatlles i tanco els ulls cinc segons. Un. Dos. Tres. Quatre. I cinc. Em decanto per callar i torno a la meva cadira. Acabes d'arribar, em dic.
Plego
els braços i observo. Contemplo.
El sol es va cansant i va caient. El vigilant mira el rellotge i es treu el xiulet de la butxaca. Xiula i pica de mans.
La gent va desapareixent.
El Pere porta al meu costat la cadira taronja. Seu.
―Sort de la piscina, sap, senyoreta? ―em confessa.
Li dic que no, no ho sé. No sé, Pere, no sé res. No el miro.
Ell hi torna:
―Sort que aquí em necessiten, perquè jo ara ja... jo ara ja estic molt sol, sap?
No responc. Ell em posa una mà a la cuixa i s'hi recolza per aixecar-se. Torna la seva cadira a l'altra punta del recinte i surt pel vestuari dels homes.
Aleshores
entra, pel de les dones, una noia amb vestit de feina i talons que es claven en la gespa. Em somriu i obre els braços. M'aixeco. Em petoneja. Com a molt té quatre anys més que jo. Em diu ho sento molt, no haver vingut a rebre't al matí, ja saps, molta feina, com ha anat?, poca feina per aquí, oi?, te'n sortiràs molt bé, jo no vindré gaire i tu vés fent com creguis tu, que n'ets l'experta, això i allò, la Neus del bar ja et dirà el què, si tens dubtes, jo és que no visc al poble, que visc a dalt, ja saps, a la urbanització, i mira, quan tens piscina, doncs a aquesta ja no véns, i és una pena, en fi, el que em sap greu és això, ja saps, que ho hagis de fer tot tu, ja ho has vist, que no tenim pressupost per a un vigilant i que amb una socorrista hem de passar, així que si no t'importa vigilar tu una mica el tema del civisme, de la neteja, i tot plegat, oi que no?, doncs gràcies, maca, veig que l'hem encertada amb tu. Em petoneja de nou i es transforma en fum. Parpellejo i ja no hi és. Crec que si l'hagués esquitxada amb una mica d'aigua de la piscina s'hauria fos.
Aleshores
veig el nasarró i un ull del Pere espiant rere la porta del vestuari d'homes. Així que detecta la meva mirada es fa enrere com una molla. Em trec la samarreta, els pantalons, les xancletes, i grimpo al trampolí. Sé que m'està mirant. Li enviaré un missatge: llisco dins l'aigua de cap, sense fer massa soroll, sense esquitxar a fora. De moment això. Demà ja en parlarem, del com.
Quan engego la moto fa fresquet i el seient negre d'escai no crema. La Neus em diu adéu des de la porta del bar i em crida ah!, per cert!, vols que li digui al Pere que no cal que vingui demà? Em mira seriosa però amb una llumeta als ulls i prement els llavis. Somric i no responc. Em poso el casc, accelero i tallo el vent.
Muriel Villanueva murielvillanueva.com
Fotografia Mountain in a bottle: Abel Pau abelpau.com
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada