S’han acabat els Jocs Olímpics de Rio. L’expressió poliesportiva més potent a escala terrestre, la que dóna representació a esports minoritaris, la que fomenta la solidaritat i la germanor entre atletes. I cal desitjar que talents com Mireia Belmonte, or en natació, Lidia Valentin bronze en halterofília, o Carolina Marín, or en bàdminton, esdevinguin referents per a nois i noies, i que puguin dinamitzar la pràctica d’aquests esports. Perquè un món on els joves practiquin esport el volem tots, i perquè la progressió dels esports menys mediàtics també és positiva per a evitar una polarització cada cop més gran. Es pot fer un anàlisis estrictament esportiva dels resultats del Jocs, cosa desitjable, però l’entorn és molt més complex. L’arbre no pot tapar el bosc.
Els membres del Comité Olímpic Internacional, que decideix quines ciutats organitzen Jocs Olímpics són un total de 103, però 43 d’ells són europeus (el continent amb més representació), la qual cosa ja produeix un biaix que, segurament, es tradueix després en les ciutats escollides.
Al COI hi ha representats 10 membres de cases reials de tot el món que són allí per mèrits adquirits bes a saber quan, i alhora també hi ha representants de països petits i no molt habituals als Jocs com Djibuti, Aruba, Burundi, Fiji o Barbados. Suïssa té cinc membres, Espanya un. Un escenari complex, pintoresc i asimètric, que ja dibuixa un difícil equilibri entre països occidentals i la resta de països, i possibles xarxes de favors. Evidentment, això és política...
Per què Rio? Era la primera vegada que els Jocs se’n van cap Amèrica del Sud. Ha costat tant per culpa de la complexa estructura directiva del COI, on la política i la geoestratègia pesen molt. La fita ha arribat cronològicament després de tenir un President dels Estats Units de raça negra, o bé un Sant Pare llatinoamericà. Per fer-s’ho mirar.
Per què no s’ha castigat el dopatge rus com calia?
Seguint un encàrrec de l’Agència Mundial Antidopatge, Richard Mc Laren, un advocat de Toronto, va emprendre una investigació unipersonal, que va concloure en un informe que denunciava que entre 2011 i 2015 l’Estat rus va organitzar un sistema de dopatge. Els resultats als Jocs Olímpics de Vancouver 2010 havien estat molt dolents i es volia que als Jocs de Sochi 2014 Rúsia pogués ser una delegació victoriosa. Però el dopatge afectava tant a atletes de competicions d’esports d’hiverns com de la resta, ja que l’esport amb més positius amagats fou l’atletisme amb 139. Primer, el COI no volia deixar participar Rúsia, però després el 70 % de l’equip rus fou autoritzat a participar. Un total de 271 atletes, quasi res. Mala praxis de l’Estat rus, ma tova del COI que no s’ha atrevit a castigar severament el govern de Putin. NINGÚ POT AMB PUTIN I LES SEVES MALES ARTS. Política per tot arreu, de la més dolenta.
Quina és l’estratègia espanyola per fomentar l’esport olímpic? No n’hi havia cap fins la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona, en que es va desenvolupar el pla ADO (Ayuda al Deporte Olímpico). Es va passar de tres medalles als Jocs Olímpics de Seül a 22 als Jocs de Barcelona. Hi va influïr el programa d’ajuts, però també una fornada de talent i una conjunció dels astres que va fer que s’aconseguissin medalles inesperades com les de Javier Garcia Chico (bronze en salt d’alçada), o també el bronze de Jordi Arresse en tennis. Una decisió política com la de dur a terme un programa d’ajudes per a joves esportistes és necessària; dotar-la bé econòmicament també, cosa que no ha ocorregut més després de Barcelona. Una nova decisió política
Com ho viuen els polítics del ram?
El president del Comité Olímpic Espanyol (COE) i el secretari d’estat per l’esport són les autoritats polítiques més directament relacionades amb els resultats dels esportistes espanyols als Jocs. El president del COE va dir a mitjans de la primera setmana dels Jocs que el resultat dels esportistes espanyols als Jocs seria molt bo encara s’aconseguissin poques medalles, perquè entre la delegació espanyola hi havia molt talent. Donava la impressió que es volia posar al vena abans que la ferida. Deia que calia valorar el descens de les ajudes als esportistes olímpics espanyols per a valorar la dificultat d’assolir medalles. De nou, política.
Com ho viuen els mitjans de comunicació?
El diari Marca, el principal referent de la premsa escrita esportiva, poques hores abans de la inauguració animava l’afició a disfrutar amb les gestes dels esportistes espanyols dient que els Jocs representen ara el que Eurovisión dècades enrere. Un missatge molt caspós.
Pel que fa a TVE, la televisió amb els drets dels Jocs, en ocasions prefereix repetir a la seva graella partits de la delegació espanyola que donar senyal a competicions en directe que poden tenir més interès per l’aficionat. El biaix de les imatges o els comentaris és subtil però innegable. Al descens d’aigües braves de Maialen Chourraut, la televisió pública no va donar imatge de les ikurrinyes amb que l’afició animava l’esportista basca. Quan parlaven de Saül Craviotto, es referien a ell com l’esportista que s’entrena a Astúries, però no feien referència a la seva condició de lleidatà. De nou, política.
Com ho viu el poble?
És lògic que disfrutem amb la competició i les millores de l’espècie humana (rècords del món i rècords olímpics que feia molt temps que eren vigents i han caigut a Rio 2016). Perquè veure com un llançador de martell l’envia més lluny del que abans havia fet mai ningú és vistós i emocionant, almenys per mi. És lògic que en un petit poble es posi una pantalla gegant per veure si una atleta de la seva vila aconsegueix la gesta d’assolir una medalla. Perquè només són tres els escollits cada 4 anys. Però hi ha estirabots de gent que potser l’esport només els importa per defensar l’orgull patri. Novament, política.
Dos exemples:
1) La Guàrdia Civil animant la selecció espanyola de bàsket:
2) L’exèrcit espanyol per animar a Rafa Nadal:
Fixin-se que no em parlat de política i futbol: ho deixem pel pròxim capítol.
Que vagi de gust
Marc Taüll
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada