S’han acabat els Jocs Olímpics de Rio. L’expressió poliesportiva més potent a escala terrestre, la que dóna representació a esports minoritaris, la que fomenta la solidaritat i la germanor entre atletes. I cal desitjar que talents com Mireia Belmonte, or en natació, Lidia Valentin bronze en halterofília, o Carolina Marín, or en bàdminton, esdevinguin referents per a nois i noies, i que puguin dinamitzar la pràctica d’aquests esports. Perquè un món on els joves practiquin esport el volem tots, i perquè la progressió dels esports menys mediàtics també és positiva per a evitar una polarització cada cop més gran. Es pot fer un anàlisis estrictament esportiva dels resultats del Jocs, cosa desitjable, però l’entorn és molt més complex. L’arbre no pot tapar el bosc.
Els membres del Comité Olímpic Internacional, que decideix quines ciutats organitzen Jocs Olímpics són un total de 103, però 43 d’ells són europeus (el continent amb més representació), la qual cosa ja produeix un biaix que, segurament, es tradueix després en les ciutats escollides.