Els Jocs Olímpics premien cada quatre anys la destresa i el bon fer de l’ésser humà en la pràctica d’una àmplia gamma d’esports. Però entre tots, l’esport Rei en uns Jocs es pot considerar que és l’atletisme, i és que determinades proves individuals d’aquest esport donen resposta a la pregunta de si els límits físics de l’ésser humà poden anar o no encara més enllà d’on estan situats actualment desprès d’anys i anys de competició.
En alguns casos, com a la marató, el fons o el mig fons, a més de la resistència de l’atleta s’hi sumen altres factors decisius per entendre el desenllaç de la cursa com el ritme de carrera (si tensen la corda, si hi ha llebres), les condicions meteorològiques, l’atzar (per exemple, un mal gest en un recolzament et deixa fora de combat) o l’ajuda dels companys d’equip que et poden ajudar en moments durs. Però altres proves són autèntics reptes herculis: l’atleta envoltat d’una multitud d’humans que omplen l’estadi, sense cap tipus d’ajuda més enllà de les seves aptituds, i amb el unes referències de les millors marques de la història a trencar. Arribar a ser l’home més fort del món (llançament de disc, pes, javelina), saltar més que ningú (salt d’alçada, longitud, perxa), o ser el més veloç del món (100 metres llisos, 200 metres llisos, 400 metres llisos). I entre tot aquest tipus de proves, la que sintetitza més la lluita de l’home contra si mateix i perquè desprèn una fragància més especial són els 100 metres llisos.
Prototipus d’atleta “top” dels 100 metres llisos
El primer atleta en baixar de la barrera dels 10 segons en recórrer els 100 metres va ser Jim Hines, de raça negra, als JJ OO de Mèxic 1968. Des de llavors, multitud d’atletes de raça negra han baixat de 10 segons en aquesta prova, mentre que només dos blancs han deixat el cronòmetre per sota dels 10 segons. L’atleta àgil, amb músculs de fibra llarga (tipus Carl Lewis, Lindford Cristie, Usain Bolt) és el que més ha arribat a participar a les grans cites, encara que altres de major pes i musculació (Donovan Bailey, Ben Johnson) també han tingut el seu protagonisme. Tots ells afroamericans, amb passaport de països caribenys o nord-americans (principalment d’Estats Units).
El fenòmen Bolt
Aquesta autèntica bèstia va córrer fa pocs dies a Londres a una velocitat de 10,38 metres per segon per a fer una marca de 9.63 segons als 100 metres llisos, increïble. És el segon cas de la història en que guanya l’or en aquesta prova en dos JJ OO seguits (l’anterior havia estat Carl Lewis), i segurament també guanyarà els 200 metres llisos en dos Jocs de forma consecutiva, fita inèdita en l’actualitat.
El que més crida l’atenció d’aquest simpàtic atleta jamaicà és la seva actitud als instants abans de les curses en que es mostra totalment còmplice amb els espectadors realitzant un show teatral en que s’asseu a mirar com els altres atletes fan exercicis d’escalfament o actua com si fos un caçador amb arc apuntant cap al públic. Trenca amb tots els motllos que diuen que cal estar plenament concentrat instants abans de competir. Ell ensenya com hi altres formes més disteses de competir que poden arribar a treure pressió mental als participants d’un esdeveniment esportiu. Hem d’aprendre que cada persona és diferent, i que obligar a complir a tothom unes mateixes pautes per norma pot arribar a ser contraproduent.
Hores desprès de competir a la final dels 100 metres llisos va publicar al seu Twiter una foto amb tres noies de la selecció femenina d’handbol de Suècia dient que estava celebrant amb elles l’èxit aconseguit. Un crack
Els atletes dels 100 metres llisos aconsegueixen ser cada cop més ràpids?
Sembla increïble com en una proba en la qual la tècnica dels atletes és depurada des de fa molts anys, tinguem tantes mostres de que l’ésser humà continua evolucionant i pot arribar a ser cada cop més ràpid. Algunes dades ho mostren ben clarament:
- la final de Londres 2012 ha estat la més ràpida de la història. 7 dels 8 participants van baixar dels 10 segons i si Asafa Powell no s’hagués lesionat haurien estat tots els 8 participants.
- les 13 millors marques de tota la història del Jocs olímpics s’han aconseguit des d’Atlanta 1996 ençà.
- un repàs al palmarès dels guanyadors als últims 30 anys mostra com cada 8 anys, aproximadament, es trenquen rècords (Taula).
JJOO
|
Guanyador
|
Marca
|
Comentari
|
Los Ángeles 1984
|
Carl Lewis
|
9.99
| |
Seül 1988
|
Carl Lewis
|
9.92
|
Rècord Olímpic i Mundial
|
Lindford Cristhie
|
9.96
| ||
Donovan Bailey
|
9.84
|
Rècord Olímpic i Mundial
| |
Maurice Greene
|
10.1
| ||
Atenas 2004
|
Justin Gatlin
|
9.85
| |
Pekin 2008
|
Usain Bolt
|
9.69
|
Rècord Olímpic i Mundial
|
Londres 2012
|
Usain Bolt
|
9.63
|
Rècord Olímpic
|
- un gràfic elaborat pel diari New York Times mostra la distància a la qual estarien d’Usain Bolt desprès de recórrer els 100 metres tots els medallistes dels Jocs Olímpics des de 1906, prenent com a referència el temps de Bolt al 2012. Es pot veure com hi ha una recta de regressió quasi perfecta, essent els atletes de les darreres dècades els que més a prop estarien de Bolt mentre que els de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l’era moderan són els que estan més lluny.
Figura. L’eix en horitzontal indica la distància en metres a la qual es situarien d’Usain Bolt tots els medallistes dels Jocs Olímpics de l’era moderna després de recórrer 9,63 segons. En l’eix vertical, s’observa els anys als quals corresponen els diferents registres. Font: The New York Times, 6 d’agost de 2012.
L’ombra de la impuresa
Però com en tota obra humana planen ombres de sospita que han arribat a tenyir de tons grisos el que sembla or a la vista dels mortals. Així, la pràctica del dopatge, totalment censurable per l’esperit olímpic i per un concepte noble de l’esport, sembla amagar-se darrere d’alguns atletes de màxim nivell que han competit en aquesta prova. L’any 1988, el canadenc Ben Johnson, va ser desposseït de la medalla d’or i del rècord olímpic i mundial aconseguit a Seül desprès de guanyar la prova dels 100 metres llisos. El motiu: un positiu per estanzolol, un fàrmac anabolitzant. No van faltar versions que deien que s’havia silenciat un possible positiu del segon a la cursa, Carl lewis, però així va quedar escrita la història.
Justin Gatlin, que va participar ala final de Londres i s’endugué el bronze, va ser sancionat l’any 2006 desprès de donar positiu per testosterona a 8 anys d’inhabilitació. 4 anys després, al 2010, ja podia tornar a competir, per haver ajudat en l’investigació del seu propi cas. Curiós!.
En resum, una sentència, i una pregunta.
La sentència: l’home cada dia és més ràpid
La pregunta: hi ha algun silenci darrera de l’afirmació anterior?
.JPG)
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada