Lliga “de las estrellas” o “dels estrellats”: estat de la qüestió i perspectives de futur de cara al final del campionat

La Lliga de futbol és més interessant ara que no pas dos anys enrere. La capacitat Barça i Madrid per a fer registres de puntuació altíssims restava interès a molts partits, que semblaven decidits abans del xiulet inicial del “trençilla”. S’havia etiquetat el campionat con una Lliga a l’escocesa, perquè tant aquí com allà abans del inici del torneig podies fer una porra per dir qui seria campió i tenies el 50 % de probabilitats d’encertar. Ara, els dos totpoderosos segueixen tenint grans números, però se’ls hi ha sumat un convidat que poc esperaven, l’Atlético de Madrid. A més hi ha classe mitja, València i Sevilla, cosa nova també, que poden jugar de tu a tu als de dalt, i equips com Athletic o Villareal juguen un futbol més que digne. Avaluem com estan els tres de dalt.



1. Atlético de Madrid: actual campió de Lliga, subcampió d’Europa, i campió de la Supercopa

D’on ven.
El 23 de desembre de 2011 s’oficialitzava el fitxatge de Simeone per l’Atlético. L’equip estava perdut a la classificació. Un mes després, "El Cholo" ja havia transmès al seu equip tot el seu manual d’entrenador. Rebuig total de la pilota, gran ordre defensiu, equip que juga al límit del reglament (especialment al mig del camp), capacitat per fer gols en el joc aturat, i contraatac. Des de llavors fins ara, 1 Copa del Rei, va arribar a una final de Champions que va perdre a l’últim minut, 1 Lliga i una Supercopa. Molt per un equip que no guanyava res des de l’any 1996.

On està.
Tercer a la classificació, prop dels dos capdavanters. Ha sabut renovar bé la plantilla després de les pèrdues de Diego Costa, davanter centre (en el seu lloc ha arribat Mandzukic), Filipe Luis, lateral esquerre (en el seu lloc ha arribat Siqueira) i Curtois, porter, (en el seu lloc ha arribat Moyà). Tots tres donen bon rendiment, i l’equip a hores d’ara competeix molt bé després d’haver guanyat la Lliga la temporada anterior, cosa rara en el món del futbol. Els equips se li tanquen, cosa que fa que s’hagi d’acostumar a treballar més amb la pilota, i cada cop ho fa millor perquè Koke la sap jugar i Arda és un geni. A més necessita mutar una mica cap aquest estil perquè Mandzukic és home d’àrea, i no pot fer contratacs de 30 metres tot sol. Això ho feia de meravella Diego Costa, on ell sol es rifava la defensa per velocitat. L’arribada de Fernando Torres, segons el seu estat de forma, potser li permet tornar a mostrar aquests contratacs simples però letals. De tota forma, la pilota parada i especialment el joc aeri, segueixen essent les principals armes ofensives del Atlético.

2. Real Madrid: actual campió d’Europa i de la Copa del Monarca

D’on ven.
L’era del Morinhisme (2010 – 2013) li va permetre al Madrid recuperar la competitivitat que havia perdut. El primer any va arribar a semifinals de Champions quan portava 8 anys seguits caient a quarts de final. El joc ofensiu, però va ser molt pobre, i cal afegir-hi les marrulleries dintre i fora dels terrenys de joc (quines rodes de premsa les del senyor Mourinho, i les del becari Karanka!). Normalment, l’era posMourinho sol ésser difícil en un club (només cal repassar els exemples de Chelsea o Inter de Milà que varen iniciar una travesia pel no res), perquè el portuguès deixa el vestidor dividit, i el club crispat. Al Madrid va ser així, però després de Mourinho ha sortit el Sol, i amb gran intensitat.

On està
I si ha sortit el Sol, és sobretot, gràcies a que Carlo Ancelotti ha demostrat ser un gran gestor de vestidor i entorn, i tenir una gran capacitat tàctica per a trobar l’equilibri defensa – atac en un equip plagat d’estrelles que ell no ha confeccionat perquè qui fa de secretari tècnic és el President. L’any passat, després d’uns primers partits de Lliga en que l’equip no tenia centre del camp, amb la tornada de Xavi Alonso (havia estat lesionat per un llarg període), i la reubicació de Di María (un davanter de banda) a l’interior dret va saber trobar l’equilibri, i sense fer un joc molt vistós va anar consolidant una idea, que amb l’ajuda de Cristiano a dalt, i de la millor parella de centrals del moment (Ramos – Pepe) li va permetre guanyar la Champions. Aquest any, fa molt bon futbol, i segueix tenint equilibri defensa - atac. Ancelotti ha estat capaç d’inculcar a Isco i James, centrecampistes de molt talent, la cultura de l’esforç, i això els hi ha donat la titularitat. L’arribada de Kroos és aigua beneïda per a qualsevol equip. L’únic dubte sobre aquest jugador és com rendirà de mig centre en els partits de més exigència (al Bayern jugava d’interior, i per tant, encara està en procés d’aprenentatge en la seva nova posició). I la qüestió principal, és si l’equip aguantarà sense rotacions. La resposta, a la primavera de 2015, però és el principal favorit per guanyar la Lliga, i també entre el(s) màxims per la Champions.


3. Futbol Club Barcelona: no guanya res des de fa un any i mig. Subcampió de Lliga i de la Copa del Monarca

D’on ven.
En l’última mitja temporada de Guardiola l’equip va patir una baixada important del seu nivell de joc. Segurament això va ser un dels motius que va portar el de Santpedor, un tècnic obsessionat amb cuidar els mínims detalls, a deixar el vaixell. Encara que la continuïtat fos de Tito Vilanova (el segon entrenador), la tasca que tenia per endavant era molt difícil. Havia de mentalitzar estrelles pagades a sou d’or que havien fet un futbol excels durant 3 anys i mig per a recuperar automatismes perduts i petits detalls, així com recuperar algunes versions individuals que s’havien estancat o retrocedit. Només si totes les peces funcionen amb màxima precisió s'assoleix un futbol de molta qualitat. Tot i això es guanya la Lliga passant de 100 punts, i mantenint un bon nivell, excepte en partits contra rivals top. A la temporada 2013 -2014, després que el malaurat Tito hagués de deixar l’equip en pretemporada per la seva malaltia, Rosell va voler fer una operació transatlàntica portant Martino, un desconeixedor del futbol europeu, de la casa, i del model aplicat els anys anteriors. Un error majúscul, una temporada en que no es va poder iniciar la transició cap a un mou període d’estabilitat a la banqueta. En totes aquestes temporades la secretaria tècnica ha tingut nostàlgia del passat, no ha estat valenta, i no ha sabut iniciar la renovació de l’equip.


On està.
Doncs a la muntanya russa de Luis Enrique, un entrenador capaç de canviar d’un partit al següent tots els jugadors: amb això manté en tensió tota la plantilla, però fa mal a l’autoestima de jugadors que han de donar el pas definitiu per a consagrar-se (Rakitic encara no ha jugat cap partit dels importants tot i ser dels jugadors més emprats; Bartra ha fet grans partits de central, i el premi ha estat anar a la banqueta o a la grada al següent partit). Luis Enrique segurament sap molt bé el que vol, com a coneixedor de la idiosincràsia del club, com a ex jugador que va veure el futbol des de la posició de lateral, d’interior al mig del camp, de mitja punta, d’extrem, i fins i tot de davanter centre en els seus inicis a Gijón. Només per això ja mereix un temps. Fins ara, s'aprecia un conjunt amb molts problemes contra equips tancats, però amb bons números en defensa. Sembla que el sistema ofensiu del Barça es redueixi a les decisions que pren Messi sobre el terreny de joc sumant-hi la gran capacitat per trencar defenses que te ell tot solet, més les guspires de Neymar, que no pas a cap pla col•lectiu.

Share this: