Smèrdiakov(s)
Tot devot de la literatura russa haurà fet un salt en veure el títol d'aquest Batiscaf. Smèrdiakov és el personatge clau (no pas el protagonista) de la darrera novel·la de Fiòdor Dostoievski, Els germans Karamàzov. Cim de la literatura russa – al costat de Guerra i Pau, de Tolstoi – i segurament també el cim de la literatura universal.
Sóc conscient que aquest és un punt ben elàstic. Per un anglès el cim serà Shakespeare, per un francès Montaigne, i òbviament un espanyol insistirà en el Quixot. Però recordo molt bé que quan vaig tancar la darrera pàgina d'Els germans Karamàzov sentia que havia estat el cim de tot el que havia llegit fins aleshores, i al cap de dècades, i de relectures de fragments extensos, no he canviat d'opinió.
U. El film
Era inevitable que un clàssic com el de Dostoievski fos una temptació per al cinema americà. És interessant que, llevat de Yul Brinner, que llueix la calba fent al paper de Dimitri (que li escau, tot s'ha de dir), la resta d'actors principals no eren massa coneguts. Lee J. Cobb era un actor secundari sòlid i competent, i el seu Fiòdor era convincent. Però m'és impossible identificar Richard Basehart com l'Ivan que vaig llegir, i encara menys William Shatner (joveníssim!) com a Alexei: cap semblança. En canvi m'és més difícil rebutjar Albert Salmi com a Smèrdiakov, potser perquè Smèrdiakov és de tots els personatges el que més em costa d'associar a una fesomia particular. Potser no és casualitat que Albert Salmi (fotografia inicial d'aquest Batiscaf) fos nominat per l'Òscar, atès que el seu personatge és el més apassionant per un actor. És divertit, en tot cas, pensar com van continuar els diferents actors: tant Lee Cobb com Richard Basehart i William Shatner van fer una bona carrera a la televisió, el primer com a ranxer ric a El Virginiano, el segon com a almirall del Sea View a Viaje al Fondo del Mar, i el tercer com a irrepetible capità Kirk a la primera sèrie de Star Trek. Tres clàssics de la tele dels 60s...
El film, dirigit per Richard Brooks i estrenat el 1958, objectivament no estava malament. Però no es pot comprimir així com així una obra tan extensa sense deixar de banda aspectes substancials. I només genis com Orson Welles o Stanley Kubrick haurien pogut fer una tasca tan difícil com entrar amb bisturí dins aquella novel·la oceànica i aïllar-ne l'essencial, els diàlegs crucials, les escenes que no es podrien obviar de cap manera, i deixar aquelles que, ben mirat, potser no calien. Richard Brooks només era un bon artesà, competent i seriós; prou per fer un bon Txèkhov, no pas per enfrontar-se amb Dostoievski. I menys amb un llibre tan complex. Qui només hagi vist la pel·lícula no coneix la novel·la. La pel·lícula no pot reflectir tota la trascendència del text. I temo que bona part de qui llegeixi aquest Batiscaf només haurà vist la pel·lícula.
El problema és que, per un lector d'avui, Dostoievski és allò més repel·lent que hi pot haver: decimonònic. No pot ser altrament, puix que és un autor del segle XIX. I el segle XIX els escriptors escrivien de manera força diferent dels autors del segle XX. Un autor del segle XIX no fa entrar un personatge en la trama, sense més: abans ha de presentar-lo, dir qui és, d'on ve, els seus orígens familiars, de què viu, si és una bona persona o un mala pinta, intel·ligent o ximple rematat. Només aleshores el personatge entra en escena. I això pot ser dur per qui estigui acostumat a la brevetat sintètica magistral d'un Quim Monzó, posem per cas. Somio que algun dia, algú – anglesos, sens dubte – faran una sèrie de televisió on, potser en cinc o sis capítols, donaran la possibilitat de penetrar a fons en aquesta obra a tots aquells que tinguin mandra d'enfrontar-se amb una novel·la de més de mil pàgines. Que són la majoria, és clar. Al capdavall la BBC ens va delectar amb versions televisives magnífiques de Jo, Claudi i Retorn a Brideshead; per tant, no desespero.
 |
| Dimitri Karamàzov (Yul Brinner) agredeix Fiòdor, el seu pare (Lee J. Cobb), mentre Ivan (a l'esquerra, Richard Basehart) i Alexei (a la dreta, William Shatner) miren de dominar-lo. Escena del film de Richard Brooks (1958) |
DOS. La trascendència
He utilitzat abans el mot 'trascendència'. Trascendència en quin sentit? La trascendència d'un llibre no es correspon necessàriament amb el seu grau de magistralitat. Una obra mestra – per l'estil, per la tècnica narrativa, per la brillantor del llenguatge – no és necessàriament trascendent. Una obra trascendent és aquella que cal conèixer (llegir, en el cas d'un llibre; veure, en el cas d'una pel·lícula) per comprendre alguna cosa. Cal conèixer Els germans Karamàzov per comprendre la nostra era, aquella que en textos d'història s'anomena ‘edat contemporània'. És un llibre trascendent en la mesura que els conflictes principals dels dos darrers segles hi són reflectits, i alguns, profetitzats: el conflicte entre el rebuig del vell món versus l'ànsia de preservar-ne parts fonamentals que – contràriament al que pensava Ivan Karamàzov – no és tan obvi que no tinguin cap valor, el conflicte entre la possible existència d'una ètica deslligada de qualsevol fe en un Déu versus la seva impossibilitat, el duríssim conflicte social rus, mai no resolt, i més conflictes encara.
Els germans Karamàzov comença explicant la biografia de Fiòdor Karamàzov, patriarca de la família i pare de Dimitri (Mítia), Ivan (Vània) i Alexei (Alioixa) Karamàzov. Fiòdor és un personatge desagradable; econòmicament acomodat, lliurepensador, creient però alhora descregut, refinat però alhora amb aquella brutalitat primitiva, tan seca, tan russa, que tan bé retraten Dostoievski i – potser menys – Tolstoi. Fiòdor és essencialment un poca vergonya; però si fem cas de la corrua de personatges semblants que trobem en tants escriptors russos – Gogol, Txekhov – devia ser prou representatiu de bona part dels russos acomodats. Els fills no són la rèplica exacta del pare, per la senzilla raó que Fiòdor se'n desentén des del primer dia. Dimitri és literalment abandonat. Cada fill és un món, i en cadascun d'ells Dostoievski hi personifica una part de l'ànima russa. Dimitri, el gran, és la vella Rússia. Violent, primitiu, impulsiu, amb una bondat essencial – no té la perversitat del seu pare Fiòdor – però endurit per les penalitats de la vida. Ivan, el fill segon, representa una nova Rússia: refinat, intel·lectualitzat, seduït per idees revolucionàries vingudes d'Europa, tan descregut com el seu pare però amb un descreïment nascut de (o almenys sustentat per) l'edifici intel·lectual que s'ha anat creant al llarg dels anys, amb els seus estudis, lectures, contactes. Les dues Rússies són incompatibles: i de fet entre Dimitri i Ivan hi ha una tírria personal, reflex del rebuig que cadascuna d'aquestes Rússies sentia per l'altra.
Cap d'aquestes dues Rússies no agrada Dostoievski. Però quan les retrata ho fa amb una profunditat que indica que les coneix a fons: coneix bé la Rússia de Fiòdor o de Dimitri perquè és la que han viscut tots els russos, i també coneix bé la d'Ivan perquè en el passat ell en va formar part. Quina Rússia voldria, doncs? Una que prengués allò que ell veu positiu de cadascuna de les dues (la sinceritat elemental de Dimitri, eliminant-ne aquella mena de brutalitat primària que el domina; la finor intel·lectual d'Ivan, eliminant-ne l'ànsia destructiva que Dostoievski entén que ha d'acabar en una fúria autodestructiva per a Rússia), fonamentat en allò que per ell és essencial en l'ànima russa: la religió. Una Rússia que es personifica en el germà petit, Alexei. Un jove que es troba ficat al mig del conflicte entre Dimitri i Ivan, que es rebutgen mútuament, mentre que Alexei els estima tots dos. Alexei, també ben format intel·lectualment, ha rebut una influència fonamental, que Ivan no ha rebut: la de Zòsim, un stàrets – mena de mestre espiritual del cristianisme ortodox – que ha acollit Alexei entre els seus deixebles. Zòsim no és un d'aquests personatges beatífics repel·lents que resaven dotzenes de parenostres a velocitat de creuer: és un personatge que ha assolit una mena de Nirvana personal després d'anys de recolliment, havent estat abans jugador, borratxo, violent i brutal. Un autèntic sant, a la manera russa. En Zòsim, l'autor ens retrata un cristianisme retrobat, retornat a les seves arrels, basades en la comprensió de les debilitats de l'altre i el perdó sincer, per damunt de disquisicions teològiques de valor discutible. Cal anar amb compte amb menysprear la religió com a força transformadora d'una societat: per algú dels nostres dies pot ser fàcil rebutjar tota mena de fe religiosa com a obscurantisme o fins i tot barbàrie, però cal recordar que a l'Europa del segle XIX tothom, o gairebé tothom, era creient.
El conflicte entre els germans, amanit per rivalitats amoroses (Katerina Ivànova, Agàfrena Alexandrova), conflictes socials perquè la duresa de Dimitri fa mal als qui l'envolten, a la fi deriva cap a qüestions més serioses: un assassinat. Perquè queda un altre personatge, l'element crucial de la novel·la, Smèrdiakov. Smèrdiakov és el quart germà. El germà bastard, resultat d'una follia de Fiòdor fora del matrimoni, acollit a casa seva com a criat. Smèrdiakov és un personatge fascinant, diria que el més fascinant de la novel·la. És un criat desvergonyit, que en alguna conversa s'atreveix a dur-li la contrària al seu amo – Fiòdor –, intel·ligent i atrevit. Però sobretot, és un admirador d'Ivan. Se sent com a deixeble seu, n'admira les idees, en busca la companyia, però sobretot l'amistat: busca sentir-se acceptat com a ésser humà per part d'aquell que és el seu heroi. En Smèrdiakov hi conflueixen la perversitat de Fiòdor, el pare, i la finor intel·lectual d'Ivan – reduïda, certament. Però amb un component afegit, essencial: l'odi. Smèrdiakov treu la seva força del seu ressentiment com a fill rebutjat i menystingut. Ivan rebutja el vell món com a actitud intel·lectual; aquest rebuig intel·lectual en Smèrdiakov és odi. Ivan no aprecia Smèrdiakov; en certs passatges de la novel·la Dostoievski ens retrata el menyspreu que sent per ell. Alhora, no se'n pot desfer tan fàcilment, entre altres raons perquè res no atrau tant un intel·lectual com la perspectiva de ser escoltat. I Smèrdiakov escolta Ivan.
 |
| Imatge del film 'Els Karamàzov', del realitzador txec Petr Zelenka. No es basa directament en l'obra de Dostoievski sinó en una obra teatral d'Ewald Schorm que, però, respecta molt el rerefons de l'obra original, en part traslladat al món present. |
A la novel·la hi ha molt més: és llarga i complexa, amb diversos nivells temàtics superposats. Hi ha, també, un conflicte filosòfic latent: la pregunta de si tot és lícit, un cop ens hem alliberat d'un Déu suprem com a concepte, davant del qual hem de respondre dels nostres actes. En un capítol antològic, enmig d'una conversa amb Alexei, Ivan afirma que sí. Quan Dimitri és injustament acusat de la mort del seu pare, Fiòdor, Ivan comença a dubtar-ne. L'afirmació de Dostoievski – si no hi ha Déu, tot és lícit – fou contestada molts anys més tard per Sartre, amb una frase també memorable – encara que Déu existís, no canviaria res–. El tema és massa extens, i no és el d'aquest Batiscaf. Però ja que parlem de literatura russa, no em puc estar de recordar Andreu Nin, un dels primers traductors de Dostoievski al català (no pas d'Els Germans Karamàzov, que tinc en traducció de Joan Sales). Andreu Nin, polític català de la República, fou un dels fundadors del POUM, i va morir torturat en algun calabós infecte de la presó d'Alcalà de Henares pels sicaris dels serveis secrets soviètics, sota el comandament del representant de Stalin a Catalunya, Alexander Orlov. Moribund al terra del calabós, potser Nin hauria desitjat que els seus botxins haguessin cregut que, més enllà d'aquells ideals d'alliberament del proletariat que en teoria els guiaven, hi havia quelcom més. Quelcom – digueu-ne com vulgueu – que algun dia els demanaria explicacions sobre què havien fet durant el temps que els havia estat concedit vagarejar pel món, i que podia ser extremadament desagradable en cas que aquestes explicacions no fossin convincents. En absència d'aquest quelcom, cap bestialitat no els semblava prohibida. O això sentien – Sartre hauria discrepat, és clar.
TRES. La smerdiakovització
M'atreveixo a afegir aquest mot al vocabulari català: smerdiakovització. És un procés que inclou diversos aspectes. Per començar és un procés pel qual el pensament cedeix terreny a l'acció. Smèrdiakov era un Ivan més barroer, menys donat al dubte i a la divagació, però més disposat a l'acció. Els Smèrdiakovs són tan importants com els Ivans: sense Ivans no hi ha idees noves per dur a la pràctica, sense Smèrdiakovs no hi ha pràctica, només idees. Però el procés de smerdiakovització inclou quelcom més. Smèrdiakov, a més, odia. Aquest odi l'empeny a actuar, però alhora pot fer dubtar sobre les veritables raons de les seves accions. Potser mata Fiòdor Karamàzov convençut que en fer-ho suprimeix el vell món i facilita la vinguda del nou; però sens dubte – i els dos aspectes no són mútuament incompatibles – la perspectiva de fer arribar un món nou li facilita l'excusa que necessitava per alliberar qualsevol lligam de tipus ètic i deixar anar el seu odi envers Fiòdor, matant-lo.
Orlov era l'Smèrdiakov de Stalin – que no es rebaixava a suprimir personalment els seus presoners, òbviament. Stalin era, per la seva banda, un dels Smèrdiakovs de Lenin, que per la seva banda era l'Smèrdiakov més important de Karl Marx. Cada nivell de smerdiakovització suposa una pèrdua de subtilesa i profunditat intel·lectual, però un augment de la capacitat d'acció, puix que el primer pas per actuar és estar disposat realment a actuar. Duta a l'extrem, la smerdiakovització progressiva pot tenir efectes devastadors: com en tots els processos que suposen un desenvolupament progressiu, hi ha un llindar crític en el qual l'acció ho domina tot i la reflexió desapareix gairebé del tot. Els components de les SS de Himmler es podrien veure com el cas més extrem de smerdiakovització. Pensament reduït al mínim, acció duta a l'extrem. Rebien una formació teòrica en centres de formació estatals, que afectava aspectes molt concrets i només incloïa informació sobre un punt de vista molt concret referent a tot: sobre qüestions racials, sobre el paper d'Alemanya, sobre els jueus, sobre la importància de la força pura en l'evolució de l'espècie humana. Des del moment que cap possible alternativa no era considerada, ben poca reflexió hi podia haver. En contrapartida, l'acció era deïficada. Les SS eren una força de xoc, la primera línia del combat per una nova Europa. No eren Ivans que es delectessin en l'anàlisi; eren Smèrdiakovs amb poques idees bàsiques, molt interioritzades, i impacients per fer que aquestes idees es traduïssin en fets palpables.
Entre Lenin i els botxins del Gulag rus hi ha un camí ben llarg; però un camí que de mica en mica – i de vegades prou de pressa – es va anar fent. Com el camí entre Oswald Spengler i els SS d'Auschwitz, entre Rousseau i Robespierre. A cada grau de smerdiakovització s'esdevé també una tergiversació del pensament de l'Ivan original. Els Smèrdiakovs pensen menys que els Ivans, però – deixant a banda els casos extrems, com hem esmentat – també pensen: no es limiten a repetir com autòmats paraules apreses de memòria, les reelaboren per llur banda i basteixen un discurs propi que – creuen, no necessàriament de manera errònia – és allò que els Ivans respectius haurien dit i fet si n'haguessin tingut l'oportunitat. Per cada Ivan hi ha un Smèrdiakov. Rousseau buscava un ideal de puresa i autenticitat natural aplicable a la societat; Robespierre discursejava sobre la puresa dels ideals socials i entenia que enviar centenars de francesos a la guillotina era una manera d'erradicar la impuresa social. Oswald Spengler no creia en la democràcia, i creia que a la fi allò que salvaria la societat era una èlit d'homes valents disposats a arriscar-se per ella; no cal dir que Goebbels se sentia deixeble intel·lectual de Spengler: n'era el seu Smèrdiakov. Potser mai no sabrem com hauria reaccionat Spengler en veure en acció els escamots de les SA, les SS o – en el cas espanyol – la Falange, els caps de les quals d'alguna manera sentien que eren els seus hereus. Sabem, però, que va rebutjar moltes de les idees del nacionalsocialisme, i que a la fi de la seva vida, poc abans que esclatés la II Guerra Mundial, era mal vist pel règim i patia un ostracisme intern dins Alemanya. A Els germans Karamàzov Ivan rebutjava Smèrdiakov; a Alemanya, Spengler rebutjava Goebbels.
QUATRE. L'odi
La smerdiakovització massiva produeix un daltabaix en l'evolució social d'un país. Alhora, un daltabaix social massiu no és possible sense un cert grau de smerdiakovització. Causa i efecte poden ser indestriables. Perquè un país emprengui un camí de reformes que eventualment puguin canviar-lo de dalt a baix, els Smèrdiakovs són innecessaris. Els Smèrdiakovs són imprescindibles, en canvi, per fer les revolucions. Pels Smèrdiakovs, els Alexeis poden ser un obstacle pìtjor que l'antic règim que volen abatre.
El darrer llibre de Vicenç Villatoro, Un home que se'n va, retrata un exemple d'aquest conflicte. El seu avi, Vicente Villatoro Porcel, era d'una família de sastres establerts a Castro del Río, a la província de Còrdova. Un home que volia una millora del seu país, de la seva societat, de les condicions de vida dels camperols, del paper de la dona. Un home essencialment de bé, progressista per la seva època, leído per la seva època i per la seva societat, però sens dubte no era cap intel·lectual tipus Ortega i Gasset. No era cap Ivan, però tampoc no era un Smèrdiakov. Per assolir aquest estatus hauria hagut de ser més home d'acció, però ni tan sols amb això n'hi hauria hagut prou. A Vicente Villatoro Porcel li mancava el component més essencial dels Smèrdiakovs: l'odi. Vol canvis en el seu país, i segurament no s'enganya respecte del grau de responsabilitat de cadascú. A casa seva no són religiosos ni beats, però ell no odia la clericalla i, de fet, un oncle seu, Rafael Villatoro, és capellà – i de fet sempre havia estat un personatge un pèl estrany dins la família. No sent una admiració especial per les forces de l'ordre, però alhora no vol que ningú cusi a trets els membres de la Benemérita.
Un element així ha de ser un obstacle quan arriba una revolució. Quan s'esdevé el 18 de juliol de 1936, i s'aixequi en armes l'exèrcit d'Àfrica, a Castro la revolució esclatarà. La petita ciutat s'omple d'escamots de la CNT que encerclen els membres de les forces de l'ordre i, com a resultat d'incidents mai no aclarits, en maten una bona part. Vicente Villatoro no és un heroi de pel·lícula, era un bon home i prou: no té prou energia per oposar-se als anarquistes armats, però sent que si ell és allà pot evitar mals majors, més morts, més execucions. Per altra banda és, pels cànons de l'època, un home de certa formació, que com a comerciant i sastre sap fer números, portar uns comptes: a la fi, forma part del comité de abastos, que s'encarrega de vetllar perquè tothom al poble tingui sostre, menjar i allò que necessita. Va tenir més d'un enfrontament seriós amb el comité revolucionario – aquests sí, revolucionaris, Smèrdiakovs fins al moll de l'os –, molt afeccionat a arrestar tothom qui, a Castro, fos sospitós de no veure clara aquella revolució. Vicente Villatoro salvarà tothom qui podrà, inclòs el seu germà Rafael, sacerdot, arrestat pel Comité Revolucionario. Però no podrà salvar tothom: algú morirà a les presons de la CNT-FAI, o serà executat sumàriament a la sortida. I els que en puguin fugir relataran que algú que es corresponia a la descripció de Vicente Villatoro podia haver-los salvat i no ho va fer. Suficient per incloure'l a la llista de criminals del bàndol republicà. Ho pagarà, els anys duríssims de postguerra. No el van executar per ben poc.
Llibre de lectura recomanada. Bo per comprendre que els aprenents d'Alexei són especialment vulnerables quan es troben al bell mig de dos bàndols enfrontats de Smèrdiakovs.
CINC. Acció!
Ivan Karamàzov era, a la novel·la de Dostoievski, un jove de posició acomodada. No havia d'exercir un ofici per poder viure. En aquestes condicions, dur una vida contemplativa i tenir una consciència purament intel·lectual dels mals del món és una posició fàcil. Ivan pensa, analitza, rebutja, s'escandalitza. Però no pateix en primera persona la sordidesa del món, i per tant no sent de manera acuciant la necessitat d'actuar. Smèrdiakov és un criat, treballa dia sí dia també, està sotmès a la violència física dels amos i pot ser foragitat sense contemplacions de la casa on serveix. Deixant de banda el ressentiment que sent com a fill bord, és més que obvi que la seva visió de la brutalitat del món no pot ser la visió dolguda – però intel·lectual i distanciada – d'Ivan, sinó una visió molt més clara, més immediata i més nítida, perquè pateix aquesta brutalitat en primera persona.
Són detalls a esmentar, abans de rebutjar Smèrdiakov. La posició de Dostoievski és en certa mesura injusta.
Rússia era, per altra banda, un microcosmos ideal perquè un escriptor com Dostoievski en fes el marc per reflectir aquest conflicte. Al segle XIX el conflicte social i les seves implicacions morals, religioses i ideològiques era palès a tot Europa; només cal llegir Dickens, Victor Hugo o Zola per adonar-se'n. Però a Rússia tot semblava conspirar perquè el conflicte hi assolís proporcions ciclòpies. La persistència d'una noblesa extremadament rica, directament lligada a un tsarisme autoritari i terriblement repressiu, la brutalitat que sofrien serfs i obrers – superior a la patida pel proletariat dels països europeus, llevat d'Espanya –, l'escassa rellevància numèrica de les classes mitjanes, feien que només fos possible un continuisme immobilista (el tsarisme) o, directament, una revolució. Potser el 1917, quan les darreres dècades s'havia desenvolupat més una classe mitjana i alhora una part de la noblesa s'adonava que el tsarisme abocava el país al desastre, hauria estat possible una tercera via. Potser només hauria calgut que Kerenski fos més atent a l'anhel desesperat de pau del poble rus – pau al preu que fos –, menys obsedit pels compromisos internacionals contrets amb França i Gran Bretanya, i desistís de seguir la Guerra contra Alemanya. Potser l'infern stalinista no hauria existit si Kerenski hagués entès aquest petit detall. No fer-ho li va costar el càrrec, i a Rússia alguna cosa més.
Com deia en una Cort d'Apel·lació de fa temps, dedicada a Nicolau II, un poder polític autocràtic no tem els Ivans. Tem els Smèrdiakovs. Bruce Lockhart, cònsol britànic a Moscou, ho resumeix en el seu comentari sobre una família intel·lectual, els Ertel:
‘Els Ertel eren representatius de la Intelligentsia. Quan, cada nit, a les deu en punt es reunien al voltant del samovar, de vegades fins ben entrada la nit discutien sobre com salvar el món amb la revolució. Però en arribar el matí de l'acció dormien al llit fins tard. Molt inofensiu, molt desesperant, molt rus...'
 |
| Squatters (okupes) en un pis de la Gran Bretanya, sense data. Smèrdiakovs a la seva manera, necessitats d'acció, no resignats que les discussions sobre la necessitat d'un nou ordre es quedessin només en xerrameca. |
El drama rus fou que l'acció no va venir fins que el grau de smerdiakovització de la Intelligentsia russa ja era extrem, perquè també era extrema la situació de Rússia. Si els Ertel i tants com ells s'haguessin smerdiakovitzat molt abans, potser no hi hauria hagut Stalin. Reflexionar sobre aquest exemple ens duu immediatament a posar sobre la taula la darrera baula d'aquesta cadena, que no pot ser altra que el dret d'actuar, per part dels Smèrdiakovs d'arreu del món. I m'atreviria a dir que, obviant els tipus d'acció més extrems – mort de tercers, brutalitat innecessària – bona part de la població els reconeixeria aquest dret. La simpatia que van despertar fenòmens com el moviment okupa a l'Europa Occidental són, a petita escala, un reflex de la necessitat d'acció que els Ertels d'Europa Occidental sentien davant la puixança de l'economia purament especulativa a Europa i Estats Units:
‘Després de tants d'anys de reflexió teòrica sobre justícia social, ecologia, anticapitalisme, arriba un moment que tens la necessitat histèrica de fer alguna cosa. Si no, et pots tornar boig...',
...frase que vaig llegir una vegada en un reportatge periodístic sobre el moviment okupa a Berlín, aleshores incipient. Una frase que em va impactar: potser algun mot ha canviat per una mala jugada de la memòria, però el sentit final de la frase, que recordo molt bé, és exacte. Sense un grau raonable de smerdiakovització els desitjos d'un món millor no passen de ser fum. I quan s'actua, no es pensa. Quan eren entrevistats per televisió, o citats per periodistes a revistes i diaris, molts d'ells es mostraven com joves amb una formació no massa elevada, que es justificaven en base a reaccions molt primàries sobre la justícia, igualtat, drets humans, pobresa – i cal tenir clar que primàries no vol dir necessàriament equivocades. Quan uns okupes restauren una casa a mig abandonar, quan s'embruten les mans amb guix, quan afegeixen totxanes per refer una paret mig derruïda, no pensen, en el sentit purament intel·lectual del terme. El pensament fou abans: ara, executen allò que han pensat. Autèntics Smèrdiakovs. La dècada dels 80s del segle XX, la intel·lectualitat de l'esquerra europea va quedar una mica atònita davant l'eclosió dels joves que, farts de no saber on coi anar, farts de veure tants i tants pisos i cases buits, en forçaven els panys i s'hi quedaven a viure. I no només a viure: des d'allà proposaven alternatives socials i econòmiques que els economistes, historiadors, filòsofs... els Ivans en un mot, podien considerar molt innocents, però no podien evitar aplaudir.
Pere Rovira
.JPG)
 Tot devot de la literatura russa haurà fet un salt en veure el títol d'aquest Batiscaf . Smèrdiakov és el personat...){kind=link}
extraordinari!! al seu moment no em va fer tanta gràcia els germans Karamazov, potser s'haurà de revisitar!
ResponElimina