Manuel Vázquez Montalbán fou durant molts anys un dels novel·listes més venuts (i llegits) d'Espanya. Una font d'alegria per l'editorial Planeta, òbviament. Però era també un referent intel·lectual per l'esquerra.
Les darreres dècades de la seva vida van coincidir amb el col·lapse de la Unió Soviètica, i abans d'aquest col·lapse, amb l'expansió dins l'opinió pública i la intel·lectualitat occidentals que el model Soviètic — que, per extensió, s'entenia com a comunisme tout court — no era gens atractiu per a la majoria de la població, d'esquerres o de dretes. La majoria d'analistes de l'esquerra insistien a veure l'antiga URSS com un mega-estat tirànic, socialista només en aparença, un autèntic contra-exemple de la utopia que es perseguia. Però malgrat que se n'haguessin desmarcat feia molts anys, el fracàs de l'URSS, fins i tot abans del seu col·lapse definitiu, deixava la intel·lectualitat d'esquerres en una posició incòmoda. La crítica del món capitalista i la seva injustícia esdevenia més difícil quan no es podia precisar quina era l'alternativa que es proposava.
Montalbán, malgrat tot, no va amagar mai la seva opció ideològica, i la va mantenir fins a la fi, a les seves novel·les i a les seves col·laboracions als mitjans de comunicació. La seva visió del món des d'una òptica d'esquerres era present a la majoria dels seus escrits. I la reflexió que proposo en aquest Batiscaf arrenca precisament d'una de les seves novel·les.
U. Autobiografia de Franco
L'autobiografia del general Franco fou un dels títols més sorprenents que mai van sortir de la màquina d'escriure de Montalbán, sobretot perquè semblava impensable que un escriptor com ell es posés en la pell del dictador i en justifiqués la vida, les accions, la destrucció de la República, el règim repressor – particularment brutal les dècades dels 40 i 50 –, i el seu final, on semblava talment que es negués a marxar del món sense haver executat algun darrer acte de violència. Però quan es començava a llegir, es descobria el truc literari. Aquesta suposada autobiografia de Franco es presenta escrita per un autor, Marcial Pombo, com un encàrrec de l'editorial Amescua, que publica una col·lecció de biografies de grans personatges, relatades en primera persona, com si es tractés d'autobiografies. Un dels personatges triats és, precisament, el general Franco. L'encàrrec no pot ser més dolorós per a Marcial Pombo, antifranquista convençut, amb un llarg historial familiar de patiment degut precisament a la política del dictador.
 |
| Portada de l'Autobiografía del General Franco, una de les novel·les més sorprenents (a primer cop d'ull) de Manuel Vázquez Montalbán. |
Marcial Pombo ha de treballar per viure: escriu per viure, precisament. Es documenta sobre la història del personatge i es posa a la feina. Comença a omplir pàgines: el general comença a parlar en primera persona: la seva casa natal, la seva infantesa, el seu aprenentatge... tot molt idíl·lic. Sembla talment que Franco expliqui l'origen de la seva visió del món, a fi que el lector entengui d'on li va venir l'ímpetu per prendre el comandament d'un país com qui pren el comandament d'una unitat d'infanteria. Però Pombo no es pot resistir a respondre el missatge deixat (suposadament) per Franco. I respon. Respon de primer amb certa ironia, per exemple quan el dictador retrata la infantesa pura i neta que va viure en un ambient familiar idíl·lic, tot recordant-li l'ambient real d'una ciutat (El Ferrol) farcida de militars i totalment d'esquena a la pobresa rural que l'envoltava. Després, a mesura que el dictador es fa gran, ingressa a l'Acadèmia Militar, i comença a actuar com a militar al Marroc. La visió idealista de l'exèrcit i de la missió sagrada d'Espanya a l'Àfrica, retratada per Franco, és contestada per l'escriptor amb un sarcasme sorgit d'una visió gens idealitzada de l'estament militar i del paper que ha tingut en la història d'Espanya, i – com a conseqüència lògica – una visió dura i gens romàntica de la guerra colonial al Marroc.
Lògicament, el to de la narració de Franco (i la seva rèplica per part de l'escriptor) es va endurint a mesura que avancem en l'època de la Guerra Civil. Però sobretot, en la post-guerra. Perquè és el moment on la visió idíl·lica que hauria donat Franco (i que Vázquez Montalbán retrata amb mà mestra) topa de ple amb la realitat crua que l'autor va viure en primera persona en la seva família, represaliada per haver-se trobat al lloc equivocat al moment equivocat. La vida còmoda i opulenta del dictador, envoltat d'adul·ladors, llepaculs i crits de lloança contrasta amb la presó i la misèria soferta per la família de l'escriptor que ha de narrar en suposada primera persona el panegíric d'aquell que va convertir en un infern la vida dels que no eren de la seva banda – i també de bona part dels que eren a la seva banda, puix que la misèria d'Espanya a la postguerra fou general.
El contrast entre el panegíric suposadament autobiogràfic de Franco, d'una banda, i la narració crua i tràgica de la desgràcia soferta per una família que no era del bàndol ‘bo', de l'altra, és l'eix de tot el llibre Autobiografia de Franco, de Vázquez Montalbán. No el detallaré perquè en definitiva la biografia del dictador és prou a l'abast en diversos llibres per tothom que hi estigui interessat. La biografia de Paul Preston és per ara el text de referència, que recomano sincerament. M'interessa, sobretot, el final. No pas el final de la biografia de Franco – fou enterrat al Valle de los Caídos, com tots sabem – sinó el final del llibre de Vázquez Montalbán.
DOS. El soroll de fons
Pombo lliura el llibre a l'editorial que li ha fet l'encàrrec, dins el termini establert. Bon treballador. Al cap d'uns dies, és cridat per l'editor al seu despatx. Es tem una crítica ferotge, que el renyin per haver escrit quelcom que no era exactament el que li havien encarregat... però res de tot això. És rebut d'una manera molt afectuosa. És algú estimat pels seus editors, i no li amaguen pas. Ja li tenen el xec preparat, amb la quantitat que havien acordat, escrupolosament respectada. Cap problema.
Si no fos que l'editor ha suprimit del text tot allò que no fa referència, estrictament, a l'autobiografia de Franco. És a dir, l'aportació personal de Pombo. Tot el text que parla de la història, paral·lela, d'algú que podria molt bé ser un exemple-tipus de les víctimes del dictador. I que seria un contrapès essencial al panegíric del dictador que Pombo s'ha vist obligat a escriure. Pombo pateix una humiliació triple. D'una banda, es veu obligat a escriure un panegíric d'aquell personatge que tant de mal ha fet a la seva família – i no només a la seva. De l'altra, veu com l'altra versió de la història – la seva – és suprimida sense contemplacions. Finalment, veu com l'editor, en lloc de renyar-lo i escridassar-lo, en una actitud de perdonavides fa allò que se suposa que fa un perdonavides: li perdona la vida amb displicència.
Quina raó dónen per haver suprimit la part del text amb la qual més s'identificava Pombo? Senzillament, que no interessa. No és que no els interessi a ells, és que ‘no interessa', en abstracte i de manera genèrica. És un soroll de fons que no interessa ningú, i que destorba al lector de la part essencial, allò que busca: les grans gestes dels grans personatges. Les batalles guanyades, les guerres, l'encimbellament al poder, les grans obres de construcció, els ‘Planes de Desarrollo', els pantans inaugurats. La resta no interessa.
TRES. Editorial Amescua
L'editorial que descriu Vázquez Montalbán és inventada. Es tracta de l'editorial Amescua, fundada per un vell company de Pombo, dels anys universitaris.
Som als anys seixanta, anys d'efervescència estudiantil, manifestacions per la llibertat política, manifestos i, com calia esperar per part del règim, repressió i persecució política. Són els anys 60, i l'ambient — la universitat — on es formaran líders estudiantils que a la fi esdevindran líders polítics, que arribaran al poder després de la mort del dictador, la majoria dins el PSOE/PSC, alguns dins el PC/PSUC, altres dins CDC (llavors, sense Unió). Amescua és un d'aquells estudiants contestataris que s'enfronta a alguns professors massa acomodats al règim. Pombo, company seu, l'admira. I se'n fa amic. L'amistat entre ells dos dura fins a la fi del franquisme i més enllà. Quan Amescua funda la seva editorial — editorial Amescua, és clar — Pombo hi entra a treballar com a escriptor.
L'Amescua amb qui tracta Pombo per a la seva autobiografia de Franco, però, ja no és l'amic d'universitat, sinó el seu fill. L'editorial segueix, els personatges canvien, noves veus entren. Veus per a les quals tot allò que va succeir abans de 1975, l'any de la mort de Franco, és quelcom molt llunyà, que amb prou feines significa ja res per a ningú. Poden estar en desacord amb el concepte de dictadura, però és un desacord metafísic, que no es correspon necessàriament amb un desacord real en els grans trets de la política — exterior o interior — dels dictadors. Poden entendre el dolor sofert pels represaliats del règim, però mai considerar que aquest dolor és res que calgui tenir en compte en la política diària. L'actitud de molts intel·lectuals davant la demanda d'obertura de les fosses comunes del franquisme, tèbia en molts casos i completament indiferent en altres, és un indicador d'aquest fet.
En el personatge de l'editor Amescua, Montalbán crea una premonició de l'evolució de bona part de la intel·lectualitat d'esquerres d'Espanya. Montalbán no tenia vocació de profeta; però de la mateixa manera que Dostoievski, a Els Germans Karamàzov, va diagnosticar de manera magistral en Ivan Karamàzov el nihilisme que acabaria destruint Rússia, Montalbán va retratar, en Amescua, tota una intel·lectualitat disposada a renunciar a tot per rebre de tant en tant una encaixada de mans del rei al Palau Reial.
QUATRE. L'esquerra estètica
D'ençà de la mort del dictador el món ha canviat tant que sovint he pensat que si el meu avi – que no va viure prou per destapar una bona ampolla de xampany el novembre de 1975 – ara ressucités se sentiria literalment com un extraterrestre. O com un Quixot que surt al món exterior i no el reconeix, perquè res no és com ell ha après als llibres. Només que els nostres avis no van aprendre als llibres com era la realitat. En van aprendre a la realitat mateixa.
No parlo només dels avenços tècnics, ordinadors, telèfons mòbils i tota la pesca; parlo del daltabaix en l'escala de valors, costums socials, referents ideològics. I un d'aquests referents ideològics que ha patit un daltabaix extrem és la divisió clàssica entre dreta i esquerra. Al començament del post-franquisme la frontera entre uns i altres era raonablement clara. El 1976, la diferència entre l'Alianza Popular de Manuel Fraga i el PSOE de Felipe González era radical. Avui, entre el Partido Popular de Mariano Rajoy (hereu de l'antiga Alianza Popular) i el PSOE de Susana Díaz, Guerra, Bono i altres prohoms, les diferències no van més enllà del matís. Si no fos així, el creixement espectacular de forces polítiques com Podemos no s'hauria produït.
Al moment d'escriure aquest Batiscaf fa uns quinze dies que Susana Díaz ha perdut la secretaria general del PSOE en favor de Pedro Sánchez, a qui havia defenestrat fa un any. Més enllà de les simpaties personals de cadascú, és important furgar el rerefons del conflicte. Pedro Sánchez fou al seu moment defenestrat per la cúpula del partit, perquè s'oposava a avalar la investidura de Mariano Rajoy, una opció en la qual comptava amb el suport de la majoria de militants del partit. L'oposició entre la cúpula i la militància ha estat una de les claus d'aquest enfrontament. Al llarg del conflicte, sobretot al darrer congrés general, els prohoms del partit, barons territorials, antics secretaris generals, i molt especialment Felipe González, han fet costat a Susana Díaz. Una imatge de la candidata ha aparegut a molts mitjans de comunicació: somrient, i envoltada de tota l'antiga guàrdia del partit (Alfonso Guerra, Pérez Rubalcaba...), els anomenats barons territorials i – no cal dir-ho – un Felipe González aparentment incombustible. La imatge fou objecte de molts ‘memes', alguns de realment enginyosos. Però el resultat final del congrés, amb una victòria clara de Pedro Sánchez, no només ha deixat les coses on eren abans, sinó que a més ha fet palesa la distància entre una militància exasperada per la pèrdua d'identitat del partit, i una cúpula acomodada als llocs de poder, a cadires còmodes en consells d'administració de grans empreses (la llista de càrrecs de Felipe González, i de les remuneracions que en rep, fa feredat), i per tant amb potencials conflictes seriosos el dia que calgui triar entre el benestar de la població i els guanys de les grans empreses que serveixen.
 |
| Juan Luis Cebrián, antic director de El País, i actual conseller delegat del grup PRISA. |
Especialment interessant fou l'editorial del diari El País, després de la victòria de Pedro Sánchez, i l'anunci d'una actitud d'oposició més ferma a les polítiques del PP de Rajoy. Es va presentar la victòria de Pedro Sánchez com una catàstrofe en tota regla, no només per al PSOE, sinó per Espanya en conjunt.
"Finalmente España ha sufrido también su momento populista. Y lo ha sufrido en el corazón de un partido esencial para la gobernabilidad de nuestro país, un partido que desde la moderación ha protagonizado algunos de los años más prósperos y renovadores de nuestra historia reciente. Lo mismo le ocurrió en los meses pasados al socialismo francés, que se encuentra al borde de la desaparición de la mano del radical Benoît Hamon. Y un desastre parecido se avecina en el laborismo británico, dirigido por el populista Jeremy Corbyn. Sería ilusorio pensar que el PSOE no está en este momento ante un riesgo de la misma naturaleza. En todos los casos, la demagogia — conocida en Podemos o Trump — de los de abajo contra los de arriba se ha impuesto a la evidencia de la verdad, los méritos y la razón."
No recordo que mai cap editorial de El País hagi estat rebut amb tant de rebuig. Twitter anava de bòlit, i la majoria dels missatges eren per recordar que la línia editorial d'aquest diari ha virat a la dreta de manera dramàtica durant la darrera dècada. Potser perquè el grup editorial PRISA està fortament endeutat amb la banca, i té ben apresa la lliçó que ha de recitar.
L'ús sistemàtic de mots com ‘populisme' o ‘demagògia' és característic de molts periodistes ben ubicats en diaris importants. L'ús d'aquests epítets, previsible en mitjans fortament conservadors – ABC, La Razón – és desmoralitzadora en mitjans que es presenten com banderes de la modernitat, del progrés i del progressisme. Un progressisme que a la fi només és un xarop suau, païble per tothom i, per tant, inofensiu. El País, i tot el grup PRISA en conjunt, han esdevingut el paradigma del progressisme purament estètic que Montalbán, en una novel·la tan premonitòria com fou l'Autobiografia de Franco, va retratar en l'editor Amescua. Un individu modern, progre, educat i amable. Algú que sap què ha de dir un hom com cal sobre homosexualitat, avortament, religió i nacionalismes ‘perifèrics' per quedar com un perfecte home del seu temps: modern, progre, educat i amable. Però també algú que s'hauria horroritzat davant les manifestacions del 15-J, davant les actuacions de les plataformes antidesnonaments, i segurament també davant l'ascens al poder de Manuela Carmena a l'alcaldia de Madrid. Algú preparat per acceptar canvis cosmètics en la situació, un aire més modern en els governants, però de cap manera canvis reals en el sentit d'una societat més justa i igualitària. Potser perquè quan un s'acostuma a sous astronòmics, o que el convidin a recepcions amb l'aristocràcia, a sortir a la televisió amb regularitat, a canvi de moderar el discurs — o canviar-lo del tot — pot decidir que, ben mirat, es troba prou còmode en aquella situació que alguna vegada havia denunciat com a injusta i insostenible.
CINC. L'esquerra desitjada
Els darrers sondejos electorals a Espanya (de valor ben discutible, cal dir-ho) diuen que amb Pedro Sánchez el PSOE perdria vots a les properes eleccions; però sospito que a la majoria dels militants del PSOE això no els fa ni fred ni calor. Potser s'estimen més patir un sotrac temporal, si aquest és el preu que cal pagar per recuperar alguna cosa que molts d'ells necessiten: la sensació – joia? – de tornar a ser un partit que l'electorat vegi com una veritable força de progrés, capaç de posar límits al caprici de grans poders – banca, elèctriques, grans companyies d'obra pública – que fan i desfan com si fossin els veritables amos del país, potser perquè malauradament ho són.
 |
| Jeremy Corbin, líder del Labour Party, en un acte electoral contra les elevades taxes universitàries al Regne Unit. |
El paràgraf que he extret de l'editorial que El País va dedicar a la victòria de Pedro Sánchez feia un poti-poti on incloïa Trump, Podemos, el PSF (partit socialista francès) i el Labour Party (partit laborista britànic) en un ‘totum revolutum' que ningú no es pot prendre seriosament. Almenys, ningú que segueixi la realitat amb un mínim d'interès. El populisme de Trump — innegable — no és un clam per una societat més justa, sinó per uns Estats Units més forts militarment i per l'eliminació de topalls a les grans fortunes. A les eleccions franceses, el partit socialista fou gairebé esbandit, però la seva debacle no és deguda al radicalisme de Benoît Hamon, sinó al fet que amb François Hollande el PSF s'ha estat al poder un seguit d'anys i no ha complert res del que havia promès. Finalment, el partit laborista de Jeremy Corbin, ben al contrari de la predicció de El País, no s'ha enfonsat a les eleccions britàniques: no ha guanyat les eleccions, però ha obtingut un resultat molt superior al que deien les primeres enquestes, fins al punt de fer perdre la majoria absoluta al partit conservador, i deixar-lo en una posició molt debilitada políticament. L'èxit innegable de Jeremy Corbin ha estat atribuït per tots els analistes al fet que el partit laborista s'ha decidit a deixar de banda les ínfules progres i modernes i ha tornat a presentar-se amb un veritable programa d'esquerres, el més clarament esquerrà de les darreres dècades. Un programa que, ves per on, ha resultat molt atractiu per a l'electorat jove, curiosament el que temen perdre els barons del PSOE si el seu partit vira a l'esquerra.
La paraula ‘moderació' — present al paràgraf que he extret de l'editorial de El País — serà sempre una exigència de la premsa conservadora a les forces d'esquerra. Però cal no obsessionar-se amb la moderació: cap força d'esquerra no serà mai prou moderada per satisfer la premsa conservadora. Les forces esquerranes que tenen èxit a les eleccions semblen, precisament, les que prenen la decisió de deixar de banda l'obsessió de semblar ‘moderades' als ulls de mirades beates i porugues, i assumeixen la seva identitat d'esquerres sense complexos i sense amagar-se'n. Jeremy Corbin n'és un exemple clar. El problema és, ara, definir què vol dir ser d'esquerres. Bona part de la ideologia que ha donat estructura intel·lectual a l'esquerra — ras i curt, el Marxisme — resultaria avui ben poc atractiu, en part degut a campanyes de desprestigi que han estat molt eficients, però també, i sobretot, al fet que els experiments de règims marxistes duts a terme durant el segle XX — fonamentalment, la Unió Soviètica — no han donat lloc a societats millors en absolut.
SIS. Montalbán, de nou
Un article llegit fa anys a la revista El Viejo Topo, l'autor del qual no puc recordar (m'haureu de perdonar), resumia el problema en una frase que em va quedar gravada, i que cito de memòria:
‘En temps de Marx, la pregunta era: com fer la revolució?
Avui, la pregunta és: què vol dir, exactament, fer la revolució?'
La pregunta és massa gruixuda per a mi. Potser ens caldria un nou Marx. Però suggereixo que quan fallen les grans construccions teòriques una bona manera de sortir del pas és retrocedir fins als principis fundacionals. I un dels grans mèrits de Manuel Vázquez Montalbán — a través del seu alter ego, Marcial Pombo — a la seva novel·la Autobiografia del General Franco, és donar una via per fer-ho: donar veu a les grans figures, Franco en aquest cas, però també als humils que van veure la seva vida destruïda per aquestes grans figures. A la novel·la El nom de la Rosa, concretament cap a la fi de la seva llarga discussió amb Guillem de Baskerville sobre el llibre d'Aristòtil que acaben de descobrir, Umberto Eco posa en llavis del monjo Jorge una frase que és la síntesi de totes les ideologies de dreta, conservadores i feixistes de totes les èpoques: l'humil no ha de parlar! A la novel·la de Vázquez Montalbán, ben al contrari, Marcial Pombo dóna veu als humils. I a l'escrit original de Pombo, la veu dels humils ocupa tantes pàgines com l'auto-panegíric de Franco.
 |
| L'humil no ha de parlar! Frase que el monjo cec Jorge gairebé crida a Guillem de Baskerville, a la fi de la novel·la 'El Nom de la Rosa', d'Umberto Eco. La frase resumeix totes les ideologies veritablement de dreta, pretèrites, actuals i futures. |
Però potser la clau, en negatiu, la dóna l'editor Amescua quan declara que la segona veu de la novel·la, la dels humils, no interessa: és ‘soroll de fons'. Amescua és modern, un progre, que no és el mateix que ser veritablement d'esquerres. I la frase d'Amescua podria ser un criteri per definir les ideologies, que deixo anar des d'aquest modest Batiscaf. Una persona és d'esquerres quan per ell/ella el sofriment dels dèbils no és mai un mer soroll de fons dins el decurs d'una història que es defineix per les gestes dels poderosos.
I el corol·lari obvi d'aquesta definició, és que aquest esquerranisme és purament estètic quan es proclama públicament la importància del sofriment dels dèbils, sense que això tingui cap traslació al comportament pràctic d'aquell que ho proclama.
Pere Rovira
