El Gest

Joan Carles I va abdicar en el seu fill Felip (avui, Felip VI), fa tot just un mes. Com per art d'encantament es van desfermar a molts mitjans de comunicació tempestes de lloances cap als dos monarques, el vell i el nou, com a dos garants de la democràcia a Espanya. Un, qui la va instaurar. L'altre, qui l'ha de continuar. I arreu, un allau de recordatoris dels seus gestos, cap al poble, cap al món i – potser el més important, per a aquests mitjans de comunicació sobtadament fanàtics de la monarquia – cap a nosaltres, els catalans. Gestos.


U. Tan campechano

El rei-sortint, Joan Carles I, ha cultivat al llarg de tot el seu regnat una fama de 'campechano' (mot utilitzat extensament per definir-lo) que durant molt de temps semblava que el definiria com a rei, fins esdevenir el seu epitafi: Juan Carlos I el Campechano. Sabia què calia fer: ara una bona abraçada per aquí, ara un somriure còmplice per allà. Aixecar-se ben content a la tribuna quan la selecció d'Espanya aconseguia la medalla als Jocs Olímpics de Barcelona. Mostrar-se content i somrient en presència de caps d'estat estrangers. Saludar càlidament Pedrosa i Lorenzo – quan tots dos competien pel títol mundial, abans de la irrupció fulminant de Marc Màrquez –, aparentment per posar pau en aquella rivalitat i quedar com una mena de pare espiritual bondadós, au dessus de la mélée. Sovint se l'ha comparat a un àrbitre de la democràcia, algú que des d'una alçada considerable vigila que tots nosaltres – nens entremaliats – no prenguem mal.

Del rei-sortint molt sovint se n'han destacat els gestos. Es parla d'aquell o aquell altre gest, un gest de calidesa humana i suposadament de contingut profund, que calia llegir com un canvi radical en una manera de fer, en una actitud del poder envers alguns dels seus súbdits, una promesa de maneres noves de governar. En relació a Catalunya, un gest que s'ha recordat fins a la sacietat, és que quan tot just coronat rei va fer una visita oficial a Catalunya, va parlar en català, públicament, al Saló de Cent. Davant les càmeres de televisió, davant de polítics, periodistes i prohoms de la societat barcelonina. Aplaudiments. Comentaris a les ràdios, lloances a la premsa. Recordo molt vivament aquella escena; jo tenia setze anys, i a casa tots estàvem abocats a la televisió. Eren anys d'esperança; ben mirat, qui sap, potser sí que el franquisme s'acabava...

Un gest essencial convenientment representat davant les càmeres de televisió. No és un detall irrellevant. Al film The Queen, de Stephen Frears, que retrata la crisi que es va viure a la corona britànica ran de la mort de Lady Diana Spencer, el detall també apareix, en una situació diferent. En una escena ambientada a Balmoral, i en un diàleg entre la reina i el príncep Carles, dins un Range-Rover conduït per la reina mateixa. El diàleg passa una mica desapercebut dins el conjunt de la pel·lícula, però en poques frases proposa un tema de reflexió. El príncep Carles de sobte recorda amb molt d'afecte les virtuts de Diana, davant l'estupefacció de la seva mare, més aviat avesada a escoltar-ne les queixes relatives a la seva ex. Quan Carles li recorda que bé que sabia expressar els seus sentiments, la reina no es pot estar de comentar

‘...sobretot, quan hi havia periodistes al voltant!'

El film no pren posició de manera clara, ni a favor ni en contra de la difunta Lady Di. Es manté en una ambiguïtat intel·ligent. Però, de manera també intel·ligent, deixa entreveure que la imatge pública de molts personatges immensament populars – per exemple, Lady Diana Spencer – no es correspon necessàriament amb la personalitat veritable d'aquest personatge en l'esfera privada. Quan l'esfera privada és estrictament privada, aquest contrast pot ser irrellevant. Però quan en l'esfera privada es despatxen afers i/o es prenen decisions que tenen un efecte públic, que afecten milers o milions de persones, el contrast entre la personalitat pública i la personalitat privada d'un prohom deixa de ser un detall sense importància. Mai no és un detall sense importància la pregunta de com és realment – com a ésser humà – aquell que pot decidir el futur d'un país.


DOS. La (in)utilitat del gest públic

D'aquell gest del rei – el discurs en català al Saló de Cent – en fa més de trenta-cinc anys. Després, res. De fet es pot afirmar que mai no hi ha hagut res de palpable, després dels primers anys de monarquia on Juan Carlos mirava de legitimar-se davant la població, catalans inclosos.

El gest del monarca, de gran impacte mediàtic al seu moment, no va impedir la ferotge campanya contra el català a d'altres zones – molt particularment, al País Valencià. Recordem que en aquell moment Juan Carlos I tenia una autoritat molt real al país: les campanyes desfermades a València tenien un responsable clar: Fernando Abril Martorell, precisament una de les mans dretes d'Adolfo Suàrez. Que el rei, que despatxava freqüentment amb Suàrez i hi tenia un contacte estret, no pogués aturar aquella campanya embogida, és senzillament impensable. Però aquest és un dels exemples que podem posar de la inutilitat dels gestos reials. La bomba que Joan Fuster va veure esclatar a casa seva – i de la qual se'n va salvar per ben poc – fou un recordatori de la realitat que s'amagava sota tants de gestos exclusivament estètics, completament inútils pel fet de no reflectir cap realitat profunda. Gestos de cara a la galeria, que mai no es traduïen en res.


 

Un dia el rei es lleva. I descobreix que els seus súbdits de la regió nord-est – si més no, una fracció substancial de la població – estan farts de la manera com són governats. I, el que és pitjor, que això es podria traduir per ell en la pèrdua d'una part del seu regne. Llavors, a la fi, després de molts anys, decideix – ara sí – tenir un altre gest. Aquesta vegada un gest en principi privat, però que ha trascendit. Pressiona els mitjans de comunicació que gosen mirar de reflectir l'estat d'ànim de bona part de la ciutadania – per exemple, els que van sortir a manifestar-se l'onze de setembre de 2012 – perquè passin a defensar un altre discurs. Consta que el comte de Godó – president del grup Godó, que inclou La Vanguardia i el Canal 8 – va rebre una trucada duríssima de la casa reial. Al cap de poc es produeix la destitució de l'antic director de La Vanguardia – José Antich, de cap manera un independentista però home que havia après la necessitat d'escoltar la gent – i la seva substitució per Màrius Carol, que ha demostrat ser un periodista obedient al poder quan ha entès que aquest era el seu paper. Trucades privades, crits privats, amenaces privades. Gestos privats molt lletjos però amb resultats concrets, a diferència de gestos públics molt bonics que a la fi no són altra cosa que fum.


TRES. El gest privat

Sovint ens hem rigut de les manies dels americans, amatents a conèixer els detalls de la vida privada d'aquells que volen ser els seus governants. I que saber que un polític li posa les banyes a la seva dona pot ser el final d'una carrera pública. Un acudit prou conegut insisteix que els americans de vegades sembla que vulguin com a governant no pas un home de carn i ossos, sinó un monjo cartoixà. És òbviament una exageració, perquè menysté el rerefons d'aquesta actitud americana, puritana si voleu, però no tan estúpida si es rumia bé. El gest públic, aquell que s'escenifica davant de càmeres de televisió, esdevé irrellevant davant els fets objectius d'una vida privada insostenible. Com puc confiar el meu país a un home en el qual no pot confiar ni la seva dona? – diria un americà mitjà.

Plantejant el tema des d'aquesta perspectiva, el gest privat esdevé molt més important que no pas el públic. Els gestos públics poden ser assajats prèviament, preparats, dosificats sàviament, controlats. Els gestos privats no són tan fàcilment controlables. Si més no, quan són privats de debò: quan s'esdevenen pensant que no trascendiran.

El 2012, en una reunió del rei amb una delegació de la Federación Española de Municipios y Provincias, es va viure un exemple de gest privat. Feia ben poc de la massiva manifestació de l'11 de setembre a Barcelona, i el rei va recriminar a Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, ‘...la que habéis organizado en Cataluña, sacando a la gente a la calle con engaños y con la ayuda de estos de TV3, el Avui y la Vanguardia'. Salvador Esteve es va quedar parat d'aquest comentari. I li va respondre que allò que passava a Catalunya no era el resultat de cap manipulació, sinó l'emergència d'un corrent profund en l'opinió pública, que faria bé d'escoltar. Ben lluny de generar una conversa en profunditat sobre el tema, aquest comentari va semblar que treia el rei de polleguera. La cosa va anar sortint de to, i a la fi l'escena va ser, segons expressió pròpia d'Esteve, molt violenta i desagradable. El rei, diu, ‘...no està acostumat al fet que li repliquin'. Hi va haver un moment que, segons confessa, va tenir la impressió que l'agafaria de les sol·lapes. ‘Va ser molt violent, estava acollonit...'.

Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona i protagonista d'una picabaralla amb l'ex-rei Joan Carles I.

La reacció del rei ens dóna una imatge del personatge menys vistosa que no pas l'oficial. És una reacció esperable en una persona que ha viscut en una bombolla on no sentia res apart de lloances, somriures de fotògrafs embadalits i editorials entusiastes a l'ABC i La Razón. Una bombolla que hi ha estat sempre — també durant els anys de franquisme, quan era el príncipe que havia de garantir la continuïtat del règim franquista. En tot cas, és una reacció que ens recorda que la visió del rei com una mena de pare bondadós que es troba au dessus de la mélée és errònia. Les referències continuades al paper conciliador de la monarquia cauen a trossos davant d'un observador mínimament imparcial: en expressió d'Esteve, no pot fer d'àrbitre perquè de fet és el davanter centre. El gest privat, esdevingut al si d'una reunió sense premsa, sense testimonis llevats dels directament implicats, i que en principi no havia de trascendir, esdevé crucial per conèixer la realitat del personatge, molt més que no pas els somriures assajats davant de càmeres de televisió i periodistes preparats per redactar al·leluies.


QUATRE. El valor d'una opinió

Qui més qui menys sap qui és Paul Preston: un dels més eminents hispanistes actuals britànics. Autor d'una biografia de Franco que ha esdevingut referència en la matèria, i que recomano calorosament. I autor d'una biografia del rei, de ja fa força anys, també referència en la matèria, que per cert també recomano. Consta que quan la biografia del rei es va publicar, el rei el va convidar a palau. Preston temia una bona bronca – perquè la biografia no estalviava detalls dubtosos, com ara la mort del germà petit del rei a mans del mateix rei, d'un tret accidental a Estoril –, i en canvi es va trobar un rei satisfet amb la biografia que se li havia dedicat. Va trobar – segons recorda el mateix Preston – que estava bé que finalment els espanyols sabessin que ell, el tron, se l'havia suat: no l'hi havien regalat com si res. Preston és un admirador del rei, no se n'ha amagat mai. Un admirador crític, però al capdavall un admirador.

Preston: 'per als Borbons, mantenir-se al poder és una prioritat total'

Això dóna a les seves opinions un valor afegit. No representen la visió estigmatitzadora d'un antisistema radical, sinó la d'un historiador seriós que, en principi, intenta ser objectiu. A la seva biografia de Juan Carlos ja esmentava – cap al final – que es començava a detectar al país un corrent de cert cansament cap a la seva figura; cansament en el sentit de veure'l com una figura decorativa i costosa que bàsicament es limitava a gaudir de la seva posició i poc més. Llavors la situació actual quedava encara molt lluny. Avui vivim aquella situació, exacerbada: ha esclatat la gran crisi econòmica, el descrèdit generalitzat de la classe política – de la qual el rei forma part, ho reconegui o no –, els escàndols actuals, entre ells el d'Iñaki Urdangarin però també altres dels quals el rei mateix n'ha estat protagonista; no calen gaires més explicacions per entendre l'abdicació de Joan Carles I.

La visió de Paul Preston ha estat resumida fa poc en una entrevista al diari Ara (8 de juny de 2014). Dues pàgines intenses, on l'historiador ens recorda alguns fets que fariem bé de retenir. Per exemple, que per a la família dels Borbons, mantenir-se al poder és una prioritat total. Ser-hi – al tron – no és un mitjà per dur a terme un programa per al seu país: ser-hi és, en si mateix, l'objectiu.

La imatge d'un rei que procura pel bé del seu país, cultivada fins a la sacietat, no encaixa gaire amb el fet objectiu d'un monarca pel qual regnar és sobretot gaudir d'uns privilegis i una impunitat més pròpies d'una monarquia oriental que no pas d'una monarquia pretesament europea, on els comptes de les cases reials són sotmesos al mateix escrutini que els de les altres grans fortunes. La retirada de Joan Carles I és en certa manera un me'n vaig, i ja us ho fareu. Farà la mateixa vida que fins ara, però ja no se sentirà sotmès a cap mena d'escrutini popular. Les qüestions que es fan periodistes d'altres països – com per exemple, d'on rediantre ha sortit la seva fortuna, una de les més grans d'Europa – seguiran semi-prohibides a Espanya, perquè se li ha fet a corre-cuita un aforament prêt-à-porter que el fa invulnerable a qualsevol investigació judicial. El contrast entre Espanya i qualsevol altre país d'Europa és molt dur. Justament aquests dies Nicholas Sarkozy, ex-president de França, està essent sotmès a una investigació judicial per raons de finançament electoral irregular, i aquesta circumstància ens ha permès de descobrir – cada dia s'aprèn quelcom de nou – que a França només hi ha una persona aforada: el president de la República. I només està aforat el temps que exerceix de president, no pas abans ni després. Joan Carles I ha estat fora de la llei tota la seva vida, en uns llimbs on cap norma externa no el podia afectar: les normes són per als altres. La universalitat de la norma, la llei, és un principi bàsic de la democràcia. Interioritzar que hom es troba per damunt de qualsevol normativa legal és incompatible amb una actitud democràtica en el sentit profund del mot.

La història oficial no es cansa de dir que Joan Carles I ha restaurat la democràcia a Espanya. Ha estat una democratització molt superficial, més de formes que no pas de fons. I la raó profunda potser és la que ens dóna Paul Preston, a l'entrevista feta per Antoni Bassas: el rei – diu Preston – ha dut la democràcia, però això no vol dir necessàriament que ell sigui un demòcrata.


CINC. Un gest

El nou monarca, Felip VI, ha fet una visita a Catalunya tot just proclamat rei. Mitjans de comunicació prou coneguts – La Vanguardia, que amb Màrius Carol de director sembla haver recuperat el to insuportablement pilota amb el poder que l'havia caracteritzat durant molt de temps – no es cansen de repetir el valor d'aquest gest, la necessitat de diàleg, i en definitiva que deixem córrer totes les il·lusions d'un futur millor per al nostre país, no fos cas que prenguéssim mal. Basant-se, sobretot, en un fet que aparentment demostra moltes coses. Felip VI ha repetit el que va fer el seu pare: ha parlat en català en públic.

Tot un gest. Però només això: un gest. Mentrestant, els membres del govern del PP segueixen preparant noves bateries de mesures per fer tot el mal possible. El pes dels fets és massa gran perquè algú es pugui prendre seriosament gestos estèticament prou bonics que a la fi no són altra cosa que fum.


Pere Rovira

Share this: