En el seu L'ancien régime et la Révolution (1856),
Alexis de Tocqueville (1805-1859) explica, entre d'altres moltes coses, que el poble
francès va arribar a la revolució sense saber realment en què consistia la
llibertat i sense conèixer la seva història i les lliçons i el partit que se'n
podia treure, també d'algunes de les institucions de l'antic règim que, contra
el que la gent suposa, es caracteritzaven per les possibilitats que donaven a
la participació política si, com passava a la Gran Bretanya, s'adaptaven als
principis liberals.
Aquestes institucions, a França, havien estat suprimides o en tot
cas desvirtuades pel govern i l'administració absolutista i centralista erigida
pels borbons, en especial per Lluís XIV, i per això tothom estava convençut que
aquelles antiguitats no tenien rescat possible. Per contra, aquesta forma
totpoderosa de govern era considerada la més racional i útil, tot i ser tan
restrictiva per a les llibertats, en tot cas així ho va creure Napoleó, com a
dictador i emperador, quan va posar punt final a la revolució i a tanta
llibertat i desordre. La revolució, durant els seus primers temps heroics i
reformistes, abans de la fugida endavant i el terror, havia volgut
democratitzar també el govern i l'administració, però, com he dit, Napoleó
compartia, per la seva part, el pragmatisme dels borbons, ell tampoc volia
obstacles a la seva voluntat.
Tocqueville considera que el
manteniment dels antics estats generals, els antics parlaments i les antigues
corts de justícia de l'antic règim, entre d'altres institucions a les quals
atorga una utilitat com la que tenien el mateix tipus d'institucions a
Anglaterra, abans que les reformes borbòniques les desvirtuessin, amb la independència que havien tingut respecte de la
corona, restaurades en la seva antiga utilitat i adaptades als nous principis i
necessitats, combinat tot plegat amb l'abolició de l'exagerat centralisme
administratiu francès, que tanta vida arrabassava a les províncies, hauria
pogut servir per a donar més estabilitat als règims polítics sorgits de la
revolució. La seva mancança, però, combinat amb el manteniment d'aquella
administració totpoderosa, en mans d'una burocràcia que trobava enutjoses unes
llibertats polítiques de les quals els francesos no sabien fer ús, era la
causa profunda de la inestabilitat dels règims democràtics i que aquests sempre
acabessin en tiranies com les dels dos Napoleons.
Tocqueville té un mal pensament i deixa
caure, en un moment donat, que potser la revolució l'hauria d'haver acomplert
un dèspota il·lustrat amb les idees i el caràcter de Frederic II el gran de
Prússia, sense pensar potser que Napoleó ja havia ocupat la plaça, encara que
fos després de la revolució, i la seva actuació ja havia demostrat els límits
d'una tirania per arreglar els problemes de qualsevol país: França era
políticament inestable, els francesos no sabien ser lliures i no tenien règims
polítics que els ho permetessin de debò.
Lord Acton va dir que el poder corromp
i el poder absolut corromp absolutament, i això es confirma sempre; el mal més
gran que causa el poder absolut és que acostuma la gent a no ser lliure, a
esperar-ho tot de governs autoritaris, a desconfiar de la pròpia capacitat per
a governar-se, a ignorar la naturalesa de les llibertats polítiques i quins
poden ser els seus fonaments més sòlids.
Qualsevol poder absolut, fins i tot en
el cas inversemblant que vulgui llegar un règim polític de llibertats als seus
súbdits, tendeix a creure en la bondat d'un govern fort, igual que ho creuran
els súbdits satisfets amb l'acció de govern del dèspota pretesament il·lustrat,
i procurarà que no hi hagi veritables contra-poders que afebleixin la capacitat
d'actuació del poder executiu (com passa en el cas espanyol, per exemple).
És per això que l'estructura
institucional i constitucional dels països que volen ser democràtics s'hauria
de bastir amb una desconfiança instintiva envers els diversos poders, pensant
sempre en com fer impossible que qualsevol d'aquests n'acumuli a costa dels
altres.
Tota
autoritat amb voluntat de poder tendeix a acumular tot el que tingui al
seu abast; si els contra-poders existents no tenen capacitat real de posar
límits a aquesta voluntat, l'executiu tendirà a actuar cada vegada més
despòticament, fins i tot de forma inconscient, farà dependents els altres
poders i restringirà les llibertats individuals i col·lectives (cosa que també
es pot observar en el cas espanyol).
Un poble que tendeix a creure que els
governs forts o els dèspotes són necessaris, com a mínim de tant en tant, és un
poble que no sap el que és la llibertat i predisposat a deixar-se-la prendre
fàcilment, si és que la té, en favor de règims autoritaris.
Qualsevol poble sa estima la llibertat,
però hi ha molt pocs que la coneguin. Molta gent creu que no hi ha llibertats
que valguin si no són en condicions socials o culturals que considerin
idònies, ideals, pràcticament inassolibles; fins i tot poden creure en la
possibilitat de dèspotes il·lustrats que ens portin al país de Xauxa, perquè
sembla que el poble necessita líders tirànics que facin la feina (d'això se'n
diu també desconfiança respecte de la capacitat de la democràcia i de la
ciutadania per aconseguir cap objectiu important i messianisme).
Semblants creences requereixen de la fe
dels fanàtics. És un fet comprovat que les societats políticament més lliures i
estables, més pròsperes i equilibrades, corresponen a règims democràtics
liberals amb economies de mercat, imperfectes sí, però molt millors en la
pràctica i pel què fa al compte de resultats que qualsevol mena de règim
autoritari.
Els economistes francesos del segle
XVIII, els anomenats fisiòcrates, creien en la bondat, la racionalitat i la
utilitat del govern i l'administració borbòniques, i consideraven que França
era més ben governada que Anglaterra, on les llibertats polítiques i les
divisions partidistes, al seu parer, eren un obstacle per al bon govern, perquè
aquest a França podia fer tot el que volia i imposar reformes que transformaven
el país de la nit al dia.
En aquell moment, a Anglaterra,
començava la revolució industrial.
Excel·lent, columnaire! Certament, França és un cas extremadament interessant dins Europa. Ho sé perquè hi he viscut... ;-)
ResponEliminaM'alegra que t'hagi agradat, gràcies!
Elimina